martes, 4 de diciembre de 2012

Ho deien, però, creient Que Mas tindria, com a mínim, els mateixos escons.

Discrepo parcialment de l'explicació i la conseqüent valoració. Penso que ERC segueix una altra lògica que la que aquí en Víctor ens descriu (penso que honestament). Si no s'entén que ERC volia i vol erigir-se en la força principal de l'esquerra nacional, no s'entendrà mai què la fa moure com es mou. Una altra cosa és que l'erri o que justament per aquest anhel metapolític massa sovint caigui en errors ideologistes. Tan gran és el seu delit -i el seu complex- per a què la societat catalana l'adopti com la força central de l'esquerra, que els fa més pendent de les aparences -del paper que creuen que han de representar- que de les urgències polítiques immediates. Penso que els independentistes -que som d'esquerres simpatitzants o no d'ERC- no hem de satanitzar ERC- hem d'ajudar a ERC a assumir la responsabilitat urgent que li toca avui, que el context la situa en un punt transcendental pel país, mes enllà de la representació partidista . Cal recordar que ERC, avui, sí que fa el que va dir en la campanya: que serien fidels a Mas en relació al referèndum i que volien ser el principal partit de l'oposició. Ho deien, però, creient que Mas tindria, com a mínim, els mateixos escons. És fàcil d'entendre que una vegada que han aconseguit fer real el seu somni des de lla transició, de ser el cap de l'oposició, que els costi molt assumir que ara no la podran exercir plenament, o millor dit, l'hauran d'exercir d'una altra manera, no només des del Parlament, sinó molt probablement des del Govern. I aquesta "oposició i igovern" s'haurà de fer sense gaire comèdia, recuperant mesures socials retallades, ampliant el suport als sectors més empobrits i retallant a les grans fortunes. D'altra banda dins de CiU el sector més annexionista, Unió, també és el més antagònic en relació a les polítiques socials i impositives, i la manera de reduir la seva representativitat i operativitat en el Govern, semblaria que seria que ERC entrés al Govern. Veurem què passa, però penso que no hem de satanitzar a ERC, i hem de fer l'esforç d'entendre -no pas necessàriament de compartir- el seus motors ideològics. Això no treu que també pateixi c                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       om vós, el sectarisme és fort dins tots els partits, i avui pot ser veritablement suïcida. Salutacions cordials.

els prejudicis de un RUC català.

Els catalanets més enllà de sigles, hem deixat sol al nostre President. No contents amb això i l' afebliment del lideratge del procés per l' estat propi, ara el volen deixar sol perquè els espanyols es fotin un tip de riure a les seves esquenes. No s'ha sabut estar a l' alçada. Tocava guanyar aparcant l' ideologia, ara tenim ideologia però hem perdut. No sé que mai un president de la Generalitat hagi fet tant per la llibertat del seu poble i hagi estat tant mal pagat.
Ningú pot negar a hores d'ara, la valentia del president Mas, enfrontant-se (des de les dretes maleïdes) a tota la caverna més retro dels últims 300 anys. Havia lligat complicitats internacionals, anava seriosament, es sentia fort i irradiava confiança a la major part del poble, però vàrem desconfiar d'ell perquè en la prehistòria el seu partit va pactar amb el P.P. per eliminar la mili, apujar la qüota de IRPF del 15 al 30 % i la restitució dels Mossos d'Esquadra, quin pecat més gros, mira tu, desconfiem perquè arribada l'hora del referèndum, a aquest paio li tremolaran les cames, per tant, jop recomano a amics i pares, mares i avis que votin ERC que són força més progres i porten la independència entre cella i cella. Pregunta: Quins mèrits ha fet ERC per a donar-li tal gruix de confiança per enregistrar un increment de vot del 110 % ? Imagino que deu ser un mèrit la instauració del primer i segon tripartit i la ocurrència de fer-nos president de Catalunya a un espanyolista de pro anomenat Montilla, ... tu, que bo, que bo!!
En vista que encara perduren els prejudicis entre ERC i CiU, debats intensos sobre dretes i esquerres, ... Mirem-nos al mirall nois, i veurem un gegantí RUC català. A uns i altres jo només els faria una pregunta: Després de l'onze de setembre, després de la negativa al Pacte Fiscal, després de la convocatòria d'eleccions, els espanyols ens van ignorar primer, mofar-se'n després, insultar-nos més tard, joc brut i difamacions a tort i a dret contra el president de la Generalitat Mas que en veure'l que anava seriosament van començar a tenir-nos por. Si això va anar així, tot i la col·laboració inestimable d'en Duran, em pregunto si ara estem més o menys forts davant dels adversaris d'aquí i d'allà ? Com és que a les espanyes anaven de borrachera amb el nostre cava ?
De traca. De traca que s'argumenti que no entren al Govern pel 'merder' que Convergència té amb Unió. Primera, la posició d'ERC de no entrar en el Govern va ser instantània. Quan més calia donar, a nosaltres, als espanyols i al món, un missatge de victòria global sobiranista, ells van preferir abonar el missatge que Artur Mas havia perdut. Van dir que no serien al Govern d'immediat i quan Duran ni havia encara badat boca. Duran és l'excusa. Excusa de mal pagador perquè, escolta, la millor manera de tenir Duran lligat de mans i peus és que la línia sobiranista de CiU es mantingui ferma. I ERC només podria ajudar-hi entrant el el Govern en lloc de liderar l'oposició. Una cosa és celebrar que sigui la segona força del Parlament (objectiu que, per cert, diria que vaig ser el primer a formular-lo) i una altra és que aquest segon lloc resti més que no sumi. Com molt bé va dir Joan Carretero, en les actuals circumstàncies econòmiques un Govern amb 50 diputats ho tindria molt complicat per tirar endavant el puto dia a dia. Ho tindria molt complicat si només es tractés d'anar trampejant amb la crisi. Imagina't tu si, damunt, se suposa que ha d'intentar la independència de Catalunya. Ja només falta que un partit independentista que ha rebut un quart de milió de vots provinents precisament de CiU per 'assegurar el procés', no se la jugui i aposti fort per la consulta. Que CiU hauria d'escenificar que accepta esmenes i que hauria de declarar que ui que dura que ha estat l'exigència d'ERC en les negociacions per reconduir les retallades? Cap problema. Es fa. Això s'ha de fer. Igual que el PSC va fer exactament aquesta mateixa comèdia quan el nou finançament. Això, que es faci. No crec que serveixi de gaire perquè els sindicats sucursalistes la continuaran armant siguin quins siguin els canvis introduïts. Però, vaja, és igual, que es faci la comèdia i endavant pel que més volgueu uns i altres amb l'únic que importa i que, en definitiva, era la raó de l'avançament electoral. La consulta.

miércoles, 28 de noviembre de 2012

Ja mateix tenim que fer pinya.

