sábado, 29 de agosto de 2015

"Quan us diguin que no és un referèndum: digueu-los que votem de l'única manera que ens han deixat fer!

 Nou país, amb dignitat, justícia ràpida, rigor, transparència, igualtat, equitat, noves lleis, nova visió, control polític… a catalunya hi ha corrupció com a tot arreu d'espanya (i del món), però les lleis i la merda de justícia española no ajuden a corregir-la, necessitem un país nou més net, fora de les lleis i la brutícia española, i amb justícia ràpida i eficaç per fer fora els xoriços que també hi haurà, fora  fora i fora, necessitem nous polítics i nous partits; ara tenim un repte el 27S, que és guanyar el país i la independència, i això només es pot fer d'una manera, que és votant les llistes que estan pel SI, tota la resta és llençar el vot al NO i a que res no canviï, o que tot sigui pitjor… remoure la consciència de tothom és el que cal en aquest moment trascendent, no valen excuses, no hi haurà cap més oportunitat en dècades… o sigui, que nosaltres mateixos
Quan l'objectiu és clar, s'ha de seguir una estratègia guanyadora per assolir-lo. Us asseguro que, si he de votar a la CUP per guanyar, votaré sense cap dubte a la CUP, però ara per ara, el vot útil per guanyar és el de Junts pel Sí.
"Quan us diguin que no és un referèndum: digueu-los que votem de l'única manera que ens han deixat fer!
Quan us preguntin qui som, digueu-los que som la revolta dels somriures!
Quan us preguntin què som, digueu-los que som la garantia de fer-ho bé!
Quan us preguntin quants som, digueu-los que volem ser la majoria de tothom!
Quan us preguntin per què ho fem, digueu-los que som aquí per què el el 9-N va acabar bé, perquè vam poder comptar milions de vots, però també va aca...bar malament, perquè va acabar amb una querella!
Per això som aquí! Per això ho fem i per això ho fem així!"

lunes, 24 de agosto de 2015

A Mas el defensem els qui creiem que gràcies a ell, tot s'ha obert.

A Mas el defensem els qui creiem que mercès a ell, tot s'ha obert. Si reeixim en la llibertat, que vol dir la independència, tots els Països Catalans ens en recordarem amb agraïment infinit pel que resti de temps a aquest planeta. Visca en Mas, visca els Països Catalans, visca la Independència.

Van aplicar l'austeritat per supervivència financera, per intentar mantenir oberts els mercats que li estaven finançant el dèficit (que al final es va fer impossible gràcies a les "gestions internacionals" del govern del PP). Si això és ser dretà, deu ser tan dretà com l'Hollande, que va haver de fer el mateix a França. Jo crec que la gent no és tonta i això ho veu; la prova és que va ser reelegit amb el doble de vots que el següent partit més votat (ERC), tot i la guerra bruta del Jorge Fdz. Diaz a la darrera setmana de campanya.

Ras i curt: el MHP Mas no hi té cap necessitat de ser a debats .. massa l'escoltem/ l'hem escoltat al Parlament i defora i sempre ha estat diàfan/ clar/ transparent/ cristal·lí! PD: qui vulgui fer negoci amb nostra urgència de independència .. peti la xerrada jugant al mus! Nota: renoi, si no hi ha sortit prou nostre President explicant allò que n'és de calaix .. roman algú que no sàpiga el que passa, el que ens fan, el que cerca espanya de Catalunya sinó sa mort nacional i econòmica? Anotació al marge: i no es preocupi l'autor .. massa sabem que es tracta de fugir d'aquest estat botxí on dia rere dia no fa altra cosa que mentir, enganyar, falsejar, infamar. difamar, injuriar i calumniar ensems amb menysprear/ menystenir, insultar, escarnir, befar-s'hi de tot allò provinent de Catalunya! ----------------------------- Anem's-en jaaaaa .. no puc més amb aquesta misèria moral/ ètica dels mas Media espanyols, a sobre, amb locutors- comentaristes, sia de ràdio, sia de Tv, sia de premsa, sia de digitals conduits per desagraïts i/o mercenaris de la pitjor estofa!

En Lluis F. Rabell de Cat. Si que es pot: Vostè creu que quan els Gais i Lesbianes reclamaven tots junts els seus drets es preguntaven entre ells si eren de dretes o d´esquerres? Vostè (i els seus), abans d´ajudar a uns accidentats a la carretera, els hi preguntaria un per un, si són de dretes o d´esquerres? Tenim Catalunya "accidentada" a la carretera fa 300 anys i vostè vol discriminar als accidentats per saber a qui ha d´ajudar i a qui no? No dissimuli més i admeti que som tots, (dretes i esquerres) uns esclaus colonitzats, acovardits i espoliats pels Mandarins espanyols i hem de deixar de ser-ho per poder governar-nos NOSALTRES amb unes eleccions lliures que a lo millor podria guanyar-les vostè. Vinga home!! Treguis la por del damunt. Si abandona el seu actual discurs, quan siguem independents, tindrà el meu vot. Frank Dublé Fill de pare/soldat republicà i mare donadora de sang en directe a les trinxeres republicanes a la guerra incivil.

viernes, 21 de agosto de 2015

El fracàs de Podemos en tres fases, segons Cotarelo .......

“Borratxos amb la victòria electoral, afalagats pel mitjans, fets créixer als sondejos, els de Podemos van perdre el món real de vista”
Segons Cotarelo, Podemos va perdre el contacte amb la realitat després de l’èxit en les eleccions europees, èxit que Podemos es va afanyar a extrapolar sense tenir en compte el significat real del resultat, això sumat a l’afalac dels mitjans i les expectatives electorals dels sondejos els va fer “perdre el món real de vista”. Cotarelo recorda que el gener de 2015 Podemos va muntar “un espectacle de marxa sobre Madrid per exhibir el seu poder i consolidar-se” i que el febrer del mateix any un sondeig de Metroscopia els donava un 28% del vot i els situava com a primera força política d'Espanya. però l’alegria va durar poc, ja que les eleccions andaluses de març “van ser un gerro d'aigua freda” i la desgràcia no es va aturar perquè  el resultat de Podemos a les municipals i autonòmiques del maig, allà on va concórrer en solitari, va ser mediocre. “Podemos quedava reduït a una funció auxiliar en el millor dels casos, no coincident amb les bravates dels seus caps ni la convicció d'aquests de canviar el país de dalt a baix”, assenyala Cotarelo

“Podemos és un partit nacional espanyol com els altres i veu el món amb ulls espanyols”

Segons Cotarelo, la capacitat d’anàlisi de Podemos és limitada a Espanya, però a Catalunya és inexistent. Podemos, diu Cotarelo, ha cregut que tenir la resposta vàlida per al nacionalisme català i no adverteix que a Catalunya, “l'esquerra espanyola està condemnada al fracàs per sucursalista”. El professor també apunta a les polifonies en la proposta territorial dins del partit i assenyala que la manca d’un discurs propi a Catalunya es deu al fet que “tenir-lo, posaria en perill els vots que espera obtenir en la resta de l'Estat”, i també perquè malgrat la cohort “d'intel·lectuals, professors universitaris, teòrics i doctrinaris d'interminables debats i controvèrsies, no entén el que està succeint al Principat”.
Cotarelo assegura que la incapacitat de Podemos  per entendre el que suposa el procés independentista, “mostra a les clares que totes les seves doctrines són clixés”.

El clam de Iglesias que Podemos era la Syriza espanyola li esclata als nassos

El professor recorda aquest clam de Pablo Iglesias de fa pocs mesos i de com es va valdre d’un exemple d’èxit de Syritza  –Iglesias i també Herrera i Nuet, recordem-ho-, per presentar-se com la renovació de l’esquerra espanyola amb pretensions de desbancar el PSOE, i ara amb la desfeta claudicació i desfeta de Syritza, a Iglesias i Podemos li pinten bastos.

Per què volem la Independència?

