La benevolença es una virtut molt cristiana però no serveix per fer confiança a la CUP i a la seva honestedat. En política les coses s’han de demostrar, contrastar i controlar per persones independents. No se si hi va haver trampa o no en el recompte, el que sí sembla, per el que s’ha publicat, és que no ho va poder controlar ningú de fora la gent de la CUP perque ells no ho varen permetre, i això es motiu suficient, junt amb la “coincidència” de l’empat, i les posicions enfrontades de les diferents “ánimes Cupaires”, per sospitar.
Publicar les actes no es cap prova ni aclareix res, qui certifica que les actes no han estat manipulades?
S’han tornat a equivocar, un cop més, i reaccionen com la dreta mes dura quan es senten acorralats per les justes crítiques a la seva manera de fer, tancant files i acusant a tort i a dret a qui els critiquem per la seva ineptitud, tan a l’hora de negociar, com de (in)comunicar-se com per la manca de compromís, difuminant la responsabilitat dels electes dins el col·lectiu sense ni tan sols donar la seva opinió, quedant-se al marge. Això no es assemblearisme, és covardía.
No m’he vacunat de la grip, però si de la CUP i les pandèmies assembleàries, n’estic inmunitzat de per vida.
No entenc com un periodista pot defensar o disculpar una gent que convoca rodes de premsa sense admetre preguntes a no ser que també defensi els “plasmes” de Rajoy. Una mica de coherència, sentiments i simpaties a part.
Tot i les meves crítiques reiterades a determinats comportaments de la CUP i no solament el de l’assemblea de Sabadell, he de dir que no crec que tenir l’opció assembleària sigui dolent; de fet, molts partits ja ho feien o s’hi han afegir amb més o menys grau, bàsicament en la convocatòria de les eleccions primàries. També podria compartir la tenacitat d’alguns dels seus components i la capacitat d’alguns del seus dirigents, especialment en David Fernández, però en canvi no compateixo l’estratègia que han seguit en el pacte amb Junts pel Sí ni l’actitud d’alguns caps visibles que opinen i actuen en clau de la tendència que defensen a dins de l’organització i no en la de voler sumar i saber dialogar sense voler imposar el propi argumentari com a únic vàlid i expressar-lo en públic sempre que poden menystenint la resta.
Amb tot, és comprensible que arribar a un empat exacte entre 3.030 persones és fa difícil de creure tot i les argumentacions que es puguin donar. I això ho crec jo i moltes de les persones amb les quals he parlat i les opinions de molts comentaristes que hem pogut sentir. De fet ja se li ha donat el nom d’unanimitat a la catalana. Dit això, desitjo, espero i anhelo que prenguin una decisió encertada i racional el proper dia 2 tot acceptant la presidència d’Artur Mas i que sigui un pacte que duri tota la legislatura de 18 mesos, que abasti tots els àmbits de govern possibles i que el nostre procés no es torni a dilatar més, que ja fa molts mesos que fem tard.
miércoles, 30 de diciembre de 2015
Esperarem al dissabte. Ara ja no ve d’una setmana més.Qui va votar les CUP, volia independència.
La benvolença es una virtut molt cristiana però no serveix per fer confiança a la CUP i a la seva honestedat. En política les coses s’han de demostrar, contrastar i controlar per persones independents. No se si hi va haver trampa o no en el recompte, el que sí sembla, per el que s’ha publicat, és que no ho va poder controlar ningú de fora la gent de la CUP perquè ells no ho varen permetre, i això es motiu suficient, junt amb la “coincidència” de l’empat, i les posicions enfrontades de les diferents “ànimes Cupaires”, per sospitar.
Publicar les actes no es cap prova ni aclareix res, qui certifica que les actes no han estat manipulades?
S’han tornat a equivocar, un cop més, i reaccionen com la dreta mes dura quan es senten acorralats per les justes crítiques a la seva manera de fer, tancant files i acusant a tort i a dret a qui els critiquem per la seva ineptitud, tan a l’hora de negociar, com de (in)comunicar-se com per la manca de compromís, difuminant la responsabilitat dels electes dins el col·lectiu sense ni tan sols donar la seva opinió, quedant-se al marge. Això no es assemblearisme, és covardia.
No m’he vacunat de la grip, però si de la CUP i les pandèmies assembleàries, n’estic immunitzat de per vida.
No entenc com un periodista pot defensar o disculpar una gent que convoca rodes de premsa sense admetre preguntes a no ser que també defensi els “plasmes” de Rajoy. Una mica de coherència, sentiments i simpaties a part.
Tot i les meves crítiques reiterades a determinats comportaments de la CUP i no solament el de l’assemblea de Sabadell, he de dir que no crec que tenir l’opció assembleària sigui dolent; de fet, molts partits ja ho feien o s’hi han afegir amb més o menys grau, bàsicament en la convocatòria de les eleccions primàries. També podria compartir la tenacitat d’alguns dels seus components i la capacitat d’alguns del seus dirigents, especialment en David Fernández, però en canvi no compateixo l’estratègia que han seguit en el pacte amb Junts pel Sí ni l’actitud d’alguns caps visibles que opinen i actuen en clau de la tendència que defensen a dins de l’organització i no en la de voler sumar i saber dialogar sense voler imposar el propi argumentari com a únic vàlid i expressar-lo en públic sempre que poden menystenint la resta.
Amb tot, és comprensible que arribar a un empat exacte entre 3.030 persones és fa difícil de creure tot i les argumentacions que es puguin donar. I això ho crec jo i moltes de les persones amb les quals he parlat i les opinions de molts comentaristes que hem pogut sentir. De fet ja se li ha donat el nom d’unanimitat a la catalana. Dit això, desitjo, espero i anhelo que prenguin una decisió encertada i racional el proper dia 2 tot acceptant la presidència d’Artur Mas i que sigui un pacte que duri tota la legislatura de 18 mesos, que abasti tots els àmbits de govern possibles i que el nostre procés no es torni a dilatar més, que ja fa molts mesos que fem tard.
Sembla fora de dubte que el resultat de l’assemblea de les CUP va ser un empat. Matemàticament és més probable que no ho semblava a priori. I ja hi havia divisió interna abans. El problema aleshores consisteix en que ara mateix queda com paralitzada. Amb la militància dividida per la meitat a favor i en contra del president Mas, ara què? I, més enllà de tota la resta, de les valoracions, de les polèmiques, dels enfrontaments, de tota la resta, l’únic que em molesta de tot plegat és la pretensió d’alguns dirigents de tindre la raó sense ser capaç de donar cap argument mínimament sòlid. Esperarem al dissabte. Ara ja no ve d’una setmana més.
Com a conseqüència, algunes simpaties s’han aigualit o transformat en antipatia, arribant fins a la crítica més severa i a rebuig visceral.
De l’amor a l’odi…..
lunes, 28 de diciembre de 2015
Lamento molt una anàlisi tan pessimista, però crec sincerament que és allò a què estem abocats.
Malauradament, molta gent del carrer que havia anat a votar engrescada a les anteriors eleccions, on semblava que era l'única manera de tirar endavant una mena de referèndum i engegar- d'una vegada- un procés d'independència, ara es quedarà a casa, decebuts, cansats o simplement emprenyats i donant els culpes per igual a la immaduresa de la CUP i a la intransigència de JxS. Jo no crec que les culpes estiguin equidistants i em costa l'immens esforç negociador de JxS, i també crec que, independentment que no estigui d'acord amb moltes de les polítiques de CiU i el president Mas, aquest no és una rèmora, sinó un actiu, però molta gent això no ho veurà. A més en campanya tingui per segur que tots els independentistes entraran al cos a cos acusant l'altre de no haver cedit el suficient, cosa que encara accentuarà més el cabreig i la desmotivació dels votants, directament tips d'anar cada 3 mesos a eleccions d'un tipus o altre que no solucionen res.
Sumi-li en això el fet que en aquestes noves eleccions CQSEP o com se vulgui dir, després de la rectificació tàctica de Podemos i del suport explícit de l'Ada Colau, probablement farà una revifada, i que també que la majoria de gent que va votar CUP els tornarà a votar (malgrat les expressions de molts emprenyats, els seus votants són fidels, segons mostren les enquestes del CEO) i li sortirà un parlament on DIL i ERC (que segur que es presenten separats) amb prou feines sumaran 40 o 50 diputats, molt lluny de la majoria necessària per tirar endavant cap procés, i tindrà la mort efectiva de les aspiracions del nostre poble per una generació.
Sembla mentida que no siguem capaços de veure que Ada Colau i els En Comú ens estan entabanant amb un referèndum que ni poden ni volen convocar (també parlava el PSOE d'autodeterminació a Suresme i va durar el que varen trigar a arribar al poder), i que la CUP són el que són: antisistemes anarquistes amb una agenda ideològica molt clara i cap concessió a la realitat, molt respectables, però per suposat molt difícils d'integrar en cap projecte, però és així: la gent vota i vota no pel que es podria fer sinó per les esperances que té.
En resum, del mes de març el més probable és que surti un parlament afeblit amb 10 diputats de la CUP, que jo no qualificaria ja ni d'independentistes ni de no independentistes, 30 o 35 diputats de CQSEP, 20 i 25 de DIL i 25 o 30 d'ERC, i la resta PSC, C's i PP. Evidentment acabarà o bé amb un tripartit (versió 3.0) o segons els números i si a Espanya hi ha una mena de Gran Coalició anticatalana (PP+PSOE amb abstenció de C's) impulsada per l'IBEX 35 i per donar estabilitat als de sempre, com acabarà segurament passant, fins i tot amb un govern de PSC+PP+C's a la basca.
En tots els casos, la fi del procés, el retorn del peix al cove i un evident retrocés del país vers la gestoria administrativa en què ens han anat convertint, amb una progressiva degradació de le nostres competències, destrucció efectiva de la immersió lingüística, dèficit permanent d'infraestructures, ingerències contínues en les nostres lleis i incapacitat per atendre les situacions d'emergència socials que ens hauria permès un país nou, democràtic, lliure i sobirà.
Jo tinc 59 anys i pensava que veuria el meu país formar part del concert de les nacions del món, de forma exemplar i democràtica, i que per fí aconseguiríem lliurar-nos de la rèmora que ens ha mantingut de genolls tants segles, d'una concepció arnada i ineficient, oligàrquica i excloent de les relacions entre estat i ciutadans, que veuria la meva llengua reconeguda entre els grans llengües del món, i que podria anar amb el cap ben alt dient que sóc català, però ara veig clar que no, que el nostre futur immediat és la grisor de sempre i que estem indefensos davant els atacs furibunds que ens estan etzibant.
Una il·lusió com la que s'havia generat trigarà dècades a tornar (si és que ho fa, perquè hi ha un greu risc que les polítiques que apliquen condueixin directament a l'assimilació) i molt em temo que quan ho faci, els catalans que hi hagi en aquell moment cometran els mateixos errors que estem comentent ara. Ja ha passat: va passar al Solidaritat Catalana a principis de segle, amb els enfrontaments entre catalans a la república i la guerra civil, i en tantes i tantes ocasions.
Lamento molt una anàlisi tan pessimista, però crec sincerament que és allò a què estem abocats
En tot cas sempre ens quedarà el nostre sentiment íntim de ser catalans, i el Barça si no l'acaba comprant algun sheik de Qatar
Sumi-li en això el fet que en aquestes noves eleccions CQSEP o com se vulgui dir, després de la rectificació tàctica de Podemos i del suport explícit de l'Ada Colau, probablement farà una revifada, i que també que la majoria de gent que va votar CUP els tornarà a votar (malgrat les expressions de molts emprenyats, els seus votants són fidels, segons mostren les enquestes del CEO) i li sortirà un parlament on DIL i ERC (que segur que es presenten separats) amb prou feines sumaran 40 o 50 diputats, molt lluny de la majoria necessària per tirar endavant cap procés, i tindrà la mort efectiva de les aspiracions del nostre poble per una generació.
Sembla mentida que no siguem capaços de veure que Ada Colau i els En Comú ens estan entabanant amb un referèndum que ni poden ni volen convocar (també parlava el PSOE d'autodeterminació a Suresme i va durar el que varen trigar a arribar al poder), i que la CUP són el que són: antisistemes anarquistes amb una agenda ideològica molt clara i cap concessió a la realitat, molt respectables, però per suposat molt difícils d'integrar en cap projecte, però és així: la gent vota i vota no pel que es podria fer sinó per les esperances que té.
En resum, del mes de març el més probable és que surti un parlament afeblit amb 10 diputats de la CUP, que jo no qualificaria ja ni d'independentistes ni de no independentistes, 30 o 35 diputats de CQSEP, 20 i 25 de DIL i 25 o 30 d'ERC, i la resta PSC, C's i PP. Evidentment acabarà o bé amb un tripartit (versió 3.0) o segons els números i si a Espanya hi ha una mena de Gran Coalició anticatalana (PP+PSOE amb abstenció de C's) impulsada per l'IBEX 35 i per donar estabilitat als de sempre, com acabarà segurament passant, fins i tot amb un govern de PSC+PP+C's a la basca.
En tots els casos, la fi del procés, el retorn del peix al cove i un evident retrocés del país vers la gestoria administrativa en què ens han anat convertint, amb una progressiva degradació de le nostres competències, destrucció efectiva de la immersió lingüística, dèficit permanent d'infraestructures, ingerències contínues en les nostres lleis i incapacitat per atendre les situacions d'emergència socials que ens hauria permès un país nou, democràtic, lliure i sobirà.
Jo tinc 59 anys i pensava que veuria el meu país formar part del concert de les nacions del món, de forma exemplar i democràtica, i que per fí aconseguiríem lliurar-nos de la rèmora que ens ha mantingut de genolls tants segles, d'una concepció arnada i ineficient, oligàrquica i excloent de les relacions entre estat i ciutadans, que veuria la meva llengua reconeguda entre els grans llengües del món, i que podria anar amb el cap ben alt dient que sóc català, però ara veig clar que no, que el nostre futur immediat és la grisor de sempre i que estem indefensos davant els atacs furibunds que ens estan etzibant.
Una il·lusió com la que s'havia generat trigarà dècades a tornar (si és que ho fa, perquè hi ha un greu risc que les polítiques que apliquen condueixin directament a l'assimilació) i molt em temo que quan ho faci, els catalans que hi hagi en aquell moment cometran els mateixos errors que estem comentent ara. Ja ha passat: va passar al Solidaritat Catalana a principis de segle, amb els enfrontaments entre catalans a la república i la guerra civil, i en tantes i tantes ocasions.
Lamento molt una anàlisi tan pessimista, però crec sincerament que és allò a què estem abocats
En tot cas sempre ens quedarà el nostre sentiment íntim de ser catalans, i el Barça si no l'acaba comprant algun sheik de Qatar
Bon i venturós any 2016 per tothom, que el 2015 ha estat una autèntica pèrdua de temps i d'il·lusions.
