miércoles, 30 de noviembre de 2016

Les 10 claus per no perdre's en els pressupostos.

1.- El referèndum, pressupostat

El departament d'Economia compta amb una partida de 5 milions per a processos electorals i una de 800.000 per a processos participatius, que el conseller Junqueras ha confirmat que es destinaran a donar compliment al compromís de l’executiu  expressat en una disposició legal que acompanya el projecte de pressupostos.
Es tracta del fons de contingència per a despeses imprevistes, que depèn directament d’economia, i que passa d’una dotació de 200 milions a la proposta de 330 milions.

La proposta de pressupostos de JxSí incrementa en 1.170 milions d'euros la despesa social, fins a situar-se en 17.831,8 milions d'euros, que representa el 74,7% de la despesa total de la Generalitat.
 La partida social que més creix és la de Salut, amb 408 milions més que els comptes del 2015, seguida d’Ensenyament, amb 338 milions extra. Treball, Afers Socials i Famílies creix en 193 milions i Territori i Sostenibilitat –transport públic- ho fa en 197 milions.

3.- Hisenda pròpia i delegacions a l'exterior

Les partides per a les estructures d'estat també es veuen reforçades en aquest pressupost. L'Agència Tributària de Catalunya passa de disposar de 35,9 milions d'euros a 93,3 milions, fet que li permet obrir 15 noves oficines i incrementar la plantilla en gairebé 500 persones.
Per reforçar l’acció exterior, el departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència té assignades la missió de promoure amb els seus pressupostos els ‘processos de participació democràtica’, que si bé Junqueras no ha citat en referència als 5,8 milions per al referèndum, suposa també una partida de 5,3 milions d’euros per a ‘qualitat democràtica’.

4.- 7.000 nous funcionaris i treballadors públics

Feia anys que no passava, però el 2017, si s’aproven els pressupostos, es crearan 6.923 places públiques. Es preveu crear 3.599 places de mestre, 1.637 de personal sanitari, prop de 900 del sector públic, 459 places a l’Agència Tributària de Catalunya, 276 agents dels Mossos d’Esquadra, 99 bombers, 36 treballadors de justícia i 5 agents rurals. En total, el cos de funcionaris i treballadors públics del país arribarà a 227.578.

5.- Salut i eduació, la clau per al sí de la CUP

JxSí ha incrementat la partida destinada a salut i educació respecte al projecte presentat el juny del 2016. A salut s'hi destinaran 8.849 milions (s'emporta el 28% de l'increment de la despesa respecte a l'anterior proposta de Junqueras). Aquí destaquen els prop de 128 milions extra per a a cobrir l’augment de receptes i els nous medicaments aprovats, 35 milions addicionals per reduir les llistes d’espera i 99 milions més per millorar el model d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. En educació, hi haurà un increment de dotacions pressupostàries de 3.599 docents, 12 milions més per a beques menjador i un 27% més de recursos per a les unitats d’escolarització compartida. A més, en l'àmbit del benestar, la Renda Mínima d’Inserció creixerà en 70 milions, es destinaran 42 milions més a potenciar els serveis d’atenció domiciliària i es millorarà l’atenció a la dependència amb 67 milions extra.


6.- La pressió fiscal

Els càlculs d’Economia sobre l’impacte del paquet de mesures tributàries adoptades, que inclou nous impostos i també l’augment del tipus en transmissions patrimonials, actes jurídics documentats i tributs sobre el joc, se situen en 181,8 milions d’euros en termes anuals, dels quals, 109 milions arribarien el 2017. Des del 2012, les noves figures tributàries i la modificació d'impostos han aportat 1.281 milions d'euros a la caixa de la Generalitat.


7.- TV3 i altres entitats públiques

El pressupost de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (CCMA) torna a batre un nou mínim històric. L'any 2009, els mitjans de comuniació de la Generalitat havien arribat a disposar d'una partida de 357,5 milions, però els números que ha fet Oriol Junqueras només reserven 236,3 milions, un 34% menys que vuit anys abans. Ara bé, altres entitats del sector públic català registren un creixement notable, comprensible per l'emergència social de les seves funcions. És el cas de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que passa d'un pressupost de 8,6 milions a situar-se en 17,4 milions, o l'Institut Català de les Dones, que passa dels 7,5 milions als 8 milions, i el Memorial Democràtic d'1,4 milions a 1,9 milions. Per a l'executiu, la crisi dels refugiats, la violència de gènere i la memòria històrica són tres qüestions clau de país. 


8.- El deute de la Generalitat

La Generalitat preveu que el deute se situarà en els 77.495 milions d'euros el 2017, segons l’objectiu de dèficit del 0,5% que s’ha fixat l’executiu català malgrat que reclami a Madrid que aquest límit arribi a l’1,18%. Junqueras ha remarcat que les imposicions financeres de l’executiu espanyols han fet que Catalunya no pugui disposar de 1.540 milions d’euros addicionals. Sigui com sigui, per primera vegada des de l’esclat de la crisi el 2008, el deute sobre el PIB català es reduirà, i se situarà en el 35,4%. Pel que fa les despeses financeres, és a dir, els interessos que paga la Generalitat pels crèdits que té, el 2017 es pagaran 979 milions d’euros, una xifra substancialment més baixa que la que contemplaven els pressupostos d’Andreu Mas Colell el 2015, 2.037 milions. Per tant, la Generalitat pagarà 1.058 milions d’euros menys en interessos que fa dos anys. El 52% d’aquest deute és a mans del FLA, el fons de liquiditat autonòmica de l’Estat espanyol.