Si donem un cop d’ull, amb mirada objectiva i sense pors ni prejudicis, a la història recent i no tan recent de Catalunya no ens queda més remei que reconèixer que sempre hem hagut de demanar permís per tot.
La indústria catalana ha tingut i té capacitat per expandir-se però  li calen trens i carreteres que s’han de demanar a Madrid. Hi ha  èpoques que es tarden anys i panys a concedir-los, d’altres que s’han fet el sord, i encara hi ha hagut moments que s’han construït xarxes viàries que no feien cap servei ni duien enlloc. La indústria, la pagesia i els serveis necessiten mà d’obra qualificada, ben preparada i amb expertesa amb tècniques avançades, però l’acreditació d’aquesta formació s’ha de demanar a Madrid, ja que requereix canvis en els Plans d’estudi i la resposta sempre ha sigut: “El mateix per tot Espanya”. Quan a les empreses o als particulars els cal tenir accés al crèdit, disposar-ne o no només depèn de la voluntat del Banc d’Espanya.
En aquelles temporades que la Generalitat gaudia d’una certa “vidilla“, de poder gestionar directament els impostos, ni parlar-ne. El senyor Montoro de torn sempre hi ha de donar el vistiplau amb l’agreujant que últimament han inventat un sistema molt original, no pagar el deute que l’Estat té amb Catalunya però deixar-li els diners a crèdit per tal de què puguem sobreviure.
Els pactes legals amb l’Estat acostumen a ser paper mullat. Darrerament sempre hi ha el NO per resposta. Podem? No. Estaria bé pactar amb les companyies de serveis algun tracte preferent per a aquelles famílies més vulnerables per tal d’assegurar-los-hi no passar fred a l’hivern. Doncs, d’això ni parlar-ne. Quan el Parlament de Catalunya decideix per majoria aplicar un impost sobre els dipòsits bancaris que permetria millorar les finances catalanes, doncs, d’això tampoc. La negativa no ve dels bancs que en certa manera serien els afectats, no, la negativa ve del Govern de l’Estat Espanyol. Els senyors feudals cobraven els impostos pactats amb els seus vassalls (moltes vegades abusius, val a dir-ho) però, a partir d’aquí, amb la resta podien decidir el que en feien. Avui, tal com està la nostra relació amb Espanya, no estem millor tractats ni més respectats.
La nostra dependència d’Espanya és total i absoluta, amb l’agreujant que aquesta relació pot ser més o menys fluida segons que la correlació de forces polítiques espanyoles necessitin més o menys suport dels diputats catalans a Madrid. El resultat  és sempre el mateix: “Senyor Estat, ens deixa? No ens deixa?” La resposta generalment –per no dir sempre– és “NO”.
Per què volem la Independència? Doncs precisament per deixar de ser els escolanets d’uns rectors malhumorats que sempre tenen el no per resposta i alguna estirada d’orelles de propina. Catalunya vol i ha de poder decidir quina mena d’organització administrativa vol configurar per facilitar els tràmits i la relació entre ciutadans i administració. Catalunya vol i ha de poder decidir si vol establir relacions comercials i diplomàtiques amb la Xina o Madagascar. Catalunya vol i ha de poder decidir sense impediments la seva política financera i gestionar la seva política impositiva. Catalunya vol i ha de poder decidir on situa i incentiva l’entremat productiu per tal d’afavorir una bona dispersió territorial, ha de poder decidir si prioritza el transport de mercaderies per tren, per mar o per carretera, ha de poder decidir si es construeix un Tren d’Alta Velocitat de Mollerussa a Pica-moixons o de Barcelona a París i Brussel·les.
Catalunya vol i ha de poder decidir com són les seves escoles, els seus hospitals, com organitza l’atenció primària i les urgències del Sistema de Salut o els horaris comercials, quin ha de ser el model de serveis socials o com ha de ser la seva política de pensions. Catalunya vol i ha de poder decidir com gestiona i quins serveis posa a l’abast per tal que les famílies més vulnerables, sigui quina sigui la causa que ocasioni aquesta vulnerabilitat, per tal que puguin assolir la millor qualitat de vida possible. Catalunya vol la Independència per ser responsable de tot allò que té a veure amb el benestar de la seva gent. Catalunya vol la Independència per establir les relacions internacionals que més li convinguin, sense filtres.
Catalunya vol la Independència per no haver de demanar permís a ningú més que als mateixos catalans.

Tots contra Artur Mas.

Ha començat una cursa electoral carregada d’excepcionalitat. El president Mas ha avançat les eleccions al Parlament de Catalunya, sí, però per què? Perquè el govern espanyol ha anat posant traves i més traves no només a les demandes del govern català, sinó en moltes obligacions que el pertoca per llei i més. Últimament el Tribunal Constitucional espanyol nega que es faci el pagament que assenyala la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut (que és una llei orgànica de l’Estat). El president Mas ha avançat les eleccions després de buscar les mil i una maneres legals per tal d’aconseguir la possibilitat de fer un referèndum a través del qual els ciutadans poguéssim decidir el nostre futur. El president Rajoy no ha escoltat mai i sempre ha respost (quan ha respost) no.
El president Mas ha renunciat a ser cap de llista d’una candidatura perquè ha entès l’excepcionalitat del moment, perquè ha entès que el poble de Catalunya volia decidir el seu futur sense la cuirassa dels partits polítics. El president va voler canalitzar aquest afany dels catalans amb una consulta participativa no vinculant i, com a resposta, el govern de l’Estat –amb la participació inqüestionable del dit sindicat Manos Límpias– li ha iniciat una querella criminal. I ara resulta que el president Mas és el dolent de la pel·lícula.
Aquests dies esperava veure propostes però només he sentit els representants de “Junts pel Sí” que explicaven amb claredat el camí i les diferents etapes per aconseguir la independència, sense amagar les dificultats que tot plegat comporta. Als altres, aquells que sí que sembla que volen tenir un paper important en els avatars del país, només els he sentit incongruències. Els de les CUP diuen que no volen fer president a Artur Mas. I jo els pregunto: no és el Parlament, el conjunt dels 135 components de la Cambra que investeix el President? Els hauríem de recordar (a ells que ja han estat parlamentaris) que les eleccions al Parlament de Catalunya no són presidenciables encara que de vegades i l’experiència ens ho hagin fet creure. A l’hora de la veritat s’haurà de veure qui rep l’encàrrec de formar el govern. Per la seva banda, el senyor Lluís Rabell també descarta fer President a Artur Mas. I jo li preguntaria: tan segur està que els vots de la seva coalició seran imprescindibles per investir el nou President de Catalunya? I si es troba que “Junts pel Sí” tingui el suport de la majoria de la Cambra? Finalment, la resta dels partits han quedat tan torcejats que no tenen esma d’obrir boca.
Amb aquest discurs de voler excloure la possibilitat que el president Mas repeteixi, sembla que vulguin fer oblidar que l’objectiu real d’aquestes eleccions excepcionals és el de saber una vegada per totes si Catalunya, o millor dit, si els catalans volem o no volem desconnectar-nos d’una Espanya que ja fa anys i panys que ens matxaca.

miércoles, 19 de agosto de 2015

Carta a l'alcaldessa de Barcelona, la capital d'un país que lluita per la independència.

Benvolguda senyora Ada Colau:

 Abans de res, la felicito per haver fet seva l'alcaldia de Barcelona i per lluitar a favor de tots els seus ciutadans, amb la confiança que aquesta responsabilitat li farà prendre consciència d'una dimensió de la que vostè no n'és massa conscient i és el fet que Barcelona és la capital d'un país o una nació que actualment no té un estat propi però que els seus ciutadans, legítimament en volen tenir. Com vostè comprendrà, en termes de justícia social, no es pot estar a mitges tintes. Això vostè ho sap molt bé perquè precisament aquesta convicció i aquesta fermesa és el que li ha donat credibilitat en la seva lluita personal. Vostè ha estat molt clara i ha transmès confiança i il·lusió a molts ciutadans que tenen clar que necessàriament hi ha d'haver una regeneració democràtica. Perfecte. Ara, però, vostè, com a alcaldessa de Barcelona pretén nedar i guardar la roba al mateix temps? Vostè vol trair allò que l'ha portat a ser alcalde d'una capital d'un país que per circumstàncies de la història està iniciant un autèntic procés de regeneració democràtica? Vostè vol tirar per terra la seva credibilitat? Vostè vol que hi hagi canvis de veritat? Vostè vol que hi hagi salut democràtica? Vostè vol acontentar votants o fer una reflexió profunda del que és la llibertat i la democràcia? No li interessa aquest debat? Vostè hauria de conèixer més a fons qüestions referents a l'essència de la política de veritat. Com per exemple, la sentència del dia 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia en la que ve a dir que no hi ha cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d'independència i que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona. També ve a dir que en una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és, la voluntat dels ciutadans la que modifica la llei quan és necessari. I vostè, senyora Colau, no hi pot estar d'esquena. No es pot amagar tímidament darrera del dret a decidir que ha quedat superat fa dies pel dret a ser independents. Vostè no pot afrontar les eleccions del 27 de setembre des de la indefinició, per una qüestió de salut democràtica dels homes i dones d'un país que a vostè li hauria d'importar. Encara hi és a temps. Per respecte als seus votants que li han dipositat la seva confiança per valenta, decidida i fer honor a la veritat. Ara vostè no es pot quedar en la indefinició per no ofendre als seus electors. Precisament, per respecte a ells, cal que vostè prengui partit abans i no després de com hagin anat els esdeveniments, sinó això seria la perversió de la política. No pot oblidar que el seu càrrec institucional l'obliga a fer front a aquestes eleccions excepcionals amb la mateixa valentia amb la que vostè ha lluitat pels desnonats. O és que Catalunya no està injustament tractada per l'estat espanyol? Com és que a hores d'ara la ciutat de Barcelona no és membre de l'Associació de Municipis per la Independència? Vostè no va votar SI-SI el 9N? Vostè vol que el seu vot, del seu partit i de la seva gent es comptabilitzin en contra del procés d'alliberació nacional del país que té una capital amb una alcaldessa que és vostè? Vostè no es creu que el procés que ha arrencat a Catalunya té un autèntic paral·lelisme amb la seva lluita a favor dels desnonats? Si vostè es presenta a les eleccions del 27 de setembre en el terreny de la indefinició, esperant quins siguin els resultats, no es mereixerà ser l'alcaldessa de la capital d'un país que lluita per la independència que és, exactament, la lluita per la justícia social que vostè també diu defensar.

No m'agrada el "Top Manta" , però el manter es la víctima i el client, el còmplice necessari.