Ningú amb un mínim d'enteniment polític i sentit de patriotisme, pot concebre que el sobiranisme hagi permès en aquestes darreres eleccions espanyoles "regalar" una victòria electoral, a un partit marcadament indefinit amb la qüestió nacional, com els amics de Podemos a casa nostra. Regalar-los la victòria, és un missatge equívoc cap al món i Espanya, que en pren nota i reinterpreta al seu gust, d'alguns que tristament semblen implorar per "un procés" d'aquí a l'eternitat. Tan poca visió, estratègia i coneixement de país, tenen els que han estat responsables de no repetir la coalició electoral de Junts pel Sí, que en aquestes dates nadalenques, regalar-los carbó, sona a ben poc de tan malament com s'han portat. Algú, amb un mínim de dignitat, podria donar la cara i explicar-nos el perquè de la curta volada d'aquesta coalició. Inèdits i extravagants errors de càlcul o, d'altra banda, una lleugera sospita d'egolatria s'imposa elevada a la última potència, imagino que expliquen aquesta barbaritat política que ha deixat perplexes i desil·lusionats, a tants patriotes benintencionats del nostre país. Això ja no és motiu de carbó és que no té perdó de Déu i demostra que una colla de xirucaires dedicats a la política no podrà mai desfer-se d'un estat, tan imperfecte com és vulgui, però estat en definitiva, com l'Espanyol. La política catalana és tan provinciana, com la ciutat que millor la representa: Barcelona. Per alguns, Barcelona és cosmopolita pel mer fet de tenir molts turistes, estar de moda i ser molt bonica. Tals coses que, sense banalitzar-les, tenen una importància molt relativa en el món de l'alta política i, que lluny de situar-nos en el mapa global, ens caracteritzen com una sort de parc temàtic assolellat i poca cosa més.
Avui, a Catalunya, passa com a l'època del tripartit: ningú pren decisions i més enllà de declaracions infructuoses i, suposo, benintencionades, no anem més enllà i pitjor encara tot Déu -amb el degut perdó- se'n riu de nosaltres. De fet, no n'hi ha per menys. Als catalans avui no ens perd l'estètica com ens deien abans; en veritat ens perd l'erràtica o l'idiotesa: dos elements, per cert, que no havien fet mai part de la tradició catalana. Posem com exemple, l'afer carregós i recurrent del pacte amb CUP: si amb els negociadors cupaires no s'arriba a un acord pocs dies després de les eleccions catalanes, a aquests senyors, se'ls ha d'ensenyar la porta, engegar a dida o si s'ho estimen més, se'ls envia en el seu propi llenguatge a "prendre pel CUP"! Dignitat, obliga. La seva recança a l'acord, té molt a veure amb la seva negativa originària al pacte, i en conseqüència, seguir fent-los la gara-gara és senyal de debilitat i futur escarni. La broma ha durat excessivament, i la gent sobiranista de dretes, d'esquerres o molts de la pròpia CUP, ja fa temps que estan farts o ben tips d'aquest sainet de final desencertat. El que passa a Catalunya per allò de la corrupció, la crisi dels partits i dels lideratges, en certa manera, ja va passar a Itàlia a principis dels noranta i el resultat, un cop desaparegueren els vells i corruptes partits, fou encara més decebedor. Al pas que anem, trobarem a faltar la corrupció de l'era Pujol, que no només va afectar a Convergència, per cert, ja que almenys en aquell període hi havia estabilitat i la classe política manava, no poques vegades amb la mà massa llarga i fent l'egipci més que no pas el suec o l'holandès, però en definitiva, es prenien decisions, moltes d'elles encertades i d'altres plenes, qui ho dubta ara, d'hipoteques. Si volem la independència, com jo la vull, calen canvis, no maquillatges, nous partits i nous lideratges amb cares noves i gent convençuda dels valors i fites que han de fer cavalcar aquest país vers l'avenir. La broma, ha durat massa i el seu resultat és la pèrdua de tots i la victòria d'aquells que mai han cregut en Catalunya i la catalanitat. Cal reconèixer, que tenim un problema, i greu, per rectificar i guanyar. Altrament, que ens vinguin a parlar els Rajoy, Sánchez, Rivera o Iglesias, que de ben segur coneixen millor la nostra casa, perquè certament, tenen raó i els catalans no ens podem governar i la nostra economia i sensibilitat, no va més enllà de la recaptació de la botiga i d'un hortet per plantar quatre esqueixos i tomates. Jo no vull això. Bon i venturós any 2016 per tothom, que el 2015 ha estat una autèntica pèrdua de temps i d'il·lusions.
Avui, a Catalunya, passa com a l'època del tripartit: ningú pren decisions i més enllà de declaracions infructuoses i, suposo, benintencionades, no anem més enllà i pitjor encara tot Déu -amb el degut perdó- se'n riu de nosaltres. De fet, no n'hi ha per menys. Als catalans avui no ens perd l'estètica com ens deien abans; en veritat ens perd l'erràtica o l'idiotesa: dos elements, per cert, que no havien fet mai part de la tradició catalana. Posem com exemple, l'afer carregós i recurrent del pacte amb CUP: si amb els negociadors cupaires no s'arriba a un acord pocs dies després de les eleccions catalanes, a aquests senyors, se'ls ha d'ensenyar la porta, engegar a dida o si s'ho estimen més, se'ls envia en el seu propi llenguatge a "prendre pel CUP"! Dignitat, obliga. La seva recança a l'acord, té molt a veure amb la seva negativa originària al pacte, i en conseqüència, seguir fent-los la gara-gara és senyal de debilitat i futur escarni. La broma ha durat excessivament, i la gent sobiranista de dretes, d'esquerres o molts de la pròpia CUP, ja fa temps que estan farts o ben tips d'aquest sainet de final desencertat. El que passa a Catalunya per allò de la corrupció, la crisi dels partits i dels lideratges, en certa manera, ja va passar a Itàlia a principis dels noranta i el resultat, un cop desaparegueren els vells i corruptes partits, fou encara més decebedor. Al pas que anem, trobarem a faltar la corrupció de l'era Pujol, que no només va afectar a Convergència, per cert, ja que almenys en aquell període hi havia estabilitat i la classe política manava, no poques vegades amb la mà massa llarga i fent l'egipci més que no pas el suec o l'holandès, però en definitiva, es prenien decisions, moltes d'elles encertades i d'altres plenes, qui ho dubta ara, d'hipoteques. Si volem la independència, com jo la vull, calen canvis, no maquillatges, nous partits i nous lideratges amb cares noves i gent convençuda dels valors i fites que han de fer cavalcar aquest país vers l'avenir. La broma, ha durat massa i el seu resultat és la pèrdua de tots i la victòria d'aquells que mai han cregut en Catalunya i la catalanitat. Cal reconèixer, que tenim un problema, i greu, per rectificar i guanyar. Altrament, que ens vinguin a parlar els Rajoy, Sánchez, Rivera o Iglesias, que de ben segur coneixen millor la nostra casa, perquè certament, tenen raó i els catalans no ens podem governar i la nostra economia i sensibilitat, no va més enllà de la recaptació de la botiga i d'un hortet per plantar quatre esqueixos i tomates. Jo no vull això. Bon i venturós any 2016 per tothom, que el 2015 ha estat una autèntica pèrdua de temps i d'il·lusions.
jueves, 24 de diciembre de 2015
“Perquè som lliures, perquè som catalans”.
Entenc la candidatura de JxS i entenc la CUP; alhora, entenc que el pacte de JxS fos Mas President i entenc que si la CUP acceptés trairia els seus votants amb la investidura del President Mas. Entenc que en els partits hi ha militants, i els conflictes entre ells mateixos són difícils de conciliar.
Jo sóc independentista, per sobre de tot, perquè estimo el meu país, és a dir, vull el millor per a la gent de Catalunya, o si més no, el que jo crec que és el millor. La independència no és un partit, no és una persona, ni tan sols una ideologia. La independència és el principi de la solució, és l'objectiu al qual cal arribar per després realment canviar les coses.
No puc oblidar que si hem arribat on som és perquè hi ha un president que empès per tots nosaltres ens ha fet arribar, s’ha vist obligat en certa manera; en això estem d’acord. Molts altres, a vegades es veuen obligats i no fan cas, i fan la seva.
Per tant, per moltes retallades, possible corrupció del 3%… crec que és de justícia donar-li les gràcies al president Mas. Gràcies president perquè ens ha fet arribar on som, com he dit abans, estimar comporta sacrificis, i hi ha moltes sortides dignes a ser president, com ser conseller en cap, sempre pensant, que tot això és temporal. Un cop s’aprovi la nova Constitució catalana, es tornarà a votar per escollir el nou president, i en Mas ja va prometre que no ho seria, per tant com diu la CUP el “qui”, no és el més important, o no ho hauria de ser.
Apartar en Mas completament d'aquesta legislatura seria un error molt greu, de fora vindran amb tot, de fora i de dins, no ho oblidem pas, i aquí necessitem molta, molta gent ferma que vagi a l’una, i no defalleixi, ni vulgui pactar altra cosa que la separació amistosa amb els nostres veïns. Els necessitem a tots, i que siguin una pinya, com també ho ha de ser el poble.
La CUP ha de saber renunciar a alguna cosa, ja que això és estimar, no pot ser que 300.000 vots tinguin més pes que 1.600.000 per molt que aquests 300.000 siguin necessaris.
És una qüestió de justícia social justament, socialment no tenen el mateix suport que JxS. Així doncs, si ens estimen realment, trobaran una solució, ja que tornar a fer eleccions significaria que no ens estimen, que només s’estimen a ells mateixos. Que cedeixi qui ens estimi més, no ens digueu que ens estimeu, demostreu-nos-ho.
Els independentistes només demanem això, per altra banda qui cedeixi es veurà reforçat de cara a la Nova República Catalana, cal tenir-ho present.
“Perquè som lliures, perquè som catalans”.
Jo sóc independentista, per sobre de tot, perquè estimo el meu país, és a dir, vull el millor per a la gent de Catalunya, o si més no, el que jo crec que és el millor. La independència no és un partit, no és una persona, ni tan sols una ideologia. La independència és el principi de la solució, és l'objectiu al qual cal arribar per després realment canviar les coses.
No puc oblidar que si hem arribat on som és perquè hi ha un president que empès per tots nosaltres ens ha fet arribar, s’ha vist obligat en certa manera; en això estem d’acord. Molts altres, a vegades es veuen obligats i no fan cas, i fan la seva.
Per tant, per moltes retallades, possible corrupció del 3%… crec que és de justícia donar-li les gràcies al president Mas. Gràcies president perquè ens ha fet arribar on som, com he dit abans, estimar comporta sacrificis, i hi ha moltes sortides dignes a ser president, com ser conseller en cap, sempre pensant, que tot això és temporal. Un cop s’aprovi la nova Constitució catalana, es tornarà a votar per escollir el nou president, i en Mas ja va prometre que no ho seria, per tant com diu la CUP el “qui”, no és el més important, o no ho hauria de ser.
Apartar en Mas completament d'aquesta legislatura seria un error molt greu, de fora vindran amb tot, de fora i de dins, no ho oblidem pas, i aquí necessitem molta, molta gent ferma que vagi a l’una, i no defalleixi, ni vulgui pactar altra cosa que la separació amistosa amb els nostres veïns. Els necessitem a tots, i que siguin una pinya, com també ho ha de ser el poble.
La CUP ha de saber renunciar a alguna cosa, ja que això és estimar, no pot ser que 300.000 vots tinguin més pes que 1.600.000 per molt que aquests 300.000 siguin necessaris.
És una qüestió de justícia social justament, socialment no tenen el mateix suport que JxS. Així doncs, si ens estimen realment, trobaran una solució, ja que tornar a fer eleccions significaria que no ens estimen, que només s’estimen a ells mateixos. Que cedeixi qui ens estimi més, no ens digueu que ens estimeu, demostreu-nos-ho.
Els independentistes només demanem això, per altra banda qui cedeixi es veurà reforçat de cara a la Nova República Catalana, cal tenir-ho present.
“Perquè som lliures, perquè som catalans”.
miércoles, 23 de diciembre de 2015
Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP.
Convergència és, comparada amb altres partits d'aquesta part del món dit civilitzat, una força de centre esquerra. Defensa l'economia de mercat, el teixit productiu de debò, les petites i mitjanes empreses, els emprenedors i -sense perdó- els botiguers; és a dir, la síntesi, la referència i l'ànima del catalanisme de carrer ample. Aquell que ha convertit l'independentisme en una opció majoritària quan ha dit prou. Però alhora defensa l'estat del benestar i la concepció del món heretada de la socialdemocràcia de la postguerra. Les polítiques socials de Convergència no serien enteses per un conservador britànic i resultarien insuportables per a un demòcrata nord-americà.
És fàcil negar l'evidència. Sobretot, quan es fa des de la demagògia que fa dècades entela Catalunya. I sobretot quan la rivalitat política en aquest país s'ha bastit des del final de la dictadura sobre bases superficials i interessades.
Des d'aquests paràmetres, es pot entendre la incomoditat de Convergència a l'hora d'articular un pacte electoral amb Esquerra, un partit que es dirigeix a la mateixa gent però que ho fa amb un discurs més acostat a l'aparador de l'esquerra tradicional. Però, sobretot, un partit competidor en gairebé tot el país. On, per cert, és cert que en alguns casos la pugna entre les dues forces respon més als esquemes tradicionals de dretes i esquerres.
La insistència d'Artur Mas i dels dirigents convergents per fer acords amb Esquerra o per presentar-se sota unes mateixes sigles a unes eleccions pot respondre a dos motius. El primer, més generós, més "patriòtic", seria assegurar-se la continuïtat del procés cap a la independència. El segon, més interessat, més sectari, obeiria al manteniment estricta de l'hegemonia de Convergència. No cal dir que una part important del país dóna per descomptada aquesta segona hipòtesi. I no hi ha res a fer, perquè tot es gira en contra. Que cadascú ho vegi com vulgui.
Sigui com sigui, Convergència s'ha acostat a Esquerra i ha hagut d'actuar en conseqüència. A canvi de fer valer el liderat d'Artur Mas, ha assumit un decantament ideològic impropi, almenys en el discurs, que fins ara no havia tan dràstic, però la deriva ha augmentat amb la necessitat d'incorporar la CUP al procés cap a la independència.
La proposta que Junts pel Sí ha fet a la CUP aquesta setmana, i que no ha aconseguit la categoria ni tan sols de "preacord", se situa als antípodes del model de societat que Convergència defensa. És cert que no ha satisfet la CUP, però, si ho haguera fet, tot plegat hauria perdut sentit perquè el resultat de les urnes s'hauria tergiversat per la necessitat d'aconseguir una majoria parlamentària a través d'un acord amb la minoria. Però, encara així, l'anomenat "pla de xoc" que conté el document és un cant al intervencionisme total de l'administració i a l'economia dita "social". Obvia del tot l'impuls de l'economia productiva, que és la substància que permet articular l'acció social a favor dels més perjudicats.
Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP. Però, és clar, la CUP és una altra cosa. Revolucionària, diuen. Les opcions més anticapitalistes que s'hi apleguen ni en tenen prou ni ganes. No acceptaran de cap manera reconèixer la cessió que això ha representat per a Convergència. Senzillament, perquè, per a ells, Artur Mas i el seu partit són un destorb que cal suprimir per aconseguir una altra societat. Més "justa".
En tot aquesta història el que no s'entén és com hi ha una enorme massa d'entesos, articulistes, columnistes i etcètera, comprensius amb la incomoditat de la CUP. I incapaços de reconèixer què hi ha cedit Convergència. Això explica els darrers resultats electorals. I el país que vindrà. Sigui dependent o sigui independent. Un país amb drets i sense deures. Un país on la despesa sempre serà insuficient perquè l'ingrés anirà fent-se cada vegada més migrat. Un país que s'emmiralla amb Veneçuela i considera Alemanya el dimoni furgador. I diumenge que sigui el que els déus vulguin. Però tot plegat comença a fer una fila sinistra.
És fàcil negar l'evidència. Sobretot, quan es fa des de la demagògia que fa dècades entela Catalunya. I sobretot quan la rivalitat política en aquest país s'ha bastit des del final de la dictadura sobre bases superficials i interessades.