9.- Impuls al creixement econòmic

El suport a l’economia productiva és una de les prioritats dels pressupostos del 2017. Els comptes de l’any vinent preveuen el desplegament del Pacte Nacional per a la Indústria, la modernització d’infraestructures agràries i pesqueres, la millora de la competitivitat del sector turístic i l’impuls a la creació cultural. Entre les partides concretes, destaca l’increment de 21 milions d'euros en el pressupost d’ACCIÓ, els 98,6 milions addicionals destinats a programes d’ocupabilitat i els 12 milions per al foment de la recerca. A més, l’Institut Català de Finances comptarà amb 660 milions d'euros per poder injectar crèdit al sector empresarial a través de préstecs, avals i inversions de capital risc.


10.- El calendari dels pressupostos

La Mesa del Parlament ha fixat per al 8 i el 9 de febrer el ple del debat final i votació dels pressupostos, que el proper 20 de desembre superaran les esmenes a la totalitat amb el suport de JxSí i la CUP. Prèviament, durant la segona setmana de gener els consellers presentaran els comptes de les seves àrees a les comissions parlamentàries. Però aquest calendari pot quedar en paper mullat si el PSC, el PP i C’s efectivament recorren els comptes al Consell de Garanties Estatutàries, tal i com han anunciat. Això faria que la votació final s’endarrerís fins com a mínim a la segona quinzena de març del 2017. En funció de com evolucionin les negociacions entre JxSí i la CUP en capítols com l’educació i la política fiscal en rendes altes, Catalunya tindrà nous pressupostos o tindrà una nova cita electoral, perquè el president Puigdemont convocaria eleccions anticipades.

domingo, 27 de noviembre de 2016

El plagi de Fidel de Montserrat Nebrera.

El meu gremi està commocionat perquè han pillat un professor copiant. Pur fariseisme en gran part dels que han alçat la veu: la majoria coneix des de sempre carreres acadèmiques alçades sobre el caciquisme, l’explotació dels subalterns i la còpia massiva (o el refregit patètic i “inspirat”) de materials aliens; tot això alineat amb la sensació, conreada des del temps d’estudiants, de què copiar és signe d’una intel·ligència superior, capaç d’enganyar el docent vigilant, que desprès també ho fa amb l’editor curós,  amb la conseqüència de passar per sobre dels companys “estúpidament ètics” que, per això, treuen pitjor nota o arriben a la plaça de professor més tard.

També s’ha de dir que pensar que en aquest temps de globalització i Wiquipèdia les idees originals es poden distingir de la seva clonació i que qui finalment obté el premi a la descoberta és realment l’autor és tant com oblidar que a Amèrica li van posar el nom d’un paio que no va ser ni de bon tros el seu descobridor. I que hem descobert qui era Tesla quan a algú se li va ocórrer posar-li el nom a una marca de cotxes. I de fet tot rau en el fet de què durant segles les aportacions intel·lectuals o artístiques no s’identificaven amb l’actual i inabastable concepte de propietat intel·lectual o drets d’autor. La pirateria digital, sobre tot en la seva forma d’actitud política, n’és un símptoma més.

No sabem gaire qui és a l’origen d’una idea, i a sobre la filosofia s’allunya de la ciència a una velocitat de vertigen poc propicia a la seva consideració social; en les idees polítiques passa més o menys el mateix. Certament Karl Marx dóna nom al marxisme i aquest ha estat la inspiració de moviments polítics a tot el món, des del leninisme a les revolucions anomenades “bolivarianes” de Llatinoamèrica. En aquest context, al nostre país va existir el temps de l’admiració naïf per les dictadures d’esquerres. Jo anava pel carrer amb una xapa del Che Guevara enganxada al jersei. Jo, com tants altres, vaig tenir una adolescència irreflexiva en què es pensa que hi ha alguna mena de violència legítima contra la violència que exerceixen els poderosos de la terra. Amb el pas del temps vaig entendre l’error de base d’aquesta argumentació, que distingeix bons i dolents en raó de les idees de món i no de l’acció; i la intolerància s’ha d’exercir, si cal, sobre les idees, mai sobre les persones, i que això és compatible amb posar límits a la llibertat quan se n’abusa.

Ara i aquí hi ha gent de mentalitat adolescent, tot i ultrapassar amb escreix la trentena. A aquesta edat la justificació de règims totalitaris, siguin d’esquerra o de dreta, plagis absoluts d’altres formes antigues de justificar la violència de persones sobre persones per les seves idees, la seva orientació sexual, la seva manera d’entendre el món, és inacceptable. Plagiar avui Fidel Castro és, a meu parer, un exercici de cinisme o una demostració d’immaduresa.

martes, 22 de noviembre de 2016

Una part de la projecció d’èxit de Junqueras s’explica clarament per la desorientació a cal convergent

Article de Toni Aira.

Seguint els moviments del vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, hom podria pensar que l’exemple de Mariano Rajoy ha traspassat les fronteres de la política espanyola. Podríem arribar a aquesta conclusió, atenent a com el republicà sap fer-se invisible i confondre’s amb el mobiliari quan li convé (que últimament és força sovint), mentre que al seu voltant els seus afins van feinejant a totes (sense que ell no se n’esquitxi), i mentre els seus adversaris electorals van ensopegant sols o amb l’ajut dels seus teòrics socis (això, quan passa, sense que tampoc es noti). Hom podria pensar això o que, bàsicament, al PDECAT hi ha una feinada pendent per ressituar-se i per redefinir-se, i que el líder d’ERC simplement en sap treure suc sense necessitat d’esforçar-se gaire, ben bé tombat i esperant que la fruita madura caigui de l’arbre, a l’estil de la caricatura que sovint es fa de Rajoy. En tot cas, sabem aquí i a la Xina Popular que Rajoy sempre ha remogut l’arbre per ajudar la caiguda de la fruita. Ell o els seus.

