"No sotmetré a referèndum l'existència del meu país". (M.Rajoy)

I a més a més podria afegir, a la frase de ; "No sotmetre a referèndum l'existència del meu país" perquè m'agrada sotmetre als meus súbdits sota la meva disciplina, i així , que paguin impostos per viure millor i no pencar mai. Molt bé molt bé Senyor de "los ilillos de plastilina"

Són unes declaracions del tot absurdes. És clar que es pot votar i donar la independència no a un nou país, sinó a 23. Ja ho hauríeu d'anar sabent.. Un exemple recent: Guinea Equatorial. BOE 11 octubre 1968: "Artículo primero. — Se reconocen los resultados electorales proclamados por la Comisión Electoral de Guinea con fecha 2 de octubre del corriente año, y en su virtud se tiene al excelentísimo señor don Francisco Macías Nguema como presidente electo de la República de Guinea Ecuatorial. Artículo segundo — Se declara independiente el territorio de Guinea Ecuatorial a partir de las doce horas del día 12 de octubre del corriente año, en cuyo momento tendrá lugar la ceremonia de entrega de poderes al presidente electo.

Doncs te raó, el seu país és Espanya, el nostre Catalunya. Per tant amb el seu faci el que vulgui, ara, amb el nostre, ni tocar-lo. En sortirà escaldat, molt escaldat. A més com s'atreveix a dir que només parlarà amb el nostre President si retira la consulta. I la democràcia on la te Don Mariano? Sap que vol dir democràcia?
Doncs t'hi hauràs d'avenir. Això és la democràcia: Cap poble pot estar sotmès a un Estat si la seva gent majoritàriament no s'hi troba a gust.

Al començament de la persecució no hi havia gaire interés en extendre prejudicis, els bastava amb imposar-se i prou; es reconeixia la nostra nació com a tal nació que era i el nostre idioma com a tal idioma ( “Lo sexto se podria prevenir el cuidado de introducir la lengua castellana en aquel País........ Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular ......... y mas quando el genio de la Nacion como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País...”, Archivo Histórico Nacional, “Consejos”, llig. 17986, agafat de “ La persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès, Ed. 62, pags. 21 i 22).

Aquesta gent encara es pensen que Catalunya és part d'Espanya per naturalesa quan és sabut que en forma part per una agressió criminal continuada durant els tres últims segles i, per tant, no forma part del seu país.

Que no ens ensabonin amb populismes mediàtics.

Em repugna aquest poder mediàtic que imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot fàstic.
I per acabar amb el fàstic, la imatge dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés, i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa... 

Pues eso. Que a les CUP el que és de les CUP. Que com a opositor a tot el que representen -excepte el Sí+Sí- m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo, i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li com vulgueu. 

Sé que potser no els hi he fet cap favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de “revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla abans de per qui està treballant al carrer anònimament.

 

Amb les propostes de les CUP hi pots estar d'acord o no (jo hi estic radicalment en contra) però les seves bases estan formades per persones molt respectables que veus de seguida que van de bona fe tot i que, al meu entendre, les seves propostes són equivocades amb tot el respecte del món.

Però els que ara, amb grans dosis de demagògia, es volen apropiar d'aquest "mercat electoral" no es mereixen cap respecte per part meva, i espero que més d’hora que tard els seus votants potencials els acabin posant en evidència.... no votant-los.

Recordem només que la senyora Colau, el mes passat, en deixar de ser portaveu de la PAH va assegurar a tort i a dret que ella no entraria en política, i alguns vam reaccionar recordant allò tan conegut del terme "mai", que quan el pronuncia un polític (i la senyora òbviament Colau ho és) vol dir... les 24 o 48 hores següents. Bé, en aquest cas han estat gairebé dos mesos, i ara ella intenta justificar-se amb uns arguments que per la seva candidesa semblen adreçats a pàrvuls de dos anys.

L'altaveu mediàtic que el senyor Lara ha posat ha disposició del senyor Iglesias durant el darrer mig any tenia com a objectiu desactivar l'esquerra i/o el moviment independentista, mitjançant el foment de la divisió. Però ara el monstre se'ls ha fet massa gran, i Planeta haurà de mirar de reconduir-ho mitjançant els seus marhuendas de torn. És el que té disposar de diaris i teles de tot l’arc ideològic, que pots anar jugant amb uns i altres. Pels desmemoriats cal recordar que l’amo de La Razón és el mateix senyor Lara que fins fa quatre dies tenia el 40% de l’Avui... sent l’altre 40% d’un altre gran catalanista, el Conde de Godó).

Diuen que “la política hace extraños compañeros de cama”, i això continua sent una gran veritat. Així, aquests dies podem veure també uns altres grans demagogs, els xicots de la Societat Civil Catalana, acomboiats per personatges com l’ex “ministro” Corbacho, el senador Montilla, la senadora SánchezCamaRGA i l’amortitzat Pere Navarro com a director de la franquícia socialista catalana, tots compartint taula i programa unionista.

 

Tinc bastant clar que això de "Podemos" és un submarí de la dreta per dinamitar el nostre procés sobiraniste. La Sexta, propietat de Lara, ha estat "casualment" un dels canals que ha donat més protagonisme a Pablo Iglesias. Esgotat el seu discurs de la por i les amenaces -sense èxit o fins i tot aconseguint l'efecte contrari-, ara canvien d'estratègia i començarem a rebre un allau de "renovadores propostes d'esquerres". Fins i tot s'han tret del bagul dels records la República (espanyola, és clar). És allò de "canviar-ho tot perquè res no canviï". Venen temps de pastanagues pel poble català, no siguem rucs!