Des d'aquests paràmetres, es pot entendre la incomoditat de Convergència a l'hora d'articular un pacte electoral amb Esquerra, un partit que es dirigeix a la mateixa gent però que ho fa amb un discurs més acostat a l'aparador de l'esquerra tradicional. Però, sobretot, un partit competidor en gairebé tot el país. On, per cert, és cert que en alguns casos la pugna entre les dues forces respon més als esquemes tradicionals de dretes i esquerres.
La insistència d'Artur Mas i dels dirigents convergents per fer acords amb Esquerra o per presentar-se sota unes mateixes sigles a unes eleccions pot respondre a dos motius. El primer, més generós, més "patriòtic", seria assegurar-se la continuïtat del procés cap a la independència. El segon, més interessat, més sectari, obeiria al manteniment estricta de l'hegemonia de Convergència. No cal dir que una part important del país dóna per descomptada aquesta segona hipòtesi. I no hi ha res a fer, perquè tot es gira en contra. Que cadascú ho vegi com vulgui.
Sigui com sigui, Convergència s'ha acostat a Esquerra i ha hagut d'actuar en conseqüència. A canvi de fer valer el liderat d'Artur Mas, ha assumit un decantament ideològic impropi, almenys en el discurs, que fins ara no havia tan dràstic, però la deriva ha augmentat amb la necessitat d'incorporar la CUP al procés cap a la independència.
La proposta que Junts pel Sí ha fet a la CUP aquesta setmana, i que no ha aconseguit la categoria ni tan sols de "preacord", se situa als antípodes del model de societat que Convergència defensa. És cert que no ha satisfet la CUP, però, si ho haguera fet, tot plegat hauria perdut sentit perquè el resultat de les urnes s'hauria tergiversat per la necessitat d'aconseguir una majoria parlamentària a través d'un acord amb la minoria. Però, encara així, l'anomenat "pla de xoc" que conté el document és un cant al intervencionisme total de l'administració i a l'economia dita "social". Obvia del tot l'impuls de l'economia productiva, que és la substància que permet articular l'acció social a favor dels més perjudicats.
Ningú, absolutament ningú, de Convergència pot sentir-se a gust amb aquest document que representa cessions indubtables a la CUP. Però, és clar, la CUP és una altra cosa. Revolucionària, diuen. Les opcions més anticapitalistes que s'hi apleguen ni en tenen prou ni ganes. No acceptaran de cap manera reconèixer la cessió que això ha representat per a Convergència. Senzillament, perquè, per a ells, Artur Mas i el seu partit són un destorb que cal suprimir per aconseguir una altra societat. Més "justa".
En tot aquesta història el que no s'entén és com hi ha una enorme massa d'entesos, articulistes, columnistes i etcètera, comprensius amb la incomoditat de la CUP. I incapaços de reconèixer què hi ha cedit Convergència. Això explica els darrers resultats electorals. I el país que vindrà. Sigui dependent o sigui independent. Un país amb drets i sense deures. Un país on la despesa sempre serà insuficient perquè l'ingrés anirà fent-se cada vegada més migrat. Un país que s'emmiralla amb Veneçuela i considera Alemanya el dimoni furgador. I diumenge que sigui el que els déus vulguin. Però tot plegat comença a fer una fila sinistra.
No és una bona solució, noves eleccions, però tampoc podem quedar-nos blocats a mercè d’una minoria. Potser també són possibles altres opcions.
Molts dies prefereixo restar expectant, per no fer bullir tant l’olla. Però avui voldria comentar que:
Sembla que volem la Independència i no acabem d’encertar la millor manera de caminar-hi de forma decidida i sense tornades enrere.
Jo vull un país democràtic amb una democràcia representativa que respecti com més millor, la proporcionalitat i que tots els vots valguin igual. No acabo de veure com podem fer encaixar un model com el de JxS que fa servir formes de democràcia representativa i el de la CUP que es basa en un model assembleari. Crec que el model assembleari o, de democràcia directa, no és útil per la governança d’un país com el nostre, ni per encetar un projecte com la construcció d’un nou estat. Potser servirà en un municipi no massa gran o per alguns temes concrets.
Per tant, restar al que decideixi una assemblea de poques persones (sobre el total de votants independentistes) per donar continuïtat al procés empès per quasi dos milions de votants ho considero inacceptable per antidemocràtic.
Per altra banda, és curiós, la CUP no veu bé que Mas tingui de manera unilateral la “paella pel mànec” o la clau del procés. Jo també he criticat aquest aspecte, però és que ha de ser la CUP qui la tingui, la clau?
Per altra banda, abans de conformar-se la candidatura de JxS es va parlar de fer una candidatura sense polítics, i així, d’aquesta manera les eleccions tindrien un caràcter més clarament plebiscitari. Era qüestió de pocs mesos, es deia. Llavors es va al·legar que en pro de tenir governança del procés calia tenir Govern i Mas ens va “convèncer” de la seva bondat. Doncs bé, ara resulta que porten tres mesos sense Govern i, si ha d’haver noves eleccions, no en tindrem fins al final de primavera.
Per això penso que, o hi ha un acord clar per tirar endavant el procés amb el full de ruta i amb compromís al Govern de totes les parts o sinó més val tornar a fer noves eleccions.
I si hi ha noves eleccions i han de ser plebiscitàries, les fem més clarament plebiscitàries. On la qüestió sigui independència SI o NO i res més.
No és una bona solució, noves eleccions, però tampoc podem quedar-nos blocats a mercè d’una minoria. Potser també són possibles altres opcions.
De fet jo ja fa dies que evito prestar gaire atenció a les manifestacions públiques de la CUP.
Vaig decidir que el millor era esperar els esdeveniments com a fets de la naturalesa i, davant de la situació, actuar.
Aquesta decisió la vaig prendre, entre altres coses, per respecte a la meva sensibilitat.
Les declaracions, aclariments i recordatoris dels darrers portaveus m’arribaven com a cops a l’estomac. A vegades no tant pel contingut com per la forma.
Era com si es pretengués fer patir als que no som de la fusta dura de la CUP.
“No et creguis que ens posem d’acord, ja en parlarem… Al final nosaltres decidirem”
Si algú que no t’estima t’està castigant, millor defugir-lo.
Així doncs per preservar la salut mental i per evitar dolor moral vaig decidir de no prestar gaire atenció a les seves manifestacions. Que d’altra banda no afegien cap novetat.
Ara va i diuen: “No, no és un pre-acord. És només una proposta de Junts pel Si i que nosaltres valorarem”.
Doncs, no sé que han estat fent tots aquests dies dient que les converses anaven bé!
Qui ens ha enganyat? De què parlaven?
Bé. Esperarem per saber què hem de fer quan els polítics de la CUP decideixin la nova situació amb la que ens haurem d’enfrontar els independentistes de l’esquerra i de la dreta.
A aquestes alçades jo ja no sé què és el millor.
En qualsevol cas mai serà un tornar a començar.
El que sí que podria passar és que els de l’impossible referèndum pactat i de la solidaritat amb els pobles ibèrics (no Occitània, no Catalunya del Nord) comencin a fagocitar votants de la CUP o fins i tot part de la mateixa CUP.
Llavors potser sí que tindrem un problema.
En qualsevol cas, seguirem lluitant i tornarem a vèncer.
Sembla que volem la Independència i no acabem d’encertar la millor manera de caminar-hi de forma decidida i sense tornades enrere.
Jo vull un país democràtic amb una democràcia representativa que respecti com més millor, la proporcionalitat i que tots els vots valguin igual. No acabo de veure com podem fer encaixar un model com el de JxS que fa servir formes de democràcia representativa i el de la CUP que es basa en un model assembleari. Crec que el model assembleari o, de democràcia directa, no és útil per la governança d’un país com el nostre, ni per encetar un projecte com la construcció d’un nou estat. Potser servirà en un municipi no massa gran o per alguns temes concrets.
Per tant, restar al que decideixi una assemblea de poques persones (sobre el total de votants independentistes) per donar continuïtat al procés empès per quasi dos milions de votants ho considero inacceptable per antidemocràtic.
Per altra banda, és curiós, la CUP no veu bé que Mas tingui de manera unilateral la “paella pel mànec” o la clau del procés. Jo també he criticat aquest aspecte, però és que ha de ser la CUP qui la tingui, la clau?
Per altra banda, abans de conformar-se la candidatura de JxS es va parlar de fer una candidatura sense polítics, i així, d’aquesta manera les eleccions tindrien un caràcter més clarament plebiscitari. Era qüestió de pocs mesos, es deia. Llavors es va al·legar que en pro de tenir governança del procés calia tenir Govern i Mas ens va “convèncer” de la seva bondat. Doncs bé, ara resulta que porten tres mesos sense Govern i, si ha d’haver noves eleccions, no en tindrem fins al final de primavera.
Per això penso que, o hi ha un acord clar per tirar endavant el procés amb el full de ruta i amb compromís al Govern de totes les parts o sinó més val tornar a fer noves eleccions.
I si hi ha noves eleccions i han de ser plebiscitàries, les fem més clarament plebiscitàries. On la qüestió sigui independència SI o NO i res més.
No és una bona solució, noves eleccions, però tampoc podem quedar-nos blocats a mercè d’una minoria. Potser també són possibles altres opcions.
De fet jo ja fa dies que evito prestar gaire atenció a les manifestacions públiques de la CUP.
Vaig decidir que el millor era esperar els esdeveniments com a fets de la naturalesa i, davant de la situació, actuar.
Aquesta decisió la vaig prendre, entre altres coses, per respecte a la meva sensibilitat.
Les declaracions, aclariments i recordatoris dels darrers portaveus m’arribaven com a cops a l’estomac. A vegades no tant pel contingut com per la forma.
Era com si es pretengués fer patir als que no som de la fusta dura de la CUP.
“No et creguis que ens posem d’acord, ja en parlarem… Al final nosaltres decidirem”
Si algú que no t’estima t’està castigant, millor defugir-lo.
Així doncs per preservar la salut mental i per evitar dolor moral vaig decidir de no prestar gaire atenció a les seves manifestacions. Que d’altra banda no afegien cap novetat.
Ara va i diuen: “No, no és un pre-acord. És només una proposta de Junts pel Si i que nosaltres valorarem”.
Doncs, no sé que han estat fent tots aquests dies dient que les converses anaven bé!
Qui ens ha enganyat? De què parlaven?
Bé. Esperarem per saber què hem de fer quan els polítics de la CUP decideixin la nova situació amb la que ens haurem d’enfrontar els independentistes de l’esquerra i de la dreta.
A aquestes alçades jo ja no sé què és el millor.
En qualsevol cas mai serà un tornar a començar.
El que sí que podria passar és que els de l’impossible referèndum pactat i de la solidaritat amb els pobles ibèrics (no Occitània, no Catalunya del Nord) comencin a fagocitar votants de la CUP o fins i tot part de la mateixa CUP.
Llavors potser sí que tindrem un problema.
En qualsevol cas, seguirem lluitant i tornarem a vèncer.
martes, 22 de diciembre de 2015
La demagògia del referèndum ha sigut protagonista d’aquestes eleccions.
La demagògia del referèndum ha sigut protagonista d’aquestes eleccions i ho serà del futur que ens espera. Els nostres adversaris han entès que és l’antídot contra la independència. Amb un estat al darrere, sempre es pot manipular i guanyar temps.
Quan un unionista d’esquerres (si li voleu dir així) posa el referèndum el seu programa és per tapar la seva negativa (antidemocràtica!) a acceptar al que majoritàriament ja ha votat el poble de Catalunya: la independència. La trampa del tril·ler. Pensar que un referèndum només votat pels catalans seria acceptat per qualsevol govern de l’estat espanyol, és com creure que podem trobar trebols de quatres fulles que ens portarà la felicitat. Només una malaltia col·lectiva com la síndrome d'Estocolm pot explicar que aquesta falsa sortida atiada i amplificada pels mitjans de comunicació hagi despertat tanta consideració entre votants que aspiren a la sobirania nacional (Països Catalans, EukalHerria, Galiza). La força de la nostra voluntat d'independència, de la nostra revolució! ha fet sorgir el tema del referèndum, si no de què els Iglesias i les Colau ho haguessin utilitzat demagògicament en els seu mítings i fet possible una victòria tan ampla… això ja ens hauria de fer pensar.
Dit això, en política internacional tot és possible i no és descartable que Europa imposés le necessitat d’un referèndum. Hom pot pensar que m’estic contradient. No. Si no hi ha d’haver desconnexió –com volem a qualsevol preu els progres unionistes– la concepció del seu referèndum forçat per Europa podria concebre’s com que tot “poble espanyol” ho decideixi; o bé proposar-lo per Catalunya però fent campanya amb tot l’aparell de l’estat al darrere. Hi ha mil maneres de manipular un referèndum perquè surti que NO. Mireu el d’Escòcia. Perdre’l seria allunyar per molt de temps les nostres aspiracions. Per tant, fora cants de sirenes, fora portes que s’obren a Madrid després del 20-D, anem amb al full de ruta a la ruptura amb Espanya i si cal fer-lo el farem des de la nostra sobirania, sense tutelatges.
I al Congrés, a Madrid, els independentismes han de jugar al que faci falta, amb intel·ligència política i no fer com fan alguns sectaris (que en fan virtut de la coherència) de prioritzar la doctrina sobre la realitat; la propaganda sobre els fets; i les fidelitats sobre les raons (com deia un periodista).
El que crec que els ha passat a molts polítics independentistes catalans és que han perdut la iniciativa i ni tan sols en són conscients. Em sembla que es miren massa el propi melic. I, com diuen al meu poble, el tenen de pasta i florit. Flac favor, estan fent al poble. Només cal complir allò que van prometre quan els van elegir. Res més. I els dies passen. Esperem que facin via. I que entenguin, tots, que cal presentar-se a tot arreu on es puga. I, en qualsevol cas, si un no juga un partit, no pot vindre després a dir que els qui l’han jugat ho han fet malament i que cal canviar-los. Per a ser creïble, cal demostrar que s’és bon jugador. I de moment…
Quan un unionista d’esquerres (si li voleu dir així) posa el referèndum el seu programa és per tapar la seva negativa (antidemocràtica!) a acceptar al que majoritàriament ja ha votat el poble de Catalunya: la independència. La trampa del tril·ler. Pensar que un referèndum només votat pels catalans seria acceptat per qualsevol govern de l’estat espanyol, és com creure que podem trobar trebols de quatres fulles que ens portarà la felicitat. Només una malaltia col·lectiva com la síndrome d'Estocolm pot explicar que aquesta falsa sortida atiada i amplificada pels mitjans de comunicació hagi despertat tanta consideració entre votants que aspiren a la sobirania nacional (Països Catalans, EukalHerria, Galiza). La força de la nostra voluntat d'independència, de la nostra revolució! ha fet sorgir el tema del referèndum, si no de què els Iglesias i les Colau ho haguessin utilitzat demagògicament en els seu mítings i fet possible una victòria tan ampla… això ja ens hauria de fer pensar.
Dit això, en política internacional tot és possible i no és descartable que Europa imposés le necessitat d’un referèndum. Hom pot pensar que m’estic contradient. No. Si no hi ha d’haver desconnexió –com volem a qualsevol preu els progres unionistes– la concepció del seu referèndum forçat per Europa podria concebre’s com que tot “poble espanyol” ho decideixi; o bé proposar-lo per Catalunya però fent campanya amb tot l’aparell de l’estat al darrere. Hi ha mil maneres de manipular un referèndum perquè surti que NO. Mireu el d’Escòcia. Perdre’l seria allunyar per molt de temps les nostres aspiracions. Per tant, fora cants de sirenes, fora portes que s’obren a Madrid després del 20-D, anem amb al full de ruta a la ruptura amb Espanya i si cal fer-lo el farem des de la nostra sobirania, sense tutelatges.
