Les condicions que han d'oferir els governs son : honestedat i eficiència, el govern de PP ha suspès en les dues condicions, el deute espanyola arribat a unes xifres, on es veurà obligat negociar el deute, perquè és del tot impossible pagar , la caixa de la Seguretat Social ha mermat en 30.000 milions que han desaparegut, la corrupció ha estat present en quasi totes les contractacions del govern del PP, augmentant considerablement de forma fraudulenta les partides d'obra pública i serveis, les empreses del Ibex-35 per mitjà d'una legislació feta a mida ha pogut pagar una bona part de la seva fiscatitat a paradisos fiscals, l'índex de pobresa a Espanya ha arribat a cotes que fa molts anys no patíem, les condicions laborals ratllen l'esclavatge, i els salaris no permeten a la majoria de treballadors arribar a fi de mes, els quatre anys del PP han esta nefasts per la majoria dels ciutadans, exigim als governants honestedat i eficiència, acompanyades d'una mica de sort, ara toca a uns altres passar l'examen, en els ajuntaments que manen, han demostra una d'aquestes virtuts, la honestedat, deixem passar un temps per comprovar si tenen eficiència.
És difícil fer una política econòmica quan depens de la U.E , no pots devaluar la moneda, no pots posar més traves a les importacions agrícoles del Marroc o Turquia que perjudiquen als productors catalans etc. que es pot fer ? res...fins que no siguem subjecte de dret, una entitat política no sub subordinada als estats que manen i a damunt passant pel règim depredador i corrupte espanyol.
El dèficit estructural de l'estat espanyol es de 50.000 / 60.000 milions d'euros anuals.
Però ara el dèficit global s'agreujarà amb el dèficit de la seguretat social, de vora uns 14.000 milions anuals (no m'he equivocat : 14.000 milions).
Fons de reserva SS exhaurit el 2018, a partir de llavors hi hauran 12 pagues, sense extres.
I el dia que el malvat mercat deixin de prestar-nos els 50.000 milions hem begut oli.
(el mercat som tots: els avis amb quatre calerons al banc, els fons d'inversió, els fons d'inversió...)
És un escàndol que es permeti tanta evasió fiscal. Sembla que només a Catalunya puja tant com el nostre dèficit fiscal.
Si fóssim independents (i honestos!) tindríem 32.000 milions anuals més que ara per a la despesa pública.
domingo, 31 de enero de 2016
sábado, 30 de enero de 2016
Cristian Babusnki resumeix en una carta els valors que haurien de guiar el futbol.
Fins aviat, Barça!
Un Crit Valent
Sempre reflexiono sobre les experiències que visc. I sens dubte, l'experiència de completar un cicle de més de deu anys en el Futbol Club Barcelona és digna de ser reflexionada.
Els meus éssers més propers coneixen les raons de la meva gran passió per l'escriptura. Una de les principals, és que a diferència del rectangle verd del terreny de joc, sobre el rectangle blanc d'un full, sento que no tinc límits alguns, excepte aquells que jo mateix decideixi imposar-me. Aquí la meva ànima pot expressar-se incondicionalment.
No tinc 90 minuts en què comprimir les meves intencions. No tinc àrbitres que jutgin de correctes o incorrectes els meus actes, ni una posició fixada en el territori des de la qual, restringit, hagi de complir les meves funcions i dur a terme els objectius plantejats. No tinc ordres que m'indiquin com o per on he de desplaçar-me. No tinc tàctiques específiques, ni regles, ni sorolls, ni pors a fallar, ni dependències externes, ni centenars d'ulls als de satisfer. Estic només amb mi mateix, amb els pros i els contres que això comporta, gaudint del veritable sabor de la llibertat.
Pel que fa als nombrosos missatges de connotació dramàtica que he rebut, voldria remarcar fermament de sortir del Barça no és cap drama, ni llàstima, ni pena, ni fracàs, ni la més diminuta causa de tristesa. Sortir per obligació del teu país, haver d'abandonar la teva llar i la teva família per la constant amenaça de bombes, flames i trets ... Això sí que és terrible. La pobresa, la fam, la destrucció mediambiental: Tot això si és un terrible fracàs col·lectiu de TOTS nosaltres. Una trista tragèdia humana que fa llàstima, pena, i a més no té la nostra empatia.
Recordo la meva arribada al Barça fa més d'una dècada. El primer que vaig haver de fer era tallar-me la cabellera que amb 12 anys portava penjant fins a la meitat de la meva esquena. Vaig mantenir el cabell llarg durant tota la meva infantesa; era una cosa que em caracteritzava. Però el requeriment del club era tan seriós que fins que no ho complís, no jugaria.
Jo no entenia res. Què tenia a veure el meu cabell amb el futbol? Llavors em van explicar que aquí no volien que els jugadors, sobretot els més petits, cridéssim l'atenció per res més que no fos el nostre futbol. No volien que els nens destaquéssim per sobre dels altres per lluïments extra-esportius. Tampoc estava permès portar arracades, pírcings, tatuatges, pentinats llargs, tenyits o cridaners ...
En definitiva, el conjunt d'excepcionals professionals que estaven al nostre servei, a més d'ensenyar-nos a jugar a futbol probablement de la millor manera que hi ha al planeta, també ens ensenyaven a fugir de la faràndula materialista i a ser bones persones; educades i honrades. Ens ajudaven a conrear valors com la humilitat, el respecte, la cortesia, la solidaritat, la unió, la companyonia, la generositat ... I sobre aquells comportaments de jugadors que es desviaven d'aquesta trajectòria, s'exercia una exemplar criteri de re-orientació educacional.
Des d'un primer instant i fins a l'últim dia, m'he anat desenvolupant al Barça sota l'enteniment que per portar aquest escut amb orgull i honradesa, més enllà de complir amb una sèrie d'exigents requisits futbolístics, també implica representar un conjunt de valors humans, alinear-se amb un noble codi de comportament i defensar una manera determinada i única de fer les coses: Aquesta filosofia tan especial amb la qual s'ha construït aquesta entitat i que tants èxits ha portat a tots els nivells al llarg de la seva història.
Me'n vaig amb l'alegria de saber que el meu futbol ha estat etiquetat de "ADN Barça", i la meva persona reconeguda com a exemple dels valors que integra i fomenta la Masia. Sempre he intentat mantenir-presents en la meva conducta tot i que sentia que ja no se'ls prestava tanta atenció ni s'invertien tants esforços a potenciar-la.
En deu anys he pogut experimentar canvis des de dins del club. Per a mi mai serà fracàs que qualsevol equip del Barça no guanyi un partit o no conquisti un títol, ja que això forma part de la naturalesa cíclica d'aquesta vida-unes vegades ganes i altres perds- encara que el Barça segueix sent el Club que més victòries i conquestes porta regalant-nos del món en els últims anys i sens dubte ho seguirà fent en el futur.
Però que des de fora s'hagi qüestionat la seva essència, que s'hagi posat en dubte aquesta filosofia, afeblint la creença en els valors que el Barça encarna, això si m'ha dolgut. Suposo que no serà per casualitat. En aquesta societat la seducció del resultadisme immediat és molt temptadora i cada vegada atrapa més gent en el seu parany. I el no aconseguir resultats immediats sovint ens condueix a una desesperació que acaba encegant-nos i obligant-nos a canviar les nostres formes, deixant moltes vegades en un segon pla els nostres valors i principis essencials.
En el món del futbol aquests mecanismes es desenvolupen veloçment i les essències es troben en perill d'extinció. Vull pensar que el Barça mai ha caigut en aquestes trampes, i en què en cas que ho hagi fet, que ràpidament recuperi l'essència, que no la perdi mai de vista, que segueixi invertint grans esforços en protegir-la, alimentar-la i enfortir-la, no només amb vídeos o imatges i des de la superficialitat del màrqueting, sinó en la veritable pràctica quotidiana amb tots els jugadors i membres del club, com molts hem experimentat formant part d'ell.
Per als més petits i joves ...
En algun moment tots ens tornem víctimes de la rutina i caiem presos a la normalització del lloc en el qual ens trobem dia rere dia. Però de tant en tant, alceu la vostra mirada des de qualsevol part de la Ciutat Esportiva i clavar durant uns segons sobre l'escut que s'alça al cel de Sant Joan Despí: recordeu on esteu, el privilegiats que sou i el que significa estar al Barça.
Aprofiteu aquesta privilegiada posició, no per augmentar els vostres seguidors a instagram i twitter, per comprar i lluir cotxes espectaculars, menjar gratis en restaurants i presumir de la glorificació que aquesta societat tindreu. Si no per acumular experiències úniques, millorar com a futbolistes i sobretot créixer com a persones aprenent dels valors que aquí s'ensenyen.
Aquesta societat us tractarà de forma diferent només per què porteu aquest escut al pit. Intentar pensar què és el que podeu regalar vosaltres a la societat. Perquè donar puntades a una pilota no és raó suficient per a la qual hàgim de ser tractats de manera més especial que la resta de ciutadans, però potser per ser persones de grans valors sí. I al Barça aquests valors que podeu estendre sobre totes les altres àrees de la vida, s'ensenyen. Almenys al meu me'ls van ensenyar.
Per a les noies ...
No calleu i lluiteu per la completa igualtat de tot tipus de recursos, tractes, i atenció que rep el sector masculí. Teniu el meu etern suport! El futbol té poder per equilibrar la balança entre homes i dones en la societat.
Per als Grans ...
Gràcies per ser els millors, per tractar-me com a un més cada vegada que pujava a entrenar amb vosaltres, per dissoldre i estendre any rere any la nostra concepció dels límits en el futbol. La vostra capacitat d'influència és incalculable. Amb molt poc podeu commoure i inspirar a milions de persones. Aquest gran poder pot ser utilitzat per generar immensos impactes tant negatius com positius en el món. Per això us animo a prendre consciència i responsabilitat d'ell. Us convido a baixar a les trinxeres de vegades, a participar en els aspectes socials i sensibilitzar-amb la nostra humanitat. Hi ha milions de nens (la generació del futur, amb la que els vostres fills creixeran) que seguiran el vostre exemple. És trist que els futbolistes siguem els herois de la societat, però és la realitat. Què farem al respecte?
El resultat final del còctel d'emocions, pensaments i records que ha desencadenat aquest succés en el meu interior, és un ple i profund sentiment de gratitud: Cap al Club, cap a totes les persones que he conegut en ell, i cap a la Vida. Surto feliç i immortalitzat a la recerca de nous camins, reptes, experiències, coneixements, propòsits!
Infinita Gratitud a totes les persones encarregades de cuidar els nostres terrenys de joc, les que s'encarreguen de mantenir netes els nostres vestuaris i instal·lacions i a les de seguretat, que de vegades sembla que passen desapercebuts com si fossin fantasmes. Són imprescindibles!
Infinita gratitud a tots els companys, entrenadors, fisios, metges, encarregats de material que he tingut des d'Infantil B fins al meu tercer any al filial. Us considero a tots vosaltres mestres espirituals, ja que de cada un m'he portat un ensenyament de vida.
Això no és una carta de comiat. Doncs en un futur, si no és com a jugador serà de la manera que sigui, el Barça i jo tornarem a treballar junts en l'objectiu de construir un món millor a través del Futbol!
Un Crit Valent
Sempre reflexiono sobre les experiències que visc. I sens dubte, l'experiència de completar un cicle de més de deu anys en el Futbol Club Barcelona és digna de ser reflexionada.
Els meus éssers més propers coneixen les raons de la meva gran passió per l'escriptura. Una de les principals, és que a diferència del rectangle verd del terreny de joc, sobre el rectangle blanc d'un full, sento que no tinc límits alguns, excepte aquells que jo mateix decideixi imposar-me. Aquí la meva ànima pot expressar-se incondicionalment.
No tinc 90 minuts en què comprimir les meves intencions. No tinc àrbitres que jutgin de correctes o incorrectes els meus actes, ni una posició fixada en el territori des de la qual, restringit, hagi de complir les meves funcions i dur a terme els objectius plantejats. No tinc ordres que m'indiquin com o per on he de desplaçar-me. No tinc tàctiques específiques, ni regles, ni sorolls, ni pors a fallar, ni dependències externes, ni centenars d'ulls als de satisfer. Estic només amb mi mateix, amb els pros i els contres que això comporta, gaudint del veritable sabor de la llibertat.
Pel que fa als nombrosos missatges de connotació dramàtica que he rebut, voldria remarcar fermament de sortir del Barça no és cap drama, ni llàstima, ni pena, ni fracàs, ni la més diminuta causa de tristesa. Sortir per obligació del teu país, haver d'abandonar la teva llar i la teva família per la constant amenaça de bombes, flames i trets ... Això sí que és terrible. La pobresa, la fam, la destrucció mediambiental: Tot això si és un terrible fracàs col·lectiu de TOTS nosaltres. Una trista tragèdia humana que fa llàstima, pena, i a més no té la nostra empatia.
Recordo la meva arribada al Barça fa més d'una dècada. El primer que vaig haver de fer era tallar-me la cabellera que amb 12 anys portava penjant fins a la meitat de la meva esquena. Vaig mantenir el cabell llarg durant tota la meva infantesa; era una cosa que em caracteritzava. Però el requeriment del club era tan seriós que fins que no ho complís, no jugaria.
Jo no entenia res. Què tenia a veure el meu cabell amb el futbol? Llavors em van explicar que aquí no volien que els jugadors, sobretot els més petits, cridéssim l'atenció per res més que no fos el nostre futbol. No volien que els nens destaquéssim per sobre dels altres per lluïments extra-esportius. Tampoc estava permès portar arracades, pírcings, tatuatges, pentinats llargs, tenyits o cridaners ...
En definitiva, el conjunt d'excepcionals professionals que estaven al nostre servei, a més d'ensenyar-nos a jugar a futbol probablement de la millor manera que hi ha al planeta, també ens ensenyaven a fugir de la faràndula materialista i a ser bones persones; educades i honrades. Ens ajudaven a conrear valors com la humilitat, el respecte, la cortesia, la solidaritat, la unió, la companyonia, la generositat ... I sobre aquells comportaments de jugadors que es desviaven d'aquesta trajectòria, s'exercia una exemplar criteri de re-orientació educacional.
Des d'un primer instant i fins a l'últim dia, m'he anat desenvolupant al Barça sota l'enteniment que per portar aquest escut amb orgull i honradesa, més enllà de complir amb una sèrie d'exigents requisits futbolístics, també implica representar un conjunt de valors humans, alinear-se amb un noble codi de comportament i defensar una manera determinada i única de fer les coses: Aquesta filosofia tan especial amb la qual s'ha construït aquesta entitat i que tants èxits ha portat a tots els nivells al llarg de la seva història.
Me'n vaig amb l'alegria de saber que el meu futbol ha estat etiquetat de "ADN Barça", i la meva persona reconeguda com a exemple dels valors que integra i fomenta la Masia. Sempre he intentat mantenir-presents en la meva conducta tot i que sentia que ja no se'ls prestava tanta atenció ni s'invertien tants esforços a potenciar-la.
En deu anys he pogut experimentar canvis des de dins del club. Per a mi mai serà fracàs que qualsevol equip del Barça no guanyi un partit o no conquisti un títol, ja que això forma part de la naturalesa cíclica d'aquesta vida-unes vegades ganes i altres perds- encara que el Barça segueix sent el Club que més victòries i conquestes porta regalant-nos del món en els últims anys i sens dubte ho seguirà fent en el futur.
Però que des de fora s'hagi qüestionat la seva essència, que s'hagi posat en dubte aquesta filosofia, afeblint la creença en els valors que el Barça encarna, això si m'ha dolgut. Suposo que no serà per casualitat. En aquesta societat la seducció del resultadisme immediat és molt temptadora i cada vegada atrapa més gent en el seu parany. I el no aconseguir resultats immediats sovint ens condueix a una desesperació que acaba encegant-nos i obligant-nos a canviar les nostres formes, deixant moltes vegades en un segon pla els nostres valors i principis essencials.
En el món del futbol aquests mecanismes es desenvolupen veloçment i les essències es troben en perill d'extinció. Vull pensar que el Barça mai ha caigut en aquestes trampes, i en què en cas que ho hagi fet, que ràpidament recuperi l'essència, que no la perdi mai de vista, que segueixi invertint grans esforços en protegir-la, alimentar-la i enfortir-la, no només amb vídeos o imatges i des de la superficialitat del màrqueting, sinó en la veritable pràctica quotidiana amb tots els jugadors i membres del club, com molts hem experimentat formant part d'ell.
Per als més petits i joves ...
En algun moment tots ens tornem víctimes de la rutina i caiem presos a la normalització del lloc en el qual ens trobem dia rere dia. Però de tant en tant, alceu la vostra mirada des de qualsevol part de la Ciutat Esportiva i clavar durant uns segons sobre l'escut que s'alça al cel de Sant Joan Despí: recordeu on esteu, el privilegiats que sou i el que significa estar al Barça.
Aprofiteu aquesta privilegiada posició, no per augmentar els vostres seguidors a instagram i twitter, per comprar i lluir cotxes espectaculars, menjar gratis en restaurants i presumir de la glorificació que aquesta societat tindreu. Si no per acumular experiències úniques, millorar com a futbolistes i sobretot créixer com a persones aprenent dels valors que aquí s'ensenyen.
Aquesta societat us tractarà de forma diferent només per què porteu aquest escut al pit. Intentar pensar què és el que podeu regalar vosaltres a la societat. Perquè donar puntades a una pilota no és raó suficient per a la qual hàgim de ser tractats de manera més especial que la resta de ciutadans, però potser per ser persones de grans valors sí. I al Barça aquests valors que podeu estendre sobre totes les altres àrees de la vida, s'ensenyen. Almenys al meu me'ls van ensenyar.
Per a les noies ...
No calleu i lluiteu per la completa igualtat de tot tipus de recursos, tractes, i atenció que rep el sector masculí. Teniu el meu etern suport! El futbol té poder per equilibrar la balança entre homes i dones en la societat.
Per als Grans ...
Gràcies per ser els millors, per tractar-me com a un més cada vegada que pujava a entrenar amb vosaltres, per dissoldre i estendre any rere any la nostra concepció dels límits en el futbol. La vostra capacitat d'influència és incalculable. Amb molt poc podeu commoure i inspirar a milions de persones. Aquest gran poder pot ser utilitzat per generar immensos impactes tant negatius com positius en el món. Per això us animo a prendre consciència i responsabilitat d'ell. Us convido a baixar a les trinxeres de vegades, a participar en els aspectes socials i sensibilitzar-amb la nostra humanitat. Hi ha milions de nens (la generació del futur, amb la que els vostres fills creixeran) que seguiran el vostre exemple. És trist que els futbolistes siguem els herois de la societat, però és la realitat. Què farem al respecte?
El resultat final del còctel d'emocions, pensaments i records que ha desencadenat aquest succés en el meu interior, és un ple i profund sentiment de gratitud: Cap al Club, cap a totes les persones que he conegut en ell, i cap a la Vida. Surto feliç i immortalitzat a la recerca de nous camins, reptes, experiències, coneixements, propòsits!
Infinita Gratitud a totes les persones encarregades de cuidar els nostres terrenys de joc, les que s'encarreguen de mantenir netes els nostres vestuaris i instal·lacions i a les de seguretat, que de vegades sembla que passen desapercebuts com si fossin fantasmes. Són imprescindibles!
Infinita gratitud a tots els companys, entrenadors, fisios, metges, encarregats de material que he tingut des d'Infantil B fins al meu tercer any al filial. Us considero a tots vosaltres mestres espirituals, ja que de cada un m'he portat un ensenyament de vida.
Això no és una carta de comiat. Doncs en un futur, si no és com a jugador serà de la manera que sigui, el Barça i jo tornarem a treballar junts en l'objectiu de construir un món millor a través del Futbol!
Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem: No. Jo dic no. Diguem no. Nosaltres no som d'eixe món.
Així les coses, resulta bastant fàcil establir quines podrien ser les tres condicions que ERC i DL haurien d'imposar a PSOE i Podem per, com a molt, aconseguir l'abstenció:
- Un referèndum legal, acordat, només per Catalunya i amb pregunta binària sobre la independència.
- En conseqüència, que el nou govern espanyol retiri la querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.
- Repetir la votació de la declaració rupturista al Parlament i que el PSC i CSQEP s'abstinguin. Abstenció a canvi d'abstenció.
L'odissea que està vivint el PSOE per si ha de pactar o no ha de pactar amb Podem serà una broma comparat amb quan hagin de negociar amb Esquerra Republicana (ERC) i Democràcia i Llibertat (DL) l'abstenció dels 17 diputats independentistes que sumen les dues formacions al Congrés. Si no hi ha aquesta abstenció, PSOE i Podem no sumen prou com per investir Pedro Sánchez com a president espanyol. (L'altra possibilitat matemàtica és un pacte PSOE-Podem amb abstenció de Ciutadans però ja han dit que no ho faran).
La intenció de republicans i convergents és votar no a qualsevol candidat del PP, es digui Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría o qualsevol altre. Pel que fa a Pedro Sánchez, ERC i DL també tenen a hores d'ara la mateixa posició de sortida: votar no. Però també pot resultar contemplable pensar que, sobretot ERC per allò de la proximitat ideològica, es pugui replantejar un canvi i passar del no a l'abstenció per facilitar un govern socialista-podemita.
De la mateixa manera que Podem tenia unes línies vermelles per donar suport a Pedro Sánchez, ERC i DL també en tenen de preparades per quan un hipotètic acord PSOE-Podem faci necessari aquest posicionament de les dues formacions independentistes. La principal línia vermella és el referèndum. Com que aquesta condició deixarà de ser sine qua non per Pablo Iglesias, els encarregats de que ho torni a ser seran convergents i republicans.
Quan ERC i DL decideixin votar no a Pedro Sánchez, des del PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) es recordarà (ja s'ha començat a fer) que votaran el mateix que el PP. Bé, és exactament el mateix que van fer PSC i CSQEP fins a tres vegades en dos mesos en la investidura d'un president de Junts pel Sí. Resulta lògic pensar que si el PSC, CSQEP i PP van votar no a un president de CDC/ERC, ara CDC i ERC voti no a un president del PP o a un altre pactat entre socialistes i Podem. ERC i DL no tindran cap mania en aquest sentit.
És més, CSQEP no només va votar no dues vegades a Mas i una a Puigdemont sinó que també va votar no a la declaració rupturista del 9 de novembre. Va votar no. No es va abstenir. Va votar no al costat del PSC, del PP i de Ciutadans. Es podia haver abstingut però va votar no malgrat el potent annex social que hi va afegir l'acord JxS-CUP. El no o l'abstenció va provocar un lleuger debat intern a CSQEP però es va resoldre amb el vot negatiu.
- Un referèndum legal, acordat, només per Catalunya i amb pregunta binària sobre la independència.
- En conseqüència, que el nou govern espanyol retiri la querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.
- Repetir la votació de la declaració rupturista al Parlament i que el PSC i CSQEP s'abstinguin. Abstenció a canvi d'abstenció.
L'odissea que està vivint el PSOE per si ha de pactar o no ha de pactar amb Podem serà una broma comparat amb quan hagin de negociar amb Esquerra Republicana (ERC) i Democràcia i Llibertat (DL) l'abstenció dels 17 diputats independentistes que sumen les dues formacions al Congrés. Si no hi ha aquesta abstenció, PSOE i Podem no sumen prou com per investir Pedro Sánchez com a president espanyol. (L'altra possibilitat matemàtica és un pacte PSOE-Podem amb abstenció de Ciutadans però ja han dit que no ho faran).
La intenció de republicans i convergents és votar no a qualsevol candidat del PP, es digui Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría o qualsevol altre. Pel que fa a Pedro Sánchez, ERC i DL també tenen a hores d'ara la mateixa posició de sortida: votar no. Però també pot resultar contemplable pensar que, sobretot ERC per allò de la proximitat ideològica, es pugui replantejar un canvi i passar del no a l'abstenció per facilitar un govern socialista-podemita.
De la mateixa manera que Podem tenia unes línies vermelles per donar suport a Pedro Sánchez, ERC i DL també en tenen de preparades per quan un hipotètic acord PSOE-Podem faci necessari aquest posicionament de les dues formacions independentistes. La principal línia vermella és el referèndum. Com que aquesta condició deixarà de ser sine qua non per Pablo Iglesias, els encarregats de que ho torni a ser seran convergents i republicans.
Quan ERC i DL decideixin votar no a Pedro Sánchez, des del PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) es recordarà (ja s'ha començat a fer) que votaran el mateix que el PP. Bé, és exactament el mateix que van fer PSC i CSQEP fins a tres vegades en dos mesos en la investidura d'un president de Junts pel Sí. Resulta lògic pensar que si el PSC, CSQEP i PP van votar no a un president de CDC/ERC, ara CDC i ERC voti no a un president del PP o a un altre pactat entre socialistes i Podem. ERC i DL no tindran cap mania en aquest sentit.
És més, CSQEP no només va votar no dues vegades a Mas i una a Puigdemont sinó que també va votar no a la declaració rupturista del 9 de novembre. Va votar no. No es va abstenir. Va votar no al costat del PSC, del PP i de Ciutadans. Es podia haver abstingut però va votar no malgrat el potent annex social que hi va afegir l'acord JxS-CUP. El no o l'abstenció va provocar un lleuger debat intern a CSQEP però es va resoldre amb el vot negatiu.
Em sembla bé començar a parlar del deute amb els organismes internacionals, però posar xifres abans d'hora em sembla temerari.
"El criteri que el nostre govern s'estimaria més posar sobre la taula de negociació amb l'Estat espanyol sobre la quantitat del deute públic de què hem de fer-nos càrrec és la despesa estatal efectiva a Catalunya, en lloc del nostre PIB, la demografia o el lucre cessant. El criteri de la despesa de l'Estat és el que més es fa servir en dret internacional. Equivaldria a l'11% del bilió d'euros que importa el deute públic d'Espanya", afirma Junqueras.
El cert és que quan els inversors internacionals i la Comunitat Internacional, segui a la taula de negociació España i Catalunya, aquesta xifra es mourà força. El que no pagarem amb violències varies, ho pagarem amb deute. Hem d´estar preparats per assumir una xifra que anirà entre el 16 i el 19% de deute espanyol. Una vegada no puguin comptar amb el PIB català, no volen quedar amb un deute gaire superior al 100% del seu PIB, que rondarà els 850.000 Milions d´?. Tant de bó!
De cap de les maneres ens correspon assumir un percentatge de TOT el deute espanyol. Només hem d'assumir el deute de l'Estat per les inversions fetes a Catalunya (NO el corresponent a inversions fetes fora de Catalunya) i repartir el deute no territorialitzable (defensa, assumptes exteriors, etc.). I, com a contrapartida, rebre el mateix percentatge de tots els actius corresponents (fons del Banc Central, del Tresor, de la Seguretat Social, etc.).
Em sembla bé començar a parlar del deute amb els organismes internacionals, però posar xifres abans d'hora em sembla temerari. Si donem la mà ens demanaran el braç. Nosaltres hem de fer com si només estiguéssim disposats a donar l'1% i les gràcies. Després ja negociarem.
El cert és que quan els inversors internacionals i la Comunitat Internacional, segui a la taula de negociació España i Catalunya, aquesta xifra es mourà força. El que no pagarem amb violències varies, ho pagarem amb deute. Hem d´estar preparats per assumir una xifra que anirà entre el 16 i el 19% de deute espanyol. Una vegada no puguin comptar amb el PIB català, no volen quedar amb un deute gaire superior al 100% del seu PIB, que rondarà els 850.000 Milions d´?. Tant de bó!
De cap de les maneres ens correspon assumir un percentatge de TOT el deute espanyol. Només hem d'assumir el deute de l'Estat per les inversions fetes a Catalunya (NO el corresponent a inversions fetes fora de Catalunya) i repartir el deute no territorialitzable (defensa, assumptes exteriors, etc.). I, com a contrapartida, rebre el mateix percentatge de tots els actius corresponents (fons del Banc Central, del Tresor, de la Seguretat Social, etc.).
Em sembla bé començar a parlar del deute amb els organismes internacionals, però posar xifres abans d'hora em sembla temerari. Si donem la mà ens demanaran el braç. Nosaltres hem de fer com si només estiguéssim disposats a donar l'1% i les gràcies. Després ja negociarem.
jueves, 21 de enero de 2016
Tenim un Estat molt tancat i tocat per algun imperatiu autoritari, de tota la vida. És un Estat que no sap llegir les coses en termes democràtics.
Fins ara qui més bé s'ha mobilitzat a favor de l'Estat propi ha estat la societat civil. Però no conec cap cas on s'hagi produït un procés com el català on no hi hagi hagut una o dues forces, com a màxim, molt sòlides, que marquen els ritmes, el tempus i la fortalesa. I alhora que sàpiguen engrandir al màxim el perímetre de gent vinculada al procés. Nosaltres encara ens estem bellugant en un perímetre molt petit, massa petit. I encara de vegades es movem amb un ritme més marcat per les dinàmiques dels partits que no pas per la dinàmica de la societat civil.
A Catalunya hi ha 3 coses a fer, i totes elles molt importants. La primera és refundar l'espai polític del centre-esquerra. Cal la renovació de les idees socialdemòcrates, liberals i fins i tot democristianes, que han patit el desgast de 70 anys des que van ser formulades per darrera vegada. La segona és refundar la idea de la política, de com s'ha d'exercir la política. I la tercera, que em sembla especialment important, és pensar el concepte d'Estat en aquest moment de la història.
El nostre serà un Estat sense fronteres, serà un Estat cooperatiu, serà un Estat transversalitzat en termes de participació ciutadana. Serà un Estat amb formes de govern una mica més obertes que les que mai hem conegut. Tot això s'ha de formular. No podem deixar que l'imaginari impregni la idea que l'Estat que volem construïr té a veure amb els Estats del segle XIX, perquè no és així. S'ha d'anar a un model totalment diferent.
Catalunya portarà un missatge d'Estat nou, d'Estat contemporani, perquè és intrínsec al moment històric en què ho està fent. Tenim l'avantatge de no tenir la rèmora dels vells Estats, i tenim el desavantatge que ho hem d'inventar. Però aquest és l'element més apassionant d'aquest procés. Com ha de ser un Estat avui, creat avui?. No té res a veure ni amb l'any 17 del segle passat quan se'n van crear tants, ni amb la primera fornada de finals del segle XVIII, ni amb els Estats del món subdesenvolupat dels anys 50-60 del segle passat. Nosaltres serem la quarta generació. Podem ser l'exemple d'un Estat obert, sense fronteres tradicionals, eficient. Això és al que jo aspiro.
L'únic motiu pel qual l'elit estatal espanyola no accepta la plurinacionalitat és per interès. Radera de la reivindicació de la unitat hi ha bàsicament interès en mantenir el poder, de mantenir l'Estat com un aparell al seu servei, al servei d'una elit minoritària que és la que governa, i que fins i tot es va transmetent l'Estat generacionalment. No deixa que l'Estat sigui integrador de totes les mirades, sensibilitats, pluralitats i diversitats, com sí que ho han sigut altres Estats europeus. Quan vostè escolti la paraula unitat, pensi en interès, en mantenir els guanys, en mantenir el poder.
Els anys 30 i ara tenen algunes concomitàncies. Però a l'Estat espanyol han passat dues coses significatives en els últims 5 anys. La més poderosa ha estat la mobilització de les classes mitjanes i treballadores que ha fet Catalunya. Les mobilitzacions catalanes són el més important, perquè han posat en qüestió la ineficiència i l'envelliment de l'Estat, i han fet evident que Espanya com a concepte no té projecte. Aquestes mobilitzacions integren en gran mesura també els efectes de la crisi econòmica, perquè gran part d'aquestes classes mitjanes i treballadores que s'han mobilitzat són gent que ha perdut un 20%-25% de la seva riquesa col·lectiva. Això és el més important que ha succeït a l'Estat espanyol.
Perquè fins ara no hem tingut consciència d'Estat. Bàsicament és per aquesta raó. La societat catalana ha lluitat sempre contra un Estat que ha basat la seva supervivència en el fet que els catalans no tinguessin voluntat d'Estat. Històricament els partits catalans han vist la unitat com un petit instrument al servei de petites batalles amb l'Estat espanyol, però mai l'han vist com l'eina que havia d'abatre l'Estat espanyol inadequat. Juguem entre aquests dos pols. I a vegades reaccionem en funció d'aquestes petites batalles amb l'Estat. Ens costa molt d'entendre que la unitat és l'única eina que tenim per guanyar l'Estat centralista, jeràrquic, autoritari i extractiu, que és el que caracteritza l'Estat espanyol.
A Catalunya hi ha 3 coses a fer, i totes elles molt importants. La primera és refundar l'espai polític del centre-esquerra. Cal la renovació de les idees socialdemòcrates, liberals i fins i tot democristianes, que han patit el desgast de 70 anys des que van ser formulades per darrera vegada. La segona és refundar la idea de la política, de com s'ha d'exercir la política. I la tercera, que em sembla especialment important, és pensar el concepte d'Estat en aquest moment de la història.
El nostre serà un Estat sense fronteres, serà un Estat cooperatiu, serà un Estat transversalitzat en termes de participació ciutadana. Serà un Estat amb formes de govern una mica més obertes que les que mai hem conegut. Tot això s'ha de formular. No podem deixar que l'imaginari impregni la idea que l'Estat que volem construïr té a veure amb els Estats del segle XIX, perquè no és així. S'ha d'anar a un model totalment diferent.
Catalunya portarà un missatge d'Estat nou, d'Estat contemporani, perquè és intrínsec al moment històric en què ho està fent. Tenim l'avantatge de no tenir la rèmora dels vells Estats, i tenim el desavantatge que ho hem d'inventar. Però aquest és l'element més apassionant d'aquest procés. Com ha de ser un Estat avui, creat avui?. No té res a veure ni amb l'any 17 del segle passat quan se'n van crear tants, ni amb la primera fornada de finals del segle XVIII, ni amb els Estats del món subdesenvolupat dels anys 50-60 del segle passat. Nosaltres serem la quarta generació. Podem ser l'exemple d'un Estat obert, sense fronteres tradicionals, eficient. Això és al que jo aspiro.
L'únic motiu pel qual l'elit estatal espanyola no accepta la plurinacionalitat és per interès. Radera de la reivindicació de la unitat hi ha bàsicament interès en mantenir el poder, de mantenir l'Estat com un aparell al seu servei, al servei d'una elit minoritària que és la que governa, i que fins i tot es va transmetent l'Estat generacionalment. No deixa que l'Estat sigui integrador de totes les mirades, sensibilitats, pluralitats i diversitats, com sí que ho han sigut altres Estats europeus. Quan vostè escolti la paraula unitat, pensi en interès, en mantenir els guanys, en mantenir el poder.
Els anys 30 i ara tenen algunes concomitàncies. Però a l'Estat espanyol han passat dues coses significatives en els últims 5 anys. La més poderosa ha estat la mobilització de les classes mitjanes i treballadores que ha fet Catalunya. Les mobilitzacions catalanes són el més important, perquè han posat en qüestió la ineficiència i l'envelliment de l'Estat, i han fet evident que Espanya com a concepte no té projecte. Aquestes mobilitzacions integren en gran mesura també els efectes de la crisi econòmica, perquè gran part d'aquestes classes mitjanes i treballadores que s'han mobilitzat són gent que ha perdut un 20%-25% de la seva riquesa col·lectiva. Això és el més important que ha succeït a l'Estat espanyol.
Perquè fins ara no hem tingut consciència d'Estat. Bàsicament és per aquesta raó. La societat catalana ha lluitat sempre contra un Estat que ha basat la seva supervivència en el fet que els catalans no tinguessin voluntat d'Estat. Històricament els partits catalans han vist la unitat com un petit instrument al servei de petites batalles amb l'Estat espanyol, però mai l'han vist com l'eina que havia d'abatre l'Estat espanyol inadequat. Juguem entre aquests dos pols. I a vegades reaccionem en funció d'aquestes petites batalles amb l'Estat. Ens costa molt d'entendre que la unitat és l'única eina que tenim per guanyar l'Estat centralista, jeràrquic, autoritari i extractiu, que és el que caracteritza l'Estat espanyol.
martes, 19 de enero de 2016
Així, el pla de xoc pot fer entendre a molta gent que el projecte de la República proposa solucions a les necessitats actuals
Sense referèndum, Òmnium donaria suport a una sortida unilateral?No és la nostra prioritat. La legalitat catalana és aquella que a nosaltres ens interpel·la. I les lleis que faci el Parlament de Catalunya són les que representen la ciutadania del país. Qualsevol declaració unilateral seria entesa com un mandat del Parlament de Catalunya escollit pel poble de Catalunya. Així, no podríem fer altra cosa que acatar la unilateralitat. Però entenem que el Govern no està parlant pas en aquests termes. En tot cas, demanen serenor, perquè el moment és complex, i el que anem a fer és de magnituds colossals, i no es vol fer res mal fet. Nosaltres sempre acatarem la legalitat catalana, que és a la qual ens devem com a entitat que som.
El pla de xoc social del Govern pot fer que els ciutadans que representen BComú, Podem i Catalunya Sí que es Pot se sumin al procés constituent de la República?
Per nosaltres, Catalunya Sí que es Pot i BComú formen part del món sobiranista. Entenem que bona part d'aquest món està decantat majoritàriament, a més, per l'independentisme, i que hi ha una altra part que encara pot tenir certes esperances de rebre una proposta de part de l'Estat espanyol. Nosaltres en som molt escèptics, però a Òmnium també som plurals i diversos, i tenim gent molt escèptica i d'altra que no ho és tant. Volem recollir totes aquestes sensibilitats perquè entenem que hi ha molt camí a recórrer. Dins el món sobiranista no volem excloure ningú, i sabem que aquesta gent està d'acord amb el dret a decidir de Catalunya. Entenem que amb el pas d'un o dos anys no arribarà cap proposta del govern espanyol, és evident, perquè les dues forces majoritàries [PP i PSOE] i la quarta [C's] no estan posant-se d'acord ni per parlar de modificar la Constitució espanyola. Per tant, està tot tan allunyat que entenem que els sobiranistes estem units amb un comú denominador, el dret que tenim a decidir el nostre futur. I que, en aquest món, majoritàriament l'independentisme és l'opció majoritària. I sí, amb el pla de xoc social entenem que s'obre un ventall de possibilitats d'intercanviar impressions, d'interpel·lar-nos i compartir neguits. Parlem del dia a dia, el pla de xoc és per a millorar la qualitat de vida dels conciutadans de Catalunya, incloses les persones que votin No o que no reconeguin el dret a l'autodeterminació. L'herència del Paco Candel, els lluitadors del PSUC, de CDC, d'ERC, de tots els partits de l'esquerra transformadora ens han explicat i ensenyat que aquest país és fort quan va unit, quan va junt i cohesionat. I el repte que tenim les entitats és no perdre aquesta cohesió i, en tot cas, enfortir-la. I és amb això on Òmnium ens hi deixarem la pell i dedicarem els millors dels nostres esforços per intentar arribar junts en la culminació d'aquest procés
constituent.
Així, el pla de xoc pot fer entendre a molta gent que el projecte de la República proposa solucions a les necessitats actualsEl que és important és això, no hi poden haver actituds paternalistes ni que semblin de superioritat, ni d'índole intel·lectual. Cal poder parlar amb arguments, amb els pros i contres de la independència, de la República catalana com a model d'Estat per a Catalunya, i entendre que això no és res més que un instrument útil que no atempta contra la llengua ni orígens. Busca que els ciutadans visquem millor. Hem de ser capaços de treure el soroll del relat curt de la política i de les declaracions, i en canvi posar-hi arguments i la serenor de les dades. Tenim l'oportunitat de començar de nou, entenem que reformar l'Estat espanyol és molt difícil i els catalans ho sabem molt bé, perquè portem 200 anys intentant-ho. I per això diem que anem a crear la República, i a partir d'aquí si l'endemà cal avaluar altres escenaris, de federacions d'Estats europeus, o el que sigui, ja ho farem. Els catalans ja en tenim múltiples referents, des de la Mancomunitat d'Enric Prat de la Riba, Valentí Almirall, Raimon Obiols, Josep Pallach,... A l'Estat ningú no ha fet més propostes federalistes al llarg de la història que les que s'han realitzat des de Catalunya. Sabem bé quan parlem que avui l'opció federal és molt minoritària a l'Estat. Per això intentem parlar d'arguments, però no des de la superioritat sinó des de la igualtat, per aïllar els atacs sistemàtics que arriben de l'Estat, que el que no deixen és veure la cruesa de les dades.
El pla de xoc social del Govern pot fer que els ciutadans que representen BComú, Podem i Catalunya Sí que es Pot se sumin al procés constituent de la República?
Per nosaltres, Catalunya Sí que es Pot i BComú formen part del món sobiranista. Entenem que bona part d'aquest món està decantat majoritàriament, a més, per l'independentisme, i que hi ha una altra part que encara pot tenir certes esperances de rebre una proposta de part de l'Estat espanyol. Nosaltres en som molt escèptics, però a Òmnium també som plurals i diversos, i tenim gent molt escèptica i d'altra que no ho és tant. Volem recollir totes aquestes sensibilitats perquè entenem que hi ha molt camí a recórrer. Dins el món sobiranista no volem excloure ningú, i sabem que aquesta gent està d'acord amb el dret a decidir de Catalunya. Entenem que amb el pas d'un o dos anys no arribarà cap proposta del govern espanyol, és evident, perquè les dues forces majoritàries [PP i PSOE] i la quarta [C's] no estan posant-se d'acord ni per parlar de modificar la Constitució espanyola. Per tant, està tot tan allunyat que entenem que els sobiranistes estem units amb un comú denominador, el dret que tenim a decidir el nostre futur. I que, en aquest món, majoritàriament l'independentisme és l'opció majoritària. I sí, amb el pla de xoc social entenem que s'obre un ventall de possibilitats d'intercanviar impressions, d'interpel·lar-nos i compartir neguits. Parlem del dia a dia, el pla de xoc és per a millorar la qualitat de vida dels conciutadans de Catalunya, incloses les persones que votin No o que no reconeguin el dret a l'autodeterminació. L'herència del Paco Candel, els lluitadors del PSUC, de CDC, d'ERC, de tots els partits de l'esquerra transformadora ens han explicat i ensenyat que aquest país és fort quan va unit, quan va junt i cohesionat. I el repte que tenim les entitats és no perdre aquesta cohesió i, en tot cas, enfortir-la. I és amb això on Òmnium ens hi deixarem la pell i dedicarem els millors dels nostres esforços per intentar arribar junts en la culminació d'aquest procés
constituent.
Així, el pla de xoc pot fer entendre a molta gent que el projecte de la República proposa solucions a les necessitats actualsEl que és important és això, no hi poden haver actituds paternalistes ni que semblin de superioritat, ni d'índole intel·lectual. Cal poder parlar amb arguments, amb els pros i contres de la independència, de la República catalana com a model d'Estat per a Catalunya, i entendre que això no és res més que un instrument útil que no atempta contra la llengua ni orígens. Busca que els ciutadans visquem millor. Hem de ser capaços de treure el soroll del relat curt de la política i de les declaracions, i en canvi posar-hi arguments i la serenor de les dades. Tenim l'oportunitat de començar de nou, entenem que reformar l'Estat espanyol és molt difícil i els catalans ho sabem molt bé, perquè portem 200 anys intentant-ho. I per això diem que anem a crear la República, i a partir d'aquí si l'endemà cal avaluar altres escenaris, de federacions d'Estats europeus, o el que sigui, ja ho farem. Els catalans ja en tenim múltiples referents, des de la Mancomunitat d'Enric Prat de la Riba, Valentí Almirall, Raimon Obiols, Josep Pallach,... A l'Estat ningú no ha fet més propostes federalistes al llarg de la història que les que s'han realitzat des de Catalunya. Sabem bé quan parlem que avui l'opció federal és molt minoritària a l'Estat. Per això intentem parlar d'arguments, però no des de la superioritat sinó des de la igualtat, per aïllar els atacs sistemàtics que arriben de l'Estat, que el que no deixen és veure la cruesa de les dades.
sábado, 16 de enero de 2016
Prudència, temprança i moderació són substituïts per l'astúcia, la urgència i la novetat.
Prudència, temprança i moderació són substituïts per l'astúcia, la urgència i la novetat. El nostre temps ens allunya de les zones en calma per atrinxerar-nos en un combat on triomfen els extrems. Tot és elevat, inassolible i impossible en honor de produir en els ciutadans la il·lusió d'un canvi que transformarà les seves vides. El poeta ucraïnès Adam Zagajewski al seu assaig En defensa del fervor ens diu "les expedicions < cap amunt > haurien d'emprendre's en un estat interior d'honradesa".
Per a això és necessari el coneixement, la contenció, el silenci, l'avaluació dels riscos abans de dirigir-nos cap als cims. I Severino Boecio a la seva obra La consolació de la filosofia lloa la primera edat de les nostres vides com aliena a tot el superflu, a tota cobdícia: "Oh quan benaventurada/ era la primera edat / perquè va ser tan moderada / que no procurava gens / deforme a necessitat! Avui la prudència, una de les virtuts del món clàssic que valorava jutjar correctament les situacions per no provocar riscos innecessaris, és entesa com a actitud conservadora, reaccionària, refractària als canvis.
Una visió que porta a la política a precipitar-se en una espiral d'eufòries que ens situa en aquestes posicions extremes en les quals, fem el que fem, sempre acabem perdent. Mai com ara veiem a la mirada de molts dels nostres coneguts, al nostre voltant, la síndrome dels excombatents. Aquesta síndrome que porta parella la derrota, encara que hàgim guanyat la batalla. El que opera en el combatent és que els assoliments aconseguits es veuen perseguits pels fantasmes de les seves accions. Accions que han destruït la innocència i la puresa del primer impuls que, sense adonar-se, el portaran a l'abisme. Si volem garantir un futur amb bases sòlides, valors com el de la prudència hauran d'avançar en la nostra presa de decisions.
Una visió que porta a la política a precipitar-se en una espiral d'eufòries que ens situa en aquestes posicions extremes en les quals, fem el que fem, sempre acabem perdent. Mai com ara veiem a la mirada de molts dels nostres coneguts, al nostre voltant, la síndrome dels excombatents. Aquesta síndrome que porta parella la derrota, encara que hàgim guanyat la batalla. El que opera en el combatent és que els assoliments aconseguits es veuen perseguits pels fantasmes de les seves accions. Accions que han destruït la innocència i la puresa del primer impuls que, sense adonar-se, el portaran a l'abisme. Si volem garantir un futur amb bases sòlides, valors com el de la prudència hauran d'avançar en la nostra presa de decisions.
lunes, 11 de enero de 2016
BONIC ESCRIT D'EN LLUÍS LLACH
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.
Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.
Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs
res, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és
que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que
jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres
seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva
manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir
adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que
prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira
de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de
viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!
Artur Mas legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és in pectore des d'avui.
Un pas al costat és un pas endavant. Un president en funcions és un president permanent. Un expresident és un president que es fa a ell mateix. D'ell es dirà que va posar el procés en marxa, ho va sostenir contra els atacs, va ser processat per aquest procés i el va salvar quan ho necessitava sabent que fent renúncia a allò formal salvaguardava allò material i essencial. Es dirà que, arribat el moment de fer realitat el que es diu, hi ha qui ho fa i qui no. Que la prioritat retòrica es converteixi en realitat. Es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita. Tota la gent.
I sobretot es dirà que va saber convertir una retirada i una derrota fàctica a curt termini en una victòria política i moral a llarg termini, una victòria que no està a l'abast de qualsevol, sinó només dels grans. Amb la seva decisió, Artur Mas ha deixat de ser el president en funcions de l'Autonomia catalana per passar a ser el president in pectore de la propera República catalana, el seu fundador. Això pel que fa als aspectes morals de la decisió. Però aquesta dimensió moral està encaixada en un marc pragmàtic que assegura que tanta intel·ligència i tant sacrifici, tanta tenacitat i tanta paciència no es perdin després en les contingències capritxoses de la política pràctica.
I sobretot es dirà que va saber convertir una retirada i una derrota fàctica a curt termini en una victòria política i moral a llarg termini, una victòria que no està a l'abast de qualsevol, sinó només dels grans. Amb la seva decisió, Artur Mas ha deixat de ser el president en funcions de l'Autonomia catalana per passar a ser el president in pectore de la propera República catalana, el seu fundador. Això pel que fa als aspectes morals de la decisió. Però aquesta dimensió moral està encaixada en un marc pragmàtic que assegura que tanta intel·ligència i tant sacrifici, tanta tenacitat i tanta paciència no es perdin després en les contingències capritxoses de la política pràctica.
Aquest marc pragmàtic consta dels següents elements: El president, Carles Puigdemont, proposat pel mateix Mas, gaudeix de la seva confiança abans de sol·licitar la del Parlament. Dos diputad@s de la CUP passen a integrar-se al grup parlamentari de Junts pel Sí i, actuant a la manera dels antics ostatges en les guerres del passat, garanteixen l'estabilitat del govern de la Generalitat per als propers 18 mesos. En assumpció dels seus errors, dos diputad@s de la CUP causaran baixa i seran substituïts per altres dos com a garantia suplementària de l'aquesta estabilitat de govern.
El grup parlamentari de la CUP es compromet a donar suport sempre al govern de JxS i a no votar mai en cap cas amb els grups contraris al dret a decidir. Els tres mesos de negociacions fins ara han mostrat com de disfuncionals poden ser les sorpreses i alts i baixos en la realització d'un projecte col·lectiu de tot el país, que no pot estar a mercè d'allò que decideixin grups moguts per lleialtats parcials. El govern portarà endavant el full de ruta en els 18 mesos fins a preparar el nou escenari que, a través d'unes eleccions, pugui il·luminar el camí a la República catalana.
Òbviament, aquesta decisió -d'una complexitat, subtilesa i intel·ligència notables- allunya el perill d'eleccions noves que, com va dir Mas, només podrien portar caos a Catalunya. Igualment tranquil·litza la població, especialment els votants independentistes, que veuen compensades les seves tribulacions últimes amb un acord que, sobre la seva altura moral, afegeix una seguretat pragmàtica que garanteix el compliment del programa previst. En cap moment s'ha esmentat que aquest acord es fa en un context d'especial debilitat de l'Estat que no té govern; el que té en funcions està absolutament desprestigiat a l'interior i l'exterior i no sembla que hagi de resoldre aquest desconcert a curt termini, per l'evident incompetència dels polítics espanyols que, sumats tots ells, no donen un Mas.
Perquè en tot conflicte -i el de Catalunya- Espanya ho és- no n'hi ha prou amb que les pròpies forces estiguin preparades i tinguin un comandament aclarit. Si, a més, l'adversari no té preparació ni comandament, la tasca es facilita. Tot l'anterior es refereix al passat i sobretot al present. Però la compareixença de Mas ha afegit a la seva dimensió de polític la d'estadista que indubtablement té i perfilarà també en el futur. Ha parlat dels costos i els beneficis de la decisió, tant personals com institucionals que, per descomptat, estan barrejats. I aquest parlament ha estat més important encara que el mateix acord que glossava, perquè va acabar sent la veritable garantia del procés, la qual tothom va entendre encara que no es formula: ell se'n va, però es queda.
Mas no abandona la política, queda com a expresident i, per si algú dubta de l'abast de les seves paraules, ha aclarit que les competències de l'expresident les decidiria ell mateix. El model del dualisme Putin-Medveded quedava esbossat. L'expresident tutelarà el rumb a la República amb totes les conseqüències, incloses, clar és, les amenaces judicials espanyoles. A més dedicarà els 18 mesos en qüestió a refundar CDC, molt probablement al llarg de la línia d'un moviment amb cert ressò gaullista i, al final, deixa oberta la porta a la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions com a legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és in pectore des d'avui.
El grup parlamentari de la CUP es compromet a donar suport sempre al govern de JxS i a no votar mai en cap cas amb els grups contraris al dret a decidir. Els tres mesos de negociacions fins ara han mostrat com de disfuncionals poden ser les sorpreses i alts i baixos en la realització d'un projecte col·lectiu de tot el país, que no pot estar a mercè d'allò que decideixin grups moguts per lleialtats parcials. El govern portarà endavant el full de ruta en els 18 mesos fins a preparar el nou escenari que, a través d'unes eleccions, pugui il·luminar el camí a la República catalana.
Òbviament, aquesta decisió -d'una complexitat, subtilesa i intel·ligència notables- allunya el perill d'eleccions noves que, com va dir Mas, només podrien portar caos a Catalunya. Igualment tranquil·litza la població, especialment els votants independentistes, que veuen compensades les seves tribulacions últimes amb un acord que, sobre la seva altura moral, afegeix una seguretat pragmàtica que garanteix el compliment del programa previst. En cap moment s'ha esmentat que aquest acord es fa en un context d'especial debilitat de l'Estat que no té govern; el que té en funcions està absolutament desprestigiat a l'interior i l'exterior i no sembla que hagi de resoldre aquest desconcert a curt termini, per l'evident incompetència dels polítics espanyols que, sumats tots ells, no donen un Mas.
Perquè en tot conflicte -i el de Catalunya- Espanya ho és- no n'hi ha prou amb que les pròpies forces estiguin preparades i tinguin un comandament aclarit. Si, a més, l'adversari no té preparació ni comandament, la tasca es facilita. Tot l'anterior es refereix al passat i sobretot al present. Però la compareixença de Mas ha afegit a la seva dimensió de polític la d'estadista que indubtablement té i perfilarà també en el futur. Ha parlat dels costos i els beneficis de la decisió, tant personals com institucionals que, per descomptat, estan barrejats. I aquest parlament ha estat més important encara que el mateix acord que glossava, perquè va acabar sent la veritable garantia del procés, la qual tothom va entendre encara que no es formula: ell se'n va, però es queda.
Mas no abandona la política, queda com a expresident i, per si algú dubta de l'abast de les seves paraules, ha aclarit que les competències de l'expresident les decidiria ell mateix. El model del dualisme Putin-Medveded quedava esbossat. L'expresident tutelarà el rumb a la República amb totes les conseqüències, incloses, clar és, les amenaces judicials espanyoles. A més dedicarà els 18 mesos en qüestió a refundar CDC, molt probablement al llarg de la línia d'un moviment amb cert ressò gaullista i, al final, deixa oberta la porta a la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions com a legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és in pectore des d'avui.
Ramon Cotarelo.
jueves, 7 de enero de 2016
La opció d’una reedició de Junts pel sí prèvies primàries fixaria la idea de segona volta del plebiscit del 27S.
Ara que ja és molt tard, aprofito per comentar que a les darreres hores veig que hi ha una tendència d'algunes persones que fins ara feien costat incondicionalment al President Mas a demanar que faci un pas enrere i permeti l'investidura.Personalment prefereixo anar a les eleccions abans que cedir a les pressions interessades.Qui ha de fer algún moviment no és el President Mas, anirem veient com va tot però el meu desig es que el President es Mantingui ferm en les seves dec...isions i la gent del partit minoritari es qui ha de donar unes passes molt clares, i els qui han de variar els seus plantejaments, (encara que només siguin una part)demostrar que estàn disposats a renunciar a part dels seus principis ,pensar en clau de País i no només en fóbies cap al President Mas. curiosament cap dels missatges públics constants a les darreres hores van en aquest sentit. Tot el contrari (tots demanen que sigui el President Mas qui ha de renunciar) Anirem veient...
Ara bé, les fórmules proposades per rellançar el procés, recomposar i reforçar lideratges, malgrat trobar-les genials, em generen alguns dubtes:
La opció d’una reedició de Junts pel sí prèvies primàries fixaria la idea de segona volta del plebiscit del 27S amb un lideratge reforçat, que no és poca cosa, però amb la incertesa de saber si aquesta fórmula seria suficient per atraure als votants decebuts amb la CUP però igualment al·lèrgics a Mas (una cosa és facilitar-li la investidura en nom del procés, altra votar-lo) . Més encara si fos Mas qui guanyés aquest pols intern a Junts pel sí.
A priori, doncs, la fórmula de diverses llistes Junts pel sí, malgrat ser més complex i exigent, podria resoldre aquest dilema. Però aleshores, si Mas en surt (més) debilitat, quin impacte tindria en l’independentisme de centredreta? (és a dir, en l’independentisme d’ordre) I quina lectura se’n faria des d’Espanya on Mas és el catalitzador del procés? (no oblidem la capacitat d’Espanya per controlar els relats).
Sóc conscient que hi ha quelcom de circular en aquestes reflexions, com circular és en part l’evidència que avui, pel procés, Mas és alhora solució i problema.
Ara bé, les fórmules proposades per rellançar el procés, recomposar i reforçar lideratges, malgrat trobar-les genials, em generen alguns dubtes:
La opció d’una reedició de Junts pel sí prèvies primàries fixaria la idea de segona volta del plebiscit del 27S amb un lideratge reforçat, que no és poca cosa, però amb la incertesa de saber si aquesta fórmula seria suficient per atraure als votants decebuts amb la CUP però igualment al·lèrgics a Mas (una cosa és facilitar-li la investidura en nom del procés, altra votar-lo) . Més encara si fos Mas qui guanyés aquest pols intern a Junts pel sí.
A priori, doncs, la fórmula de diverses llistes Junts pel sí, malgrat ser més complex i exigent, podria resoldre aquest dilema. Però aleshores, si Mas en surt (més) debilitat, quin impacte tindria en l’independentisme de centredreta? (és a dir, en l’independentisme d’ordre) I quina lectura se’n faria des d’Espanya on Mas és el catalitzador del procés? (no oblidem la capacitat d’Espanya per controlar els relats).
Sóc conscient que hi ha quelcom de circular en aquestes reflexions, com circular és en part l’evidència que avui, pel procés, Mas és alhora solució i problema.
Mètodes: llista més votada; Convenció parlamentària; primàries
- El candidat proposat per la llista més votada
Simple i elegant. Potser massa simple. Deixa sense cap rol els minoritaris. I no és el mateix una situació on el partit A treu 50 diputats, i el B i el C 10 cadascun que si A en treu 40, B 38 i C 12, i B i C tenen més afinitat sobre el candidat. En tot cas, els partits que no tinguin opcions de guanyar segurament en preferiran una altra.
2. La Convenció sobiranista (votació secreta dels diputats independentistes un cop escollits)
Sí, la proposta de Mas que l’Antonio Baños semblava mig acceptar, però no. Aquí és el partit que es cregui en millor situació per a arribar el primer qui té menys incentius a acceptar-ho. Tot i que sembla el més adient per a una democràcia parlamentària proporcional com la nostra, ara i aquí.
3. Primàries (prèvies o posteriors)
Idealment les primàries farien abans. Amb els candidats proposats pels partits, i tercers que tinguessin una determinada xifra d’avals. Tot i que això en la pràctica es reduiria als líders dels partits més grans, i algun independent. Amb un mes, es pot organitzar perfetament, però el fet que cavalqui amb la campanya és una arma de doble fil. Per una banda crec que això ajudaria a mobilitzar i implicar els votants potencials. Els ciutadans seríem protagonistes, no pas espectadors, de la campanya, i tindríem a la mà evitar l’escull més gran (i absurd) d’aquesta no-legislatura. Però per altra banda, això interferiria i molt amb els plantejaments de campanya del partits.
L’alternativa seria fer-les després de les eleccions, abans de la investidura. Aquí el ventall de candidats quedaria clarament reduït, i per tant, en dues setmanes, es podria tenir tot enllestit. I es podria deixar uns dies de temps (7-10 dies) per a que els partits es posessin d’acord si el resultat és prou evident, i si no, les primàries.
Pensem que aquest mètode afavoreix els candidats més populars, i per tant els dels partits més grans, però al mateix temps evita casos com que la CUP hagi de decidir si vota Mas o no. No ho ha de decidir el partit, ho decidim els ciutadans directament. Ells només han d’executar la nostra voluntat expressa sobre aquest punt. Per tant, diria que és el que condensa més avantatges: prima el candidat de la llista més votada (reforçat pels resultats electorals, ja coneguts); permet coalicions de partits menors, si sumen i mobilitzen més; evita automatismes contraris als petits partits; evitar el tràngol de decidir sobre determinat candidat per part de les estructures de partit o els seus diputats; mobilitza l’electorat; és el més democràtic).
Un punt important per a la legitimitat: jo seria fermament partidari de les primàries obertes. No pas de militants de partits + militants de certes entitats. Això seria igual de difícil a organitzar, i menys engrescador i democràtic. Al contrari: fer-les obertes a canvi d’un petit risc d’intrusisme organitzat (més teòric que real) portaria molts avantatges en quant a la legitimitat del resultat. Som majoria, siguem valents ,-)
I com es pot aconseguir això? difícil, però cal intentar alguna cosa per a evitar el que hem viscut aquests darrers tres mesos. Crec que ANC, Òmnium i tantes altres organitzacions de la societat civil com sigui possible haurien de deixar ben clar que només donarien suport, només demanarien el vot, per als partits que acceptessin prèviament el mètode d’investidura. Efectiu? no ho sé, crec que sí. Però si no ho provem, després no paga la pena que vinguem amb exigències, ultimàtums, cassolades, dejunis o protestes. Actuem sobre les regles, i abans, i no pas sobre els no, després.
martes, 5 de enero de 2016
Perdoni'm que sigui tan cru, però algú ho havia de dir.
Si els espanyols es plantegessin que no tenen dret a tenir un Estat si abans no fan totes aquestes neteges i meravelles que nosaltres volem fer, faria cinc segles que Espanya no existiria. És a dir, ni hauria començat a existir mai perquè no hi ha hagut ni un sol dia de la vida d'Espanya que no hagi estat una vulneració flagrant de tots i cadascun dels codis de la decència política, moral, ètica i d'unes quantes lleis més, algunes que impliquen crims de lesa humanitat, com el genocidi físic, religiós i cultural a les Amèriques i el cultural que porta segles intentant a Catalunya, País Valencià i les Illes.
Sí, és clar, procurem fer les coses be. Però també deixem de posar-nos tants requisits per poder ser lliures perquè cap poble de la terra ha de complir amb cap llista de requisits per poder assolir el dret més bàsic, el dret a SER, a ser lliure. Oi que per reconèixer el dret d'una persona a seguir viva i a ser lliure no li demanem que sigui especialment ètica, moral, neta, polida, etc. etc.?
Perdoni'm que sigui tan cru, però algú ho havia de dir. Mai he sentit a tots aquests talibans de la puresa que prefereixen rebentar l'autodeterminació dels catalans si no compleix determinats requisits o la lidera segons qui, qüestionar que Espanya pugui continuar tenint un Estat malgrat que sovint és un país governat per partits enormement corruptes, per corruptes que normalment queden impunes, tant del PSOE com del PP, i que retallen als seus i ens fan retallar als demés el doble del que retallen als seus, també amb absoluta impunitat, inclosa la impunitat electoral, com ja hem vist.
Respectem-nos una mica més a nosaltres mateixos. Els catalans no tenim pas cap cromosoma de més o de menys que impliqui que som l'únic poble de la terra que ha complir no sé pas quins requisits de puresa ètica i genuflexions per gestions polítiques concretes com a condició prèvia per poder ser un Estat lliure i sobirà. No som millors ni pitjors que els espanyols, els francesos, els italians, els holandesos o els portuguesos. I quan abans ho assumim, abans deixarem de faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos, tant o més del que ho fan els espanyols.
Sí, és clar, procurem fer les coses be. Però també deixem de posar-nos tants requisits per poder ser lliures perquè cap poble de la terra ha de complir amb cap llista de requisits per poder assolir el dret més bàsic, el dret a SER, a ser lliure. Oi que per reconèixer el dret d'una persona a seguir viva i a ser lliure no li demanem que sigui especialment ètica, moral, neta, polida, etc. etc.?
Perdoni'm que sigui tan cru, però algú ho havia de dir. Mai he sentit a tots aquests talibans de la puresa que prefereixen rebentar l'autodeterminació dels catalans si no compleix determinats requisits o la lidera segons qui, qüestionar que Espanya pugui continuar tenint un Estat malgrat que sovint és un país governat per partits enormement corruptes, per corruptes que normalment queden impunes, tant del PSOE com del PP, i que retallen als seus i ens fan retallar als demés el doble del que retallen als seus, també amb absoluta impunitat, inclosa la impunitat electoral, com ja hem vist.
Respectem-nos una mica més a nosaltres mateixos. Els catalans no tenim pas cap cromosoma de més o de menys que impliqui que som l'únic poble de la terra que ha complir no sé pas quins requisits de puresa ètica i genuflexions per gestions polítiques concretes com a condició prèvia per poder ser un Estat lliure i sobirà. No som millors ni pitjors que els espanyols, els francesos, els italians, els holandesos o els portuguesos. I quan abans ho assumim, abans deixarem de faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos, tant o més del que ho fan els espanyols.
lunes, 4 de enero de 2016
D’ara endavant hem de vigilar amb qui ens posem al llit. Endavant amb un somriure. We can.
I si demà Junts Pel Sí, prenent Espriu com a referència, presenta un altre candidat que possibilite l’acord, no caldrà fer eleccions a març. O és que el 27S enganyaren la gent dient-los que eren eleccions plebiscitàries i realment eren presidencials? Els qui han donat ales a CSQP són els qui han vinculat a mort Mas i independència, com si ambdues coses foren impossibles de separar. No sé si caldrà sospitar que Convergència sense Mas de candidat a president es retiraria del procés independentista. És així? Perquè si és així qui realment resultaria ser un frau al procés seria Convergència. És una simple especulació. O potser toca raó. No ho sé. En qualsevol cas crec que carregar les culpes a la CUP és fer-la servir de boc expiatori d’un procés que s’ha gestionat mal a partir del moment en què Junts pel Sí no va obtenir la majoria necessària per a fer Mas president. I posa en evidència el paper subaltern que se li ha donat a la CUP en el procés. Que jugaven de “bulto” i només se’ls havia de tenir en compte si seguien el dictat del Junts pel Sí. Sembla ser que els 10 diputats de la CUP no formaven part del full de ruta traçat. Bé, doncs, llavors caldria haver actuat amb un altre full de ruta en el que Mas ja no tinguera el paper ben bé messiànic que se li ha atorgat. La posició contrària a Mas per part de la CUP servia més per a eixamplat l’espectre de diputats a favor de la independència si es deixava a CSQP defensant un referèndum impossible quan tenia l’oportunitat de donar suport a un canvi social important a Catalunya, i Espanya que prenguera exemple. En comptes d’això els han donat una alegria i oxigen. Ara ja no són els qui proposen un referèndum ridícul i impossible, perquè ara ja no tenen l’espasa de Damocles i ja no hauran de triar entre l’Espanya Impossible o la Catalunya Possible. I si hi ha eleccions març i Junts Pel Sí, o els dos partits per separat, no arriben a la majoria necessària i la CUP resisteix la sotragada? No tornaran a estar en el mateix atzucac? És ara que cal resoldre el problema. I el problema és diu Mas. Ho ha sigut des del primer moment. Mas com una única possibilitat i el xantatge permanent a la CUP ha estat un suïcidi col·lectiu. Cal refer ponts ara mateix. Pensar que març solucionarà el problema perquè es bandejarà la CUP com a part del projecte independència és un error descomunal. Més val un entic (ara) que dos te’n donaré (a març). Ara hi ha 72 diputats favorables a la independència sense Mas. Aquesta és la victòria. Si voleu podeu continuar a posar la independència entre Mas i la paret. Serà una victòria malbaratada , i potser irrepetible,.
Ara mateix és innegable que una bona part de l’alegria sí que ens l’han robat (però tornarà). Però el que no ens han robat (almenys a mi) és la il·lusió i la determinació.
I una darrera cosa, no menys important, és que potser per fi deixem enrere la ingenuïtat. I, encara que avui costi, no caurem en la rancúnia (que seria una doble victòria per als unionistes).
Això que volem fer és molt gros, i per tant, molt difícil, i s’ha de voler per sobre i per davant de tot, altrament, no ens en sortirem, com acabem de veure.
Però ens en sortirem.
Espero que a més de ser una visió positiva i un munt de desitjos – que comparteixo- avanci que faran Convergència, ERC i l’ANC. Ara sí, és clar s’ha de fer campanya a favor de les opcions de proclamació de la república Catalana de tots. Abandonem els sectarismes i les il·lusòries promeses de referèndums que mai arribaran. La nostra esquerra independentista és ERC i la nostra dreta independentista és Convergència, tot el demés és l’esquerra espanyola que fa segles enganya als catalans donant més valor a la seva ideologia que al país i ens ofereix paternalistes i il·lusòries ombres xinesques de l’autodeterminació.
L’autodeterminació és votar per una opció que garanteixi la proclamació de la república de tots, que sigui majoria, i que ho faci, tant si eren i tornaran a ser de dretes, o si son d’esquerres.
Anar a noves eleccions amb una sola llista unitària té els seu avantatges. Potser el principal seria que permetria al president Mas donar un pas al costat amb elegància, no per imposició de la CUP, sinó a partir de les seves pròpies paraules quan va dir que ho faria si la seva presència era un destorb. Aleshores el candidat a la presidència de la Generalitat podria ser el cap de llista, que mèrits no n’hi falten, i Artur Mas entraria igualment al govern i al parlament a seguir treballant eficientment per la independència.
La independència ja no està a un pam. Pot ser mai ho ha estat i no ho sabíem. Previsiblement en març hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya. Ara per ara és l’únic dret a decidir que s’ha guanyat. Pot ser ens sembla poc. En 1978 va semblar molt. Per tant, s’ha avançat. S’ha avançat molt. No tant com alguns voldríem. Sense nervis ni presses cal continuar. No sabem si està a un pam o a la volta del cantó, però sabem en quina direcció està. Sense defallir, malgrat tot, cal continuar el camí que abans altres van traçar, quan semblava un impossible. Ara, almenys, sabem de cert que és possible. Endavant amb un somriure. We can.
Ara mateix és innegable que una bona part de l’alegria sí que ens l’han robat (però tornarà). Però el que no ens han robat (almenys a mi) és la il·lusió i la determinació.
I una darrera cosa, no menys important, és que potser per fi deixem enrere la ingenuïtat. I, encara que avui costi, no caurem en la rancúnia (que seria una doble victòria per als unionistes).
Això que volem fer és molt gros, i per tant, molt difícil, i s’ha de voler per sobre i per davant de tot, altrament, no ens en sortirem, com acabem de veure.
Però ens en sortirem.
Espero que a més de ser una visió positiva i un munt de desitjos – que comparteixo- avanci que faran Convergència, ERC i l’ANC. Ara sí, és clar s’ha de fer campanya a favor de les opcions de proclamació de la república Catalana de tots. Abandonem els sectarismes i les il·lusòries promeses de referèndums que mai arribaran. La nostra esquerra independentista és ERC i la nostra dreta independentista és Convergència, tot el demés és l’esquerra espanyola que fa segles enganya als catalans donant més valor a la seva ideologia que al país i ens ofereix paternalistes i il·lusòries ombres xinesques de l’autodeterminació.
L’autodeterminació és votar per una opció que garanteixi la proclamació de la república de tots, que sigui majoria, i que ho faci, tant si eren i tornaran a ser de dretes, o si son d’esquerres.
Anar a noves eleccions amb una sola llista unitària té els seu avantatges. Potser el principal seria que permetria al president Mas donar un pas al costat amb elegància, no per imposició de la CUP, sinó a partir de les seves pròpies paraules quan va dir que ho faria si la seva presència era un destorb. Aleshores el candidat a la presidència de la Generalitat podria ser el cap de llista, que mèrits no n’hi falten, i Artur Mas entraria igualment al govern i al parlament a seguir treballant eficientment per la independència.
La independència ja no està a un pam. Pot ser mai ho ha estat i no ho sabíem. Previsiblement en març hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya. Ara per ara és l’únic dret a decidir que s’ha guanyat. Pot ser ens sembla poc. En 1978 va semblar molt. Per tant, s’ha avançat. S’ha avançat molt. No tant com alguns voldríem. Sense nervis ni presses cal continuar. No sabem si està a un pam o a la volta del cantó, però sabem en quina direcció està. Sense defallir, malgrat tot, cal continuar el camí que abans altres van traçar, quan semblava un impossible. Ara, almenys, sabem de cert que és possible. Endavant amb un somriure. We can.
domingo, 3 de enero de 2016
El desig de la CUP d'un procés que vagi a una catarsi, al mateix temps que permetés el naixement d'un Estat impecable.És la idea purificadora ?
En el fons, tota la peripècia des del 27 de setembre és com una escenificació de la relació entre la Realitat i el Desig de Cernuda. El desig de la CUP d'un procés que vagi a una catarsi, al mateix temps que permetés el naixement d'un Estat impecable. És la idea purificadora que concep la gènesi d'una cosa com un moment de revelació, el renaixement d'un paradís perdut pel joc mesquí d'aquesta fusta torta de la que estan fets els éssers humans. La possibilitat d'una creu i ratlla que deixi enrere les ombres del passat i ens encamini a un futur lluminós. El desig, aquest material humà "del que estan fets els somnis", segons Shakespeare.
De l'altre costat, l'obstinada realitat segons la qual aquest naixement de l'Estat nou, aquest primer pas en l'epifania nacional, prové d'un passat d'aliances, negociacions, pactes i acords entre forces molt diferents, tant d'ordre polític com social, cultural, econòmic i fins i tot religiós. I, en definitiva, un acord difícilment llaurat, un equilibri amb vista a un objectiu comú que al principi semblava fràgil i, no obstant això, s'ha mantingut, donant prova d'una resistència que és la seva millor garantia de consistència futura. Si algú vol una prova de quina força pot tenir un govern independentista, que faci un cop d'ull a la resistència del seu nucli, la coalició de Junts pel Sí que ha resistit aigües tèrboles i agitades sense crisis que la posessin en perill.
Com en tots els jocs d'envit, el termini per a la investidura i la formació del govern ha arribat al final, quan cal posar les cartes sobre la taula i les opcions semblen ser només dues: investir Mas o anar a noves eleccions al març. Bé hauria volgut el desig substituir la investidura de Mas per alguna altra fórmula que ajudés a visualitzar aquella imatge de 'palingenèsia' en què havia de venir al món a anunciar la nova República catalana. Però la realitat s'imposa a fer néixer allò nou d'allò vell com en un part costós o llançar de nou els daus de la sort a través de noves eleccions.
Es tracta d'una consulta en la qual, en principi, ningú entre els independentistes estava ni està interessat, donada l'alta incertesa dels resultats. Només és ben acollida en el camp unionista i entre el seguidors de la monja Forcades qui explícitament prefereix les eleccions de març al president Mas. Una preferència que té una explicació en dos moments: en primer lloc, abans de Mas, qualsevol cosa, que és proposada d'una manera que no sona malament a oïdes de la CUP; en segon lloc, intentar aconseguir una mica de temps fins a articular una nova opció de "tercera via" que pugui encarrilar les coses de nou en un terreny més favorable al statu quo. Havent perdut les eleccions Catalunya Sí Que Es Pot, la nova fórmula d'En Comú Podem, esgrimint la reivindicació del referèndum, pot ser la forma més subtil i menys traumàtica de frenar el procés independentista i, després del resultat positiu de la "confluència" en les eleccions espanyoles del 20D, una opció viable i temptadora.
Però no és només el previsible mal resultat de les hipotètiques eleccions de març el que fa que, en el fons, aquestes ja no siguin una veritable opció per a la CUP, sinó el fet que la seva possibilitat no hagi funcionat com a palanca per moure les posicions de Junts pel Sí en l'assumpte exclusivament simbòlic de la candidatura de Mas. El problema de recórrer a les amenaces en els processos de negociació és quan la part amenaçada és indiferent al compliment d'aquella. Des del moment en què Junts pel Sí accepta la possibilitat d'eleccions noves al març, la força negociadora d'invocar-les desapareix i, vist el mal negoci que es planteja, el moviment assembleari haurà d'adaptar el seu desig a la realitat. Entre altres coses per evitar que se li pengi el cartell de desbaratador i se li responsabilitzi d'un gir negatiu del procés que ajorni la independència a les calendes gregues. Perquè això serà el que passarà si, efectivament, d'un costat els independentistes perden l'oportunitat d'actuar en un moment especialment indicat de confusió en la política espanyola, amb mitja esquerra demanant un imprecís referèndum i l'altra mitja muntada ja al costat de la dreta al cavall de Santiago i tanca Espanya. I, d'altra banda, la indecisió permet articular un confús moviment populista de tercera via entorn d'En Comú Podem amb alguns tocs de lerrouxisme, sempre un perill que persegueix a Catalunya.
Els valors, les conviccions i la fe en la força de les deliberacions espontànies de les assemblees i el vigor de la grass roots democracy ha portat la CUP a la paradoxal situació que la decisió hagi de prendre-la ara un òrgan col·lectiu, representatiu i reduït; en definitiva, sense ànim pejoratiu, un òrgan oligàrquic. Cuidi's l'organització que, al final, la decisió col·lectiva no acabi sent cosa d'una sola persona i es compleixi així el vaticini de Rosa Luxemburg quan avisava als bolxevics i la seva organització sovietista que el soviet seria substituït per un comitè i el comitè pel seu secretari general.
De l'altre costat, l'obstinada realitat segons la qual aquest naixement de l'Estat nou, aquest primer pas en l'epifania nacional, prové d'un passat d'aliances, negociacions, pactes i acords entre forces molt diferents, tant d'ordre polític com social, cultural, econòmic i fins i tot religiós. I, en definitiva, un acord difícilment llaurat, un equilibri amb vista a un objectiu comú que al principi semblava fràgil i, no obstant això, s'ha mantingut, donant prova d'una resistència que és la seva millor garantia de consistència futura. Si algú vol una prova de quina força pot tenir un govern independentista, que faci un cop d'ull a la resistència del seu nucli, la coalició de Junts pel Sí que ha resistit aigües tèrboles i agitades sense crisis que la posessin en perill.
Com en tots els jocs d'envit, el termini per a la investidura i la formació del govern ha arribat al final, quan cal posar les cartes sobre la taula i les opcions semblen ser només dues: investir Mas o anar a noves eleccions al març. Bé hauria volgut el desig substituir la investidura de Mas per alguna altra fórmula que ajudés a visualitzar aquella imatge de 'palingenèsia' en què havia de venir al món a anunciar la nova República catalana. Però la realitat s'imposa a fer néixer allò nou d'allò vell com en un part costós o llançar de nou els daus de la sort a través de noves eleccions.
Es tracta d'una consulta en la qual, en principi, ningú entre els independentistes estava ni està interessat, donada l'alta incertesa dels resultats. Només és ben acollida en el camp unionista i entre el seguidors de la monja Forcades qui explícitament prefereix les eleccions de març al president Mas. Una preferència que té una explicació en dos moments: en primer lloc, abans de Mas, qualsevol cosa, que és proposada d'una manera que no sona malament a oïdes de la CUP; en segon lloc, intentar aconseguir una mica de temps fins a articular una nova opció de "tercera via" que pugui encarrilar les coses de nou en un terreny més favorable al statu quo. Havent perdut les eleccions Catalunya Sí Que Es Pot, la nova fórmula d'En Comú Podem, esgrimint la reivindicació del referèndum, pot ser la forma més subtil i menys traumàtica de frenar el procés independentista i, després del resultat positiu de la "confluència" en les eleccions espanyoles del 20D, una opció viable i temptadora.
Però no és només el previsible mal resultat de les hipotètiques eleccions de març el que fa que, en el fons, aquestes ja no siguin una veritable opció per a la CUP, sinó el fet que la seva possibilitat no hagi funcionat com a palanca per moure les posicions de Junts pel Sí en l'assumpte exclusivament simbòlic de la candidatura de Mas. El problema de recórrer a les amenaces en els processos de negociació és quan la part amenaçada és indiferent al compliment d'aquella. Des del moment en què Junts pel Sí accepta la possibilitat d'eleccions noves al març, la força negociadora d'invocar-les desapareix i, vist el mal negoci que es planteja, el moviment assembleari haurà d'adaptar el seu desig a la realitat. Entre altres coses per evitar que se li pengi el cartell de desbaratador i se li responsabilitzi d'un gir negatiu del procés que ajorni la independència a les calendes gregues. Perquè això serà el que passarà si, efectivament, d'un costat els independentistes perden l'oportunitat d'actuar en un moment especialment indicat de confusió en la política espanyola, amb mitja esquerra demanant un imprecís referèndum i l'altra mitja muntada ja al costat de la dreta al cavall de Santiago i tanca Espanya. I, d'altra banda, la indecisió permet articular un confús moviment populista de tercera via entorn d'En Comú Podem amb alguns tocs de lerrouxisme, sempre un perill que persegueix a Catalunya.
Els valors, les conviccions i la fe en la força de les deliberacions espontànies de les assemblees i el vigor de la grass roots democracy ha portat la CUP a la paradoxal situació que la decisió hagi de prendre-la ara un òrgan col·lectiu, representatiu i reduït; en definitiva, sense ànim pejoratiu, un òrgan oligàrquic. Cuidi's l'organització que, al final, la decisió col·lectiva no acabi sent cosa d'una sola persona i es compleixi així el vaticini de Rosa Luxemburg quan avisava als bolxevics i la seva organització sovietista que el soviet seria substituït per un comitè i el comitè pel seu secretari general.
sábado, 2 de enero de 2016
Els parlamentaris de la CUP han de dimitir. Han fet un frau als electors d'un sistema representatiu. El vot per la CUP era perquè ajudés a tirar endavant, el procés, No per escollir president.
La CUP desapareixerà (o quedarà reduïda a la mínima expressió). Pero ja haurà acomplert l'objectiu per al que fou creada: impedir la independència de Catalunya.
Fent una pèssima aplicació de la dialèctica i una interpretació dogmàtica i llibresca del leninisme, allunyant-lo de la realitat concreta en presència, la CUP s'encamina a abandonar, per decisió pròpia, l'únic procés veritablement rupturista i potencialment revolucionari en marxa ara mateix a Catalunya i a l'estat espanyol, encapçalat pel poble de Catalunya...
...Titllen el procés de frau, quan sempre havien dit que era el poble qui l'encapçalava (sense importar qui hi figuraba en cada moment com a mascaró de proa): s'han passat a l'altre bàndol, als que neguen que és el poble mobilitzat qui dirigeix el moviment i qui pressiona els polítics i els obliga a prendre partit i definir-se (qui no es defineix, acaba a l'abocador, qui agafa partit contra el poble mobilitzat, acaba a les escombreries)....
..En lloc de vetllar per ser ella (la CUP) qui arrossegui als militants de En Comú Podem cap a l'objectiu de la independència -l'únic capaç de posar a les mans del poble de Catalunya el dret a decidir-ho tot per ell mateix-, està a punt de concedir l'oportunitat de l'hegemonia als reformistes-federalistes oportunistes d'ICV, EUiA, Podem, Equo i BeC, tot girant-li l'esquena al poble mobilitzat i provocant la pèrdua de les posicions que aquest ha conquerit fins ara....
...Sota la influència nefanda dels trotskistes, estan a punt de definir-se llastimosament en el paper de desmobilitzadors, desencoratjadors, derrotistes, enterradors, en lloc de continuar positiva i encoratjadorament al costat i dins del poble en moviment, intervenint per a que el camí cap a la independència agafi paulatinament el caràcter d'una revolució democràtica i social, que és la manera que nous sectors s'hi vagin incorporant (res s'imposa per decret).
Els que ens sentim patriotes catalans no ens desanimarem mai, ni deixarem mai de voler la independència de Catalunya. Per molt que facin la Cup , els partits espanyolistes , els tertulians i articulistes ( no ho dic per tu Vicent Sanchís) que volent semblar imparcials van fent mal de sotamá mai podran canviar la nostra convicció de que és possible i imprescindible la independència de Catalunya.
Els parlamentaris de la CUP han de dimitir. Han fet un frau als electors d'un sistema representatiu. El vot per la CUP era perquè ajudés a tirar endavant, el procés, No per escollir president. L'únic objectiu ha estat destrosar Jxsí . Ni urgència social ni mandangues.Encara ahir estaven esperan que Junqueres fes un pas, poden esperar sentats, ERC s'ha comportat amb la serietat que sèsperava. Ni La Cup ni el País ens mereixem uns parlamentaris tant destralers.
Siguem realistes per assolir la independència del 'estat espanyol , les coses cal fer las amb mes serietat, i la condició bàsica es tenir un gran partit nacional que concentri tot el vot independentiste tipus SNP escocès , tot i així no ho van aconseguir, nosaltres amb tres o cuatre partits no ho aconseguirem mai, aquesta es la triste realitat, Junts pel si va ésser una oportunitat perduda, tot i així si hi ha eleccions el març, podria ser l' embrió d'aquest gran partit .
Hi ha un marc mental imposat pels mass media que diu justicia social de repartir la miseria a base d'esquilmar la classe mitjana i deixar força tranquiletes a les classes altes extractives (excepte una mica de pirotecnia verbal). Catalunya hauria d'estar discutint com aplicar la tecnologia per generar mes riquesa i no com esquilmar la classe mitjana. Però això passa no per culpa de la CUP (aquests fan la seva feina) sino perque les elits catalanes estan amagades per comptes de marcar cami.
Fent una pèssima aplicació de la dialèctica i una interpretació dogmàtica i llibresca del leninisme, allunyant-lo de la realitat concreta en presència, la CUP s'encamina a abandonar, per decisió pròpia, l'únic procés veritablement rupturista i potencialment revolucionari en marxa ara mateix a Catalunya i a l'estat espanyol, encapçalat pel poble de Catalunya...
...Titllen el procés de frau, quan sempre havien dit que era el poble qui l'encapçalava (sense importar qui hi figuraba en cada moment com a mascaró de proa): s'han passat a l'altre bàndol, als que neguen que és el poble mobilitzat qui dirigeix el moviment i qui pressiona els polítics i els obliga a prendre partit i definir-se (qui no es defineix, acaba a l'abocador, qui agafa partit contra el poble mobilitzat, acaba a les escombreries)....
..En lloc de vetllar per ser ella (la CUP) qui arrossegui als militants de En Comú Podem cap a l'objectiu de la independència -l'únic capaç de posar a les mans del poble de Catalunya el dret a decidir-ho tot per ell mateix-, està a punt de concedir l'oportunitat de l'hegemonia als reformistes-federalistes oportunistes d'ICV, EUiA, Podem, Equo i BeC, tot girant-li l'esquena al poble mobilitzat i provocant la pèrdua de les posicions que aquest ha conquerit fins ara....
...Sota la influència nefanda dels trotskistes, estan a punt de definir-se llastimosament en el paper de desmobilitzadors, desencoratjadors, derrotistes, enterradors, en lloc de continuar positiva i encoratjadorament al costat i dins del poble en moviment, intervenint per a que el camí cap a la independència agafi paulatinament el caràcter d'una revolució democràtica i social, que és la manera que nous sectors s'hi vagin incorporant (res s'imposa per decret).
Els que ens sentim patriotes catalans no ens desanimarem mai, ni deixarem mai de voler la independència de Catalunya. Per molt que facin la Cup , els partits espanyolistes , els tertulians i articulistes ( no ho dic per tu Vicent Sanchís) que volent semblar imparcials van fent mal de sotamá mai podran canviar la nostra convicció de que és possible i imprescindible la independència de Catalunya.
Els parlamentaris de la CUP han de dimitir. Han fet un frau als electors d'un sistema representatiu. El vot per la CUP era perquè ajudés a tirar endavant, el procés, No per escollir president. L'únic objectiu ha estat destrosar Jxsí . Ni urgència social ni mandangues.Encara ahir estaven esperan que Junqueres fes un pas, poden esperar sentats, ERC s'ha comportat amb la serietat que sèsperava. Ni La Cup ni el País ens mereixem uns parlamentaris tant destralers.
Siguem realistes per assolir la independència del 'estat espanyol , les coses cal fer las amb mes serietat, i la condició bàsica es tenir un gran partit nacional que concentri tot el vot independentiste tipus SNP escocès , tot i així no ho van aconseguir, nosaltres amb tres o cuatre partits no ho aconseguirem mai, aquesta es la triste realitat, Junts pel si va ésser una oportunitat perduda, tot i així si hi ha eleccions el març, podria ser l' embrió d'aquest gran partit .
Hi ha un marc mental imposat pels mass media que diu justicia social de repartir la miseria a base d'esquilmar la classe mitjana i deixar força tranquiletes a les classes altes extractives (excepte una mica de pirotecnia verbal). Catalunya hauria d'estar discutint com aplicar la tecnologia per generar mes riquesa i no com esquilmar la classe mitjana. Però això passa no per culpa de la CUP (aquests fan la seva feina) sino perque les elits catalanes estan amagades per comptes de marcar cami.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)