domingo, 23 de marzo de 2014

DRET A DECIDIR I ELS NOSTRE ENEMICS.

Des de la manifestació de l’Onze de setembre de 2012 els catalans vivim una situació interna controvertida. Per un costat l’angoixa pel futur més immediat i de l’altre per un futur incert.

I de què serveix preguntar-se sobre què passa i què volem?

Algú m’ha dit que aquesta pregunta és com una obsessió i jo li dic que tal vegada ho és, però també vull afegir que ho és perquè m’interessa el benestar de la gent, de la meva gent, de la meva família, dels meus amics, dels meus veïns, dels meus conciutadans.

Em preocupa llevar-me cada dia i constatar que el futur econòmic és fosc i la credibilitat dels que ens han d’oferir alternatives grinyolen en els seus discursos i veure que els que han de remar s’entretenen a fer-se els milhomes i a aparentar ser grans capitans quan són vulgars grumets. Massa soroll i poques nous. I no parlem de quan el tema és el dret a decidir, perquè llavors els messies sorgeixen com a bolets i les plagues d’Egipte ens cauran al damunt sense remissió.

Tan difícil és acceptar el lloc on ens ha tocat estar?

Exercir el dret a decidir és un procés complicat que compta amb dos enemics importants: Espanya amb els seus defensor a Catalunya i els excessos de protagonisme de tots aquells que s’omplen la boca impartint urbi et orbe doctrina del què hem de fer i que sovint és del què han de fer els altres.

Però el dret a decidir no és una qüestió que viu aïllada del dia a dia de la gent, de la preocupació del com acabarà la jornada i que farà demà i l’altra. I aquí les lluites de com ha de ser la societat creen distàncies i també teixeixen complicitats.

No hi ha una Catalunya lliure sense una Catalunya més justa i solidària. Per tant cal conjuminar el dia a dia i la lluita pel demà.

És la societat en el seu conjunt la que ha d’entendre que li cal ajustar-se el cinturó col•lectiu perquè el seu cuir abraci tot el conjunt social.

Els ingressos econòmic han disminuït per una política suïcida dels governs espanyols, d’aquest governs que veien brots verds allà on només hi havia un miratge i d’aquell altre govern que ens anuncia la llum al final del túnel més fosc que la gola d’un llop. D’uns governs que els prometen allò que no tenen. Curiosa manera d’actuar i d’una irresponsabilitat vergonyosa.

I Catalunya té recursos propis? Si els té, però tots passen a les arques de Madrid. Així funciona el sistema de tots els ciutadans que viuen a l’estat espanyol llevat dels bascos i navarresos. Paguem i ens retornen els diners en forma de bestreta a compte del resultat final anual. I mentre l’any transcorre si en necessitem més ens els deixen amb interessos elevats. Ens deixen els nostres propis diners pagant interessos per haver-los avançat. Un interessos que paguem a l’estat central. No ens regalen res. Tot ho paguem en escreix.

I les despeses? La majoria li corresponen a la Generalitat. Les de funcionament i les socials. Mentre les vaques eres grasses vestia molt atendre la ciutadania, però quan les vaques s’han aprimat han deixat al descobert la precarietat de l’autogovern.

Els governs catalans han anat assumint competències. Algunes ben negociades i d’altres a precari. Però les competències sobre ingressos no han avançat al mateix ritme i avui, quan l’economia trontolla, ens adonem amb fàstic que la nostra vida en els nostre estat del benestar perilla.

Espanya utilitza els ingressos i les despeses catalanes al servei ideològic del nacionalisme espanyol, De l’Espanya una i indivisible. Però han estirat tant el braç que finalment la màniga s’ha esfilagarsat.

Sobta veure que algú a Espanya han insinuat que potser ja n’hi ha prou Potser que parem d’ensorrar-los tant que la gallina s’està morint i quan es mori menjarem caldo un dia, però quan s’acabi el caldo s’haurà acabat el caldo i la gallina. I és llavors quan apareix això del dèficit autonòmic asimètric. Veurem com acaba tot plegat.