I al Congrés, a Madrid, els independentismes han de jugar al que faci falta, amb intel·ligència política i no fer com fan alguns sectaris (que en fan virtut de la coherència) de prioritzar la doctrina sobre la realitat; la propaganda sobre els fets; i les fidelitats sobre les raons (com deia un periodista).
El que crec que els ha passat a molts polítics independentistes catalans és que han perdut la iniciativa i ni tan sols en són conscients. Em sembla que es miren massa el propi melic. I, com diuen al meu poble, el tenen de pasta i florit. Flac favor, estan fent al poble. Només cal complir allò que van prometre quan els van elegir. Res més. I els dies passen. Esperem que facin via. I que entenguin, tots, que cal presentar-se a tot arreu on es puga. I, en qualsevol cas, si un no juga un partit, no pot vindre després a dir que els qui l’han jugat ho han fet malament i que cal canviar-los. Per a ser creïble, cal demostrar que s’és bon jugador. I de moment…
lunes, 21 de diciembre de 2015
La meva valoració dels resultats del 20D.
Si es ves reeditat JxSÍ ara estaríem parlant de victòria de l'independentisme a Catalunya i CDC-ERC no estarien agonitzant per si tenen grup parlamentari al congrés.
Totes les promeses de Podemos requereixen reforma constitucional, que necessita:
234 diputats que hi votin a favor, 2/3 del Senat, i referèndum a tot l'Estat. Té 69 diputats repartits en 4 grups territorials, que no tenen perquè votar sempre igual, i 9 senadors.
I una cosa que ningú recorda: Podemos sempre ha dit, que en el cas de fer mai un referèndum, ells farien campanya pel NO. Dret de decidir SÍ, independència NO.
El projecte de... canvi constitucional d'Iglesias neix mort i tot i així es necessitaran milers d'hores de tertúlies per parlar-ne i molta gent els seguirà creient. Dintre de poc començaran amb el discurs d'aquesta legislatura no, però potser la que ve... Pobra Catalunya.
Només és viable la independència , perquè és l'única decisió que només depèn de la voluntat majoritària dels catalans, sense modificar cap norma espanyola. Si volem la independència, podem; si volem l'Estatut, la federació, el referèndum o el concert econòmic, no podem sense permís d'Espanya.
Si fóssim un país normal que vol el millor per la seva gent, aprofitant el desgavell que ve a Espanya, faríem pacte demà mateix per la independència en el més curt temps possible. Haurem, però, d'esperar a que 1600 cuperos decideixin el futur de Catalunya el dia abans dels innocents.
No en saben prou i ens tenen amb l'ai al cor. Cal nous líders pel que ve. Em perdut el temps esperant una quimera arrufada, una fernandada quan ja s'ha polititzat, em somiat i somiquem. Anem. Ja tot es diferent i alguns no ho saben veure, volen tensar tant que acaben trencant.
Totes les promeses de Podemos requereixen reforma constitucional, que necessita:
234 diputats que hi votin a favor, 2/3 del Senat, i referèndum a tot l'Estat. Té 69 diputats repartits en 4 grups territorials, que no tenen perquè votar sempre igual, i 9 senadors.
I una cosa que ningú recorda: Podemos sempre ha dit, que en el cas de fer mai un referèndum, ells farien campanya pel NO. Dret de decidir SÍ, independència NO.
El projecte de... canvi constitucional d'Iglesias neix mort i tot i així es necessitaran milers d'hores de tertúlies per parlar-ne i molta gent els seguirà creient. Dintre de poc començaran amb el discurs d'aquesta legislatura no, però potser la que ve... Pobra Catalunya.
Només és viable la independència , perquè és l'única decisió que només depèn de la voluntat majoritària dels catalans, sense modificar cap norma espanyola. Si volem la independència, podem; si volem l'Estatut, la federació, el referèndum o el concert econòmic, no podem sense permís d'Espanya.
Si fóssim un país normal que vol el millor per la seva gent, aprofitant el desgavell que ve a Espanya, faríem pacte demà mateix per la independència en el més curt temps possible. Haurem, però, d'esperar a que 1600 cuperos decideixin el futur de Catalunya el dia abans dels innocents.
No en saben prou i ens tenen amb l'ai al cor. Cal nous líders pel que ve. Em perdut el temps esperant una quimera arrufada, una fernandada quan ja s'ha polititzat, em somiat i somiquem. Anem. Ja tot es diferent i alguns no ho saben veure, volen tensar tant que acaben trencant.
sábado, 19 de diciembre de 2015
El panorama és el d'un excés d'endeutament que reclama la única solució possible que passa per la conversió del deute en valors.
Hi ha diverses maneres de veure's, un mateix. Una de les opcions és posar-se al davant d'un mirall, però també es pot deixar que siguin els demés els qui facin el nostre perfil. Especialment si ho fan persones o institucions que tinguin un prestigi merescut i una influencia com a líders d'opinió. Es per això que les opinions del Financial Times tenen importància. I casualment l'influent rotatiu de color salmó que ara pertany al grup japonès Nikkei conserva intactes la seva independència de criteri i la seva capacitat d'influir. I, per tant, quan opina des de la City de Londres, la repercussió pot tenir efectes "urbi et orbe". I casualment, aquests dies, s'han pronunciat tres vegades sobre qüestions que ens afecten. Dues vegades s'han referit al món del futbol i una a la política.
Sobre el futbol s'han referit al Barça i també a l'Atlètic de Madrid. Pel que fa al club blaugrana, Tobias Buck publica l'extracte d'una entrevista amb el president Josep Mª Bartomeu que es manifesta com a candidat en aconseguir en el propers cinc anys ser el primer club a superar els mil milions d'euros de facturació. Ara, el Barça ocupa el quart lloc després del Madrid, el Manchester United i el Bayern de Munich. Aquest serà, doncs, el propòsit dels sis anys de presidència que ara comença i que, més enllà de les victòries esportives permeti situar al club com a referencia per a una entitat que sigui, en realitat, una referència mundial. El club és propietat dels 145.000 socis. Al F.T. també han publicat un article de Simon Kuper sobre l'Atlètic de Madrid. L'equip del Manzanares va arribar l'any anterior a la final de la Copa d'Europa. Amb Simeone d'entrenador, el club té jugadors carismàtics com ara Fernando Torres o Griezmann amb la capacitat de reinventar aquell club tacat per la trajectòria del president Gil i uns deutes de 450 milions d'euros. Tenim doncs, un altre candidat a la llista de possibles guanyadors i capaç de sacrificis que condueixin l'èxit. Finalment, han publicat a plana sencera una entrevista amb Pablo Iglesias al qual es refereix com líder del moviment anti-austeritat i del moviment "Podemos", que no els acaba de convèncer amb la seva denuncia de que els partits de centre - esquerra han traït els vots rebuts i de que les ferides de la guerra civil és encara un camp de mines. Els resultats seran la conseqüència de tenir el suport i el finançament de les televisions o bé el lideratge en el terreny de les idees. A part, però, dels observatoris d'una Torre de Guaita com el gran diari financer, hi ha també d'altres fronts dignes de ser tingudes en compte.
En aquest sentit, el panorama és el d'un excés d'endeutament que reclama la única solució possible que passa per la conversió del deute en valors una mica en la línia de Greenspan per a combatre les bombolles amb unes estructures més robustes per la via de transformar el deute. Altrament, el deute ens abocarà a la crisi en el cicle creditici. A part que països com Espanya i França no compliran els seus objectius de dèficit pressupostari i fiscal. Mala peça al teler en vigílies d'unes eleccions generals per més que Guindos asseguri que es compliran els compromisos tot i que les perspectives no són realment favorables. Per tant, hi ha problemes a tot arreu. Al Brasil, p. ex. tenen una caiguda del PIB a nivells com els del anys 30. I la perspectiva és que el dòlar s'enfortirà en relació a les monedes dels socis comercials. El Banc Central Europeu declara, doncs, que caldrà adoptar les mesures necessàries per a restablir l'equilibri. Altrament, la força del dòlar causarà dolor als països emergents. En tot cas, l'any que ara s'acaba serà un record pel que fa a les insolvències. I, en plena deflació, en el preu del petroli hi podem trobar relliscades globals, inestabilitat i, en el nostre cas, en una obra pública sota mínims especialment a la "malquerida" Catalunya on encara hi ha punts negres de Carreteres que costen 12 morts a cada exercici des de fa 20 anys. El problema ja és, per tant estructural i és causa de una via complicada per a la recuperació. Es en aquestes condicions que tenim més perill de no mantenir les mesures d'estímul per a fer-les efectives, que no pas d'allargar-les una mica més temps del necessari. En realitat, les més grans economies de la UE podrien seguir l'exemple dels EUA i actuar com a prestamista i consumidor en última instància. Simultàniament, el mercat de matèries primeres ha significat només a l'Anglo - American una acomiadament de 85.000 treballadors. A la Banca Morgan Stanley, p. ex., han hagut de fer 1.100 acomiadaments. Els establiments creditors, p. ex., han de lluitar contra les dificultats d'un mercat on havien estat els motors i ara hi troben tempestes i competència barata. I a Espanya hem assistit a la caiguda de Abengoa, el grup de renovables amb seu a Andalusia. Es ben curiós que els directius d'Abengoa amb l'inefable José Borrell com a responsable d'altes retribucions s'hagin atribuït, a pesar de la insolvència, 20 milions d'euros per cap sense demanar excuses, o mostrar algun penediment.
Sobre el futbol s'han referit al Barça i també a l'Atlètic de Madrid. Pel que fa al club blaugrana, Tobias Buck publica l'extracte d'una entrevista amb el president Josep Mª Bartomeu que es manifesta com a candidat en aconseguir en el propers cinc anys ser el primer club a superar els mil milions d'euros de facturació. Ara, el Barça ocupa el quart lloc després del Madrid, el Manchester United i el Bayern de Munich. Aquest serà, doncs, el propòsit dels sis anys de presidència que ara comença i que, més enllà de les victòries esportives permeti situar al club com a referencia per a una entitat que sigui, en realitat, una referència mundial. El club és propietat dels 145.000 socis. Al F.T. també han publicat un article de Simon Kuper sobre l'Atlètic de Madrid. L'equip del Manzanares va arribar l'any anterior a la final de la Copa d'Europa. Amb Simeone d'entrenador, el club té jugadors carismàtics com ara Fernando Torres o Griezmann amb la capacitat de reinventar aquell club tacat per la trajectòria del president Gil i uns deutes de 450 milions d'euros. Tenim doncs, un altre candidat a la llista de possibles guanyadors i capaç de sacrificis que condueixin l'èxit. Finalment, han publicat a plana sencera una entrevista amb Pablo Iglesias al qual es refereix com líder del moviment anti-austeritat i del moviment "Podemos", que no els acaba de convèncer amb la seva denuncia de que els partits de centre - esquerra han traït els vots rebuts i de que les ferides de la guerra civil és encara un camp de mines. Els resultats seran la conseqüència de tenir el suport i el finançament de les televisions o bé el lideratge en el terreny de les idees. A part, però, dels observatoris d'una Torre de Guaita com el gran diari financer, hi ha també d'altres fronts dignes de ser tingudes en compte.
En aquest sentit, el panorama és el d'un excés d'endeutament que reclama la única solució possible que passa per la conversió del deute en valors una mica en la línia de Greenspan per a combatre les bombolles amb unes estructures més robustes per la via de transformar el deute. Altrament, el deute ens abocarà a la crisi en el cicle creditici. A part que països com Espanya i França no compliran els seus objectius de dèficit pressupostari i fiscal. Mala peça al teler en vigílies d'unes eleccions generals per més que Guindos asseguri que es compliran els compromisos tot i que les perspectives no són realment favorables. Per tant, hi ha problemes a tot arreu. Al Brasil, p. ex. tenen una caiguda del PIB a nivells com els del anys 30. I la perspectiva és que el dòlar s'enfortirà en relació a les monedes dels socis comercials. El Banc Central Europeu declara, doncs, que caldrà adoptar les mesures necessàries per a restablir l'equilibri. Altrament, la força del dòlar causarà dolor als països emergents. En tot cas, l'any que ara s'acaba serà un record pel que fa a les insolvències. I, en plena deflació, en el preu del petroli hi podem trobar relliscades globals, inestabilitat i, en el nostre cas, en una obra pública sota mínims especialment a la "malquerida" Catalunya on encara hi ha punts negres de Carreteres que costen 12 morts a cada exercici des de fa 20 anys. El problema ja és, per tant estructural i és causa de una via complicada per a la recuperació. Es en aquestes condicions que tenim més perill de no mantenir les mesures d'estímul per a fer-les efectives, que no pas d'allargar-les una mica més temps del necessari. En realitat, les més grans economies de la UE podrien seguir l'exemple dels EUA i actuar com a prestamista i consumidor en última instància. Simultàniament, el mercat de matèries primeres ha significat només a l'Anglo - American una acomiadament de 85.000 treballadors. A la Banca Morgan Stanley, p. ex., han hagut de fer 1.100 acomiadaments. Els establiments creditors, p. ex., han de lluitar contra les dificultats d'un mercat on havien estat els motors i ara hi troben tempestes i competència barata. I a Espanya hem assistit a la caiguda de Abengoa, el grup de renovables amb seu a Andalusia. Es ben curiós que els directius d'Abengoa amb l'inefable José Borrell com a responsable d'altes retribucions s'hagin atribuït, a pesar de la insolvència, 20 milions d'euros per cap sense demanar excuses, o mostrar algun penediment.
Molt d'amor i molts bons desitjos per a un país que volem lliure al més aviat possible.
Per sort, i com que som gent pacífica, aquestes converses mai no generaran els efectes que el ministre Jorge Fernández Díaz havia previst quan va afirmar que els àpats de Nadal de les famílies catalanes eren un infern perquè les discussions sobre el procés els enterbolien. Tanmateix, sí que puc imaginar algunes de les coses que alguns dels qui vàrem votar independència gosaríem dir a un convidat cupaire.
Primera. La crida a l'abstenció ha estat un error. I és que malgrat que el 20-D no sigui prioritari pel procés, representa un pas més que cal fer i en el qual hem de ser comptats i visualitzats. Si els resultats que a Catalunya permeten que Ciudadanos —o fins i tot En Comú Podem— quedi en la primera posició, tots el sobiranistes lamentarem la decisió dels cupaires. Si l'escenari és aquest, la força dels dos milions de vots secessionistes del 27-S pot quedar en paper mullat i hi perdrem tots, tant si guanyen els uns o bé els altres i tenen l'oportunitat de fer govern a Espanya. No tinguin cap dubte que totes les promeses fetes pels més civilitzats s'esvairan com el fum de la nadala més famosa. Així doncs, i per evitar aquesta primera observació al cupaire invitat, més val anar a votar i intentar evitar mals majors.
Segona. És vital avançar i per això el resultat de l'assemblea del 27-D ha de ser clar. Fa massa temps que negocien i tothom està cansat. La realitat és que dos mesos i mig de discussions no ens han dut enlloc i que aquest endarreriment no afavoreix el procés. Ara, les opcions proposades perquè es votin a l'assemblea tornen a la casella de sortida (ai las! de nou al 28-S) i obren dos escenaris igualment dolents: el primer és votar a favor d'investir president Artur Mas però amb una feblesa extrema. El segon és anar a unes noves eleccions. Faig meva la frase de Carles Sastre i companyia del manifest esmentat més amunt per emplaçar tothom "a trobar una unitat d'acció cap a la independència respectant la representació electoral, però també respectant les legítimes diferències dels projectes socials que cadascú representa". El procés ja no pot quedar més temps aturat. Si l'única sortida possible són les eleccions caldrà assumir-ho i treballar per renovar la majoria independentista. Ves, què hi farem!
