sábado, 26 de septiembre de 2015

Jo assenyalo.

Assenyalo Ignacio Escolar, director de eldiario.es, un molt bon diari espanyol que des que tot va començar informa de manera equilibrada sobre el procés, donant veu a totes les parts, fomentant el debat i escrivint sempre amb respecte i sense comparacions insultants.

Assenyalo Alberto Garzón, líder d'Izquierda Unida, que ha vingut a la campanya catalana a defensar una Espanya federal i ho ha fet renunciant a la demagògia lerrouxista i respectant la tradició política dels seus socis a Catalunya.

Assenyalo dos tertulians, Rafel Nadal i Milagros Pérez Oliva. Si no m'equivoco un votarà sí i l'altra no, i els veig tant sensats a tots dos que fos quin fos el resultat jo els encarregaria la gestió del 28-S a quatre mans.

Assenyalo el ministre Margallo, sí, que juntament amb Oriol Junqueras ens va oferir un debat amb aroma de referèndum britànic, allò que aquí a Catalunya tots hauríem volgut i no ha pogut ser.

Assenyalo Iñaki Gabilondo, que ha tingut la valentia d'explicar als ciutadans espanyols el que està passant a al nostre país, i assenyalo el seu germà Ángel Gabilondo, única personalitat del PSOE que no ha vingut a Catalunya a insultar la nostra intel·ligència sinó a dir-nos coses.

Assenyalo el 99% dels tuitaires del sí i del no, que malgrat ser una majoria abassegadora no poden evitar que un 1% converteixi twitter en un lloc desagradable massa sovint. Aquest 99% no es mereix les deformacions i caricatures interessades d'alguns.

Assenyalo Ada Colau, que ha demostrat que deia la veritat quan en la campanya electoral de les municipals va dir que Barcelona en Comú era un projecte en clau estrictament local i no un trampolí de la campanya catalana de Podemos i ICV. Necessitem polítics que no menteixin.

Assenyalo tots aquells empresaris de Catalunya que no han fet res per espantar els seus treballadors i condicionar-ne el vot. I entre aquests, assenyalo especialment els que votaran no però han tingut l'escrúpol democràtic de no utilitzar la seva posició per coaccionar la plantilla. Té mèrit, perquè les portades dels diaris generaven l'ambient propici per fer-ho.

Aquests dies hem après moltes coses. L'amic David Heredia ho va deixar dit dimecres en un tuit que no puc millorar: "Aquest procés acabarà o no en independència, però ha posicionat tothom en el seu llindar real d'honestedat. I això és impagable". Voteu el que voteu diumenge (jo, Junts pel Sí), ens veiem dilluns. La vida continua.
Eduard Voltas.

El vot secret d'Ada Colau.

Finalment, no s'ha produït l'esperat pronunciament de l'actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en favor de la llista de Catalunya Si que es Pot, un gest que alguns havien considerat previsible, car s'interpretava que existia una important homologia entre aquesta candidatura i la de Barcelona en Comú per les darreres eleccions municipals.

I, en efecte, està clar que aquesta era la intenció que animava el disseny de l'actual CSQEP, fins el punt que la seva primera forma va ser presentada amb el segell Catalunya en Comú. La consigna era clara: repetir a nivell de país l'èxit assolit a Barcelona, amb idèntica fórmula d'aglutinar la constel·lació fins aleshores dispersa de moviments socials i formacions d'esquerra post o neocomunista. La societat així ho va entendre i una enquesta publicada el juny d'enguany li prometia a l'encara embrionària coalició 35 escons, disputant la majoria a CiU, tot just acabada de derrotar a Barcelona.

És obvi que les darreres enquestes, que pronostiquen per CSQEP un resultat igual o sols una mica millor per el ja obtingut per ICV, auguren una frustració total d'aquelles perspectives. Què és el que ha fallat en aquell pla que estava tan convençut que podia arrabassar la Generalitat a la dreta nacionalista, igual que ho havia fet a l'Ajuntament de Barcelona?

Les raons són moltes i tenen a veure amb canvis importants al panorama politic català als darrers mesos. Si els enumeréssim, sens dubte un d'ells seria el que CSQEP no és, ni de lluny, Bcomú. El primer decencís per la iniciativa va ser l'abandonament del projecte de Procés Constituent, que implicava renunciar al que sens dubte hagués estat el candidat ideal, equivalent en bona mesura a Ada Colau pel que fa a projecció pública: n'Arcadi Oliveras. Després va venir tot el goteig d'evidències que CSQEP havia nascut com una manera de salvar del naufragi a una ICV que, amb la seva trajectoria formant part de governs neolliberals a nivell nacional i local, feia dubtosa la sinceritat de la seva vocació anticapitalista.

Ada Colau no s'ha pronunciat directament sobre quin serà el seu vot el proper diumenge, però hi ha pistes que en donen una idea. Pensem en el manifest que va fer-se públic fa un dies, sota el títol Més enllà del 27S (http://ruptura27s.cat/), en el que s'urgeix a que el resultat de les properes eleccions impliqui una ruptura radical amb l'actual regim no sols polític, sinó també social, és a dir amb la manera com es distribueix el poder i la riquesa, seguint un model de societat que comparteixen totes les dretes, les d'aquí i les d'allà. Hi ha motius per pensar que una victòria de Junts per Sí no impliqui altra cosa que un canvi de banderes, però no de la vida, que és allò a que l'esquerra ha d'aspirar en tot moment.

No s'ha reparat en quins són els signants d'aquest manifest. Entre ells està gent de Procés Constituent, entre ells impulsors inicials com Vicenç Navarro, Teresa Forcadas o Arcadi Oliveras, i també es poden reconèixer militants tant de Comunistes de Catalunya —avui dins d'EUiA— com de Podem. El seu referent és explícit: projectes municipalistes que van reeixir com a resultat d'acords d'unitat popular amb presència de moviments socials, sectors de l'esquerra històrica, Podem i la CUP. El referent d'aquest model és sens dubte Badalona, però hi ha d'altres similars: Ripollet, Cerdanyola, Berga, Castellar, Sabadell, Terrassa, Rubí. Alguns van obtenir representació; d'altres, avui governen.

