El vot estrictament sobiranista s’oculta darrera les sigles més inversemblants.

Sempre he sostingut que el gran repte de les entitats i dels partits sobiranistes era aglutinar el creixent desencís social envers la crisi econòmica i la vella manera de fer política. És en el flanc esquerre on ens ho jugàvem tot, com finalment s’ha acabat demostrant. L’embranzida del sobiranisme neix de l’esgotament d’un sistema polític i econòmic que ha enfonsat les classes mitjanes i populars. Però, l’auge de les noves candidatures que han capitalitzat el descontentament social, també. Vet aquí el nexe d’unió entre uns i altres. 

El moviment sobiranista i els nous moviments socials d’esquerres estan capitalitzant la transició a un nou ordre polític, econòmic i social que va molt més enllà de l’actual marc constitucional. Però no som davant moviments i projectes antagònics. Ans al contrari. Ambdós són les dues cares d’una mateixa moneda. De fet, el vot estrictament sobiranista s’oculta darrera les sigles més inversemblants. I és que tots dos moviments són fills de l’oposició a l’actual sistema, a l’Estat i als elitistes interessos que representa. L’un sense l’altre no tindrien sentit, però per separat tampoc tindran solució de continuïtat. El dret a decidir no serà res més que un concepte il·lustrós i ben trobat per quatre tècnicsconvergents ben pagats, però sense contingut real, si no som capaços d’incorporar el dret dels ciutadans a fer política i a participar activament en els afers públics. Per tant, l’artífex del nou ordre serà aquell que sigui capaç d’aglutinar els dos moviments en un de sol. Tan és quin d’ells hagi liderat fins ara. 

Fins ahir, els partits sobiranistes tradicionals tenien el repte de fer-se seves les demandes dels nous moviments socials. Això va permetre a ERC argumentar la seva renúncia a la unitat dels sobiranistes en pro de la ideologia. Tanmateix, ara ja sabem que aquest repte no responia al risc que el procés reculés per la força de nous vectors emergents, sinó perquè els líders dels nous moviments socials el podrien acabar liderant. Vet aquí què va passar ahir. 

Sempre hem sentit a dir que la independència no és un fi, sinó un mitjà. No tindria sentit per sí mateixa, si no aportés un nou marc constitucional; de la mateixa manera que els nous moviments socials no tindran sentit si no són capaços d’aportar una veritable regeneració política. I no només parlo de les persones que fan política per delegació, sinó també dels valors i els veritables interessos que representen. La nova forma de fer política no només necessita de nous partits i persones que aportin noves idees i valors, ja que per elles mateixes no se’n sortiran. Necessita d’institucions de nova planta i d’un nou marc constitucional. Els nous partits corren el risc d’acabar intoxicats pel propi sistema si no són capaços de regenerar-lo. La nova política no té cabuda en l’actual marc legal i institucional, simplement perquè estan pensats per afavorir els inconfessables interessos d’uns pocs. Per això, per damunt de totes cal que la ciutadania recuperi la plena sobirania.

Ahir el procés va donar un gran salt endavant. El sobiranisme català ha esdevingut imprescindible. Ens ha d’aportar l’instrument. Els nous moviments socials, la finalitat.