I tercera. Tinguem tots plegats visió d'estat i deixem l'estètica a banda. Qualsevol procés de secessió no és ni senzill ni es fa a gust de tothom. Ara mateix, per tant, convé tenir visió d'estat, d'aquest estat que volem construir, i saber fer els passos amb tota la intel·ligència que una empresa d'aquesta magnitud necessita. Enterrem l'estètica i assumim que fer política implica, si més no de vegades, assumir contradiccions. En política, com en la vida, només s'aprèn a avançar en les contrarietats si hom és capaç de construir les certeses més sòlides. És un bon desig per a l'any que aviat començarem.
Doncs bé, ja ho saben. Aquesta és, probablement, una de les converses mantindrem a casa meva aquests dies. Això sí, amb molt d'amor i molts bons desitjos per a un país que volem lliure al més aviat possible.
Els desitjo que tinguin unes bones festes!
Primera. La crida a l'abstenció ha estat un error. I és que malgrat que el 20-D no sigui prioritari pel procés, representa un pas més que cal fer i en el qual hem de ser comptats i visualitzats. Si els resultats que a Catalunya permeten que Ciudadanos —o fins i tot En Comú Podem— quedi en la primera posició, tots el sobiranistes lamentarem la decisió dels cupaires. Si l'escenari és aquest, la força dels dos milions de vots secessionistes del 27-S pot quedar en paper mullat i hi perdrem tots, tant si guanyen els uns o bé els altres i tenen l'oportunitat de fer govern a Espanya. No tinguin cap dubte que totes les promeses fetes pels més civilitzats s'esvairan com el fum de la nadala més famosa. Així doncs, i per evitar aquesta primera observació al cupaire invitat, més val anar a votar i intentar evitar mals majors.
Segona. És vital avançar i per això el resultat de l'assemblea del 27-D ha de ser clar. Fa massa temps que negocien i tothom està cansat. La realitat és que dos mesos i mig de discussions no ens han dut enlloc i que aquest endarreriment no afavoreix el procés. Ara, les opcions proposades perquè es votin a l'assemblea tornen a la casella de sortida (ai las! de nou al 28-S) i obren dos escenaris igualment dolents: el primer és votar a favor d'investir president Artur Mas però amb una feblesa extrema. El segon és anar a unes noves eleccions. Faig meva la frase de Carles Sastre i companyia del manifest esmentat més amunt per emplaçar tothom "a trobar una unitat d'acció cap a la independència respectant la representació electoral, però també respectant les legítimes diferències dels projectes socials que cadascú representa". El procés ja no pot quedar més temps aturat. Si l'única sortida possible són les eleccions caldrà assumir-ho i treballar per renovar la majoria independentista. Ves, què hi farem!
I tercera. Tinguem tots plegats visió d'estat i deixem l'estètica a banda. Qualsevol procés de secessió no és ni senzill ni es fa a gust de tothom. Ara mateix, per tant, convé tenir visió d'estat, d'aquest estat que volem construir, i saber fer els passos amb tota la intel·ligència que una empresa d'aquesta magnitud necessita. Enterrem l'estètica i assumim que fer política implica, si més no de vegades, assumir contradiccions. En política, com en la vida, només s'aprèn a avançar en les contrarietats si hom és capaç de construir les certeses més sòlides. És un bon desig per a l'any que aviat començarem.
Doncs bé, ja ho saben. Aquesta és, probablement, una de les converses mantindrem a casa meva aquests dies. Això sí, amb molt d'amor i molts bons desitjos per a un país que volem lliure al més aviat possible.
Els desitjo que tinguin unes bones festes!
viernes, 18 de diciembre de 2015
La pugna per l’hegemonia del sobiranisme en una Espanya ingovernable.
La pugna per l’hegemonia del sobiranisme
Quan, després d’haver-se presentat plegats el 27-S, CDC i ERC van anunciar que ara anirien separats, tothom sabia que aquest diumenge els sobiranistes es mesurarien les forces. La fórmula conjunta al setembre es va aconseguir per insistència del president Mas, mentre que la fórmula separada és la que sempre s’ha estimat més Oriol Junqueras. Les enquestes presenten una llista republicana en auge, beneficiada pel buit deixat per la CUP, mentre que Democràcia i Llibertat (DiLl) –fórmula de CDC després del trencament amb Unió– pot perdre suport. Aquesta tendència assenyalada per les enquestes porta a un frec a frec intens entre les dues forces principals de l’independentisme.
Si bé és lògic que l’hegemonia política catalana es disputi en eleccions d’àmbit principatí, el resultat dels comicis pot alterar la correlació entre convergents i republicans. Si ERC aconsegueix més bon resultat que DiLl, no és previst que demani contraprestacions ni un reforçament del seu poder al govern que resulti de la investidura de Mas. Tot plegat seria molt diferent si s’han d’acabar repetint les eleccions perquè no s’arriba a cap acord amb la CUP. Aleshores, el resultat del 20-D pot deixar via lliure a una pugna molt més oberta per a les pròximes eleccions, el debat sobre si caldria repetir Junts pel Sí i el repartiment de candidats. També hi ha qui creu que si el resultat és favorable a ERC la CUP pot insistir en la necessitat d’un canvi de lideratge en el procés independentista.
Una Espanya ingovernable
La disputa de l’hegemonia sobiranista és una pugna paral·lela a la reconfiguració del mapa de partits espanyol. Totes les enquestes indiquen la fi del bipartidisme absolut a Espanya. L’auge de Podem i Ciutadans i l’afebliment de la base electoral de PP i PSOE apunten a una geometria parlamentària complicada al congrés espanyol. Les noves majories que es van configurant poden portar a un estat ingovernable. Ara mateix, tan sols un pacte entre PP i PSOE –la gran coalició– o, segons el resultat final, un pacte entre PP i Ciutadans semblen possibles. Tanmateix, les últimes enquestes fan pensar que la gran coalició seria l’única suma possible. Políticament, és ara mateix inexplicable que es faci aquesta aliança a l’estat espanyol. Tot plegat fóra un indicador de dificultats molt grans per a formar govern.
Aquesta és la hipòtesi que analitzava Vicent Partal en un editorial la setmana passada: ‘I què passaria aleshores? Doncs que, de la mateixa manera que ara passa al Principat, els espanyols haurien d’estar primer tres mesos amb un govern provisional a Madrid i després tres mesos més per a convocar noves eleccions.’ I afegia: ‘I ací és on torne a la tesi inicial: imagineu-vos si això passàs amb un govern format a Catalunya a començament de gener. Durant mig any llarg aquest govern català aniria duent endavant el procés cap a la independència sense que a Madrid ningú pogués exercir cap contrapès fort. I és evident que la situació política seria molt més que apassionant.’
Si guanya Ciutadans a Catalunya…
Un altre focus d’interpretació és l’ordre dels partits al Principat. Qui quedarà primer? Com afectarà això el procés? Les enquestes indiquen una mena d’empat de quatre a Catalunya. ERC, Democràcia i Llibertat, En Comú Podem i Ciutadans es disputen la primera posició. Si es confirma la tendència, pot haver-hi un final d’etapa sense cap escàpol i una arribada en pilot. De tota manera, al final sempre hi haurà un color que, mal que sigui per dècimes de vot, pintarà el color del mapa en la visualització de resultats. I és aquí on hi pot haver la guerra mediàtica per imposar un relat determinat sobre el 20-D.
Si guanya una de les formacions independentistes, el procés quedarà reforçat perquè serà la primera vegada que el sobiranisme és primer en unes eleccions espanyoles. Però si guanya Ciutadans, l’atac dels mitjans de comunicació espanyols serà molt fort. I caldrà veure com ho expliquen els mitjans internacionals. No costa pas d’imaginar titulars com ara ‘Els contraris a la independència guanyen les eleccions estatals a Catalunya.’ A més, Ciutadans haurà guanyat unes eleccions al Principat per primera vegada i farà servir aquesta gesta per insistir en el fracàs de l’independentisme i la ingovernabilitat de Catalunya. Cal no oblidar que és el partit que ha fet més bandera de la lluita contra la immersió lingüística a les escoles.
I si guanya En Comú Podem…
Una altra opció alternativa a la victòria dels independentistes és que guanyi En Comú Podem. Més enllà de la regeneració i la crítica a les polítiques ‘neoliberals’ imposades per la troica, En Comú Podem branda el referèndum com a única solució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Després de la victòria ajustada de l’independentisme el 27-S, un triomf d’aquesta candidatura seria interpretat ara com la voluntat de tornar a una casella superada. D’alguna manera, hi pot haver la temptació de deslegitimar la via oberta per Junts pel Sí i la CUP al parlament amb la declaració rupturista aprovada al parlament el 9 de novembre. A més, una primera posició de la llista presidida per Xavier Domènech donaria aire a la recuperació del fil perdut de la tercera via.
L’extinció d’Unió?
La tercera via que pot ser represa per En Comú Podem quedarà extingida probablement pel flanc dret. El 20-D pot fer desaparèixer del panorama polític la Unió Democràtica que es va quedar Josep Antoni Duran i Lleida. Duran ha estat una pedra a la sabata del procés independentista. La seva extinció donarà espai als Demòcrates de Catalunya –la formació sobiranista escindida d’Unió a principi d’estiu–, compromesos absolutament amb la independència. Per tant, si Duran resta fora del congrés espanyol, els defensors de la tercera via es quedaran sense referència al centre-dreta.
L’esvaïment del referèndum
Sigui quin sigui el resultat d’En Comú Podem a Catalunya, el 20-D serà una fotografia de l’estat espanyol per a veure amb quin suport compten els defensors d’un referèndum pactat. Per a fer un referèndum a Catalunya sobre la independència caldria una majoria absoluta al congrés que aprovés la cessió de la competència al govern de la Generalitat o que el convoqués directament. I no hi ha cap enquesta que avali aquesta possibilitat, car PP, PSOE i Ciutadans s’hi oposen frontalment.
Per tant, la viabilitat de fer un referèndum a curt termini sobre la independència amb el vist-i-plau de l’estat espanyol serà enterrada diumenge. Els qui han defensat aquesta via –En Comú Podem i Unió– hauran de reformular les propostes de solució del conflicte.
Abstenció diferencial
L’aposta de la CUP a les eleccions espanyoles és la crida que va fer dimarts a favor de l’abstenció. Setmanes enrere havia decidit que no es presentaria a les eleccions espanyoles, en coherència amb la seva línia històrica. Si bé a l’enquesta del CIS s’apuntava que tan sols un 8% dels qui van votar la CUP pensaven quedar-se a casa diumenge, caldrà veure si la crida feta dimarts pot acréixer el percentatge d’independentistes que s’abstenen. Finalment, la manera de mesurar aquesta abstenció de caràcter polític intencionat serà comparant la que hi hagi a Catalunya amb la de l’estat espanyol. Si l’abstenció diferencial fos significativa, es podria interpretar en termes de desconnexió i suport a la independència i a la ruptura.
Pere CARDÚS Cadellach.
Quan, després d’haver-se presentat plegats el 27-S, CDC i ERC van anunciar que ara anirien separats, tothom sabia que aquest diumenge els sobiranistes es mesurarien les forces. La fórmula conjunta al setembre es va aconseguir per insistència del president Mas, mentre que la fórmula separada és la que sempre s’ha estimat més Oriol Junqueras. Les enquestes presenten una llista republicana en auge, beneficiada pel buit deixat per la CUP, mentre que Democràcia i Llibertat (DiLl) –fórmula de CDC després del trencament amb Unió– pot perdre suport. Aquesta tendència assenyalada per les enquestes porta a un frec a frec intens entre les dues forces principals de l’independentisme.
Si bé és lògic que l’hegemonia política catalana es disputi en eleccions d’àmbit principatí, el resultat dels comicis pot alterar la correlació entre convergents i republicans. Si ERC aconsegueix més bon resultat que DiLl, no és previst que demani contraprestacions ni un reforçament del seu poder al govern que resulti de la investidura de Mas. Tot plegat seria molt diferent si s’han d’acabar repetint les eleccions perquè no s’arriba a cap acord amb la CUP. Aleshores, el resultat del 20-D pot deixar via lliure a una pugna molt més oberta per a les pròximes eleccions, el debat sobre si caldria repetir Junts pel Sí i el repartiment de candidats. També hi ha qui creu que si el resultat és favorable a ERC la CUP pot insistir en la necessitat d’un canvi de lideratge en el procés independentista.
Una Espanya ingovernable
La disputa de l’hegemonia sobiranista és una pugna paral·lela a la reconfiguració del mapa de partits espanyol. Totes les enquestes indiquen la fi del bipartidisme absolut a Espanya. L’auge de Podem i Ciutadans i l’afebliment de la base electoral de PP i PSOE apunten a una geometria parlamentària complicada al congrés espanyol. Les noves majories que es van configurant poden portar a un estat ingovernable. Ara mateix, tan sols un pacte entre PP i PSOE –la gran coalició– o, segons el resultat final, un pacte entre PP i Ciutadans semblen possibles. Tanmateix, les últimes enquestes fan pensar que la gran coalició seria l’única suma possible. Políticament, és ara mateix inexplicable que es faci aquesta aliança a l’estat espanyol. Tot plegat fóra un indicador de dificultats molt grans per a formar govern.
Aquesta és la hipòtesi que analitzava Vicent Partal en un editorial la setmana passada: ‘I què passaria aleshores? Doncs que, de la mateixa manera que ara passa al Principat, els espanyols haurien d’estar primer tres mesos amb un govern provisional a Madrid i després tres mesos més per a convocar noves eleccions.’ I afegia: ‘I ací és on torne a la tesi inicial: imagineu-vos si això passàs amb un govern format a Catalunya a començament de gener. Durant mig any llarg aquest govern català aniria duent endavant el procés cap a la independència sense que a Madrid ningú pogués exercir cap contrapès fort. I és evident que la situació política seria molt més que apassionant.’
Si guanya Ciutadans a Catalunya…
Un altre focus d’interpretació és l’ordre dels partits al Principat. Qui quedarà primer? Com afectarà això el procés? Les enquestes indiquen una mena d’empat de quatre a Catalunya. ERC, Democràcia i Llibertat, En Comú Podem i Ciutadans es disputen la primera posició. Si es confirma la tendència, pot haver-hi un final d’etapa sense cap escàpol i una arribada en pilot. De tota manera, al final sempre hi haurà un color que, mal que sigui per dècimes de vot, pintarà el color del mapa en la visualització de resultats. I és aquí on hi pot haver la guerra mediàtica per imposar un relat determinat sobre el 20-D.
Si guanya una de les formacions independentistes, el procés quedarà reforçat perquè serà la primera vegada que el sobiranisme és primer en unes eleccions espanyoles. Però si guanya Ciutadans, l’atac dels mitjans de comunicació espanyols serà molt fort. I caldrà veure com ho expliquen els mitjans internacionals. No costa pas d’imaginar titulars com ara ‘Els contraris a la independència guanyen les eleccions estatals a Catalunya.’ A més, Ciutadans haurà guanyat unes eleccions al Principat per primera vegada i farà servir aquesta gesta per insistir en el fracàs de l’independentisme i la ingovernabilitat de Catalunya. Cal no oblidar que és el partit que ha fet més bandera de la lluita contra la immersió lingüística a les escoles.