Cal menjar cada dia per a poder arribar a exercir el dret a decidir. Per tant cal fer equilibris amb Espanya

Pel que fa al drets a decidir hi ha dues qüestions fonamentals:

- Quan es celebrarà la consulta

- Amb qui comptem per arribar al dia de la consulta

Són dues qüestions, però en realitat és una única, perquè la data es podrà determinar quan hi hagi la força social suficient disposada a votar.

Hauríem de tenir clar que hi haurà uns companys de viatge que només anirem junts fins a determinar la data de la consulta, perquè el futur dels catalans que ens proposarem són diferents.

Els que volen continuar lligats a Espanya d’una manera o altra exercint el dret a decidir han de lluitar per la seva opció de forma neta i deixar de torpedinar la consulta amb sortides de to continues. Perquè amb aquestes sortides de to acaben fent el joc a l’autoritarisme espanyolista unitarista que nega als catalans els seu dreta a decidir el seu futur.

Hem de saber distingir l’autoritarisme espanyolista que nega el dret a decidir, a votar, el de Ciutadans i PP, d’aquell altre que volen una forma d’unitat en un estat espanyol diferent com a opció a plantejar a la consulta.

L’espanyolisme contrari a la votació a Catalunya actua de dues formes diferents. La de Ciutadans és la confrontació oberta. La del PP que és la desmobilització, que la gent no vagi a votar per tal d’evitar que hi hagi quòrum. A Espanya aquest espanyolisme és de confrontació directe.

El dret a decidir ha qüestionat tota la militància de Convergència, d’Unió, d’Esquerra, del PSC, d’Iniciativa, les CUP’s i d’altres. En el si dels partits sorgeixen veus discrepants sobre què oferir i com fer-ho. Això explica les cacofonies que sovint escoltem. Perquè la societat catalana, en el seu conjunt, veu com una alternativa real l’exercir el dret a decidir. I per tant les contradiccions s’aguditzen i també es teixeixen complicitats inimaginables fa quatre dies.

Ens cal aïllar l’enemic del nostre dret democràtic a exercir el nostre vot per una opció o altre sobre el futur col•lectiu. Tenim dret a votar si volem romandre dins Espanya o fer camí sol.

Com més s’apropi el moment de votar més creixerà la necessitat de saber què ens proposa cadascú. Quina mena d’Espanya es vol o si pel contrari volem un estat propi.

Els enemics del dret a decidir els tenim a casa, en nosaltres mateixos i les presses sense tenir en compte el camí a recorre. I també tenim els enemics ens aquells que ens neguen el dret democràtic a expressar-nos.

Només depèn de nosaltres que no arribem exhausts al dia de la votació i que hi arribem sense haver-se destruït el nostre estat del benestar.

Les conseqüències del cas Millet.