 

 

Rèmores de la política.

Rèmores de la política:
La definició de rèmora és: peixos de la família dels equeneids, que viuen nedant al costat o enganxats als taurons, balenes, tortugues..... i així s’aprofiten de les restes de menjar que queden quan l’animal al qual utilitzen caça una peça, es dir poca cosa aporten i en treuen molt de profit.
Si donem un cop d’ull i comparem el compor...tament de les rèmores veurem que en política també existeixen casos semblants, gent i partits que poc aporten però s’aprofiten de la feina que altres fan i inclús arriben a fer-se com seu tot el treball quan precisament desconeixen el significat de la paraula treball i encara menys la de lleialtat.
Són capaços per treure’n quelcom de profit particular (...) d’arribar a deixar morir l’animal de transport un cop els objectius estant aconseguits o es pensen que ho estant.
El que potser, ara, no han arribat a pensar, aquestes rèmores polítiques, és que potser a partir de molt aviat ja no podran anar al costat de ningú i llavors com mai s’han preocupat ni saben el que és el treballar se’ls hi haurà acabat tant els somnis com els seus objectius.

El Cost Real del Dèficit.

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya representa un important drenatge de recursos que té uns costos socials i econòmics que poden arribar a ser molt importants.
En el vessant social, sovint es diu que el dèficit fa que Catalunya sigui solidària amb les comunitats de l’estat espanyol i s’oblida que a Catalunya mateix hi ha molta pobresa. Càritas estima que a Catalunya hi ha 900.000 persones que viuen en situació de pobresa. Les enquestes de pressupostos familiars encarregades pel govern espanyol assenyalen que les províncies més riques i més industrials és on hi ha més borses de pobresa. En aquest sentit, la societat catalana ha de poder triar ser solidària amb la gent de casa abans de ser-ho amb la gent de fora. No és just que els diners que haurien de servir per ajudar als catalans amb menys recursos acabin finançant burocràcies sobredimensionades a d’altres comunitats.
En el pla econòmic, la creació de l’euro ha eliminat la darrera xarxa de protecció econòmica que tenia el govern: la política monetària. A partir d’ara, les empreses, els treballadors, els consumidors i tots els ciutadans de Catalunya han de competir a Europa sabent que, quan les coses no vagin bé, la política monetària no podrà salvar-los. Per tant, malgrat que l’euro representarà molts beneficis per a Catalunya, també introduirà grans reptes que ens obligaran a anar amb molta cura. És cert que empresaris, treballadors, consumidors, polítics, estudiants, investigadors i tots els ciutadans de Catalunya hauran de fer esforços per què el país pugui competir. I també és cert que el govern de Catalunya ha de garantir als ciutadans que podran competir en igualtat de condicions. En aquest sentit, és el govern qui ha de garantir que les infraestructures i els serveis públics de què gaudeixen els catalans estan a l’alçada d’aquells de que gaudeix la competència europea. Els darrers estudis econòmics mostren que ens estem quedant enrere: línies de metro que mai no es construeixen, trens d’alta velocitat que mai no arriben, tercera pista a l’aeroport que mai no comença, ampliació dels ports més importants que no s’acabaran fins al 2010, desdoblament de carreteres congestionades que no es porten a terme, rondes col·lapsades pocs anys després de ser construïdes i universitats infradotades que no poden oferir el que la indústria necessita són només alguns dels senyals d’alarma que ens avisen que podríem estar començant a perdre el tren d’Europa. Ja hem dit que l’eliminació del dèficit ens podria posar a nivell europeu en tots aquests àmbits en qüestió de cinc anys.
L’actual dèficit fiscal està ofegant l’economia catalana, però el més curiós del cas és que també pot estar perjudicant seriosament l’economia espanyola ja que Catalunya és el motor econòmic de l’Estat. Estrangular l’economia catalana és com matar la gallina dels ous d’or.
Alguns observadors diuen que la solució al problema fiscal és la de deixar els impostos tal i com estan i que la despesa pública per habitant sigui la mateixa a tot Espanya. Com que, en l’actualitat, la despesa per habitant que fa el govern central a Catalunya està per sota de la que fa a la resta d’Espanya, això seria, certament, una bona manera de començar. Però no seria pas la solució als problemes de Catalunya.
Per començar, les zones on hi ha més activitat econòmica necessiten més infraestructures públiques (si hi ha més camions, es necessiten més carreteres). Per tant, la igualació de la despesa per habitant portarà a deficiències cròniques a les zones, com Catalunya, on hi ha més activitat. Més important encara, en un món de llibertat i democràcia com el que vivim, tot individu ha de tenir el dret de decidir si vol portar els seus nens a una bona escola o si vol portar els avis a un bon hospital quan aquests es posen malalts, sempre i quan s’ho paguin ells mateixos. De manera similar, una societat com la catalana ha de tenir el dret de decidir si vol tenir un bon sistema d’escoles públiques, uns bons hospitals, unes bones universitats, uns bons aeroports, unes pensions més decents i una gran xarxa de carreteres si, com a societat, s’ho vol i s’ho pot pagar. Per aconseguir això, una societat necessita tenir poder de decisió sobre quins i quants impostos recaptar i sobre com administrar la pròpia despesa pública. Catalunya, i això no ho neguem pas, ha de ser solidària i ajudar a pagar les despeses que el govern de l’Estat ha de fer i fins i tot ha d’ajudar les regions més pobres de l’estat. Un cop fet això, però, els catalans hem de tenir la llibertat de decidir quants impostos addicionals pagarem i com gastarem els diners recaptats. Perquè els catalans hem de poder tenir, si així ho decidim i si ens ho volem i podem pagar, les millors escoles d’Espanya, els millors hospitals d’Europa, i les millors universitats del món. També hem de poder decidir que els nostres avis cobrin unes pensions superiors a les que cobren altres avis d’altres indrets i hem de poder entrar al Segle XXI, el segle de la globalització, en condicions que ens permetin, no només sobreviure, sinó competir en igualtat de condicions amb francesos, alemanys, japonesos i americans.
Per tot això, els catalans hem de demanar que una part més gran dels diners que els nostres ciutadans, els nostres empresaris i els nostres treballadors generen amb llur esforç es quedin a Catalunya i s’utilitzin en benefici del poble català. No es tracta d’un problema folklòric. Es tracta del nostre futur i de la supervivència de la nostra economia i del nostre poble. ¡CATALUNYA RECLAMA LA JUSTÍCIA FISCAL!

En Dues Paraules: Injustificable.

Un cop explicat què representa tenir un dèficit de 1,2 bilions, ens hem de preguntar si aquesta situació és normal, justa o justificable. Ja hem dit que és normal que les comunitats riques tinguin dèficits fiscals. Per tant, en la mesura que Catalunya és relativament rica i que és part d’Espanya, serà normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal. La pregunta, però, no és si es pot justificar que Catalunya tingui un dèficit fiscal amb Espanya, sinó si és just que la dimensió d’aquest dèficit s’apropi als 1,2 bilions de pessetes. Alguns polítics i mitjans de comunicació han intentat justificar aquesta magnitud de diferents maneres que passem a discutir.
 
Primera "Justificació": El Dèficit és Normal en un Context Internacional
Una manera de justificar el dèficit fiscal català és dir que hi ha moltes regions europees que tenen dèficits fiscals similars. Normalment, qui argumenta això dóna algunes dades de regions riques alemanyes i mostra que, efectivament, tenen dèficits similars.
La comparació, però, no s’ha de fer amb les regions riques d’Alemanya sinó amb les regions europees que tenen un nivell de riquesa similar al de Catalunya, i això és el que fem al Quadre 1. A la primera columna es veu la renda per persona de cada comunitat. Veiem que, si posem que Europa té una renda mitjana d’1, Catalunya té una renda de 0.93. És a dir, ¡la renda per càpita catalana no arriba a la mitjana europea! Les regions que tenen una renda més o menys similar són les llistades a la taula. Per exemple, l’Aquitània francesa té una renda una mica superior a la nostra mentre que la regió de Migdia-Pirineus francesa té una renda una mica inferior. La segona columna mostra el dèficit fiscal que cadascuna d’aquestes regions té amb llurs governs respectius com a percentatge del seu PIB. Com ja hem assenyalat, el dèficit fiscal de Catalunya respecte d’Espanya volta el 10% del PIB (un número negatiu significa dèficit, mentre que un número positiu significa superàvit fiscal). Veiem que, de les 14 regions mostrades, 9 tenen un superàvit fiscal. De les restants, cap regió té un dèficit superior al 3% del PIB i només dues regions tenen un dèficit superior al 2%. Un dèficit fiscal per a Catalunya que ronda el 10% del PIB, doncs, no es pot justificar de cap manera si fem una comparació internacional amb les regions europees de renda similar.
 

	PIB per Càpita (UE=1)	Saldo Fiscal (% del PIB)
Catalunya	0.93	-9.76%
Aquitània (França)	0.95	2.31%
Migdia-Pirineus (França)	0.9	5.21%
Provença-Alps (França)	0.95	1.30%
Abruços (Itàlia)	0.91	13.65%
Úmbria (Itàlia)	1	1.08%
Suècia Oest (Suècia)	0.95	-1.22%
Suècia Sud (Suècia)	0.94	0.73%
Yorkshire (Regne Unit)	0.91	0.44%
East Midlands (Regne Unit)	0.93	-0.46%
South West (Regne Unit)	0.94	0.29%
Escòcia (Regne Unit)	0.97	5.49%
Rheinland-Pfalz (Alemanya)	1.01	-2.92%
Niedersachsen (Alemanya)	1.04	-1.13%
Lisboa-Vale do Tajo (Portugal)	0.94	-1.95%

 
QUADRE 1: DÈFICIT FISCAL I PIB DE REGIONS EUROPEES COMPARABLES AMB CATALUNYA. Font, "Catalunya i Espanya: una relació fiscal a revisar" pàgina 145, Òmnium Cultural, Editorial Proa, 1998.
Podríem comparar cada regió d’Europa, no amb la mitjana europea sinó amb la mitjana de les regions de l’estat al què pertany. En aquest sentit, Catalunya tampoc surt massa ben parada. La renda per càpita catalana és el 20% més alta que la mitjana espanyola. Entre les regions que tenen un 20% de renda més que la mitjana de llurs països hi ha l’Illa de França, l’Emília-Romanya i la Lombardia italianes, Baviera i Baden-Württemberg alemanyes, el South East britànic i Estocolm suec. Doncs bé, entre totes aquestes regions, només les dues italianes tenen dèficits fiscals comparables als catalans (i tots sabem de les queixes que la Lombardia italiana fa dels excessius dèficits fiscals en relació a Itàlia).
Sense deixar les comparacions internacionals, hi ha qui diu que és normal que a Espanya hi hagi més redistribució perquè els "desequilibris regionals" a Espanya són més grans que els d’altres països europeus. Aquesta afirmació tampoc s’ajusta a la realitat. Un estudi de la Comissió Europea calcula una mesura de tals "desequilibris regionals" i mostra que el país més "desequilibrat" és Alemanya amb un coeficient de 32,7, seguit de França (27,2), Itàlia (24,5), Regne Unit (19) i Espanya (15).
Per tant, les comparacions internacionals de desigualtats de rendes regionals no justifiquen el colossal dèficit fiscal català.

 
Segona "Justificació": El Dèficit ens Interessa per Finançar el Superàvit Comercial.
Una segona justificació sovint apuntada per economistes i observadors diu que el dèficit fiscal és bo per a Catalunya ja que potencia les vendes de productes catalans a Espanya. Aquest argument s’expressa de diferents maneres. Tots hem sentit a dir: "Com que Espanya és el principal mercat dels productes catalans, el dèficit fiscal beneficia la indústria catalana perquè augmenta el nivell de vida dels nostres principals compradors", "no es pot parlar de dèficit fiscal sense tenir en compte la balança comercial", o bé "Catalunya no es pot queixar del dèficit fiscal i no mirar els guanys que obté de vendre al mercat espanyol".
Malgrat que aquests arguments estan sovint envoltats d’una retòrica econòmica que els fa semblar certs, són arguments absolutament insostenibles: a Catalunya NO li interessa tenir un dèficit fiscal per finançar un superàvit comercial. Anem per parts.
La balança comercial és la diferència entre el que Catalunya ven a Espanya i el que Espanya ven a Catalunya. Com que Catalunya ven a Espanya més que no pas compra, es diu que Catalunya té un superàvit comercial. Val a dir que quan els consumidors espanyols compren productes catalans ho fan de manera voluntària i intercanvien llurs diners per mercaderies catalanes: els diners van d’Espanya cap a Catalunya i, a canvi, les mercaderies van de Catalunya cap a Espanya. Hi ha gent que, seguint aquest raonament, cau en la temptació de dir: si els espanyols no tinguessin diners, no ens comprarien productes. I això és ben cert. El que no és cert, però, és que això vulgui dir que ens interessi donar-los-hi diners (a canvi de res) per què ens puguin comprar: a cap botiguer català li interessa sortir al carrer a regalar bitllets de mil per què la gent entri a comprar els seus productes. És cert que si ho fes vendria més. Però no és cert que li interessi. I no li interessarà per dues raons. Primera, si regala diners a la primera senyora que passa, no té cap garantia que aquesta senyora gastarà diners a la seva botiga (els espanyols poden decidir NO gastar els diners que els regalem en productes catalans. De fet, ells es gasten una part petita del seus diners en productes catalans, i quan regalem 1000 pessetes ells només se’n gasten 100 a Catalunya, el negoci ja no sembla tan bo).
Segona, fins i tot en el cas que es gastin tots els diners en els nostres productes no ens interessaria regalar-los-hi els diners. ¿Creu algú que a alguna botiguera li interessa regalar 10.000 pessetes a canvi que la persona que rep el regal es gasti les 10.000 pessetes comprant uns pantalons? Clarament no, ja que la botiguera ha de calcular que, abans del regal, té 10.000 pessetes més uns pantalons. Després de l’operació només té les 10.000 pessetes per la qual cosa, en el total de l’operació, no només no ha guanyat res si no que, a més, ¡ha perdut els pantalons! Pot ser que li agradi de regalar pantalons, però de cap manera és cert que li interessa regalar diners per augmentar les vendes.
El què sí que és cert és que als catalans ens interessa que els nostres clients siguin rics. Tots els comerciants saben que venen més si els clients tenen diners. Ara bé, què fan els comerciants quan els clients no tenen diners i volen vendre? Doncs donen un crèdit. I si Catalunya vol vendre productes a ciutadans espanyols i aquests no tenen diners, el que ens interessaria fer no és donar-los-hi diners a través de dèficits fiscals sinó fer préstecs. Si ho féssim així, els fluxos comercials entre Catalunya i Espanya serien idèntics als que hi ha ara. La diferència és que al final de l’operació els catalans seríem els propietaris d’uns actius financers que els espanyols ens haurien de retornar. Els catalans podríem ser els propietaris d’innumerables negocis per tot Espanya. És més, Barcelona podria ser el centre financer europeu que no és, a diferència de Milà o Frankfurt (dos ciutats que, com Barcelona, no són capitals d’Estat i són centres financers importants).
En definitiva, doncs, el dèficit fiscal no es pot justificar amb l’argument que ens interessa per ampliar els nostres mercats. Potser voldríem tenir dèficit per altres raons, però no perquè ens interessi econòmicament.

 
Tercera "Justificació": Catalunya té un Deute Històric que ha de Retornar
Una tercera justificació que sovint es proposa per a l’existència d’un dèficit fiscal d’1,2 bilions de pessetes diu que la indústria catalana es va desenvolupar al segle passat i principis d’aquest gràcies al proteccionisme del govern espanyol: el govern espanyol tancava les fronteres i no deixava que els productes d’altres països europeus entressin al mercat espanyol, cosa que donava un privilegi als productes catalans. Gràcies a això, diria l’argument, la indústria catalana es va desenvolupar i Catalunya va adquirir un deute històric amb Espanya. El dèficit fiscal, diuen els defensors d’aquesta idea, és una compensació per aquest deute adquirit.
Desafortunadament, aquest argument tampoc justifica un dèficit fiscal d’1,2 bilions de pessetes per diverses raons. Primera, és cert que la indústria catalana es va desenvolupar en l’època en què Espanya era proteccionista. Ara bé, això no vol dir que es desenvolupés gràcies al proteccionisme espanyol. De fet, moltes altres indústries de molts altres països es van desenvolupar just al mateix temps. Vol dir això que li deuen diners al govern espanyol?
Segona, més important que les indústries que es van desenvolupar arreu del món, és interessant veure les que NO es van desenvolupar. Al cap i a la fi, el proteccionisme espanyol protegia tant els venedors catalans com els castellans o extremenys. Com és que a aquests d’altres indrets no es va desenvolupar la indústria tant com a Catalunya? No serà que, més que el proteccionisme del govern, el que va desenvolupar la indústria catalana va ser la iniciativa i la creativitat de l’empresari català i la força del treballador català? Si és així, a sant de què tenim un deute històric?
Tercera, a més d’una política proteccionista, el govern espanyol de l’època tenia altres polítiques econòmiques, moltes de les quals perjudicaven ostensiblement Catalunya. Dos exemples són els elevats impostos de transmissions patrimonials i el descarat favoritisme per grans indústries i monopolis que perjudicaven la petita empresa catalana. Potser en lloc de dir que la indústria catalana va néixer i créixer gràcies al govern espanyol hauríem de dir que ho va fer malgrat el govern espanyol.
Quarta, ja hem assenyalat que és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal perquè és una comunitat rica. El que cal justificar és que el dèficit sigui d’1,2 bilions i no hi ha res en l’argument del "deute històric" que ens ajudi a justificar això. És a dir, suposant que tinguem un deute històric, per què hem de pagar 1,2 bilions anuals i no 0,1 bilions o 50 bilions? Fins que no es mesuri correctament el deute històric no podem dir quin és el pagament "just" que hem de fer per retornar el suposat deute i, per tant, aquest argument és poc útil com a justificació de la magnitud del nostre dèficit fiscal.
 
Quarta "Justificació": Catalunya ha de ser Solidària amb les Regions Pobres d’Espanya
Hi ha qui diu que tenim un dèficit fiscal, "no perquè ens interessa per a ampliar mercats, ni perquè tinguem un deute històric, sinó perquè volem ser solidaris amb els nostres compatriotes ‘menys afortunats’. Al cap i a la fi, a ningú no li agrada viure en un estat on les diferències de riquesa són molt grans. I el dèficit fiscal és una manera de reduir aquestes diferències que hi ha entre les regions espanyoles".
En aquest sentit, els defensors del concepte de solidaritat entre comunitats autònomes dirien que no és que Catalunya doni 1,2 bilions de pessetes a canvi de res, sinó que les dóna "a canvi de formar part d’una societat unificada que es diu Espanya".
Aquest argument tampoc justifica el dèficit fiscal que Catalunya manté amb Espanya.
Per començar cal recordar que el concepte de solidaritat s’ha d’aplicar amb les persones i no pas amb les regions o les comunitats autònomes. En aquest sentit, val la pena recordar que, tot i que és cert que hi ha diferències de renda mitjana entre Catalunya i d’altres comunitats de l’Estat espanyol, també és cert que aquestes diferències són mínimes si les comparem amb les grans diferències que hi ha entre les persones de dins de Catalunya. Catalunya és de les comunitats on la renda per càpita abans d’impostos i transferències és més igual. Ara bé, un cop comptats els impostos i les transferències, la renda per càpita entre les persones a Catalunya és de les més desiguals d’Espanya, la qual cosa vol dir que els impostos pagats pels catalans rics van a parar als ris d’altres comunicats i no pas als pobres de Catalunya. De fet, els estudis econòmics indiquen que si eliminéssim les diferències de renda entre les comunitats espanyoles, només eliminaríem l’11% de les diferències de renda entre persones. Si el que volem és combatre la desigualtat de renda entre les persones, aleshores el que hauríem de fer és invertir 1,2 bilions de pessetes a les zones més pobres de Catalunya i no pas regalar els diners a d’altres comunitats per què aquestes s’ho puguin gastar en ampliar encara més les seves sobredimensionades burocràcies.
Segona, la solidaritat és un concepte que sovint empra sense entendre massa bé què vol dir. La solidaritat s'escau quan una regió A (Catalunya) veu que les regions B i C amb qui se sent identificada (per exemple, les regions d'Espanya), estan en una situació dolenta o desesperada i decideix voluntàriament donar-los-hi diners tot sabent que rebrà ajut d’aquestes regions retornaran el favor quan la situació s’inverteixi. Hi ha quatre aspectes d’aquesta definició que cal ressaltar: (1) els catalans s’han de sentir identificats amb els espanyols en un projecte comú d’estat, (2) els catalans han de veure que Espanya està en una situació dolenta o desesperada, (3) els catalans han de decidir donar els diners de manera voluntària i (4) els catalans han de saber que, de tant en quant, la solidaritat es produirà també a la inversa.
Diferents ciutadans de Catalunya se senten identificats amb Espanya de maneres diferents, per la qual cosa seria inútil discutir aquí si "el poble" català s’identifica o no amb l’espanyol. El que està més clar és que es fa difícil argumentar que Espanya es troba en una situació dolenta o desesperada, quan algunes de llurs comunitats decideixen de manera unilateral adoptar mesures tan cares com la jornada de 35 hores, l’augment de les pensions dels seus ciutadans o la medicamentada. L’aspecte de voluntarietat també és important ja que no només no s’ha preguntat mai a les famílies de Catalunya si realment volen donar 66.000 pessetes cada mes...a canvi de ser solidaris, o si prefereixen donar-ne només 10.000 o, com diu l’anunci, 100 pts al dia. I finalment, la solidaritat és un concepte que funciona en les dues direccions mentre que la situació espanyola en els darrers 60 anys només sembla anar en una direcció: uns sempre hi surten guanyant i els altres sempre hi surten perdent. ¿Com és que els espanyols no són solidaris amb els treballadors catalans que han de pagar peatges per anar a treballar?, ¿Com és que el govern de Madrid no és solidari amb el poble català quan veu que les multinacionals cinematogràfiques ignoren i maltracten la nostra llengua?
Tercera, hom hauria de pensar que dues de les condicions per a descriure la situació actual com a "solidaritat" serien que, com a mínim, es reconegués que l’esforç existeix tot fent públiques les dades que, ara com ara, el govern espanyol intenta amagar i que no s’acusés els catalans de "robar" els diners dels ciutadans de l’Estat espanyol, tal i com creia la senyora entrevistada per TVE1 que ja hem mencionat!
Quarta, un problema amb els "ajuts" interregionals és que no sembla que funcionin massa bé. Els estudis recents de l’evolució de les economies regionals de la comunitat europea, els Estats Units o Canadà demostren que les "donacions a canvi de res" com les que representen els dèficits fiscals no han servit per reduir les disparitats entre les regions. De fet, a partir de la introducció dels fons de cohesió europeus (fons que es van crear, precisament, per fer que les regions més pobres d’Europa convergissin vers les més riques), el procés de convergència real s’ha aturat. D’altres estudis mostren que fins i tot potser s’hauria de fer el contrari: la millor manera que les comunitats del sud d’Espanya vagin bé és que Catalunya vagi bé, ja que és el motor econòmic de l’Estat. En aquest sentit, regalar 1,2 bilions de pessetes cada any pot ser dolent tant per a Catalunya com per a aquestes comunitats.
Però el problema principal de la justificació del dèficit en termes de "solidaritat" és que a cap diccionari apareix la definició de solidari lligada al número 1,2 bilions. Ja hem dit que ningú no discuteix que Catalunya ha de mantenir un dèficit fiscal amb Espanya perquè es una comunitat relativament rica. El que estem intentar esbrinar, per tant, no és el signe sinó la magnitud que ha de tenir la nostra balança fiscal. Dir que Catalunya ha de ser solidària no justifica que el dèficit sigui d’1,2 bilions i no pas de 0,5 bilions o fins i tot 0,1 bilions de pessetes. Qui defensi la idea que Catalunya ha de ser solidària ens ha d’explicar com el concepte de solidaritat justifica un saldo d’1,2 bilions i no pas qualsevol altra quantitat. I això no ho ha fet ningú.
 

Per què es produeix el dèficit fiscal?

Fins a cert punt, el monumental dèficit fiscal de Catalunya no és fruit d’una decisió conscient del govern de Madrid que diu: "prendrem 1,2 bilions de pessetes dels catalans i els donarem a les comunitats espanyoles". Catalunya forma part del sistema fiscal espanyol i, per tant, estem subjectes al mateix sistema d’impostos. És a dir, si un ciutadà d’Extremadura cobra el mateix que un ciutadà de Catalunya, pagarà els mateixos impostos. Des d’aquest punt de vista, doncs, no es pot dir que el ciutadà català estigui discriminat. Ara bé, com que el ciutadà típic català guanya més que el ciutadà extremeny, paga més diners en impostos ja que el sistema impositiu espanyol és progressiu (i diem "fins a cert punt" perquè els catalans hem de tenir poder de decisió sobre els impostos que volem pagar. Nosaltres, com a país, hem de poder regular al menys una part important dels impostos que les nostres famílies, les nostres empreses i els nostres treballadors paguen ja que això afecta no només el benestar del nostre poble sinó la productivitat de la nostra economia.)
El tema de la despesa i la inversió pública, però, és ben diferent. El govern central té la capacitat de decidir si fa despeses i inversions públiques a un poble o a un altre, a una ciutat o a una altra o a una comunitat o a una altra. I és aquesta discrecionalitat la que genera dèficits fiscals més o menys grans i la que pot donar lloc a greuges comparatius. Tal i com passa en l’exemple del poble que hem mencionat abans, si el govern cobra de tots els ciutadans però fa una despesa desproporcionadament elevada en les regions que li interessa (per raons electorals o per simple favoritisme), aleshores es poden produir dèficits fiscals injustos i inacceptables. I aquesta és una mica la situació que genera el dèficit fiscal català. Per exemple, malgrat que Catalunya té el 16% de la població estatal, representa el 20% del PIB i hi aporta el 23% dels impostos, la inversió regionalitzada de l’Estat a Catalunya, en l’etapa 1982-1998, ha significat tan sols el 8,5% del total. I és aquest tracte discriminatori la causa principal de l’espectacular dèficit fiscal català.

La Magnitud de la Tragèdia.

Calcular la magnitud del dèficit fiscal català no és fàcil. I no ho és per dues raons. La primera és que el govern de Madrid no publica les dades fiscals, malgrat una resolució del "Congreso de los Diputados" que l’insta a publicar-les. La segona dificultat és de caràcter tècnic. Com ja hem dit, una part de la despesa que "beneficia" els catalans no es fa directament a Catalunya sinó a Madrid, cosa que complica enormement els càlculs de la despesa territorial que correspon a Catalunya.
Aquestes dificultats no han impedit, però, que alguns economistes hagin intentat fer la feina que havia d’haver fet el govern de Madrid i hagin calcular el dèficit pel seu compte. Alguns d’aquests estudis han estat publicats al llibre editat per Òmnium Cultural, "Catalunya i Espanya: Una Relació Econòmica i Fiscal a Revisar" (ed. Proa, 1998). Aquests estudis estimen que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya en els darrers anys se situa entre el 7,5% i el 10% del producte interior brut català. És a dir, de cada 100 pessetes de renda generades a Catalunya, entre 7,5 i 10 pessetes marxen cap a Madrid a canvi de res. Per a l’any 1998, doncs, el dèficit se situaria entre 1,1 bilions i 1,5 bilions de pessetes. Lògicament, podríem donar números bastant més ajustats si el govern central complís la resolució del congrés i fes públiques les balances fiscals de totes les comunitats. La dada que sovint s’empra és la d’1,2 bilions de pessetes.
És important insistir en què aquests 1,2 bilions són el dèficit fiscal i no pas els diners que els ciutadans de Catalunya paguen a Madrid. Els catalans paguem més de 5 bilions de pessetes. Ara bé, això no és el dèficit ja que la major part d’aquests diners o bé tornen a directament Catalunya o bé serveixen per finançar les despeses de l’Estat de les quals, o bé tots ens beneficiem o bé hem d’ajudar a pagar de manera solidària. Els 1,2 bilions de pessetes són la diferència entre el que paguem i el que rebem a canvi. És a dir, són diners que marxen cap a Madrid...a canvi de res.
Abans d’escandalitzar-nos pel fet que els catalans paguem més que no pas rebem del govern espanyol, cal recordar que és normal que els ciutadans rics tendeixin a pagar més que no pas reben del govern. Per tant, com que Catalunya és una comunitat relativament rica, és normal que tingui un dèficit fiscal. La pregunta, doncs, no és si és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal sinó si és normal que el dèficit sigui de 1,2 bilions de pessetes.
Quants diners són 1,2 bilions de pessetes? Les magnituds macroeconòmiques, com els traspassos dels futbolistes, són tan grans que sovint se’ns fa difícil entendre la dimensió real. (Ja que parlem de futbolistes, cal recordar que el traspàs del Ronaldo a l’Inter s’hagués pogut evitar, amb 4.000 milions de pessetes. És a dir, amb 1,2 bilions de pessetes els catalans ens podríem comprar 300 Ronaldos cada any!)
Una manera senzilla de quantificar la magnitud del dèficit fiscal de manera entenedora és calcular quan paguem cadascú de nosaltres. Si fem els càlculs, trobarem que un dèficit de 1,2 bilions de pessetes representa una mitjana de 800.000 pessetes anuals per família. Dit d’una manera senzilla, doncs, es pot dir que la família típica catalana envia a Madrid unes 800.000 pessetes cada any (unes 66.000 pessetes cada mes)...a canvi de res. Pregunteu-vos què faríeu amb 800.000 pessetes addicionals cada any! Pregunteu-vos què faríeu amb 66.000 pessetes cada mes! Comprar una casa més gran? Comprar un cotxe petit cada dos anys? Comprar un cotxe gran cada 5 anys? Portar tota la família a Disney World (el de Florida, no el de París) cada any? Treballar menys? Portar als nens a les millors escoles? Guarir l’avi als millors hospitals?
"No sigueu demagogs!", exclamarien ara els detractors, "No digueu això ja que, si s’eliminés el dèficit fiscal, no és cert que la família típica rebria un xec de 800.000 pessetes cada any!" I els detractors estarien equivocats: si els catalans tinguéssim poder de decisió sobre com gastar aquests diners podríem decidir, per què no?, rebaixar els impostos que paguem, la qual cosa augmentaria els ingressos nets de la família típica catalana en unes 800.000 pessetes cada any. Ara bé, si els catalans poguéssim decidir què fer amb tots aquests diners que ara marxen a Madrid (...a canvi de res), segurament no decidiríem baixar els impostos. Segurament els utilitzaríem per fer obres públiques, aeroports, hospitals, escoles, universitats i d’altres coses que el país necessita. Què es podria fer amb 1,2 bilions de pessetes anuals?
Un exemple que il·lumina bastant el significat real de la xifra d’1,2 bilions de pessetes ens el dóna un dels miracles urbanístics més impressionants que s’han vist en la darrera dècada: la transformació de Barcelona durant els Jocs Olímpics del 1992. Barcelona va passar de ser una ciutat grisa, bruta, mal comunicada i amb poca infrastructura hotelera a ser una ciutat nova, neta, maca i atractiva turísticament. Aquesta gairebé miraculosa transformació, no tan sols ha permès a tots els ciutadans de gaudir d’una ciutat millor sinó que ha augmentant l’atractiu de la ciutat per a turistes i conferenciants, cosa que està generant molta riquesa addicional. La pregunta és: quants diners va costar tot aquest canvi? Doncs bé, si sumem totes les despeses relacionades amb les olimpíades (infrastructures, aeroport, rondes, netejament de façanes, carrers, estadis, Vila Olímpica, Port Vell, Port Olímpic, etc.), obtenim un cost total de 800.000 milions de pessetes. És a dir, si en lloc d’enviar anualment els 1,2 bilions de pessetes a Madrid (...a canvi de res), els dediquéssim a inversions dins de Catalunya, aleshores cada any podríem fer un miracle similar al que hem fet amb Barcelona i encara ens sobrarien 400.000 milions pessetes per a construir un parc com Port Aventura-Universal Studios i 40 parelles de germans DeBoer cada any!
Lògicament, amb els 1,2 bilions de pessetes potser no voldríem fer unes olimpíades cada any, baixar impostos, comprar autopistes, construir parcs d’atraccions o adquirir parelles de germans DeBoer. Durant els propers cinc anys, els catalans enviarem a Madrid uns 6 bilions de pessetes. Posar les infrastructures viàries (carreteres, ports, aeroports) a nivell mitjà europeu costaria uns 1,5 bilions de pessetes. Recuperar el nivell d’infrastructures culturals i escolars (escoles, universitats, patrimoni històric) costaria 1 bilió. Eixugar el dèficit sanitari (eliminar cues a la sanitat, construcció d’àrees bàsiques sanitàries) podria costar 800.000 milions. Crear estructures de qualitat i de suport a l’economia productiva (recerca i desenvolupament, comunicació, suport a les pimes) costaria un altre bilió. Sumat tot, veiem que l’eliminació del dèficit podria comportar que Catalunya es posés a nivell europeu en qüestió de cinc anys, i encara ens sobrarien uns 1,7 bilions per a rescatar les autopistes, baixar els impostos o ser solidaris amb les regions pobres d’Espanya o Europa.
El que és important entendre és que la magnitud del dèficit fiscal que Catalunya té amb Espanya és exorbitant i desmesurada i que si s’invertissin aquests diners a Catalunya, el panorama econòmic del nostre país canviaria de manera radical.

Què vol dir que Catalunya té un Dèficit Fiscal amb Espanya?

Tota política econòmica comporta redistribució de recursos. Quan un ajuntament posa impostos sobre la propietat i utilitza els diners recaptats per asfaltar un carrer que acaba sent utilitzat per tots els ciutadans del poble, les famílies que tenen més propietats acaben pagant més diners que la gent que tenen menys, mentre que acaben gaudint per igual del carrer asfaltat. D’alguna manera, doncs, és com si la política de l’ajuntament redistribuís diners de les famílies que tenen més propietats a les que en tenen menys. Això és, fins a cert punt, normal. Els problemes comencen quan l’ajuntament, després de recaptar impostos de tots els ciutadans, insisteix a gastar-se sistemàticament tots els diners en un determinat barri, ja sigui perquè és el barri on viu l’alcalde o on aquest hi té la major part de l’electorat. És aleshores quan una part de la població té dret a queixar-se d’un tractament fiscal injust.
A les societats occidentals similars a la nostra es pot dir que, en general, la redistribució tendeix a ser dels ciutadans més rics cap als més pobres. La raó és ben simple. Per una banda, els impostos tendeixen a ser progressius: qui més té, més paga. D’altra banda, els serveis que els ciutadans rics reben del govern (ja siguin escoles, carreteres, policia, subsidis o el que sigui) no tenen perquè ser superiors als serveis que reben els ciutadans menys rics.
Lògicament, el mateix passa si en lloc de parlar de ciutadans parlem de pobles, regions o comunitats senceres. Per exemple, tots els pobles de l’Estat espanyol (incloent-hi el català) paguen impostos al govern de Madrid. El govern agafa els diners i els gasta de diferents maneres. Algunes d’aquestes despeses es fan a Catalunya. Entre aquests hi ha els diners que el govern de Madrid dóna al de la Generalitat per finançar el seu pressupost. També s’hi inclouen els diners que el govern de Madrid inverteix directament a Catalunya a través, per exemple, del Ministerio de Fomento o les pensions que els avis catalans reben de la seguretat social. D’altres despeses no es fan a directament Catalunya però beneficien els catalans. Un exemple d’això seria el salari del ministre de cultura: malgrat que el salari es paga a Madrid, en la mesura que el ministre fa una feina que ens "beneficia" tots, tots hem d’ajudar a finançar-lo. El mateix passa amb les despeses militars i moltes d’altres que s’han de fer a la capital de l’Estat, però que tots els ciutadans de l’Estat han de finançar de manera solidària ja que també se’n beneficien.
A final d’any, un cop s’han produït tots aquests pagaments, és normal que una comunitat com Catalunya es pregunti quants diners ha pagat en impostos i quins serveis ha rebut a canvi. Al cap i a la fi, en un país democràtic tot ciutadà té el dret de saber què fa el govern amb els seus diners. La diferència entre tots els diners que Catalunya paga al govern espanyol i tots els diners que tornen a Catalunya, de manera directa o indirecta, és el que s’anomena balança fiscal de Catalunya en relació a Espanya. Quan Catalunya paga més del que rep, es diu que Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya.