miércoles, 31 de diciembre de 2014

Bona Any i molt seny ens hi juguem molt.

Bon dia a tothom,
Els que acostumeu navegar per les xarxes socials, haureu vist que, des de fa uns dies, militants i simpatitzants d’ERC van iniciar una campanya per intentar captar adeptes a la proposta de la llista paraigües.
Ahir vam fer una prova amb 12 militants d’ERC ( a mi em va tocar un, però no diré el nom ja que intervé en el meu mur de vegades i, si vol, ja ho dirà ell ), que havien penjat en els seus murs missatges parlant de la llista paraigües i els beneficis de la mateixa ( normalment utilitzant Hondt per a justificar-se).
El primer que es feia era demanar una explicació coherent de perquè deien que Hondt ajudava a la llista paraigües quan la realitat deia el contrari ( eleccions del 2006, tripartit, 3 llistes, 52% vots = 70 escons ; eleccions 2010, CiU, 1 llista, 38% vots = 64 escons i en cas d’haver obtingut el 50% dels vots en treia 92 d’escons).
La primera reacció era adjuntar enllaços de blogs de gent d’ERC i, automàticament, entraven a la conversa més militants/simpatitzants d’ERC ( en total en van sortir 52, en el meu cas 3 a més del propietari del mur). En molts casos es negava ( tot i saber-ho) que els redactors dels blogs eren d’ERC ( En el meu cas, fins i tot, van passar un enllaç d’en Josep Maria Reniu, com a membre del CATN defensant les llistes separades però, sense indicar que és membre assessor d’ERC).
Evidentment no tenien més argumentació ( perquè no existeix) per a defensar que les llistes separades podien obtenir més escons que la llista única.
El segon que es feia era indicar que, precisament a Espanya estaven molt tranquils amb les llistes separades i molt intranquils quan anàvem junts i que, també hi havia articles d’espanyolistes ( un d’ells de La Vanguardia) on es manipulaven les dades per a obtenir un millor resultat en llistes separades.. El plantejament és feia per a buscar una reflexió dels interlocutors.
La resposta de 49 dels 52 va ser que s’atacava a ERC per part dels convergents i automàticament relacionaven temes de corrupció presumptament relacionats amb CiU, a més de les retallades ( he de recordar que gràcies a ERC es van aprovar els dos darrers pressupostos i s’hauria d’haver aprovat aquest, sabent que el problema és de manca de recursos i no de gestió), i referències varies a Duran i Lleida, Pujol, etc .. En Resum crítica destructiva en la mateixa línea que els sectors espanyolistes...( En el meu cas van ser les 4 persones).... I 26 queien en la desqualificació personal ( en el meu cas el propietari del mur).
En algun cas, fins i tot, es va parlar de que hi hauria gent que no votaria una llista de país, sense sigles i amb totes les ideologies, només perquè era una proposta del President Mas ( Evidentment, aquesta gent haurà de valorar si realment volen el millor pel país i si els seus criteris son realment primer país i després partit)
Si ja teníem molt clar que la llei d’Hondt ( torno a recordar que no té excepcions), sempre afavoreix a la llista única. Ahir vam comprovar que les llistes separades només portaran desunió i una guerra total i absoluta pels vots ( això impedeix la captació d’indecisos).... A més de que una guerra a la campanya, normalment porta problemes posteriors a l’hora de fer Govern si realment el bloc sobiranista guanyés ( si perd s’ha acabat el procés per sempre)..... Imagineu quin ridícul?
Jo us vull desitjar a tots un bon final d’any però molt de seny per aquest 2015 on ens hi juguem molt com a país, ja que això és per a reflexionar molt.
Bon any i seny pel 2015 a tots.

martes, 30 de diciembre de 2014

Reunió imaginària del President Mas i en Oriol Junqueras

Bon dia a tothom,
Ahir em vaig imaginar una reunió entre el President Mas i en Junqueras sobre els diferents plantejaments de com seguir el Procés. Coneixent bastant als dos crec que no pot ser molt diferent a aquesta conversa...
President: És evident que el punt en que coincidim és en el full de ruta del CATN, la única diferència que ens separa és la llista única o llista separada. Perquè creus que la llista separada ens ajudarà més?
Junqueras: Perquè tindríem 3 blocs que representarien les diversitats ideològiques dels catalans.
President : Això es pot tenir a la llista conjunta si posem el mateix percentatge de participació.
Junqueras: Però així tindríem 450 persones a les llistes.
President: Les podríem tenir igual fent campanya amb la llista única.
Junqueras: Però segons les enquestes trauríem més escons si anem per separat.
President: Oriol, saps perfectament que anant junts traíem més escons. Recorda que al 2006, en tres llistes, el tripartit va tenir el 52% dels vots i 70 escons; CiU al 2010, en una llista, vam treure el 38% dels vots i van ser 64 escons ( amb el 50% en fèiem 92 d’escons). Tenim més riscos si anem per separat.
Junqueras: Però hi haurà gent que no votarà a CiU o a ERC.
President: Es que a la llista única no hi haurà CiU o ERC, hi haurà país, persones, no partits.
Junqueras: Però amb llistes separades podem frenar l’efecte podemos.
President: Qui vota Podemos és perquè està desenganyat amb els partits convencionals. Precisament la llista única no representa a cap partit, representa al sentiment d’un poble i dins a tota la seva diversitat ideològica. Si la CUP va per separat, els seus vots son tant pocs que no afectaria al resultat en escons però podriem tenir dos fonts per a captar vot de Podemos ( encara que penso que la llista única els atrauria més). Pensa que, a més, en guanyar les eleccions ja tindríem el legítim govern constituït, no caldria negocia.
Junqueras: Veus un risc haver de negociar després de les eleccions? Tens el meu compromís.
President: És un risc més. Per molt que hi hagi un compromís, sabem que la nostra militància i simpatitzants iniciaran una guerra de robar-se vots els uns als altres, això generarà friccions i problemes per a pactar posteriorment .
Junqueras: ....
President: Només has de veure una cosa. Apostes per una opció que deixa molt tranquils als espanyols, però quan parlem d’anar junts tremolen... Si passa això és per alguna cosa.
Per ara no veig motiu raonat per anar per separat i veig molt de risc. Si perdem s’haurà acabat el procés per 20 anys i el nostre deure és fer les coses de manera que tinguem el menys risc possible. Si perdem, i anant per separat ens pot passar, haurem transformat les plebiscitàries en unes eleccions al govern de la Generalitat i el país no pot esperar. Si no garantim el guanyar més val esperar al 2016. Amb la llista única no hi perdem res, només guanyem.
Què penseu que hauria de contestar en Junqueras?
A) Accepto la llista única pel país ja que té menys risc.
B) Segueixo endavant perquè, encara que hi hagi risc, penso que hem de parlar de partits.
C) Una altre

sábado, 27 de diciembre de 2014

Ernest Maragall somia amb el tripartit. Somiar truites es de franc. Ara toca independència.

Benvolgut senyor Ernest Maragall: Celebro la seva passió per la política. La regeneració democràtica no implica necessàriament que persones com vostè hagin de plegar. Ara bé, heu de tenir clar que necessàriament hi ha d'haver un canvi de mentalitat i una forma diferent de veure les coses. En primer lloc, tots els polítics que us atrau positivament el procés irreversible que ha iniciat Catalunya, gràcies a la gent del poble, i que comenceu a endevinar la dimensió històrica del que estem aconseguint, el que hauríeu de fer és demanar perdó per haver estat protagonistes d'un fracàs que paradoxalment ens ha portat a la presa de consciència dels ciutadants i que curiosament, ara, us fa tanta gràcia. És convenient que escolteu bé el batec del poble a qui voleu continuar servint. Un error en l'apreciació del moment que estem vivint suposarà la seva jubilació definitiva, malauradament anticipada, i també la de molts companys seus que, com han pogut, a trompicons i a rodolons, han deixat el fangar dels senyors Navarro i Iceta, i que legítimament, encara els queda corda, ganes, il·lusió i esperança de contribuir a construir un país millor. En segon lloc, després d'haver demanat perdó per les vostres pífies, per molt agnòstics o ateus que sigueu, recordeu que no es pot celebrar la Pasqua abans de Rams. Amb això vull tornar a dir i a recordar que a la Via Catalana no es van fer dues files i ningú demanava al del costat si era de dretes o d'esquerres. No és el moment de pensar que la unitat de les esquerres és la garantia de la independència. Hem d'anar junts, tant si ens agrada com si no. Senyor Ernest Maragall, valoro positivament la seva trajectòria des que d'una forma imperiosa i dolorosa, va haver de deixar el seu partit. Vostè era, per mi, un bon exemple, d'un home amb sentit d'estat. M'ha semblat legítim que fes un nou partit, tot i que m'ha semblat una llàstima la manca de cohesió entre els sobiranistes provinents del PSC-PSOE. Res a dir amb MES. Endavant amb la defensa de les vostres conviccions. Però ara, vostè que ha invertit tants esforços en articular una proposta de partit, ara ha d'entendre que ens trobem en una tessitura diferent. Ara s'ha acabat, momentàniament, el moment de la política de partits i també dels personalismes. Ha arribat l'hora de la desconnexió. Quan ningú parlava de la Constitució Catalana, vostè mateix, a la Universitat Catalana d'Estiu, va tenir l'atreviment d'explicar i de donar a entendre la necessitat de generar el debat per construir unes noves normes de joc vàlides per tothom. Això va ser molt ben vist i la prova d'això és que juristes assenyats i compromesos amb el país, com el senyor Santiago Vidal, han treballat per definir una proposta que entre tots, fent un exercici de responsabilitat, podrem consensuar, de tal manera que el parlament del nou Estat Català podrà posar a votació i a consideració de tots els catalans. Digui'm vostè, si davant d'aquest repte que ens ha de donar les eines per fer les coses millor de com vostè les feia quan governava, ara és el moment de fer política de partit? Ara ens cal que polítics com vostè, d'una forma solemne, obrin els ulls a la resta de polítics enrocats i a la població, que estem vivint un moment històric i excepcional. Aquesta és la forma implícita de demanar perdó. Heu de ser capaços de vèncer el vostre propi dogmatisme per fer el darrer salt final, tots els catalans, fortament agafats de les mans. Creieu-me. No en dubteu.