I si guanya En Comú Podem…
Una altra opció alternativa a la victòria dels independentistes és que guanyi En Comú Podem. Més enllà de la regeneració i la crítica a les polítiques ‘neoliberals’ imposades per la troica, En Comú Podem branda el referèndum com a única solució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Després de la victòria ajustada de l’independentisme el 27-S, un triomf d’aquesta candidatura seria interpretat ara com la voluntat de tornar a una casella superada. D’alguna manera, hi pot haver la temptació de deslegitimar la via oberta per Junts pel Sí i la CUP al parlament amb la declaració rupturista aprovada al parlament el 9 de novembre. A més, una primera posició de la llista presidida per Xavier Domènech donaria aire a la recuperació del fil perdut de la tercera via.
L’extinció d’Unió?
La tercera via que pot ser represa per En Comú Podem quedarà extingida probablement pel flanc dret. El 20-D pot fer desaparèixer del panorama polític la Unió Democràtica que es va quedar Josep Antoni Duran i Lleida. Duran ha estat una pedra a la sabata del procés independentista. La seva extinció donarà espai als Demòcrates de Catalunya –la formació sobiranista escindida d’Unió a principi d’estiu–, compromesos absolutament amb la independència. Per tant, si Duran resta fora del congrés espanyol, els defensors de la tercera via es quedaran sense referència al centre-dreta.
L’esvaïment del referèndum
Sigui quin sigui el resultat d’En Comú Podem a Catalunya, el 20-D serà una fotografia de l’estat espanyol per a veure amb quin suport compten els defensors d’un referèndum pactat. Per a fer un referèndum a Catalunya sobre la independència caldria una majoria absoluta al congrés que aprovés la cessió de la competència al govern de la Generalitat o que el convoqués directament. I no hi ha cap enquesta que avali aquesta possibilitat, car PP, PSOE i Ciutadans s’hi oposen frontalment.
Per tant, la viabilitat de fer un referèndum a curt termini sobre la independència amb el vist-i-plau de l’estat espanyol serà enterrada diumenge. Els qui han defensat aquesta via –En Comú Podem i Unió– hauran de reformular les propostes de solució del conflicte.
Abstenció diferencial
L’aposta de la CUP a les eleccions espanyoles és la crida que va fer dimarts a favor de l’abstenció. Setmanes enrere havia decidit que no es presentaria a les eleccions espanyoles, en coherència amb la seva línia històrica. Si bé a l’enquesta del CIS s’apuntava que tan sols un 8% dels qui van votar la CUP pensaven quedar-se a casa diumenge, caldrà veure si la crida feta dimarts pot acréixer el percentatge d’independentistes que s’abstenen. Finalment, la manera de mesurar aquesta abstenció de caràcter polític intencionat serà comparant la que hi hagi a Catalunya amb la de l’estat espanyol. Si l’abstenció diferencial fos significativa, es podria interpretar en termes de desconnexió i suport a la independència i a la ruptura.
Pere CARDÚS Cadellach.
jueves, 17 de diciembre de 2015
Anem-nos fent a la idea de març.
La millor manera d’arribar al referèndum és votar independència i no Podemos. I això és tan evident que no hi cal cap aclariment.
És sorprenent, no obstant, que alguna força soi-disant independista recomanI l’abstenció i no el vot a l’independentisme.
La CUP no es presenta a les eleccions i, per descomptat, té tot el dret de no presentar-s’hi. Ara bé, una cosa és l’organització política que preconitza l’abstenció i una altra són els tres-cents mil vots que va obtenir el 27-S. D’aquests votants és més que probable que una part gens desdenyable sí que vulga votar en aquests comicis i també és probable que molts d’ells dubten sobre qui votar. Un autèntic partit independentista, seriós, que no abandona la gent que els ha fet confiança sinó que dóna eixida als seus dubtes no els hi pot dir de cap de les maneres, ah, ja us apanyareu. Qui fa aquesta canallada no mereix anomenar-se partit ni mereix tampoc la confiança dels votants.
Un autèntic partit independentista hauria dit als seus votants que, si volen participar en aquestes eleccions, que voten independentista, ja que el partit de les seues preferències (la CUP) no s’hi presenta.
No solament no ho han fet sinó que, a més, el sr. Arrufat ha manifestat les seves preferències per un partit no independentista, cas d’anar a votar. La cosa té el seu morbo, no direu que no, oi!, perquè es necessita tenir nassos que un independentista vote no independentisme i, sobretot, que els que negocien un acord de govern amb Junts pel Sí no demanen el vot per a aquells amb els quals estàs negociant. De no ser tan seriós és per a pixar-se de riure.
La qual cosa, siguem clars, demostra un alt grau de desconfiança i, alhora, la nul·la voluntat de la CUP d’arribar a cap acord.
Anem-nos fent a la idea de març.
És sorprenent, no obstant, que alguna força soi-disant independista recomanI l’abstenció i no el vot a l’independentisme.
La CUP no es presenta a les eleccions i, per descomptat, té tot el dret de no presentar-s’hi. Ara bé, una cosa és l’organització política que preconitza l’abstenció i una altra són els tres-cents mil vots que va obtenir el 27-S. D’aquests votants és més que probable que una part gens desdenyable sí que vulga votar en aquests comicis i també és probable que molts d’ells dubten sobre qui votar. Un autèntic partit independentista, seriós, que no abandona la gent que els ha fet confiança sinó que dóna eixida als seus dubtes no els hi pot dir de cap de les maneres, ah, ja us apanyareu. Qui fa aquesta canallada no mereix anomenar-se partit ni mereix tampoc la confiança dels votants.
Un autèntic partit independentista hauria dit als seus votants que, si volen participar en aquestes eleccions, que voten independentista, ja que el partit de les seues preferències (la CUP) no s’hi presenta.
No solament no ho han fet sinó que, a més, el sr. Arrufat ha manifestat les seves preferències per un partit no independentista, cas d’anar a votar. La cosa té el seu morbo, no direu que no, oi!, perquè es necessita tenir nassos que un independentista vote no independentisme i, sobretot, que els que negocien un acord de govern amb Junts pel Sí no demanen el vot per a aquells amb els quals estàs negociant. De no ser tan seriós és per a pixar-se de riure.
La qual cosa, siguem clars, demostra un alt grau de desconfiança i, alhora, la nul·la voluntat de la CUP d’arribar a cap acord.
Anem-nos fent a la idea de març.
viernes, 11 de diciembre de 2015
"El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs sosté que "la gent menestral vol un canvi real", que no arribarà ni de la mà de C's ni de Podemos: "Ja n'hem vist de tots colors, i hem arribat a la conclusió que hi hagi uns o altres, o les còpies, estarem sempre al mateix lloc"
El líder de CDC i president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, ha assegurat aquest divendres des de Mataró que l'independentisme "és l'únic camí que pot fer que Catalunya se'n surti de debò", i ha avisat que tota alternativa, com podria ser la que proposa Podemos, "serà anar trampejant, posant pedaços". Alhora, ha alertat que votar PP, PSC o C's és "votar en contra de la majoria social de Catalunya". El cap de llista de Democràcia i Llibertat (DL), Francesc Homs, ha insistit en la idea que Catalunya no té més recorregut dins l'Estat espanyol: "Ja n'hem vist de tots colors, i hem arribat a la conclusió que hi hagi uns o altres, o les còpies, estarem sempre al mateix lloc."
"El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. "El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. I el resultant és sortir del foc per caure a les brases".
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
El líder de CDC i president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, ha assegurat aquest divendres des de Mataró que l'independentisme "és l'únic camí que pot fer que Catalunya se'n surti de debò", i ha avisat que tota alternativa, com podria ser la que proposa Podemos, "serà anar trampejant, posant pedaços". Alhora, ha alertat que votar PP, PSC o C's és "votar en contra de la majoria social de Catalunya". El cap de llista de Democràcia i Llibertat (DL), Francesc Homs, ha insistit en la idea que Catalunya no té més recorregut dins l'Estat espanyol: "Ja n'hem vist de tots colors, i hem arribat a la conclusió que hi hagi uns o altres, o les còpies, estarem sempre al mateix lloc."
"El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. "El camí que hem emprès, després de més de 30 anys d'intentar-ne d'altres, és l'únic que pot fer que Catalunya se'n surti de debò. Tota la resta serà anar trampejant, posant pedaços", ha assegurat Mas en un míting de DL a Mataró (el Maresme). Tot seguit, també ha alertat que votar PP, PSC o C's "no és votar en contra de la independència, és votar en contra de la majoria social de Catalunya. No és un vot que sigui una solució, és un vot que només afegeix problemes des d'una òptica catalana."
Homs, al seu torn, ha centrat la seva crítica en C's i Podemos, assegurant que el canvi que proposen "simplement consisteix en què C's vol substituir el PP, i Podemos el PSOE. I el resultant és sortir del foc per caure a les brases".
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
Per Homs, "la gent menestral, els microempresaris, la gent treballadora…, aquesta gent ha fet un canvi de xip, vol un canvi real". I, sosté, aquest "canvi real" només arribarà amb la República catalana, a la qual s'hi arribarà a través "d'una revolució tranquil·la, ben feta, que atabala a alguns perquè la veuen realitzable". "La revolució dels botiguers", l'ha batejat.
lunes, 7 de diciembre de 2015
Els temps, com sempre en tot conflicte, són decisius. Qui controla els temps té una bona part guanyada.
Estem en campanya per a les eleccions espanyoles. Junqueras (ERC) afirma que seran les últimes a les quals es presentarà la seva formació. Sens dubte, ell ho voldria, però que succeeixi o no dependrà de molts factors, entre altres, de l'habilitat d'aquesta mateixa formació per guanyar prou suport i fer-ho possible. En tot cas, ara com ara, queda descartada la via Claver en aquestes eleccions. Es presenten tots els partits independentistes o no, amb l'excepció de la CUP. I fan bé, perquè l'abstenció enviaria una representació catalana a les Corts més nodridament espanyola, o sigui, de dretes, i no per això Catalunya es lliuraria d'haver d'obeïr les decisions d'un Parlament, d'un fervent nacionalisme espanyol, format per una unió sagrada entre les camises velles del PP i els nous fletxes de Ciutadans als quals, intervenint la necessitat, s'unirien les camises vermelles del PSOE al crit pretesament 'garibaldià' de la unitat de la Pàtria.
Està bé arribar al 20 de desembre sense que el govern central i els seus camarlencs de l'oposició sàpiguen a què hauran d'enfrontar-se a Catalunya. Això vol dir que no podran utilitzar-la com a motiu propagandístic en les seves rivalitats sobre qui preserva més i millor la unitat d'Espanya. Qui afina més en la seva capacitat per "seduir", "atreure", "disciplinar", "acoquinar" i, en definitiva, sotmetre els catalans.
Els temps, com sempre en tot conflicte, són decisius. Qui els marqui tindrà molt avantatge. Passades les eleccions espanyoles, es produirà la decisió de la CUP en assemblea, ja molt prop del final del termini. Si, com tot sembla indicar, hi ha un acord d'investidura que doni lloc a un govern que permeti evitar les eleccions anticipades, autèntica guillotina de les aspiracions nacionals catalanes, ens trobarem en una situació totalment inversa a la que tenim ara. El verí es combat amb verí i on abans hi havia un feble govern en funcions davant d'un poderós govern central amb majoria parlamentària absoluta, ara ens trobarem amb un fort govern català basat en un pacte "de xoc" i disposat a tot davant d'un feble govern espanyol en funcions i que, segons quins siguin els resultats del 20 de desembre, els serà més difícil constituir-se que el català.
Els últims quatre anys de desballestament del govern central espanyol no només han arruïnat el país, sinó que han empobrit la gent, empès a l'emigració els sectors actius, desmantellat l'Estat del benestar, han acabat amb la seguretat social, augmentant el dèficit públic i condemnant la població a un futur pitjor a curt i mig termini. També han destrossat l'armadura de l'Estat de dret. Una pràctica de corrupció, clientelisme, enxufisme i nepotisme sistemàtics d'un partit que és una associació d'acaparadors de rendes i espoliadors de tot allò que és públic. Són paràsits. Això ha triturat el funcionament de les institucions de l'Estat, des dels més alts poders públics a l'última pedania. L'administració no funciona pel seu compte, sinó per amiguisme i favoritisme; els tribunals estan polititzats i el Constitucional no té cap crèdit per ser el braç judicial d'un govern corrupte. L'Estat espanyol no existeix; és una carcassa temporalment habitada en alternança de governs d'un o un altre partits dinàstics amb les seves xarxes de clients, com en la primera restauració borbònica.
Però ara aquesta alternança promet implosionar i el 21 de desembre pot ser l'Estat qui es trobi en una situació molt pitjor que l'actual impàs català, i que no sigui capaç de constituir un govern estable. En aquest cas, no podrà fer front als requeriments d'un govern independentista amb ampli suport parlamentari i popular.
Qui controla els temps té una bona part guanyada.
Està bé arribar al 20 de desembre sense que el govern central i els seus camarlencs de l'oposició sàpiguen a què hauran d'enfrontar-se a Catalunya. Això vol dir que no podran utilitzar-la com a motiu propagandístic en les seves rivalitats sobre qui preserva més i millor la unitat d'Espanya. Qui afina més en la seva capacitat per "seduir", "atreure", "disciplinar", "acoquinar" i, en definitiva, sotmetre els catalans.
Els temps, com sempre en tot conflicte, són decisius. Qui els marqui tindrà molt avantatge. Passades les eleccions espanyoles, es produirà la decisió de la CUP en assemblea, ja molt prop del final del termini. Si, com tot sembla indicar, hi ha un acord d'investidura que doni lloc a un govern que permeti evitar les eleccions anticipades, autèntica guillotina de les aspiracions nacionals catalanes, ens trobarem en una situació totalment inversa a la que tenim ara. El verí es combat amb verí i on abans hi havia un feble govern en funcions davant d'un poderós govern central amb majoria parlamentària absoluta, ara ens trobarem amb un fort govern català basat en un pacte "de xoc" i disposat a tot davant d'un feble govern espanyol en funcions i que, segons quins siguin els resultats del 20 de desembre, els serà més difícil constituir-se que el català.
Els últims quatre anys de desballestament del govern central espanyol no només han arruïnat el país, sinó que han empobrit la gent, empès a l'emigració els sectors actius, desmantellat l'Estat del benestar, han acabat amb la seguretat social, augmentant el dèficit públic i condemnant la població a un futur pitjor a curt i mig termini. També han destrossat l'armadura de l'Estat de dret. Una pràctica de corrupció, clientelisme, enxufisme i nepotisme sistemàtics d'un partit que és una associació d'acaparadors de rendes i espoliadors de tot allò que és públic. Són paràsits. Això ha triturat el funcionament de les institucions de l'Estat, des dels més alts poders públics a l'última pedania. L'administració no funciona pel seu compte, sinó per amiguisme i favoritisme; els tribunals estan polititzats i el Constitucional no té cap crèdit per ser el braç judicial d'un govern corrupte. L'Estat espanyol no existeix; és una carcassa temporalment habitada en alternança de governs d'un o un altre partits dinàstics amb les seves xarxes de clients, com en la primera restauració borbònica.
Però ara aquesta alternança promet implosionar i el 21 de desembre pot ser l'Estat qui es trobi en una situació molt pitjor que l'actual impàs català, i que no sigui capaç de constituir un govern estable. En aquest cas, no podrà fer front als requeriments d'un govern independentista amb ampli suport parlamentari i popular.
Qui controla els temps té una bona part guanyada.
sábado, 5 de diciembre de 2015
Com afronta el moviment independentista aquestes eleccions?