Una part de la projecció d’èxit de Junqueras s’explica clarament per la desorientació a cal convergent. Per la polifonia de veus i la dificultat de concretar un lideratge definit i un discurs amb ganxo i clarament comprensible al nou PDECAT. També és cert que aquí molts ja fan com si Junqueras fos president en funció d’allò que diuen unes enquestes que a tot arreu s’equivoquen, però aquest és un altre debat. Si fem cas de certa tendència electoral dels últims temps, ERC va a l’alça i el seu líder té una bona valoració (la millor segons l’últim CEO). Aquí val a destacar la feina del seu equip de comunicació, encapçalat pel seu principal spin doctor, Sergi Sol, implacable, primer de tot, amb els companys de govern. Això existeix però, de fons i més important, l’expectativa de creixement d’ERC es dóna per una ocupació gradual de l’espai central de l’independentisme, on l’antiga Convergència s’ha instal·lat del tot, pinta que perdent bona part dels sobiranistes (no independentistes) que hauria tingut tradicionalment a favor, i no essent prou atractiu i sinònim d’èxit per a una nova generació indepe.

Junqueras i el seu equip (especialment el de comunicació) tenen bona part del mèrit en la seva expectativa de triomf electoral, però el principal causant n’és el PDECAT. Que Junqueras, davant d’empresaris i de gent manaire, pugui anar presentant el seu projecte com “la Convergència del segle XXI” i erigint-se en sinònim de seny, d’estabilitat i de “centre”, és en bona part gràcies al fet que els hereus naturals d’allò que va ser CDC no n’estan acabant de treure el capital que podrien.

El president Carles Puigdemont es planta davant de Madrid i diu que no anirà a reunions de Madrid amb els altres presidents autonòmics i el govern espanyol, i ben bé en paral·lel se sap que el vicepresident vol reunir-se amb la seva homòloga espanyola, i a Barcelona. El del PDECAT no en rep cap reconeixement especial ni mou gaire vot a favor pel seu gest, mentre que el d’ERC no sembla perdre’n cap i va consolidant certa imatge d’interlocutor que davant Madrid negocia per aconseguir-ne rèdits, a l’estil del catalanisme de tota la vida. Està passant. I no crec que sigui res greu, això sí, sempre que en part no passi per una motivació en clau de cicle electoral català d’aquells de tota la vida. En clau d’eleccions autonòmiques on bàsicament es dirimeixi una cursa entre partits per veure qui governa la Generalitat autonòmica. Aquí Junqueras estaria guanyant la partida, però l’independentisme la perdria estrepitosament.

viernes, 18 de noviembre de 2016

Les falses esquerres es passen de llestos i ajuden el PP sense saber-ho.

 ICV, Podem, CSQP, ECP, Bec, són les "falses esquerres" que estan subordinades a les desigualtats del sistema espanyol perquè els hi dona més "quota" de vots i poltrones. Si de veres estiguèssin interessats en millorar les condicions socials o la recuperació dels drets dels pobles sotmesos a la Castella borbònica, farien la ruptura, per començar amb noves relacions democràtiques, però tenen els culs llogats!.

Tant ICV- Ribas, Coscubiela- com Podem -Domènech, Rabell- com els comuns Colau, Pisarello, Asens i cia- saben perfectament que estan ajudant al PP a centralitzar l'estat, perquè són comunistes capitalistes que viuen de posar el segell de qualitat a les desigualtats del sistema d'explotació social i econòmic espanyol. A majors desigualtats més vots i més culs llogats!.

pels aprenents de les esquerres espanyoles -podemos, csqp, bec i cia- pels jacobins catalans -psc-, tots fent el joc als accionistes majoritaris espanyols-pp, psoe-, i, toc d'alerta als partits catalans per treballar d'una vegada per l'autodeterminació de Catalunya. En cas contrari, es repetirà el desastre per a la democràcia del 36 i el 78.

Gran article d'en Enric Vila al Nacional.cat

La situació política espanyola es pot resumir amb la batalla que hi ha muntada a Podemos entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Controlat subtilment pel PP, Errejón mira de debilitar Iglesias, mentre que el mascle alfa de Podemos s'aferra al desig de llibertat de Catalunya per mirar de sobreviure.

En el fons, ni Iglesias és tan partidari de celebrar un referèndum com per fer la feina als polítics catalans, ni Errejón té tantes diferències amb Iglesias com pretenen els diaris, ni tanta capacitat de lideratge, com s'ha vist en les primàries de Madrid.

No són "els nacionalismes" els que han esquinçat Podemos, com explica l'Abc. És l'Estat heretat del franquisme i de Primo de Rivera que intenta dividir la societat espanyola per poder-la controlar abans que es generi una situació irreversible a Catalunya.

La situació de Podemos no és gaire diferent de la que hi ha a can socialista. El PSOE mira de trencar amb el PSC de forma pacífica, amb la promesa d'una coalició electoral, per apunyalar-lo per l'esquena quan cregui que té prou gent per muntar un partit propi al Principat.

Per superar el caos dels darrers mesos, Madrid necessita començar un contraatac que l'ajudi a eliminar una part dels adversaris abans de posar-se a recentralitzar, via reforma constitucional. L'Estat reagrupa les seves forces al voltant del PP per obligar la gent a triar un bàndol, fer que les persones polititzades es barallin i, sobretot, distingir els amics dels enemics, detall essencial en tota guerra.

