De prohibició en prohibició fins la victòria de Catalunya.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs  per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys.

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid.

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant.

Això també està prohibit.

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit.

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.

Objectius estratègics,Objectius tàctics de l'Estat Espanyol.

Objectius estratègics:
Convèncer la població –espanyola i catalana– que el grau de corrupció català és infinitament superior al de tot l’Estat en el seu conjunt.
Convèncer la població –espanyola i catalana– que el nacionalisme català és un invent de quatre xoriços que s’han inventat el procés per tapar el que roben.
Tranquil·litzar els seus: Catalunya no se separarà, el govern té collons per impedir-ho.
Dividir el catalanisme: enfront del catalanisme dolent, independentista i insolidari, hi ha uns bons catalans autonomistes, fins i tot federalistes!
Dividir la societat catalana: l’efecte Lerroux. Les classes treballadores i mitjanes catalanes –solidàries i progressistes– enfront de la classe burgesa catalana –insolidària, corrupta i nacionalista–. Al segle XX va demostrar el seu èxit com a estratègia. Encara avui perdura el seu llegat ideològic destructiu. Al segle XXI encara triomfa.
Destruir el sector polític –partit– que recull les aspiracions d’una part majoritària de catalans i que acull votants de dretes, centredreta i centreesquerra. El sector que, a l’abandonar les posicions autonomistes per abraçar l’independentisme més desacomplexat, s’ha convertit en l’enemic i objectiu principal de l’Estat. Abans CDC; ara, PDeCAT.
Objectius tàctics:
Frenar l’èxit de la crida a la concentració El 6 de febrer ens jutgen a tots per acompanyar l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta del govern Joana Ortega i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, que seran jutjats pels fets del 9N.
Dividir el govern d’unitat de Junts pel Sí. Trencar l’acord de govern d’ERC i PDeCAT, que el govern de l’Estat considera com el punt més perillós del procés. Com ho confirmen els plans per impedir-lo entre Jorge Fernandez i Daniel De Alfonso.
Aprofundir l’aversió i malfiança històrica entre ERC i CDC –ara PDeCAT.
Afavorir el nou partit de Colau –lligat a l’operació neolerrouxista–, alcaldessa de Barcelona gràcies al cas Trias –absolutament inventat i fals–, i en procés de crear “el partit” que acabarà amb la majoria independentista.
Acollonir els independentistes amb càrrecs de gestió en grans empreses, o empreses públiques, o els empresaris amb vel·leïtats independentistes  És un clar avís: si et posiciones, rebràs.
El nacionalisme català és, dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes, i converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara que en l’ordre polític o social fossin reformistes. Tot nacionalista català és un revolucionari.