Tot sembla indicar, malgrat les paraules d'en David, que el 20-D Catalunya continuarà sense govern i en una situació política, en una situació econòmica insegura i inestable. El que és més greu encara, amb l'enorme dubte que molts ens plantegem: ¿en l'escenari actual és desitjable que s'acabi arribant a un acord de darrera hora, únicament forçat pels esdeveniments i per la incertesa d'unes noves eleccions.
David Fernández diu en el seu article: "potser l'únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d'un pla de xoc real i concret". Crec que Junts pel Sí hauria d'afegir-hi: "i un pacte entre formacions que garanteixi l'estabilitat parlamentària". Si no, l'acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l'estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d'una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l'Estat espanyol
Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d'aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del "cadascú per la seva banda". Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l'altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.
Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d'entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a "En comú podem" i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).
El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos està en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat no obtindria més del 36% dels vots.
Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l'ANC, l'organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d'independència. L'Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.
La solució només pot passar per la mobilització de l'independentisme i del vot independentista.
En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D'aquesta manera visualitzarem la unitat que no s'ha aconseguit formant una sola candidatura.
En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l'ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l'única resposta de l'ANC sigui: "l'escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l'acord i la formació d'un govern fort i estable." A més, torna a repetir l'error del 27-S i, amb l'argument de la transversalitat, s'inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.
Aquesta no és l'ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l'Assemblea. Necessitem l'ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l'ANC combativa, l'ANC disposada a tot, l'ANC que té com a únic objectiu la independència. L'ANC que és capaç de mobilitzar l'independentisme.
És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l'independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions.
David Fernández diu en el seu article: "potser l'únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d'un pla de xoc real i concret". Crec que Junts pel Sí hauria d'afegir-hi: "i un pacte entre formacions que garanteixi l'estabilitat parlamentària". Si no, l'acord forçat de darrera hora i amb un company de legislatura com la CUP, després del que hem pogut veure en aquests darrers dos mesos, no garanteix de cap manera ni un govern fort ni molt menys l'estabilitat política, social i econòmica indispensable per afrontar el procés de transició cap al nou Estat independent. Una legislatura en què precisarem d'una fèrria unitat i lleialtat per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, les agressions múltiples i dures que vindran des de l'Estat espanyol
Les eleccions del 20-D arriben en el moment de més desunió del moviment independentista. Més enllà del trencament entre la CUP i Junts pel Sí, els dos principals actors d'aquesta darrera candidatura, ERC i CDC, han decidit tornar a imposar el vell i conegut partidisme del "cadascú per la seva banda". Més enllà de la pugna electoral que això significa, el resultat final és que un dels dos guanyarà i l'altre perdrà i el que tant va costar, que els dos partits apleguessin forces per guanyar la independència, quedarà reduït a un no res i la desunió estarà més que servida. Segons quins siguin els resultats, es pot afegir un nou problema per formar govern i un nou element de divisió.
Anar separats a les eleccions, segons pronostiquen algunes enquestes, farà perdre també representació independentista a Madrid. Si trespoléssim els resultats del 27-S de Junts pel Sí al 20-N, la coalició podria obtenir fins a 23 diputats. Anant per separat, pot representar una pèrdua d'entre 4 i 5 diputats. A més, la no participació de la CUP pot fer que una bona part del vot cupaire vagi a parar a "En comú podem" i potenciar aquesta candidatura (no oblidem que la revolució passa per sobre de la independència i més si aquesta la defensen CDC o ERC).
El perill és, encara, més gran perquè Ciudadanos està en condicions de guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. I pitjor encara: el vot independentista representat per ERC i Democràcia i llibertat no obtindria més del 36% dels vots.
Arribem, doncs, a aquestes properes eleccions amb una forta divisió interna que afecta al país i als partits independentistes. Però que afecta també a l'ANC, l'organització que durant aquests darrers anys ha estat al capdavant i liderant el procés d'independència. L'Assemblea travessa per uns moments complicats i difícils en què el silenci i la inhibició poden ser molt perjudicials, per al procés i per a la mateixa Assemblea.
La solució només pot passar per la mobilització de l'independentisme i del vot independentista.
En primer lloc, urgeix un pacte entre ERC i Democràcia i llibertat que expliciti clarament què és el que van a fer a Madrid i que ho faran junts, sense fissures de cap tipus. D'aquesta manera visualitzarem la unitat que no s'ha aconseguit formant una sola candidatura.
En segon lloc, potser abans de res, cal exigir a l'ANC un posicionament clar, responsable i conseqüent davant de la paràlisi institucional i de les properes eleccions espanyoles. Des de la concentració del passat 22 de novembre es llençava un ultimàtum a les forces polítiques i els donava 5 dies com a termini per aconseguir un acord. No pot ser que, ara, una setmana després, l'única resposta de l'ANC sigui: "l'escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l'acord i la formació d'un govern fort i estable." A més, torna a repetir l'error del 27-S i, amb l'argument de la transversalitat, s'inhibeix una vegada més davant de les eleccions espanyoles.
Aquesta no és l'ANC que volem i que necessitem. Centenars de milers de ciutadans confien únicament en l'Assemblea. Necessitem l'ANC de sempre, la que ha sabut liderar el procés des del 2012, l'ANC combativa, l'ANC disposada a tot, l'ANC que té com a únic objectiu la independència. L'ANC que és capaç de mobilitzar l'independentisme.
És urgent, és indispensable, que recobrem la il·lusió i el convenciment. És imprescindible que l'independentisme es mobilitzi per poder guanyar de nou, i en el seu terreny, el terreny espanyol, unes altres eleccions.
No tot és possible sempre,però la realitat és molt tossuda.
No es pot fer entrar el clau per la cabota. La realitat és molt tossuda. Sovint tots hem utilitzat la frase "tot és possible". Tanmateix, el "tot és possible" només es pot donar si hi ha les condicions perquè ho sigui.
L'ANC va néixer per posar les condicions objectives per fer possible la independència. Aquestes condicions s'han anat creant a poc a poc, cuinant a foc lent durant anys. Però en els darrers quatre anys, el procés s'ha accelerat de manera exponencial perquè centenars i milers de persones ens vam posar a treballar per fer-ho possible. Crear les condicions perquè es produeixin grans canvis no és cosa de quatre dies, ni de quatre gats. Cal temps i molta gent.
Ara bé, quan gairebé ja ens crèiem que teníem totes les condicions per fer-la possible, ens hem adonat que no, que encara ens en falta alguna. Ens han faltat 5.000 vots. Vots que haurien pogut ser compensats per la unitat i el sentit d'estat de tots els independentistes. Tot sembla indicar que això no serà així. Segurament és difícil de tenir sentit d'estat quan no es té estat, i és difícil d'unir-se entorn d'un projecte quan les prioritats d'uns i altres no són les mateixes.
Una majoria dels independentistes, exactament 1.628.867, considerem que la prioritat, ara, és la independència; mentre que una minoria, exactament 337.901, consideren que la prioritat és no fer president en Mas. Resulta també que la majoria dels que considerem que la prioritat és la independència estem convençuts que, per assolir-la, és molt important la persona que hi hagi al davant, i que, en aquests moments, la persona més ben posicionada per ajudar-nos a assolir-la és Artur Mas, i per això mateix no estem disposats a córrer el ricsc d'engegar-ho tot en orris per un caprici d'una part d'aquests 337.901 independentistes (un 17'2% dels independentistes actuals).
El que s'està impedint és una legislatura de 18 mesos que ens ha de portar a la independència, però el que ens hi juguem no és ni una legislatura ni un govern de quatre anys, ens hi juguem el futur de tots els ciutadans de Catalunya. Poca broma!
Atès que el que ens hi juguem és molt i no estem disposats a córrer el risc de perdre bous i esquelles, atès que les condicions objectives gairebé les hem aconseguides totes, i atès que no es poden fer entrar els claus per la cabota, possiblement no ens quedarà altre remei que acceptar la crua realitat. I això voldrà dir que si aquesta minoria no és capaç d'entendre el moment històric que estem vivint i està disposada a deixar passar aquesta oportunitat, la majoria hem d'estar disposats a tornar a passar per les urnes amb el convenciment que, un cop vista la realitat, serà fàcil d'aconseguir els 5.000 vots que ens manquen per a assolir els 63 diputats necessaris per a no haver de dependre dels capricis de ningú. Als demòcrates, les urnes no ens fan por i sabem que és l'única manera civilitzada de resoldre els conflictes.
Per dignitat, coherència i justícia la majoria de votants de Junts pel Sí considerem que Artur Mas és qui ha de ser investit president. Ho considerem perquè avui i aquí és la persona més capacitada i preparada per estar al davant del govern que es necessita per als propers divuit mesos, i perquè és la persona que pot generar més confiança en l'àmbit internacional, confiança indespensable per al nostre reconeixement internacional.
Per dignitat, coherència i justícia no podem acceptar ni cedir a un xantatge, encara que qui ens el faci sigui independentista, i menys quan aquest xantatge coincideix amb allò mateix que estan exigint TOTS els partits unionistes, contraris a la independència de Catalunya: el cap del president Mas. Per dignitat, coherència i justícia Artur Mas ha de ser el president de la propera legislatura que ha de durar pel cap alt divuit mesos.
I, per responsabilitat, Artur Mas no pot fer un pas enrere com alguns ingenus (o no tan ingenus) li demanen. Per responsabilitat i per compromís amb els 1.628.867 electors que vam votar Junts pel Sí amb la confiança que ell havia de ser qui seria investit president.
Ara és l'hora de la responsabilitat. I l'hora de la dignitat, de la justícia i de la coherència. O acord estable i amb garanties, o eleccions
L'ANC va néixer per posar les condicions objectives per fer possible la independència. Aquestes condicions s'han anat creant a poc a poc, cuinant a foc lent durant anys. Però en els darrers quatre anys, el procés s'ha accelerat de manera exponencial perquè centenars i milers de persones ens vam posar a treballar per fer-ho possible. Crear les condicions perquè es produeixin grans canvis no és cosa de quatre dies, ni de quatre gats. Cal temps i molta gent.
Ara bé, quan gairebé ja ens crèiem que teníem totes les condicions per fer-la possible, ens hem adonat que no, que encara ens en falta alguna. Ens han faltat 5.000 vots. Vots que haurien pogut ser compensats per la unitat i el sentit d'estat de tots els independentistes. Tot sembla indicar que això no serà així. Segurament és difícil de tenir sentit d'estat quan no es té estat, i és difícil d'unir-se entorn d'un projecte quan les prioritats d'uns i altres no són les mateixes.
Una majoria dels independentistes, exactament 1.628.867, considerem que la prioritat, ara, és la independència; mentre que una minoria, exactament 337.901, consideren que la prioritat és no fer president en Mas. Resulta també que la majoria dels que considerem que la prioritat és la independència estem convençuts que, per assolir-la, és molt important la persona que hi hagi al davant, i que, en aquests moments, la persona més ben posicionada per ajudar-nos a assolir-la és Artur Mas, i per això mateix no estem disposats a córrer el ricsc d'engegar-ho tot en orris per un caprici d'una part d'aquests 337.901 independentistes (un 17'2% dels independentistes actuals).
El que s'està impedint és una legislatura de 18 mesos que ens ha de portar a la independència, però el que ens hi juguem no és ni una legislatura ni un govern de quatre anys, ens hi juguem el futur de tots els ciutadans de Catalunya. Poca broma!
Atès que el que ens hi juguem és molt i no estem disposats a córrer el risc de perdre bous i esquelles, atès que les condicions objectives gairebé les hem aconseguides totes, i atès que no es poden fer entrar els claus per la cabota, possiblement no ens quedarà altre remei que acceptar la crua realitat. I això voldrà dir que si aquesta minoria no és capaç d'entendre el moment històric que estem vivint i està disposada a deixar passar aquesta oportunitat, la majoria hem d'estar disposats a tornar a passar per les urnes amb el convenciment que, un cop vista la realitat, serà fàcil d'aconseguir els 5.000 vots que ens manquen per a assolir els 63 diputats necessaris per a no haver de dependre dels capricis de ningú. Als demòcrates, les urnes no ens fan por i sabem que és l'única manera civilitzada de resoldre els conflictes.
Per dignitat, coherència i justícia la majoria de votants de Junts pel Sí considerem que Artur Mas és qui ha de ser investit president. Ho considerem perquè avui i aquí és la persona més capacitada i preparada per estar al davant del govern que es necessita per als propers divuit mesos, i perquè és la persona que pot generar més confiança en l'àmbit internacional, confiança indespensable per al nostre reconeixement internacional.
Per dignitat, coherència i justícia no podem acceptar ni cedir a un xantatge, encara que qui ens el faci sigui independentista, i menys quan aquest xantatge coincideix amb allò mateix que estan exigint TOTS els partits unionistes, contraris a la independència de Catalunya: el cap del president Mas. Per dignitat, coherència i justícia Artur Mas ha de ser el president de la propera legislatura que ha de durar pel cap alt divuit mesos.
I, per responsabilitat, Artur Mas no pot fer un pas enrere com alguns ingenus (o no tan ingenus) li demanen. Per responsabilitat i per compromís amb els 1.628.867 electors que vam votar Junts pel Sí amb la confiança que ell havia de ser qui seria investit president.
Ara és l'hora de la responsabilitat. I l'hora de la dignitat, de la justícia i de la coherència. O acord estable i amb garanties, o eleccions
El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya.
El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya donant una majoria de més de 2/3 del Congrés als tres grans partits de l'immobilisme. Serà una nova victòria tàctica de l'independentisme, sigui quin sigui el resultat aquí. Perquè potser sí que s'engega una reforma constitucional en la propera legislatura, però pel que fa al nostre país, ja sabem des d'ara que serà regressiva. Què es pot esperar, sinó, d'una negociació entre Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera?
Enmig d'aquest panorama, però, és just reconèixer l'excepció. Els darrers dos anys he estat molt dur amb Podemos i tinc mil motius per desconfiar-ne, però encara que sigui amb calçador ha acabat complint el seu compromís i ha incorporat al programa electoral, de forma explícita, la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre la relació amb l'estat. No només això, sinó que Pablo Iglesias s'ha enganxat amb Pedro Sánchez per aquest tema en un debat públic fa uns dies, defensant el referèndum amb claredat i contundència. D'acord, ell ven el referèndum com la millor estratègia per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no com un tema de principi democràtic, però al meu entendre això no treu valor polític al fet.
Tots els pronòstics i enquestes diuen que en aquesta cursa a quatre en que s'ha convertit la política espanyola, el cavall de Podemos serà el que arribarà l'últim a la meta i que el partit d'Iglesias no entrarà en cap de les combinacions de govern. El seu compromís amb el referèndum, doncs, serà un testimoni inútil a efectes pràctics. Però jo em trec el barret per la valentia amb què Pablo Iglesias ha acabat agafant les banyes d'aquest bou. Fer-ho a Catalunya és molt fàcil. Fer-ho a Espanya és molt difícil, molt incòmode i molt ingrat.
Acompanyo el reconeixement, però, amb una pregunta a la part catalana de Podemos, i a ICV, i a la gent d'Ada Colau. Ara quan els resultats electorals tanquin definitivament la porta a un referèndum la pròxima legislatura, què ens proposareu? Esperar quatre anys a veure si hi ha més sort, com feia la Convergència del qui dia passa any empeny? O ens ajudareu a acabar de tombar la balança ja, ara, junts?
Enmig d'aquest panorama, però, és just reconèixer l'excepció. Els darrers dos anys he estat molt dur amb Podemos i tinc mil motius per desconfiar-ne, però encara que sigui amb calçador ha acabat complint el seu compromís i ha incorporat al programa electoral, de forma explícita, la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre la relació amb l'estat. No només això, sinó que Pablo Iglesias s'ha enganxat amb Pedro Sánchez per aquest tema en un debat públic fa uns dies, defensant el referèndum amb claredat i contundència. D'acord, ell ven el referèndum com la millor estratègia per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no com un tema de principi democràtic, però al meu entendre això no treu valor polític al fet.