Si Margallo està histèric, és perquè veu que Catalunya està alhora massa desorientada i massa viva, i que Espanya corre el perill de trobar-se amb un adversari imprevisible que li allargui la guerra més del compte, amb el que això suposaria per als dos bàndols. Els comuns de Catalunya, igual que Errejón, es passen de llestos i ajuden el PP sense saber-ho.

Espanya està en una situació semblant a la que va viure durant la Transició, i tant pot resoldre els temes que van quedar pendents en aquella època com agreujar-los una mica. Cada cop que els comuns pressuposen que l'autodeterminació s'ha de pactar amb l'Estat, Franco balla d'alegria a la seva tomba. De fet, ballen tots els que van treballar per evitar que la gent votés reforma en comptes de ruptura.

El referèndum és l'única manera de tallar d'arrel la dinàmica de divisió i d'enfrontament que el PP intenta fomentar per imposar en nom de la salvació d'Espanya el seu model d'Estat als partits d'esquerra. Igual que el 1936, o igual que a la Transició, Catalunya torna a tenir un paper clau.

En la mesura que el referèndum uneix els catalans molt més que no pas els divideix, mata diversos pardals d'un tret. D'una banda, substitueix la divisió entre esquerres i dretes que vol imposar l'Estat per una divisió més real entre demòcrates i gent que, o bé no sap que és feixista, o bé té por de veure perjudicats els interessos personals –que són els que acaben provocant els daltabaixos, quan la bombolla d'impostures resulta insostenible–.
A més, té l'avantatge que l'Estat sempre s'hi pot sumar al darrer moment, cosa que és probable que passi quan la via guerracivilista sigui avortada a Catalunya. El referèndum alliberarà un nombrós exèrcit de culs llogats que distorsiona els debats que hi ha avui a Espanya i donarà credibilitat a la política. Per molt que Madrid pressioni Junqueras o Convergència, a Catalunya tothom sap que una reforma constitucional només es pot fer amb garanties després d'un referèndum d'autodeterminació.

jueves, 17 de noviembre de 2016

El sistema es antisistema.

Aquí, el artículo de Palinuro que publicó ayer el periodico Berria, titulado "El sistema es antisistema"y en el que se da un repaso a la situación en que queda la política española, especialmente la parlamentaria, tras la traumática decisión del PSOE de abstenerse para facilitar un gobierno del PP. Con esa decisión, los socialistas han dado un paso quizá irreversible hacia su desaparición como partido de relevancia en el sistema político español y, con ello, también la continuidad de ese sistema, basado en un bipartidismo turnista ue parecía estable.

Con la abstención, el PSOE se ha constituido en rehén del PP. Prometió compensar afirmando que haría una oposición muy dura, pero stá claro que eso no podrá ser ya que el PP cuenta con el arma para impedirlo: la convocatoria de elecciones anticipadas. Cosa que no interesa a nadie, salvo al propio PP, razón por la cual es razonable pensar que, en elgún momento habrá elecciones anticipadas.

En el fondo, el conjunto del sistema hace aguas. Los dos partidos de la izquierda, enzarzados en una lucha cainita, son inbcapaces de coordinar su acción. La derecha tiene farantizado el gobierno para muchos años. Y eso que no hace nada por mantener el sistema, aunque sea con la apariencia de un Estado democrático de derecho. Falso. El PP no es un partido democrático no sabe qué hacer con un Estado de derecho que no sean trampas.

A continuación, la traducción del artículo al castellano:

El sistema es antisistema.

Parece como si la noticia del desbloqueo político gracias a la claudicación del PSOE hubiera sido una catástrofe en lugar de la ventura que todos los partidarios del sistema se prometían. “España necesita un gobierno” fue la consigna que movilizó la solución final. “No podemos ir a terceras elecciones”, remachaban. Es urgente. Hay que tener altura de miras, etc.

Por eso acabaron aceptando el gobierno de Rajoy como “mal menor” y “aunque no se lo mereciera”. No son precisamente parabienes. Era hacer de necesidad virtud y tragarse sapos sistémicos. Está de acuerdo hasta el mismo gobierno, principal beneficiado de la debilidad de la oposición para imponerle condición alguna. De los pactos con C’s Rajoy se acuerda para incumplirlos. No se ha molestado en cambiar nada salvo media docena de rostros que apenas hay modo de distinguir de los anteriores. Continuidad, orden y progreso a cargo de un gobierno minoritario, desprestigiado, acosado por la corrupción de su partido y con varios de sus componentes acusados de haber cobrado sobresueldos. Casi parece el reinado del Padre Ubu, pensado para de dinamitar el sistema.

Por sostenerlo lealmente y cuidar de la estabilidad, el orden, la gobernanza, o eso dice, el PSOE se ha suicidado, primero como oposición y ya veremos si también como partido. En la oposición será irrelevante porque funciona como un rehén del gobierno, que amenaza con disolver las Cortes si estas no se pliegan y con convocar elecciones anticipadas. En realidad, las terceras elecciones que los socialistas querían evitar y ante cuyo espantajo dieron el reciente golpe de mano intrapartista.

No siendo posible una “gran coalición”, como pedía el PP, al final, con la abstención del PSOE, han firmado una especie de pacto de gobernabilidad que la lleva implícita. El PSOE promete realizar una dura oposición en lo económico y social (aunque ya está perdiendo la esperanza de derogar la legislación anterior más agresiva) y formar frente nacional con el PP y C’s en la cuestión catalana. Pero ni eso va a ser funcional al sistema porque la amenaza de elecciones anticipadas tiene mucha fuerza y los empresarios ya han lanzado su heraldos a avisar de que, si el gobierno no puede gobernar (en su beneficio, claro), habrá que convocar elecciones anticipadas. El gobierno y los empresarios suelen decir lo mismo y se refuerzan mutuamente. Por eso es creíble la amenaza del PP que lo es no solo para el PSOE sino para los demás partidos de la Cámara, también con regulares perspectivas electorales.