El top manta es basa en l'explotació de treballadors semiesclaus que generen una producció clandestina que ha d'anar superant controls a base de corrompre funcionaris i les persones encarregades del control de les mercaderies que viatgen i arriben als ports de destinació. El top manda, òbviament, també implica l'existència de traficants i rutes opaques.
El fet que el debat social que centra l'actualitat en aquest país sigui el maleït top manta ens hauria de fer reflexionar. No hi pot haver cap tolerància respecte a aquestes rutes de distribució paral·lela, que enriqueixen delinqüents internacionals sense escrúpols. El fet que hi hagi persones socialment desprotegides no és excusa per mirar cap a un altre cantó i permetre aquesta activitat mafiosa.
Jo tampoc compro mai al top manta. No vull ser còmplice de les màfies. L'excusa que l'original és inabastable no és cert. Al mercat hi ha productes legals per a totes les butxaques. Si el que volem és fardar de marca, únicament tindrem un producte falsificat de baixa qualitat. Pensar que aquest negoci es pot legalitzar és d'il·lusos.
 El manter és la víctima - ha pagat el gènere confiscable al comptat - i el client, el còmplice necessari. L'estupidesa de lluir un article -fals - d'una firma estúpida que implica "tinc pasta", és d'oligofrènics. Però què fem amb aquestes víctimes? De què viuran? Qui ens els ha enviat? Què van pagar a la màfia per arribar aquí? I com sempre, a qui beneficia finalment "el crim"? De tots els "perjudicats" de tot plegat els què menys m'importen son els D&G, CalvinsKlains i la mare que els va parir. A cap i a la fi, fabriquen igualment tot a baix preu en països asiàtics amb sou d'esclau per a estúpids "Te-lo-mereces-y-lo-sabes", que pagaran estúpidament cent vegades més per un estúpid logotip. No m'agraden els manters, però sento un fàstic indescriptible pels que ho fan possible.
És un negoci (si no, no existiria un mercat). La gent que compra participa voluntàriament i sap que el que compra és FALS (encara així dubto que tinguin la capacitat adquisitiva per a comprar l'original...). Qui ven el producte és una persona que intenta guanyar-se la vida com pot... sense robar, ni atracar... El govern no veu un  duro... Els comerciants poden perdre clients?... Dubto que la majoria dels clients del top manta, com ja he dit, comprin originals... Com sempre es criminalitza en lloc de buscar solucions... Solució ràpida: LEGALITZACIÓ I REGULACIÓ ESTRICTA. Un cop legalitzat se'ls hi ofereix lloc a fires, o espais ADAPTATS... RES DE VIA PÚBLICA Un cop legalitzat se'ls regula per a que es compleixin unes NORMES BÀSIQUES (com per exemple, vendre en llocs establerts i INSCRIURE'S en un registre) Un cop es legalitza i estan inscrits haurien de pagar IMPOSTOS. Quina mania de prohibir-ho tot... si aquest mercat existeix és perquè hi ha gent que ofereix productes i gent que VOL aquests productes. No fan res il·legal quan la falsificació es clara (qui compra sap que el producte és fals), aquí ningú enganya a ningú, qui ven sap que ven una falsificació i qui la compra sap que compra una falsificació. Llavors... si hi ha gent que vol comprar aquest producte i gent que vol vendre aquest producte... i tothom sap que ven i què compra... per què no es legalitza, es regula, els manters deixen d'estar sota "vigilància" i, a més, fem que una activitat d'economia submergida passi a l'economia controlada (impostos, PIB...)?

martes, 18 de agosto de 2015

Per coherència la CUP no pot investir president a Mas.

La CUP es incoherent en si mateixa... Es una olla de grills on ara et faig una abraçada i més tard et clavo una punyalada... Que deixin de tocar el violí que es pujant al carro per tenir majoria absoluta i sòlida i després, quan siguem independents ja ens "fotarem hosties" per si som d'esquerres o de dretes... Ara jo, els veig més sumant amb els "sisepuede" que amb Junts pel Si.

Per coherència la CUP no pot investir president a Mas, altrament seria absurd, sembla mentida que hi hagi qui no ho entengui. La CUP només ha de sumar per tot el referent a processos constituents i ruptures per ser coherent a si mateixa. Per tant, és indiferent un govern en minoria de Junts pel Si pel que fa a altres qüestions. El que sí que seria gravíssim fora que dins Junts pel Si es barallessin i no fessin Mas president tal com han acordat. Cal tenir en compte que a l'altre bàndol, a no ser per un fracàs absolut dels independentistes, mai podran formar un govern conjunt alternatiu perquè CSQP no pot formar govern en cap cas amb el PP, Unió o Ciutadans. Més clar, l'aigua.

Ras i curt, la incoherència és que el Govern que surti el 27S no ha de governar sinò apretar per a la creació d'un Estat català no depenent de Madrit en absolut. Així, qui faci de President no és massa important. Només ha d'estar capacitat per a conduir els esforços de tots cap a l'objectiu prefixat. Mentres tant, el funcionament del país queda garantitzat per l'Administració permanent, que ja saben el que tenen que fer. Sobre tot tenint en compte que els ingressos ja estan prefixats per en Montoro. Un cop tinguem l'Estat propi a mà, ja farem eleccions formals per a governar. Per tant, en la situació actual, les CUP no són coherents. Ho has entés, ara?

Curt i curt a ras, no entenc que vulgueu fer passar de cop, la tropa i l'armament pel pont al mateix temps. Quan es va restablir la Generalitat de Catalunya, es va fer amb el mateix president que ho era a l'exili, Tarradelles. Per algun lloc s'ha de començar i no és pas oposant-se a una certa lògica que no té per què ser la mateixa composició de govern. Aquí és on hi entreu tots de moment i fins a noves eleccions més definitives. Més clar l'aigua clara i neta.

miércoles, 12 de agosto de 2015

Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres.

Andreu González
Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres. Perquè són més justos i reparteixen millor la riquesa, oi? És obvi. Per això és una qüestió inajornable, mentre que la independència pot esperar ad kalendas graecas. Doncs bé, l’anàlisi de quatre dades públiques, nítides i rellevants demostra exactament el contrari.
Si mirem l’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat i creuem aquestes dades amb les dels partits de govern arreu del món, ens adonarem que no hi ha en els deus primers països cap partit més a l’esquerra que una socialdemocràcia. A Noruega hi ha una coalició del Partit Conservador i del Partit del Progrés (conservador nacionalista). A Austràlia, una coalició del Partit Liberal i del Partit Nacional, tots dos conservadors. A Suècia, una mica de color: coalició del SAP (socialdemòcrates) i del Miljöpartiet (verds). Pel que fa als Països Baixos, hi manen el VVD (liberals conservadors) i els laboristes (socialdemòcrates). Quant a Alemanya, hi trobem una coalició tripartida de cristianodemòcrates, socialdemòcrates i CSU (cristianodemòcrates conservadors). A Suïssa, ni més ni menys que un pentapartit de liberals, socialdemòcrates, PPD (cristianodemòcrates conservadors), SVP-UCD (conservadors populistes i nacionalistes) i BDP (conservadors de centredreta). A Irlanda, hi trobem el Fine Gael (centredreta) i els laboristes. Al Canadà, només un partit conservador. A Islàndia, dos partits liberals de centredreta. Finalment, a Dinamarca, hi governa una aliança de socialdemòcrates i liberals.
Ara, una mica de recompte de les dades. El primer que sobta és que 9/10 són governs de coalició. En altres paraules, que sembla que els pactes entre partit diversos (no les aliances d’esquerres) aporten progrés. La segona constatació és que 8/10 són europeus. Així que podem blasmar tant com vulguem la vella Europa i recrear-nos en les seves misèries, però en el nostre entorn hi ha els països que proporcionen més benestar del món i ho fan amb partits de dreta, liberals, de centre i socialdemòcrates, però sense organitzacions polítiques homologables a la CUP ni a Syriza. Ni tampoc, és clar, a ICV ni a Podemos. (En realitat, la llista de partits comunistes que governen al món és molt curta: la Xina, Cuba, Laos i Vietnam. Si comptem els que governen en coalició, hi trobem Grècia, 20è de la llista d’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat, únic entre 35 i per sota d’Espanya.)
De manera que sembla prou clar que els partits avorrits i d’antuvi poc atractius (conservadors, liberals, socialdemòcrates) són els més capaços de generar riquesa i de repartir-la millor. Faríem bé tots plegats d’assumir, doncs, que el futur país tindrà tots els colors de l’espectre polític, els que ens agraden i els que no. Tard o d’hora, també ho acabaran assumint aquells que van tapar fins a l’extenuació la independència amb la matraca de les retallades, sovint sense fer prou èmfasi que venien imposades per Madrid.

Els arguments del Sí ja ens els sabem. Algú sap quins són els arguments del No?

GERMÀ CAPDEVILA
Una de les frases més patètiques d'aquells que són unionistes —però com que no s'atreveixen a admetre-ho s'escuden en un dret a decidir buit— és la que diu que no s'ha explicat bé què passaria l'endemà de la independència. No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. Fa anys que s'acumulen els arguments i només cal l'esforç de seure davant l'ordinador o anar fins a la biblioteca per trobar-los. Una cerca ràpida a la llibreria en línia Amazon del mot “independència” resulta en 88 títols que en parlen a bastament. 88! Economia, diplomàcia, ensenyament, pensions, cultura, ciutadania, Europa, l'euro i mil temes més s'han explicat a bastament amb dades reals i concretes.
El que jo trobo a faltar és precisament el contrari. No trobo cap llibre o web que m'expliqui com ens ho farem per sobreviure si el No s'imposa en el plebiscit del 27 de setembre. Més enllà de les amenaces, insults i improperis, voldria que algú m'expliqués serenament, amb dades a la mà, com ens ho farem si no marxem per cobrar les pensions quan l'Estat esgoti la guardiola del fons de reserva en els pròxims 18 mesos. Vull saber com farem front a un deute extern espanyol de més del 100% del PIB quan el BCE tregui del congelador els tipus d'interès. Necessito saber com mirarem a la cara als nostres fills quan l'Estat acabi de suprimir el sistema d'immersió a les escoles. Els arguments del Sí ja ens els sabem. Algú sap quins són els arguments del No?

