El deute públic, un negoci per la banca. La falsa independència del BCE

El volum de deute contret per l’Estat espanyol és senzillament inassumible, i la seva única finalitat és política: tensar la corda i aprofitar la situació de crisi per posar fi a drets comuns i obtenir beneficis per la privatització dels serveis públics, com ha demostrat el cas flagrant de la sanitat a Catalunya. Aquest deute públic és, doncs, il·legítim en origen, ja que no és un deute que hagi contret ni que hagi beneficiat de cap manera la ciutadania. Quan el BCE manté i engreixa aquesta xarxa d’enriquiment privat, està atemptant contra els interessos de la ciutadania i servint uns interessos particulars. A més a més, ho fa plenament a consciència. Així doncs, cal abolir aquest deute i els seus interessos.
La proposta de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem! No paguem!” és dur a terme una auditoria ciutadana del deute estatal, així com d’aquells deutes privats amb possibilitat d’esdevenir públics, per poder analitzar la seva possible il·legitimitat i aconseguir, en última instància, el no pagament dels deutes il·legítims. És necessari que des de la ciutadania desemmascarem les mentides que s’amaguen rere l’austeritat, les retallades, les reformes neoliberals i les privatitzacions que ens imposen, amb el BCE com a òrgan executor –i màscara– dels interessos bancaris privats.
“Ni el BCE, ni els bancs centrals nacionals, ni cap membre dels seus òrgans rectors demanaran ni acceptaran instruccions procedents de les institucions o organismes comunitaris, de cap govern d’un Estat membre ni de cap altre organisme”. Segons els Estatuts del Sistema Europeu de Bancs Centrals, aquests han de ser independents dels poders polítics, tot i que tant les governadores dels bancs centrals estatals com la presidenta del BCE s’escullen a partir de propostes dels governs. Però, i la independència dels poders econòmics?
Malgrat que, des dels inicis, el BCE va rebre fortes pressions de la banca alemanya i de banqueres de la resta d’Europa, ha estat durant el mandat de Mario Draghi que s’han fet més evidents els interessos que defensa la institució. El pas de Draghi per Goldman Sachs no és cap secret, ni que va ser el vicepresident de l’entitat per a Europa durant el període en què la banca d’inversió va ajudar Grècia a manipular la seva comptabilitat nacional (2002-2006). Anteriorment, havia estat director executiu del Banc Mundial (1985-1990), i de 1991 a 2001 va ser director general del Tresor italià i president del Comitè de Privatitzacions del país. Tan bon punt va assumir la presidència del BCE, el novembre de 2011, Draghi va proposar el pla d’ajuda a la banca privada.
La trajectòria professional de Trichet ha estat menys escandalosa, sempre vinculada a Le Siècle, un grup format pels personatges més poderosos de França. Sobre Le Siècle s’ha escrit molt poc, probablement perquè la major part de les propietàries dels mitjans de comunicació pertanyen al grup. Segons el politòleg Emmanuel Ratier, una de les úniques persones que ha estudiat en profunditat a Le Siècle, el club representa “la superclasse nascuda de la mundialització (http://www.voltairenet.org/Emmanuel-Ratier-Le-Siecle-es-la).

Votants de csqsp , comuns, esteu escoltant?

Entre octubre del 2013 i el setembre del 2015 hi va haver 777 incidències a Rodalies Renfe de Catalunya. Més d'una al dia. En total, 3.000.000 d'usuaris afectats, és a dir, una mitjana diària de 4.000 usuaris amb els plans canviats. Des que va esclatar el procés, una a una s'han anat qüestionant les competències que té Catalunya per presentar-les com a instruments cars i ineficients que només estan pensats per programar els catalans cap a la independència. L'escola adoctrina, TV3 teledirigeix i les minses quotes de política d'immigració són per atraure paquistanesos i equatorians a la causa. N'hi ha més: hi va haver una època en què semblava que les retallades en Sanitat eren una exclusiva de Catalunya i les delegacions a l'exterior són ambaixades quan són de la Generalitat però oficines si pertanyen a la Junta d'Andalusia. I també recordaran que, en un salt mortal argumentatiu, es va acusar els Mossos d'Esquadra de no vigilar prou les vies del tren, ser poc expeditius en la lluita contra els robatoris de coure i per tant ser els corresponsables indirectes del caos de Rodalies.
Doncs bé, ara que s'ha fet públic cal recordar que 1) Catalunya és un dels punts de l'estat on més coure robat es recupera i 2) les avaries per robatori de coure només representen un 6% d'aquelles 777 avaries. Això retorna directament la responsabilitat a Renfe. 6 de cada 10 avaries són pel mal estat de vies, trens o catenària, és a dir, per culpa de la deixadesa d'Adif o de Renfe. Unes dades tan indignants com desgraciadament lògiques si tenim en compte que dels 4.000 milions promesos per Zapatero en el pla de Rodalies per a Catalunya només n'han arribat 400. Abans de bolcar totes les culpes a l'executiu del PSOE, que consti que el pla de Rodalies era entre els anys 2008 i 2015, és a dir, tres anys sota govern Zapatero i quatre amb Rajoy. Amb un any menys d'aplicació, del 2009 al 2015, la Comunitat Autònoma de Madrid sí que ha rebut els 5.000 milions d'euros pressupostats. Un 100% d'execució pels ciutadans madrilennys contra un 10% pels ciutadans catalans. Hagin votat el que hagin votat.

Poc hi fa que les dades desmenteixin els mantres. Es tracta de repetir moltes vegades a través d'altaveus molt potents que una cosa és d'una determinada manera per després justificar decisions polítiques. Els nens surten de l'escola pública catalana amb un nivell de castellà superior a la mitjana, i per tant en molts casos superior a territoris monolingües, però és igual, es diu que la immersió lamina drets i es prepara la llei Wert per erradicar-la. I així amb cadascun dels exemples abans exposats.

I el que realment marca la voluntat de ser d'un país és que, peti qui peti, es vulguin assumir totes les responsabilitats pròpies d'un país. Fa molts anys que Catalunya té traspassada la competència en presons, un àmbit agre, que mai dóna medalles i sí maldecaps. Ni tan sols Euskadi, amb l'etern problema de com gestionar els presos etarres, ha reclamat de veres tenir aquesta competència. Però per ser un estat s'hi ha d'estar a les verdes i a les madures, a les inauguracions dels metros i als calabossos. És per això que, malgrat caldrà posar-hi molts diners, energies i pedres al ronyó, la Generalitat ha tornat a aixecar el dit per dir que vol totes les Rodalies. Tota la xarxa: trens, vies, catenària, estacions i maquinistes. Fins ara només pot establir horaris i preus.

Aquesta setmana hem sentit al candidat a ser president espanyol, Pedro Sánchez, tornar a dir que "a Catalunya es pateix una crisi de convivència". I a Margallo que hi ha "un mur de silenci". Efectivament. Però no en el sentit criminalitzador que pretenen atribuir el líder del PSOE o el ministre d'Afers Estrangers. Quan a 3.000.000 milions de persones se'ls trastoca la vida quotidiana a través del tren, la convivència es fa més dura. I si a sobre no pots votar sobre si vols continuar formant part de l'Estat que eternitza aquestes infra-infrastructures el mur de silenci es torna més dur i sorollós.