El desbloqueo del sistema ha consistido en un gobierno de la derecha, en minoría parlamentaria, autoritario, neofranquista, con unos historiales de los ministros que producen pavor en cuanto a su competencia; un gobierno empeñado en tratar el problema más grave que afecta al Estado, esto es, el proceso independentista catalán, como una cuestión de orden público y una política de represión, sin negociación ni diálogo. A cualquiera, obviamente excepto al gobierno, se le alcanza que el solo recurso a la represión no resolverá sino que agravará el problema.

Cuando se trató de enfrentarse a la violencia de ETA, la situación era muy distinta porque precisamente la violencia deslegitimaba la causa que pretendía defender y, en cambio legitimaba la represión y la negativa al diálogo. Se decía entonces que cuando callaran las armas, se podría hablar de todo. Sin embargo, la actitud del Estado frente al proceso independentista catalán demuestra que aquella promesa era falsa. Las fuerzas nacionalistas españolas, básicamente el PP, el PSOE y C’s se niegan en redondo a considerar que Cataluña sea una nación y, por lo tanto, a negociar nada sobre la base de esa inaceptable pretensión. Propuestas de reforma, de revisión, proyectos, cero. El sistema carece de capacidad de autodiagnosticar la disfuncionalidad que lo afecta. Ni siquiera la comprende. Piensa que metiendo en la cárcel a unos puñados de independentistas, va a erradicar la voluntad de ser independiente cuando lo que puede hacer es destruirse a sí mismo.

Dado el carácter abierto, transversal, pacífico, democrático de la reivindicación independentista catalana y la masiva exigencia de un referéndum sobre la cuestión, la política represiva carece de toda legitimidad. Aunque sea muy legal. La legitimidad tiende a caer más del lado de un pueblo que reclama de modo masivo y pacífico su deseo de ejercer un derecho que otros pueblos en todo similares a él, como el escocés o el quebequés, han ejercido.

El giro dado por Pedro Sánchez como base de su candidatura a la SG del PSOE podría ser el inicio de un cambio de actitud del nacionalismo español en busca de una solución con el catalán. Pero es muy tenue. Aun suponiendo que Sánchez formule el programa con claridad, no está claro que vaya a convencer a su partido para que lo siga por esa vía si, como es presumible, su candidatura ha de competir con alguna otra que esgrima el patriotismo español.

sábado, 12 de noviembre de 2016

Respostes a algunes preguntes sobre el dia D.

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un estat. El govern actual (i també bona part de la CUP) vol que el pas d’un estadi a l’altre estigui marcat per una divisa que obsessiona als responsables d’executar aquest trencament: que no hi hagi sensació de trencament. És a dir, que el pas d’una situació a l’altre estigui marcat per la normalitat. O dit d’una altra manera, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució paulatina. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou estat català que tindrà la última paraula amb tot. I a mida que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que estimi oportú. I així amb tot.

Des de principis d’any, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes d’independència, com serà el primer any d’independència. Tota la feina la coordinen un equip dirigit per Carles Viver i Pi-Sunyer i amb Victor Cullell i Josep Maria Reniu com a mans dreta i esquerra. Treballen amb discreció i sota un epígraf que no topi amb cap denominació presumptament anticonstitucional com li va passar al conseller Romeva i la paraula Exteriors. Viver és el màxim responsable de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Cullell és secretari per al Desenvolupament de l’Autogovern i Reniu el cap de l’Oficina per a la Millora de les institucions d’Autogovern. Posar a la targeta que són els arquitectes de com serà la nova república catalana hauria cantat massa a ulls de la justícia espanyola.

El fet d’encarregar aquesta tasca a tots els consellers implica que s’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració. Per posar un exemple: sap vostè, amic lector, on cal anar a buscar les peces de recanvi de la central nuclear de Vandellòs per si hi ha una avaria el dia D? Jo tampoc, però el govern sí i ja ha contactat amb el proveïdor per, donat el cas, garantir el subministrament. En el camp de l’energia, per cert, està també estudiat qualsevol possible sabotatge per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.

El mateix es pot dir, per exemple, del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de col·laborar amb les noves autoritats. No en va, estarien renunciant a un mercat de set milions de persones amb una renda per càpita de prop de 28.000 euros, quan la d’Espanya és de 23.000 i la d’Itàlia de 27.000, és a dir, amb capacitat per generar clients que compren ordinadors.

Parlant d’altres països, el vessant internacional és un dels fronts més complexos que ha de gestionar aquest equip. Complexos no estrictament en el sentit de difícil sinó polièdric: la pluralitat de la comunitat internacional també comporta actituds ben diverses sobre com rebre Catalunya en el nou mapa mundial. En aquest sentit, la majoria de consultes dels països que, a desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat política i social. En qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals Catalunya es podria inscriure des del minut 0, i això va des de la gestió de la salut a turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris a través del pacte de Bolonya.

A aquestes veus internacionals se’ls està explicant el que es deia al principi d’aquest article: que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure aquestes actuacions afecten ports, aeroports, duanes i una altra preocupació de les autoritats catalanes, la ciber-seguretat. En aquest sentit l’experiència als dies previs del 9N del 2014 són satisfactoris: es van salvar atacs provinents de servidors estrangers que pretenien aturar el sistema informàtic de la Generalitat, inclosos els serveis d’emergència com ambulàncies o bombers.