Emissió excepcional de bons -aquests si, patriòtics de veritat- per a cobrir les necessitats financeres del dia D+1.

Una Catalunya independent podria finançar-se amb "crèdits pont" si l'Estat tanca l'aixeta.

Una Catalunya independent es podria finançar amb "crèdits pont" en el cas que el Govern espanyol prengui represàlies i tanqui l'aixeta econòmica, una actitud que el coordinador general de CDC i número 12 de Junts pel sí, Josep Rull, ha considerat que seria un reconeixement de facto que Catalunya és un Estat. En una entrevista d'Europa Press, ha constatat que aquest possible escenari està recollit en el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya tenint en compte que "la capacitat de recaptar els tributs propis necessita cert temps" en un escenari que avanci cap a la independència.

En aquest marc, el llibre recull que Catalunya podria recórrer d'entrada a la venda de bons finançats pels ciutadans, a un avançament del pagament dels tributs que després es compensaria en les declaracions de renda i a l'accés de crèdit internacional. Segons Rull, malgrat que com a comunitat tenen moltes dificultats per accedir als mercats internacionals, com a Estat "sobirà i seriós" se'ls poden obrir moltes portes d'accés al crèdit. Després de reiterar que una Catalunya independent és viable econòmicament, ha advertit que si el Govern espanyol deixa de transferir recursos a Catalunya seria un "reconeixement de facto de l'existència d'un nou Estat, d'una nova realitat".

"Davant d'aquesta amenaça, hi ha alternatives pràctiques i operatives de com fer viable aquest nou Estat al servei de la gent, i un reconeixement clar que l'Estat espanyol accepta que Catalunya ja no és una autonomia", ha sostingut. Després de ser preguntat per si temen que hi hagi catalans que vulguin seguir pagant els seus impostos a la Hisenda espanyola, ha assegurat que han de garantir la màxima seguretat jurídica en aquest procés de desconnexió de l'Estat per evitar que hi hagi "espais intermedis".

Dirigint-se a un dels sectors més reticents a la independència, els empresaris, que el que afecta l'economia catalana és l'altíssim nivell de dependència" que té Catalunya, tenint en compte que representa el 16% de la població espanyola, genera un 20% del PIB, paga el 22% dels impostos, representa el 26% de les exportacions, i l'any passat només ha rebut el 10% de la inversió. També ha interpretat com una apel·lació al diàleg i no "un primer xoc de legitimitats" amb l'Estat la declaració de començament del procés que s'aprovarà, tal com preveu el full de ruta independentista, si s'imposen després del 27-S.

 Aquesta declaració és una bona oportunitat per dialogar i per la democràcia, per la qual cosa lamentarien que la resposta del Govern central fos estrictament jurídica i penal i es repetissin així els fets el 9-N: "Això ens legitimaria per donar altres passos". En el cas que el Govern espanyol l'elevés al Tribunal Constitucional (TC), ha avisat que, en termes polítics, consideren que és "irrellevant" perquè, segons la seva opinió, la democràcia no la pot impugnar ningú.

Per primera vegada algú parla d'una emissió excepcional de bons -aquests si, patriòtics de veritat- per a cobrir les necessitats financeres del dia D+1.

Característiques d'aquesta emissió:

- Volum elevat. Mínim 5.000 milions d'euros
- Diferents venciments: per exemple 3, 5 i 10 anys.
- Tipus creixents en funció del venciment. Per sobre dels standards del mercat.
- Participació oberta a tot-hom, inclosos, per descomptat, els estalviadors més modestos. (Per exemple, bons de 1.000€ unitat).
- Forts avantatges fiscals. Per exemple, la meitat dels interessos exempts de tributar en l'IRPF del nou estat.

El cost global d'una emissió com aquesta és IRRELLEVANT comparat am els 16.000 milions que ens estalviarem cada any.

Vinga, que no és tan difícil!.

martes, 11 de agosto de 2015

La llista Junts pel Sí és, ara, també la meva.

No només no són unes eleccions normals sinó que són històriques, vitals per a la continuïtat de la cultura catalana. Nosaltres, els independentistes, tenim clar què farem si guanya el SÍ però, no tingueu dubtes, que Espanya també té clar què farà si el SÍ no guanya amb rotunditat: aprofundir amb el que ve fent des de fa anys: més lleis mordasses, més multes confiscatòries per qualsevol motiu, més centralització, acorralament dels drets lingüístics, més espolis sistemàtics, menys llibertats per exercir els drets normals de tot ciutadà, és a dir, una involució als pitjors anys de la història de Catalunya emparats amb les seves lleis, fetes a mida i sense debat. Ningú que estimi aquesta terra i aquesta cultura s'ha d'abstenir el 27S, l'única possibilitat de supervivència és votar massivament Junts pel Sí.
 
Ahir mateix, un company de feina que mai ha sigut independentista, em volia convèncer que l'estat espanyol està podrit, que tant el PP com PSOE, no podien representar a cap espanyol, donat que estava tot ben podrit i que veient que els poders de l'estat no estan separats( em donava l'exemple de Fernadez-Rato) era hora de plegar bàrtuls i el 27S votar amb el cap ja que cor sempre hi tindrà el lligam amb els seus paisans de Extremadura. Ell i la seva família, que són quatre en total, votarien Junts Pel Sí i que volien començar de nou, amb un país nou, un país viable, perquè els catalans si alguna cosa tenen, es que treballen molt dur per aconseguir que algun dia, tenir garantides, les pensions, el futur dels seus fills entre altres moltes coses.
Em vaig quedar bocabadat, perquè fins ara el meu company era recelós a qualsevol tema relacionat amb la independència i en canvi ara, per a la seva família tot passa per dir adéu a Espanya i anar a totes per a que guanyi la opció de la llista unitària, Junts Pel Sí. Cada dia que passa els dubtes s'esvaeixen i quedar la claredat, deixar enrere aquest estat espanyol corrupte des de la "medula" i que per si sol, mai canviarà. Per això jo penso que Rajoy el 27s a la nit, es quedarà de pedra.
 
En Romeva és un excel·lent candidat, evidentment, però ho és per la seva magnífica i treballada trajectòria política i en defensa de Catalunya a Europa. Certament no ho és pas perquè hagi consentit (no pas amb orgull en això precisament) d'encapçalar una llista que té en Mas, però també en Junqueras i molta altra gent. 
Siguem prou intel·ligents i dos llistes com Junts pel Sí i CUP sumen més que no pas hagués estat una de sola. i posem-nos a la feina enlloc d'estar tot el dia filosofant, que semblem sectaris.

sábado, 8 de agosto de 2015

En un moment com aquest, com poden estar tant recelosos amb el procés?

Em plau adreçar-me a tots els votants d'Unió, del PSC, de Procés Constituent i de Catalunya si que es pot. La intenció és que, sense manies, pugueu deixar de banda això de la disciplina de partit que us resta llibertat i que, d'una forma decidida, us poseu del costat del país. Els vostres líders estan fent el paper de la trista figura. N'hi ha que es volen fer seu el seny. El senyor Duran i Lleida està endurint molt el seu posicionament en contra dels partits sobiranistes i, tot darrera, el senyor Espadaler, un home amb fusta de polític, està fent veritat la part més fosca de la política. Ell és capaç d'anar en contra d'allò que fa pocs dies, oficialment, el seu partit defensava i no ha tingut pietat dels seus companys que han estat fidels a l'esperit fundacional que va deixar molt clar el senyor Carrasco i Formiguera. Ell en aquests moments, ningú dubta que hauria defensat els interessos de Catalunya posicionant-se a favor del SI. Per una altra banda, tenim al senyor Iceta que li toca representar també un paper ben galdós. Ell vol fer creure als seus votants que això de la tercera via encara és vigent i que la possibilitat de construir un estat federal és una realitat, sempre d'acord amb la Constitució espanyola, i la veritat és que sentir-lo parlar fa esgarrifar. Quina vergonya aliena veure a algú a qui se li suposa enteniment, pot transmetre un missatge tant fals amb tanta "convicció". Desconec a quins interessos respon i que pugui estar defensant directrius que molt probablement s'estan cuinant des del PSOE a Madrid. Quanta tristesa. I tots aquells que, honestament, s'havíen il•lusionat amb el tàndem de la senyora Forcades i el senyor Oliveras? En ells s'intuïa un desig sincer de donar un tomb profund a les bases d'un sistema que clarament ha caducat per ineficient, injust i poc solidari. Cada cop més, tothom té clar que la independència ens porta, necessàriament, a iniciar un procés constituent. Com es pot entendre la seva ambigüïtat respecte si es referien a un procés constituent d'aquí o d'allà? Malauradament, aquesta sortida del convent, que al meu entendre és absolutament legítima i tenia molt d'interès, ha quedat molt i molt deslluïda. Una llàstima. Em produeix molta angúnia veure a la senyora Camats i al senyor Herrera constatar el seu tò altiu i el rencor amb el que parlen. Tot plegat, una mica massa amargant, pel meu gust. En un moment com aquest, històricament tant transcendent, com poden estar tant recelosos amb el procés? On s'és vist tant dogmatisme i tanta immaduresa política? Jo no entenc res. No eren els d'esquerres els que tenien més empenta i la clau per regenerar un país? Com pot ser que s'hagin quedat a mitges tintes amb el dret a decidir que en el fons és no dir res? Com pot ser que pretenguin canviar-ho tot i que ara facin ulls clucs amb el procés que té autèntiques possibilitats reals de canviar-ho tot, sentar les bases d'un nou país i ells s'hi posin d'esquena? Com s'entén que s'hagin espanyolitzat d'aquesta forma? Com es pot concentrar tanta incoherència? Com es pot estar al costat dels unionistes i no fer costat a una opció que és revolucionàriament pacífica, alegre i democràtica? Com poden aguantar més temps en aquest posicionament tant reaccionari? Jo demano a tots els que d'una forma natural us avindríeu a seguir aquests líders polítics, però que no veieu clara aquesta greu deriva espanyolista, us sumeu a fer gran el vot del SI, bé sigui pels companys de les CUP o bé per la flamant llista unitària de Junts pel SI. Creieu-me. No en dubteu

Qui s'amaga ? a la llista de Catalunya Si es Pot.

Qui s'amaga? Dirigents dels partits que conformen Catalunya Sí es Pot repeteixen com un mantra que el president Mas s'amaga a la llista de Junts pel Sí, perquè té por de perdre. Els que sí que s'amaguen dins la llista de Catalunya Sí es Pot, són els dirigents d'ICV–EUiA, que volen donar la impressió que ells mai no han governat i que per tant no tenen cap responsabilitat de la greu crisi que estem patint els ciutadans de Catalunya, quan la veritat és que van estar als governs de la Generalitat amb Maragall i amb Montilla quan va esclatar la crisi i ni van saber reaccionar, ni van fer res per mitigar-la, fora de demanar a la Moreneta que fes ploure per aturar la sequera. Suposo que s'han ajuntat ara amb partits clarament unionistes com és Podemos, com van fer a l'Ajuntament de Barcelona, per amagar que ells van estar al govern de Barcelona durant més de 30 anys i poder dir ara que tots els mals de la ciutat són culpa de Trias. Això sí que és amagar-se en una llista per ocultar les responsabilitats polítiques pròpies. Per cert, el nom de la llista Catalunya Sí es Pot, des del punt de sintaxi catalana no s'entén. És tan nebulós com la proposta que fan de lluitar per la República Catalana sense aconseguir abans la independència de Catalunya del jou espanyol. La República Catalana, per ser-ho, primer ha d'ésser independent, després ja es veurà què decideixen fer els catalans, anar per lliure, confederar-se o federar-se, però sense independència no és possible la República Catalana.

viernes, 7 de agosto de 2015

Escissió a Podemos,Unidos Sí busca avals per presentar-se a les eleccions al marge de Catalunya Sí que es Pot

Mentre Catalunya te un projecte engrescador que suma gent molt diferent per assolir mes LLIBERTAT i mes DEMOCRACIA. España/Castella intenta apuntalar el seu projecte feudal, sectari, caduc i opressor que no suporta la convivencia democratica amb tot aquells que no pensin igual, igual que ells.
Que vagin fent més i més escissions, al final tindran la mateixa representanció al Parlament que els Pirates o els Antitaurins. Ja ens va bé.
L'avantatge és que aquests personatges de l'esquerra no sobiranista i antinacionalista es detecten de seguida. Generalment no parlen català i si ho fan és estrepitosament malament. També se'ls reconeix de seguida per una sèrie de tòpics que utilitzen a tothora, el principal és que diuen ser ciutadans del món, quan la pràctica demostra que mig món voldrua viure a l'altra meitat, però aquesta altra meitat fa els impossibles per evitar-ho. S'ha de ser molt ruc, realment, per declarar-se ciutadà del món tot i saber que la gran majoria de països del món no et permetria ser al seu territori més enllà dels tres mesos de turisme reglamentaris.
A aquest pas en comptes d'un programa electoral el que hauran de fer tota aquesta colla és la 'Guia dels sí se puede', més que res perquè amb tants noms i tantes variants no hi ha Déu que s'aclari. Penso que és millor votar directament a JUNTS PEL SÍ o a la CUP, i menys embolics. Ah, no, però és que aquests són independentistes...
Els mateixos espanyols que acusen els catalans de nacionalistes, són els que després a Europa defensen a capa i espasa que cada país tingui la seva sobirania, la seva llengua, les seves institucions, etc... És a dir, són molt no nacionalistes quan es tracta de Catalunya però ultranacionalistes quan es parla d'Espanya. Cap crèdit per a aquesta gent. Ni cas. Nosaltres a la nostra.
Es nota que es CSQP es un projecte molt serios. Ja m'explicaran com pensen convencer a PPSOE sobre les bondats del federalisme si no son capacos de convencer ni als seus militants. Si se puede!

jueves, 6 de agosto de 2015

La lista de Junts pel SI es la de tots excepte la CUP.

Sinceramente hay pocas cosas en la vida que me sorprendan, pero hay una muy curiosa que sí lo hace y es que haya gente que no se dé cuenta de qué pretende Podemos y siga dándoles apoyo.
Para empezar, sólo tenemos que fijarnos en la política de tapar parte del pasado de algunos de los miembros de Guanyem ( Podemos e IC-ICV). Hablo de Coscubiela que omitió de su curriculum que había estado en el Consejo de Administración de una gran compañía eléctrica ( supongo que porqué ellos critican eso mismo de otros partidos), o de Rabell, cuyo apellido real es Franco, y que lo cambió para no descubrir un pasado empresarial ( Quizás queda mal que se conozca), pero también de Marc Bertomeu, joven Secretario General de Podemos en Catalunya, e hijo de alguien de la casta, multimillonario y relacionado con la derecha española.... En fin, que quien no quiere ver....
Pero, a todas aquellas personas que aún les dais apoyo, os quiero hacer ver una cosa... Cuando un partido, o su líder, inician la carrera electoral, en sus mensajes se ve claramente el objetivo que tienen.

Rabell, da estos mensajes:

1-. La lista de Junts pel SI es la de Mas. Obviando que es una lista donde está representada toda la ideología, con excepción de la CUP, y, evidentemente, no hablando de Romeva que es el cabeza de lista. Interesa que cale el mensaje de que es Mas, y que Mas es el culpable de los recortes ( siendo Madrid) y que Mas es el culpable de la corrupción ( siendo un problema legislativo español y cuando él está imputado sólo por poner urnas, por defender la democracia).
2-. Que no cree que la UE trate mejor a Catalunya que a Grecia. Frase que, para quien desconozca qué ha pasado en Grecia y sólo lea versiones Podemos del engaño griego, y también para quien desconozca cómo funciona la UE.
3-. Que la independencia es un acto de insolidaridad con los españoles.... Una barbaridad pero que se lo expliquen a los pensionistas y parados catalanes que cobran menos que si vivieran en el resto de España y pagan mucho más.
Su objetivo no es otro que evitar la independencia, aunque intentan rascar algún voto del que se pueda despistar hablando del derecho a decidir, o diciendo que votaron SI-SI.... Una verdadera trampa.
Pero me apetece explicar qué pasaría si gobernara Guanyem y qué pasaría si ganara la independencia.
Victoria de Guanyem: Deberían explicar a la gente que la Generalitat sólo tiene competencias en Educación, Sanidad, bienestar y Seguridad, y que el techo de presupuesto lo marca en Madrid... Supongo que entonces sí que dirían que el estado español es muy malo porque tiene previstos recortes por 2.000 a 2.500 millones cada año para Catalunya y que no pueden hacer nada..... A eso va el voto de Guanyem.
Victoria de Junts pel SI/Cup: el 28S se efectuará una Declaración de Intenciones. Eso significa que se marcará una fecha límite de negociación con la UE y España, en caso contrario se efectuará una DUI. La DUI implica que España se queda la parte de deuda que nos corresponde pero pierde nuestro PIB, con lo cual su deuda, automáticamente, se eleva al 130%, es decir, que España debe ser rescatada con un coste de 300.000 millones de euros ( ríanse de Grecia ya que, el rescate es exactamente igual a toda la deuda griega ), con el riesgo para la UE de que Catalunya quiera salir del euro ( Puede elegir la moneda que quiera) y cree un problema muy importante en la estabilidad del euro ( Catalunya representa el 2,5% del PIB europeo mientras Grecia sólo el 1,7%).... La UE no está dispuesta a tirar el dinero a la basura y mucho menos si puede ganar un país aportador ( Catalunya), con lo cual obligará a España a negociar.
El resumen de la negociación será ( aproximadamente), el 20% de la deuda española se la quedará Catalunya ( el nuevo país quedará con una deuda del 86%), se valorarán activos y pasivos ( Creo que será un 1% de la deuda, aprox, a cargo de Catalunya), se ingresará en la UE después de 6 meses, teniendo un tratado especial durante ese tiempo, y se creará una linea de ayudas a España, que serán decrecientes año a año ( Si se le quitan más de 16.000 millones anuales a España, el rescate también lo tienen seguro).
En resumen, que los catalanes ya no viviremos los recortes, y podremos ser solidarios con los españoles en su justa medida ( ahora están mejor que nosotros), y la nueva Catalunya independiente les ayudará a poder efectuar cambios reales, siempre y cuando PP y PSOE estén de acuerdo ( Para hacer algún cambio de relevancia en España se debe contar con los dos ya que se necesitan 3/5 partes del Congreso, y lo mismo en el Senado, lo cual no explica Podemos).
Así son las cosas, son dos opciones, o ir a peor ( guanyem o los del NO), o ir a mejor y poder ayudar con la independència.

Vota SI a la independencia el 27S.

Bon dia a tothom,
De nuevo volvía a tener conversaciones con gente que apoya Podemos y pude ver que tienen dos tipos de personas: Gente con muy buena voluntad e ilusión pero que desconoce completamente el mundo de la economía y cómo funciona España, y gente que es manipuladora y tiene muy claro porqué está dentro de Podemos... Curiosamente, los segundos suelen estar relacionados con los cargos del partido.
El sueño de cambiar España desde dentro está muy bien, pero ( y perdón por la insistencia) se requieren 3/5 partes del Congreso, y además del Senado, para hacer cualquier cambio de relevancia, es decir, siempre necesitarán el apoyo del PP y del PSOE a la vez... Una autentica utopía.
No se dan cuenta que todo servicio o cobertura tiene un coste, vale dinero, y eso supone gastar más de lo que gasta hoy el estado español... Imposible porque tiene una deuda del 100% del PIB y un aumento de la deuda implicaría un rescate. Sí que es cierto que se pueden bajar los costes ( eso pasa siempre), pero los señores de Podemos juegan con una cosa, el engaño al hablar de magnitudes. Si la renta básica que prometían, generaba un agujero al estado español de 300.000 millones de euros anuales ( 30% del PIB), el ahorro máximo que se puede conseguir ( y siendo muy benevolente), es de cerca de 50 millones de euros... Sí habría para construir un hospital... Pero nada más, el resto funcionaría igual.
Ayer presté atención a la encuesta del CIS y no me sorprendió para nada, de hecho, si recordáis mi vaticinio tiempo atrás, cuando hablaba del espacio de TV que daban a Podemos y a Ciutadans, que no era más que una estrategia, ya indiqué que, conforme se acerquen las elecciones generales, Podemos y Ciutadans irán bajando y PP-PSOE irán subiendo... Se ratifica esa tendencia, aunque debo reconocer que antes de lo que yo esperaba.
Porqué sucede todo esto?
En primer lugar porque las TV que daban apoyo a Podemos y Ciutadans han bajado el pistón y cada vez aparecen menos ( Curiosamente televisiones con propietarios vinculados al PP).
En segundo lugar porque Grecia ha sido la prueba en vivo de la propuesta Podemos ( Ahora dicen que no se pueden comparar los dos paises, y en eso tienen razón, pero los efectos son iguales, de hecho, en España serían bastante peores). Sólo la entrada de los Podemos griegos al poder ( no les hizo falta hacer nada), la prima de riesgo se disparó por encima de los 1500 puntos ( para daros cuenta, España estaba a 610 al borde del rescate), incrementando la deuda, se enfrentaron a la UE ( engañando a la gente sobre lo que hace la UE para tapar sus verguenzas) y ahora tienen más deuda y tienen que aplicar más recortes... En España el ascenso de Podemos ( me refiero a un gobierno exclusivamente suyo), garantizaría el rescate de España simplemente por el efecto de miedo de los mercados ( quien engaña, después lo paga).
En resumen, en España no va a cambiar nada, quizás alguien, como los socialistas digan " vamos a proponer una renta básica", lo prometerán pero jamás lo cumplirán porque es imposible... Igual que las promesas del PP de bajar el IRPF, cuando van a recortar más a Catalunya.... Demagogia y los catalanes a seguir sufriendo.
Un señor que apoya a Podemos ( espero poder decir que apoyaba), me decía, si no podemos entonces declararemos la independencia..... Ya sabemos a día de hoy que nadie puede cambiar España por dentro, y sólo hay una oportunidad para la independencia que es el 27S, no vamos a ir repitiendo elecciones cada año.
La próxima ocasión será en la siguiente generación, y ese buen señor, que, con toda su buena intención le gustaría contribuir a cambiar nuestro mundo, habrá traspasado viendo como apoyaba a algo que nunca funcionó y que nos llevó a un mundo peor.
Si realmente quieres cambiar el mundo, empieza por hacer uno nuevo y no intentar uno que está derruido y en el que hay unas normas que impiden cambiarlo desde dentro.
Vota SI a la independencia el 27S

miércoles, 5 de agosto de 2015

Avui dia no cal proclamar la independència des del balcó de la Generalitat.

Avui dia no cal proclamar la independència des del balcó de la Generalitat, sinó que cal fer un comunicat de premsa que en pocs segons ha arribat a tot el món, fet que provoca que en poca estona Barcelona estigui plena a vessar de mitjans de premsa estrangers desitjosos de retransmetre els esdeveniments en directe. Imaginem-nos l'exèrcit entrant a sac a Barcelona, empresonant polítics catalans, periodistes estrangers, ciutadans que protesten, etc...Una imatge perfecta per a un estat presumptament de la UE...per guanyar directament el Premi Nobel de la Pau i la Concòria i la Tolerància.

Potser no aniria gens malament repassar els munt de canvis socials, educatius, etc...que s'han produït entre els anys 30 del segle passat el present. Per començar, en aquells temps un militar que no obeia, era directament afusellat, i s'ha acabat el bròquil. Avui dia els militars espanyols fins i tot s'atreveixen a escriure llibres denunciant els seus superiors, i ai d'ells que s'atreveixen a emprendre accions de força contra ells. Per altra banda, els catalans som ciutadans europeus no pas per la gràcia del govern espanyol, sinó perquè és un dret que ens hem guanyat com a ciutadans, per tant no se'ns pot tractar com si fóssim uns invasors o uns insurrectes que cal eliminar a cop de baioneta. Un procés pacífic i democràtic no pot combatre's amb la força, això s'ha acabat, per tant ningú no s'ha tornat boig. Com que amb Espanya no hi ha forma humana de dialogar, doncs s'ha hagut d'emprendre aquest camí perquè l'alternativa és la decadència progressiva.

Tothom sap que passaria amb la detenció d'en Mas... ressò de la premsa internacional... trucades de molts presidents d'arreu del mont al Rajoy dient-li qie si s'ha tornat boig... es a dir... s'és pogués suspendre l'autonomia i/o detindre al President, pues no... la por no està al meu diccionari... y ara, ja em podeu denunciar i posar-me a la garjola per els insults... fotarem tal escàndol internacional que els sortirà el tret al revés quant tinguin que donar les explicacions que els demanda la ONU per la llei mordassa... :-) Apa-li !! Visca Catalunya Lliure!! ||*||


sábado, 1 de agosto de 2015

No abandoneu el pais quan més us necesita. Catalunya Si que Es Pot.Junts podem aconseguir-ho.

No abandoneu el pais quan més us necesita. Continueu lluitant. No rendir-se mai, Arcadi, mai. Junts podem aconseguir-ho.
M'agradaria demanar que reflexionessin a aquells qui realment creuen que s'ha de donar una darrera oportunitat a l'Estat amb el partit Catalunya Si que Es Pot. Pel que jo entenc en la majoria dels casos és un tema emocional més que no pas racional però els demano que posin encara que sigui durant uns minuts la raó per davant de l'emoció i pensin en les diferències entre el procés que es va viure a Euskadi, envoltat de violència, i l'endegat pels catalans, absolutament pacífic. Llavors penseu en les actituds que ha tingut el Govern espanyol en un cas i en un altre. Realment considereu que la seva resposta ha estat molt diferent? El diàleg és fonamental i tard o d'hora ens haurem d'acabar entenent (de fet, ells, per repartir el deute, estan molt però molt molt més interessats que nosaltres en dialogar) però, sincerament, admetem que amb els polítics de l'Estat espanyol no hi ha res a fer. I no, encara que les enquestes vagin errades, Podemos no guanyarà a Espanya. No ho farà i tots ho sabem. I menys encara obtindrà els 2/3 dels diputats que necessitaria per una hipotètica reforma de la Constitució espanyola. Per tant, si us plau, obriu els ulls perquè no tindrem més oportunitats. Ens hi juguem molt, el nostre present i sobretot el nostre futur. Que no us enganyin, les emocions són vostres, només vostres, i en una Catalunya independent us podreu seguir sentint com us roti, espanyols, espanyols/catalans o catalans. Els sentiments no es permeten o prohibeixen. Aquí parlem de política, de fronteres que poden comportar un primer pas cap a la millora del nostre benestar. Perquè, en definitiva, d'això tracta tot plegat. De que nosaltres i els nostres puguin estar en les millors condicions. I si és en una Catalunya independent doncs endavant. Informeu-vos, compareu arguments d'uns i altres i no us quedeu amb aquells que sempre heu escoltat, que sentiu als mitjans de comunicació, etc. La decisió és vostra i l'heu de prendre vosaltres, sense influències externes.

