Municipis retallats, buidatge de competències.

El Consell de Ministres ha donat llum verda aquest divendres al projecte de llei de racionalització i sostenibilitat en l'administració local. Una nova normativa no exempta de polèmica que pretén reordenar competències per evitar duplicitats entre les administracions autonòmiques i locals i reforça el paper de les diputacions. 

La reforma s'ha dissenyat durant més d'un any i l'oposició en ple la rebutja perquè ho considera una privatització encoberta de serveis. Per la seva banda, la Generalitat interpreta que no afectarà Catalunya, que tindrà llei pròpia la setmana vinent.

La reforma preveu estalviar 8.000 milions d'euros fins al 2016 i aconseguir, segons l'executiu, una gestió local més àgil i eficient i l'abaratiment de la prestació de serveis. El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, assegura que aquesta és una reforma municipalista i que preveu "racionalitzar l'oferta de serveis de la nostra democràcia".

Municipis retallats

En els nombrosos esborranys que el govern central ha plantejat, s'ha mantingut la màxima "una administració, una competència" i la supeditació de tota l'activitat municipal a la sostenibilitat financera de l'administració local. L'oposició a la llei ha estat una constant, tant per part d'ajuntaments com de partits polítics. Fins i tot s'hi ha oposat el Consell d'Estat, que ha qüestionat la constitucionalitat de la norma.

En el text aprovat aquest divendres ja no es parla d'intentar eliminar municipis petits, sinó d'incentivar-ne la fusió. També s'ha eliminat la intervenció obligatòria dels ajuntaments de menys de 5.000 habitants amb pèrdues.

Continua, però, el buidatge de competències municipals. Els ajuntaments tindran cinc anys per traspassar les de sanitat i educació a les comunitats autònomes i un per fer el mateix amb els serveis socials. Només els quedarà l'atenció social d'urgència, l'obligació d'oferir solars per fer-hi centres escolars i la de mantenir-los.

Pel que fa als serveis obligatoris, desapareix el concepte de cost estàndard, tot i que era una de les estrelles del primer esborrany de la llei. Els serveis dels municipis de menys de 20.000 habitants es prestaran des de les diputacions, excepte en els casos en què algun ajuntament demostri que li surt més barat fer-ho sol.

L'avantprojecte fixa que el sou màxim d'un alcalde ha de ser el mateix que el d'un secretari d'Estat i que els de municipis de menys de 1.000 habitants no tindran sou. També estableix, en funció de la mida del poble o ciutat, el nombre màxim de regidors amb dedicació exclusiva i els assessors que es poden contractar.

Segons el nou redactat, cap d'aquestes obligacions afectaria la ciutat de Barcelona, que té la Carta Municipal. Pel que fa a la resta d'ajuntaments, la Generalitat interpreta que la disposició addicional segona blinda la prevalença de la llei catalana que el govern aprovarà la setmana que ve.

CATALUNYA REBUTJA LA REFORMA LOCAL.

Barcelona

Catalunya rebutja la reforma local imposada per Madrid i aplicarà la seva pròpia normativa

Redacció - 26/07/2013 - 19.26h.

Ortega escortada per Amor i Buch a la roda de premsa per valorar la reforma del món local. (Foto: ACN)

L'avantprojecte de llei local aprovat aquest divendres pel Consell de Ministres no fa el pes ni al govern de la Generalitat, que ja ha anunciat que no l'aplicarà, ni a les associacions municipals. L'executiu català assegura que es regirà amb una normativa pròpia que està previst aprovar la setmana que ve.

La vicepresidenta del Govern i titular de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, ha avançat en una conferència de premsa que Catalunya no acatarà la reforma del món local presentada pel ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, perquè és un projecte de llei "de rang menor" a l'Estatut.

El text estatutari estipula que Catalunya té competències exclusives en l'àmbit local. En aquest sentit, l'administració catalana està enllestint una reforma pròpia i amb el consens del món local. La reforma, diu Ortega, es basa en els principis d'"estabilitat pressupostària i el respecte a l'autonomia local".

Malgrat tot, Ortega ha admès que té "poca confiança" en la promesa de Montoro de respectar l'autonomia catalana en l'àmbit local i, per això, ha assegurat que es posaran "tots els instruments jurídics" per blindar l'autogovern català davant un possible conflicte de competències.

Rebuig municipal

En la mateixa conferència de premsa, el president de Federació de Municipis de Catalunya, Xavier Amor, ha afirmat que és un "dia trist" per al municipalisme, que se sent "atacat" per una normativa "recentralitadora" que no respecta l'Estatut.

Per la seva banda, el president de l'Associació Catalana de Municipis, Miquel Buch, ha assegurat que els ajuntaments volen seguir gestionant els serveis com fins ara i ha defensat que ho poden fer de forma eficient,

El Consell de Ministres ha aprovat l'avantprojecte de llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, amb la que es vol estalviar prop de 8.000 milions d'euros fins el 2016 i que inclou diferents mesures i recomanacions relatives al cost dels serveis, a fusions d'ajuntaments o limitacions de sous d'alcaldes, entre d'altres aspectes.

Atac frontal als municipis.

Sobre el contingut de l’avantprojecte

1. L’avantprojecte diu que té com a finalitat adequar les competències municipals i el seu

exercici als principis d’estabilitat i sostenibilitat financera en el marc de la Llei Orgànica

2/2002, de 27 d’abril, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, fet que exigeix

noves adaptacions de la normativa bàsica, en matèria d’administració local, per a

I'aplicació adequada dels principis que conté.

2. L’avantprojecte configura les diputacions provincials com a entitats prestadores de

serveis municipals perquè estableix una via d’assumpció de competències que són

pròpies dels municipis: l’assumpció obligatòria de competències municipals quan la

prestació del servei municipal no compleix el cost estàndard del servei o és ineficient.

3. Dissenya un marc legal que, amb independència de la finalitat que diu que el justifica,

modifica el sistema de competències dels ens locals i, en concret dels ajuntaments i

especialment de les diputacions, a les quals s’atribueixen competències que no tenen en

origen, i s’amplien significativament el marc legal que els correspon.

• Sobre I'encaix de I’avantprojecte en el marc constitucional i estatutari

actual

4. Tot i que el Tribunal Constitucional considera que I'exercici de les competències

autonòmiques en matèria de regim local s'han d’ajustar, necessàriament, a la

competència que sobre les bases de la mateixa correspon al Estat segons l’article

149.1.18a de la Constitució, a 2013, és a dir, transcorreguts 35 anys de Ia seva aprovació,

la interpretació del bloc de la constitucionalitat pel que fa al regim local ha de ser una altra

i no pas la que ens reitera el màxim intèrpret de la Constitució, desplaçant la conceptuació

del règim local com a bifront en favor de la interiorització autonòmica dels règims locals.

5. Avala aquesta tesi el gran nombre de disposicions legals que només durant la darrera

dècada s'han aprovat a Catalunya relacionades amb el sistema institucional de la

Generalitat, amb les administracions públiques a Catalunya i amb l'administració local a

Catalunya, fet que respon a una inequívoca i decidida voluntat de la Generalitat de

Catalunya de posar en pràctica el seu propi sistema de règim local, així com la

significativa circumstància que aquesta interiorització s'ha dut i s’està duent a terme de

manera constant i, sobretot, pacífica, cosa que constitueix una situació de fet, la força de

la qual no pot ser, avui dia, desconeguda pel major intèrpret de la Constitució.

6. Sobre el pronunciament del Tribunal Constitucional en la sentència comentada, cal

remarcar que, a 2010, el màxim intèrpret de la Constitució coneix perfectament la posició

de la Generalitat de Catalunya a I'hora de desenvolupar legalment i posar en pràctica el

seu propi regim local, i si amb aquest coneixement considerava que la Generalitat es

desviava de la voluntat del legislador, havia de motivar, en profunditat, que tot aquest

desplegament vulnera I'ordre constitucional de distribució de competències.

7. Tanmateix no ho fa, ni anul·la el precepte estatutari que manté I'atribució a la

Generalitat de Catalunya de competències en règim local malgrat la no menció a les

competències que a favor de I'Estat estableix I'article 149.1.18a de la Constitució i, en

conseqüència, dóna, a aquesta situació, consentida i respectada, un valor generador de

competències a la Generalitat de Catalunya que no es pot deixar de reconèixer.

8. Un concepte com el de "règim local" tal com l’expressa I'Estatut d’Autonomia de

Catalunya no es pot seguir interpretant com fins ara, sinó que no es pot entendre sense

tenir en compte el context històric i legislatiu que el Parlament de Catalunya ha anat

desenvolupant, dotant de contingut propi el règim local de Catalunya i atribuint al

Parlament de Catalunya plena competència per decidir quin ha de ser el règim local

d’aquesta comunitat.

9. En una comunitat autònoma on s'ha expressat tan clarament com ho ha fet la

Generalitat de Catalunya la voluntat de disposar d'un regim local propi, mentre aquest no

es pugui desenvolupar, les institucions que formalment no el componen -com les

diputacions- s'han de considerar, no obstant això, materialment, part integrant del mateix

mentre no siguin substituïdes per les vegueries; aquesta integració hauria de comportar

I'abstenció, per part de I'Estat, de legislar sobre els mecanismes pels quals les

diputacions catalanes han de rebre obligatòriament les competències dels ens locals

municipals, ja que una qüestió d’aquesta naturalesa, que afecta clarament el règim local

actualment existent, ha de correspondre al Parlament de Catalunya.

10. La garantia institucional d'autonomia de què gaudeixen les diputacions es pot veure

afectada quan el legislador disminueix les seves competències fins a vulnerar el nucli

essencial de la seva dimensió funcional, però també en el cas invers; és a dir, la

vulneració de la garantía institucional d'autonomia local es pot produir, tant per un buidat

de competències com per una atribució, fins i tot limitada en el temps, de competències

que no són ex novo sinó que provenen d'un desapoderament simultani de les mateixes a

qui n’és el titular originari.

11. El nucli de I'autonomia local que a les diputacions garanteix la Constitució és el de

suport als municipis que se situen en el seu àmbit territorial, i així ha estat i és com

I'ordenament jurídic, els seus aplicadors i els destinataris de les seves actuacions I'han

estat percebent des dels orígens d'aquestes entitats, de manera que I'atribució de

competències municipals a les diputacions provincials és de magnitud suficient com per

desfigurar totalment la imatge que en té la consciència social, amb vulneració de Ia seva

autonomia pròpia.

El futur de la catalanitat.

HISTÒRICAMENT, ELS TRES DARRERS intents d’acabar amb la identitat cultural, lingüística, nacional,que ha sofert Catalunya (Decret de Nova Planta,1716; dictadura de Primo de Rivera, 1923, i dictadura de Franco, 1939), els hem superat.

Els nostres avis, els nostres pares, van saber salvarnos els mots.No van cedir.Van salvar la llengua.

Cal destacar l’encert del catalanisme de voler fer de Catalunya un sol poble. La voluntatd’unir i no de separar. La voluntat d’integrar a la catalanitat els nouvinguts. L’escola catalanaha fet un gran servei al país en aquest sentit .Fe una única xarxa escolar per a tothom va ser un gran encert. El plantejament era encertat.

LA IMMIGRACIÓ ESPANYOLA DELS anys cinquanta i seixanta, la primera generació, bàsicament, haconviscut, però no s’ha integrat. La segona generació, per sort, ha estat diferent. Una part dels fills d’immigrants espanyols s’han arrelat.

I alguns d’ells han treballat en defensa de la catalanitat molt més que alguns ciutadans de quatre cognoms catalans.

Amés, que l’ascensor social hagi funcionat ha estat fonamental per a aquesta integració. Oferir feina, treball i una oportunitat per progressar ha estat fonamental.

Un altra part d’aquesta segona generació,però, simplement s’han adaptat. I un tercergrup tenen els peus aquí des del primer dia,

però el cap el tenen allà. Viuen aquí, de la mateixa manera que viuen els d’Extremadura oels de Castella: lingüísticament, culturalment, nacionalment, viuen en espanyol.

ARA, PERÒ, L’ESCENARI HA CANVIAT totalment. El país ha canviat. Les fortes onades d’immigració rebudes els darrers anys han transformat bona part de la societat catalana. I a vegadessembla que no en siguem prou conscients,d’aquest fet ni del moment històric que ens toca viure. Ens juguem el futur. Correm el risc d’esdevenir com els mohawk al Quebec (és a dir, els autòctons del país existents abans que hi arribessin les onades de francesos i anglesos, que van acabar ofegant-los i esdevenint una petitaminoria a casa seva).Demoment, però, ni hem guanyat ni l’hem perdut, la partida. Però l’empat infinit no existeix.

HOTENIM COMPLICAT, CERTAMENT. Però si fins ara, ien dictadures, ens en hem sortit, seria molt lamentable que perdéssim la batalla en democràcia.

El quehemde tenir clar és que el futur depèn de nosaltres. Ningú de fora vindrà a salvar-nos,ningú. Estem sols.Però nohemde ser catastròfics ni pessimistes.No hem perdut.Però, això sí: sino ens hi posem, perdrem, segur.Per tant, que els nouvinguts acabin decantant la balança cap a la catalanitat, només depèn de nosaltres. Si no femres, tot juga a favor de l’espanyolitat, perquè el terreny de joc no és pla, fa baixada i la inèrcia juga a favor d’ells.Per això, ens fa falta un pla estratègic, que de moment no tenim. Ens falta

saber quin país volem per d’aquí a vint-trenta anys; ens falta saber amb què comptem i saber quins passos hem de seguir per apropar-nos a la fita marcada. La catalanitat és en joc i mentre no ens hi posem de debò, l’espanyolitat anirà avançant a Catalunya.

Les empreses globals i els senyors feudals.

Certament a menys que l’economia no millori significativament al llarg del 2013, i es generi ocupació al 2014, el deteriorament pot ser encarà més gran, i els perjudicis per la societat poden abastar a tota una generació. Un fet que no és admissible, i que porta a preguntar-nos que més té que passar perquè els que tenen capacitat de reconduir les polítiques comprenguin que, si s’hagués injectat una dècima part dels 61.162 milions d’euros destinats a la banca al sistema productiu, i molt especialment a la Indústria, la situació quant atur i variació del PIB, fora radicalment diferent a la qual ara estem immersos.

La lectura de les informacions sobre la situació de la banca, -que no sols és el reflex de gestions errònies i d’actuacions encaminades a l’enriquiment d’uns pocs a costa de la immensa majoria dels ciutadans-, i la constatació de la manca de recursos per vertebrar el futur, hagi com l’inadmissible nombre de persones en atur que incrementa la precarietat instal•lada en moltes llars, va recordar-me els pronòstics del lingüista Umberto Eco, que alertava, fa uns 30 anys, que el camí que s’emprenia ens podria portar cap una nova medievalització de la societat. Certament arreu es pot constatar un creixement de les desigualtats, un increment de la distància quant a rics i pobres, l’increment de les barreres a la formació, i que la llei del més fort s’imposa en una societat governada per una elit que sovint és fruit de privilegis del passat, o es fonamenta en interessos inconfessables. Aquest darrer aspecte s’evidencia amb força en la posició dominant de les grans corporacions enfront de les empreses petites o mitjanes, que sovint es veuen arrasades, menystingudes i explotes per aquestes empreses globals.

Tot apunta que actualment, les grans corporacions globals estan assumint el rol de nous senyors feudals, actuant amb impunitat, tot incrementant el seu poder i posició. Ho fan emparats per uns marcs legals que els afavoreixen, i en entorns relacionals que els permet actuar per perpetuar la seva posició. Sols cal observar a qui consulten, escolten o contrasten les propostes els responsables del poder executiu o legislatiu. Fets que comporten que els canvis ignorin les necessitats reals de les petites i mitjanes empreses i els emprenedors, quan són precisament aquests els que generen més de la mitat del PIB, mantenen la immensa majoria dels llocs de treball del país, i aporten un important percentatge dels ingressos de l’Estat.

Les grans corporacions, des de la seva posició dominant i amb nivells de beneficis significatius, escanyen els seus proveïdors industrials. Hom té la impressió que utilitzen la crisi, i la necessitat de devaluació interna, com argument per forçar retallades de preus als productors, obligant-los a actuar amb uns preus que sols cobreixen el cost de les matèries primeres, els processos de fabricació, i l’amortització de les infraestructures. Sovint, el preu de venta imposat per les grans corporacions a les PYMES és el preu de cost. Un fet que obliga als proveïdors industrials a decidir entre finalitzar l’activitat, o renunciar als requerits beneficis, tot hipotecant la capacitat competitiva de futur al no disposar de recursos per invertir.

Al igual que els senyors feudals, les grans corporacions sense instal•lacions de producció industrials pròpies, subcontracten les que requereixen o treballen exclusivament amb proveïdors industrials. El seu creixent es fonamenta amb el treball, la capacitat d’innovació, el disseny, el talent i els recursos de les petites i mitjanes empreses, sense voluntat d’establir lligams de lleialtat i permanència amb elles. Es mouen com a depredadors en la recerca del qui els hi pot aportar més i millor amb menys preu. Els seus benèfics resideixen, en gran part, en retallar els guanys dels proveïdors i en maximitzar el preu de venda, tot minimitzant els impostos a pagar, ja sigui emprant els privilegis que la llei els hi atorga o actuant des de països on la fiscalitat es relaxa. Pautes d’actuació de “domini senyorial”, o el que és el mateix en el seu propi benefici immediat. Conseqüentment actuen en totes les esferes per crear obligacions de servitud i de dependència cap els consumidors i els proveïdors, i en aquest camí atorguen beneficis a les fidelitats, que els hi permeten estendre el seu domini des de els seus centres de decisió, tot sovint llunyans.

Les grans empreses globals són necessàries, i cal cuidar-les i fomentar el seu sorgiment, ja que són elles les que tenen la capitat de generar innovacions que possibiliten avenços enormes de progres col•lectiu. Però aquest fet no pot comportar la destrucció del teixit productiu existent ni l’empobriment social. La legislació no pot considerar exclusivament els requeriments de les grans corporacions, té que estar amatent a les necessitats dels centenars de milers de PIMES, autònoms i emprenedors que, al igual que la classe mitja, són l’autèntica columna vertebral de generació de riquesa i de sostén dels ingressos de l’Estat, conseqüentment del progrés social.

Massa temps s’ha mirat als grans i oblidat els petits, el resultat és el que avui tots patim. És hora d’ampliar la mirada i canviar les polítiques, és hora de protegir i cuidar a les empreses compromeses amb el territori, les exportacions, la innovació, i el progrés socials, i cal fer-ho, tot recordant que sols hi ha llibertat quan les persones podem traçar el seu propi camí per desenvolupar-se personal, professional i intel•lectualment.