Els qui treballen a la justícia reben instruccions directament o indirecta (en realitat, coacció laboral) clares i precises per a fer-ho tot (o el més important) en castellà, de part tant de Secretaris Judicials, principalment, com de Jutges i Fiscals, la majoria dels quals provenen de fora de Catalunya, si be també n'hi ha d'aquests que tot i ser d'aquí, s'han criat tota la vida amb la mentalitat de Colonos Ciudadanos. De fet, les oposicions i carrera de funcionari dels cossos de l'Estat estan fetes a mida de la mentalitat espanyola castellana, la mentalitat també de Colonos Ciudadanos. Ho diré ben clar per a que no quedin dubtes o llacunes interpretables: a molts llocs obliguen a fer-ho tot o el més important en castellà i en els darrers anys, des que governa el PP, encara més. No és així perquè sí ni per casualitat. Respon a un pla preconcebut. Ja sé que molts direu: i per què els funcionaris no es rebel•len? Per dues raons fonamentals: la primera, perquè el nombre de funcionaris interins (que no són de carrera, que poden ser cessats fulminantment sense cap dret, ni tan sols a indemnització, així que un Secretari faci un informe negatiu) dels cossos auxiliars (gestors, tramitadors i auxilis), a Catalunya és molt alt i està molt repartit per tot el territori; la segona raó, perquè a la Justícia encara impera molt aquell principi que és la base de la idiosincràsia espanyola: "el principio de jerarquía y subordinación" (com a l'Exèrcit). La mentalitat de subordinació al superior jeràrquic sense qüestionar les seves instruccions ni que siguin manifestament injustes està molt estesa entre els funcionaris que ho són de carrera, és a dir, titulars o propietaris de per vida de la seva plaça. Hi hauria una tercera raó: els sindicats majoritaris a la Justícia són espanyolistes fins el moll de l'os (STAJ, CSIC...) i fins i tot les federacions de CCOO i UGT es mostren molt indiferents respecte del problema de la llengua, molt dedicades exclusivament a matèries com el sou, els complements, dies d'assumptes personals i els horaris. Si al 2005 hi havia més sentències i processos escrits en català que al 2012, l'explicació és molt senzilla. Quan el PP va arribar al poder, immediatament després de les eleccions andaluses es va començar a carregar Jutges, Fiscals i Secretaris substituts, deixant només Secretaris substituts que provenen del cos de Gestió Processal. Però molts d'aquests mateixos substituts procedents del cos de Gestió Processal, per edat (van estudiar tot l'ensenyament, inclosa la carrera, en castellà) i perquè una part d'ells també va venir de fora de Catalunya fa anys, estan fets a mida del que pretén el PP respecte de la llengua i la docilitat davant la cadena de comandament. Els substituts que han anat al carrer són el que en l'argot intern es coneix, valgui la redundància, com a "gent del carrer", és a dir, els qui hi han accedit per concurs de mèrits, mèrits guanyats treballant a l'empresa privada, a l'advocacia, a la docència i mèrits guanyats estudiant màsters, postgraus, idiomes, etc. pagant-s'ho de la seva butxaca, no cursos per a funcionaris pagats per tots... Aquests "del carrer" són molestos i incòmodes perquè no acostumen a ser tan dòcils i sí molt més independents, també acostumen a ser gent del país (en tots els sentits, inclòs en el sentit de convergir més amb la voluntat majoritària de la gent del país) i molt més procliu, grosso modo, a catalanitzar la justícia. L'excusa de Madrid, aquesta vegada, ha estat la crisi i les retallades, però quan l'Aznar va governar en aquella etapa coneguda com "España va bien", també va fer el mateix: va fer fora molts Jutges, Fiscals i Secretaris substituts i no es van convocar oposicions del quart torn (pensades per facilitar que advocats i altres professionals no funcionaris ingressin com a Jutges de carrera).

"¿Què és una ideologia? Un sistema de tòpics"

Ara es discuteix si les retallades en matèria d’ajuda a la pobresa són o no ideològiques. I els que han hagut de retallar diuen que no; i els que ho critiquen diuen que sí, que els retalladors són gent amb pocs escrúpols, o neoliberals o alguna cosa per l’estil. A mi em sembla que això és una poca-soltada.

No existeix cap polític en el món que vulgui que la seva població passi gana. Almenys fora de Corea del Nord. No existeix cap líder demòcrata —d’esquerra o dreta— que no estigués disposat a fer el que fos per acabar amb la misèria, els desnonaments, l’atur, la violència domèstica i tota la resta de xacres purulentes que infecten la nostra vida en comú.

Afirmar això: ¿és ideologia? Jo em penso que no. Si Rajoy pogués demà mateix no hi hauria ningú a l’atur —ningú—; si Mas pogués no hi hauria ni un sol nen català que no sopés la millor cansalada d’Europa. Això els asseguraria, entre d’altres coses, guanyar les pròximes eleccions.

El problema només és un: no poden. No hi ha una única solució vàlida per aquests problemes. Si bé saben què poden fer —en teoria— per arribar a la plena ocupació o eliminar qualsevol rastre de pobresa, necessiten diners per a poder fer aquestes polítiques. O necessiten remoure els diners d’allà on fins ara estan destinats, cosa no sempre senzilla (sobretot si vostè mateix l’amenaça amb una vaga general).