Que no vam tenir-ne prou amb els dos tristospartits ?

No és normal que vagin  malbaratant  diners ni a Catalunya ni Madrid ni enlloc, no és normal que persones que es dediquin a la política cobrin aquets disbarats de diners, des dels Ajuntaments mes petits als mes grans, passant per Consells Comarcals, Diputacions i Govern , repeteixo tan els d'aquí com els d'allà, soc català i estimo molt la meva terra però això no vol dir que no m'agradi la resta de comunitats, també no us cavi dubte que vull la independència de Catalunya ja que reconec que amb  Espanya els catalans no tenim gaire res a gratar perquè portem un sac que pesa massa a l'espatlla, qui té la culpa això ja és el de menys, la gent volen solucions i crec que els nostres polítics tindrien que estar més a l'alçada i el dic per tots.
 Sense els diners que s'emporten això serà una lacra que s'incrementarà dia a dia.. Mes clar que l'informe de Credit Suisse... Quan no hi ha un duro no es pot fer res.
amic tots dos sabem que és cert que falten diners a Catalunya , però els que hi han també crec que, és podrien gestionar diferent, és un tema molt complex però molt fàcil d'entendre.
els que hi ha s'estan dedicant quasi exclusivament en benestar, sanitat, educació i seguretat... Ja se que hi ha dels nostres que deien que ho farien d'una altre manera, però resulta que en Mas-Colell encara espera la proposta màgica que no existeix..
Que hem de gestionar.?.. les misèries.. quant tenim la vida gastada de produir? jo ja no vull misèries i clar que tot és pot millorar.. fins i tot els nostres dirigents...i els nostres dirigents no són ni millors ni pitjors.. els diferencía que no tenen ni poder ni diners...
Aquí els únic que se la passen bé, son els del Ibex-35 i els polítics...Els demés,....anem aguanta´n com podem!
 Jo vull un Estat Català que negociï directament i sense intermediaris a Brusel.les i Estrasbourg, sense descartar altres escenaris com European Free Trade Association - EFTA o Espai Econòmic Europeu, i sempre formant part de l'ONU com a membre de Ple Dret, perquè si estàs a l'ONU, es pot produir entre d'altres coses que les Federacions Esportives Catalanes, formin part de les respectives Federacions Esportives Internacionals, ésser presents a la Organització Mundial del Comerç i aportar bons Funcionaris ben qualificats als Organismes Internacionals que emanen de l'Assemblea General de l'ONU.
Posar davant el carro respecte dels bous és garantia de no arribar a destí. Si ara tractem de bastir els partits del futur país, prendrem mal. En una situació tant singular com aquesta no som capaços de transmetre que estem en una situació així, no anirem en lloc. Per altra banda, aquesta notícia confirma el fet de que la posició d'en Junqueras li ve imposada des de sectors provinents de la època més funesta del govern de la Generalitat, que va ser el Tripartit.
A la majoria de països europeus ara mateix i en el passat l'espai polític a l'esquerra és més fragmentat que l'espai a la dreta. No sé si això ha perjudicat o ha beneficiat les perspectives electorals dels partits d'esquerres. En tot cas, si a Alemanya actualment hi ha una majoria d'esquerres al parlament federal i tot i així governa la senyora Merkel, és per altres motius... Però jo li pregunto al senyor Ernest Maragall: Per què creu que en el cas dels moviments d'esquerres la unitat suma i en el cas dels moviments independentistes la llista unitària resta? Això té lògica?

miércoles, 24 de diciembre de 2014

Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades.

Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades.

1. No hi haurà diners per a pagar les pensions

Sala i Martín ho va dir clar: 'Les pensions no tan sols no perillen sinó que pujaran d'un 10%'. Com? Senzill: les pensions d'avui es paguen amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de l'estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans, Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar 16.500 milions d'euros. Diners que no tornen, segons les famoses balances fiscals, que es va encarregar d'explicar amb detall. I va recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests últims anys sumen 4.000 milions d'euros. 'És a dir, una quarta part dels diners que no tornen cada any!'

2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat

Acompanyat d'un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà, s'han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament independitzant-se d'Espanya. 'Si formar part d'Espanya fos tan fantàstic hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d'aquests 22 no ho pas ha demanat.' Des d'un punt de vista econòmic hi ha una raó: 'Els beneficis econòmics d'estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat, perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som diferents'.

3. Sortirem de la Unió Europea

'Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que Rajoy tingués raó', va dir Sala i Martín. 'Barroso!', va cridar algú des del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint l'explicació de l'anterior. I després de recordar que justament la setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar, curiosament --no es va estar de recordar-ho--, que va coincidir amb la dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça.
'Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent per una declaració unilateral d'independència, i Croàcia, que va aconseguir la independència després d'una guerra sagnant, i no acceptava Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això és la Unió Europea jo no en vull formar part.' Aplaudiments. Aleshores va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, 'que és allò que ens interessa més', no cal la unanimitat dels estats, sinó una majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infraestructures de comunicació d'Espanya i França va demostrar que l'estat espanyol seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.

'Que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa'
Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va preguntar: 'La constitució espanyola --allò que Déu va escriure sobre una pedra-- diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre'ns el passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de viatjar per Europa. I si ho fan així, que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa.'
I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va explicar que en l'improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de formar part de la Unió. 'Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar milions d'euros i d'impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!'
I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: 'Si tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: "Ah, no dieu que no som fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar." Ningú, i menys Espanya, no es pot permetre d'enviar-nos fora de la Via Làctia.'

4. Haurem d'assumir una part del deute espanyol

La resposta de Sala i Martín és també molt clara: 'El deute espanyol és nominal i al paper hi diu "Reino de España". Per tant, el deute és d'ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els bancs espanyols faran fallida.' I què passa si ens en volen atorgar un part? 'Aleshores els recordem una vegada més això de  la Via Làctia.' Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació. Catalunya, efectivament, haurà d'assumir una part del deute, però aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d'Espanya, caldrà negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més vets que l'estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.

5. Catalunya sortirà de l'euro

'Ningú no ens pot fer fora de l'euro. Per llei. A més, un exemple: l'Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar permís.' Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat català no pugui utilitzar l'euro. A més, diu, sempre podrem adoptar qualsevol moneda d'un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin? 'Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l'euro'.

6. La independència genera incertesa

'En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà', diu Sala i Martín. Però afegeix: 'D'una altra banda, quina certesa ens dóna continuar formant part d'Espanya?' I aleshores, en cinc minuts trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert, Aznar... 'No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan desacreditades. Quedar-s'hi és això. Això no és incertesa?' I en aquest punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la conferència: 'No sabem si serem millors, no n'hi ha cap garantia, però tenim l'oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense un govern a la contra.' Perquè, va recordar: 'Com ho farem per canviar l'educació, les infraestructures o la justícia essent part d'Espanya? És impossible! Potser els catalans som igual d'incompetents, però almenys, amb la independència ho podrem provar.'

'El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos'

Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics, no hi veu el mateix esperit d'unitat que sí que hi ha al carrer. 'Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar', va dir. I va fer una crida a la unitat: 'Si els ciutadans mantenim aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè si es barallen, ells hauran guanyat.'

No assolirem la Independència fins que no aturem el dit "dia passa any empeny" amb les mateixes collonades.

Pablo Iglesias es liberal y demòcrata com ell ens recorda constament però no es un polític polifacètic, no té ni idea de Catalunya i la política catalana perquè:
1- En el seu primer bon dia en el míting del Valle Hebron es va referir a dos personatges literaris que poc tenen que veure amb la Catalunya de sempre, no va esmentar a Gaudi o a Companys però Pepe Carvalho i Vazquez Montalban, tot molt propi de tertúlia i molt superficial, si es pensa que els catalans de sempre vare...m quedar impressionats jajajajajaja
2- El seu odi patològic al president Mas i a CIU no té cap sentit quan va ser el president que va escoltar als catalans i va tirar endavant el 9N! si es tan demòcrata com diu que es, dons hauria d'aplaudir el president per tirar endavant un procés democràtic contra els dictats putinescos de Madrid!
3- El seu comentari idiota sobre Fernandez Diaz es tambe per riure, la alianza que varen fer els partits sobiranistes es un eixemple de política europea, negociar i arribar a un compromís per tirar un projecte endavant! en Pablo Iglesias es el típic polític mesetari que viu de tirar dards enverinats als seus oponents i es veu com "el salvador de la patria" i seu programa politic es "el camino al cielo"
4- Per mi, en Pablo Iglesias mai farà res a Catalunya, jo mai votaré a un partit polític espanyol que no té ni idea del que es Catalunya i de les seves aspiracions.
5- Quan el tele predicador de Pablo Iglesias compara a Mas i a Rajoy... no ens està insultant a tots els catalans?
6- És realment un altre enemic de la nostra sobirania, no se'n amaga, però ho fa amb pell de xai, doncs és força més intel·ligent i cultivat que la majoria dels nostres rivals...
7- Doncs va companys, toca fer campanya per fer veure la gent tot això. Recordeu que a ningú li agrada que li diguin que la seva idea és incorrecta. Cal apropar-los a l'independentisme demostrant que la seva perspectiva hi te cabuda, i no menyspreant la seva opinió. Ànims, que ho tenim!