La culpa de tot aquest desconcert i de la decepció de gran part del sobiranisme català és dels propis catalans, sobretot d'aquells que es diuen independentistes i que han preferit dividir el vot i votar opcions minoritàries com Esquerra, SI o CUP a costa d'afeblir el president Mas, que amb un full de ruta a favor d'un estat català dins Europa havia portat la il·lusió a tanta i tanta gent. No sé per què, potser perquè som un país que portem tres-cents anys sotmesos a un poder estrany, però els catalans sempre ens equivoquem en els moments decisius. I ara no ha sigut diferent. Com diu Ferran Sáez Mateu avui al diari "Ara", les opcions per tirar endavant el procés sobiranistes són ara més petites que abans de les eleccions. Davant les enormes dificultats que ens trobarem, amb una crisi econòmica tremenda i una guerra total per part de l'estat espanyol, el procés només pot tirar endavant amb un govern fort, majories clares i lideratges forts. I els catalans, amb el seu vot, han posat les coses molt i molt difícils.
El president Mas s'ho ha jugat tot, ha donat la cara, ha arrastrat al partit, ha fet tot i més. I ara ERC surt amb tacticismes per no mullar-se, "suport extern". No m'ho puc creure, però si estem en uns moments històrics delicadíssims, en que tot penja d'un fil. Senyor Junqueras vostè que sap tanta història, Ha vist mai que la història l'escriguin els covards?
Sr. Junqueras. Sé que el seu partit és assembleari i ha de fer una mica el que decideixen, però estic profundament decebut. No sap fins a quin extrem! Vaig celebrar els resultats de les eleccions, home, m'hagués agradat molt que ciu s'hagués quedat amb mínim 60, i que el PP hagués quedat fins i tot fora, sommiar és gratis, però els resultats em van donar esperances. Moltes. Vaig pensar que a la maduresa de CiU se li afegia el control de les retallades més dures i, sobretot, unes ganes més actives i fermes d'anar cap a l'estat propi. Vaig veure claríssim en aquell moment que anirien plegats, perquè Catalunya així els ha confiat que ho fessin. I ara surten amb això!!! estan donant la raó als espanyolistes més rancis, de poble que no sap posar-se d'acord. Els estan donant motius per menystenir-nos encara més. Els dic sincerament, que si no pacten JA MATEIX, o fan pinya i demostres al món que els catalans volem el que volem, NO VOLDRÉ SABER RES DE VOSTÈS MAI MÉS. I no sóc l'únic. preguntin, veuran quants pensen així. No permetis que ens sentim abandonats, sense rumb i a la deriva....

martes, 27 de noviembre de 2012

La puta i la Ramoneta !!! un altre vegada!!!

Es imprescindible que ERC deixi de fer "la puta i la ramoneta", s'oblidi del intercanvi de cromos, i del "sí però no". No si val voler endur-se'n les medalles (la consulta) i defugir les responsabilitats. Per fer la consulta, caldrà -abans- gestionar el día a día, un día a día molt complicat, amb més retallades, amb el govern espanyol totalment en contra, i sense ni cinc de calaix. I tots aquests problemes els haurà també d'afrontar, de gestionar Esquerra. Serà absolutament imprescindible un govern fort, amb una majoria absoluta. Una coalició Ciu-ERC. Hem de recordar que, no fà ni quatre anys, Esquerra (en aquells nefastos temps del tripartit ni republicana, ni de Catalunya) va donar el seu suport incondicional a l'investidura com a President de Catalunya d' un espanyolista, a més d'analfabet, Pepe Montilla. És per aixó que, per no quedar en evidència, Esquerra (esperem que de nou Republicana i de Catalunya) adongui el seu total suport a l'investidura d'Artur Mas, com a President, facilitant'l-hi no només l' investidura, sino també la governavilitat, governavilitat imprescindible per a dur a bon port la consulta per a l'independència, entrant a formar part d'un govern de coalició. Sr. Junqueras: no si val fer trampes al solitari, no si val dir que els que l'han votat volen que Esquerra no s'impliqui en el govern. Això no es veritat. Els qui, aquest diumenge han votat Esquerra, volen que, d'un cop per totes, provi que és un partit madur, seriós, responsable. Esquerra ha d'entendre que no és tracta d'un joc; ni de la conyeta dretes-esquerres, etc. És tracta de que Esquerra demostri que, de veritat, vol l'independència de Catalunya i que, per a assolir-la està disposada a sacrificar cap dels seus principis el temps que calgui. Ja arribarà el moment de parlar de justicia social, de retallades, però -ara- NO toca. L'únic esforç de Esquerra ha de ser que aconseguim fer la consulta el més aviat possible. És ara o mai: ens trobem davant un moment de feblesa extrema d'Espanya. En un moment en que el país, l'Assemblea Nacional de Catalunya, el President Mas, han començat a bastir un sòlid entramat de suport al nostre projecte sobiranista, projecte que no podem malbaratar per quatre principis ideològics, per importants que puguin ésser. Primer, l'independència i, quan aconseguim ser un país lliure, serà el moment de parlar del model de país que volem, del benestar social, d'una millor distribució de la riquesa. Però tot això, Sr.Junqueras, no serà MAI possible sense una Catalunya sobirana.

Colla de savis !!!!!

Colla de savis! No eren unes eleccions per parlar de retallades eren unes eleccions per parlar d'independència. D'on penseu treure els diners que calen per no haver de retallar? De veritat creieu que li arrencareu a La Caixa, com demanen les CUP? Però si de crèdits de la Caixa és del que estem vivint! Ja li has explicat això al teu electorat, Oriol? Els que hi heu caigut ja us podeu esperar ben asseguts perquè això és a l’UVI o us penseu que l'Oriol es quedarà igual davant l'opa que li farà l'Herrera per la banda social si Esquerra li aprova els pressupostos al Mas. El Mundo va torpedinar CiU amb una colla de mentides (sabien perfectament que l’adversari a batre era CiU i ningú més, si cau CiU cau tot, agradi o no) i a part de mobilitzar l'espanyolisme qua mai vota al Parlament de Catalunya, va enviar a la colla de babaus de sempre a plantar el president Mas per l'Oriol Junqueras que, tot sigui dit, a part de mirar a una altra banda quan li parlen de l'herència desastrosa del tripartit només s’ha dedicat a ironies facilones per la parròquia, amb menció a la corrupció de CiU inclosa. Si aquest és el nou tarannà d’ERC això ja s’ha acabat. Hauria d’haver fet president Mas a la primera intervenció en directe després dels resultat i deixant clar que seria en primera votació. El tema és però que l’Herrera és el tapat del sobiranisme i com a ell i a les CUP tant se’ls enfum ja han començat a apretar l’Oriol. En Junqueras no se l’ha de fer responsable de res, no es pot culpar ningú perquè li ha tocat la grossa, però als que vau canviar el vot la darrera setmana, el Pedro J. ja us ha encarregat el monument. La qüestió no va ser mai què faria en Mas amb l’absoluta, ha donat de sobres prova de la seva honestedat i d’anar de cara. La qüestió era que faria ERC si no la treia. Us heu cobert de glòria... i a sobre teniu la barra de argumentar encara com si les retallades les imposes CiU perquè arriba a l’èxtasi quan les fa i com si ERC no hagués fet mai el que ha perpetrat en els darrers 9 anys. A més, i això sí que té pebrots, l’absoluta (o gairebé) de CiU era l’única opció que permetia ERC no haver d’embrutar-se. Qui amb menuts s’adorm pixat es lleva.

lunes, 26 de noviembre de 2012

Valoració de les eleccions.

1) Abans que res manifestar el meu suport, sense fisures, al president Mas, que amb coratge i audàcia, i en una situació molt adversa ha estat capaç d'arribar molt lluny. Gràcies, president, ens heu il·lusionat molt i podeu comptar amb tot el meu suport.
2) Cal que tinguem present que els partits de la terra compten amb una pèssima cultura política i amb una mediocritat de dirigents més que notable. La capacitat de maniobra de les nostres formacions sovint es miop i immediatista. Això és òbviament un problema que explica com han anat les coses i els successius errors comesos: la manca d'unitat independentista, la pèssima campanya de CiU, etc. Tanmateix, això ja no té solució, però és obvi que si el volt independentista s'hagués concentrat únicament en una o dues coalicions ara no estaríem com estem...
3) El resultat és una derrota. Els mitjans de Madrid estan contents, atès que pensen que han vençut, han abatut Mas, i si estan contents, això no pot ser massa bo. Per tant la paradoxa és que, tot i guanyar globalment, la nostra principal carta de lideratge, el president Mas, ha quedat seriosament tocada. I un procés d'aquesta mena difícilment es pot encarar sense un lideratge clar.
4) Òbviament la situació es presenta dicíficil, sigui quin sigui el govern a Catalunya, Madrid tancarà les aixetes i procedirà a la total asfixia econòmica i política. A partir d'ara entrem una situació contrarellotge, en el sentit que cada minut que passa podem ser més pobres i més febles... CiU ha d'entendre que el pitjor que podria fer en aquesta situació fora retrocedir o donar llargues. Fins ara hem mantingut la inicitiva i hem de continuar controlant la pilota.
5) A la meva manera de veure l'única sortida és la més audaç. Una sortida endavant. Govern de coalició CiU-ERC, i si pot ser amb el suport crític ICV (aquesta gent s'ha de definir d'una vegada). Aquest govern, contra rellotge ha d'organitzar el referèndum d'immediat i retornar la pilota a camp contrari. El temps va en contra... Com s'ha vist el govern central té clar que això és un joc de suma zero i està disposat a aplicar tots els recursos a l'abast per acabar la partida quan abans millor. La resposta ha de ser paral·lela.
6) ERC ha de demostrar si té tremp o no... De ben segur que amb una majoria de CiU haguessin aceptat recuperar cadires... però ara... poden tenir la temptació de no arriscar-se i deixar que CiU s'enfonsi. Però han d'entendre que no hi ha marge. Ara ERC s'ha de mullar, donar suport a CiU sense fisures en base al referèndum i gestionar el dia a dia... sense ambiguitats... Cas contrari l'ensulsiada catalana tornarà a ser antològica...
7) La societat civil hem de continuar prement l'accelerador sense parar i sense defallir en la batalla cívica i cultural. El paper de l'ANC és fonamental. La batalla ideològica contra la por i el joc brut dels neo-feixistes ha de ser implacable i sostinguda.
8) Aprofito per palesar el profunda desilusió que m'inspira el PSC. No tinc paraules per expressar la meva por per la traïdoria que aquesta gent han manifestat contra aquesta terra.
9) Palesar també que la manca de radicalitat democràtica ha permès el creixement de Ciudadanos (el nou lerrouxisme). Deixar l'espai radical a Ciudadanos és un error gravíssim dels buròcrates d'ERC. Era a ERC a qui li corresponia denunciar la corrupció, exigir l'eliminació dels consells comarcals, l'eliminació del Senat, la limitació dels càrrecs a dues legislatures... l'eliminació de la Casa reial... Era a ERC a qui li corresponia liderar la regeneració democràtica des d'una perspectiva radical... Un dèficit que ha donat oxigen a Ciudadanos ...
10) Denunciar que aquestes eleccions han implicat joc brut per part dels neo-feixistes, contra el candidat, amb vergonyoses polítiques de la por del PP, amb la potenciació de l'enfrontament civil per part del PSC i amb les tupinades contra els votacions dels residents a l'exterior. Tot això se'ls ha de tornar i que els peti a la cara...

domingo, 11 de noviembre de 2012

Liberalisme ecnómic.


'única "llibertat" de la que parla el liberalisme econòmic, i que tant li agrada a la dreta, és la llibertat de la guineu al galliner, com va dir bé al seu temps Rosa Luxemburg, o el que és el mateix, la llibertat del peix gros de menjar-se el petit. Per això el liberalisme econòmic, i la seva versió actual globalitzadora, agrada tant als rics, els banquers i grans empresaris i les èlits globalitzadores de Davos. Tots ells es declaren avui liberals i demanen el mateix: nul-la intromissió ni control democràtic sobre l'economia perque els poders econòmics pugui fer i desfer a la seva manera. I és que quan els poders públics renuncien a regular, ja se'n carreguen de fer-ho les grans corporacions.Això és el neoliberalisme i la globalitza    
Va d'Einsteins (antidretans, pero). L'Einstein ens diu que els unics paisos que li agraden son els PURS, els que han estat INTOCATS per tota la merda que representa la civilitzaciol occidental. Esta clar, doncs, que els DOS UNICS PAISOS del mon que li agraden son CUBA i COREA del NORD. I haig d'afegir que em sembla estrany que, podent com pot, no s'en hi hagi anat a viure. Tanmateix, com que no som tontets, el 26-N podrem veure comptats els vots dels que pensen com ell, i aleshores ens farem creus de pensar si en serem d'idiotes els que haurem votat qualsevol de les altres opcions que, per tal d'arreglar Catalunya, es proposen sortir d'ecspanya per tal de poder quedar-nos amb els nostres diners i confegir un Estat propi que ens permeti pagar, a tots els Einsteins que calgui, les pensions i els aturs que els permetin la lleura necessaria per a seguir combatent la seva particular "lluita de classes"....des de les pagines dels diaris! (perque es que, a fora, a vegades hi fa fred)                                                                                                L'Èinstein troba que el sistema comunista 'ofegava excessivament les llibertats'. Entenc doncs que, al seu parer, les llibertats cal ofegar-les però.L'enfonsament del comunisme soviètic potser haura estat una sort per la gent que vivia sota aquell sistema totalitari però ha estat una immensa desgràcia per a les classes populars de la resta del món. Almenys aquell sistema, si bé no era una alternativa al ofegar excessivament les llibertats, tenia la virtut d'actuar com a mur de contenció contra els excessos del capitalisme. Trencat aquest mur, assistim avui al triomf del capitalisme globalitzador en la seva versió més desvergonyida i depredadora. No se si avui als territoris de l'antiga URSS viuen pitjor o millor que fa 25 anys. El que si se segur és que a la resta del món estem avui pitjor que fa 25 anys. El món actual no és pas millor en cap aspecte del que hi havia fa 25 anys.
Això d''ultraconservador' és com allò de 'la dreta extrema', filiprim. Els nostres progres són les esquerres més carques, dogmàtiques, antiquades, fanàtiques, sectàries, insolvents, antidemocràtiques i impresentables d'Occident però es pensen que tot ho arreglen mantenint en el temps unes hiperlegitimacions que van mamar durant l'efímer antifranquisme progre, aquell manicomi. I com és que han mantingut les hiperlegitimacions i la vigència d'unes receptes que ja només a Corea del Nord no serien vistes com les pallassades que són? Doncs associant sempre els seus adversaris a aquell franquisme vers el qual van 'formar-se' políticament. Per què et penses, que li diuen 'salvador de la pàtria' al mer nacionalista català? Per què et penses tu, que li deien 'règim' al mandat pujolista? I és també així, com dóna la casualitat que sempre s'enfronten a ultres, a extremistes. Figura, doncs, que els no homologables, els dòbermans, els 'fatxes' -sí, encara fan servir aquest llenguatge-, són els seus adversaris i ells resulta que són la centralitat. Així s'explica, que TV3 et doni la notícia de la inauguració d'una carretera i el periodista que la cobreix trobi la cosa més normal del món que el missatge s'hagi de centrar en les pegues que li posa al traçat alguna menjadora ecologeta perquè un parell de passeres de bestiar estan obturades. Quan siguem sobirans serà el moment de parlar de dretes o esquerres. Però déu-me'n-guard que ho continuem fent en els termes actuals. Per anar bé hauríem de fer-ho com ho fan les democràcies. No com ho feia l'antifranquisme progre enquistat en la nostra vida política perquè Espanya va donar-li ales a falta d'altre recurs per oposar-se al redreçament nacional que intentava Jordi Pujol.

Si Catalunya vol ser independent, voldrà ser-ho per arribar millor a les necessitats dels catalans i catalanes, per donar-los millors serveis, sanitaris, escolars, i de tota mena possible, per quina altra cosa hauriem de voler ser la nostra pròpia administraciò ?. Endavant la bona gent, la que ajuda i es dona pels necessitats, sense pretendre ser superiors, ni posseïdors de la veritat.

La gravetat d'aquesta crisi.

Els qui no coneixen la gravetat d'aquesta crisi i es pensen que és una crisi passatgera més que ja passarà deu ser que no han sentit a parlar gaire del peak oil o pic del petroli. Precissament , fa un parell de dies un expert en parlava al programa del canal 33 que dirigeix Jaume Barberà. Els polítics actuals no acostumem a fer-ho per no espantar la ciutadania i alterar el panorama. El capitalisme ha entrat en una fase de decadència irreversible i de declivi permanent de la que ja no en sortirà. De fet, és propi de tots els sistemes econòmics, i també és llei de vida, que tots ells passin per una fase de neixement, expansió, declivi i mort, i el sistema en el que vivim ja comença a fer-se vell i ha entrat en la seva fase de declivi (llegeixin el que diu al respecte el sr Santiago Niño Becerra). També és una realitat inquestionable, demostrada per la pròpia història, que tots els sistemes que es basen en un creixement o expansió permanent, i el capitalisme és un d'ells, estan destinats tard o d'hora a col-lapsar-se (llegeixin el que diu Joseph Tainter al "col-lapse de les societats històriques"). Anem cap a un escenari de no creixement o de fins i tot de decreixement permanent en el que al capitalisme no li serà possible sobreviure, perque sense créixer i expandir-se el sistemas ocioeconòmic en el que vivim no pot sobreviure, i també és una llei de la física que no és possible créixer indefinidament en un món que no és infinit. Amb l'arribada del peak oil o els efectes del canvi climàtic estem arribant a uns límits no franquejables. Aquesta crisi haurà possat fi al miratge creat per la globalització i la caiguda del mur de Berlin sobre que és possible créixer indefinidament i que el sistema capitalisme duraria eternament al nostre món. Fals. Res és etern. Tampoc o va ser l'Imperi Romà, el feudalisme o altres sistemes que semblaven eterns i inmutables. Ningú sap quin serà el sistema que vindrà després de l'etapa de descomposició i declivi del capitalisme, etapa en la que ja hem entrat i que, com tota etapa de declivi de civilització, durarà dècades. Però els ciutadans tenim el deure de movilitzar-nos perque el món que vingui demà sigui encara pitjor que el món d'avui i que els poders econòmics que avui dominen el món i que volen desesperadament conservar l'actual sistema i els seus privilegis (encara que sigui a costa de destruïr països com Grècia i les classes populars) ens portin cap a una mena de barbarie neofeudal dominada per les grans corporacions multinacionals.

domingo, 4 de noviembre de 2012

Ara venen a mobilitzar-se els intel.lectuals espanyols.¿On està el seu sentit democràtic?¿On està el seu sentit de justicia?¿Troben normal que siguem els burros dels cops dels mitjans espanyols?¿Creuen que tenim que aguantar mentre ells ens fan boicots als nostres productes i a tot el que representem?¿Que podem esperar de un país educat en menysprear i ignorar tot el que es cultura catalana?¿Quin camí podem recórrer amb un Estat en el qual els seus intel.lectuals,que es considera la gent més progressista,veuen normal no tenir dret a decidir lliurament?Pel que es veu no tenim rés amb comú amb aquesta gent i quan més lluny del seu mestratge,millor.
Intel·lectuals espanyols firmen contra Mas.

Segons aquests intelectuals la història ha mort: Arriba ESP! Res ha passat en aquests 35 anys que expligui el perquè molts catalans estem farts de l'estat ESP som perversos per naturals i no som independentistes per amor a la nostra nació ni per un desig de benestar i democràcia ho som per fastidiar-los a ells que estan per sobre del bé i del mal. De fet ho està l'estat ESP al que justifiquen negant fins i tot la història i la hemeroteca! A partir d'ara ESP any 0 si els catalans ens portem bé i els escoltem amb atenció poder ens oferirant el federalisme mentre ells continuarant posant-nos pals a les rodes via veto a EU o amenaces d'estat cafre con fa 40 anys posaven tanks (ara també però menys!). Com sempre l'etern oferiment de l'estat ESP "podria ser peor" on lo peor sempre és l'estat ESP. De fet la estratègia del maltractador!

Jo soc dels que pensa que potser no ens convé formar part de la UE. Passar de dependre de Madrid a fer-ho de Brusseles? Crec que ens convé tenir la nostra indepèndencia económica, exterior, defensa, etc. Un cop assolida l'independencia hi haurá molta feina per fer; definir la constitució catalana i estructurar l'estat d'acord amb les noves lleis. Tot aixó en mitg d'una crisi económica, (per que la crisi va per llarg); es una crisi estructural i no conjuntural. Per tot aixo, crec que ara no es moment de pensar Europa sí o Europa no. Es moment de dir INDEPENDENCIA JA i endavant amb totes les consequencies.

Catalunya , no és d'Espanya.

Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum? Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim. Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació. Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys. L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials. Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys. A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.

Verguenza ajena.

Vergüenza ajena. Esta es la sensación que produce el manifiesto de intelectuales y profesionales de socialdemócratas de centroizquierda -con alguna incrustación neoliberal- que ha publicado hoy El País. ¿Ahora se acuerdan de Cataluña? ¿Ahora advierten que es necesario “un mejor encaje institucional para Cataluña, una f
inanciación más justa y una federalización del Estado de las autonomías” en lugar de “un nacionalismo catalán exacerbado”? ¡Qué sagaz visión de la historia! ¡Cuánta sensiblidad! Y para ello invocan los tótems de la Transición y la Constitución de 1978, ambas firmemente tuteladas por el franquismo. O un Estatuto que las instituciones españoles se encargaron de reducir a una humillante caricatura.
Llegan tarde, como siempre, muy tarde. Y se equivocan de plano si piensan que esto, como decía esta mañana el titular de la edición digital de este diario, es una “oleada soberanista de Mas”. Mas se subió a la ola el 11 de septiembre y trata de surfearla como puede. Es el pueblo de Cataluña, el millón y medio de personas que desbordamos las calles de Barcelona el 11 S, quien está delante. ¡Qué pena que ni siquiera eso sean capaces de ver!
Parece mentira que no haya intelectuales en España que tengan el valor democrático de reconocer -sin más-, el derecho a decidir.
Como decía Agustín García Calvo: “Libre te quiero, pero no mía”. No es su caso.
Adéu Espanya!

martes, 23 de octubre de 2012

Els Segadors. - Himne Nacional de Catalunya. - Antoni Ros Marbà.

    1. Història  Quan esclata la Guerra dels Trenta Anys, l'any 1618, inicialment per causes religioses, encara que també s'hi barregen qüestions polítiques i econòmiques, Felip IV d'Àustria, rei d'Espanya, hi participa en defensa de l'emperador germànic de la dinastia dels Habsburg, el seu oncle Ferran II. Les guerres, però, costen diners, i una guerra tan llarga arruïna la tresoreria reial. És llavors quan es pretén que Catalunya aporti també homes i diners a la guerra, la qual cosa origina un profund rebuig i indignació de la població catalana, que es veu forçada a acollir les tropes imperials per tal de defensar la frontera espanyola de l'atac francès. Les actuacions del comte-duc d'Olivares, primer ministre de Felip IV, van desvetllar tanta animadversió en el poble català, per la violència i els abusos dels seus soldats, que moltes poblacions es revoltaren. El dia de Corpus de 1640 s'inicia a Barcelona la revolta dels segadors en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat i el conseller en cap, Pau Claris, van fer costat als revoltats.
    De la Guerra dels Segadors s'ha conservat la música del que després s'ha convertit en l'himne de Catalunya i símbol de la identitat catalana. Els dos textos més difosos han estat l'històric, publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i, en la primera edició musical, per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes, i l'actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, guanyador d'un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística. Amb l'adaptació d'Emili Guanyavents, la lletra original dels Segadors es va simplificar i reduir de sis estrofes a tres, que són les que es canten actualment. D'altres historiadors defensen que l'himne nacional de Catalunya podria tenir orígens eròtics.
    Entre els moltíssims arranjaments col·lectius de l'himne català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol, per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l'harmonització coral de Josep Viader. Darrerament se n'ha fet una versió per a cor i orquestra simfònica, obra d'Antoni Ros Marbà. Fins i tot hi ha una versió en música màkina de l'himne.
    Els Segadors. Himne Nacional de Catalunya. - Antoni Ros Marbà:  http://youtu.be/QeDopmNPcNw

    La versió oficial és la sintetizació de la següent:

    4. Referències
    1. «El primer enregistrament original de l'himne 'Els segadors' data del 1900». ara.cat. [Consulta: 11 setembre 2012].
    2. «Apartat sobre els Segadors al web de la Generalitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya, 2011. [Consulta: 11 de setembre de 2011].
    3. «Un llibre revela els orígens eròtics de l'himne nacional de Catalunya». diari Ara, 19 d'octubre de 2011.
    4. Origen de l'himne
    5. Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC). Versions de l'himne

    Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra. Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran! Lo comte duc d'Olivars sempre li burxa l'orella: -Ara es hora, nostre rei, ara es hora que fem guerra.- Contra tots els catalans, ja veieu quina n'han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d'Arenes; n'han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre. Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l'església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa. Lo pa que no era blanc deien que era massa negre: el donaven als cavalls sols per assolar la terra. Del vi que no era bo, n'engegaven les aixetes, el tiraven pels carrers sols per regar la terra. A presencia dels parents deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien: -Llicència els he donat jo, molta més se'n poden prendre.- Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n´hi foren les dependències. A vista de tot això s'és avalotat la terra: comencen de llevar gent i enarborar les banderes. Entraren a Barcelona mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega. De tres guàrdies que n'hi ha, ja n'han morta la primera; ne mataren al Virrei, a l'entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l'Audiència. Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta: mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres. Anaren a la presó: donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir Amb la mà dreta i l'esquerra: -On és vostre capità? On és vostre bandera?- Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre: Aquest és nostre capità, aquesta és nostra bandera, a les armes, catalans, que el Rei ens declara guerra! Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!
    3. Lletra de la versió original - 1882 
    Els Segadors. - Himne Nacional de Catalunya. - Antoni Ros Marbà.

sábado, 20 de octubre de 2012

Un acte d'absoluta justicia històrica.

Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum? Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim. Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació. Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys. L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials. Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys. A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.

Article del pare de Manu Chao.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I,
nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los Paers)
para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas.

Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent),
iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona.
Gracias a ellos reinó allí la concordia,
y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra,
y encima les da por conmemorar como fiesta nacional
una de las batallas que perdieron en 1714
a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.Catalunya había dejado de ser una nación soberana.
Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas,
como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto,
no vaciló en pegarse a mi espalda durante 4 días en el asiento trasero de una Vespa,
cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo,
muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte.

Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales.
Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona,
como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey.
Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno.
Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo.
La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa.

El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común..
Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla.
Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes,
hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... cuyo cristal estaba roto!!!
"Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa,
la boutade (frase ingeniosa y absurda).
Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro
y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora".La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán,
que se comunica, se comparte y se aprecia.

El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero,
dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo:
"No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".Me gusta Catalunya porque allí, según Arcadi Espada,
Don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny.
Me hubiera dado mucha pena que el ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Catalunya en fin y sobre todo porque uno de mis hijos
eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Firmado:
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista,
Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés.
Y padre del cantante Manu Chao

miércoles, 17 de octubre de 2012

Hi ha moltes maneres d´anar contra Catalunya.

 Els uns hi van per la via directa i t´ho diuen a la cara que són anticatalans, ja siguin de dreta ja siguin d´esquerra. Però, d´altres els costa més fer-ho per la via directa i ho fan per la indirecta, fent veure que, són progressistes però, vés per on, fan el mateix que els primers. El franquisme va deixar molta crosta i aquesta que signen encara són els que els van quedar tics de la dictadura, car no s´han pogut desempallegar- se´n. Qui pot justificar d´anar contra la llibertat de Catalunya. Que no hi va dir i publicar centenars de vegades en Manuel de Pedrolo, cada quinze dies a l´Avui, després recopilat en forma de llibre?. Doncs cap que es vulgui fer passar per progressista pot negar la llibertat d´altri. Una llibertat que els espanyols tenen, i que ens en priven a nosaltres. No estem doncs, en pla d´igualtat, sinó que estem sota de l´altre mentre ens ofega per tal de no poder treure el cap a la superfície a fi de ser dos en igualtat de condicions. I ara surten aquests anticatalans que signen perquè Catalunya continuï sotmesa. Que vagin variant de nom no canvia l´efecte que provoquen. Han canviat la forma però continuen en el mateix fons. Cadascun d´aquests quan es miren al mirall s´aguanten la mirada o els cau la cara de vergonya?.
En veurem i sentirem uns quants d'aquests. Són sobretot grans empresaris, alts funcionaris, directius i executius, esportistes d'èlit, periodistes mediàtics, etc., que tenen un modus vivendi enfocat i del tot dependent d'una cosmovisió espanyola de les coses. Tots ells, però, van poder escollir i suposo que la via espanyola els era més onerosa i còmoda, que no pas anar pel món reivindicant-se catalans, que ja sabem que no és fàcil i cansa, i a més els sortia de franc. Ara, quan veuen que pot tombar la truita, no les tenen pas totes i ens volen contagiar la seva por. Bé, doncs, com a míim ara que siguin conseqüents amb les seves decisions, que no els farem res, i que s'aguantin, com ho hem hagut de fer nosaltres anys i panys.

lunes, 15 de octubre de 2012

El sistema de reparto en las pensiones.


La reacción del mundo político y mediático español a la masiva manifestación de Barcelona del 11 de Setiembre está siguiendo las pautas previstas. La sorpresa inicial se ha transformado en negación de los hechos, amenazas y augurios de calamidades ilimitadas si Catalunya se separa de España. Nada que no estuviera en el guión que siguen todos los maridos despechados que se creen propietarios de sus esposas cuando éstas les piden el divorcio.
Entre las calamidades que anuncian los profetas del infortunio está la ruina completa de los pensionistas: “si Catalunya se va de España, España se negará a pagar las pensiones de los jubilados catalanes porque todo el dinero que han contribuido a lo largo de la vida está en España y no en Catalunya”, avisan indignados. Este intento de meter miedo en el cuerpo de los pensionistas es potente porque, a su edad, los jubilados no tienen manera de ganarse un sueldo por lo que si pierden la pensión, están perdidos. Y es un argumento que podría desequilibrar la balanza en caso de referéndum porque en Catalunya hay muchos jubilados. El argumento, sin embargo, tiene un “pequeño” problema: ¡Es mentira! De hecho, no solo es mentira sino que es una monumental estupidez que solo puede decir alguien que no conoce cómo funciona el sistema de pensiones.
Veamos. Cuando un trabajador cotiza a la seguridad social, el estado toma ese dinero y NO lo deposita en una cuenta con el nombre del trabajador para que éste se encuentre el dinero el dia que se jubile. No. El dinero que paga el trabajador hoy es utilizado para pagar a los pensionistas de hoy. ¡Una vez pagado el pensionista, el dinero desaparece! Del mismo modo, el dinero que los pensionistas pagaron cuando eran trabajadores fue utilizado para pagar las pensiones de los jubilados de entonces. Utilizando jerga económica, el sistema de pensiones español es un sistema de reparto.
La única razón por la que los jubilados de hoy reciben una pensión es que los trabajadores de hoy aportan sus cotizaciones a la seguridad social. Por lo tanto, la única garantía que tienen los jubilados de cobrar su pensión, en España o en Catalunya, son los jóvenes trabajadores dispuestos a dar una parte de su sueldo para pagar a los ancianos de hoy a cambio de que la siguiente generación haga lo mismo con ellos.
Eso es muy importante ya que quiere decir que las pensiones de los jubilados catalanes no las garantizan ni el gobierno español ni ningún fondo depositado en algún banco a nombre de esos trabajadores. La garantía de las pensiones de los jubilados catalanes la dan los trabajadores catalanes que coticen a la seguridad social, sea ésta catalana o española.
Entendido eso, pensemos qué pasaría ante una eventual división de España. Imaginemos un ejemplo con 17 comunidades autónomas, cada una de las cuales tiene 4 trabajadores y un jubilado. Si las 17 CCAA están unidas en un país que se llama España, en el conjunto del país habrá 17x4 trabajadores (68 trabajadores) que harán sus contribuciones a la Seguridad Social estatal y esas 68 contribuciones se dividirán entre 17 jubilados. Tocará a 4 trabajadores por jubilado.
Imaginemos ahora que una de las CCAA se independentiza. Las otras 16 comunidades tendrán menos cotizaciones (porque solamente tendrán 16x4=64 trabajadores)pero los jubilados no sufriran porque también habrá menos jubilados: no 17 sino a 16 jubilados. Fijaos que sigue tocando a 4 trabajadores por jubilado. Por otro lado, la comunidad que se ha separado, llamémosle Catalunya, habrá 4 trabajadores y un jubilado. Como el número de cotizantes por jubilado sigue siendo el mismo ypor lo tanto, las pensiones (que insisto, no paga el gobierno sino los trabajadores) no cambiarán ni un céntimo. Ni en España ni en Catalunya.
Por lo tanto, el argumento de que si Catalunya se independentiza arruinará a los jubilados catalanes es absolutamente falso.

Dejadme acabar con dos comentarios finales. Primero, yo no soy partidario de amenazar a la gente con eliminar sus pensiones pero si los analistas quieren pensar qué pasará con la seguridad social en caso de independencia, hagámoslo en serio. Lo digo porque en el ejemplo que he dado he imaginado que existe el mismo número de trabajadores en cada comunidad y que en todas ellas cobraban lo mismo. En realidad, sin embargo, los salarios en Catalunya son un poco más altos(24.449 euros anuales en Catalunya, 22,790 en España) y la tasa de paro un poco más baja (paro en España es del 24,5% y en Catalunya el 21,9%). Eso quiere decir que si Catalunya fuera independiente, las contribuciones de los trabajadores catalanes se iría íntegramente a financiar las pensiones de los abuelos catalanes. Y como esas contribuciones son superiores (porque insisto, los salarios son superiores y la tasa de paro inferior), resultaría que las pensiones de los abuelos catalanes en caso de independencia no solo no serían más bajas sino que serían más altas.
Y segundo, además del sistema de reparto que he mencionado arriba, España ha ido creando un “fondo de reserva de la seguridad social”. Dado que el sistema de pensiones consiste en tomar el dinero de los jóvenes para dárselo a los ancianos, los dirigentes españoles se dieron cuenta de que el sistema pronto podría colapsar dado que venía “el baby boom”. Es decir, cuando en los años 50 y 60, los españoles se dedicaron a tener muchos hijos, nació una generación con muchos ciudadanos (de hecho, es mi generación). La generación que viene después no es tan numerosa. Por lo tanto, cuando nosotros nos jubilemos, la pequeña generación que viene detrás tendrá que apechugar y pagar una parte muy substancial de sus salarios para mantener a tanto jubilado. Para no tener que ahogar a esa generación, el gobierno creó un “fondo de reserva” en la que una parte de las cotizaciones se ha ido guardando para esa eventualidad. En la actualidad ese fondo tiene unos 66.000 millones de euros, una cantidad ridículamente pequeña que no puede arreglar el problema de la generación del baby boom (notad que toca a menos a 1.500 euros por persona, una cantidad del todo insuficiente para financiar las pensiones PARA TODA LA VIDA).
Los profetas de la catástrofe podrían argumentar que España se va a quedar todo ese fondo y no le va a dar la parte correspondiente a los catalanes a pesar de que los catalanes contribuyeron con sus sueldos a la acumulación de ese fondo. Curiosamente, quienes argumentan que los Catalanes no tienen derecho a reclamar el porcentaje de ese fondo que le corresponde también argumentan que Catalunya se va a tener que llevar el 20% de la deuda del gobierno español. Pero claro, si no se divide el fondo de pensiones, tampoco se va a dividir la deuda pública. Y recuerden que la deuda pública es de 617.000 millones (10 veces superior al fondo de la seguridad social!). Ya verán como corren a dividir el fondo de pensiones!
Dicho esto, la realidad es que el fondo de reserva de la Seguridad Social TAMPOCO tiene el dinero de los contribuyentes. Hoy mismo hemos visto como el gobierno está utilizando ese dinero para financiar el gasto corriente. Y el 90% del dinero del fondo se ha utilizado para comprar bonos del estado. Es decir, el gobierno ha cogido el dinero y, a cambio, ha dado un papelito con la promesa de que lo devolverá en el futuro.
Eso me recuerda un fantástico episodio de los Simpsons, en el que, por una urgencia familiar, los Simpson se vieron obligados a romper el cerdito de cerámica que contenía los ahorros de la familia. Marge coge el martillo y rompe el cerdito. Y en lugar de aparecer el dinero, aparecen una montaña de “pagarés” emitidos por Homer! Durante todo ese tiempo, Homer había estado cogiendo el dinero para ir a beber cerveza al bar Moe´s y cambiándolo por unos pagarés. “¡No pasa nada! ¡Mis pagarés son tan seguros como el dinero en efectivo!”, dice Homer en un intento burdo de justificar su malgasto pretendiendo que el dinero todavía está allí. El problema es que el dinero no estaba. Igual que no está en el fondo de reserva de la seguridad social española, un fondo que se ha convertido en el cerdito de cerámica gigante de Homer Simpson.
Que duerman tranquilos, pues, los jubilados catalanes ante las amenazas y los falsos augurios de los profetas del miedo. Si uno entiende como funcionan las pensiones en España, está claro que, en caso de que Catalunya se independizara, no solo no perderán ellos sus pensiones sino que, con toda probabilidad, se las aumentarán!

Arguments Catalunya per una plena.

Arguments Catalunya per una plena: 

Situació històrica: una nació pot aconseguir la seva llibertat: Catalunya.

Per que: 
1)Situació insostenible: econòmicament, ofeg: o pas endavant o no garantim estat benestar. Un forat 45m€ diaris no es pot aguantar.
Catalunya 16% població paga 22% impostos rep 11% inversió. aportem el 20% riquesa Espanya

Generem prou riquesa per no patir
Arrosseguen des de 1986 290.000M€ euros de dèficit fiscal
(Comparat: Europa ha aportat 90.000m€ en fons estructurals a Espanya de del 86)
Pas endavant davant negativa pacte fiscal
2)fi del compromís amb Espanya: lleials per que evolucionin. Espanya deslleial amb Catalunya: pactes Moncloa, 23f, entrada Europa, pacte masstrich, pacte euro, ..
A canvi: estatut 2006 rebregat i ara cop de Porta al pacte fiscal.
Sempre hem negociat

Per tant: o ens resignem o pas endavant!
Quedarse quiets es una irresponsabilitat: Espanya ha renunciat a ser l'estat dels catalans...

3)com ho farem: democràticament , lliurament i pacíficament

4)volem viure millor. Volem construir el nostre país.
Estiguem alerta
El futur a les nostres mans per fer una gran nació d'Europa.
Guanyem el futur, guanyem la llibertat
Fem un pas endavant pels nostres fills, pels nostres nets

La història és a punt de començar de nou a Catalunya.

1. PATRIOTISME. Per a un independentista en campanya res no ha canviat respecte a quan no estava en campanya, és a dir, primer de tot hi ha la llibertat del seu país i aquesta és la gran diferència amb la resta d'electors, que prioritzen altres idees. Ell no, aspira, tan sols, a ser un ciutadà lliure d’una futura pàtria lliure.
1 bis: SENY I RESPONSABILITAT: N’hi diem patriotisme, però podríem dir-ne sentit comú i responsabilitat. L’independentista català és avui la persona amb més seny de tot Catalunya.

2. HUMANISME. L'independentista, en campanya o sense campanya, creu en l'ideal d'un futur Estat català al servei del ciutadans i no en ciutadans al servei de l'Estat. És un ciutadà útil, que se sent part del món, que el vol millor i més cívic i ètic, construït sobre els fonaments dels valors republicans, on els catalans aportin el seu petit esforç a l’avanç de la humanitat.

3. IDEALISME. Per a l'independentista català, fins i tot en campanya, els seus ideals, principis i conviccions són el seu ADN. No seria qui és, l'independentista, sense allò pel que creu i lluita. Està disposat a sacrificar-ho tot excepte els seus ideals. Per això li costa d’entendre que hi hagi qui parli del dret a decidir “pactat i acordat amb Espanya”, perquè ell té molt present les paraules de Pau Casals que “la llibertat no és negociable”.

4. DEMOCRÀCIA. Si alguna cosa caracteritza l'independentista català és la seva passió per la democràcia. A ella ho subordina tot, tot, fins i tot la plenitud nacional del seu país. I precisament per això el procés independentista és tan revolucionari: perquè es basa en la profunda interiorització de la voluntat de ser, demostrada en les urnes, de tot un poble.

5. FRATERNITAT. L'independentista català sap que la independència serà fraternal o no serà. Per això, el bon independentista en campanya no insulta mai cap altre bon independentista en campanya. Davant del colossal, oceànic, immens repte que representa la independència del seu país, l’independentista es pregunta com es pot perdre el temps insultant algú que vol el mateix que ell. I no troba cap resposta.

6. NACIONALISME. L'independentista català creu en el seu país com un tot, sap que cal dotar Catalunya d'una ànima nacional i d'una dignitat, que l'enforteixi en els seus valors. Per això el seu independentisme beu de la tradició catalana, de Valentí Almirall, Martí i Julià, Prat de la Riba, Francesc Macià, Rafael Campalans i Joan Peiró. Ha sabut informar-se del gravíssim dèficit fiscal de Catalunya, però no oblida que el seu és un nacionalisme basat en arrels històriques i culturals, i que el projecte d’emancipació nacional és un projecte global, no només d’un nou Estat, sinó d’un país millor, més just i més culte.

7. IRONIA. L’independentista, en campanya, manté la seva tradicional ironia i, fins i tot en els moments de més transcendència, és capaç de fer un comentari humorístic o irònic, entès en termes ferraterians, és a dir, que no l’usa per dissimular les coses ni les amaga, sinó que li confereix més aviat una funció terapèutica.

8. GRANDESA. Ja no qualsevol independentista, sinó tot català, sap que el seu país viu uns moments fundacionals, històrics, del que acabarà emergint un ordre nou. Però l’independentista, a més a més, sap que cal donar-li a aquests moments la grandesa i el simbolisme que tot moment fundacional requereix.

9. ADVERSARI ÚNIC. L’independentista, que en el dia a dia defensa la seva posició de manera aferrissada contra tothom, fins i tot contra ell mateix, en campanya electoral concentra les seves forces contra un únic adversari: contra tots aquells que no volen la llibertat de la seva nació. És implacable, contra ells, i no accepta cap claudicació. En canvi, se sent fent camí amb tota la resta d’independentistes.

10. FUTUR I ESPERANÇA. El bon independentista mira endavant, sempre endavant. Sap que la pàtria és el poble i la terra, i que tot és ara i res, com deia el poeta Joan Vinyoli. Però viu el moment amb emoció, fins i tot en campanya, tranquil i convençut que el país té la gent, els arguments i l’esperança que calen. Per això s’hi ha compromès, serenament i responsablement. De fet, no és només ell, tota una generació s’ha compromès en aquest repte fabulós, el repte de ser l’amo del propi futur.

Epíleg

Aquest decàleg de l’independentista en campanya es redueix a dos manaments: respecta a qualsevol independentista com a tu mateix, i gaudeix del moment, la història és a punt de començar de nou a Catalunya.

domingo, 14 de octubre de 2012

PART FINAL DEL DISCURS DEL MHP ARTUR MAS EN SER PROCLAMAT CANDIDAT A LES ELECCIONS

"Si la voluntat d'un poble hi és, això és indestructible. En aquesta majoria hi ha persones que hi ha estat sempre, altres que potser no hi eren i s'hi han anat a incorporant. A CiU tením clar que calia esperar el moment, i hi havia gent que no hi era, i que ara s'hi estan afegint; en altres casos ens trobarem amb gent que no hi serà mai, i els hem de respectar com no pot ser d'altra manera, i per últim els que no hi són perquè tenen por, i és aquesta la feina que hem de fer tots. Els hem d'anar a buscar i convencer-los, perquè necessitem aquesta majoria social tan important. Si vencem les pors d'alguna gent del país, vencerem amb una clara majoria i anirem cap al nostre futur. Són cent anys d'aposta catalanista modesta i sincera per convertir l'Estat espanyol en un lloc amable i acollidor...monarquies, repúbliques, governs de tota mena...i dissortadament, després de cent anys, comprovem que hi segueix havent una gran incomprensió, ignorància i menyspreu cap a Catalunya, encara que hi ha molta gent en en conjunt d'Espanya que pot arribar a ser comprensiva, però les oligarquies de l'Estat no entenen res, o s'hi giren d'esquena. Si després de 35 anys de democràcia i 25 anys d'UE, aquesta gent segueixen igual, hem de canviar d'estratègia per no topar contra una paret inamovible. Com pot ser que després de 30 anys de transferències per 300.000.000.000 milions d'euros, avui quan n'anem a demanar 5.000, prestats, ens diguin que abusem d'ells; com pot ser que després del Via Crucis de l'Estatut, que va votar afirmativament el 74% dels catalans, un Tribunal Constitucional deslegimitat ens el retalli i ens el desvirtui de tal manera; com pot ser que després del 70% dels vots al Parlament de Catalunya, el president d'Espanya no es digni ni a obrir un perióde de negociació del pacte fiscal; com pot ser que ens diguin que hem d'espanyolitzar els nostres nens, quan després de 30 anys, els nois i noies catalans saben desenvolupar-se perfectament ee català i en català, i ens acusen d'adoctrinar independentistes, i no, a l'Escola Catalana s'explica la història d'Espanya, no com la volen explicar ells, com Una Grande y Libre, sinó com un Estat plurinacional. No té cap sentit que al cap de 35 anys i que al cap de 25 d'UE, volem una identitat de futur, i nosaltres bevem del passat i de l'empelt, però sobretot, perquè les branques creixin i floreixin, en un país tan barrejat com el nostre, hem de fer una identitat de futur. Tenim dret i possibilitats de viure millor, i tot no es donarà l'endemà, però una Catalunya sobirana pot oferir una vida millor als que ho passen malament i als que no ho passen malament, però que volen un país millor. És tot plegat que fa que podem assolir una Catalunya millor. Quan parlem de sobirania hem de ser conscients que construïm la Unió Europea, i hem de cedir sobirania per poder-nos tractar de tu a tu amb les grans potències mundials, i Catalunya no es pot quedar enrere. Hi ha gent que ens diu "aquest ha convocat eleccions per guanyar vots"; si no les haguéssim convocades haguessin dit "aquest vol conservar la poltrona; altres parlen de cortines per tapar les retallades...ens han demanat una consulta pel tema de les retallades. Doncs bé, ara tothom es podrà pronunciar per la globalitat, retallades i tota la resta del país. Hem hagut de fer unes polítiques dures, i no les hem fet ni per gust ni per ganes. La política d'austeritat sí que es fa per fet primordial, per tal que mai més no ens tornem a quedar amb la caixa buida. No agrada retallar, a ningú, però el que la gent no perdona mai és que se'ls retalli la veritat, i un dels pocs avantatges, i dic pocs, és que des de primer dia hem dit la veritat, i ara som en ple tràngol, i aquesta tempesta l'hem de passar, i la passarem. En aquests pròxims quatre anys anem a una lluita sense treva i sense descans a favor de la reactivació econòmica, i la creació de llocs de treballa serà la meva primera prioritat, serà una lluita sense treva i sense descans contra la pobresa que ens envaeix des de fa tres o quatre anys. Fa quatre anys encara anàvem a buscar gent fora per treballar, i ara en canvi estem sota mínims. També lluitarem, com ho estem fent, contra el fracàs escolar, i vencerem. Per primer cop en tres segles el poble català serà cridat a les urnes per decidir lliurement el seu futur. Hi ha hagut moltes menes de votacions, però que el poble català pugui decidir, ara és una realitat. la consulta es farà en els pròxims quatre anys, i després el procés durarà un temps, ja ho veurem què passarà. Ho farem en un marc legal, i si no és a l'Estat, demanarem empara a Europa, al món sencer...farem el que calgui. Per vies legals hi ha moltes maneres de consultar. La consulta hi serà; tindrem simbolisme i serà d'una gran repercussió internacional. Ara, quan tants ulls estan al damunt nostre, posem-nos els nostres millors vestits: la pulcritud democràtica, la convivència i el civisme. Només demanem que després de tres segles d'imposicions i ajupir el cap, i després de mil anys d'existència, el mínim que demanen és poder-nos pronunciar. Els països civilitats ho fan així, i encara que no els agradi, escolten els clams dels que els fan. Ens agradaria que a l'Espanya democràtica de fa 35 anys, sortissin algunes veus que diguessin que Catalunya té dreta a decidir. de tant en tant em trobo gent anònima, que t'aturen, et donen la mà, et fan dos petons, i et diuen, "gràcies", i això no té preu! Perquè que sense aportar-los res directament et donin les gràcies, té un gran valor. Nosaltres estem al costat del poble, i ens donen les gràcies per això".

viernes, 12 de octubre de 2012

Mentre no arriba l'Estat propi.


Mentre no arriba l’Estat propi, el dia a dia és molt cru. La fallida de l’Estat espanyol i la ineptitud de la seva classe dirigent ens portaran a la misèria.

N’hem parlat d’altres vegades. En els nous pressupostos es continuen construint AVE inútils, no hi ha cap reforma en profunditat: desaparició del Senat i les províncies, clausura dels ministeris amb les competències transferides... Al contrari. S'utilitza la relaxació que Europa ha concedit a Espanya pel compliment del dèficit, per collar més les autonomies (en el terreny de la sanitat, l'educació i els serveis socials), mentre l’aparell central guanya marge per les dues bandes –Europa i autonomies– per allargar i augmentar el pes del seu domini.

El prestigi de les institucions espanyoles està per terra. El Rei al que la bravata antiindependentista només li pot haver fet recuperar fans locals, és ridiculitzat internacionalment, així com Rajoy, titllat per la premsa anglosaxona de mentider.

El que dèiem, si les pimes innovadores no tenen suport per tirar endavant; i estan en risc d’ensorrar-se pilars bàsics de l’economia del coneixement, amb baixades suïcides dels pressupostos per recerca i innovació. ( No queda una altre cosa que tocar a Generala.

Els gestors de coneixements de pimes, centres tecnològics i centres de recerca han de canviar urgentment els plans estratègics. Que facin plans que prescindeixin totalment del finançament públic local  i accentuïn la seva excel·lència per concórrer a programes europeus (Catalunya optava generalment entre el 25% i el 50% en la
captació d’aquests programes).

Però encara més. Recomanació urgent: canvi estructural d’orientació. Recerca bàsica o aplicada pensada per donar solucions generalitzables i no sofisticades als problemes de la sostenibilitat i la salut humana i que millorin els béns intangibles de la cultura i la creativitat.

Ha de ser una recerca que ha de promoure l’entrada d’empreses en els espais científico-tecnològics i que ha d’entrar a les pimes amb programes de doctorats i projectes de fi de carrera duals, on futurs enginyers o llicenciats i doctors facin els seus projectes vinculats a les necessitats d’una pime o d’una empresa o administració pública.

I un cop assentat el canvi conceptual, que faci baixar a alguns de la torre d’ivori on es trobaven, que busquin aliances o simplement que esdevinguin franquícies de centres de recerca i tecnològics de la zona de l’Europa del coneixement i el benestar.

Noruega, Suècia, Suïssa, Israel.... Us asseguro que hi ha grans oportunitats. Ara que ens toca baixar del burro i treballar per objectius, els nostres preus de les factories del coneixement comencen a ser barats. Per un centre noruec, l’externalització a la Xina ja no surt a compte ni en preu ni per distància física i psicològica.

Una delegació científico-tecnològica a Barcelona, és una joia. És l’hora de la subhasta del coneixement. I en aquest camí quedaran els millors. Els qui hagin viscut d’esquena al món i en el mercat captiu del finançament públic local, els veig un futur magre.