Que llarg se'ns farà arribar a la tardor!!!

Avui em passa pel cap afegir-me als comentaris de perplexitat i de decepció davant de la decisió que els Comuns han pres en relació amb el referèndum del 1 d'octubre. Transformadors, revolucionaris, l'esquerra que crida als 4 vents "Si, se puede" ara, a l'hora de la veritat fa figa, NO PUEDE."És ben cert que, a la boca, se li fa dir el que es vol. Ara bé, després de marejar la perdiu durant mesos, ara diuen que ells (i elles, de dretes qui no especifiqui els dos gèneres)no s'...hi involucraran perquè el referèndum no serà vinculant, que no anirà de debò, vaja... que s'hauria de pactar amb l'estat. Olé per als revolucionaris!!! Totes les revolucions del món, totes, s'han pactat amb els estats. Francament, el seu discurs no s'aguanta. És una presa de pèl i un insult a la intel·ligència. Espero que els seus votants desautoritzin, votant, aquests líders que es comportaran igual que el PP, Ciudadanos i el PSC. Catalans, Catalunya!!!!

Aquesta situació l'hem de canviar i ho farem.

Avui em passa pel cap compartir la indignació que sento pel maltracte que el govern del PP manifesta vers Catalunya. Ràbia i impotència traspuen les seves decisions contra qualsevol iniciativa del nostre Parlament. Han de demostrar que nosaltres som els súbdits i ells els amos. Cometen error darrera d'error i, segurament, no se n'adonen. Ara hem de passar comptes amb el senyor Montoro cada setmana com si fóssim les minyones de la casa d'uns senyors desconfiats i prepotents. S...enyors del PP han perdut els papers i només mereixen el nostre menyspreu. Estan fustigant els ciutadans que paguen més que ningú per mantenir un estat que els és hostil. La paciència té un límit i la nostra està a les acaballes... És insuportable el grau de brutícia moral i d'impunitat que hi ha per tot arreu i la guàrdia civil té com a prioritat entrar a les nostres institucions amb la cara tapada per intentar trobar l'agenda d'un diputat i veure a qui més poden enfangar. Aquesta situació l'hem de canviar i ho farem. Vostès es podran dedicar a fer un país nou i decent i nosaltres podrem avançar. Tots hi sortirem guanyant.

També em passa pel cap denunciar el prepotent cop d´efecte de la guàrdia civil entrant, amb la cara tapada, a les dues institucions més importants de Catalunya. Busquen, busquen i, quan no troben inventen.Algú es pot creure que en Gordó, suposant que tingui documents inculpatoris els guardaria en el seu despatx (minúscul) del Parlament?. L'actuació de la guàrdia civil és un pas més en l'estratègia de la por. És un menyspreu a les nostres institucions i una ofensa a tots els ca...talans de bé que estimin el seu país. A la senyora Arrimadas li ha semblat bé. I el senyor Garcia (Albiol) estic segura que ho ha degut considerar orgàsmic. Caldrà estar ben atents als posicionaments de l'Iceta i els comuns, els del Sí que es pot. Darrerament, davant dels gravíssims fets que estan succeint i que estan posant en greu perill la democràcia, és molt preocupant el silenci vergonyós d'uns quants.Un estat al front del qual hi ha un partit enfangat fins al coll, que dificulta o entorpeix determinades investigacions, amb successos que ens recorden l'època dels Corleone actua amb total impunitat però amb la cara tapada....Que llarg se'ns farà arribar a la tardor!!!

També em passa pel cap compartir que fa 1029 anys Catalunya va trencar el vassallatge que tenia envers el rei franc i es va convertir en un comtat independent. El seu primer rei Borrell II. Era l'any 988. Venim de lluny. Que ho sàpiguen tots aquells que senzillament no ho saben, però sobretot aquells que ho saben i ho neguen perquè volen canviar la història. Som una Nació amb 1029 anys d'història amb el Parlament més antic d'Europa com molt bé va recordar el nostre estimat Pau Casals. Mil anys en els quals n'hem passades de totes. D'una manera o altra ens hem mantingut fidels a la nostra llengua. Hem conservat les arrels, Hem perdut moltes batalles però hem serrat les dents i hem resistit. Felicitats i endavant. Ben aviat podrem continuar escrivint la història sense que ens l'escriguin uns altres.




Maria Teresa Casals Rubio.

Amb pell fina o sense del Gran Toni Aira.

Què hi farem! L’esquerra té la pell més fina i sembla que el llibre d’estil d’aquest curiós país nostre deixa clar que cal assumir-ho amb resignació, si no directament amb entusiasme. Els de la CUP poden enviar un president a “la paperera de la història”, tractar el seu partit d’excrescència política i renegar cada dia de les conseqüències d’un pacte on s’hi han posat en teoria per un objectiu comú elevat, però quan se’ls critica i se’ls reclama coherència amb els seus compromisos, au a denunciar “#pressingCup”, pobrots. I igual va passar en el seu dia amb Esquerra i el 9-N, quan resulta que s’hi van acabar posant bé per un “pressing” indigne, després que aquell que ells havien aplicat a Convergència passés com si res, i tres quarts del mateix amb la negociació/calvari de Junts pel Sí. Ara, reblem amb els Comuns, que després de sembrar l’odi contra allò que representa el PDeCAT i la seva base social, després de dir que ERC pacta amb corruptes com ho fa Ciutadans quan pacta amb el PP, i després de titllar la CUP d’incoherent per falcar l’actual majoria independentista al Parlament, ara denuncia un “#pressingComuns” (que per cert ja vaig dir fa dies que el citarien com a concepte), perquè resulta que Colau i els seus havien dit que farien més que els convergents pel dret a decidir i van aplaudir en el seu dia el referèndum improvisat de Tsipras a Grècia, però ara aquí es posen estupendus, moderats d'avantguarda, i a l’hora de la veritat remen per l’1-O més aviat poc i reclamen unes garanties que saben que les obstaculitza la intransigència i el dèficit democràtic d’un PP i d’un Estat espanyol que precisament el referèndum vol confrontar per la via del vot. No ho criticaré, però com a mínim demano que a sobre no es facin les víctimes. Demano això i que els altres no els posin en safata que ho facin.

Aquests dies sento amics d’ERC i de la CUP, que a la mínima, si per exemple un alcalde del PDeCAT dubta sobre si adherir-se a un manifest, ja es posen les mans al cap i diuen que així ens va a tots com a país en general i al partit de Puigdemont en particular. I passen de tot el que ha fet i fa aquest president i l’anterior (del PDeCAT), de les inhabilitacions pel procés (fins ara encara bàsicament de gent i alts càrrecs del PDeCAT), i sobretot ignoren (em sabria greu si és per mala fe i tacticisme, més que per desconeixement d’una realitat social que no viuen, que també podria ser) que la base ciutadana que representa el PDeCAT és la d’una part del país que ha ajudat molt a impulsar tot això que està passant a Catalunya, però des d’una aproximació que es permet el dubte, que no és “pura raça” indepe, que no viu ni de practicar ni de fer bandera (o postureig) del “pit i collons”, i que això també és necessari, troncal fins i tot, i que també mereix d’un respecte i consideració, tot i no poder-se encaixonar en el selecte espai de l’esquerra. Reclama igualment un persuadir que no passi per la pressió grollera o atacada. Perquè la representació política d’aquesta part de la població potser no té la pell tan fina com altres, però caldria que els seus companys de viatge també hi pensessin i que miressin d’empatitzar-hi una mica, si és que volen construir amb ella alguna cosa real i sòlida.

Ho deixo aquí damunt la taula perquè això de la consideració i el respecte per construir quelcom que valgui la pena defenso que es pugui aplicar a uns Comuns que no dono per perduts quant al referèndum, però també a uns quants (no pocs) que ja hi són i que entenc que ningú amb bona fe vol expulsar-los del barco per exemple amb la intenció d’assenyalar-los com a dissidents o traïdors el minut u que hipotèticament això passés. Aquest vocabulari mateix de la dissidència i de la traïció és propi de contextos massa extrems i de plantejaments massa intransigents que no sumen. No els apliquéssim als Comuns ni a cap altre amb aquella alegria, independentment de la pell dura o fina que puguin tenir.

Editorial de Josep Antich al diari digital elnacional.

    
L'editorial de The New York Times, inequívocament a favor del referèndum d'independència de Catalunya, és un cop sec i contundent contra les mentides construïdes pel Govern espanyol i repetides una vegada i una altra per la seva coral política, financera i mediàtica els últims anys. L'independentisme rep l'aval del principal mitjà de comunicació del món en un moment clau del procés: amb el referèndum convocat pel Govern de la Generalitat i quan falta una setmana perquè se sàpiguen els detalls de la jornada electoral de l'1 d'octubre vinent.

El Govern espanyol encaixa un gol per tot l'escaire i els defensors del referèndum reben una important empenta internacional. Tant és així que els partits unionistes, 24 hores després, romanen en un estrepitós silenci. La fal·làcia del cop d'Estat s'esvaeix com els gegants del Quixot. Des de quan votar és un cop d'Estat i els que l'impulsen, uns colpistes? Només perquè ho diguin el Govern espanyol i els seus ministres? Aquest és el moment en què el NYT torna la pilota al terreny de joc amb una gran obvietat: els catalans tenen dret a votar, així és la democràcia.

El castell de cartes s'ha esfondrat estrepitosament, ja que el NYT no és una cosa qualsevol i els seus periodistes estan fora de perill de les pressions dels governs de torn. Quina gran paradoxa: el perímetre de les amenaces perd tota la força en entrar en contacte amb l'aigua de la Mediterrània. També el dels favors que deu l'Estat dels quals ens ha parlat García-Margallo i que obliga les institucions europees a boicotejar les visites de la Generalitat i a nombrosos estats, a no rebre el president català.

Per tot això, l'editorial del NYT és important en aquest combat tan desigual en què la raó i la força són en bàndols diferents. Si fa dues setmanes l'acte de suport de Guardiola era a les cancelleries de tot el món, avui Catalunya torna a ser al dossier de les personalitats més importants del planeta, tal com sol ser-hi l'editorial del diari més important del món.

I una breu explicació per als qui fan de la desqualificació dels viatges del president de la Generalitat el seu esport favorit. Quan, a finals del mes de març passat, Carles Puigdemont va viatjar a Washington i Nova York, en la seva primera visita oficial als Estats Units, portava a l'agenda una cita a la seu de The New York Times. El viatge va ser molt criticat per l'oposició, ja que en el programa no hi havia dirigents polítics del màxim nivell. Una cosa que, d'altra banda, era certa, ja que el Govern espanyol va fer tot el possible perquè fos així. I bé que en va presumir!

Però Puigdemont portava una bala a la recambra de la qual no va parlar i no es va saber res fins aquest divendres: la reunió que va mantenir amb l'editorialista del NYT per a Europa, a qui va explicar amb tot luxe de detalls quina era la situació de les relacions entre Espanya i Catalunya i què pensava fer el seu govern. Avui, el viatge ja està més que justificat.