Perquè critiquem els beneficis de les grans empreses, però aquestes xifres són xavalla al costat del pressupost públic rere sanitat i educació. És molt fàcil criticar el repartiment del diner públic. Però si s’hi està en desacord és molt senzill: la quantitat de diners que vols que el Govern et tregui —via impostos— per dedicar-los a ‘ajuda social’ treu-los tu mateix del teu compte i dedica’ls a la causa que més t’apassioni.

De diners n'hi ha de sobres per atendre totes les necessitats socials i reduir l'atur . El problema és l'egoisme dels rics que ho acaparen tot: algun d'ells ha dit mai de rebaixar-se només que fos un 20% del seu sou ? Cobren sous astronòmics i encara no en tenen prou que alguns fins i tot han de xoriçar!

La fiscalia del TSJC diu que la consulta del 9-N pot encaixar en la constitució.

La fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) diu que hi ha un 'marge raonable' per discutir si la consulta sobre la independència del 9 de novembre encaixa en la constitució, segons ha pogut saber Catalunya Informació. La fiscalia del tribunal ha emès una comunicació al jutge que ha de decidir si admet a tràmit la querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias contra el president Artur Mas. El fiscal considera que la querella no s'ha d'admetre a tràmit.
La fiscalia del TSJC nega que es pugui considerar prevaricació la decisió política del president Artur Mas de convocar una consulta i deixa clar que les declaracions de Mas al Parlament estan protegides per l'article 57 de l'Estatut i el 71 de la Constitució espanyola, que garanteix que els parlamentaris es puguin expressar en plena llibertat.

L'escrit raona també que la diferència entre referèndum i consulta "no és clara" i que és l'alt tribunal qui ho hauria de decidir. Segons el fiscal, tant Generalitat com govern espanyol tindrien competències per fer una consulta com la que han plantejat els partits que la promouen (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP). "Amb les dades conegudes i publicades, sembla que la voluntat política passa primer per la celebració d'un referèndum via delegació central i, en el seu defecte, per una consulta via la llei actual o la que està en tràmit al Parlament", assegura el text, que avala també la legalitat del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja que no representa cap despesa per a l'erari públic.
El sindicat espanyol demanava la inhabilitació de Mas pels delictes de prevaricació, desobediència a l'autoritat judicial i rebel·lió o sedició. Segons els querellants, el president està utilitzant tots els mecanismes al seu abast per aconseguir la independència de Catalunya i vulnerar així la constitució espanyola. En la querella se sol·licita que s'interrogui Mas com a querellat i a diversos polítics catalans com a testimonis.
Entre les diligències que demana la querella, a més de l'interrogatori de Mas, hi ha la declaració com a testimonis del president d'ERC, Oriol Junqueras, la presidenta i la vicepresidenta del Parlament, Núria de Gispert i Anna Simó respectivament, els dirigents d'ICV Joan Herrera i Laia Ortiz, el portaveu de la CUP al Parlament, David Fernández, el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull, el conseller i portaveu del Govern, Francesc Homs, i el president i la vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer i Núria Bosch.

'És l'hora dels adéus?' Xavier Sala-Martin.

 En quasi dues hores de conferència, preguntes del públic incloses, el prestigiós economista va esmicolar un per un tots els arguments i totes les amenaces contra la independència que arriben d'Espanya, d'Europa i de Catalunya mateix. 'No hi ha cap garantia que siguem millors que els altres ni que ho fem millor, però tenim la oportunitat de provar-ho, i això és el més important', va dir.

Com a bon professor d'economia, la conferència va començar amb un quadre amb dos punts esquemàtics: 'Costos i beneficis de quedar-se a Espanya' i 'Costos i beneficis de marxar'. 'Entre aquests costos i beneficis també s'hi compten els sentiments, els lligams de cadascú i les ganes o no d'escoltar Margallo cada dia, però jo sobre això no us en puc dir res; jo us parlaré d'economia i de totes les mentides que es diuen', va dir el professor només de començar. I a partir d'aquí la conferència va esdevenir un reguitzell d'arguments sòlids i ben documentats contra aquells qui diuen que en cas d'independència s'acabarien les pensions, que ens quedaríem sense mercat per a exportar-hi, que ens farien boicot, que les multinacionals se n'anirien, que el deute espanyol se'ns menjaria, que sortiríem de l'euro, que Espanya ens vetaria, que vagaríem durant segles per l'espai sideral, que ens farien fora d'Europa, que fer estats nous no és moda… Al final, una conclusió clara: 'A l'hora de votar, no penseu en l'economia perquè tot anirà bé, o fins i tot millor que no ara; per tant, voteu amb el cor.'

Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades. 

1. No hi haurà diners per a pagar les pensions 

Sala i Martín ho va dir clar: 'Les pensions no tan sols no perillen sinó que pujaran d'un 10%'. Com? Senzill: les pensions d'avui es paguen amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de l'estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans, Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar 16.500 milions d'euros. Diners que no tornen, segons les famoses balances fiscals, que es va encarregar d'explicar amb detall. I va recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests últims anys sumen 4.000 milions d'euros. 'És a dir, una quarta part dels diners que no tornen cada any!'

2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat

Acompanyat d'un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà, s'han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament independitzant-se d'Espanya. 'Si formar part d'Espanya fos tan fantàstic hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d'aquests 22 no ho pas ha demanat.' Des d'un punt de vista econòmic hi ha una raó: 'Els beneficis econòmics d'estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat, perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som diferents'.


3. Sortirem de la Unió Europea

'Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que Rajoy tingués raó', va dir Sala i Martín. 'Barroso!', va cridar algú des del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint l'explicació de l'anterior. I després de recordar que justament la setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar, curiosament --no es va estar de recordar-ho--, que va coincidir amb la dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça.
'Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent per una declaració unilateral d'independència, i Croàcia, que va aconseguir la independència després d'una guerra sagnant, i no acceptava Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això és la Unió Europea jo no en vull formar part.' Aplaudiments. Aleshores va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, 'que és allò que ens interessa més', no cal la unanimitat dels estats, sinó una majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infrastructures de comunicació d'Espanya i França va demostrar que l'estat espanyol seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.

'Que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa'

Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va preguntar: 'La constitució espanyola --allò que Déu va escriure sobre una pedra-- diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre'ns el passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de viatjar per Europa. I si ho fan així, que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa.'
I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va explicar que en l'improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de formar part de la Unió. 'Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar milions d'euros i d'impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!'
I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: 'Si tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: "Ah, no dieu que no som fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar." Ningú, i menys Espanya, no es pot permetre d'enviar-nos fora de la Via Làctia.'

4. Haurem d'assumir una part del deute espanyol

 'El deute espanyol és nominal i al paper hi diu "Reino de España". Per tant, el deute és d'ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els bancs espanyols faran fallida.' I què passa si ens en volen atorgar un part? 'Aleshores els recordem una vegada més això de la Via Làctia.' Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació. Catalunya, efectivament, haurà d'assumir una part del deute, però aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d'Espanya, caldrà negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més vets que l'estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.

5. Catalunya sortirà de l'euro

'Ningú no ens pot fer fora de l'euro. Per llei. A més, un exemple: l'Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar permís.' Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat català no pugui utilitzar l'euro. A més, diu, sempre podrem adoptar qualsevol moneda d'un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin? 'Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l'euro'.

6. La independència genera incertesa

'En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà', diu Sala i Martín. Però afegeix: 'D'una altra banda, quina certesa ens dóna continuar formant part d'Espanya?' I aleshores, en cinc minuts trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert, Aznar... 'No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan desacreditades. Quedar-s'hi és això. Això no és incertesa?' I en aquest punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la conferència: 'No sabem si serem millors, no n'hi ha cap garantia, però tenim l'oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense un govern a la contra.' Perquè, va recordar: 'Com ho farem per canviar l'educació, les infrastructures o la justícia essent part d'Espanya? És impossible! Potser els catalans som igual d'incompetents, però almenys, amb la independència ho podrem provar.'
'El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos'
Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics, no hi veu el mateix esperit d'unitat que sí que hi ha al carrer. 'Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar', va dir. I va fer una crida a la unitat: 'Si els ciutadans mantenim aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè si es barallen, ells hauran guanyat.'