Lopez Tena " Espanya es roba".

Es pot reconèixer que de vegades Lopez Tena té formes que poden donar lloc a malentesos i no agradar, entre altres coses perquè la gent no està acostumada a sentir segons què. Dir les coses pel seu nom sovint molesta. Dir coses com per exemple "Espanya ens roba" va crear en el seu moment més d'un ensurt, dins el parlament i fora. Però no per això és menys veritat. L'Estat espanyol ens roba. Doncs sí, és veritat. "Aquest Parlament és un Parlament de fireta". Doncs sí, és veritat. I podriem continuar. Però permete'm que et digui que si bé les formes són importants i en la política potser encara més, el fons ho és més, i en Lopez Tena, l'Uriel i en Toni Strubell estan treballant de valent i fent una bona feina, si més no, de moment i haig de reconèixer que això m'ha sorprès. Intenta posar en una balança lo positiu i lo negatiu d'aquests tres patriotes i veuràs com fan més coses bé que malament. Ah, i no soc militant de SI, eh. SALUT. VISCA CATALUNYA LLIURE. PER UN ESTAT CATALÀ!!

EL CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA.

 He dit sempre que hi han  tres obstacles que ens barren el camí a la llibertat, però m'he  deixat el principal. Som un poble llargament sotmés. A favor d'aquesta submissió hi treballen secularment els nostres enemics de fora, ajudats pels enemics de  dins; els qui pensen que els diners, la posició social o les prebendes poden omplir el gran buit de la manca de llibertat, la dignitat i l'honor. No som els únics en aquest aspecte. És la conseqüència inevitable d'una situació massa prolongada que ens ha llevat la llibertat d'esperit juntament amb la del cos. La petita flama de la llibertat no crema ni de lluny en el cor de tots els catalans. Ens han privat per la força el goig de viure nacionalment, de gaudir d'un lloc al sol entre de les nacions lliures; volen matar la llengua que ens identifica com a poble i que és l'expressiò del nostre esperit. Ens han privat del dret a gaudir del fruit del nostre treball. Han esquarterat la nostra terra en territoris i administracions artificials i han atiat l'enemistat entre els que en un temps forem un sol poble sota un mateix estendart. Davant d'això, ens hem dividit en múltiples fidelitats: A la classe social, a la religió o a l'agnosticisme, a la ideología de dretes o d'esquerres; a qualsevol cosa que ens faci oblidar l'única idea a la que hauríem d'haver restat fidels; la que hauría d'aplegar-nos per damunt de tota diferència circumstancial; la que a tots ens hauría d'agermanar i que tants de nosaltres han oblidat: CATALUNYA. Ens han privat -i ens priven encara- fins i tot de saber quants de nosaltres volem la llibertat de la nostra única pàtria. Sabem que 100.000 de nosaltres (SI), 40.000 de Rcat i uns 200.000 ó 300.000 d'ERC la volem de debó, però... i els altres? Quants independentistes hi ha a CiU? 100. 000 ? 400.000? 1.000.000? No ho sabrem mai i no volen que arribem a saber-ho. Podría donar-se el cas que el 90% dels vots a CiU fóssin independentistes i no tindríem forma de saber-ho, mentre els seus dirigents es negaríen a fer el pas, al.legant que la majoría social no és encara prou forta. Podríem arribar a tenir al Parlament una folgada majoría independentista i seguiríem sense saber-ho, mentre el dipositari de la major part d'aquests vots, (CiU), els dirigents del qual, o no s'hi manifesten obertament, (Mas), o es declaren obertament contraris (Duran, Pelegrí), ens mantenen entretinguts indefinidament amb "pactes fiscals" i altres falòrnies. I això és i serà així perquè a totes les fidelitats abans esmentades cal afegir la lleialtat a unes sigles: CiU. No podem saber quants som. Un referèndum per tal de saber-ho és irrealitzable segons les lleis espanyoles. Heus açí el cercle viciós impossible de trencar. ÉS EL VOT INCONDICIONAL A CiU, PER PART D'UN NOMBRE DESCONEGUT D'INDEPENDENTISTES, EL QUE PARADOXALMENT ENS IMPEDEIX SABER QUANTS SOM, PRIVANT-NOS DE CONÈIXER UNA DADA FONAMENTAL EN EL CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA.

No anirem enlloc amb gent tant curteta que fa aquests comentaris tant forasenyats, i que es creuen la crema del independentisme. Segurament soc independentista des d'abans de que el que fa aquestes parafades anticiu tingués "us de la raó". Espero que m'hi pugui referir en singular, no crec que gaira gent estigui tant ofuscada. Voto CDC i milito també. Molts de nosaltres varem portar als pobles el pes del referendum per la independència que sortosament va tenir força èxit. !No cal que t'hi esforcis tant, i amb tanta mala baba, xicot, siguis qui siguis! Els independentistes positius i treballadors, seguirem militant a CDC mentre no surti cap alternativa millor, que per ara, evidentment, no ha passat. En lloc de afavorir la unitat dels que volem la independència amb diferents ideologies, només sap malparlar del partit que de moment està al govern amb uns temps tant dificils. I a sobre calumniant als polítics en general. Per tot això, dubto de la veritat d'aquest independentisme que proclama. Mes aviat es dedique a posar mal estar entre nosaltres, i espero que no s'en surti. Abans ja he dit la meva respecte al Sr. Pelegrí, ara va per vosaltres. !Visca Catalunya lliure //*//.