I com es pagarà tot això? És la pregunta que, amb lògica, es fan moltes persones a les que la idea de la independència els pot arribar a seduir però l’inquieta si cobrarà la pensió, el sou si és funcionari, o les factures si és proveïdor de l’administració: doncs bé, estan sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un trànsit monetari propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més complementàries entre sí: des de crèdits internacionals en una acció concertada a la creació de bons patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos. Aquesta mesura està pensada per les empreses i grans fortunes: s’oferiria la possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que es generaria cash per poder afrontar l’arrencada del nou estat.

Els treballs de simulació (els que havien de fer els tretze consellers) estan molt avançats i de fet es podrien aplicar demà mateix en un 90% dels casos segons expliquen fonts de govern. La part més tècnica del procés de separació de l’estat espanyol està pràcticament enllestida perquè sigui d’execució immediata el dia que hi hagi l’ordre institucional de fer-ho. Un mandat que ha de venir de l’altre full de ruta, el que sí és públic, i que parla de referèndum i constitució del nou estat. Evidentment la preparació logística de com es munta un nou estat no és la que abocarà de per sí a la declaració d’independència, però en canvi sí que la pot fer fracassar en cas contrari. És a dir, es vol evitar la situació d’inoperància després del mandat polític.

Jofre Llombart


Joan, Andreu, Maria. "Les estadístiques oficials sovint no recullen la complexitat de la vida social"

En Joan és un professional apreciat a la seva empresa, on ocupa una posició directiva i té un salari brut anual de 65.000€, que amb les deduccions li queden en 3.000€ nets mensuals en 14 pagues. La seva companya és autònoma però el seu sector ha quedat devastat per la crisi, de manera que molts mesos la seva aportació neta a l'economia familiar és zero. Tenen dos fills al seu càrrec i paguen la hipoteca d'un pis de 90 metres quadrats que van comprar quan tots dos tenien feina. No tenen segona residència. Ella és filla única, son pare va morir fa uns anys i la seva mare ja no es val per ella mateixa i necessita atenció professional, de manera que està ingressada en una residència. La pensió de la mare arriba per pagar la meitat del cost mensual de la residència. L'altre meitat la paguen ells, i així serà fins que la mare falti.

L'Andreu té la mateix edat i sou que en Joan. No té parella estable ni fills, i viu en un dels quatre pisos propietat de la família: el seu pare, dentista, va guanyar molts diners durant molts anys i va invertir en propietat immobiliària­, així que l'Andreu té la sort d'estalviar-se de pagar un lloguer o una hipoteca. I així serà per sempre, si vol. Els seus pares estan jubilats però encara en bona forma. Passen temporades a la segona residència, tenen un bon pla de pensions i paguen la quota més alta d'una mútua des de fa molt anys, o sigui que l'Andreu pot estar tranquil: la vellesa dels seus pares no li costarà ni un euro. Sí, és un professional brillant, però també és un tio amb sort.

La Maria és periodista i treballa a la secció de tendències d'un diari per un sou brut anual de 24.000€. El seu company acaba de trobar la seva primera feina estable i li paguen 22.000€ anuals, o sigui que s'han animat a anar-se'n a viure junts a un pis de lloguer de 50 metres quadrats. De moment no pensen en tenir fills, primer cal consolidar les respectives posicions laborals, però han fet números i s'han marcat un horitzó: quan entre els dos guanyin 55.000€ anuals, o s'hipotecaran o tindran el primer fill (tampoc no cal decidir-ho ara). Mentrestant, amb el sou dels dos els dóna per a les coses bàsiques i també per sortir a sopar cada cap de setmana, anar al cinema i al teatre tot sovint i, a l'estiu, fer un viatge xul·lo. Enguany aniran a Vietnam.

En els informes oficials que segmenten la població pel nivell d'ingressos, en Joan i l'Andreu estan dins del mateix grup: els que guanyen més de 60.000€. I els mateixos informes els situen a tots dos molt, molt, molt lluny de la Maria. Però una estadística que contemplés tots els factors objectius que envolten la vida real dels tres personatges sens dubte posaria en Joan molt més a prop de la Maria que no de l'Andreu.

De casuístiques n'hi ha milers, ja ho sé, però crec que no he fabricat tres casos extrems. Ara que es debatrà el projecte de pressupost de 2017 al Parlament i que tornaran les inevitables simplificacions discursives, és un bon moment per recordar que les estadístiques oficials sovint no recullen la complexitat de la vida social. I que per allà dalt ­–molt per sobre del Joan, l'Andreu i la Maria– es mouen quantitats estratosfèriques de diners que s'escapen del control de l'administració i que, convenientment identificats i taxats, millorarien extraordinàriament la nostra vida. Espero que el nou estat, si l'arribem a tenir, ho tingui molt en compte.

Eduard Voltas.

miércoles, 2 de noviembre de 2016

Cada nou acte de repressió generarà major resposta de desacatament i desobediència.

Mentre a Madrid el PSOE obeïa al destí, a Vic un regidor de la CUP obeïa a la seva consciència. Per la seva banda Rajoy assegurava que el que cal obeir és la llei, de la qual ell és i serà legítim guardià.

Qualsevol veu que aquest és l'inici d'una actitud col·lectiva que, probablement, anirà a més. Quan un regidor actua segons la seva consciència i, amb això, se situa fora de llei, desperta més simpaties que un altre que, per exemple, s'hagi posat fora de la llei per haver-se apropiat indegudament uns quants milions. Amb el primer se solidaritzen molts ciutadans i alguns fins ho manifesten; amb el segon no sol solidaritzar-s'hi ningú ni manifestar-se, encara que de vegades passa, ja que Espanya és un país peculiar.

La insistència de Rajoy a obeir i fer obeir la llei és una bajanada. Els governs estan per això. Però també estan per aplicar solucions polítiques, negociades que permetin millorar la llei quan aquesta és qüestionada per mitjans pacífics per una col·lectivitat amb les seves institucions al capdavant. D'això, però, no hi ha res en el discurs de la dreta. I no n'hi ha perquè, per a ella, els actes moguts per la consciència independentista són un mer problema d'ordre públic. I l'ordre es manté amb l'aplicació estricta de la llei.

Aquest criteri converteix tota la política de l'Estat en relació a l'independentisme català en política repressiva. Es mobilitza la policia, els tribunals i, si és, necessari, es preparen les presons. En aquest fil processal es troben ja un diputat de les Corts, un expresident i dues exconselleres de la Generalitat i l'actual presidenta del Parlament. És difícil no veure que aquestes actuacions són contraproduents per a l'objectiu de fer desistir als independentistes. Cada nou acte de repressió generarà major resposta de desacatament i desobediència, amb més freqüents trucades a les forces de l'ordre autonòmiques a desobeir al seu torn.

Tenint en compte que el govern de la Generalitat té propòsit de seguir amb el full de ruta, com ha manifestat Homs al rei espanyol, i que el bloc independentista al Congrés votarà "no" a Rajoy, el que es preveu és una escalada d'acció (repressió) - reacció (desobediència) de conseqüències imprevisibles. Algun dels possibles escenaris és que es produeixi algun tipus d'intervenció exterior en forma de mediació, cosa que beneficiarà els independentistes i enfurismarà als nacionalistes espanyols.

De fet, aquests ja han cavat seves trinxeres gràcies a l'abstenció del PSOE i format una línia defensiva dels partits de la "unió nacional". Una gran coalició dissimulada com governabilitat d'Espanya. I amb això es prova que la situació està tan bloquejada com sempre. Aquest cop no per un enfrontament entre la dreta i l'esquerra, sinó entre Espanya i Catalunya.

Impossible abordar aquesta qüestió amb el codi penal a la mà. No és un problema de legalitat, sinó de legitimitat, que requereix solucions polítiques negociades i pactades. La més evident de totes, la que porta plantejant des de l'inici, és la realització d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. És una cosa tan evident, sobretot després de l'exemple d'Escòcia, que no s'explica per què no s'ha realitzat ja.

Però el fet és que no s'ha produït i la situació segueix tan bloquejada com abans. Hi ha una evident crisi constitucional. És clar que els polítics porten l'assumpte a la confrontació. Potser seria raonable que intervingués el Rei. Al cap i a la fi, està per això, per arbitrar i moderar el funcionament de les institucions. I potser una bona forma d'aconseguir-ho sigui suggerir als partits nacionals espanyols la idea de que és millor un referèndum pactat que un sense pactar.

Ramon Cotarelo.


La democràcia s’atura allà on comença la raó d’estat.

Fou en una emissió de la TF1 de fa gairebé trenta anys: el programa Questions à domicile del 26 de febrer del 1987 volia oferir una visió àmplia de la figura de Charles Pasqua, aleshores ministre de l’Interior. En la conversa, el sinistre polític francès va pronunciar una frase per a la història: “La démocratie s’arrête là où commence la raison d’état.” –La democràcia s’atura allà on comença la raó d’estat. Aquesta filosofia, a casa nostra, la coneixem prou bé.

Quan la democràcia va començar a obrir-se pas durant la transició política, la raó d’estat va planar constantment però dissimulada sota la capa d’una “noble” apel·lació a contenir les aspiracions particulars per tal de garantir una estabilitat i una prosperitat comunes, tan aclamades com imprecises. D’un temps ençà, però, la capa ha caigut i la raó d’estat s’esgrimeix sense manies.

El primer avís d’aquest nou to fou la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut de Catalunya. S’havia acusat aquest text –fruit del pacte entre dos parlaments democràtics– de tensionar la Constitució, però aquesta fou l’excusa per a una veritable reforma encoberta del marc constitucional del 1978. Amb la interpretació del Tribunal, es retringien els marges de llibertat –és a dir, l’espai del joc polític– i es dissenyava un estat més unidireccional, més uniforme, amb menys pluralitat en les solucions, amb menys possibilitats d’acords entre les parts. I ha estat aquesta reforma encoberta la que ha permès retallar les competències de la Generalitat fins a uns nivells inferiors als que tenia amb l’Estatut del 1979.

La raó d’estat ha donat ales a la guerra bruta, a les persecucions judicials de polítics, a la intervenció dels comptes públics de la Generalitat i dels ajuntaments, a l’exercici de dures pressions a empreses, organitzacions i persones conegudes que mostraven simpatia per la causa catalana, a rebentar actes, a perjudicar inversions privades i a no executar les públiques, a multiplicar discriminadament les inspeccions fiscals…

Amb l’aplicació de la raó d’estat contra Catalunya, la democràcia espanyola va començar a aturar-se. I aquells que s’ho miraven amb un cert distanciament –les reivindicacions catalanes mai no han gaudit de gaire solidaritat– ara contemplen astorats com s’ha fet un pas més i s’ha actuat amb contundència per a dissipar qualsevol risc d’alternança en el govern. El PSOE també s’ha plegat davant la raó d’estat i ha cedit el govern a Rajoy, fins i tot a costa d’esberlar-se com a partit.

Però, què és la raó d’estat? Una visió superior d’allò que necessita un país per a governar-se millor, per a oferir aquella estabilitat i prosperitat a què al·ludíem abans? No; la raó d’estat no és la raó de la gent; la raó d’estat no és l’interès general o el bé comú. La raó d’estat és la conveniència d’uns pocs –la casta, les elits econòmiques, l’1%, l’“establishment”, els poders fàctics… La nomenclatura és variada però remet a una mateixa idea: hi ha gent, ben instal·lada en les institucions del país, que té una visió patrimonial de l’estat, que considera que són els únics amb dret a exercir i a beneficiar-se del poder de debò i que admeten el joc democràtic mentre aquest aspecte bàsic no estigui en perill.

L’autogovern de Catalunya els desafia i, per això, sempre l’han volgut limitar. Potser no s’esperaven que la reacció fos l’auge de l’independentisme i, perplexos, han optat per un atac massiu que mira d’anorrear el moviment sobiranista a través d’accions intimidatòries als líders i atemoridores al conjunt de la població. La possibilitat d’un govern del PSOE amb el suport de Podem i els independentistes catalans també ha inquietat la seva privilegiada posició i, per això, l’han tallada de soca-rel, sense manies.

La màxima de Pasqua s’acompleix fil per randa: puja la raó d’estat, baixa la democràcia. I, en aquesta batalla, l’abstenció et fa còmplice.

Pere Torres.

La desconnexió catalana es consolida.

Totalment d'acord Ramon Cotarelo !!!

Després de la investidura de Rajoy per K.O. dels socialistes, va venir la solemne presa de possessió en ple Halloween i el jurament va tenir una mica de "truc o tracte". Però el moment estava enverinat per la petició de Puigdemont de celebrar una reunió de president a president per tractar la qüestió del referèndum i altres quaranta més. Diguem que és una forma catalana de convertir un gest protocol·lari com una felicitació per la investidura en alguna cosa de contingut pràctic. Es convida al recentment nomenat president del govern a exercir sense més dilacions la seva autoritat abordant una negociació urgent, indegudament ajornada durant deu mesos.

Tots els camins condueixen a Roma però, per arribar-hi, cal recórrer-los. El de Madrid, també. Quantes vegades calgui. Perquè quedi clar que s'han fet tots els intents possibles de diàleg i negociació.  Per reforçar la posició de la Generalitat, Puigdemont no assistirà a la reunió estatal de presidents de CCAA sobre finançament autonòmic que porta ja tres anys de retard Acostumat a deixar podrir els problemes sense que ningú protesti, Rajoy es troba que no pot aplicar aquesta tàctica amb Catalunya. L'Estat no pot obligar Puigdemont a assistir a la reunió i, sense Catalunya, poc serà el finançament que acordin els altres. Catalunya exerceix ja la seva sobirania de fet negativament.

La resposta del govern de la dreta és sabuda per endavant: la condició del referèndum és inacceptable i això no impossibilita però sí dificulta les negociacions en altres àmbits. Potser sigui una suposició prematura. No és d'esperar que el nou govern modifiqui els criteris bàsics de Rajoy però potser sí que els modifiqui el mateix Rajoy. Moltes vegades li hauran dit que tingui en compte el cas escocès que resta tota validesa a la negativa espanyola a fer el mateix a Catalunya. Però això és poc probable per raons de tota mena, incloses les caracterològiques. El govern se sent fort ja que compta amb el bloc constitucionalista, de PP, PSOE i Ciutadans. Majoria parlamentària aclaparadora. La Generalitat també se sent forta, amb un govern recolzat per una majoria absoluta. No és previsible que cap de les parts cedeixi en la seva pretensió inicial referèndum sí, referèndum no. En conseqüència només cal augurar un futur a curt i mig termini de major confrontació, un temps en què les dues parts mesurararan fins on està disposat a arribar l'Estat i fins on a resistir el Parlament català.

Mentre, el temps passa. La desconnexió catalana es consolida. I l'Estat segueix sense fer cap proposta, no ja constructiva, sinó mínimament encoratjadora. Cap iniciativa cívica o política a Espanya a favor d'una solució pactada amb Catalunya. Ni un fòrum, diàleg o trobada promogut per aquests intel·lectuals sempre tan actius en defensa dels drets dels sahrauís o els tibetans. El tancament és total. En el cas del PP, el no rotund des de l'inici al dret a decidir no només s'ha mantingut sinó que s'ha fet vociferant. Rajoy no vol sentir parlar de referèndum. Literalment. Negociacions sobre reformes del sistema de finançament sempre que no hi hagi demanda de referèndum, les que es vulguin, però sempre en els termes dictats pel govern espanyol Ens vam quedar com estem i tot trencament de la legalitat vigent amb la motivació que sigui serà tractada com una qüestió d'ordre públic per la via penal.

Al PSOE, el discurs no és molt diferent. Els socialistes comparteixen el fort nacionalisme espanyol del PP però, el mateix temps, són favorables a formes etèries de descentralització política, com el federalisme. La fórmula ha perdut tota credibilitat tenint en compte que necessita la reforma de la Constitució. Per això, Sánchez, va deixar entreveure cque la solució vindria "votant" i sobre una "reforma constitucional". El federalisme era tan eficaç com el bàlsam de Fierabrás. La menció al vot apunta el·lípticament al referèndum com si fos una gran concessió. No obstant això, al tractar-se d'una reforma de la Constitució, el referèndum és obligat, en uns casos per raó del que es reforma i en altres si així ho decideix una desena part dels diputats o senadors. Això no és acceptar el referèndum català sinó tractar de passar l'espanyol de matuta.

Els dirigents espanyols no tenen una idea clara del problema a què s'enfronten i els seus recursos són molt limitats, ja que ni tan sols compten amb un projecte comú. No són un perill real per a l'avanç del procés independentista. Aquest perill està començant a prendre forma a l'interior de Catalunya, a través de la formació d'un nou partit d'esquerra amb les seves aliances que, no sent independentista, pot propugnar diferents graus de sobiranisme.