NO ENTENC COM S'HA POSICIONAT EL P.S.C. ENVERS CATALUNYA ELS ÚLTIMS ANYS

Tot el què podem esperar del PSC: COM S'HA POSICIONAT EL P.S.C. ENVERS CATALUNYA ELS ÚLTIMS ANYS (Març del 2013) Tenim i patim els fets. La passada legislatura 25 diputats del P.S.C. al Congrés que : -NO defensen l'Estatut -NO defensen els interessos de Catalunya -voten CONTRA la ratificació del Preàmbul de l'Estatut -voten CONTRA la gestió dels aeroports, junt amb el PP -voten CONTRA les seleccions nacionals -voten CONTRA l'ús del català al Congrés -voten CONTRA l'abolició de les curses de braus a Catalunya -voten CONTRA la gestió catalana de l'aeroport del Prat -voten SÍ a la Loapa portuària: que els ports de Barcelona i Tarragona tornin a ser dirigits del tot des de Madrid furtant competències de la Generalitat -voten CONTRA la dació en pagament junt amb el PP -voten NO al Fons de competitivitat (1.450 milions €) per Catalunya -voten CONTRA la disposició adicional 3ª de l’Estatut (900 milions €) amb Zapatero i Montilla de Presidents. -voten SÍ a la Reforma Constitucional junt amb PSOE i PP -voten NO a l'Oficialitat del català a Europa -voten CONTRA la protecció de les llengües minoritàries junt amb el PP al Parlament europeu. Aquesta legislatura són 14 diputats del P.S.C. al Congrés CONTRA els interessos de Catalunya; de Barcelona: CARME/N CHACÓN, DANIEL FERNÁNDEZ, JOAN RANGEL, ESPERANÇA ESTEVE, JOSE ZARAGOZA, ISABEL LÓPEZ CHAMOSA , ALBERT SOLER, MERITXELL BATET, ROMÁN RUIZ, JUAN CARLOS CORCUERA; de Lleida: TERESA CUNILLERA; de Girona: ALEX SAEZ JUBERO; de Tarragona: FRANCESC VALLÈS (va demanar perdó per votar per al Corredor Central), JOAN RUIZ CARBONELL -voten NO al Congrés perquè Catalunya no pugui gestionar el 0,7% de l' IRPF destinats a fins socials -voten SÍ a FAVOR del Corredor Central, considerant-lo prioritari en CONTRA del Corredor Mediterrani. -voten NO al Congrés i rebutgen derogar el Decret de Nova Planta del 1.715 junt amb el PSOE i PP -voten NO a transferir a la Generalitat la competència per convocar referèndums junt amb el PP, PSOE, UPyD. -els Socialistes rebutgen al Parlament Europeu la proposta per reprovar les paraules d’Alejo Vidal-Quadras. -voten NO al Parlament junt amb el PP contra el consens per al Pacte Fiscal (excepte Ernest Maragall) -ABSTENCIÓ al Parlament a la Consulta d’Autodeterminació a la pròxima legislatura (excepte Maragall) -voten NO al Parlament la Declaració de Sobirania en contra del dret a decidir dels catalans, MENTINT als seus votants quan de fet, el dret a decidir estava en el seu programa electoral del 25-N. -La CARME/N CHACON diu: -estar en contra del Pacte Fiscal per a Catalunya amb Ungles i Dents. -En contra del dret a decidir del P.S.C. -Rotundament i radicalment en contra de la Independència, diu seria un nou mur de Berlin. En MONTILLA, ara Senador, contra el Pacte Fiscal per a Catalunya, diu: -Catalunya no pot reclamar el Concert perquè no té raons històriques. -El referèndum és la fórmula preferida dels dictadors. -El dret internacional no avalaria la secessió unilateral. La Rocio MARTINEZ-SAMPERE al Parlament diu: -el dèficit fiscal català és tan sols de 791 milions €, un 0,40% del PIB. -A un diari diu: -que no estan d’acord amb el Concert, que l’ha definit fruit de les guerres Carlines, reconeix que tenen una contradicció amb el concert basc, però -tampoc els agrada allà la fórmula d’hisenda pròpia perquè consagra un Model Federal.- En NAVARRO diu: -Catalunya Independent sería un país més petit i més pobre. -L’objectiu no és votar diferent sinó convèncer el PSOE que voti el què vol el PSC. -Una Catalunya independent estaria intervinguda i altament endeutada. -Titlla de 'farsa' la sobirania de Catalunya - voten NO a la Declaració Sobiranista al Parlament de Catalunya el 23-01- 13 - El 2013, agost, voten al Parlament de la U.E. un altre cop EN CONTRA de l'oficialitat del català a Europa. - Gener 2014 - Voten NO a celebrar un referèndum pel dret a decidir. - Juny 2014 - Junt amb el PSOE voten a favor de l'entronització de Felip VI, igualet, igualet que el P.P.

Treballar com a camí pel progrés econòmic i social segueix essent indispensable.

Entomar polítiques per crear llocs de treball és un requeriment indefugible. Ara bé, les polítiques i actuacions adreçades a la creació de llocs de treball no són suficients, si les persones no adoptem una actitud escaient, acceptant que per evitar la nostra obsolescència i ser ocupables, requerim tenir els coneixements requerits als entorns canviats sociolaborals i econòmics i a la vegada disposar d’aquelles actituds arrelades en l’equip, l’esforç, el canvi i la incertesa permanent. En aquesta línia, segons explicava fa uns mesos l’associació ASEMPLEO, cal recordar que sols el 16,7% dels aturats es reciclin o amplien coneixements durant el període d’atur. Un percentatge preocupant, ja que en aquest cas les possibilitats d’ocupació disminueixen progressivament i encara que l’ocupació millori les possibilitats de futur no són pas millor.

Està aturat no és un període de ‘descans’ o de ‘transició’ entre un treball i un altre, té que esdevenir un període de millora de progrés de formació per ampliar les competències. Hem d’entendre que millorar les capacitats té que ser quelcom possible i a la vegada requerit i que es té que desenvolupar simbioticament amb els imprescindibles subsidis o prestacions als aturats. Crear treball és imprescindible i potenciar i ajudar als emprenedors i industrials indefugible, però també dotar de més i millor capital intel·lectual als aturats, aquest és el repte a superar, ja que amb probabilitat la disintonia entre aptituds i actituds amb el que requereix el nous models productius expliquen, que l’atur estructural a l’Estat sobrepassi tota xifra raonable.

Cal acceptar que la tecnologia intel·ligent modifica els entorns de treball i desplaça als humans del treball de sempre, però a la vegada la tecnologia i les noves formes d’organitzar-se i de relacionar-nos en crea de nous. Uns nous escenaris de treball sorgits de processos d'innovació disruptiva i que exigeixen persones formades, que sàpiguen treballar en equip, compartir i trametre informació; que detectin oportunitats en un món global, tot entomant problemes, essent part de la solució. Persones amb capacitat de planificar, prioritzar i gestionar en la complexitat i el canvi i que converteixen les dades en informació i aquestes en coneixement.

Treballar com a camí pel progrés econòmic i social segueix essent indispensable, per aquest motiu, cal acceptar que són com gotes en l’oceà de la humanitat, però que cada gota té personalitat pròpia diferencial i és capaç d’aportar valor a la col·lectivitat i a la vegada la col·lectivitat té que acceptar que no pot deixar de banda a cap persona, armar-los de competències intel·lectes, per ser i saber, és una obligació col·lectiva arrelada en la voluntat individual d’evitar l’obsolescència i contribuir al progrés col·lectiu.

Carta oberta a Teresa Forcades.

Hola Teresa,
 
Personalitzo en tu perquè ets una cara pública, però faig extensiva aquesta carta a tots aquells que creieu que la independència dels Països Catalans o de Catalunya pot ser una immillorable oportunitat per començar de nou, per iniciar això que en diem un procés constituent, però que malgrat això doneu suport actiu a l’acord entre ICV, EUiA i Podemos per fer una llista a les eleccions del proper 27 de setembre. T’he escoltat en més d’una ocasió i no dubto que la teva aposta per la independència és sincera i reflexionada. Tampoc tinc cap dubte que ets conscient de les enormes dificultats que com a poble hem tingut, tenim i tindrem per exercir aquest dret elemental que és el dret a decidir si, en un món d’Estats, en volem un de propi o no. I estic segur que saps, perquè ningú s’atreveix a negar-ho, que en els darrers 300 anys l’opció de la independència, de crear una república catalana, no havia tingut mai tant suport com el que té ara. Una bona part de la gent d’aquest país s’ha tret del damunt la por acumulada de tants segles de règims autoritaris i uniformitzadors i s’ha atrevit a dir en veu alta que d’aquest Regne i d’aquest Estat ja no n’espera res de bo i que vol defensar el dret a decidir de la única manera possible, exercint-lo. I saps, evidentment, que des que va començar això que anomenem el Procés -ara fa 5 anys, amb la manifestació contra la sentència del TC- s’ha provat de moltes maneres poder convocar un referèndum acordat amb l’Estat i dins del marc de la seva legalitat però sempre s’ha topat amb la  manca de voluntat tant del govern, com dels tribunals com, m’atreviria a dir, de la societat espanyola. Arribats a aquest punt es planteja exercir aquest dret democràtic de la forma  més difícilment impugnable per l’Estat i els seus tribunals, convertint unes eleccions al parlament en unes eleccions en les quals els partits que hi participen portin en el seu programa un determinat posicionament favorable o contrari a la Independència. Unes eleccions plebiscitàries que, recordem-ho, no taparan la resta de debats que com a societat tenim plantejats, per això els independentistes hi anirem a través de més d’una llista i amb perspectives ideològiques diverses (enfrontades, fins i tot).
Sabent tot això com segur que saps, costa d’entedre que impulsis una proposta electoral que, precisament, pretèn arraconar el debat sobre la independència i, el què és pitjor, ajornar sine die l’exercici del dret a l’autodeterminació. Amb un discurs menys bel·ligerant i aparentment més comprensiu que el dels partits obertament unionistes, aquesta candidatura comparteix l’objectiu  de desactivar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions en no posicionar-se sobre la qüestió que les ha provocat. Deixant per més endavant, però sense concretar ni quan ni com, l’exercici del dret a decidir us convertiríeu en el millor aliat dels que no volen que l’exercim mai, entre ells,  prou que ho saps, les grans corporacions i monopolis i la dreta oligàrquica més reaccionària, la pitjor cara del capitalisme, en definitiva.
Adam Majó.