Tots els pronòstics i enquestes diuen que en aquesta cursa a quatre en que s'ha convertit la política espanyola, el cavall de Podemos serà el que arribarà l'últim a la meta i que el partit d'Iglesias no entrarà en cap de les combinacions de govern. El seu compromís amb el referèndum, doncs, serà un testimoni inútil a efectes pràctics. Però jo em trec el barret per la valentia amb què Pablo Iglesias ha acabat agafant les banyes d'aquest bou. Fer-ho a Catalunya és molt fàcil. Fer-ho a Espanya és molt difícil, molt incòmode i molt ingrat.
Acompanyo el reconeixement, però, amb una pregunta a la part catalana de Podemos, i a ICV, i a la gent d'Ada Colau. Ara quan els resultats electorals tanquin definitivament la porta a un referèndum la pròxima legislatura, què ens proposareu? Esperar quatre anys a veure si hi ha més sort, com feia la Convergència del qui dia passa any empeny? O ens ajudareu a acabar de tombar la balança ja, ara, junts?
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya.
Aquesta Resolució del Parlament conté una declaració d’inici d’un procés constituent no subordinat, un procés que ens ha de dur a la independència del nostre país en els propers 18 mesos.
Una declaració que segueix el manament sorgit de les eleccions del passat 27 de setembre i que compta amb una majoria de diputats.
Una majoria no tan àmplia com hauríem desitjat, i que fa totalment necessari per l’èxit i la bona fí d’aquest procés, ampliar la base social i el suport a l’independentisme d’aquelles persones que encara no s’hi troben còmodes o que tenen preguntes per respondre.
Per mi, assolir la independència del nostre país, no ha de ser un fi en si mateix, és l’eina que ha de dur Catalunya a ser un estat propi, pròsper, que aconsegueixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans. Per tant, tan important és el que volem aconseguir, com qui ho durà a bon port i com.
Aquest procés, que comença amb la Resolució que va prendre el Parlament el passat 9 de novembre, té com a premissa la unitat de les forces polítiques sobiranistes: unitat política, unitat d’acció i unitat de visió.
I en data d’avui, trobo a faltar aquesta unitat, la trobo a faltar en la CUP.
Per mi, tan important és la independència a assolir, com qui liderarà aquest procés, així com quin país construirem.
Tota la meva vida que he desitjat veure la terra on vaig néixer, Catalunya, com a estat propi independent, però en el meu imaginari veig aquest país independent amb un model econòmic basat en l’economia social de mercat, amb un model productiu competitiu, i amb una societat basada en la cultura de l’esforç, del treball i del mèrit; només així aconseguirem reduir les desigualtats.
Independència sí, i un procés per a la independència liderat per persones que em donin garantia de seriositat, de rigor i de respecte per a tothom, per, així, anar ampliant la base social de l’independentisme.
I en data d’avui aquest lideratge encara no ha estat legitimitat.
Un procés seriós i rigorós que porti al reconeixement internacional, i a la creació d’estructures d’estat sòlides i que garanteixi el funcionament del sistema productiu i de protecció social de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
Per tant, primer determinem un marc inicial sòlid i després avancem amb fermesa. La base social de l’independentisme, necessària per avançar amb força en el procés, no creixerà si l’única eina és la desobediència i la desconnexió.
En les pròximes setmanes s’han de prendre decisions que ens permetran clarificar el punt de partida d’aquest procés. El qui i el com per assolir el què.
Aquesta Resolució del Parlament conté una declaració d’inici d’un procés constituent no subordinat, un procés que ens ha de dur a la independència del nostre país en els propers 18 mesos.
Una declaració que segueix el manament sorgit de les eleccions del passat 27 de setembre i que compta amb una majoria de diputats.
Una majoria no tan àmplia com hauríem desitjat, i que fa totalment necessari per l’èxit i la bona fí d’aquest procés, ampliar la base social i el suport a l’independentisme d’aquelles persones que encara no s’hi troben còmodes o que tenen preguntes per respondre.
Per mi, assolir la independència del nostre país, no ha de ser un fi en si mateix, és l’eina que ha de dur Catalunya a ser un estat propi, pròsper, que aconsegueixi una millor qualitat de vida als seus ciutadans. Per tant, tan important és el que volem aconseguir, com qui ho durà a bon port i com.
Aquest procés, que comença amb la Resolució que va prendre el Parlament el passat 9 de novembre, té com a premissa la unitat de les forces polítiques sobiranistes: unitat política, unitat d’acció i unitat de visió.
I en data d’avui, trobo a faltar aquesta unitat, la trobo a faltar en la CUP.
Per mi, tan important és la independència a assolir, com qui liderarà aquest procés, així com quin país construirem.
Tota la meva vida que he desitjat veure la terra on vaig néixer, Catalunya, com a estat propi independent, però en el meu imaginari veig aquest país independent amb un model econòmic basat en l’economia social de mercat, amb un model productiu competitiu, i amb una societat basada en la cultura de l’esforç, del treball i del mèrit; només així aconseguirem reduir les desigualtats.
Independència sí, i un procés per a la independència liderat per persones que em donin garantia de seriositat, de rigor i de respecte per a tothom, per, així, anar ampliant la base social de l’independentisme.
I en data d’avui aquest lideratge encara no ha estat legitimitat.
Un procés seriós i rigorós que porti al reconeixement internacional, i a la creació d’estructures d’estat sòlides i que garanteixi el funcionament del sistema productiu i de protecció social de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Avui, el marc inicial del procés encara no ha esta creat, no tenim president i no tenim govern estable perquè no hi ha acord entre els impulsors.
Per tant, primer determinem un marc inicial sòlid i després avancem amb fermesa. La base social de l’independentisme, necessària per avançar amb força en el procés, no creixerà si l’única eina és la desobediència i la desconnexió.
En les pròximes setmanes s’han de prendre decisions que ens permetran clarificar el punt de partida d’aquest procés. El qui i el com per assolir el què.
martes, 1 de diciembre de 2015
El parany de la guerra terrestre contra l'Estat Islàmic.
El tour d'Hollande per la principals potències mundials buscant suports contra l'Estat Islàmic, està obtenint resultats poc a poc i va sumant aliats a més dels avions russos que ja estan bombardejant les zones de Síria i l'Iraq dominades per ISIS tot això encaminat a afeblir les zones d'entrenament, rutes d'aprovisionament i camps petrolífers que són un dels mitjans de finançament del grup terrorista. Una operació de desgast que pot durar llargs mesos i que no pot reportar una victòria definitiva.
Aprofitant la conferència pel canvi climàtic a París, s'han reunit en secret Barack Obama i Vladímir Putin per marcar les estratègies futures contra el ISIS, tot i no estar els nord-americans d'acord amb el suport rus a dictador sirià. Nord-americans i russos són els agents més importants en la resolució de la situació, cal unir les converses mantingudes entre el Kremlin i el Pentàgon al més alt nivell, un fet que no es produïa des del mes d'agost de 2014.
Després de més d'un any d'inoperància, la comunitat internacional vol ofegar a EI i el contraban de petroli és una de les seves principals vies de finançament. Experts en energia elevaven recentment a 40.000 el nombre de barrils que podria col·locar diàriament al mercat negre a través de les rutes de la muntanya i el desert amb direcció a Síria, Kurdistan iraquià i Turquia.
Avui Alemanya ha anunciat que sumarà fins a 1.200 militars a la lluita contra l'Estat Islàmic (ISIS) a Síria, segons ha aprovat aquest dimarts el Consell de Ministres i un cop el validi també el Bundestag aquest dimecres. Després de la matança de París del passat 13 de novembre, Berlín va anunciar que desplegaria una fragata i subministraria avions de reconeixement i proveïment per donar suport als bombardejos de la coalició internacional.
Demà David Cameron pretén guanyar-se el suport de la Cambra dels Comuns de cara a la votació que vol celebrar com més aviat millor per, amb la preceptiva autorització parlamentària, estar bombardejant Síria amb els aliats abans de Nadal per a això pensa enviar una fragata de suport. El primer ministre ha reconegut les limitacions dels bombardejos aeris i la necessitat de desplegar posteriorment tropes terrestres per derrotar el ISIS. "Els bombardejos poden degradar l'ISIS i detenir els seus avanços, però sols no poden derrotar-ho. Necessitem socis sobre el terreny per fer-ho i necessitem una solució política al conflicte sirià ", ha dit Cameron.
Aquí a Espanya la nostra ajuda, pel que sembla ja està pactada amb Holland, serà marítima i aèria sense que fins ara pugui ser quantificada que no va a formalitzar abans de de les eleccions del 20D. El vencedor de les eleccions sigui Rajoy, Rivera o Sánchez, serà l'encarregat de sol·licitar al Congrés l'autorització de l'enviament d'efectius militars que ja ha estat consensuat mitjançant el Pacte antiyihadista amb les principals forces polítiques.
El grup gihadista Estat Islàmic (EI) treballa amb tots els mitjans al seu abast des del «califat» perquè es compleixi una profecia de fa 1.300 anys en què Mahoma va anunciar una gran batalla a Dabiq, ciutat del nord de Síria, en la que un exèrcit musulmà s'enfrontarà a una «horda d'infidels» en una batalla que serà el «malahim» (equivalent al Armagedón, en àrab). La traducció moderna de la profecia és el desig dels jihadistes que Occident retiri la línia vermella que suposa l'enviament de tropes de terra i repeteixi una operació a gran escala com les de l'Afganistan o l'Iraq.
Gwynne Dyer en el seu llibre «Que no s'estengui el pànic. Respostes al terrorisme d'Estat Islàmic ». Dyer demana que «no els donem el que volen. No enviem tropes de terra occidentals a combatre a l'Iraq, i ni se'ns ocorri pensar en enviar-les a Síria ».Però una guerra no es pot guanyar sense ocupar el territori enemic. Però tothom està escamat amb el succeït a l'Iraq o l'Afganistan D'això podrien encarregar tropes iranianes o saudites, La trampa estaria en què es prengués aquesta decisió. veintidos3
És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments.
Alexandre estic totalment d'acord amb tu. Coherència ens fa falta.
“És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments. Junts pel Sí es va anunciar com una llista excepcional per a un moment excepcional, amb una configuració excepcional i amb un objectiu excepcional. I un detall no menor d’aquesta excepcionalitat era el fet que encapçalaven les llistes representants de l’anomenada societat civil, i que la campanya va començar amb Romeva afirmant que no estava escrit que Mas hagués de ser el candidat a president. Tot plegat, excepcional. Com seria excepcional que un projecte col·lectiu com aquest es fes dependre d’una sola persona. Que Mas és el més indicat per liderar la continuació del procés? Hi ha prou gent que creu que sí. Que sense ell el procés s’encalla? Mal aniríem. Ens cal preguntar-nos si els votants convergents s’han fet independentistes perquè Mas se n’ha fet o bé si Mas s’ha fet independentista alhora que se’n feien els qui encara no n’eren d’entre els seus votants. I no ens cal témer tant, per cert, ni unes noves eleccions ni un autèntic referèndum: en primer lloc perquè la massa independentista no té per què decréixer, i en segon lloc perquè, si fos així, si la consistència de la massa independentista fos tan voluble i tan poc sòlida, ens convindria prou de saber-ho. De moment, en tot cas, podem intentar avançar i bastir els fonaments de la nova república, conscients que en aquest tràngol el vot de la nostra vida exigirà potser les renúncies de la nostra vida. Que cadascú hi posi de la seva part: que Mas renunciï a la presidència i accepti de ser conseller; que la Cup accepti de limitar els acords a la gestió de la transició i a la definició del pla d’emergència social, però cedeixi a CDC i ERC la configuració del consell executiu i l’execució de les polítiques de govern; que Junts pel Sí accepti de proposar com a candidat a president un dels independents que encapçalaven les seves llistes (Josep Maria Forné, Germà Bel, Lluís Llach, Muriel Casals…). Perquè, a veure, ¿de debò que el procés quedarà debilitat si, a més de presidir el Parlament la qui havia estat presidenta de l’ANC, esdevé presidenta de la Generalitat la qui havia estat presidenta d’Òmnium, i al mateix temps són consellers els tres màxims representants dels sectors de Junts pel Sí (independents, convergents i republicans)? No en sortiria enfortit, el procés, d’una solució d’aquest estil? Pensem-hi: Muriel Casals, presidenta de la Generalitat; Carme Forcadell, presidenta del Parlament; Neus Munté i Marta Rovira, conselleres en cap, per torns; Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Viver i un representant de la Cup (canviat cada sis mesos), consellers sense cartera, sense responsabilitats executives en el govern, encarregats mancomunadament del procés de transició i de les relacions exteriors. Què més es pot demanar?”
“És molt senzill: diguem-ne coherència. Que cadascú sigui coherent amb els propis pronunciaments. Junts pel Sí es va anunciar com una llista excepcional per a un moment excepcional, amb una configuració excepcional i amb un objectiu excepcional. I un detall no menor d’aquesta excepcionalitat era el fet que encapçalaven les llistes representants de l’anomenada societat civil, i que la campanya va començar amb Romeva afirmant que no estava escrit que Mas hagués de ser el candidat a president. Tot plegat, excepcional. Com seria excepcional que un projecte col·lectiu com aquest es fes dependre d’una sola persona. Que Mas és el més indicat per liderar la continuació del procés? Hi ha prou gent que creu que sí. Que sense ell el procés s’encalla? Mal aniríem. Ens cal preguntar-nos si els votants convergents s’han fet independentistes perquè Mas se n’ha fet o bé si Mas s’ha fet independentista alhora que se’n feien els qui encara no n’eren d’entre els seus votants. I no ens cal témer tant, per cert, ni unes noves eleccions ni un autèntic referèndum: en primer lloc perquè la massa independentista no té per què decréixer, i en segon lloc perquè, si fos així, si la consistència de la massa independentista fos tan voluble i tan poc sòlida, ens convindria prou de saber-ho. De moment, en tot cas, podem intentar avançar i bastir els fonaments de la nova república, conscients que en aquest tràngol el vot de la nostra vida exigirà potser les renúncies de la nostra vida. Que cadascú hi posi de la seva part: que Mas renunciï a la presidència i accepti de ser conseller; que la Cup accepti de limitar els acords a la gestió de la transició i a la definició del pla d’emergència social, però cedeixi a CDC i ERC la configuració del consell executiu i l’execució de les polítiques de govern; que Junts pel Sí accepti de proposar com a candidat a president un dels independents que encapçalaven les seves llistes (Josep Maria Forné, Germà Bel, Lluís Llach, Muriel Casals…). Perquè, a veure, ¿de debò que el procés quedarà debilitat si, a més de presidir el Parlament la qui havia estat presidenta de l’ANC, esdevé presidenta de la Generalitat la qui havia estat presidenta d’Òmnium, i al mateix temps són consellers els tres màxims representants dels sectors de Junts pel Sí (independents, convergents i republicans)? No en sortiria enfortit, el procés, d’una solució d’aquest estil? Pensem-hi: Muriel Casals, presidenta de la Generalitat; Carme Forcadell, presidenta del Parlament; Neus Munté i Marta Rovira, conselleres en cap, per torns; Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Viver i un representant de la Cup (canviat cada sis mesos), consellers sense cartera, sense responsabilitats executives en el govern, encarregats mancomunadament del procés de transició i de les relacions exteriors. Què més es pot demanar?”
Suscribirse a:
Entradas (Atom)