Es menteix en els programes polítics: quan es fan i es canvien a cop de vent.

El cúmul de mentides que recorren la història humana fins avui pot ser immens i és més que probable que mentides petites hagin destrossat vides privades; però res és comparable a l’efecte devastador de la mentida en l’àmbit col·lectiu i a aquesta dimensió, cabdal en una actualitat de total desesperança sobre allò que succeeix a la vida pública. Vull dedicar aquesta meva primera cita amb el lector d'El Singular.

Es menteix en els programes polítics: quan es fan i es canvien a cop de vent; quan s’envien “globus sonda” per veure com sona la flauta i si cal, es rectifica; quan es diu allò que convé per guanyar. Són aquestes mentides tant o més grosses que un incompliment de programa, perquè, com té cada cop més clar la pedagogia, qui més ens complau no necessàriament és qui millor ha contribuït a fer-nos créixer.

I es menteix en els programes perquè en sí mateix el partit polític que l’elabora és necessàriament mentida: en primer lloc és necessàriament antidemocràtic, perquè la capacitat que un partit creixi fins a poder governar és inversament proporcional al grau de democràcia interna que pateixi, de manera que a mida que arrela, la militarització de les cúpules esdevé essencial; en segon lloc és necessàriament corrupte, perquè ningú que el financiï obscurament (i sobre tots ells acaba gravitant l’obscuritat a certs nivells territorials) ha donat els diners a canvi de res, sigui el temps del retorn demà o demà passat, doncs aquí la paciència és virtut de l’inversor a llarg termini.

Perquè es menteix també en l’economia, que és en sí mateixa un gran artifici de mentida, on, per posar un exemple, la banca no resistiria que tothom anés a retirar els seus diners a la vegada i és aquesta la raó per la qual hem hagut de salvar bancs podrits, una mentida gran sobre la gran mentida. I una mentida on Rodrigo Rato no és més que el sac de boxa per deixar anar la nostra colèrica fam de justícia, la que sura de qui no recorda haver dit mai una mentida, malgrat haver-la dita.

S’argumentarà, potser, que he oblidat la corrupció personal dels actors polítics i econòmics, d’aquells que van entrar en política per “forrar-se” o d’aquells altres que, menystinguts per la política, han decidit girar les portes de les corporacions per aconseguir-ne una pensió digna d’un califa. Però en realitat això ja no és política, és pura i dura humanitat. I és que, a més, mentim també nosaltres amb efectes sobre la comunitat, perquè acostumats com estem a mentir sense que sembli perjudicar-nos (excepte les complementàries que Hisenda eventualment ens giri pels diners no declarats aquí o allà), fins i tot mentim quan ens pregunten de manera anònima en una enquesta.

Si després de tot el que s’ha escrit sobre el final del bipartidisme a l’aixopluc d’unes enquestes tot acaba com a Andalusia, o si conclou amb una sociovergència que l’economia aplaudeix tant com els nuvis detesten, o si a les Corts Generals tot acaba en la substitució de CiU pel partit dels efebòcrates de pega com a crossa dels de sempre, jo recomanaria directament, i que em perdonin els amics del gremi, la prohibició global de les enquestes. A la vista del recent exemple anglès, estic convençuda que tindria més consens que la lluita contra els paradisos fiscals, la mentida internacional per excel·lència.