Tampoc s'ha destacat com mereixia altres presències ben significatives entre els impulsors del manifest: Jaume Asens, Gala Pin i Gerardo Pisarello, és a dir les tres persones més properes a Ada Colau i les que estan compartint amb ella l'administració de Barcelona. Una d'elles, Gala, ja ha declarar que votarà CUP. No crec que es pugui dubtar que el pensament polític de l'alcaldessa haurà de ser, en aquests moments, si més no similar al d'aquells que la van acompanyar un dia a la lluita al carrer i l'acompanyen avui al govern.

I per qui acaba demanant el vot aquest manifest? Doncs indistintament per Catalunya Si Que Es Pot..., o per la CUP, forces que els i les signants consideren que poden assumir l'impuls transformador de la societat i que es voldria veure reunides en el govern o l'oposició de la futura República Catalana, com ho estan en un bon nombre de pobles i ciutats del país.

Per tant és raonable imaginar-se que en aquests moments Ada Colau té el mateix dilema que els seus companys de govern municipal i no sap si votar CSQEP o CUP. O no, o igual ja s'ha decidit. Alguns amics seus ja ho hem fet.
Manuel Delgado.

Tots els sís de la campanya.

Avui s'acaba la campanya electoral. De fet, m'atreviria a dir que és una sort.! Si no fos així, potser ens mancarien adjectius al diccionari per qualificar-la. La campanya ha estat intensa, previsible, amb contrastos, trufada de moltes visites de líders espanyols, tensa i desesperada, il·lusionant, amb punts de surrealisme i fins i tot de ridícul, massiva per a uns i minsa per a altres, innovadora (amb un gat xinès invitat), amb força mentides, amb cartes fraudulentes, amb vistes cap al futur i amb moltes mirades a Europa, entre d'altres moltes coses. Si m'ho permeten, també els diré que utilitzant un símil olfactiu, per una servidora la campanya ha tingut dues olors: l'olor de nou —aquella tan meravellosa de quan obres un llibre— jove i renovadora i aquella olor rància i obsoleta, semblant a l'olor de la naftalina, dels armaris de les cases antigues. En resum, i malgrat els matisos que cadascú hi pugui veure, la campanya ha estat clarificadora perquè tothom ha hagut de destapar les cartes. Tan és així que, passi el que passi el dia 27, mai més res no serà igual. I per què no serà igual? Doncs perquè la campanya ha obert portes que no es tancaran. Els ho resumeixo en sis afirmacions.

Primer sí. Les eleccions de diumenge són formalment autonòmiques però simbòlicament plebiscitàries i realment definitives. El to de tots els partits, el fet que s'hagi posat tota la carn a la graella, l'ús de la política de la por i la sortida de l'armari de tots els poders fàctics de l'Estat com a instrument per anar en contra de la voluntat del poble han demostrat que som davant d'una comtessa electoral que marcarà el nostre futur i que no té res a veure amb unes eleccions habituals.

Segon sí. Amb l'Estat espanyol no hi ha res a fer perquè no hi ha ni possibilitat de diàleg, ni els partits espanyols no cap intenció de negociar res. Ni el PP ni el PSOE no estan disposats a acceptar un referèndum. Del primer, ja ho sabíem del cert. Del segon, ho vàrem saber dimecres quan Pedro Sánchez va afirmar-ho sense manies (fins i tot contradient el seu candidat, Miquel Iceta). Així doncs, és clar que no existeix cap via per pactar res al Congreso de los Diputados. Els de la tercera via (siguin socialistes o democratacristians) faran bé d'entendre que tant el PP com el PSOE no tenen cap intenció de facilitar un canvi i que qualsevol porta a un referèndum ha estat tancada. El vell lema "una, grande i libre" és més vigent que mai.

Tercer sí. L'independentisme il·lusiona i l'unionisme deprimeix. M'explicaré. Tinc la impressió que l'unionisme ha arribat tard i malament i aquest fet li ha fet cometre errors que en campanya es paguen cars. Les mentides, els desmentiments, les maniobres i el to crispat no han estat bons aliats dels unionistes, sobretot perquè han estat tan barroers i exagerats que han ratllat el ridícul. En canvi, els independentistes han trobat molt millor el to, han sabut vendre un projecte nou, que il·lusiona, que omple places i que mira cap endavant.

Quart sí. El resultat serà observat i escoltat arreu del món. La nostra és una reivindicació democràtica que ha tingut molts altaveus. Durant els darrers anys, les mobilitzacions catalanes s'han seguit amb interès i s'han analitzat als principals centres de poder del món, tant els polítics com dels mitjans de comunicació. Aquest interès ha crescut amb els anys i per tant tot fa pensar que diumenge hi haurà molts focus posats sobre el resultat de les eleccions catalanes.

Cinquè sí. El 27 ens ho juguem tot. Precisament perquè el món ens estarà mirant afirmo que el 27 és molt important. Tot sembla indicar que la victòria del sí serà gran. Ara el que està en joc és veure si es confirma el que indiquen les enquestes que ja no es poden publicar, les quals mostren que la política de la por no triomfa, que Junts pel Sí és a tocar de la majoria absoluta i que la CUP podria fer un resultat que acostés les forces independentistes als 78 o 80 diputats. Aquest seria, sense dubte, un resultat espectacular perquè donaria la possibilitat de guanyar en escons (el que necessitem) i en vots (el que desitgem perquè el resultat sigui indiscutible!). Així doncs, i malgrat tot sembli fet, no podem deixar que ningú es quedi a casa i convé fer que l'èxit anunciat sigui una realitat palpable, real i innegable. Si això es produeix, l'Estat espanyol es trobarà amb una situació molt més complicada que la d'ara. Les urnes hauran parlat i en democràcia això és el que val.

Sisè sí. Votaré sí, cosa que no crec que estranyi a ningú. I votaré Junts pel Sí perquè crec que aquesta agrupació transversal de partits polítics (CDC, ERC, Demòcrates per Catalunya i Més, Moviment d'esquerres) i societat civil provinents de diferents àmbits ideològics i encapçalada per l'amic Raül Romeva respon molt bé als anhels dels qui hem reivindicat durant molts anys el dret de decidir, el dret d'existir com a país, el s drets socials de les persones que hi viuen, la voluntat europeista i l'anhel de ser lliures. No els puc dir que ho faré pels meus fills perquè no en tinc. Ho faré pels fills dels meus amics i per tota la gent que m'ha precedit i per les persones que m'estimo i també pels que han treballat —alguns des de la CUP— de manera gairebé obsessiva per la independència, pel benestar de la ciutadania catalana i pel futur.

En fi, acabada la campanya, només cal constatar que diumenge serà un dia llarg però que amb una mica de sort el podrem acabar amb els nostres desitjos satisfets. I llavors, podrem dir que hem passat una altra pantalla i que a partir del 28-S començarà una nova etapa del procés que ens durà a la construcció definitiva d'un país que, malgrat que és petit, pugui viure amb plenitud.
Monica Sabata.

Lliçons d'Escòcia.

El món ha viscut aquests dies molt pendent d'allò que comenten dues dones que ocupen posicions de poder. En efecte, Chistine Lagarde, Gerent del Fons Monetari Internacional i, sobretot, la Sra. Yellen, Governadora de la Reserva Federal dels EUA, no han parat d'avisar-nos de que potser s'acostava el moment de dur a terme una puja del tipus d'interès del dòlar. A l'agost, però, les estadístiques van resultar dissuassòries de qualsevol decisió en aquesta línia i les possibilitats d'adoptar un canvi d'orientació més aviat s'han vist frenades per l'evolució negativa de les economies dels països emergents i, sobretot, la patacada de la borsa de Shanghai el dilluns negre de les grans pèrdues que mes aviat indiquen que la Reserva Federal ajornarà la puja que semblava imminent. De moment, doncs, es dibuixa un panorama mundial que sembla indicar una actitud nova, menys propensa al si l'encerto, l'endevino i més inclinada a pensar en un horitzó d'espera més llarga. De fet, ara constatem que l'economia globalitzada es veu més afectada per l'evolució de la xinesa quan reclama més creixement i més política monetària de injecció quantitativa.

És, per tant, amb aquest teló de fons que els països i les comunitats es plantegen les seves reivindicacions i tracten de definir el seu lloc en el concert dels estats, les nacions sense estat i les regions que aspiren a perfilar el seu lloc en el concert als diferents pobles que com és el cas de Catalunya. A Escòcia que encara no han superat la prova d'un referèndum suficientment reeixit. El prestigiós analista Martin Wolf s'hi ha referit en termes que poden resultar d'interès aquí entre nosaltres. D'entrada, es mostra satisfet de com ha resolt la situació el govern britànic tot i que la votació va ser prou igualada per a deixar al tema com una qüestió que segueix oberta. Són, per tant, moments per a tenir el cap fred especialment per part d'Anglaterra atès que el nacionalisme escocès és una amenaça al nacionalisme anglès que no ha de mantenir un equilibri amb una part que pot ser dominada, però no dominadora. Es raonable concedir a Escòcia un grau elevat d'autogovern. Tanmateix això no tindria gran importància si Anglaterra i Escòcia votessin als mateixos partits, però com que no era el cas, va esdevenir necessària l'existència d'un parlament escocès. Com a reacció, els anglesos han exigit vots anglesos a l'hora de decidir sobre temes anglesos. Lògicament, el parlament escocès no hauria de prendre decisions en matèries que no l'afectessin directament. Naturalment, això és una anomalia, però el parlament d'Escòcia ha de poder decidir sobre quatre cinquenes parts de la despesa en serveis públics de salut, educació o justícia. Temes com la defensa i la política exterior no serien plena competència del govern angles elegit i, en canvi un govern escocès si tindria facultats. Vol dir que el vot anglès per a qüestions angleses no podria funcionar. Una alternativa, poc pràctica per d'altres raons, seria un esquema plenament federal. A part que Anglaterra ha estat un país centralitzat des de fa 1.000 anys. A més a més, la capital (Londres) genera el 45% del PIB del país.

Quan el govern de Londres sigui laborista en virtut dels vots d'Escòcia, es produeix l'anomalia i es repetirà la situació del 1950, 1964 i 1974. El que passa, però, és que decidir les qüestions amb els vots dels anglesos també resulta problemàtic de manera que cal explorar alternatives de descentralització. Per tant, si es vol preservar l' unió, l'alternativa serà la descentralització a favor dels governs locals i, en tot cas, s'ha de tenir present que cap partit no pot assolir el poder si no obté a Anglaterra un nombre de vots més alt que el que es pugui aconseguir a cap altra part del Regne Unit, atès que Anglaterra representa el 84% de la població global. Es, per tant, necessari que el govern no ignori allò que volen els anglesos. En canvi, si que es poden ignorar els desitjos dels escocesos.

En definitiva, els anglesos com a grup dominant han de ser capaços d'autolimitar-se precisament perquè són majoria , cal tenir en compte que la simetria formal a més de ser inservible pot conduir a que la unió estigui condemnada al fracàs atès que només pot funcionar si és desigual perquè una genuïna federació només pot constituir-se com a exercici massiu de re enginyer política. Vegin, doncs, com es compara aquesta autolimitació del més fort amb l'abusiva actitud imperialista, de voluntat de domini i d'explotació de la minoria que l'Espanya imperial, exfranquista i amb vocació dominadora i explotadora de l'Espanya que ens ha posat als catalans als peus dels cavalls amb actitud de "vinieron los sarracenos y nos molieron a palos que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos" Ni AENA, ni les autopistes gratuïtes, ni l'AVE, ni les inversions en infraestructures, ni el boicot del corredor de la mediterrània, ni les "peonadas", ni la vulneració de l'esperit estatutari, ni l'atac a la llengua i la identitat nacional de la part minoritària mereixen cap mena de respecte i no s'ajusten a cap model que no sigui el de "l'ordeno i mando" avui vigent en un fals esquema de democràcia que ens reserva com a projecte i a la pràctica dels tribunals i de l'administració central el trist paper de víctimes d'animadversió, de tracte penalitzador o d'hostilitat manifesta encara que el nostre sacrifici tingui aspectes que perjudiquen al conjunt. Vegin, si no, l'ofensiva que s'ha desencadenat a la banca que ara ens amenaça, sense aturar-se per a evitar el perjudici. Compta més el "fuero que no pas el huevo i preval" "l'ordeno y mando" d'aquella Espanya "ayer dominadora que, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora". Quanta raó té, doncs, Martin Wolf en la seva anàlisi de que, sense autolimitació la majoria dominant i abusiva només pot conduir al descontent de les víctimes d'un esquema abusiu i a que no funcioni cap sistema d'unió ni la mínima fórmula de lleialtat i de contribució a un projecte comú, que no sigui un model de prejudici, hostilitat, desigualtat i pèssim model d'absurd domini ineficaç i inservible per a establir un bon funcionament, un minin de cordialitat i de lleial col·laboració per a que l'uniformisme preconcebut no ens acabi fent a tots víctimes de la intransigència que actualment ens ofega. Ves per on a Escòcia ens donen lliçons d'autolimitació i de realisme que permeti un mínim comú denominador que deixi respirar a la minoria. I quina ironia que ara el govern del PP que cedeix la base de Morón per a que la USAF pugui bombardejar millor i a més a prop ique demana a Cameron que es pronuncií contra l'independentisme català amb l'argument de que la successió equivaldria a l'expulsió de la UE, resulta que es planteja via altres referèndum precisament per a que el Regne Unit abandoni la pertinença a una UE de la que ja no fa servir ni la moneda de la zona euro. Quina ironia que hagi de defensar el sistema el primer país que ha expressat el propòsit d'abandonar el barco! I quina pena que a nosaltres se'ns reservi sempre el paper de víctima!

També David Torrance, autor del llibre "Salmond, contra el pronòstics" s'ha referit a la qüestió. Ens recorda que el primer referèndum que es va a proposar a la Gran Bretanya va ser demanat 80 pels radicals que s'oposaven a l'autogovern d'Escòcia. Aquella iniciativa no va prosperar, però després hi ha hagut molts plebiscits que serveixen com a suplents de la falta d'una Constitució pròpiament dita. En això devia pensar David Cameron quan se'n sentia orgullós malgrat que només havia guanyat una batalla i no la guerra i el fet de que deu ser l'únic que pensa que la qüestió escocesa ja està resolta. Tanmateix, a les eleccions posteriors, el partit laborista va desaparèixer del mapa. En els rengles del partit es pensa que hi haurà un altre referèndum i que tornaran a perdre presència. En canvi, el Partit Nacionalista Escocès sap que Purgatori esta, doncs, assegurat. En resum, només la derrota de conservadors i laboristes pot garantir la continuïtat de la unió.
Francesc Sanuy.

domingo, 13 de septiembre de 2015

"Mira Pablo, en el temps que portes en política has canviat d'opinió unes quantes vegades.

El president de Súmate i número 6 de la llista de Junts pel Sí, Eduardo Reyes, ha donat un toc d'atenció al líder de Podemos, Pablo Iglesias. Reyes va publicar al seu Facebook una carta dirigida a Iglesias, en referència a les seves declaracions sobre els andalusos: "Anava a començar aquesta carta dient: 'Benvolgut Pablo Iglesias', però no! Vostè no es mereix aquest tracte perquè per molt d'hora que es llevi no és un senyor", comença la missiva. I continua Reyes: "Mira Pablo, en el temps que portes en política has canviat d'opinió unes quantes vegades. A mi, personalment, em vas dir que l'assumpte de la independència de Catalunya era 'única i exclusivament tema dels catalans'. Clar, llavors encara no existia Podemos i ho veies tot amb altres ulls (desinteressats)".

El president de Súmate segueix, recordant: " Més endavant, quan van descobrir que eres algú que movia masses i podies treure-li suc al tema, va aparèixer allò d'acabar amb la casta. Aquest era tot el teu discurs. Tot per a tu era casta, tot i tots menys aquells que et recolzaven. Va ser llavors quan vas començar a anar en contra dels catalans, en contra, si era necessari, del dret a decidir. Perquè tu no aspires a una butaca, aspires a una mica més que això, aspires a un palau que es diu Moncloa".

A més, l'avisa que no arriba al nivell de l'expresident espanyol socialista Felipe González: "Tu no arribes a aquest nivell, perquè se't veu el llautó, o millor dit, la cua. Encara recordo l'entrevista que et va fer la Mónica Terribas, en la qual et va preguntar pel corredor del Mediterrani i no tenies ni idea de què et parlava. De veritat et creus legitimat per donar-nos lliçons? Véns aquí, a un país en el qual el 70% de la seva societat té orígens fora de Catalunya per parlar-nos d'etnicismes?"

En aquest sentit, Reyes l'adverteix que "aquests fills d'andalusos als quals et refereixes dient que hauríem d'anar a votar per apartar Mas i Rajoy, no t'aplanaran el camí del palau on tu vols anar a viure. Aquests fills d'andalusos, extremenys, gallecs i de tot arreu d'Espanya, ens sentim tan espanyols i tan catalans com els nascuts aquí i votarem independència, encara que no vulguis. Ens considerem d'aquí i el que volem no és desfer-nos de ningú, el que volem és construir un país nou pel poble i per al poble".

Continua el president de Súmate amb contundència: "Ets com el PP i el PSOE, no t'enganyis perquè saps que, ni el tu, ni ningú sense dos terços de les dues càmeres podrà canviar la Constitució. O has pensat per un moment que tindràs una majoria mai aconseguida? Si penses així, dues coses: 'o ets un pobre il·lús' o penses seguir enganyant a la gent amb falses esperances de canviar Espanya". I conclou: "Deixa que els catalans decidim per nosaltres una cosa tan democràtic com votar el nostre futur polític, perquè catalans som també aquests fills d'andalusos, extremenys, gallecs i de tot arreu d'Espanya que hem plantat les nostres arrels en aquesta terra que ens va donar oportunitats. Tal com vas contestar al meu correu, el tema de Catalunya és exclusivament dels catalans"

sábado, 12 de septiembre de 2015

La miopia del Govern espanyol i la "visió" del Presidents Mas.

El moviment independentista segueix recelant d'Artur Mas. Si des del Govern del PP Mas és l'únic culpable del procés, els socis d'Esquerra Republicana, i les entitats sobiranistes en el seu conjunt, creuen que Mas oferirà una oportunitat a l'Estat per arribar a un acord.

La paradoxa és que tots tenen una mica de raó. Sense Mas, l'independentisme mai hauria arribat tan lluny a Catalunya. Però amb ell al capdavant, els sectors més moderats consideren que tenen una garantia perquè les coses no se surtin de mare.
La campanya electoral es va iniciar aquest divendres, amb la Diada --perquè així ho va decidir Mas-- i amb una nova exhibició independentista, aquesta vegada a l'avinguda Meridiana de Barcelona, que recorre barris obrers i poc inclinats, a priori, al projecte de la candidatura Junts pel Si, en la qual figura el president de número quatre.

Orgull mundial

La manifestació va representar un nou èxit, encara que s'havia donat per amortitzada, perquè el bloc independentista està molt motivat, i, per quart any consecutiu, ha demostrat el seu poder.

Amb aquesta victòria al carrer, "que influeix, però on es decideix és a les urnes", com va assegurar Mas en un missatge institucional al final del dia, el cap de l'executiu català va voler que el Govern del PP reflexionés de nou. Després de dures paraules, per "la seva miopia, des de l'orgull imperial", Mas va reclamar el "dret a ser escoltats", amb la proposta de que "si és necessari canviar una llei, la canviem entre tots", en una vetllada al·lusió a la reforma de la Constitució.
Ara bé, fins a aquest punt va arribar Mas. No més lluny. Perquè a continuació va defensar el seu dret, si obté una victòria electoral, per majoria absoluta, a "implementar el mandat democràtic que ens hem donat".

Què pot esperar el PP i el PSOE?

Què vol dir? Què poden esperar els dos grans partits d'àmbit estatal? El PP segueix veient el procés com un projecte d'Artur Mas, però, en funció dels resultats, Mas ja no podrà pilotar-ho. Si Junts pel Si no té la majoria absoluta, i depèn de quatre o cinc, o els vuit diputats que les enquestes li atorguen a la CUP, tot pot canviar de la nit al dia.

I es pot accelerar una declaració d'independència, o la ruptura interna de la tota la coalició.
Per això, Mas segueix jugant les seves cartes. Encara ell és la garantia de conduir un procés amb ordre, amb la idea d'aconseguir un gran acord entre Catalunya i Espanya, com apuntava a Economia Digital el president de Caixabank, Isidro Fainé. Ho va constatar aquest divendres, després d'una enorme manifestació en la Diada, i ho va fer la passada setmana en un acte amb empresaris en la Cambra de Comerç.


Un viatge des de 2012

Només Junts pel Si, és a dir, només ell, com a interlocutor encara reconegut dels sectors econòmics i polítics de l'Estat, podria forçar un canvi en la relació de Catalunya amb Espanya, que no hauria de passar per una ruptura traumàtica.
La campanya ha començat, però Mas obre de nou la mà, conscient del suport que aquest divendres va tenir als carrers, i amb el desig declarat que les urnes avalin el viatge que va iniciar al 2012. S'ho juga tot, amb un alt risc, ja no només per a ell, sinó per al conjunt de Catalunya, bloquejada, i sense govern. Com ell admet, "encara estic viu".

La revolució dels somriures.

Estava cantat que la manifestació de la "Diada" seria un èxit. El nivell de mobilització del soberanisme és molt alt. Les amenaces del govern espanyol o de la gran patronal, sempre vinculada a personatges amb cognoms molt coneguts en altres temps, no serveixen de res. Al contrari. Sembla mentida que encara no s'hagin adonat d'això els prescriptors intel·lectuals de l'unionisme.
Com ja va ocórrer amb la mobilització de l'any passat i amb la de l'anterior i amb l'anterior de l'anterior, aquesta nova manifestació ha estat una demostració multitudinària de color i alegria. El blanc de les samarretes, amb el qual es volia destacar la puresa de la reivindicació independentista, combinat amb el multicromatisme dels punters, triats per ressaltar tots i cadascun dels aspectes que ha de tenir en compte el nou Estat, proporcionen a l'espectador una sensació de benestar natural.
A diferència d'altres anys, la manifestació d'avui era directament independentista. La fase del "dret a decidir", aquest eufemisme de l'autodeterminació que va triomfar per la seva claredat, ja està superada. Els manifestants donen per fet que aquest dret el van a exercir, encara que sigui anòmalament, el 27S. Si al matí següent de les eleccions la candidatura de Junts pel Sí obté 40 o 45 diputats més que la segona opció, la victòria de l'independentisme estarà clara i serà imparable. Si a aquests 40 o 45 diputats de diferència se li afegeixen, a més, els diputats de la CUP, la distància respecte del segon partit, que previsiblement serà C's, podria arribar a ser de 50 a 55 diputats.
El problema dels unionistes és que ni estan units ni poden estar-ho, perquè el que té en ment C's per solucionar aquest conflicte només l'hi ho "compra" el seu aliat natural, el PP, ja que el PSC encara es manté ferm en la seva defensa del federalisme uniformista. Els de CSQEP  estan dividits i no saben el que volen. Els de Pablo Iglesias van llançats amb el seu neolerrouxisme atroç i els de EUiA, en canvi, es deixen veure en actes, com el que va convocar a les esquerres per la independència a la plaça del Rei el passat dia 10, junt amb Pernando Barrena, amb els qui  estan aliats. El tinent d'Alcalde barceloní Gerardo Pisarello estava avui al capdavant de la manifestació mentre que l'alcaldessa Ada Colau havia d'estar prenent el te a casa seva. Coses de la "nova" política.
El soberanisme està en forma. Li va costar aparcar les reticències entre els partits, perquè la politiqueria és el gran mal actual a tot el món, però ha quedat demostrat que l'entusiasme i la perseverança de la gent ho pot tot. Aquesta és una de les revolucions més peculiars dels últims temps. Existeix, és clar, confrontació política i guerra bruta, ja s'ha vist, i també s'ha constatat el mal humor dels unionistes i del seu gran aliat, l'Estat, però els sobiranistes s'oposen a això amb la il·lusió. L'esperança de que triomfaran. Només així s'explica l'explosió de somriures que es podia sentir a l'avinguda de la Meridiana, les coordenades de la qual coincideixen amb el meridià de París i Dunkerque, i que va ser ideada per Ildefons Cerdà com la segona avinguda d'accés a la ciutat. L'altra, l'avinguda Diagonal, els sobiranistes ja la van omplir de somriures l'any passat amb la mateixa força.
Agustí Colomines.

sábado, 5 de septiembre de 2015

Ser humà i no morir en l'intent: estàs segur que no tenim cap responsabilitat en les guerres de Palestina, Síria, Iraq, Afganistan, Somàlia, Darfur...? Segur, segur del tot?

Ser humà i no morir en l'intent: et lleves al matí i si tens la sort de tenir una feina que et permeti arribar a final de mes, comences el dia preocupant-te per la situació política del teu país, per la desena crisi de refugiats, a dinar amb l'última del govern espanyol, t'empasses imatges cruixidores dels últims morts en vaixell, i et vas lamentant de la naturalesa humana, et sents culpable i corresponsable d'alguna manera, i al final del dia, si vols rendir l'endemà i conservar la feina, mires de distreure't per poder dormir. Efectivament, les persones volem reconeixement i certa seguretat en les accions que fem. No és tan fàcil com dir que acollim algú a casa i no, no podem abastar de cap manera tot el que passa en el món ara mateix, perquè tampoc cal oblidar que al costat de casa o molt a prop, hi ha un infant maltractat, una noia esclava sexual, i un veí que encara ha d'anar a menjadors socials, tot i tenir una feina, Ja en hi ha prou d'apel·lar a la culpabilitat de la gent. A casa nostra segurament tenim un fill que li costa estudiar, o un familiar malalt, o un amic amb problemes que també volem ajudar. Sabem com és la naturalesa humana, capaç de llençar contra els propis les pitjors armes, per tal de mantenir un poder econòmic o geoestratègic. Doncs organitzem-nos, fem alguna cosa de manera que no ens calgui sentir més culpables, i entenguem que contribuïm, però no de manera fosca, jugant-se els diners del lloguer o no sabent qui et poses a casa. Més transparència en com els nostres governs contribueixen venent armes, quins diners donen els governs, quines polítiques són capaços de fer, etc., perquè demà esclatarà un nou escàndol humà, i demà passat un altre, i els particulars, haurem de decidir, si anar a treballar, o anar a resoldre el món. No, tampoc és just apel·lar a que ja no fem cas, a que si no és notícia ens oblidem… Ja fa massa temps que tenim estudis que demostren que massa preocupació produeix un efecte protector en el cervell humà, que el fa desconnectar. Si apel·lem a la naturalesa humana, fem-ho seriosament, no atacant al sentit de culpa, perquè al llarg de la nostra història, els nostres familiars directes, van ser refugiats, a Europa vam viure la inquisició, i tots sabem que ens hem d'ajudar a nosaltres mateixos començant pels de més a prop i abastant al màxim, sense morir en l'intent.
Tota aquesta gent té dret que Europa l'acolla, pur humanisme. Ara bé, el dret fonamental és que haurien de poder viure als seus països i no haver d'eixir a un exili forçós, com sempre que parla l'esquerra somiatruites, voladora pels núvols no arregla res... pura xerrameca. Quan EEUU i OTAN han intervingut contra dictadors, feixisme islàmic i altres bàrbars... s'han llançat a traure el "no a la guerra" i les cassolades als balcons. El pacifisme acrític i hipòcrita té aquestes conseqüències i ara ens venen els arguments inservibles que no solucionen res.

A Síria només hi ha - hi havia - Palmira, no tenen petroli. Sense petroli, què importen milions de vides? Que alguns d'aquests milions siguin gent culte i molts d'ells parlin un anglès molt millor que el dels nostres, no té més que un detall estadístic. La paradoxa pan-arabica, és que prefereixin Europa abans que cap altre país veí xiïta, sunnita, etc. tots germans musulmans però amb armes russes o americanes.. En fi, Europa continuarà pagant els seus pecats colonials amb una quota de caritat cristiana, però venent armes, negociant en dòlars el petroli i oblidant-se que fa només 70 anys era tan bèstia i sanguinària com ho és ara el Hassad o estat islàmic. L'optimisme és un concepte auto caducat per sobredosi d'hipocresia.

Com és que la bona consciència tant sols s'ocupa del les conseqüències del que organitzen els amos del mon. Com és que no posen el mateix alè en fer quelcom pràctic, real i tangible per evitar les conseqüències de les maldats del món altrament es convivència amb els amos del món. Com és que ara surt a les notícies i en canvi ja fa molts anys que estan destruint aquest països i aquí cap consciència populista ens a advertit del tema, a qui els hi esta fent la feina? Casa meva es casa vostre si es que hi ha casa d'algú. Atureu les guerres. Atureu els bancs. atureu el petroli. Atureu l'urani. atureu les armes .atureu les televisions. atureu les drogues. atureu el poder.

SENSE PENSIONS? "Si Catalunya esdevingués independent l’1 de gener del 2016, a partir de 4 de juny ja tindria guanys nets"

Les pensions es paguen amb els diners dels que cotitzen. Peró el dret a cobrar-les y l'obligació de pagar-les es genera amb les cotitzacions dels que es jubilen. Quan Catalunya sigui lliure, l'obligació de pagar les pensions dels que han cotitzat a Espanya la tindrà Espanya. Independentment de que visquin a Espanya, a Catalnya o al Senegal. Però els diners per pagar-les els tindrà Catalunya.
A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treballadors per pensionista (dades de l’Institut espanyol d’estadística). La diferència és simplement perquè a Catalunya hi ha una taxa de gent aturada més baixa a la del conjunt de l’estat. El salari mitjà a Catalunya és de 24.449 euros per treballador mentre que a Espanya és de 22.790 euros per treballador. Per tant, una Catalunya sola té més treballadors sustentant els pensionistes i a més ho fa amb sous més alts que, per tant, suposa una capacitat fins i tot d’apujar-les. Però com que Catalunya pertany administrativament a Espanya aquesta capacitat queda diluïda perquè les pensions les gestiona Madrid i les redistribueix territorialment. Tant és així que entre el 1995 i el 2010 Catalunya va aportar —també en aquest àmbit— molt més del que va rebre. Concretament, la diferència entre el que els treballadors en nòmina van aportar a la Seguretat Social i el que han percebut els pensionistes és de 24.773 milions d’euros a favor de l’estat. És a dir, en aquests 15 anys, una Catalunya independent podria haver comptat amb tota aquesta muntanya de diners per repartir-los entre els seus pensionistes, que haurien notat un sensible augment d’allò que se’ls ingressa cada mes. Tenint en compte que ara hi ha 1,3 milions de pensionistes, surt una bona picossada.
La famosa guardiola de les pensions. Allò que Espanya es quedaria en exclusiva sense cedir a Catalunya la part que li correspon si li talla l’aixeta. Als anys 70 hi va haver l’anomenat baby boom. Però aquest creixement demogràfic es va reduir dràsticament als anys 90. Per tant, aquell compromís que dèiem abans (el que diu que la generació en actiu li paga la pensió a la generació retirada) podria quedar en entredit. Dit d’una altra manera: Vaig néixer el 1956 La meva generació està actualment en plena vida laboral i estem pagant la jubilació als nostres pares i avis jubilats. Però la generació que ve per sota són molts menys. Hi haurà suficients treballadors perquè quan jo i els de la meva lleva ens jubilem tinguem garantida una pensió?
En un atac de lucidesa, els partits polítics van preveure aquest desajust i el 1995 van signar el Pacte de Toledo. Entre altres acords es va aprovar crear un Fons de Reserva, que consistia a anar estalviant diners cotitzats per aquesta generació tan nombrosa (la meva) i anar-los guardant com una formigueta. Sí, se li va dir popularment “la guardiola de les pensions” però més que una guardiola volia ser un matalàs per quan la meva generació es jubilés (cap allà l’any 2042). Aquest Fons de Reserva sí que està gestionat i custodiat pel govern espanyol. Quan aquest matalàs ha estat millor ha arribat a acumular 66.000 milions d’euros, a finals del 2011. Però com que hi ha hagut una crisi, aquesta quantitat s’ha anat reduint. En 4 anys, aquests 66.000 euros s’han anat fent servir per per pagar altres despeses, des de presentacions de l’atur a pagues dobles de funcionaris i (molt més greu) fins i tot a comprar deute de l’estat espanyol. Actualment, aquest racó que té Espanya per als pensionistes del futur és de 39.520 milions d’euros (dades de 30 de juny del 2015). Imaginem ara que es fa un repartiment equitatiu entre tots els habitants de l’Estat Espanyol, que són 46.215.228 segons l’Institut Espanyol d’Estadística. Si ara es trenqués la guardiola i es posessin a repartir què li toca a cada ciutadà espanyol, ens correspondrien 855 euros per habitant. Són 855 euros per persona. Sí, 855 euros per assumir tota una jubilació.
Són, per dades així, que es repeteix una i una altra vegada que les generacions futures no tenen garantides les pensions: però no les de Catalunya per haver esdevingut independents sinó les de tota l’Espanya actual per la simple composició demogràfica. Posats a fer números: aquests 855 euros per ciutadà serien 6.400 milions d’euros per a tots els habitants de Catalunya. Tenint en compte que un any d’espoli fiscal Catalunya-Espanya és, pel cap baix, de 15.000 milions d’euros anuals, renunciar a la part que li correspon d’aquesta guardiola equivaldria a renunciar a 156 dies de dèficit.
O dit d’una altra manera, si Catalunya esdevingués independent l’1 de gener del 2016, a partir de 4 de juny ja tindria guanys nets.
Compte: no de no tenir pensions (perquè hi hauria gent treballant que garantiria les pensions des del moment zero) sinó 156 dies sense les reserves reservades a les pensions, que és molt diferent. Aquest seria el cost de no pactar la independència amb Espanya: encara no, mig any ‘perdut’ de la formigueta feta els últims anys.
El pacte de Toledo va ser un pacte d’estat que en l’àmbit estrictament polític tenia inclosa una clàusula per la qual cap partit podia utilitzar les pensions com a arma electoral. És a dir, el PSOE no podia dir: “atenció que si guanya el PP us quedareu sense pensions”. I a la inversa tampoc. Com que es va acordar un mecanisme per garantir-les cap partit es podia apropiar electoralment del que es paga als jubilats. I així ha estat des del 1995, s’ha respectat escrupolosament. Fins ara. Fins que Catalunya ha aixecat el dit. I a partir d’aquí, els primers que s’han saltat el pacte d’Estat han estat els mateixos que el van promoure. Tot s’hi val, fins i tot saltar-se un pacte d’estat aquests que s’omplen tant la boca de sentit d’estat (d’estat espanyol, clar). Han tornat a utilitzar les pensions no només com a espantall sinó que és, directament, una arma de propaganda que pretén atemorir un dels col·lectius més sensibles de qualsevol societat: els nostres avis.


viernes, 4 de septiembre de 2015

Caldria que Occident ajudés de debò aquests pobres refugiats sirians.

És una vergonya la falta de resposta als civils sirians sotmesos a una guerra que dura de fa 4 anys. La gent són bombardejats, gasejats i més barbaritats perpetrades pel seu propi govern, per culpa de la no-ingerència. I ara fugen del seu país i ningú els ajuda. Només la bona gent per on passen. Són molt valent i els hem d'ajudar de la millor manera que puguem. També exigint que se'ls doni acollida digna on sigui fins que puguin establir-se o tornar a la seva terra.
Caldria que Occident ajudés de debò aquests pobres refugiats sirians. I l'ajuda més eficaç, trobo jo, seria la següent: una coalició internacional amb una força aclaparadora per terra, mar i aire, que ELIMINÉS fins al darrer vestigi de poder de l'Estat Islàmic i fins al darrer capitost del règim sanguinari de Baixar al-Àssad. Després d'això, els refugiats podran tornar a llurs cases a viure-hi una vida tranquil·la i a intentar progressar, en comptes de vindre a Europa a viure dels serveis i prestacions socials que tantes lluites i sacrificis ens costà aconseguir. En una paraula: una coalició internacional que elimini de soca-rel tot vestigi de FEIXISME a Síria, parlant amb exactitud i propietat. I mentre la coalició els estigués ajudant militarment a Síria posant fi a la guerra, llavors si: els europeus els podríem ajudar amb aliments, vestit, allotjament, atenció sanitària... En el ben entés que seria una ajuda provisional mentre que no poguessin tornar a llurs terres. Cal tenir en compte, a més a més, que entre tantes famílies i gent que pateix l'èxode, pot haver-hi perfectament elements de l'Estat Islàmic que han trobat una ocasió d'or per infiltrar-se a Europa. Quan poguessin tornar, TOTS tornarien feliços, i aquí pau i allà glòria. Per cert: per què l'Estat Islàmic i el sàtrapa que governa Síria envien tota aquesta pobra gent cap a Europa? Per què no els han encaminat cap als riquíssims països àrabs i musulmans de la Península Aràbica i el Golf Pèrsic? Són llurs germans musulmans, i són rics! Crec que la resposta és òbvia: per crear problemes grossos a Europa.

Els que no volen votar perquè se senten desencisats amb la política i amb els polítics.

Per a tots aquells que encara no sabeu quina decisió prendre de cara al 27S, pels que dubteu, dir-vos que amb independència, les decisions i la responsabilitat de dirigir els esdeveniments públics millors pels ciutadans es prendran des de la proximitat i, fins i tot, amb la participació dels ciutadans. Amb la independència podrem decidir polítiques de dretes o d’esquerres, d’acord amb la voluntat dels parlamentaris, i tota la tasca que aquests puguin fer només la decidirà el ...poble a través de les urnes i de les iniciatives extraparlamentàries.
Els que no volen votar perquè se senten desencisats amb la política i amb els polítics, pels que pensen que tots ells són iguals i que només volen enriquir-se, dir-los que certament hi ha polítics corruptes, banquers corruptes, advocats, metges i constructors corruptes, però que justament amb una política més transversal, més transparent i sobretot més supervisada i propera, podrem posar límit a aquestes situacions.
L'única raó de que les nacions modernes siguin grans és per tenir més poder i més força militar a canvi de perdre en cohesió. Les nacions més petites tenen moltes més garanties de tenir una societat unida i cohesionada. Podeu mirar, en el mapa Europeu, si les nacions més petites són o no les que tenen la seva societat més unida: Suissa, Holanda, Noruega, Suecia, Finlàndia, Austria etc. .
Tots i cadascú de nosaltres podem fer algo per internacionalitzar la nostra lluita i alliberar el nostre país. Ningún règim per molt antidemocràtic que sigui pot aturar eternament la voluntat d'un poble. El poder és a les nostres mans ho vem demostrar l'11 de setembre passat i ho podem tornar a demostrar multiplicat per 7, si cal!
Amb més d´un segle de provatures, hem intentat de totes les maneres dialogar, conversar, negociar, però res. Hem gastat més paciència que un sant, fins a passar per tontets, però no hi ha hagut manera de fer res...
Ara ja no podem retrassar-ho més. Estem amb la pell i els ossos i Espanya vol seguir esgarrapant fins que no ens quedi ni el nom.
Per això està més que decidit, ja no val sols bona voluntat: ARA JA CAL ACTUAR !, . I La única sortida que tenim és FER-NOS INDEPENDENTS !

miércoles, 2 de septiembre de 2015

Quien respira, vive. Quien vive, tiene derecho a vivir. Quien tiene derecho a vivir, TIENE DERECHO A UNA VIDA!!! ‪#‎HumildeOpinion

No puedo mas, YA NO PUEDO CONTENERME MAS!!!
Si esto es lo que somos, si esto es lo que queremos, si esto es lo que significa ser persona, si esto es lo que quiere el ser humano, si esto es lo que somos capaces de permitir con tal de no ayudar a quien lo necesita... Perdónenme pero no vamos bien, perdónenme pero no nos merecemos nada mejor que ellos, perdónenme pero, sinceramente, no quiero pertenecer ni que me involucren con semejante grupo de 'personas' (mayormente influyen...tes y poderosas) que son capaces de permitir esta barbarie... Prefiero ser o parecer un cabron, arrogante y déspota a ojos de todo el mundo, pero que a la hora de la verdad, es capaz de 'tender' una mano y abrir sus puertas a TODO AQUEL QUE, independientemente de su raza, sexo o religión, quiere, desea, NECESITA y pelea a vida o muerte por tener un futuro mejor! Hoy son ell@s, pero DIOS QUIERA QUE NO, mañana pueden ser otr@s!!!
Quien respira, vive. Quien vive, tiene derecho a vivir. Quien tiene derecho a vivir, TIENE DERECHO A UNA VIDA!!! ‪#‎HumildeOpinion

La meva reflexió al Sr. Felipe Gonzalez, en fred.

Si el Sr.Gonzalez s'hagues esforçat tant a fer complir la Llei,segurament avui no hi hauria a Espanya tanta corrupció, clar si la Llei hagues castigat als corruptes del seu partiti dels altres, quan ell governava, segurament s'haguessin asentat les basses legals i ideologiques per tractar la corrupció de manera diferent a com s'està tractant actualment.
El senyor Bassas afirma que per a la majoria de persones de l'Estat Espanyol --i fins fa poc també entre nosaltres els catalans, no ens hem d'enganyar-- la qüestió de la independència de Catalunya és quelcom de no pensable. És una idea, una aspiració, que de cap manera ha d'entrar dins el cervell dels espanyols ni, es clar, dels catalans. No és lícit de cap de les maneres pensar-hi, ni valorar-la, ni sospesar-la, ni tenir-la en compte i ni de bon tros desitjar-la defensar-la i promoure-la. Per als espanyols, ha esdevingut, doncs, un tema tabú, una entitat fosca, tenebrosa. L'innominable, el mal, el Mal en majúscules. És així com Espanya ha interioritzat el fenomen. No cal dir que per la seva poca cultura democràtica. Fa por, fa molta por, una por irracional. La possibilitat que els catalans tenim ara de ser independents amenaça el fonament de les creences col.lectives dels espanyols, el seu "jo" més profund. Dit clar i català: la seva estabilitat emocional. D'aquí la temença, el terror, les anàlisis de curta volada, les amenaces, la mala praxi política i legislativa, les actituds autoritàries, la manca de sentit democràtic i l'agressivitat --molt i molt preocupant en alguns casos--. Bé, tenint en compte aquest panorama, quina solució hi ha? Francament, jo només en trobo una: afrontar la realitat. Mirar-la de front, com passa en tantes coses de la vida que no volem reconèixer. Nosaltres els catalans tenim tot el dret a voler votar ser un estat independent i els espanyols han d'aguantar la decisió que, sigui quina sigui, prendrem.Ho sento, han de respectar per qüestions ètiques el que decideixi la nostra gent. I si la realitat fa esfondrar esquemes, això és senyal que aquests esquemes no s'adiuen a aquesta realitat i que cal crear-ne de nous. Els amics espanyols, suposant que guanyi el sí, com desitjo, hauran de passar totes les fases del dol: el sentiment de sentir-se humiliats, la impotència, la ràbia, la tristesa i, finalment l'acceptació. Passarà temps, però al final els arribarà l'acceptació. Pel que fa a nosaltres, haurem d'estar molt amatents de com es desenvolupa llur procés de dol. Que no ens esquitxi massa i saber defensar-nos-en, si cal. I si podem i ens deixen, acompanyar-los i ajudar-los.