Les confusions sobre el què,el qui i el com del PROCÉS.

EL QUÈ DEL PROCÉS. Cal insistir-hi. El procés de la Independència de Catalunya, malgrat les diferents giragonses que ha anat travessant, no és altra cosa que una Ruptura Democràtica, un fenomen polític que és propi de tot procés d’independència: es tracta de transferir a un cos polític (demos) català el poder de decidir, que era segrestat per un poder estatal aliè.
Les confusions sobre el què: És, per tant, un procés que té lloc a través d’una ruptura política. És un error pensar que la independència es pot aconseguir per mitjà de jocs de mans de negociació. Els sectors polítics criats dins l’autonomisme postfranquista, deformats per una pràctica política escassament democràtica, només conceben la política com una qüestió de transaccions. En el cas de la independència s’equivoquen, doncs, de mig a mig. Aquest error explica que hi hagi actuacions “dels polítics” que semblin incomprensibles com el recurs repetit a la negociació amb l’Estat. L’única cosa que s’hi pot negociar és l’atribució dels actius i els passius relacionats amb la secessió. Els continguts de la República Catalana Independent no es negocien, els determinarà la voluntat política sobirana del poble català. Comprendre que el naixement d’aquest Estat ha de ser el resultat d’una ruptura és el que converteix la conquesta de la Independència en un dels camins principals i més segurs per a la transformació de la societat.
Tot moviment nacional cap a la independència tendeix, per la seva mateixa raó de ser, cap a l’autocentrament, és a dir a abandonar les diferents formes de submissió o d’alienació del règim de subordinació precedent. La independència és també la porta a l’expressió democràtica de la identitat nacional alliberada de les estretors de la dominació. Si la independència és sobretot ruptura amb un poder establert i és per aquesta raó que el centre de l’argumentació, el que pot donar suport i força a la ruptura és el convenciment sobre el que representa d’Estat espanyol com a forma de dominació insostenible. Insostenible i insuportable. Des d’aquesta perspectiva les crides a l’amor envers Espanya (com l’I Love Spain promogut per alguns) no semblen ser altra cosa que brindis al sol, motivat per una concepció mercantilista de la política. Actuar políticament com si s’estigués davant una minoria d’edat eterna del poble és justament una de les característiques de la vella política, la que es fonamenta en el recurs a la demagògia i a l’engany fàcil. Un error que cal esforçar-se a superar.
Des d’un altre punt de vista, pensem també que és semblantment esca de confusió limitar la independència a un pur tràmit instrumental que es reflectiria en un simple canvi de les formes de fer política. En el cas dels moviments d’alliberament nacional sempre té lloc l’adequació al nou marc de la nació independitzada. La lluita independentista és sempre el resultat d’una tensió cap a l’autocentrament, és a dir, cap a l’articulació de les estructures en funció del col·lectiu humà alliberat.
Els sectors amb una consciència independentista feble (a causa de la influència de la ideologia espanyolista -o francesista-, en el nostre cas) es desentenen d’aquesta funció de la lluita i, per aquesta raó, poden tenir comportaments polítics favorables a l’espanyolisme.
EL QUI DEL PROCÉS. Un combat per la independència implica, d’una banda, el conjunt del poble sotmès en la seva confrontació amb l’Estat. És per tant un conflicte que implica (en grau divers) totes les classes socials. Normalment (com ha estat fins fa molt poc en el nostre cas) la burgesia (que té com a objectiu conegut mantenir-se en el poder) opta per pactar amb les classes dominants de l’Estat opressor.
A Catalunya, d’ençà de la segona dècada del segle XXI la reivindicació de la sobirania ha estat assumida per una part de la burgesia catalana, la que anomenem per a simplificar, la mitjana burgesia que s’ha afegit al moviment de les classes populars catalanes davant la crisi econòmica que afectava els seus negocis i enfonsava una part important de la base popular de les seves organitzacions polítiques.
El fet d’estendre’s el moviment per la independència a un ampli ventall de classes socials demana analitzar almenys dos fenòmens: la ideologia dominant en cada moment i l’hegemonia que els diferents sectors socials poden tenir en el procés.
Com és sabut “la ideologia dominant en cada moment concret és la ideologia de les classes dominants”. El fet d’haver esdevingut l’independentisme (un moviment sorgit de les lluites socials dels anys 80) un moviment de masses ha provocat un lliscament ideològic del moviment independentista cap a la ideologia dominant en diferents aspectes de la política. Això no vol pas dir, però, que la composició del moviment per la independència estigui condemnat a ser un moviment al servei de les idees socialment dominants avui perquè, com és sabut, en moments de crisi econòmica, social, ideològica i política com l’actual, és quan les idees dominants perden suport social. És per això que l’hegemonia ideològica i política del moviment català actual per la independència s’està desplaçant sensiblement cap a l’esquerra.
Les confusions sobre el qui. El moviment cap a la independència es farà amb una part de la burgesia però no és un moviment de la burgesia. Només cal observar el moviment de masses cap a la independència que s’ha desenvolupat al llarg dels darrers anys. El moviment per la independència de Catalunya aplega amplis sectors de les classes populars i un sector reduït però influent de la mitjana burgesia (representat políticament per CDC, principalment). Es tracta d’un sector que s’ha servit del control de les institucions per tal de mirar de mantenir l’hegemonia al si del moviment per la Independència, una hegemonia que va perdent gradualment en benefici de les formacions d’esquerra. Les tesis lerrouxistes (que identifiquen catalanisme amb burgesia) tornen a fallar ara en aquesta ocasió i per aquesta raó, en l’actual conflicte, els seus defensors es troben defensant posicions reaccionàries al costat del poder de l’Estat espanyol. 
EL COM DEL PROCÉS. Tal com ja ho hem exposat més amunt el moviment per la independència es basa fonamentalment en la mobilització de les classes populars i de sectors de  la mitjana burgesia. No cal dir que el gruix de la burgesia n’és absent i juga una paper més aviat contrari, tot i la seva proverbial discreció aparent.
D’acord amb aquesta composició el moviment independentista s’ha desenvolupat, sobretot a partir dels anys 80 del segle passat, arrelant en la lluita popular. I la formulació que es va fer, ja a finals d’aquella dècada, de la línia a seguir va ser a partir de l’enfortiment progressiu de la política d’Unitat Popular. És la línia que ha donat lloc no sols a la CUP sinó també a tot el conjunt d’expressions polítiques que fonamenten el seu independentisme en posicions d’esquerra.
El desenvolupament del moviment per la independència com un moviment de masses (fenomen que cal fonamentar a partir de la repressió del 1992 i que va tenir el seu desplegament a partir del 2006) va propiciar la formulació coneguda de la lluita per la independència com una ruptura democràtica (MDT, 2004), de manera que la lluita es disposava, a partir d’aquella nova conjuntura, en dos nivells d’intervenció i d’acumulació de forces
A) En el nivell de més abast social calia disposar d’instruments organitzatius amplis que a partir de l’argumentació de la radicalitat democràtica permetessin la construcció d’un moviment de masses per la ruptura independentista. És a dir, el que s’ha anomenat la Ruptura Democràtica per la Independència.
B) I, al mateix temps, calia enfortir el cor del moviment independentista la Unitat Popular, és a dir, les estructures que, pel fet del seu arrelament en les lluites socials, podien garantir la ruptura política i les conquestes socials i econòmiques que acompanyen aquesta ruptura independentista.
Diferents organitzacions representen aquestes dinàmiques paral·leles d’una manera més o menys precisa. És evident que les Consultes sobre la Independència i les grans mobilitzacions que van del 2006 al 2012 han estat l’expressió de la dinàmica general per la ruptura democràtica. I que la tasca desenvolupada al voltant de la CUP representen l’expressió més clara de la dinàmica d’Unitat Popular.
Les confusions sobre el com. La lluita per la independència no es fonamenta en un front patriòtic com encara defensa el PSAN quan analitza de manera simplista la candidatura de “Junts pel SÍ”. La lluita per la independència actual no es basa en una dinàmica de lluita anticolonial a l’estil de la lluita de les colònies del Tercer Món en el darrer terç del segle XX, és a dir, en una aliança interclassista dirigida “pel partit”.  La funció del partit (o organització estratègica) és avui tota una altra: consisteix a fer propostes al moviment tot ajudant a la seva organització. Pensem que la concepció dirigista del partit és un esquema avui obsolet. La realitat del nostre moviment és més complexa tal com ho hem explicat. I el seu fonament pensem que es troba en la combinació de les dues dinàmiques complementàries descrites: la Ruptura Democràtica per la Independència i la construcció de la Unitat Popular. 
Considerem finalment que tal com s’ha estat construint el moviment i l’evolució dels fets, estan donant la raó a les tesis que des del cor mateix de l’esquerra independentista s’han estat defensant al llarg de la seva breu però intensa història.