 Benvolguts Compatriotes: Quan oblidareu completament els Espanyols ? Quan deixareu de llegir, escoltar i veure mitjans espanyols ? Quan deixareu de votar a les eleccions espanyoles ? Quan deixareu de parlar dels polítics Espanyols ? Quan deixareu de comprar productes espanyols ? Quan deixareu aquesta resignació quan els Espanyols us insulten "à longueur de journée" ? Quan ho fareu entre vosaltres sense comptar amb els Espanyols ? Quan guarireu de la Síndrome d'Stockholm ? Quan us adonareu que els Espanyols són l'Enemic ? Quan us adonareu que no hi ha absolutament res a fer amb Ells ? Quan us adonareu que no en podeu esperar res de bo d'Ells ? No assolireu la Independència fins que hagiu acomplit els precedents actes i comportaments. La resta és dia passa any empeny amb les mateixes collonades.

Tant de bò s'imposi el seny.

Tant de bò s'imposi el seny i hi hagi una llista unitària en la que hi hagi TOTS els partits polítics i la societat civil degudament representada. Tot i així, molt més important encara és la UNITAT D'ACCIÓ. La gestió del tempo ha d'estar també pactada i consensuada. Sembla com si el fet de tenir molts coneixements d'història hagués d'ajudar a saber administrar els esdeveniments. Precisament, tots tenim molt present, que qui més història sap, s'emociona i li afloren els nobles sentiments a flor de pell, just quan fa referència a la urgència en fer avançar aquest procés d'alliberament nacional. Però aquesta inoperància incomprensible potser no és deguda a la manca de coneixements en història, sinó que potser ve de la manca de coneixements en literatura. Tomás de Iriarte ho va expressar molt bé en el seu poema "Los dos conejos". Els dos conills protagonistes, mentre discutien entre ells si els ferotges gossos que els perseguien eren "galgos" o "podencos" va i s'els acaven cruspint. L'espanyolisme és ferotge i s'expressa de formes molt diferents i tenen molt clar que "antes roja que rota" i llavors és quan irromp el populisme d'esquerres que tothom alimenta com a eina demolidora del procés. Aquest és el punt feble, la ceguesa dels dogmàtics d'esquerres, la seva incapacitat de donar a entendre que la independència és l'eina real i objectiva per ser protagonistes d'una autèntica regeneració democràtica. Per motius de justícia social, les relacions entre Catalunya i Espanya han de ser d'igual a igual. La independència és una necessitat. No ens estimen. Ens volen residuals i sotmesos. Això és just? Jo no trigaria gaire en arribar a un acord. No arribar a un acord entre TOTS els sobiranistes i no consensuar una UNITAT D'ACCIÓ (molt millor en una llista unitària, precisament per fer front a l'espanyolisme més populista) l'haurem de considerar un acte de traïdoria a les aspiracions de la majoria social del país que és des d'on s'ha iniciat el procés i és tal i com s'ha expressat a la Via Catalana i a la V.
David Fernández és un gran polític. Els que semblaven uns arrauxats sense americana ni corbata al final són els que de veritat es comporten com uns senyors, i senyores per no discriminar.
Està a un nivell molt alt últimament com a polític i persona, llàstima que et perdrem a primera línia.
No es tracta de derrotar Mas ara, si no de anar junts cap a una independència i sobirania del nostre poble. Després ja vindrà el que vulguin els catalans, si més política d'esquerres o més de centre lliberal. Anar junts no significa anar agafadets de la mà, si no en la mateixa direcció o com vulguin, però es tracta d'avançar.Creieu-me. No en dubteu.

viernes, 19 de diciembre de 2014

La unitat, quan suma, suma, i quan no suma, resta.

És com a mínim paradoxal que els defensors a ultrança de la llista unitària com a camí infal·lible per a assolir la majoria independentista reprodueixin el mite unionista: “Mejor Unidos”. Voilà. Sense més. Tal i com fa l’unionisme, es repeteix estèrilment, sense un rerefons argumental genuí, que la unitat és inherentment positiva. Així, la teoria de la llista unitària ve a dir que la unitat de tot l’espectre independentista sota una mateixa llista electoral és l’estratègia més efectiva, la que optimitza el vot independentista. Hi ha, sens dubte, una raó poderosa per a sostenir que la llista unitària és idònia: el camí del reconeixement internacional seria segurament més senzill si fos només un el grup parlamentari que votés a favor d'una hipotètica declaració d'independència. Cal, però, matissar aquesta lectura. A l’hora de la veritat, el que de debò comptarà és el nombre i percentatge total de diputats favorables, siguin del color polític que siguin. No oblidem que la “majoria extraordinària” per a un únic partit polític (o llista única en aquest cas) ja va ser demanada a les darreres eleccions i s’ha palesat que tot i no assolir-se aquesta majoria, l’independentisme ha continuat el seu pas incessant gràcies a un bloc parlamentari incontestable. També així ho ha entès la premsa internacional. La unitat, per tant, no necessàriament ha de ser en seu electoral, sinó que també pot manifestar-se a través del Parlament, i per descomptat, en l’esfera social. L’objectiu és clar, aconseguir el màxim nombre d’escons independentistes per tal de depassar la majoria absoluta. Quants més escons, més legitimitat per a declarar la independència. Si es tracta per tant d’obtenir una majoria independentista sòlida i com més àmplia millor, la tàctica de la llista unitària no acaba de ser prou convincent. La unitat perquè sí, perquè toca, no sempre suma. Un cas paradigmàtic d’aquest principi el tenim a casa nostra, Convergència i Unió, Mas i Duran i Lleida: dos partits, un dels quals resta un bon grapat de vots a la coalició. Seria també aquest el cas d’una llista unitària? Podrien els polítics de CiU restar vots al conjunt? L’existència d’un cert ressentiment pusil·lànime i massa sovint visceral cap a CiU, és un factor a considerar. El discurs fàcil i superficial sobre les retallades existeix i ha impactat profundament en certs sectors de l’esquerra nacional. Una llista unitària no farà desaparèixer màgicament els recels cap als polítics “de dretes”, “neoliberals”, que la composin, fins al punt que més d’un independentista pot abstenir-se de votar-la. Els casos de corrupció a l’entorn de CiU, per bé que amplificats exageradament pels mitjans de comunicació espanyols, tampoc ajudarien a fer seductora la llista única per a aquest sector de l’esquerra. No és un panorama ideal. Per suposat que una llista unitària seria desitjable, però el “si s’hi presenta X, jo no els voto” existeix. No es pot caure en la ingenuïtat de negar-ho. Més en un context previsiblement marcat per la irrupció de Podemos, que insistirà, amb altes dosis de demagògia i simplisme i amb tot l’aparell de l’Estat al darrera, en el discurs anti-CiU. La presència de personalitats independents a la llista única difícilment pugui contrarestar el rebuig frontal a CiU d’aquesta esquerra iracunda. No ens equivoquem, el gran risc no és no aconseguir la llista unitària, sinó que la manca d’una alternativa d’esquerres alimenti Podemos. Es podria dir que la CUP ja ocupa l’espai sociològic de Podemos, però és evident que les diferències entre ambdós partits són substancials i fan improbable la neutralització del partit que en Lara imposa subtilment com a esperança de regeneració d’Espanya i com a alternativa a la independència. El que cal buscar no és només la consolidació del vot independentista, sinó la seva expansió. Una llista unitària no garanteix aquest efecte, sinó que pot resultar en un estancament fatal. No cal dilapidar esforços en intentar convèncer els votants del PP o de C’s, però dins sectors importants del PSC, d’ICV-EUiA, de Guanyem o de Procés Constituent, on les promeses federalistes troben cabuda (i on hi ha veritable ràbia contra CiU), hi ha molta feina a fer. En aquest sentit, difícilment una llista unitària pugui ser una eina eficaç. Es tracta justament de convèncer aquests grups, més tots els potencials votants de Podemos, i és raonable pensar que no es deixaran convèncer si tenen a mà la crítica fàcil a la llista única per incloure personalitats que segons el seu parer, representen la “casta”. L’èpica i la transcendència històrica del moment potser la facin atractiva, però una lectura pragmàtica de la complexa esquerra catalana indica que la llista unitària por ser quelcom del que ens podríem penedir. La unitat, quan suma, suma, i quan no suma, resta.

Ara us proposo que Catalunya es conecti a la xarxa democràtica europea.

Actualment l'Estat Espanyol està funcionant gràcies a un generador que funciona amb gas-oil, que paguem els catalans i, a més a més, ens envien el fum a nosaltres. Ara ens proposem que Catalunya es conecti a la xarxa democràtica europea i és fàcil d'entendre que per connectar-nos al món civilitzat necessitem tenir les estructures pròpies d'un estat. Això no s'improvitza i requereix el seu temps. També s'ha de produir una desconnexió per passar del gas-oil a la nova xarxa de països amb millor qualitat democràtica. Aquesta transició del model de funcionament antic al nou model que suposa una regeneració democràtica implica aquesta desconnexió que només la podrem sostenir a base d'una ferma, decidida i generosa unitat d'acció. Ara ens cal molta, molta generositat pel bé del país i posar en un segon terme els partits, les ideologies i els dogmatismes. Ara és l'hora de l'eclecticisme, de valorar el millor de cada casa i saber trobar el màxim comú divisor. Hem de ser més sensibles a allò que ens uneix i deixar de banda les diferències. Pensem en quina ha de ser la millor unitat d'acció que haurà de gestionar la desconnexió que tant de bò pugui ser inferior a 18 mesos. Hem d'anar pensant en la futura Constitució Catalana. Hem de ser capaços de generar il.lusió en la mesura que entre tots, elaborem unes normes de joc vàlides per tothom, exactament, com en qualsevol joc de taula. O és que els d'esquerres fan servir unes normes i els de dretes unes altres? El senyor Santiago Vidal (aneu pensant com voldreu que sigui el seu monument), juntament amb altres companys seus, ha començat a desplegar l'alfombra per on, necessàriament, haurem de passar. Tanta és la seva clarividència que en el suposat cas que acabi sent una realitat la llista unitària, amb polítics i la societat civil, degudament representada, podria ajudar a aglutinar TOTS els partits sobiranistes de l'arc parlamentari i també els extraparlamentaris. Jo entenc, que el President Frontissa ha de ser el molt honorable President Mas perquè és així com funciona el joc de les cadires i, sense embuts, li ha tocat a ell liderar el procés. Ell hi era quan la música ha deixat de tocar. Tot i així, si tots aquells que s'autoanomenen d'esquerres no en tenen prou en haver sentit dir al President Mas que no es tornarà a presentar, podríem proposar al senyor Santiago Vidal que en la mesura de les seves possibilitats, pugui ser l'element catalitzador que mantingui aquesta unitat d'acció. La unitat d'acció és la clau de volta que es necessita per fer front a les traves de tota mena que encara estan per arribar. És important i hi ha criteris d'urgència en poder construir aquesta atmòsfera d'entesa que ens involucri a tots i refer la il.lusió per una unitat d'acció de tots els partits sobiranistes i la societat civil degudament representada. Si no, haurem de demanar al senyor Santiago Vidal, home de seny, que pugui fer aquest paper d'aglutinador. Creieu-me. No en dubteu.

sábado, 13 de diciembre de 2014

Fem com a Polònia , on la llista única, Solidarnosc va donar un exemple a nivell mundial d’unitat....


Vist que endeguem una setmana molt important ( més del que sembla), voldria fer només recordatori de coses que estan passant i que penso que s’han de denunciar.
Primer parlaré de la proposta paraigües:
Crec que ja ningú té cap dubte que és la pitjor opció seguint la llei d’Hondt ( es perden escons), tot i els blogs que van aparèixer dient el contrari falsejant, fins i tot dades... També La Vanguardia es feia trampes al solitari dient que la llista única no sumava ( als espanyolistes no els interessa en absolut), i restaven a la llista única 150.000 vots de gent de CiU que no era independentista ( com si aquests 150.000 anessin a votar a CiU en una llista paraigües )... En definitiva trampes al solitari d’uns i altres, uns perquè a Espanya no interessa una llista única perquè garanteix la victòria del sobiranisme i d’altres.... M’estimo més no dir-ho..
És evident que, en una llista paraigües on el posterior govern s’ha de formar en funció del resultat, totes les llistes sobiranistes tindran una important guerra pels vots entre els uns i els altres. El que ho negui o no té ni idea de política o no l’interessa, per algun motiu que m’estimo més no dir.... Ja pot dir el Sr. Junqueras que, per exemple, ell no va atacar a CiU a les europees... No, personalment, no..
Però tota la militància s’omplia la boca de dir: Vota a ERC i no a CiU perquè a CiU no son independentistes, en Mas no ens portarà a la independència, etc, etc, etc... Suposo que ho recordeu... I no parlo de guerra bruta. Parlo del que es habitual quan hi ha unes eleccions i es va per separat.
És evident que si hi ha una persona indecisa sobre el procés d’independència, s’hi sumi si realment hi ha unitat entre totes les ideologies i no baralles que és el que vaticina una llista paraigües. O algú es pensa que una persona indecisa de les anomenades esquerres ( jo no crec ni en esquerres ni en dretes) triarà a ERC només perquè son d’esquerres?... Evidentment no.. Però sí té més números de votar a una llista de país on estiguin totes les sensibilitats representades i li puguin fer veure que la manera de canviar el país es votar sí a la independència...
Tots els casos al mon en processos com aquest han tingut un mateix sistema: Llista única. De fet, un de vosaltres em deia que fes un article aportant els casos de llista única al mon i em donava l’exemple de Polònia ( Un país que, per cert, conec molt i molt bé), on la llista única, promocionada pel poble mitjançant Solidarnosc a donar un exemple a nivell mundial d’unitat....
Un bon amic escocès em deia fa dues setmanes que si els catalans estem bojos: “ Teniu més recolzament del poble del que nosaltres teníem, teniu tots els arguments del mon per a no seguir a España, cosa que nosaltres no teníem ( hem de recordar que Escòcia, al revés que Catalunya, rep diners de UK ) i algú proposa que aneu en llistes separades? Esteu bojos si realment voleu la independència”... Més clar aigua.
I ara vaig als pressupostos...
ERC n’ha dit de tots colors. Durant el mes d’Octubre recolzava els pressupostos si el President avançava les eleccions ( fixeu-vos que dic eleccions i no plebiscitàries perquè és tal i com es va dir reiterades vegades).
Degut a que gran part del poble va identificar com un gest d’estratègia partidista el tirar-se enrere amb el 9N ( tot i que després s’hi van reincorporar al veure com anaven les enquestes), es canvia d’estratègia i es busca un altre plantejament.
Ara es parla de prorrogar els pressupostos. Encara recordo els dos primers cops que ho van dir i com van reaccionar quan se’ls va preguntar si es que no volien la paga extra pels funcionaris o si no volien incrementar les partides socials... Sortida per la tangent sense saber que respondre.
Però ràpidament, decideixen el què dir. Si es prorroguen els pressupostos
igualment es pot fer tot això de la paga extra i d’incrementar les partides socials.... Però es clar, també els està sortint malament, perquè, fins el dia d’avui, no hi ha hagut cap administració que tenint quelcom com a objectiu, no ho pressuposti i després faci un increment de crèdit.... Cap.. Així que, perquè no ficar-ho al pressupost?.
La resposta de la Marta Rovira em va semblar d’allò més divertida. Hi ha 2.500 milions que ballen perquè depenen de pactes amb l’estat o venta d’actius i si aprovem els pressupostos, després tindrem un problema per dur-los a terme.....
Sra Rovira, em sembla que insulta als catalans quan omet el que va passar fa un any.. Vostè recorda quants diners ballaven a finals de 2013 per arrodonir el pressupost de 2014? 3.205 milions d’euros... Llavors no eren problema i ara sí ho son 700 milions menys.... Per cert, oi que el Conseller Mas Culell va aconseguir quadrar el pressupost del 2014 ? Perquè no ho hauria de fer amb 2.500? .... És evident que les justificacions fan aigües per tot arreu
Això sí, seguim demanant eleccions amb llistes separades el més aviat possible...
Com deia el meu amic escocès que no entenia res del que està fent ERC: “ Ho teniu a tocar i ho esteu fent malbé vosaltres mateixos, així mai sereu independents

miércoles, 10 de diciembre de 2014

Hoy querría hablar de los partidos que están en contra de la independencia.

Hoy querría hablar de los partidos que están en contra de la independencia.
Podemos: Mientras estaba en el vagón de cola defendiendo la democracia estaba de acuerdo con el derecho de los catalanes a ser independientes. Ahora, al estar en puestos de Champions ya no están de acuerdo. Este partido, además de certificar que es completamente demagogo, es el claro ejemplo de que nadie va a cambiar España. Quien sube se adapta.
PSC ( para mi es PSOE): Empezó con una apuesta de Pere Navarro completamente demagoga que ni él mismo se creía y que en Madrid no le daban apoyo. Con Iceta, el PSOE, propuso el cambio de la Constitución en el Congreso con una respuesta negativa al respecto. Esa presentación era para mostrar una cara amable con los españoles de que intentan negociar el tema catalán, pero es la constatación de que la tercera vía no existe para Catalunya. Seguirán defendiéndola diciendo que el culpable es el PP, que será su argumento in secula seculorum. Es una fórmula para engañar a la gente, si necesitas el apoyo del PP y te ha dicho que NO, busca otra alternativa.. Pero la otra alternativa es la independencia y al PSOE no le interesa.
Ciutadans: Es el gran beneficiado españolista, sólo tiene que gritar y salir por la tv con un discurso claramente demagógico acusando continuamente de corrupción y mala gestión. Curiosamente, es de los pocos partidos que, sin gobernar tiene causas abiertas entre sus miembros y hace 3 semanas presentó una propuesta en el Parlament de que se tenía que solicitar una nueva financiación ( con 2 años de retraso con respecto al resto de partidos), reconociendo que el problema no es la gestión actual sino que España se queda con más dinero de la cuenta...
PP: El hecho de que pase en la encuestas de 19 diputados a 9 es la constancia de lo mal que lo están haciendo en España y también en Catalunya. Alicia Sanchez Camacho llegó a prometer que vendría de Madrid con un pacto fiscal, reconociendo que el problema en Catalunya existe, que es un problema de que España se queda demasiado, y volvió con un NO rotundo y con un discurso de aquello más gracioso " El Gobierno, mediante el FLA, ayudará a Catalunya", es decir, el dinero que os quitamos, os lo prestamos a un cómodo interés... Así van en las encuestas.
Viendo el panorama, viendo que todos los partidos han pedido, de una forma u otra una mejora de la financiación para Catalunya. Partidos que están en la oposición, pero si lo piden es porque el problema es grave. Y si lo piden están reconociendo que el problema no es de gestión en Catalunya sino que es un problema de que España se queda demasiado.
Pero España, con la deuda del 100% del PIB, nunca dejará este expolio con Catalunya, irá a más, a no ser que reclamemos la independencia pacífica y democráticamente. En caso contrario, este ahogo irá a más para los catalanes..
Pero mi pregunta sigue siendo... Estos catalanes que dan apoyo a estos partidos... Porqué no lo quieren ver?... Simplemente viendo que todos reconocen donde está y problema y que España no dará jamás solución , hay más que suficiente para querer la independencia.

viernes, 5 de diciembre de 2014

Necessitem una amnèsia temporal urgent, que ens permeti ser objectius i prou.

Realment ens adonem del moment històric, que potser mai mes tornarà a succeir? Aquest obstacle es tan gran que si tota la societat partidària de la llibertat de Catalunya no fa pinya, el castell no serà prou alt per saltar-lo. Estem cecs? Som curts de vista o de gambals? Encara penseu companys que independència l'obtindrem nosaltres? Serem l'instrument: votarem i manifestarem el nostre anhel, pro el reconeixement de l'estat Català, dependrà definitivament de la resta de paisos democràtics, després de no poques discussions, Espanya inclosa. Quan els governs posin sobre la taula la balança, necessitarem defensors de la nostra causa, i aquest son els que realment hauran de haver entès sense cap dubte una seria de missatges clars i entenedors: que el govern espanyol no ens deixi altre alternativa, voluntat democràtica clara sense cap mena d'escletxa mostrant una unitat total i transversal, deixant al marge tot partidisme, per que si detecten la mes mínima intenció de fer política de vol baix, saura acabat. Serietat, molta serietat, tindran d'estar convençuts que Catalunya serà un estat factible, que compleixi els seus compromisos econòmics i treballi per mantenir els requisits europeus en democràcia, llibertats i benestar social. Algú pensa que els interessarà als estats d'arreu, les polítiques a curt plaç del nostres representants polítics, o el que pensem en aquestes tertúlies tots nosaltres, articulistes inclosos? Enfront la magnitud de l'empresa que ens ocupa? Recordo les paraules del President Tarradellas .."no es pot fer el ridícul".. Aquestes paraules dites en el context actual son vigents pro pobres. Podríem afegir: no val la ingenuïtat, o fer-se un gol en pròpia porta, o directament no fem l'idiota. Davant obstacles tant alts la política tradicional no te força, es estèril per assoli aquests objectius. Les cadenes son massa fortes, tots som necessaris en número i actitud La política partidista viu de governar convencen als ciutadans, amb promeses que poques vegades es compleixen, o fent oposició per destruir la imatge de l'adversari acusant-lo la majoria de les vegades de incompliments que també ells mateixos incomplien en el seu torn. I tot amb l'objectiu de tornar a governar, amb lo que això representa per el partit (càrrecs, sous, etc). Aquest bucle es el mes semblant al dia de la Marmota, pro amb dues o tres Marmotes. Els francesos no van alliberar-se dels Nazis durant la segona Guerra Mundial fent allò. La resistència francesa agrupava faccions de diferents ideologies, pro cap manifestar el seu posicionament polític fins fer fora de França als invasors. Proposo a tothom fer un exercici mental de pensar com actuaríem si fossim envaïts per forces estrangeres (que ho som) que pretenguessin sotmetre'ns (que ho estem) com a poble, i espoliar-nos tot el que poguessin (que ho fan) En circumstancies tan dramàtiques seriem nosaltres els herois alliberadors, el poble i la seva força conqueriria la victòria i la llibertat, sacrificant el propi benestar per recuperar la dignitat i la llibertat de governar la nostra terra. Per a les hores, els ciutadans tornar a escollir els nostres representants per governar en base a les seves idees singulars, per les quals els escollim democràticament. Personalment després de reflexionar, m'ha n'adono que ha arribat l'hora de mirar fixament endavant i no aturar-nos fins recuperar la nostra llibertat, que no ens podem permetre el luxe de fer el joc a interessos enrevessats que posen en perill el procés. Tenim d'aparcar-ho tot: sense miraments: bancs, corrupció, desnonaments, retallades, etc. Necessitem una amnèsia temporal urgent, que ens permeti ser objectius i prou. Esquerres, dretes, tripartit, cas Palau, bla bla, Res en perjudici del objectiu final. La generositat pot ser el bé mes preuat en aquests moments. Que Deu amb perdoni, pro jo em faria fins i tot soci del Madrid (el que durés la reconquesta) Per que sense aquest assoliment, darrere no hi ha res, ni polítiques socials, ni lleis contra la corrupció, ni normatives bancaries, etc. No siguem badabadocs, la vara de mesurar dels paisos de Europa serà molt exigent, i ara toca començar a demostrar el nostre talant i de quin material estem fets, si sabrem lluitar amb eficàcia, rigor i determinació, deixant de banda les inèrcies, tarannàs i polítiques associades, a situacions que res tenen a veure amb la creació d'un nou estat, que a més representa l'esquinç d'un Estat soci. Els governs de la restat del mon, no reconeixeran mai un poble (i això ho som tots) que no es capaç de centrar-se en lo rellevant i en exclusiva, que sota al meu parer mostri: 1- Moviment transversal: Unió de tots, sense tenir en compte cap mena de diferencia social, racial, política, etc 2- El discurs electoral: només te d'estar centrar en el objectiu de fer fora l'invasor. La gent sense sostre, la pobresa infantil, i altres greus problemes desapareixeran si fem una campanya electoral clàssica? NO, i tots ho sabem. 3- Quan es far una programació en qualssevol mena d'àmbit, el primer es assenyalar l'objectiu final, i s'estableix una estratègia, formada per objectius parcials a complir, com esglaons que et porten al cap damunt de l'escala, que en virtut de l'eficàcia seran: els mínim possibles, assumibles amb els mitjans disponibles, clars i entenedors. Sota el meu parer ningú pot discutir la determinació del Sr. Mas en aquest camí. Al menys amb la meva actual amnèsia, no he vist a ningú tenir des de l'any 2012, millor compromís, intel·ligència i valentia. Avui reconec ser un pecador, el dia avanç de la conferencia del sr. Mas, encara dubtava del seu ferm compromís (mes que res per els companys de viatge) Pro en descàrrec meu, estava disposat a rendir-me si el sr. Mas deia amb fermesa les coses que ves per on, va dir. Perfecte? doncs sota el meu parer no, en el seu projecte li sobra el darrer sufragi per que si es fa llista transversal amb objectiu , i guanya el SI per majoria, doncs la voluntat del poble queda escrita amb llum i taquigrafia. I ves per on l'idea del sr. Junqueras de fer mes llistes independentistes, en la que s'incloguin altres conceptes diferents al marge del SI, pot-ser faria imprescindible un últim referèndum esclaridor amb clau europea. Doncs vist el paisatge com està i desprès de sentir el sr Junqueres, la meva aposta ja es definitiva, no puc seguint fent el préssec, li dono tota la confiança sr. Mas, per que amés amb temo que no hi ha ningú mes amb la capacitat, actitud i estratègia de no fer-nos quedar com a idiotes, davant els durs examinadors. Nota: per no ferir a ningú cadascun pot pensar amb la paraulota que vulgui. Bon cop de falç

Els catalans que s'autoanomenen d'"esquerres".

Els catalans que s'autoanomenen d'"esquerres" no estan a favor d'una llista unitària per dogmàtics o bé per una qüestió de càlcul electoral partidista de baixa volada, una de dues, i cap d'elles és la més adient, tenint present l'excepcionalitat de moment. Sempre s'ha atribuit als ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" el fet que siguin oberts de mires i això està molt bé, però la no acceptació d'una llista unitària, posa de manifest un dogmatisme excessiu que els traiex. Un dogmatisme i una inflexibilitat que en termes absoluts podria arribar a superar els del Papa actual, que no n'és tant, i fins i tot, els de l'antiga església. Els catalans que s'anomenen d'"esquerres" es pensen que només ells tenen sensibilitat per la gent més desafavorida i paradoxalment es manté aquest discurs des de posicions personals molt benestants. En qualsevol cas, els ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" han de saber que la sortida a la crisi actual es farà aplicant mesures pensant en tots els ciutadants i en el bé comú, però no perquè siguin d'"esquerres", sinó que s'adoptaran aquestes mesures per la seva condició de ser socialment justes, raonables, solidàries i assenyades. Que els ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" sàpiguen que la seva contribució a la història de la Humanitat ha estat cabdal, tant pel que fa a drets sindicals, laborals, del dret a les dones a votar i a introduir-se en el món laboral, a l'acceptació de la homosexualitat, al respecte pel medi ambient.... però es dóna el fet que ara, molts governs que no s'anomenen ecologistes, incorporen, amb naturalitat, reivindicacions que amb molta convicció i de forma heroica, defensaven, per exemple, els Verds alemanys. Tanta és la grandesa d'aquesta aportació que no sempre hi ha un reconeixement explícit. Sense la necessitat d'haver de donar un sentit teològic als moments que ens toca viure, cal tenir present que a voltes ens cal morir per tornar a renéixer. Això, per exemple, tots els ciutadants que us autoanomeneu d'"esquerres" li podríeu haver preguntat a tothom i us ho hauria explicat molt bé. Com s'entén que des de les CUP es pugui arribar a dir que si anem junts amb el President Mas representarà la defunció de les CUP? Això fa esgarrifar i preocupa. En primer lloc, per dogmàtics i per excés de prejudicis i en segon lloc perquè si això respòn a un càlcul electoral de supervivència partidista no s'està fent un bon servei al país. Quina vergonya aliena es pot arribar a sentir per aquell votant indecís que a la seva cara i davant de tothom dius públicament que no pots anar a la llista unitària perquè si no et deixarien d'estimar. Vaja, que d'honestedat, ben poca. Qui no faci seva l'excepcionalitat del moment i que ens obliga a desposseir-nos dels dogmes que ens empresonen, no serem capaços de fer el darrer salt final que no admet ideologies. Si us plau, sense manies i sense escarafalls, sense dogmes i sense prejudicis, com si fóssiu autèntics homes d'estat, sigueu generosos amb el vostre país i honestos amb la vostra gent. No els volgueu retenir negant la unitat. Ciutadants que us autoanomeneu d"esquerres", si realment voleu contribuir a transformar el país doneu el braç a tòrcer, sigueu generosos i pacteu una llista unitària i aquest esforç de sacrifici serà valorat per tots els indecisos que heu menystingut. La independència és una oportunitat d'or per fer renéixer un país que entre tots haurem de definir, però per aconseguir-ho, tots els ciutadants que s'autoanomenen d'"esquerres" heu de ser generosos, més humils i menys dogmàtics precisament perquè es pugui dir que el futur Estat Català estigui impregnat de les vostres propostes en tant que justes i assenyades. Creieu-me. No en dubteu.

JA HI TORNEM A SER..... de Joan Carretero Grau.

El passat dia 2 de desembre el president d'ERC sorprenia i donava un gran
ensurt a un bon gruix de la ciutadania catalana amb una conferència/classe

magistral on desgranava, un cop més, l'essència de la doctrina que sha anat

condensant al llarg dels anys en aquest partit. No cal pas dir que alguns no teníem cap mena de dubte que aquesta performance aniria daquest pal.

ERC ha esdevingut un partit on el substantiu és Esquerra, l'adjectiu és

Republicana i l'adverbi circumstancial de lloc és Catalunya. Per aquesta visió

de la realitat fou elegit President de la Generalitat José Montilla i per aquesta

ideologia va ser rebutjat, dimarts passat, el full de ruta d'Artur Mas.
La pluja fina i el patriotisme social que varen propugnar Carod i Puigcercós

no varen ser una excepció en el camí, sinó que són el paradigma d'ERC. Per

aquest partit, com va quedar absolutament palès l'altre dia a Barcelona, l'eix

dreta/esquerra és l'eix que ha de vertebrar l'acció política a Catalunya, també

a la Catalunya autonòmica.


Qualsevol persona que s'apropi a la realitat catalana, amb ulleres de veure hi 
se nadona immediatament que, a Catalunya, no es poden fer polítiques

de cap mena, ni de dretes ni d'esquerres. Amb un pressupost intervingut, uns ingressos fonamentalment recaptats per una administració enemiga i unes

despeses fixes i financeres impossibles de ser assumides per una administració autonòmica que no pot legislar fora del marc espanyol, que

l'escanya.

Que, a les darreries del 2014, un pretès líder independentista digui que no

pot anar en una llista unitària per una qüestió ideològica, sense cap mena de

dubte, és un insult a la intel·ligència dels milions de ciutadans que s'han

mobilitzat cada vegada que han estat convocats.

Malgrat aquest entrebanc, tanmateix, no es pot defallir i cal empènyer per

aconseguir que els que dirigeixen aquest històric partit canviïn el rumb i es

posin a disposició d'una causa que exigeix determinació, coratge i

generositat.


Joan Carretero Grau.


jueves, 4 de diciembre de 2014

A veure si desperteu que tenim pressa !!!

A veure si ens aclarim: El nivell d'enfrontament amb l'Estat està a les baceroles, pero plantejar el primer 9-N com el moment de ruptura total, hauria estat (després de l'experiència), una cremada. El nou-nou-N ha provocat que el President i conselleres, estiguin imputats per causa penal, i que la consulta no tingués les garanties suficients per ser acceptada internament ni internacionalment. Pero demostra l'èxit de l'unitat en utilitzar els instruments que tenim a mà. Ha demostrat l'unitat "practica" de l'independentisme. El President ha dit, per si algú no ho recorda, que convocaria "eleccions" per convertir-les amb un referendum, que si no, no valia la pena. Es a dir, no son unes eleccions, com s'entesten a dir els partits, en especial ICV i ara ERC, que en canvi tenen la consulta a la boca a tothora. No son unes eleccions i menys, "normals". Únicament així, té sentit la llista unitària que demana el President i la majoria de 50+1 exigida en els referendums. Sembla que no es vol veure i la "partiditis" ha sortit a relluïr amb tota l'explendor possible, sobretot per part d'aquells que arrisquen la poltrona. Dic això, perque el que fa el President, es demanar al "seu" partit polític (amb la corresponent "desolació" dels seus diputats), que no tenen poltrona durant 18 mesos, a fi efecte de construïr estructures d'Estat i donar la cara a les agressions que de segur, vindran de l'Estat. A més propossa anar l'últim per demostrar que no son unes eleccions, sinò el referendum que no ens permetra mai l'Estat. A veure si això son unes !"eleccions" normals!!! Ja sé que la gent de la CUP estan en un altre òrbita i tenen perjudicis insuperables (que no vull valorar), malgrat que l'únic objectiu de la llista unitària sigui anar per la independència ( i quin programa "social" es pot fer en 18 mesos?). Sembla però, que d'altres, prefereixen un president nominalment independentista, en un esquema on dins i fora del país, considerin un procés electoral "normal", on el procés per la indepèndencia, entri de ple en el joc partidista abans d'exercir-se! Quins collons d'autonomistes independentistes que tenim!!!. I damunt ens parlaran de la DUI com a sortida de l'acord de les forces polítiques!. Amb joc partidista hi ha DUI?, Vinga home, a enganyar Deu! Es una contradicció demanar un altra volta al referendum que tenim mitjançant les pròximes eleccions. En això estic d'acord amb Junqueres, pero únicament si les eleccions son el referendum! Si son per fer partidisme, no hi ha cap garantia de res! Una cremada!. Si no es un referendum i no hi ha d'haver segona volta (sic), a qué bé doncs voler un "govern d'unitat" despres de les "eleccions"? O es vol el Govern d'unitat perque es pensa que es guanyaran unes eleccions "normals"? Més partiditis!. I no em vingueu amb el tema "social". Si es vol la revolució per això ja hi ha la CUP i tots els seus perjudicis (que no entro a valorar). El que no té sentit a aquestes altures i coneixent a l'adversari, que es consideri que la "llista única" no es social..... Quins recollons! Potser es tracta de fer unitats entre feixistes i comunistes? Collons, que no es tracta de fer pactes Molotov-Ribbentrop, ni fer bones les paraules dels adversaris respecte al caràcter del nostre moviment! Collons, que no son homogenis, que no som uniformitzadors, que no som de pensament únic! perquè algun ingenu, no sàpiga que ens ho diuen precisament per impedir el nostre objectiu? Apa, vinga, que ja som grandets.....Aquests dies sento a tots els unionistes, a tots els filiprims i a tots els que no volien ni volen la independència, cagar-se en la llista unitària. A veure si desperteu!

Senyors d'ERC: Catalunya no es vostra, no en sou vosaltres els hereus, som nosaltres, el poble CATALÀ.

Encara que ERC em cau bé, he d'admetre que mai arribarem enlloc amb aquesta colla de barroers. Ja en el seu moment van preferir pactar amb socialistes i ciclistes de saló per deixar Catalunya set anys a les fosques mes profundes. I ara volen un control de l'Estat Català per fer-lo seu a qualsevol preu. No va així, senyores i senyors d'ERC: Catalunya no es vostra, no en sou vosaltres els hereus, som nosaltres, el poble CATALÀ. Fins ara, el poble hem anat fent la nostra feina, ens hem manifestat, ens hem unit, hem escrit, hem comunicat, hem fet campanya, hem estat voluntaris i moltes coses mes aportant el nostre gra de sorra; i ara, us toca a vosaltres fer la vostra feina que es portar-nos a bon port, el port que hem triat la majoria, que es el poder administrar-nos nosaltres mateixos sense d'ingerència de governs forasters. Si no ho aconseguim per que vosaltres no us poseu d'acord i no sou capaços d'anar junts, com una pinya, haureu destrossat el vostre País, el nostre País, Catalunya. Creieu me que la història us ho demandarà i el poble no es quedarà creuat de braços contemplant la vostra estupidesa. Per una vegada a l'història, sigueu sensats i trenqueu amb la tradició de anar cada un pel seu costat.

 La conferència de Junqueras va anar d'ambició personal i de partit. No sabia ni com explicar això de les candidatures amb paraigua (ridícul!), Junqueras i els d'ERC es pensen que guanyaran i ens ho arreglaran tot. És hora de que baixin del burro perquè la gent se'n va adonat de que no serveixen per portar-nos la independència; actuen com mules i sense cap tàctica. President Mas tingui compassió de tots plegats i ens porti a la independència. I que consti que jo sóc convergent, però encara no m'he begut l'enteniment.

Els d'ERC no serveixen per a la política. Segurament són bons agitadors, però no saben ni exercir la política ni menys encara gestionar l'Admninistració. Ho vam veure durant els anys 80, en que van guanyar molts ajuntaments i els van treure a empentes per dolents i sectaris. El ridícul show d'en Carod cridant "tenim la clau" i la penosa trajectòria dels dos tripartits abona aquesta teoria. I la frustrant línia de la dutxa escocesa que està practicant en Junqueras ho confirma definitivament: ERC no vol la independència real de Catalunya. ERC no vol "donar blat". El que vol es "lluitar per la independència", és a dir, "prometre". Ara acabaran per ficar la pota de nou fins a la "cadera" de nou. Llàstima. Una altre oportunitat perduda. Haurem d'esperar 300 anys més??

L'endemà de la independència de Catalunya.

1) SOBIRANIA FISCAL. Fer una crida a l’exercici de la sobirania fiscal efectiva en una data
coincident amb la liquidació d’impostos. Hauria de ser, doncs, un dia 20, prefixat amb
anterioritat, en què la ciutadania, les administracions públiques i les empreses catalanes
haurien de fer el pagament a la Agència Tributària Catalana, preferentment, coincidint amb
les liquidacions trimestrals. Cal, però, entendre que la crida feta per les Institucions
catalanes no comptaria amb un seguiment del 100% i caldrà combinar-ho amb la resta
d’accions. Els pressupostos generals de l’Estat espanyol preveueu pel 2015 65.332M€
d’ingressos en concepte de IRPF i 32.529M€ en concepte d’IVA. El pes de l’economia
catalana sobre el total del PIB se situa al voltant del 20%. Aconseguint un 50% d’efectivitat.
2) SEGURETAT SOCIAL. Aportació de les cotitzacions a la seguretat social dels treballadors
públics de la Generalitat i les administracions locals de Catalunya al Sistema Català de
Pensions.
3) EMISSIÓ DE DEUTE SOBIRÀ CATALÀ. Subscrit pels propis catalans, amb un termini de
retorn de dos anys. Aquest model d’endeutament, sustentat pels propis nacionals, ens
aproparia als models de països com Itàlia o el Japó on el deute de l’Estat és, sobretot, en
mans dels seus nacionals. Aquesta característica incrementa la Independència/Sobirania
real de l’Estat. El total de dipòsits a l’Estat espanyol, en entitats financeres, (no tenint en
compte aportacions a fons d’inversió, comptes corrents o actius líquids, etc...) a gener de
2014 ascendien a 740.000M€ i al voltant de 200.000M€ en entitats no financeres.
Presumint que la societat catalana representa al voltant del 16% de la població de l’Estat
espanyol i assolíssim un èxit del 35%. Aquesta mobilització d’actius implicaria una reducció
de la solvència bancària i una baixada dels ratis de solvència de les entitats espanyoles que,
cal no oblidar, tenen la garantia de l’Estat del Fons de Garantia de Dipòsits. Generaria, per
tant, un incentiu a la negociació del Regne d’Espanya.
4) EMISSIÓ DE DEUTE SOBIRÀ CATALÀ. Subscrit per entitats financeres estrangeres. Aquesta
emissió d’endeutament és de més difícil quantificació per la necessitat d’establir
negociacions amb els Mercats financers o Estats que negociïn finançament a canvi de
negocis estratègics amb la futura Catalunya. Per tal que la dita emissió sigui exitosa cal aportar en garantia actius de la Generalitat i concessions de serveis o
infraestructures que passin a ser de titularitat de la nova Catalunya.
Cal, doncs, determinar un disseny d’aplicació de les estructures destinades a la recaptació
dels rendiments tributaris i les cotitzacions socials generats a Catalunya que garanteixi el
funcionament de l’Estat independent català, i la dotació de les prestacions públiques durant el
període immediatament posterior a la Declaració Unilateral d’Independència i fins que no es
concreti la situació definitiva del repartiment d’actius i passius entre el Regne d’Espanya i la
República de Catalunya.
L’aplicació de les estructures destinades al cobriment de les necessitats financeres i en
garantir el normal desenvolupament dels serveis públics a Catalunya també hauria d’implicar la
presa de control dels actius de titularitat estatal a Catalunya, sens perjudici dels acords de
repartiment que es puguin adoptar amb l’Estat espanyol amb posterioritat els quals ja han de
pressuposar el reconeixement de la sobirania catalana per part del Regne d’Espanya.
4.1.2. Estructures que assegurin l’obediència al nou Dret català
Per al projecte de creació de l’Estat independent català és imprescindible assegurar la
presència de les estructures coactives presents a qualsevol Estat que promoguin l’obediència al
Dret de tota la població i que es trobin en condicions d’assegurar la independència de la nova
entitat sobirana.
Un element de credibilitat de les forces polítiques que concorrin als comicis amb el
compromís de declarar la independència consistirà en que també es comprometin al gestionar el
reforçament i en el seu cas la creació d’aquests elements coactius (aparell judicial i administratiu i
les forces de seguretat) que assegurin el control del territori i la seguretat de la població i el
funcionament dels serveis públics essencials durant els moments immediatament posteriors a la declaració d’independència. El manteniment de l’ordre públic és la funció substantiva de l’estat i
les amenaces al mateix poden ser la causa més important de deslegitimació del procés.
Tenint en compte que d’acord amb el plantejament inicial i després de l’experiència del
darrer cicle polític la secessió catalana sols podrà ser unilateral, les forces polítiques partidàries de
la independència han d’oferir en primer lloc un programa detallat d’organització de serveis per
desplegar aquella acció pública fins el moment exercida per l’administració de l’Estat espanyol:
notòriament organització d’un servei d’administració de justícia i d’un servei de seguretat.
En aquest sentit caldrà perfilar les relacions dels nous cossos amb les estructures
administratives existents i reservar la dotació financera necessària per assumir les tasques dirigides
a la creació i consolidació de l’Estat.
4.1.3. Estructures diplomàtiques i d’estratègia de política internacional
 En el context de la declaració d’independència l’objectiu prioritari de l’acció exterior catalana
ha de ser el d’obtenir el reconeixement dels altres Estats i, en cas que s’estimi convenient per la
ciutadania i per les institucions de la República de Catalunya, el de l’ingrés en determinades
organitzacions internacionals d’àmbit europeu i mundial.
 Sobre aquest darrer punt, cal dir que sobirania, entre d’altres coses, implica la lliure capacitat
de decisió de l’Estat independent pel que fa a l’establiment de relacions amb d’altres subjectes de
Dret internacional i la seva eventual integració (o no) en les diverses organitzacions de marc
regional o mundial, en aplicació de la Convenció de Viena de 1978 sobre successió d’Estats en
relació als tractats internacionals. 4.1.3.1Nacions Unides
Pel que fa a la qüestió concreta del reconeixement en relació a la concurrència de la
dinàmica de poder que opera en les relacions internacionals cal esmentar el particular cas d’accés
una organització internacional: Nacions Unides. Així, tot i que ingressar a Nacions Unides no és un
requisit per tenir la consideració d’Estat independent si observem l’evolució de les independències
esdevingudes en el curs de les darreres dècades veurem que aquest pas consagra l’aparició del nou
Estat.
Per a ser admès membre de les Nacions Unides la candidatura ha d’estar aprovada per la
majoria dels Estats de l’Assemblea General (molts dels quals, tal com ja hem posat de manifest
anteriorment, no són democràcies) prèvia proposta del Consell de Seguretat. La decisió d’aquest
òrgan és clau per sotmetre la votació a l’Assemblea i, en general, esdevé el filtre principal per
aturar candidatures que es troben mancades de suport polític, una mancança que es tradueix amb
la interposició d’un vet per part d’algun dels cinc Estats membres permanents en el Consell de
Seguretat: Estats Units, el Regne Unit, França, la República Popular Xinesa i la Federació Russa.
En essència, qualsevol candidat a esdevenir un nou membre de Nacions Unides li cal el vot
favorable, o almenys l’abstenció, de totes cinc potències, entre les quals hi trobem, certament, tres
democràcies (els EUA, Regne Unit i França) de partit únic (la República Popular Xinesa) i una
democràcia de molt baixa qualitat que frega l’autoritarisme (la Federació Russa).
Normalment, si la secessió s’ha produït de forma bilateral i negociada amb l’Estat matriu, i
l’emergència del nou Estat no afecta a cap interès polític cabdal dels cinc membres amb dret de vet
del Consell de Seguretat la candidatura es tramita sense obstacles. Però, com cal tenir present que
succeirà en el cas català, si la candidatura deriva d’una secessió unilateral cal saber conjugar els
interessos diplomàtics dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat per evitar el vet. En aquestes circumstàncies resulta cabdal desenvolupar una estratègia diplomàtica (i per
tant que els actors polítics catalans s’hi comprometin a desplegar-la) que trobi el suport polític dels
cinc membres permanents del Consell de Seguretat i, tenint present que tant la Federació Russa
com la República Popular Xinesa mostren poques predisposicions a reconèixer noves realitats
estatals derivades de la unilateralitat a causa dels problemes territorials que tenen dins les seves
fronteres, caldria trobar un esquer diplomàtic per convèncer-los en termes d’influència política,
social i econòmica a la Mediterrània occidental ja que tampoc l’argument de la majoria
democràtica que pugui recolzar la independència catalana és de suficient pes per a governs no
democràtics (Xina) o amb credencials democràtiques molt dubtoses (Rússia).
4.1.3.2. Unió Europea
Cap norma dels tractats de la Unió Europea no estableix expressament què passa quan una
part d'un Estat membre es constitueix en Estat independent. Per tant, s'ha d'analitzar cada aspecte
regulat en els tractats.
El primer que cal comentar és que la interposició del vet per part del govern espanyol a
l’accés a la Unió Europea significaria almenys el reconeixement de la secessió catalana. Mentre no
hi hagi aquest reconeixement Catalunya es consideraria encara integrant de l’Estat espanyol i per
tant amb el dret de la Unió aplicable a tots els efectes. La derogació del dret de la Unió en territori
català i respecte la ciutadania del nou Estat només es produiria si, a més del referit reconeixement
(i per tant, amb el dret de la UE aplicable durant les diverses fases de la secessió en l’escenari
unilateral) es modifiquen els Tractats Constitutius. Aquest fet es produiria sempre i quan els
catalans deixessin de tenir la nacionalitat espanyola. L'Estat independent català hauria de regular la
nacionalitat de la seva ciutadania. Així mateix, ens trobaríem amb tres casos diferents:
1) Catalans residents a Catalunya que tenen la nacionalitat catalana únicament després de
la proclamació d'independència.
professionals italians prestar-hi serveis sense traves.
Presa la decisió, per unanimitat dels Estats membres, d'expulsar la Catalunya independent
del mercat únic, l'Estat independent català pot establir els requisits, imposts i aranzels que li
plaguin, com ara gravar amb més imposts el BBVA que el Banc Sabadell, determinar que tota
empresa a Catalunya ha de tenir un mínim del 51% de capital català, que per a vendre a Catalunya
l'aranzel d'importació dels productes francesos és del 500% i els dels EUA o Rússia del 0%,
expropiar sense indemnització com fan l'Argentina o Bolívia, etc. Si ens expulsen, mans lliures.
Hi ha alternatives a la UE, sense perdre l’essència d’aquesta, com és l’EFTA (European Free
Trade Association), que és una organització intergovernamental per tal de promocionar el lliure
comerç i la integració econòmica amb la finalitat de beneficiar els membres que la composen.
Actualment en formen part països com Noruega, Liechtenstein, Suïssa i Islàndia. Els països que
conformen l’EFTA tenen la possibilitat d’establir tractats bilaterals o multilaterals amb Estats
membres de la UE, actualment 28 països, amb la qual cosa poden beneficiar-se dels mateixos
privilegis dels que gaudeixen aquests Estats.
D’altra banda, la lliure circulació de persones, béns, capitals, serveis i mercaderies,
mitjançant la supressió de fronteres, es coneix com l’Espai Shengen i és un dels grans avantatges
que ha aconseguit la UE. A part ha aconseguit el reforçament de fronteres exteriors, així com la
col·laboració transfronterera policial i judicial. A aquest espai també hi estan associats països no
membres de la UE, per aquesta raó també hi podria ser l’Estat independent català sense la
necessitat de ser-ne Estat membre.
Per tot això, no ens cal capficar-nos en formar part de la UE per poder gaudir dels privilegis
més tangibles, com són els plantejats, que es poden obtenir essent membre de l’EFTA i de l’Espai
Shengen. Aquest plantejament eliminaria el possible vet per part d’altres Estats.4.1.3.2.3 Institucions europees: la presència al consell, la comissió,
el Parlament, el TSJ, etc.
Per a integrar-hi la República de Catalunya cal una decisió dels vint-i-vuit Estats membres
per unanimitat.
4.1.3.2.4 Conclusions
L'endemà de la independència de Catalunya, tot continua igual quant a la moneda, i quant
al mercat únic mentre no ens expulsin per decisió unànime dels vint-i-vuit Estats membres; però
els nostres president, ministres, directors generals, etc. no aniran a les reunions de la UE mentre
no ho acordin per unanimitat els vint-i-vuit Estats membres.
Els interessa a tots i cadascun dels vint-i-vuit Estats membres d'arriscar les inversions i
exportacions a Catalunya? Li interessa a França, amb més de 1.400 empreses a Catalunya? A
Alemanya, amb més de 1.000? A Itàlia, amb més de 700? Al Regne Unit i els Països Baixos, amb
més 500 empreses cadascuna? Només el 2012 van invertir 2.614 milions d'euros a Catalunya: els
interessa que puguem blocar-los els capitals i beneficis? Volen un tracte privilegiat per a les 800
empreses americanes i 300 japoneses que hi ha a casa nostra, i discriminatori contra les empreses
dels Estats que no reconeguin la Catalunya independent?
Realment els interessa a tots els vint-i-vuit membres de la UE que un Estat independent,
amb 7,5 milions d'habitants i un PIB de 200.000 milions d'euros, sigui fora del mercat únic, amb
plena llibertat fiscal, comercial, política i militar? Volen que siguem un 'free rider'? Volen un Estat
espanyol membre amb un deute del 100% del PIB i un Estat independent català no membre amb
un deute del 25% del PIB?
No sembla que els altres vint-i-set hagin fet un pacte de suïcidi amb Espanya. Els Estats no
tenen amics permanents ni enemics perpetus: tenen interessos --aquests sí: permanents i perpetus--. No cal parlar de drets, democràcia i valors europeus. Parlem dels seus interessos, que
és l'única cosa que els importa, i és l'única que ens hauria d'importar als catalans.
Per altra banda, la decisió de si interessa als catalans continuar o no a la Unió Europea
l’haurem de prendre un cop siguem un Estat independent.
L'Estat independent català serà un Estat amb interessos, comerç i empreses comunes amb
altres Estats d’Europa i del món. S’han d’establir les relacions diplomàtiques i comercials de
caràcter bilateral o amb la incorporació a organitzacions supra-estatals.
4.1.3.3. Condicions de l’acció diplomàtica
En essència, del panorama descrit es desprèn que l’acció política dels actors catalans que
concorrin en unes eleccions amb el compromís de promoure la declaració unilateral
d’independència han d’assumir, igualment, el compromís de desplegar una acció diplomàtica
articulada al voltant de la lògica de dinàmiques de poder (i no tan sols a la mera invocació de
factors de legitimitat democràtica) per assolir el reconeixement dels altres Estats i, eventualment,
per promoure la integració del nou Estat independent català a les diferents organitzacions
internacionals on ens interessi ser-hi.
4.1.4 Estructures de telecomunicacions, energia i transport
A partir de la DUI, el Govern d’unitat nacional ha de garantir el subministrament de gas,
aigua i electricitat a totes les llars, empreses i dependències del territori. No és descartable que
l’Estat espanyol intenti sabotejar l’acció de construcció de país del govern català atemptant contra
les infraestructures, malmetent així la confiança dels ciutadans en el procés cap a la
independència. Es tindrà especial sensibilitat i atenció amb les persones que poden tenir dificultats
per assumir les despeses de les factures del subministrament. S’ha d’executar la llei catalana,
recentment impugnada pel tribunal constitucional espanyol, anomenada pacte per la pobresa5. La regeneració democratica
La ciutadania no s’ha allunyat de la politica, senzillament la ciutadania pateix desafecció per
a la politica tradicional. S’ha demostrat en les darreres mobilitzacions al pais que quan hi ha un
projecte realment il·lusionant, atractiu i participatiu, les persones s’impliquen.
Aixi mateix, des de Solidaritat Catalana per la Independencia proposem mesures sobre la
participació ciutadana, la transparencia i l’austeritat i la regeneració politica perque la ciutadania
s’apoderi de la politica, es a dir, que la politica estigui al servei del poble, pel poble i per al poble,
que es condició indispensable per estar en condicions d’assolir un Estat independent català al
servei del poble de Catalunya.
5.1 Fonaments per a la regeneració democratica, la transparència, la participació i
l’austeritat
Les organitzacions polítiques han de ser horitzontals en comptes de piramidals i les
direccions d’aquestes han de ser col·legiades. Cal que facin primàries, llistes obertes i els càrrecs es
limitin entre una o dues legislatures: aquests pilars són elementals per erigir una nova organització
política del segle XXI. Així se'n reforça la qualitat democràtica, es crea una nova cultura
organitzativa, flexible, transparent, canviant i cooperativa i es poden obrir autèntics debats al
conjunt de la ciutadania.
La partitocràcia entesa com a organitzacions de professionals de la política, que fan del
tacticisme la seva guia d'actuació, no tenen cabuda en el rescat de la democràcia. La regeneració
democràtica comporta que la ciutadania s'organitza perquè es compromet amb uns ideals, és a dir,
que una organització de ciutadans compromesos s'obren a la ciutadania perquè aquesta retorni a
la política la noblesa de la seva funció. D'aquesta manera, reafirmem el compromís de la política
amb la societat a la qual serveix.
 5.1.1 Eines per al desenvolupament de la regeneració democràtica.
Considerem que cal la regeneració democràtica de les institucions autonòmiques i
municipals a fi que la ciutadania s’apoderi de la politica de manera immediata i construeixi els
fonaments de la Nació de Catalunya.
1) S’ha de concretar el sistema d’eleccions amb llistes obertes. La votació única als partits
polítics i la confecció de les llistes en funció de les afinitats a les cúpules dels partits crea
desafecció i llunyania de la ciutadania amb la política. La possibilitat de crear un sistema
mixt, obert i territorial per a la representació i l’elecció dels càrrecs públics, aconseguiria
l’interès del ciutadà i la seva participació.
2) Limitació del temps de mandat públic. Els càrrecs de la presidència de la Generalitat i les
alcaldies de les grans ciutats han de tenir el mandat limitat a dues legistures. Cal renovar les
accions polítiques.
3) Limitar els càrrecs de confiança de les administracions públiques.
4) Fixar el salari dels càrrecs públics atenent al sentit d’homogeneïtat, d’equitat i
responsabilitat en l’acció directiva.
5) Elaborar una llei per impedir l’anomenat “portes giratòries”, on es determini un temps de
cadència entre l’exercici de càrrec públic i l’ocupació de càrrecs en empreses vinculades
amb l’administració.
6) Tota imputació judicial per corrupció implicarà el cessament temporal de les funcions
directament o indirectament associades.
5.1.2 Eines per al desenvolupament de la transparència i l’austeritat
El descrèdit i la sospita de corrupció dels polítics està instal·lada entre els ciutadans. És del
tot necessari que la Catalunya independent incorpori mecanismes de control per assegurar
l’honestedat de l’acció política en general i dels polítics en particular. Entre d’altres es poden citar: