domingo, 31 de mayo de 2015

El vot estrictament sobiranista s’oculta darrera les sigles més inversemblants.


Sempre he sostingut que el gran repte de les entitats i dels partits sobiranistes era aglutinar el creixent desencís social envers la crisi econòmica i la vella manera de fer política. És en el flanc esquerre on ens ho jugàvem tot, com finalment s’ha acabat demostrant. L’embranzida del sobiranisme neix de l’esgotament d’un sistema polític i econòmic que ha enfonsat les classes mitjanes i populars. Però, l’auge de les noves candidatures que han capitalitzat el descontentament social, també. Vet aquí el nexe d’unió entre uns i altres. 

El moviment sobiranista i els nous moviments socials d’esquerres estan capitalitzant la transició a un nou ordre polític, econòmic i social que va molt més enllà de l’actual marc constitucional. Però no som davant moviments i projectes antagònics. Ans al contrari. Ambdós són les dues cares d’una mateixa moneda. De fet, el vot estrictament sobiranista s’oculta darrera les sigles més inversemblants. I és que tots dos moviments són fills de l’oposició a l’actual sistema, a l’Estat i als elitistes interessos que representa. L’un sense l’altre no tindrien sentit, però per separat tampoc tindran solució de continuïtat. El dret a decidir no serà res més que un concepte il·lustrós i ben trobat per quatre tècnicsconvergents ben pagats, però sense contingut real, si no som capaços d’incorporar el dret dels ciutadans a fer política i a participar activament en els afers públics. Per tant, l’artífex del nou ordre serà aquell que sigui capaç d’aglutinar els dos moviments en un de sol. Tan és quin d’ells hagi liderat fins ara. 

Fins ahir, els partits sobiranistes tradicionals tenien el repte de fer-se seves les demandes dels nous moviments socials. Això va permetre a ERC argumentar la seva renúncia a la unitat dels sobiranistes en pro de la ideologia. Tanmateix, ara ja sabem que aquest repte no responia al risc que el procés reculés per la força de nous vectors emergents, sinó perquè els líders dels nous moviments socials el podrien acabar liderant. Vet aquí què va passar ahir. 

Sempre hem sentit a dir que la independència no és un fi, sinó un mitjà. No tindria sentit per sí mateixa, si no aportés un nou marc constitucional; de la mateixa manera que els nous moviments socials no tindran sentit si no són capaços d’aportar una veritable regeneració política. I no només parlo de les persones que fan política per delegació, sinó també dels valors i els veritables interessos que representen. La nova forma de fer política no només necessita de nous partits i persones que aportin noves idees i valors, ja que per elles mateixes no se’n sortiran. Necessita d’institucions de nova planta i d’un nou marc constitucional. Els nous partits corren el risc d’acabar intoxicats pel propi sistema si no són capaços de regenerar-lo. La nova política no té cabuda en l’actual marc legal i institucional, simplement perquè estan pensats per afavorir els inconfessables interessos d’uns pocs. Per això, per damunt de totes cal que la ciutadania recuperi la plena sobirania.

Ahir el procés va donar un gran salt endavant. El sobiranisme català ha esdevingut imprescindible. Ens ha d’aportar l’instrument. Els nous moviments socials, la finalitat.

viernes, 29 de mayo de 2015

Cal fer més reflexions a fi d'aproximar-se el màxim possible a la realitat.

Cal fer més reflexions a fi d'aproximar-se el màxim possible a la realitat. Si dieu que "...Si pretenen que el procés independentista no s'aturi ..." Això mateix se'ls podria dir a ERC i CiU quan a principis d'any van pactar un full de ruta en comú .... sense la CUP. Ho dic perquè el president Mas s'ha queixat que la pèrdua de Barcelona ha estat degut a la divisió de l'independentisme. Home! els primers de produir aquesta divisió van ser ERC i CiU al no pactar també amb la CUP el full de ruta. O no? Però és clar, els interessos de partit van poder més, això és: esgarrapar la part del pastís electoral corresponent a la CUP (ERC) i bandejar el model social de la CUP (CiU). Segon error: fixar les eleccions plebiscitàries el 27S, és dir, després de les eleccions municipals, amb la possibilitat que, com ha passat, es perdin municipis importants com ara Barcelona, per exemple.
Suposo que no es pensaven pas que podrien perdre Barcelona, però ves per on, ha estat així. L'excés de confiança sempre és dolent. Tercer error: dilatar en el temps les eleccions plebiscitàries. Per què? Doncs perquè com més allunyades en el temps siguin, la crisi econòmica i social fa més forat, el que vol dir que cada cop hi ha més gent emprenyada pel deteriorament dels serveis públics en general.
Els que ofereix la Generalitat també. I només amb el discurs de "És culpa del dèficit fiscal i quan siguem independents s'acabaran les retallades" no n'hi ha prou. Perquè la gent que pateix les retallades et dirà: "Bé, lo del dèficit fiscal ho entenc. Però que hi ha de lo meu?". I la prova que això és així és el surgiment a l'escenari de Barcelona en Comú i en menor grau Podemos, i l'oxigen que se li ha donat a Iniciativa amb aquestes eleccions municipals. L'independentisme de CiU i ERC faria bé de fer autocrítica i no fer el raonament fàcil de dir que tots els que ara han votat a la Colau i a Podemos són uns espanyolistes o una colla de babaus que es deixen entavanar per aquestes formacions. I ja està. Perquè si bé una part si que en són d'espanyolistes, també crec que hi ha una altra part que tot i sentir-se espanyols, si els arregles els seus problemes (les retallades) estarien disposats a votar independència. I ara, després de la irrupció a l'escenari polític de la Sra. Colau (a qui per cert, podrien tractar-la amb més respecte), ara, el camp és obert per a què al 27S es presenti alguna candidatura nova del tipus de Barcelona en Comú. Felicitats a ERC i a CiU pel seu error d'estratègia a l'haver prioritzat els seus interessos de partit per sobre de l'interés de la nació, això és, la independència. Ara, l'esperança de l'independentisme és que surgeixi una nova llista diferent de CiU i ERC, d'esquerres i clarament independentista que aglutini el vot que ara ha aglutinant la Sra. Colau. Més humilitat i més autocrítica.
 Es nota de seguida qui va a l'encalç de poder i tururut viola així de seguir ' violats ' per aquest estat i qui hi ha posat tot de sa part per accionar l'envol que nostra societat demana! PD: un-a català/na de debò .. mai per mai acompanyaria la frase de l'Ansar o ' abans es trencarà Catalunya que no pas espanya '! Nota: fart, cremat, de tant de botifler, de tant traïdor, de tant venut/ comprat, de tant trol, de tant pistoler, de tant desagraït, de tant egoista i egòlatra i egocentrista .. tot plegat, de tant " violador de Catalunya "! Anotació al marge: 'nostres partits' només han de donar a conèixer tot allò que ens hi fum espanya: menyspreu/ menystenint, blasma, mofa, marginació o estigma, i allò que n'és pitjor, anihilació de nostra nació, aturament de lleis lícites, legítimes i legals i esfondrament econòmic sota excusa de solidaritat .. diguin-se ( i no diguem-ne mal, molt de mal, màxim de mal .. espanya són ells o Madrid i han de passa'ns-el pel davant!)!
S'adoneu que no aconseguirem la nostra llegítima gran ilusió?. Que a part dels adversaris aliens, tenim un altre adversari infinitament més perillós i decissiu?. Nosaltres mateixos, nosaltres els hi farem la feina als adversaris aliens, i consti que crec en Mas i en Jonqueres, em fa molta por en canvi els "aparatos" i els "cerebros" dels partits, i encara més els d'ERC, pel que he pogut llegir. Pot ser un altra generació no será egoísta,i amb Intel.ligència esmenarà el nostre fracàs.

jueves, 28 de mayo de 2015

Que els pobres volen ser rics, i els rics volen continuar essent-ho. Aquí i a la Xina Popular.

«L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment».

Sap quina és l'herència del PSUC? Sap quina tradició té el comunisme autoritari? Sap del comportament dels parlamentaris del PSUC quan es va fer la Constitución española? Sap com es van comportar aquests davant la lluita del sr. Xirinacs, per exemple?

Jo, que no sóc de l'establishment (bé, menys que aquests que es fan dir "rupturistes" i que han estat 30 anys i pico governant la ciutat) no em fan cap por aquests o els altres; però és trist llegir segons què de tot un "periodista d'investigació": On estave investigant, sr. Palà, fa 5 anys? Què no vol dir que són els mateixos de fa 20 anys?

Ja ho va dir la sra. Camats en una tertúlia de la nit electoral: "Nosaltres voliem fer fora al Trias". La contesta d'en Van Gaal: "¡Siempre negativa, nunca positiva!".

Ara, això sí: d'insultar molt i més. Si tanta màfia hi ha a l'ajuntament, a què esperen per posar denúncies al jutgat de guàrdia?
Espanya i els seus sicaris s'ho han jugat tot a l'única carta de Barcelona, sabedors que a la resta del país no hi tenien res a fer (llevat del Cinturón Rojigualdo, ja s'entén). Tota l'eufòria espanyolista es basa en un puto escó de diferència a Barcelona entre la sucursal de Podemos i el partit català guanyador de les eleccions municipals en vot, diputats, regidors, majories absolutes i majories relatives. Espanya i els seus sicaris s'ho han jugat tot a aquesta única carta i a aquesta carta s'agafen. I ara l'objectiu següent és que la sucursal de Podemos entabani ERC igual que dotze anys enrere va fer-ho la sucursal del PSOE, per així fer miques el Pacte de la Llibertat a pocs mesos de les plebiscitàries.

Per cert, Espanya i els seus sicaris van estar-se mesos i mesos intentant trencar el Pacte de la Llibertat amb la mandanga que CiU només volia la unitat per dissimular el sorpasso d'ERC. Ara ja fa moooooolt de temps que no hi ha cap enquesta que no reculli que les distàncies entre els dos primers partits de Catalunya tornen a augmentar en favor de CiU i consegüentment ja no sentim gaire aquella mandanga. I menys que el sentirem mentre mantinguem en el record que, a Barcelona, el sorpasso l'ha fet Colono's a ERC.

Ara bé, una cosa sí que l'encerta l'article: ve un cicle d'esquerres. Cert. Pinta que sí. Pinta que l'economia es recupera, pinta horitzó de bonança i prosperitat i per tant, sí, suposo que l'esquerra tornarà al poder per tornar a deixar l'economia com un cagader d'ànecs fins que vinguin els altres a arreglar-ho mentre ells bramen contra els ajustaments obligats per com han estat els seus d'irresponsables i xoriços. Confio, això sí, que un cop siguem independents ja no seguirem aquesta pauta espanyola i serem una democràcia normaleta i exemplar. Amb dretes i esquerres homologables a les de qualsevol país dels que val la pena d'emmirallar-se.

Ada Colau, que no Barcelona en Comú, i com a prova la foto en la papereta, ha aconseguit el vot de la desesperació.
I el vot de la desesperació, no és ni intel·ligent ni eficient, ni resolutiu. Tots els estudis científics sobre el comportament humà li explicaran.

I també els historiadors, sociòlegs i demés, li explicaran que els pobres volen ser rics, i els rics volen continuar essent-ho. Aquí i a la Xina Popular. En que es van convertir els que tallaven el caps als nobles francesos? En rics burgesos.

Establishment? L'establishment hi és a totes les cases, a tots els partits, a tot arreu. I sempre l'esquerra s'ha aprofitat de la desesperació de la gent, de la pobresa i de la ignorància amb conseqüències, més que nefastes per a ells, no cal que parlem oi del comunisme i altres succedanis? Posats a generalitzar, generalitzem.

A les dretes, els centres i les esquerres, hi ha de tot, avantatges i inconvenients, cap és superior a una altra. Aporten diferents perspectives, i diferents maneres de fer, que encaixen millor o pitjor en el context social i mundial.

I en cada país, la dreta i l'esquerra tenen nivells diferents, la nostra dreta més dreta, la nostra catalana, estaria vista com l'esquerra més esquerra als EEUU, per exemple. Tot, sempre dins del seu encaix socio-econòmic i cultural.

President Mas, "Vol dir que anem bé?".

Ara com queda el procés?. Perquè CiU va cometre també l’error de vincular la campanya electoral al procés sobiranista. Malgrat que, a les eleccions municipals, la gent vota candidats, no partits. I està mes amoïnada per l'atur o l'incivisme que per l’anomenada transició nacional.

Només cal repassar l’hemeroteca. El mateix Artur Mas afirmava l’onze de març -en la presentació del candidat per Reus, Carles Pellicer- que és “el moment de rellançar Catalunya: cal que tota la seva estructura territorial estigui al servei del projecte.”

Mentre que Josep Rull, que després ha tingut un paper discret en la campanya, manifestava deu dies després que “Catalunya necessita ajuntaments compromesos amb el procés” durant la presentació de la candidata per Cunit, Montserrat Carreras.
I Mas, diumenge passat, en un acte electoral a Figueres, encara insistia que “CiU ha de ser la força més votada el 24M” i que “necessitem moltes institucions al costat del procés”.
Ara què, doncs?. Xavier Trias, que ha fet un discurs a l’alçada del Sarkozy quan va perdre la presidència de la República francesa, ha afirmat que la pèrdua a Barcelona “ens obliga a reflexionar” i a veure per “quines circumstàncies” es produeixen derrotes com aquesta.
Però no hi ningú més a CiU que ho vegi? Al Consell Executiu? Al comitè executiu del partit o de la federació? als respectius consells nacionals?. Ja sé que la immensa majoria tenen càrrecs oficials o de partit, però tots ells en seran també responsables.
Al capdavall, Artur Mas ha fet fins ara cas omís de tots els senyals de perill. De la pèrdua de dotze diputats el 2012 i a la derrota a Barcelona d'aquest 24-M. Ha mantingut el rumb del vaixell. Fins i tot la velocitat. Per això sembla que CiU vagi, de vegades, directe cap a l'iceberg. Com el Titanic. I Artur Mas sigui el capità. Espero que no acabi com el malaguanyat Edward J. Smith. Políticament parlant.
L'altre dia, en un ple del Parlament, em vaig trobar el president de la Generalitat al lavabo de senyors. Estàvem tots dos sols. En un indret tan poc solemne com aquest li vaig plantejar una pregunta a boca de canó: "Vols dir que anem bé?". M'estalvio d'explicar, almenys per ara, la resta de la conversa.
Però vostès s'imaginen quina herència deixarà Artur Mas si plega després de les properes eleccions? El procés empantanegat, una Generalitat endeutada fins a les celles -més 60.000 milions en quatre anys-, un Parlament fragmentat i unes relacions amb Madrid sota mínims. La darrera batussa entre els Mossos i la Policia n'és un exemple.
Què se n'ha fet d'aquella astúcia de la qual presumia abans del 9N?. Hi ha estratègia a CiU o tot depèn de les rodes de premsa del conseller Homs?. Sobretot: haurà entès ara el missatge el president?. No fer-ho serà el suïcidi polític del president Mas, però probablement també el de Convergència i fins i tot del país. En política no pots plantejar batalles que no pots guanyar.

miércoles, 27 de mayo de 2015

Jo tenia una il·lusió, un somni: poder votar alhora per l’Oriol Junqueras i per l’Artur Mas.

Jo tenia una il·lusió, un somni: poder votar alhora per l’Oriol Junqueras i per l’Artur Mas. I no crec que fos un somni tan naïf: a les manifestacions no vaig preguntar mai a ningú amb quin partit estava a favor, ni ningú m’ho va preguntar a mi. Allí estàvem units i il·lusionats per un mateix anhel: l’alliberament de la nació. Els partits no han estat capaços de fer-ho. Ho haig d’acceptar i, fins a cert punt, ho comprenc. No donen per més! Ara bé, el que em sembla del tot execrable són tots aquests que com a cartell de “programa de país” no se’ls acut més que predicar: “Fer fora en Mas”. A part d’absurd i d’ingenu, és penós! Jo faré el possible per foragitar-los a ells!

Hi ha encara massa incògnites per dibuixar un full de ruta clar amb el posicionament de cada grup polític; cal veure com queden les forces polítiques als ajuntaments i parlaments autonòmics del País Valencià i les Illes que,  només que facin fora el PP ja obren una gran esperança: i adonar-se que s'estan consolidant forces polítiques pròpies valencianes i de balears i pitiüses; el que passi al Principat de Catalunya serà una gran batalla entre les forces del bloc del SÍ i les del bloc del NO; a quin cantó s'inclinarà tot el conjunt de Barcelona i Catalunya en comú? No crec que els  sigui possible continuar amb l'ambigüitat i amb la puta i la ramoneta a càrrec d'UDC, ICV, Procés Constituent, Podemos, i altres fórmules amb monges o sense:  hauran de definir-se.  Després dintre del Bloc del SÍ hi haurà la gran batalla per veure quines forces lideren la ruptura i el procés constituent: si unes forces liberal/conservadores o unes forces socialdemòcrates o unes forces d'esquerra anticapitalista: amb les municipals ja s'ha vist un tast d'aquesta batalla i no es pot dir que hi hagi hagut un vencedor clar, tot i que el sobiranisme independentista s'està escorant cada cop més cap als interessos populars i el sector CDC està pagant els afers de corrupció de dirigents seus, la pèrdua de força social de les classes mitges afectades per la crisi i que són la seva base electoral i la pesant motxilla del grup Duran. Si tenim en compte tot això déu n'hi do del que ha aguantat, suposo que gràcies al president Mas. El Bloc del No no es quedaran amb els braços plegats: el que queda del PSC-PSOE, Ciudadanos i les escorrialles del PP  faran tot el possible per debilitar, embrutar i posar falques,( estil Podemos teledirigides des de Madrid) a fi de fer fracassar i sobretot, que ens autoliquidem  els sobiranistes a base de baralles absurdes; la solució? que cada sector social s'apliqui a eixamplar la seva base explicant les oportunitats i els avantatges de no dependre d'un Estat espanyol que ens és enemic en tot; la independència és possible i necessària. és clar que podrem aconseguir-la!!

I farem història. D’aquesta manera tan “sui generis” i tan envitricollada com sembla que anirà la cosa d’aquí a uns anys quan estudiïn com ha anat tot el procés fins a la independència seran molts els qui, imitant el bo d’Obèlix, exclamaran tot fotent-se cops al cap: “estaven ben bojos, aquests catalans...”

lunes, 25 de mayo de 2015

Vaig tenir la gosadia de marxar de la comoditat d’unes sigles consolidades.

Des d’aquestes línies vull agrair a les 1.914 persones que aquest diumenge heu dipositat la vostra confiança en un partit nou a Arenys de Mar -Junts per Arenys-, en el qual un servidor ha ocupat la segona posició de la candidatura. Un agraïment molt sincer per la vostra valentia apostant per unes sigles molt joves però que arrossegaven una gran experiència de govern, en base als cinc primers noms que conformàvem la llista.
Després de pair els resultats d’ahir a la nit i vist... amb una certa perspectiva, es demostra que la decisió que vaig prendre fa uns mesos va ser la correcta. Vaig tenir la gosadia de marxar de la comoditat d’unes sigles consolidades, com són les de CiU, amb les que m’he sentit molt disconforme i –fins i tot decebut- amb les seves maneres de fer, prioritzant un model de poble i un ideal de servei a les persones per sobre de les sigles d’un partit de gran tradició a la vila.
Sincerament crec que les maneres de fer i les decisions de la direcció comarcal i nacional de CiU han estat errònies i molt mal calibrades, i espero que es prenguin les mesures adients per destituir aquelles persones que han intercedit de manera tan equivocada en tot aquest afer. Sens dubte, s’haurien de produir dimissions o, en cas contrari, destitucions que impliquin –alhora- una regeneració més que necessària dels dirigents de CiU tant a nivell comarcal com local.
Per últim, voldria deixar constància que el meu compromís de treball per Arenys de Mar seguirà essent totalment amb la meva estima per Catalunya i el meu desig perquè el nostre país pugui ser plenament sobirà i independent en un futur pròxim. De nou, gràcies a tots!

miércoles, 20 de mayo de 2015

L’unionisme vol imposar-se a base de dividir Catalunya.


Tothom s’omple la boca amb l’àrea metropolitana perquè ara l’obrer ven més que el banquer o l’empresari. L’ANC, amb Jordi Sànchez al capdavant, sembla haver fet un cop de cap per intentar fer-hi forat i simbòlicament ha convocat l’11-S a la Meridiana. Però les lectures aprofundides escassegen. De fet, si passegeu per la famosa avinguda veureu més estelades als balcons que a molts altres barris nostrats de Barcelona. Es parla de la Meridiana en general quan en realitat es vol parlar de Nou Barris, perquè a Sant Andreu i a Sant Martí, per on també transcorre l’avinguda, els sobiranistes són majoria.

El desconeixement pot afavorir les interpretacions errònies i interessades dels resultats de les municipals al vell cinturó roig. Diran que el procés no hi ha penetrat, que els partits sobiranistes han perdut la partida, que el dret a decidir no preocupa a mitja Catalunya. El PSC pot aguantar la majoria d’alcaldes a base d’amagar les sigles i explotar el nom propi dels candidats. L’ascens de Ciutadans és un gran misteri (ara només hi tenen dos regidors) i servirà per avaluar la influència electoral real del màrqueting televisiu. CiU tindrà feina per aguantar com a segona força després dels bons resultats de fa quatre anys (8 alcaldes, 145 regidors) i l’examen d’ERC, que pugna per menjar-se l’electorat socialista, serà fàcil de fer perquè a hores d’ara no té representació en la majoria de consistoris del nucli dur metropolità. Només compta amb un alcalde (Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts) i 35 regidors. El PSC, amb 243.

Ni el 24-M ni el 27-S s’acabarà res, fins i tot encara que el cinturó es mantingui impenetrable i que no hi hagi una majoria parlamentària prou cohesionada al setembre que permeti tirar endavant el procés de manera unilateral amb garanties. Sí, la independència només podrà ser unilateral. La negociació amb Madrid s’haurà de forçar a cops de desobediència massiva. Però potser encara falta més gent disposada a actuar sense acotar el cap ni demanar permís. Els inflamats, que pleguin. La resta, els que vulguin treballar-se la independència de debò, hauran de decidir-se a gastar hores per convèncer a peu de carrer i d’una vegada els veïns del cinturó roig que només l’estat català els garantirà el procés social que tant han defensat. Ells en saben un niu, de saltar-se lleis injustes: fa quatre dècades segrestaven autobusos, ocupaven solars per fer-hi parcs, ambulatoris o escoles, i es van fer un fart de carregar pancartes, de córrer quan venien els grisos, de dormir al cuartelillo i de pagar penes de multa i presó. L’unionisme vol imposar-se a base de dividir Catalunya amb la llengua i el populisme de proximitat a l’àrea metropolitana. I no hi haurà qui combati la bèstia des del sofà.

martes, 19 de mayo de 2015

Com podem tenir sentit d'estat els ciutadans d'una nació sotmesa?

L'increïble "Mr. Jonqueres" que passa per ser l'abanderat de la independència a Catalunya no veu la necessitat de posar l'estelada en el consistori que ell presideix, ara be, recomanar a la resta d'ajuntaments per la independència que ho facin, això si!! mentre ell no s'hagi de mullar el cul val tot. No es podia esperar gaire cosa mes d'un partit que a la primera oportunitat dona la Generalitat a un botifler de nivell com en "Montilla" i es queda tant ample. De retruc el secretariat de la ANC es passa pel forro la voluntat majoritària dels seus afiliats (i se'm en re-fot el que diguin els
estatuts) i nomena president a una persona que a la primera declaració publica deixa clar que no està per una "declaració unilateral d'independència" adduint que no es el camí. No se quin pecat hem comes els catalans per merèixer uns dirigents tant incompetents. Em comença a fer por que el procés d'independència hagi de sortir de la base sense un liderat polític clar, això si que pot ser perillós per l'estabilitat del país, però si s'ha de fer es farà, que ho tingui tothom molt clar, sobretot aquesta colla de trepes.


Com més avança el procés mes perden els papers els espanyols. Impresentable l'actitud del botifler que prefereix posar en risc una operació dels mossos contra el jihadisme, la vida dels agent infiltrats i arriscar-se a un atemptat a Catalunya, abans que permetre una imatge d'eficàcia per part de la policia catalana. La prova mes concloent que això es així està en el fet que el fastigós ministre prefereix obrir una investigació per esbrinar qui va filtrar l'informe dels mossos... a l'audiència nacional espanyola (informe que va ser arxivat), abans que buscar als responsables de posar en risc l'operatiu, es clar que no els fa falta saber qui ho va fer, ja ho saben, l'únic que necessiten ara es trobar l'excusa per condecorar-los i donar-los una pensió vitalícia pels serveis prestats. Cada dia que passa s'estreny mes el cercle contra Catalunya, la llengua, la cultura, els símbols, l'educació i ara la policia. Estem fent tard i ho hem d'agrair a tota la trepa de botiflers que els fan el joc per una poltrona, des de la Colau a l'Iceta passant per en Duran , l'Herrera o en Fainé. Es clar que no tenim sentit d'estat, com podem tenir sentit d'estat els ciutadans d'una nació sotmesa? Posem-nos les piles, apuntem-nos a la tesis de l'Albiol ,fem net de botiflers i declarem la independència.
 
Penso que s'han acabat els temps d'anar sempre amb el lliri a la mà. Un ja té edat més que suficient per adonar-se que quan un determinat invent acaba presidit per segons qui, no podem esperar-ne res que s'aparti massa del que hem vist fins ara. Es pot dir més alt però no més clar: no m'agrada gens que un buròcrata català presideixi una assemblea que justament vol ser la representació de les bases de la Catalunya actual. Aquestes persones no necessitem un buròcrata professional, Forcadell no ho era i ens ha ofert un magnífic resultat. O sigui que no entenc per quina raó concreta Liz Castro ha estat desplaçada de la presidència tot i haver estat la candidata més votada en la primera volta. Si algú m'ho explica amb claredat i ho entenc, doncs chapeu, però ara com ara m'inquieta tant que presideixi l'ANC Jordi Sànchez com que el cap de Catalunya Ràdio sigui un escolanet d'UDC. Porto mig segle cercant un lloc de treball normal i remunerat racionalment en aquesta Catalunya endogàmica, m'acosto a la jubilació i mai no ho he aconseguit, perquè sempre m'he trobat amb un escolanet sense la titulació adequada però amic o fill de no sé qui, i altres situacions per l'estil. Alguns n'estem realment fins els collons, d'aquest sistema, i si paguem una quota i som voluntaris de l'ANC, no és per continuar alimentant tota aquesta merda, sinó per provocar un canvi en profunditat des de les bases.

L'eleccio d'en Jordi Sanchez ha estat un frau democratic ???

Pot ser  que la calma es una qualitat d'en Jordi Sanchez, pero el problema es que la seva trajectoria abans de la seva elecció, la manera en que ha estat escollit. I tambe la seva manca d'eloquencia (comparem per exemple amb el President Mas on amb el conseller Homs) el desqualifiquen.
El cap de l'ANC ha de ser abans de res un exemple I una figura per sobre dels partits, I en Jordi Sanchez es qualsevol cosa menys això:
1) porta 30 anys vincular a ICV (antic PSUC), I es a traves d'aquest amiguisme que ha aconseguit totes les seves feines des que es va dissoldre La Crida (Fundacio Jaume Bofill, adjunt a Sindic de Greuges). En Jordi Sanchez es un enxufat professional que ara evidentment haura de tornar el favor als seus amics I per tant es contradiu amb la necessitat de que l'ANC sigui independent dels partits.

 2) Els seu historial de La Crida ("el Lenin" li deien) es mes aviat lamentable, se'l recorda com un intrigant que va contribuir a la fi de La Crida,, I despres d'això no ha contribuit gairebe res d'interes - als ultims anys de creixement del sobiranisme no ha fet cap contribucio ni tan sols comparable a les de la Liz Castro, o la Rosa Alentorn, o tants altres militants de base. Es absurd que un buròcrata enxufat professional sense cap merit anterior pretengui liderar precisament una organitzacio activista

3) No es un bon orador ni sona convincent (logic, perque es un burocrata / enxufat professional, la seva especialitat es la intriga), ni parla mes idiomes que el catala I el castella (quan necessitem desesperadament una projecció internacional. Per damunt de tot aixo, l'eleccio d'en Jordi Sanchez ha estat un frau democratic (encara que els estatuts de l'ANC ho permetin) I un exemple flagrant d'enxufisme a la catalana - precisament tot el que NO volem que sigui la Republica Catalana. Aixo no pot mai ser un encert, per molt que et sembli que la primera vegada que ha parlat ho ha fet demostrat molta serenitat (pero poca conviccio)

Si Mas hagués convocat eleccions després del 9N, CiU hauria conservat la iniciativa del procés politic.

La capital de Catalunya ha passat la crisis molt millor que d'altres ciutats del seu entorn i podria ser que alguns barcelonins haguessin perdut el sentit de la proporció i de la memòria. Avui ningú no es vol recordar d'aquella capital anònima i llardosa, de façanes sense llum, que vam ser durant tants anys, mentre Catalunya es llepava les ferides del franquisme. Encara que no ho sembli no la tenim tan lluny. Barcelona sempre ha necessitat Catalunya per emergir amb força i, no és casualitat que durant les olimpíades, Pujol gaudís de majoria absoluta i que després encadenés l'època més brillant de la seva hegemonia.

Si Mas hagués convocat eleccions després del 9N, CiU hauria conservat la iniciativa del procés politic i és probable que Trias no estigués pagant tan cars els plats trencats pel seu partit. Amb la gestió ambigua del 9N, el govern de CiU va perdre el control del discurs sobre els canvis que l'independentisme havia impulsat a Catalunya. Amb l'obsessió per la llista única, va tancar aquella etapa malament, i ara Trias sembla un politic envellit, malgrat que el seu govern ha impulsat polítiques pioneres.

Al meu entendre, la força del procés ara dependrà en bona part dels resultats que ERC i la CUP treguin a Barcelona. Sense ERC i la CUP, l'Ada Colau esdevindrà un enemic a la mida de les baixes passions de CiU i nomes servirà per tornar a l'esquema autonomista de la Catalunya dual, de la biga i la busca, dels Pujol i Maragall, dels corruptes i els traïdors. Si ERC i la CUP treuen bons resultats, posaran a prova l'autenticitat de l'amalgama que lidera Ada Colau, i només faltarà que el 27S la monja Forcades es presenti a les plebiscitàries perquè les contradiccions de Barcelona en Comú aclareixin el paisatge.

Diguem-ho clar: l’artefacte d’Ada Colau és una operació nacionalista espanyola.

Diguem-ho clar: l’artefacte d’Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d’hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i ressucitador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials. És a dir, que voler la llibertat de Catalunya seria una actitud burgesa i reaccionària impròpia de mentalitats universalistes, progressistes i altres ismes ‘txupi-guai’. En canvi, defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que siguin llunyans, negar l’espoliació de Catalunya i fer-se l’orni davant els atacs als nostres drets nacionals seria modern, assenyat, innovador, insurgent i revolucionari. Fixem-nos que Colau és incapaç d’articular una sola frase davant d’un micròfon sense criminalitzar el govern català. I per què? Doncs perquè la figura que lidera políticament el Procés, a ulls del món, és el president Mas. Però si fos Junqueras, faria exactament el mateix, perquè els horitzons universalistes de la senyora Colau són Saragossa, Màlaga, Madrid... És a dir, fronteres espanyoles ben definides.

No és estrany, doncs, que els artefactes d’Ada Colau i Pablo Iglesias rebin tant de suport espanyol. Són l’estratègia disfressada de canvi per fer que el sistema i la submissió catalana romanguin inalterables. És cert que aquests artefactes, un cop arriben al poder, diuen negre on abans havien dit blanc i acaben desemmascarats, però aconsegueixen l’efecte desbaratador, que és el que perseguien. El pla consisteix a alentir el procés català per tal de provocar un cansament que el desactivi i que l’aparti dels focus dels observadors internacionals. La dona maltractada no pot obrir la porta i ser lliure, segons Colau. “Amb Espanya hem de compartir pis”, diu. Només li falta afegir: i si no t’agrada t’aguantes.

Però hi ha més perles en la disfressa d’Ada Colau: “Mai no mentiré”, “Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper”, “No sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres”, “He votat SÍ-SÍ, però comparteixo molts motius amb els qui han votat SÍ-NO, segurament més que amb alguns que han votat SÍ-SÍ”. Tanmateix, tot i dir-nos que mai no faria carrera política, ara resulta que vol ser alcaldessa de Barcelona. No se’n diu mentir, d’això? Barra, molta barra! I ja que ens parla de fronteres, quins moviments ha desenvolupat la senyora Colau al llarg de la seva vida per tal que Espanya deixi de ser Espanya, esborri les seves fronteres amb Portugal, el Marroc i l’Estat francès i es dilueixi sense identitat nacional en la macedònia planetària? Si està en contra de les fronteres, com és que no ha dit mai res sobre les fronteres constitucionals espanyoles que impedeixen la federació dels Països Catalans –de les ‘Comunidades Autónomas’, en llenguatge Colau– i la recepció de TV3? Com és que no ha mogut mai un dit contra el lingüicidi que el govern espanyol està duent a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja? Que no és aquella llengua la mateixa que també és agredida al Principat? Per quina raó la senyora Colau, tan afeccionada a passejar-se pels platós de televisions catalanofòbiques espanyoles, no utilitza la quota mediàtica de què disposa per defensar la unitat de la llengua catalana?

Finalment, amb relació a les afirmacions que ha fet sobre el seu vot en la consulta del 9-N passat, la senyora Colau mostra unes contradiccions impròpies d’algú que encapçala una llista electoral. D’entrada, diu que va votar SÍ-SÍ, però de seguida palesa que ho va fer a contracor, talment com si no tingués altre remei, per raons d’imatge, per contrarestar el seu perfil espanyolista. I la prova és que ha corregut immediatament a fer-se perdonar per Espanya tot dient que s’identifica més amb bona part dels votants del SÍ-NO, que no pas amb els de SÍ-SÍ. Fantàstic! Tothom sap que definir-se en contra de la independència de Catalunya resulta molt productiu a l’hora de ser convidat als platós televisius espanyols. El vot SÍ-SÍ de Colau, per tant, no és res més que una argúcia de cara a l’electorat català per tal que no se li vegi el llautó. Però una altra argúcia és la utilització del nom de Colau com a imatge de marca omnipresent, a fi d’evitar que la candidatura es pronunciï sobre la llibertat de Catalunya. I és que quan la candidatura ho fa pel seu compte, com ha passat aquest mes de maig, es retrata dient que la llibertat de “Cacaluña”, “con ñ de coño” és cosa de “catalufos”.

Doncs bé, hi ha poques coses tan reaccionàries com fabricar una candidatura política entorn d’una persona. I per veure fins a quin punt és així, a més d’escoltar exactivistes de la PAH, que acusen Colau d’arbitrària, assetjadora i manipuladora, n’hi hauria prou d’apartar aquesta senyora del focus perquè el seu globus fes un pet com una gla. Dins del globus, naturalment, hi ha ICV-EUiA amb candidats que difonen comentaris de caràcter racista anticatalà. I si a això hi afegim que ICV es presenta a si mateixa com a ‘canvi’, després d’haver governat trenta anys Barcelona –trenta anys!– al costat del PSOE de Catalunya, n’hi ha per a llogar cadires! Quina diferència amb la CUP, una força veritablement d’esquerres, que no té problemes a l’hora de situar el seu país en el mapa i que sap molt bé que els drets socials d’un poble són indestriables de la seva llibertat nacional.

lunes, 18 de mayo de 2015

Es menteix en els programes polítics: quan es fan i es canvien a cop de vent.

El cúmul de mentides que recorren la història humana fins avui pot ser immens i és més que probable que mentides petites hagin destrossat vides privades; però res és comparable a l’efecte devastador de la mentida en l’àmbit col·lectiu i a aquesta dimensió, cabdal en una actualitat de total desesperança sobre allò que succeeix a la vida pública. Vull dedicar aquesta meva primera cita amb el lector d'El Singular.

Es menteix en els programes polítics: quan es fan i es canvien a cop de vent; quan s’envien “globus sonda” per veure com sona la flauta i si cal, es rectifica; quan es diu allò que convé per guanyar. Són aquestes mentides tant o més grosses que un incompliment de programa, perquè, com té cada cop més clar la pedagogia, qui més ens complau no necessàriament és qui millor ha contribuït a fer-nos créixer.

I es menteix en els programes perquè en sí mateix el partit polític que l’elabora és necessàriament mentida: en primer lloc és necessàriament antidemocràtic, perquè la capacitat que un partit creixi fins a poder governar és inversament proporcional al grau de democràcia interna que pateixi, de manera que a mida que arrela, la militarització de les cúpules esdevé essencial; en segon lloc és necessàriament corrupte, perquè ningú que el financiï obscurament (i sobre tots ells acaba gravitant l’obscuritat a certs nivells territorials) ha donat els diners a canvi de res, sigui el temps del retorn demà o demà passat, doncs aquí la paciència és virtut de l’inversor a llarg termini.

Perquè es menteix també en l’economia, que és en sí mateixa un gran artifici de mentida, on, per posar un exemple, la banca no resistiria que tothom anés a retirar els seus diners a la vegada i és aquesta la raó per la qual hem hagut de salvar bancs podrits, una mentida gran sobre la gran mentida. I una mentida on Rodrigo Rato no és més que el sac de boxa per deixar anar la nostra colèrica fam de justícia, la que sura de qui no recorda haver dit mai una mentida, malgrat haver-la dita.

S’argumentarà, potser, que he oblidat la corrupció personal dels actors polítics i econòmics, d’aquells que van entrar en política per “forrar-se” o d’aquells altres que, menystinguts per la política, han decidit girar les portes de les corporacions per aconseguir-ne una pensió digna d’un califa. Però en realitat això ja no és política, és pura i dura humanitat. I és que, a més, mentim també nosaltres amb efectes sobre la comunitat, perquè acostumats com estem a mentir sense que sembli perjudicar-nos (excepte les complementàries que Hisenda eventualment ens giri pels diners no declarats aquí o allà), fins i tot mentim quan ens pregunten de manera anònima en una enquesta.

Si després de tot el que s’ha escrit sobre el final del bipartidisme a l’aixopluc d’unes enquestes tot acaba com a Andalusia, o si conclou amb una sociovergència que l’economia aplaudeix tant com els nuvis detesten, o si a les Corts Generals tot acaba en la substitució de CiU pel partit dels efebòcrates de pega com a crossa dels de sempre, jo recomanaria directament, i que em perdonin els amics del gremi, la prohibició global de les enquestes. A la vista del recent exemple anglès, estic convençuda que tindria més consens que la lluita contra els paradisos fiscals, la mentida internacional per excel·lència.

Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC ???

Ramon Espadaler és d’Unió. Vaja, n’és el secretari general. I, coneixent-los, no hi pot haver insult més feridor a una persona d’Unió que dir-los que no tenen sentit d’Estat, és a dir, la responsabilitat suprema que ha de tenir tot polític. Ni espanyolistes camuflats, ni venuts ni lobby: el que més molesta a un dirigent d’Unió és dir-li que és un irresponsable. I, conscient d’això, Fernández Díaz ha disparat contra la línia de flotació fonamental dels democristians: el deure i l’ordre. Tant és així que Pere Martí explica al seu llibre “Escac a l’estat” que Ramon Espadaler va demanar a Joana Ortega (d’Unió també) que li donés el llistat de voluntaris del 9N perquè així ho havia requerit la fiscalia. No sé si hi ha exemple millor per ilustrar el sentit d’Estat que pot tenir un polític.

Fins ara Unió, almenys la seva direcció amb Duran i Lleida al capdavant, aposta per l’entesa amb l’Estat. Res a dir, és molt legítim. Ara bé, que consti que és molt més lleial Unió amb l’Estat que l’Estat amb Unió. La pregunta ja no és per què sinó fins quan? Quantes setmanes més com aquesta han de passar perquè Unió es convenci que l’únic dels dos bàndols que es manté fidel a l’esperit de concòrdia són els democristians? Ni tercera via ni diàleg: l’Estat ja ha pres la decisió d’arrasar amb tot quant poder ha tingut Catalunya, ja que això s’ha vist com el motor de l’independentisme: els hem ‘donat’ Mossos, escoles i TV3 i ho han utilitzat per trencar Espanya; doncs fora Mossos (Fernández Díaz), escoles (Wert) i TV3 (multiplex). I quan dic Estat vull dir exactament això. El PP és la punta de llança d’aquesta recentralització, però ni l’Espanya federal del PSOE ni el somni revolucionari de Podemos contempla en cap cas més poder polític per a Catalunya, com a molt una versió tunejada del cafè per a tothom i avall. Saben que per cada competència nova que cedeixin a la Generalitat perdran vots a la Sòria de Pablo Iglesias o a l’Alcalá de Henares de Pedro Sánchez.

Per acabar de guanyar les eleccions el pròxim 24 de maig, el PP ha excitat el seu sector més dur i que no és precisament minoritari. És a dir mobilitzar-lo o no mobilitzar-lo pot fer tombar uns comicis en un sentit o un altre. Només aquesta setmana la immersió lingüística s’ha començat a esquerdar en una escola de Mataró i una altra de Sant Cugat. Wert li ha volgut donar cobertura ideològica comparant-ho cínicament amb el franquisme (amb el petit detall que ara els governs que apliquen polítiques lingüístiques es posen i treuen a les urnes). L’endemà, com que no en tenia prou, Wert va voler tornar a ‘salir a hombros’ i va engegar el procés per reintroduir els toros a Catalunya amb el simple truc d’aprovar una llei de rang superior a la catalana per així invalidar el que havia aprovat el Parlament. La suposada autonomia de Catalunya és merament logística, perquè a l’hora de la veritat no té poder polític ni per prohibir corrides ni per exigir que el català sigui mèrit pels jutges que jutgen a Catalunya, cosa que també ha vetat aquesta setmana el Congrés malgrat havia assolit majoria al Parlament. I per si això fos poc, la Junta Electoral Central ha ordenat als ajuntaments que treguin les estelades dels llocs públics a petició de Societat Civil Catalana. A que no saben quin cos policial haurà de retirar-les si els consistoris s’hi neguen? Bingo. Els Mossos d’Esquadra i per ordre de Ramon Espadaler, d’Unió Democràtica. Què més cal, Ramon?

Unió ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són refrendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara.

sábado, 16 de mayo de 2015

La decadencia en todos los órdenes es mundial!! pero hay una gran diferencia que es la calidad de vida, y priorizar al Ser no el Tener!!!-...




Rand era totalmente anticomunista y amaba profundamente a los Estados Unidos, país al que consideraba el más moral del mundo. La frase pertenece a su novela "La rebelión del Atlas" de 1.957 y desde luego sería una novela oportuna de leer en estos momentos ya que a lo largo de sus más de mil páginas, según explica Roberto Cachanosky, va describiendo cómo los burócratas, los empresarios prebendarios y los dirigentes sindicales van ahogando la actividad económica en una carrera enloquecida por apoderarse del fruto del trabajo de los demás. Ayn Rand recurre sistemáticamente a la palabra saqueo y saqueadores, para describir a aquellos que usan el monopolio de la fuerza del Estado para, siempre bajo argumentos de solidaridad social, apropiarse del ingreso de la gente productiva. El final de "La rebelión de Atlas" es obvio. Si son pocos los que producen y muchos los que consumen y, encima, a los pocos que producen el Estado los agobia con impuestos, regulaciones, extorsiones y demás medidas compulsivas, el sistema económico termina colapsando. Pero lo más grave ocurre cuando los pocos que producen, como sucede en La Rebelión de Atlas, deciden refugiarse en una zona de EE.UU. fuera del alcance de los burócratas. En ese momento, no queda nadie para producir y los burócratas entran en desesperación dado que ya no tienen cómo conseguir recursos para "redistribuir solidariamente" porque los que producían se cansaron de ser saqueados. Es más, los corruptos entran en pánico porque tampoco tienen a quien "coimear" ante la ausencia de producción.

Mmmh, la filosofía completa de esta persona es sumamente cuestionable. Sus principios son libertarios, esto es, sumamente críticos del gobierno y la necesidad del mismo -especialmente en lo que representa el gobierno federal en los EUA. Por supuesto, bajo esta muy selectiva extracción de texto, podemos por momentos simpatizar. Sin embargo, su propuesta completa es en favor del individualismo egoista, cada persona por sí misma, en una sociedad enfocada a la producción y la acumulación irrestringida, sin control de ningún tipo (de allí su rechazo al gobierno) y completo laisses-faire. El contexto de su visión es completamente Americano, contempla a los pobres, al tercer mundo, y los segmentos marginalizados de la sociedad como una carga económica que debe ser controlada por la elite educada, pues solo la elite entiende como utilizar los recursos productivos para crear mas e impulsar a los márgenes a ser competitivos por si mismos, pero un medio ambiente socio-económico Darwiniano, donde el impreparado ó bien acepta los designios de la elite, o se extingue. En fin, su filosofía inspiro parte del movimiento extremo conservador de los 50's como respuesta a las políticas del New Deal de los Democratas en los 15 años anteriores. Su opera maga - Atlas Shrugged - es aun citada en los círculos de extrema derecha para justificar ideología anti social, anti medio ambiente, anti inmigración, anti impuesto corporativos y pro liberación de los recursos naturales. En suma, la visión de Ayrn Rand es de una plutocracia globalizada, cuyo gobierno solo debe enfocarse a la provisión de servicios de tipo local y seguridad militar a nivel nacional.

jueves, 14 de mayo de 2015

No suporto el deixar-se caure en la queixa constant o en l’excusa absurda.


Això, en el millor dels casos ho sap cadascú, tot i que de vegades ens trobem que ni un mateix sap ben bé el que vol... així que jo sóc molt conscient que demanar-vos alegrement que confieu en mi, és una fita si més no agosarada, però si que crec que puc demanar-vos una oportunitat.

Així que de moment això és el que us demano, una oportunitat per conèixer-nos millor i poder avençar junts cap a una confiança mútua.

Perquè em pugueu valorar una mica, us diré que he establert un compromís amb mi mateix un compromís que ve marcat per uns objectius, el primer de tots és el de ser honest, honest amb mi i amb tots vosaltres, honest en el terme més ampli de la paraula. El segon, és el de la constància, tan necessària per a la tasca que em proposo desenvolupar i el tercer és el de la voluntat de servei envers vosaltres i envers tota la població d’Arenys.

També en sé de viure i conviure i tinc força sentit comú, i sobre tot crec que en sé bastant d’escoltar la gent, d’empatitzar amb l’altre, de compartir opinions, debats o punts de vista, d’acompanyar en els processos vitals... i sobre tot en sé de buscar consensos.

Buscar el consens sense deixar-me arrossegar al terreny de l’altre, sense renunciar a l’essència del que crec fermament, en definitiva sense renunciar a ser jo mateix.

Els que em coneixeu sabeu que sóc així, que no m’acomodo en la meva zona de confort i quan ha calgut defensar l’opinió davant del partit  o del seu comitè executiu, ho he fet sense cap tipus de problema.

Crec que sóc una persona optimista. Per a mi ser optimista és saber que les coses poder ser millor, que val la pena intentar-ho de nou, arriscar-se i fer-ho tantes vegades com calgui; que els problemes són oportunitats que ens permeten millorar, que equivocar-se és una ocasió per saber com s’han de fer les coses i millorar-les a la següent i que cada fracàs és una nova oportunitat per aprendre.

No suporto el deixar-se caure en la queixa constant o en l’excusa absurda.

Vull una vila on no confonguem l’èxit amb la fama i puguem fer del que ens agrada la nostra forma de vida, on cadascú pugui viure la seva pròpia aventura, el seu propi repte, on cadascú pugui desenvolupar el seu talent, la seva ambició.

La meva és una proposta de consens, d’integració, de suma, i de suma a tots els nivells i el treball en equip és la base de la meva manera de fer. Jo sóc de les que pensen que si no hi ha equip no hi ha joc per tant, serà l’equip qui consensuarà la línia de treball i els objectius a assolir. Si tenim equip, joc i objectius tindrem alguna possibilitat de guanyar. El treball en equip, fa possible el somni de l’equip.

Tanmateix, hem d’esbrinar quins són els punts forts i els punts febles que tenim nosaltres com a organització i des d’aquest coneixement reforçar els forts i minimitzar els febles, de fet, ja tenia previst començar a l’elaboració del nostre pla d’estabilitat política trencat per la imposició del cap de  llista.

Hem de treballar des del convenciment que on hi ha un problema hi ha una oportunitat i mirar de trobar sempre el costat positiu de les coses: un municipi amb moltes oportunitat per explorar i descobrir, on no tot està fet o provat i on tenim per davant molta feina a fer.

Sempre penso que és millor posar l’atenció en allò que tenim, en lloc de fer-ho en allò que ens falta. En temps de crisi, temps d’innovació per excel·lència, no oblideu que la innovació sorgeix com a resposta a vells problemes, hem de saber gestionar els recursos de la manera més eficient i eficaç possible, no és el moment de grans inversions, o d’endeutar-se més i la creativitat és gratis, no costa diners, només calen idees, voluntat i posada en comú, i des del talent així creat, cercar la inversió. No oblideu que la inversió va on està el talent, no a la inversa, i si volem un entorn innovador ens cal una actitud innovadora; però la innovació no neix així, de manera espontània, ens cal una situació planificada, estructurada, elaborada, debatuda...

És per això que us animo a tots a participar en aquest projecte que no és meu, sinó que és de tots els que vulgueu formar-ne part, i així entre tots poder aixecar la moral d’aquest poble.

Visca Arenys de Mar.

Visca Catalunya Lliure !!!

miércoles, 13 de mayo de 2015

La imatge de corrupció generalitzada és la tònica dominant.

Pel que fa a Espanya, la imatge de corrupció generalitzada és la tònica dominant. A Castella Lleó, són els pares eòlics del PP, i a Andalusia, el curos de l’ERO del PSOE del qual en vivien com a nou rics, fins i tot els dirigents de la CEOE, Díaz Ferrán i Arturo Fernández i els que van triar com a col·laboradors i successors i que són ara els actuals directius sense haver criticat mai els tèrbols negocis que els gratificaven tots. Des de l’estranger es comenta el capitalisme de compares. Però el més estupefacte de tot són els delictes que s’imputen a l’home fort de l’Aznar en matèria de miracle econòmic, és a dir, a Rodrigo Rato i tot aquest saqueig perpetrat en un país que, si de cas, no recuperarà els nivells anteriors a l’última crisi fins a l’any 2018. Hi ha catedràtics que ja han elaborat la teoria que la corrupció, per ella mateixa, és un obstacle pràcticament insuperable per al creixement econòmic. I molt més encara per a evitar les conseqüències d’un creixement desigualtat i d’un desmantellament de l’estat del benestar. Que és ben sabut que en el món dels contractes públics, els permisos i les regulacions no és viable cap empresa no cap negoci que vulgui prosperar sense padrins. En resum, Espanya és el paradís de la informació privilegiada, dels suborns i de les comissions. Contra tota aquesta evidencia, Rajoy es limita a pontificar dient que el secret infal·lible és resistir “impassible el ademán”. A tot això, el que queda clar és que les majories absolutes són propicies a eludir les investigacions relatives a la corrupció. Vegin, si no, tot allò que han perpetrat els tres últims tresorers del partit designats o reconfirmats en el càrrec per José Mª Aznar, l’home que va mentir solemnement sobre les armes de destrucció massiva que, segons ell, tenia l’Iraq o bé sobre l’autoria de l’atemptat d’Atocha que atribuïa a ETA quan ja sabia que era obra dels islamistes. Gran perspicàcia la d’aquest home, que va designar com a president de Caja Madrid el seu corrupte i predilecte amic, Miguel Blesa.

És a la vista d’aquest panorama que la bona gent de classe mitjana i treballadora no se sent gens motivada per anar a votar els mateixos personatges que ja remenaven les caceres en aquests anys de disbauxa i la pèrdua de fè en un sistema viciat i una implacable maquinaria d’explotació dels segments més febles de la societat. I el que ara esta per veure es si les alternatives són marques blanques dels partits actualment dominants que han acceptat que les noves formacions rebin un generós suport dels mateixos que controlen i financen tot el procés per més que la mona encara que es vesteixi de seda, de mona es queda. De manera que no és segur que els descomptes puguin trobar canals nous per a expressar els seu rebuig de la situació que perpetuà les injustícies i els abusos. Tot això mentre es fa visible la fragilitat de la recuperació, el viure sota zero pels tipus d’interès negatius, els sous a Espanya s’apujarà un pírric 1% i als executius de Iberia els paguen un sous astronòmics pel “mèrit” d’haver acomiadat 5.417 empleats i haver reduït el cost per empleat un 37 per cent. País!

RESPECTE i VALORS, TAMBE EN ELECCIONS,TAMBÉ A ARENYS DE MAR.

RESPECTE i VALORS, TAMBE EN ELECCIONS :

Per circumstancies que no venen al cas estic passant algun temps a la bonica i activa vila d’Arenys de Mar, on aquests die...s com en totes les ciutats i viles d’arreu del territori català i de la resta d’Espanya es veuen les anades i vingudes dels candidats de les diferents opcions polítiques, parlant entusiasmats dels seus respectius programes, uns poden semblar millors que altres, uns més bons i altres potser no tant, però cadascú amb la il•lusió i el pensament de ser la millor proposta per arreglar o millorar tot allò que per els ciutadans, i en aquest cas per els Arenyencs, no acaba de funcionar.
El passat 30 d’abril vaig poder assistir a la Sala Polivalent del Centre Cultural Calisay, a l’acte de presentació, d’una nova candidatura, JXA Junts per Arenys.
La llista formada per gent completament independent, lliura de peatges i deutes, l’encapçala l’actual alcalde, el Sr. Estanis Fors, i l’acompanyen, a més d’altres persones amb el mateix tarannà, tots els regidors que junt amb ell havien iniciat fa quatre anys, sota les sigles de CiU, un excel•lent projecte per Arenys.
Perquè ara no poden continuar la feina ben feta sota aquelles sigles?
Moltíssima gent d’Arenys n’és ben conscient de que algú li ha fet el llit, per això, per no tenir que pagar peatges, percentatges o com li voleu dir, i no deure favors a ningú és per el que el Sr. Fors i el seu equip, sabedors de la força que dona la feina ben feta per les persones i no per les sigles, volen continuar millorant i treballant per tota la gent d’Arenys.
S’han fet moltes coses importants per la vila, com per exemple eixugar el deute i obtenir un important superàvit, sense reduir, ans el contrari, serveis i prestacions, principalment les de tipus social.
JXA Junts per Arenys va prometre compraria un litre de llet per cadascun dels assistents al seu acte de presentació i que els donaria a famílies necessitades. Se’n varen comprar 500.
Continuant amb el meu interès per l’esdevenir de les presentacions de programes i candidatures, el passat dijous 7 de maig vaig poder assistir a la presentació de la candidatura per Convergència i Unió, acte que va tenir lloc en el Teatre Principal.
CiU és el partit en el que en quasi be totes les eleccions locals, autonòmiques o generals, visqués on visqués, he dipositat la meva confiança, però darrerament havent comprovat el que son capaços de fer alguns darrera les sigles, prefereixo fiar-me’n més de les persones.
El seu candidat, més conegut per alguns sectors d’Arenys de Mar com Pitu Nogueras, va presentar-se a l’escenari amb un seguit de fulls escrits. El “paper” principal del discurs se’l va emportar el moment per el que travessa Catalunya i dins de l’extensa i de vegades entrebancada lectura ben poc o quasi be res sobre Arenys de Mar. Això si, va fer esment a que la feina ben feta durant aquests darrers quatre anys l’havia fet CiU. Res en podia dir de qui en realitat estava al darrera d’aquell treball ben fet.
Però abans “l’ speaker”, no se’n va poder estar de dir - si m’ho permeteu, una petita malesa sobre l’acte de Calisay – i va afegir que a l’acte del Teatre Principal érem uns cinc-cents. És va confondre amb els assistents a l’acte del dijous anterior? Ràpidament va ser correspost amb un cert rebombori ja que molts dels presents n’eren ben conscients de que en realitat entre candidat, Sr. Diputat, part de la llista, alguns fotògrafs, algun periodista, i simpatitzants seríem unes vuitanta persones, l’endemà a Radio Arenys, una mica més benèvols varen dir una norantena.
També em vaig quedar bocabadat quan la darrera persona que va pujar a l’escenari com a component de la llista, presentada com Silvia Talleda, després una breu locució, possiblement fruit del nerviosisme i la il•lusió perquè el nou candidat de CiU sigui el proper batlle, anticipant-se més de vint-i-quatre hores al tret de sortida del començament de campanya, és va atrevir a demanar el vot.
Des del meu desconeixement em pregunto, quina presa te el Sr. Nogueras, amb el suport del Sr. Diputat, sovint agafats del braç, per entrar a governar l’ajuntament d’Arenys?
Serà que hi ha pressa per gestionar el superàvit que en aquest moments te l’ajuntament?
Al migdia del divendres tots els candidats a l’alcaldia varen tenir el seu moment a Radio Arenys, i encara que tots prometien apropar-se més al poble i fer més tasques de tipus social, em va sorprendre el candidat de CiU en afegir que res podia prometre ja que no sabien amb el que és trobarien quan governessin. Com quedem, el dia abans presumeix de la feina ben feta a l’ajuntament per CiU durant aquest darrers quatre anys i l’endemà no sap el que hi ha?
D’altre banda alguns inconscients, s’han endut o han malmès pancartes i cartells d’algunes formacions, entre elles de JXA Junts per Arenys. No entenen que dia a dia la gent som més conscients i ja no se’ns pot enganyar. Per moltes pancartes que s’emportin o cartells que destrueixin, només fan que donar més força a tots aquells que respectem, juguem net i tenim com a principal valor la honestedat.

 Molt agraït a l'amic Isidre Cruet Castelló



martes, 12 de mayo de 2015

L'autocrítica sempre és sana.

 L'autocrítica sempre és sana. Però el gruix més important dels votants de la Colau no la voten per l'esquerranisme de les propostes, sinó perquè el discurs de la Colau està fet amb llenguatge propi del marc mental espanyol i els reafirma encara més dintre del marc mental espanyol. És allò que passava als anys vuitanta i noranta, quan candidats com l'Anna Maria Balletbò o l'Isidre Moles anaven a un acte electoral a Nou Barris, a la Zona Franca o a Badalona... Preguntaves a la gent: vostè votarà a favor del PSC? I molt indignats et contestaven: noooo, yo votaré al Felipe. Colau fa el que Ciudadanos, però amb l'avantatge de que a Catalunya sempre ha venut més embolicar-se amb la bandera vermella que anar de lliberal tirant a la dreta quan et mous amb el discurs espanyol i espanyolista, populista. Per això Ciudadanos és l'aposta de les èlits espanyoles pel que fa a Espanya. Però pel que fa a Catalunya, han hagut de promoure una recepta diferent, esquerranosa, agressivament radical, per poder trencar el que era el principal ingredient del procés sobiranista que assegurava la victòria del SÍ: LA TRANSVERSALITAT, el consens d'amplis sectors de la població de diferent classe social i ideologia que estaven disposats a anar junts cap a la independència deixant les seves diferències partidistes aparcades per al moment de posar-se a dissenyar el nou Estat. Aquest és el perill real que representa Colau i Pablo Iglesias a Catalunya.
El discurs que tenen, el de les tertúlies cridaneres farcides de llenguatge gruixut de les cadenes de televisió espanyola, el llenguatge de l'Alfonso Guerra, aconsegueix fàcilment penetrar en el sectors socials que encara no han sortit o no han desconnectat del marc mental espanyol i ho fa abans de que Junqueras o David Fernández hagin pogut fer-se un bon forat en aquests sectors.
 Alhora, promouen un clima que és totalment contrari a la transversalitat que tants anys d'esforç ha costat a entitats com l'ANC o Òmnium. I si acabem amb la cultura de la transversalitat, acaben amb el procés sobiranista sense necessitat ni tan sols d'arribar al 27S. A Madrid ho sabien i per això aposten per Ciudadanos només a Espanya, però no a Catalunya, a Catalunya han apostat per Colau, Podemos i ICV.
Bé, però independentment dels desitjos de Madrid, potser caldria que les persones que veuen amb reticència (i amb raó) la postura de l'agrupació de la Sra. Ada Colau vers el procés sobiranista .... doncs caldria que fessin autocrítica i preguntar-se que és el que han fet ells, quines polítiques han aplicat i quines no han aplicat a la ciutat de Barcelona per a què hagi una part important de la població que estigui disposat a votar-la. I no cal dir que qui hauria de fer més autocrítica és qui ha governat la ciutat. I si CiU, ara que ha esdevingut independentista necessita dels vots dels barcelonins per a tirar endavant el 27S, doncs potser que hagessin tingut més en compte a les classes populars de la ciutat els vots del quals ara necessiten.  I si el 27S és tan important suposo que arribat el moment, CiU no tindrà recança en pactar amb ERC i les CUP per accedir a l'alcaldia (si els resultats així ho determinessin). Potser hi ha partits sobiranistes que s'han adormit a la palla i no s'han pres prou seriosament l'eix social i s'han quedat instal·lats amb el discurs que les mancances que tenim es deuen al dèficit fiscal, que, tot i ser cert, només amb aquest discurs no n'hi ha prou. El fet que hagi gent disposada a votar a partits no clarament independentistes ho demostra. I el dit per l'Ajuntament de Barcelona també és extensible al Govern de la Generalitat de cara el 27S.

sábado, 2 de mayo de 2015

Ens hem guanyat el dret a la memòria, però ara cal guanyar el dret a la justícia.

Enguany, commemorarem el 40è aniversari de la mort del dictador, que reposa a la seva tomba faraònica del Valle de los Caídos, aquell mausoleu de mort, vergonya de qualsevol demòcrata. També commemorarem el 75è aniversari de l’afusellament del president Companys, l’únic president democràtic d’Europa occidental assassinat pel feixisme. En ambdós casos, no podem limitar-nos a un exercici de pura memòria, sinó que cal, més que mai, exigir justícia.

Cal jutjar Franco i el franquisme, cal jutjar la mort del president Companys i dels seus autors materials i intel·lectuals. Hem de passar de la memòria a la justícia.

El triomf pòstum del franquisme va ser un quid pro quo de resultats nefastos per la democràcia: silenci històric i neteja del passat feixista a canvi de la reinstauració borbònica. Espanya no va voler jutjar-se a sí mateixa. Les estructures de la dictadura van sortir intactes de la transició. El feixisme espanyol és l’únic feixisme europeu que no s’ha penedit de res, ni ha rebut la més lleu sentència condemnatòria.

Ens hem guanyat el dret a la memòria, però ara cal guanyar el dret a la justícia, l’única manera de tenir accés a la veritat.

No n'hi ha mai prou de memòria i de justícia, s'ha d'anar construint dia a dia. Com la nació, és un plebiscit diari. Perquè la memòria no és passat, sinó futur. La justícia sobre els crims polítics no ens explica els temps antics, sinó que ens permet mirar endavant -en un futur crític, democràtic i lliure- . El dia que deixem d’exigir-nos justícia, l'oblit, expectant, traïdorament alerta, ocuparà el seu lloc.

I així com, des del punt de vista dels ciutadans, podem parlar del dret a la memòria, com la lluita col·lectiva per a formar part de la història. i d'assolir la veritat, i de ser, de reconstruir allò que no se'ns va explicar, que no se'ns va voler dir, al seu davant hi ha el deure de la justícia, que pertoca a les institucions. Govern i Parlament, han de conjurar-se per assolir la justícia que no s’ha aconseguit. La independència ha de servir també per aconseguir la justícia manllevada.

Recordo i exigeixo que es faci justícia a totes les víctimes de les tiranies i les dictadures del món. Recordo i exigeixo que es faci, doncs, justícia al franquisme i a la seves víctimes.

Les enquestes cuinades. Amb estadístiques es pot arribar a demostrar tot, diuen.

El desembre del 2014 la mateixa enquesta indicava que un 47,4% dels catalans votaria a favor de la independència i que un 42,9% ho faria en contra. A més, el mateix sondeig mostra que ara només una minoria dels catalans (el 24,4%) acceptaria que el procés per arribar a la independència pogués engegar-se amb l'exclusiu suport de la meitat més un dels diputats del Parlament (68 sobre 135) i encara que no comptessin amb una majoria absoluta de vots en les eleccions.
Les enquestes cuinades per LV serviran perquè les cavernes mediàtiques d'aquí i d'allà es puguin posar les botes aquest cap de setmana. I a més, el dilluns veureu el tonto útil sobiranista de torn de can Cuní, rebent hòsties fins el carnet d'identitat sense gairebé poder obrir la boca, perquè els insofribles monòlegs d'en Cuní i la seva gossada ho impediran.. Feu un petit esforç i comproveu a través de la xarxa els budells de les enquestes que històricament ha cuinat LV. Veureu com per desprestigiar el sobiranisme, sempre utilitzen preguntes equívoques, confuses i amb trampa, que ben cuinades donen com resultat que la suma de peres + pomes = donin com resultat plàtans.. Més grollera ha estat l'enquesta que publiqueu, suposant que fos cert que el nombre de votants pel sí a la independència fos el que indica l'enquesta, no em crec ni borratxo de vi que d'aquestos, només el 24,4 % acceptaria com suficient el 50 + 1..Que no xatos, ni borratxo de vi.
Amb estadístiques es pot arribar a demostrar tot, diuen. És cert. Al meu poble el govern local ha aconseguit en deu anys reduir el deute acumulat que tenia l'ajuntament. De tres milions d'euros hem passat a un. Ara bé, l'oposició diu que la tendència des darrers anys ha estat reduir menys que els anys anteriors, per tant, fent una projecció al 2025, la tendència pot ser altre cop deficitària. Ergo: el govern actual ens aboca a una situació d'endeutament insostenible. Tothom cuina les dades segons la seva conveniència. I el més lamentable és que hi ha gent que les compra igual com 'crecepelos' sense cap garantia sanitària.
Doncs que ens deixin votar i ho confirmarem. I si guanya el NO, doncs cap problema... nosaltres ho som de ben democràtics. Hem aguantat durant trenta anys l'status quo amb Espanya per ser minoria, i el que ens diu l'enquesta es que com a mínim, estem frec a frec amb els que volen seguir sent espanyol (inimaginable fa deu anys enrera). I per altra banda, com medim els vots?... si no ha d'existir mai aquest famós referèndum, les xifres poden canviar molt en quant a relació d'escons.
Aquests resultats d'enquestes publicades a diaris sempre de caire unionista no deixen de sorprendre´m. A dia d'avui, el Parlament de Catalunya te un 80% de diputats que han votat a favor del dret a decidir. Els partits polítics que han votat en contra tenen una intenció de vot a la baixa. Els que ha jugat a la indefinició s´ha vist obligats a definir-se, i en fer-ho han vist com les seves expectatives de vot també baixaven. Aleshores, què ens hem de creure? Les expectatives de vot publicades pels mateixos mitjans? O l'enquesta que diu que l'independentisme va a la baixa? "donde  está la bolita???"

CARTA A ADA COLAU.DECIDIM LA INDEPEDÈNCIA.

Unes eleccions municipals que es presenten diferents.

En qüestió d'un mes sabrem quines són les alcaldesses i alcaldes de les nostres viles i ciutats. Aquesta és la finalitat dels comicis locals. També podrem començar a veure com se les enginyen els guanyadors/res per a formar governs estables que puguin donar resposta als anhels locals de cada vila i ciutat.
Unes eleccions locals que es presenten diferents a quasi totes les viscudes amb anterioritat, on qui més qui menys s'atrevia a fer un pronòstic amb alta probabilitat d'encert.
Aquesta vegada, jo no seré d'aquells que s'aventuraven amb molt d'encert a fer pronòstic.
El que si m'agradaria, un mes abans de tenir les dades i saber quins escenaris es dibuixen arreu de Catalunya, és escriure les reflexions del que pot motivar a uns i a d'altres ciutadans i ciutadanes a decidir el seu vot.
Clarament, aquesta vegada, l'oferta de formacions polítiques i de grups polítics d'independents que concorren als comicis s'amplia i això marca una tendència a l'atomització en el sí dels consells plenaris, es dibuixen poques majories fortes les quals siguin capaces de governar en solitari o amb pocs socis de govern.
Realment els escenaris seran complexos de gestionar pels representants polítics ja que no hem d'oblidar que més prioritari que el 27-S, en els ajuntaments, el que és prioritari és governar bé a nivell del dia a dia local.
Aquest governar bé en el dia a dia local implica proximitat, empatia, sensatesa, ètica exemplar, rigor, sostenibilitat, eficiència i eficàcia en totes les àrees de govern i arribar a acomplir les expectatives de la major part de la ciutadania local.
Els ciutadans i ciutadanes quan van a votar esperen dipositar el vot en uns representats, de les diferents llistes, que amb la seva capacitat de decidir que els deleguen els ciutadans i ciutadanes en els assumptes públics, facin d'aquella localitat un escenari millor on poder tenir oportunitats de creixement personal, familiar, social, econòmic, cultural, i tot això, en un entorn segur, tranquil, respectuós amb els diferents valors, cultures i drets, mediambientalment sostenible, on poder moure's millor, urbanísticament ordenat i net, amb salut i oportunitats de formar-se per a excel·lir. Res més ni res menys.
D'això els diversos programes electorals entren a detall i tenint en compte sempre les diverses realitats locals que hi ha a Catalunya.
Jo penso que en les eleccions locals és on tot això es posa en valor alhora d'anar a votar a un futur alcalde o alcaldessa, almenys és el que vull creure que la majoria dels que anem a votar, fem.
El 24-M és a tocar, a menys d'un més i res té a veure amb els objectius del 27-S, que ningú s'equivoqui, tot i que puguin intentar algunes formacions lligar una cosa amb l'altra.
El 24-M anem a votar per fer confiança al o a la que serà els propers 4 anys alcalde o alcaldessa de la nostra vila o ciutat, i això, salvant molt les distàncies, és com anar a votar per escollir al president/a de la comunitat on residim, decisió en la que res influeix el que passa, pugui estar passant o passarà a altres nivells de contingència política.
Cada localitat és coneix a sí mateixa, i el que resideix en ella i la viu, ja percep quines variables es poden donar, que no resultats, a això cal afegir la possible mobilització del descontent que hi hagi a nivell local i a aquells temorosos de que el 27-S pugui esdevenir l'inici d'un canvi en les relacions Catalunya-Espanya segons les hem conegut des del 1978.
Per sobre de tot, visca la democràcia!
Visca Catalunya Lliure !!!!

Cal canviar la història política de Catalunya. Nova Llei electoral catalana. Som DIFERENTS.

  El Parlament ha d’aprovar la llei electoral en dos capítols. Dimecres s’aprovarà l’admissió a tràmit, és a dir, el ple de la cambra donarà el vist-i-plau a la tramitació i abans de vacances es votarà si s’aprova definitivament. Hi ha un problema, però. De moment, els qui donen suport a la llei són CiU, ERC, IC-EUiA i la CUP. Aquests quatre grups sumen 87 diputats, de manera que no hi haurà cap entrebanc perquè dimecres la llei superi aquest primer escull: per acceptar la simple tramitació d’una llei al Parlament cal ‘només’ la majoria absoluta de 68 diputats.

Fins aquí bé. El problema podria ser al juliol. La llei electoral és una llei que es considera orgànica de país, és a dir, que toca allò més fonamental d’un país. Per aprovar lleis en aquest àmbit (com l’Estatut) no n’hi ha prou amb la majoria absoluta sinó que cal la famosa majoria qualificada, la de dos terços dels diputats, per tant, 90 vots a favor. La llei electoral està a 3 vots de tirar endavant.

En aquest punt potser convé recordar quins són els punts forts del què fins ara han pactat CiU, ERC, IC-EUiA i la CUP, i que no és poc tenint en compte les distàncies ideològiques que hi ha entre els sis partits que integren aquests quatre grups (CDC, UDC, ERC, IC, EUiA i CUP). Abans que res potser cal aclarir que el consens al que s’ha arribat deixa entreveure una llei genuïnament catalana, és a dir, no s’ha fet una fotocòpia de les altres lleis electorals ni molt menys de l’espanyola. Hi ha molta feina darrera i no s’ha fet de la nit al dia. (Bé, si d’alguna cosa han pecat tots plegats és de la lentitud: han tingut 35 anys per elaborar-ne una de pròpia). El cas és que, si s’aprova, la llei electoral catalana serà una de les més modernes de tot Europa i incorporarà elements que ara es demostren necessaris en aquest sistema caduc de partits. A saber:

- Estalvi econòmic: Quants sobres amb propaganda electoral rep vostè quan hi ha campanya? Un per formació, com a mínim. Visc a Sant Cugat on el 24 de maig es presenten 10 formacions polítiques per un consistori de 25 regidors. Segurament rebré 10 sobres amb 10 díptics i 10 llistes electorals. Cal? No. L’esborrany de la llei electoral catalana preveu una tramesa conjunta. És a dir, els partits polítics s’han posat d’acord (al·leluia) per enviar-me un únic sobre que contindrà els 10 programes electorals i les 10 llistes. Sembla una tonteria però la despesa pública i l’ecologia se’n ressentiran en positiu.

- Vot anticipat: Una altra mesura que sembla mentida que no s’hagi pensat abans. Si el dia de les eleccions no sóc prop del meu col·legi electoral, perquè caram haig de fer tot el tràmit burocràtic d’anar a correus, esperar rebre la documentació, tornar-hi, votar a distància i esperar que el vot arribi a temps? No és més fàcil demanar votar abans, fer-ho i reservar el vot fins el dia de les eleccions? Bé, això del vot anticipat (que es fa en països com els Estats Units) està inclòs a la llei electoral.

- El text que s’està tramitant també preveu una vacuna anti-llistes fantasma. Potser per això no agrada al PSC i al PP. Per poder ser diputat o regidor caldrà estar empadronat a la circumscripció per la qual et presentes. Oi que sona lògic? Doncs fins ara, la llei electoral permet que un senyor de Getafe es presenti com a regidor de Sant Joan de les Abadesses sense que ni tan sols sàpiga ni on cau ni com es pronuncia. No és un exemple a la babalà, és real i actual. No sembla una mesura tan estrambòtica la de demanar una miqueta de proximitat territorial al qui, al capdavall, acabarà representant-ne un tros.

- En l’àmbit nacional també hi ha una mesura central que, per si sola, ja dona sentit a la llei: l’autonomia electoral de Catalunya. L’esborrany preveu la creació de la sindicatura electoral catalana, o el que és el mateix, que la última paraula en la resolució de conflictes electorals la tingui aquesta sindicatura i no pas la junta electoral central amb seu a Madrid.