No sé si el President Mas (i els líders de Convengència) estaràn disposats a portar-nos cap a l'Estat propi quan s'acabi el període que s'han donat per a negociar el pacte fiscal amb els espanyols (per cert, quan s'acaba aquest període?). El que sí que sé és que això només passarà si els espanyols (convençuts que CIU mai no farà el pas cap a l'independència), no creuen necessari jugar a fer veure que estan disposats a pactar alquna cosa, i mantenen indefinidament la seva postura de no voler ni parlar-ne. I les declaracions d'aquest Sr. Pelegrí ajuden en aquest sentit. Gràcies, Pelegrí. Ets un patriota (escull tú mateix de quín país).


Sr. Pelegrí: Parli per vostè i el seu partit. "Duran ha fet molt pel seu partit" i crec que és cert. Pregunto ¿Quin valor té un partit en si mateix? res de res, només pot ser valuós si representa el que la societat desitja i l'ajuda a obtenir-ho. Parlant en plata, Unió és pel moment un partit de quotes. Molts dels que volen entrar en política "fixo" es fan d'Unió, perquè el tant per cent de càrrecs per militant deu ser estratosfèrica. ¿o no?. Per tant, no ens esguerri la festa. Els de Convergència som majoritàriament independentistes, i si vostès ens posen molts impediments, farem força perquè ens separem d'una punyatera vegada. !Que pot ser ja seria hora de que veiessin REALMENT la quantitat de votants que tenen! Per altra part, és molt més assenyat sumar que restar, com diu sempre Pujol, i crec que vostès s'aprofiten d'aquest desig de UNITAT. ¿Es nota que estic cabrejat?

Full de ruta per 2014.

En aquests moments, no hi ha ni un sol partit independentista, ni plataforma, que estigui reclamant directament i sense complexos la independència de Catalunya amb mobilitzacions i actes de pressió..., ERC està embolicada en una barreja d'Eurovegas i Pacte Fiscal impossible..., Solidaritat en el tema #novullpagar que està molt bé però que no ens porta a res concret i a més això està ja bastant cremat..., Reagrupament segueixen llepant-se les ferides des de les últimes eleccions de 2010, la CUP no sap no contesta... i l'ANC només es dediquen a engreixar un aparell semblant al d'un partit polític, obrint "delegacions" sense parar, però sense propostes concretes ni directes, i solament es limiten a "defensar" fil per randa el full de ruta de CIU per 2014..., ¿i davant això que fem?..., recolçar a CIU busca de la Independència i prendre nosaltres l'iniciativa des de la ciutadania i pressionar publicament tot el que puguem, i si cal ens organitzarem com a plataforma o el que faci falta per fer el que els altres no fan.
¡¡¡ VISCA LA NOSTRA TERRA LLIURE !!!

“El meu país és tan petit...”

Des de l'any 1983, moment en que es va aprovar la llei d'immersió lingüística, no es pot dir baix cap punt de vista que s'hagi produït cap escarafall en el sentit de convivència i, sobre tot, d'aprenentatge de les dues llengües i com a escolarment vehicular el català.

Políticament, això no s'ha paït mai i a qualsevol escletxa que s'ha obert ni ha que s'han afanyat a filtrar-hi esmenes i punts i comes que ho han anat mantenint en un entredit constant.

Un partit polític, de caire estatal, totalment oposat junt amb l'emergència a casa nostra d'un altre amb una encara més radical tendència a equiparar el castellà al català com a llengua d'aprenentatge fan que ja tothom vegi darrera d'aquesta disfressa el seu verdader objectiu, que no és altre que la nostra pròpia i milenaria llengua quedi com d'anar i estar per casa ja que resulta del tot evident que sense un bon pla de manteniment, d'ensenyament, d'introducció i de protecció està totalment baix els efectes de l'entrada per arreu de la única llengua promoguda per l'Estat. Això per altres llocs, sense una llengua pròpia o tan arrelada i d'us com la nostra no pot representar cap mena de mal però en el nostre cas afecta directament a la nostra ànima de poble. La cooficialitat no fa més que fer més gran la llengua dominant i més petita la dominada i afecta directament als molts nens i joves que a l'únic lloc on senten el català és a l'escola i, en aquest sentit, el que és pitjor, engega a fer punyetes el treball de més de vint-i-cinc anys, desprès dels quals ja voldria jo que el coneixement del català fos com el del castellà, tot i no ser aquesta la llengua vehicular d'aprenentatge.

Ara, totes les forces polítiques de govern diuen que ho veuen, ho escolten, però que seguiran fent el que tenen que fer. Sona molt bonic !... però quan això surt com una llei, ens ha de quedar ben clar que restem a mans de que qualsevol persona o moviment que al seu aixoplug pugui seguir qüestionant i menyspreant el màxim valor de la nostra cultura, com és la llengua i que allò tan malsonant a casa nostra com “En cristiano por favor”, o “No entiendo” passarà a tenir un aire quasi be “de obligado cumplimiento”.

Potser si, Lluís. Potser si que som un país tan petit... potser, fins i tot, més petit del que el nostre amor en vers a ell ens deixa veure. Almenys mentre estem, com estem, dintre d'un Estat tan fràgil i poc consistent que te por de qualsevol paraula, fet o moviment que no vagi en la única direcció que la seva uniformitat es capaç de reconèixer... per molt que la seva pròpia Constitución, consensuada i aprovada per tots, reconegui altres maneres de parlar, totes elles igualment legals... i estatals.

Un Estat que vol donar una imatge de si mateix que topa de ple amb la identitat acunyada per la conquesta de territoris, que desprès no sap ben be com gestionar però que no vol desprendre's de la propietat aconseguida per la força, i no per la raó que és el que dona ple poder davant tothom.