La moda d'ERC : Oriol Junqueras.

Oriol Junqueras, president d’ERC, és un home que ha cultivat una imatge planera, senzilla i propera, i que utilitza un llenguatge que els ciutadans entenen. Però el gran encert de Junqueras és haver-se allunyat prou del PSC com perquè ningú li hagi d’anar recordant els set anys que van compartir la moqueta del poder; i haver-se acostat en la mesura justa a CiU sense embrutar-se en la governabilitat del país. És a dir, Junqueras ha avalat i votat des de l’oposició al Parlament les retallades socials que els catalans tant critiquen però la ciutadania no ho ha arribat a percebre. No surt mai a la foto de les retallades, només surt a la foto de la reivindicació nacional. Tot això en un moment que l’opinió pública ja parla de forma oberta del dret a decidir, de la independència i de l’estat propi per Catalunya.
Oriol Junqueras, president d’ERC, és un home que ha cultivat una imatge planera, senzilla i propera, i que utilitza un llenguatge que els ciutadans entenen. Però el gran encert de Junqueras és haver-se allunyat prou del PSC com perquè ningú li hagi d’anar recordant els set anys que van compartir la moqueta del poder; i haver-se acostat en la mesura justa a CiU sense embrutar-se en la governabilitat del país. És a dir, Junqueras ha avalat i votat des de l’oposició al Parlament les retallades socials que els catalans tant critiquen però la ciutadania no ho ha arribat a percebre. No surt mai a la foto de les retallades, només surt a la foto de la reivindicació nacional. Tot això en un moment que l’opinió pública ja parla de forma oberta del dret a decidir, de la independència i de l’estat propi per Catalunya.
La política té aquestes coses. Quan CiU --la força hegemònica durant 30 anys que sempre ha evitat el xoc de trens i ha apostat per negociar amb l’Estat-- es troba un mur infranquejable a Madrid que nega al país la possibilitat de cercar un encaix adient amb Espanya; que bloqueja qualsevol avenç en el finançament; que rebutja el Pacte Fiscal i que menysprea amb la seva actitud el país compareix davant el poble de Catalunya per dir: A Madrid no volen saber-ne res, no mouran ni un dit per canviar el nostre malestar, ja els va be, ha arribat l’hora que els catalans votin que volen fer, a partir d’aquell moment l’electorat castiga Mas per les retallades i la crisi econòmica i no el compensa ni li valora la valentia de fer un salt nacional. És digne d’estudi que Catalunya infravalori el treball del president de la Generalitat que impulsa la consulta dels catalans per saber si estan a favor o en contra de la plena sobirania o de la tercera via; i que, en canvi, cotitzin a l’alça als que estan còmodament assegut esperant veure passar el cadàver polític de l’actual president de la Generalitat.

Què ha canviat a ERC en tres anys? Bàsicament, que saben esperar el seu moment, que el seu líder no milita en l’anti-CiU, que el PSC està en hores baixes i que el seu producte estrella, la independència, està a l’alça.

Sabria gestionar el post consulta pel Dret a decidir el partit de Junqueras? Si les enquestes com la del CEO són bones, el temps ho dirà.

TOTS A UNA, seguint el lideratge de l'ANC.

Jo el que recomanaria es que seguíssim tots a una la pauta que marqui l'ANC, que fins ara ha demostrat saber fer les coses amb la barreja exacta de coratge i pulcritut democràtica. Si cadascú comença a tirar per un cantó, es podria esgarriar el procés. Sobre tot, sobre tot, sobre tot, que no hi hagi accions violentes o ofensives o intimidatòries de cap mena contra els que no pensen igual, especialment, contra els espanyolistes. Si alguna cosa estan esperant amb ungles i dents els nostres adversaris és que la caguem. La més mínima possibilitat que els donem de comparar-nos amb els abertzales batasunos o la kale borroka, l'aprofitaran i no la deixaran anar fins haver aconseguit destrossar el moviment social sobiranista. UNITAT D'ACCIÓ, DISCIPLINA, RESPECTE ESCRUPULÓS ALS QUI NO PENSEN IGUAL, PACIFISME A ULTRANÇA, violències ni per respondre a provocacions. I després, si cal fer accions de desobediència civil, que es facin, però no la que a cadascú se li passi pel cap, sinó TOTS A UNA, seguint el lideratge de l'ANC que és precisament a on hi treballen cada dia moltíssims voluntaris, molta gent molt ben preparada, que porten anys preparant curosament aquest procés des de baix per a que no falli res.

Però a la vegada ens és necessari que ecspanya cometi un error, dit d'altra manera, amb permís, que faci una cagada. Si, amb permís, la cagada és prou forta com empresonar al MHP Mas, abolir l'autonomia catalana, i alguna altra animalada que no em puc ni imaginar i que l'Espanya imperial és molt procliu a cometre, l'Espanya que coneixem haurà begut oli. Ja podrem dir "finis coronat opus", que té res a veure amb l'opus dei.

La primera impressió va ser de fora de joc, i molts unionistes van creure que havia comés el seu primer error greu i es van llençar a intentar el que desitjaven feia molt de temps: desacreditar-lo per alguna cosa més que mofar-se del seu físic (cosa que demostra la seva catadura moral). Però a mesura que passen els dies es va veient que les paraules del Junki van fent forat i que produeixen un efecte de rearmament moral en les files de l'independentisme. Crec que al voltant de la via catalana s'ha produït, pel moment polític en què ens trobàvem, un error estratègic: no s'ha explotat convenientment l'èxit, i ha dominat totalment la reacció espanyolista "a cara de perro". Ells són conscients que estan en guerra (per ara només psicològica -mass media i diplomàcia- i logística -ofec econòmic-), i nosaltres estàvem aturats discutint la pregunta amb el lliri a la mà. Ara es para de "resistir", però això és impossible sense una visió estratègica encertada i sense tenir clar que si no tornem a prendre la iniciativa decididament i creativa no hi haurà defensa ni resistència possible. La nostra nació mil·lenària està sotmesa a una prova decisiva. No defallim, confiem en nosaltres mateixos i enfrontem els que ens volen anihilar i negar el pa i la sal com millor saber, des de la dignitat pacífica i democràtica,exercint-la com un poble lliure més sobre la terra.

Si volem, podem i serem independents.

Descartant la violència, penso que l'autentic perill que pot enfonsar el procés d'alliberament de Catalunya del jou espanyol, només pot ser mediàtic. I no vindrà a través d'espanyols com els Gabilondos que equivocant-se, al menys intenten raonar. I encara menys, a través de la púrria de la caverna en mans d'un comissari polític disfressat de bisbe, que en el fons, li hauríem d'estar agraïts per la seva feina a favor de la causa...L'autentic perill prové de rebotats i ressentits de casa nostra, i sobre tot, dels que han desenvolupat la malaltia de l'auto-odi. Els més intel·ligents i amb més projecció publica, són captats pels mitjans de comunicació d'obediència espanyola en Català, per dirigir tertúlies on escampen el seu verí, a traves de tertúlies monopolitzades per autèntics manuals espanyolistes amb potes absolutament insípids i mentiders.

Crec que és força cert que si ens deixem perdre aquest moment, serà en part culpa nostra, de molts catalans i no d'Espanya. Com diu un amic meu, els periodistes tenen una gran responsabilitat i de moment la fan servir per intentar confondre (amb més o menys subtilesa) els catalans que volem ser lliures de colonitzadors.  En fi, la llista seria llarga i això sense comptar els mitjans de fora. Molts dels polítics nostrats també son una joia...

Assolir un estat per a Catalunya dins la UE, és un objectiu de la societat catalana , entenent-la com el conjunt de polítics, societat civil (enorme calaix de sastre) i persones individuals més o menys compromeses. El risc que això no arribi a bon port a causa nostra serà responsabilitat compartida de tots els estaments de la societat. Cal aclarir que els polítics que estan liderant aquest procés -El President Mas (CiU) amb l'ajuda de Junqueras (ERC)- no tenen el suport garantit de la resta de formacions -IC i les CUP incloses.

No barrejem les coses. Els politics no són una cosa monolítica sino diversa i sovint divergent. Gestionar tanta diversitat demana temps i energia. Si no entenem això i exigim als polítics la lluna en un cove, aleshores ens perdrem I la responsabiltat potser haurà estat de la societat (incloent-hi també molts periodistes que maregen la perdiu) Conclusió: tranquilitat. No cal donar gratuitament armes a l'Estat espanyol.

Si volem, podem. Si la societat catalana vol la independència, la tindrà. Ells ens volen desanimar, volen que ens aturem, que ens cansem, que pensem que no podrà ser i que millor que seguim com estàvem. Volen que ens malfiem d'institucions i personatges, tots els seus arguments son els de la por, només poden intentar que ens espantem i ens aturem, perquè saben que contra l'empenta de la societat civil, no tenen res a fer. Empresonar al president, suspendre l’autonomia, terceres vies ... val, i que? Nosaltres continuem el nostre camí i ells no podran fer res per aturar-nos. Això es el que mes els preocupa i això es el que mes intentaran, fer que siguem nosaltres mateixos els que diguem prou, perquè saben molt bé, que no poden fer res mes. Per això, si no defallim, si no ens deixem vèncer per les pors amb les que ens amenacen des de Madrid i des de els altaveus mediàtics locals, favorables a continuar vivint del BOE, si no deixem de perseguir el nostre objectiu, si nosaltres volem, serem independents.

La fórmula del 3,5 aplicada a la independència.

L’economista Xavier Sala-i-Martín recull l'estudi d'una politòloga nord-americana, Erica Chenoweth, que ratificaria la possibilitat de crear un Estat català. La tesi del treball tracta els moviments de resistència pacífica que han intentat o bé enderrocar governs o bé crear països nous al llarg de la història. I conclou quelcom interessant pel moviment independentista català.

“Tot moviment popular pacífic que tingui el suport del 3,5% de la població, està abocat a guanyar”. És el que defensa l’autora nord-americana. “Fins i tot, a vegades, el suport ha d’arribar al 5%”, matisa Sala-i-Martín. Tot seguit, el professor aporta una nova dada transcendent en el marc del procés català: ”A la Via Catalana hi va participar el 21,4% de la població!”, exclama l’economista deixant en el judici de l'evidència la possibilitat de crear un Estat català.

Per si fos poc, el doctor en Economia recull una nova conclusió de l’estudi que engreixaria l’argumentari per esdevenir un nou país: “Els moviments pacífics tenen més probabilitat d’èxit que no pas els violents” amb un augment progressiu d’aquesta inèrcia a mesura que ha anat avançant la història. La clau d’aquest tipus de moviments no bèl·lics és que “la gent no vol apuntar-se a causes violentes”, recull l’economista. Afegeix i sentencia: " (...) i finalment acaben tenint més suport internacional".

Interpreto (no l'he llegit) que l'estudi no parla tant de si una causa té més o menys suport, sinó de si aquest es tradueixi en un "moviment popular pacífic". La idea és que una ideologia que aconsegueix "mobilitzar" un 3,5% per cent de la població té prou suport al darrere com per acabar imposant-se per la via democràtica. S'entèn?

Més que el percentatge de gent a la Via Catalana, que és important (21,4%), el més transcendental és, d'una banda, la TRANSVERSALITAT. A la Via Catalana, com va passar un any abans a Barcelona, hi havia des de rellevants executius de multinacionals que cotitzen a l'IBEX fins a aturats de llarga durada. Hi era tota una representació perfecta de la societat catalana. L'altre element és que les forces vives del país, aquella part d'una societat que és la que es mou i vol influir a tots els àmbits (cultural, econòmic, artístic, etc.) es decanti majoritàriament a favor, en aquest cas, de la independència. Tenim ambdues coses, ara per ara. Per això sempre dic que podem perdre el PSC (el què avui és el PSC marginal i venut a Madrid) pel camí sense cap problema. Però no podem perdre ni CDC ni la CUP, perquè ambdós, cadascun a la seva manera, ajuden a mantenir la transversalitat absoluta del procés sobiranista.

 

Ben explicat , l´independencia catalana té sentit comú i possible exit dintre de poc. El argument de Sala i Martin es válid pero cal més padagogia tot arreu.

 

 

La meva proposta de la pregunta per dret a decidir.

Salut a tothom ! Cara a la pregunta de la consulta la meva proposta és la següent ( ull, però a dues voltes ): Quin estatuts polític voleu per Catalunya ? A-Un estat independent amb plena sobirania legal i internacional B- C- D- E- F-Marc polític actual " España de las autonomias " G-En blanc A la Comissió del Parlament, tots els grups polítics podrien fer les propostes que creguessin oportunes, que en les opcions B, C, D i E qu hi fiquin tota la filosofia que vulguin que per sort nostra cap d'elles depenen de nosaltres sinó de l'estat i l'estat dirà a totes NO. Jo crec que pot ésser una solució molt positiva pel següent:

1-Ara per ara defensem la DEMOCRÀCIA i si l'estat espanyol la vol impedir, negarà la democràcia, no únicament un referèndum per la independència.

 2-Teoricament contentarem a ICV, Unió, PSC , etc

 3-Dividirem el VOT espanyolista.

 4-Els independentistes farem campanya per l'opció A i l'estat espanyol també degut que deixarà ben clar que les opcions B, C, D i E són només filosofia.

 5-Jo crec que en una primera volta pot guanyar perfectament l'opció A però en el cas que no fos així s'hauria de fer una segona volta entre les dues opcions més votades i en aquest darrer cas guanyaríem segur.

 No hi ha cap raó per creure que en el cas d'una segona volta en aquesta consulta els resultats serien pitjors per a nosaltres als que es produirien en una consulta directa sobre la independència. Crec que podrien fins i tot ser millors degut a la campanya del govern espanyol dient NO a tot.

 Hem de guanyar-nos a tots els demòcrates, els hem de donar l'opció a votar l'estatus polític que creuen més oportú però els hem de reclamar que si no ens deixen votar o des de l'estat diuen NO a les seves propostes han d'estar al costat dels independentistes. Expliqueu-ho a la vostre gent i veins. 

Candidatura unitària a les Europees. ( CDC + ERC+ Sobiranistes)

A mi em sembla un error garrafal que pot, fins i tot, deixar seriosament tocat el procés sobiranista català que CDC i ERC no formin una candidatura conjunta per a les eleccions europees. Primer, perquè els catalans no hi tenim res a rascar amb els bascos, personalment la baskitis de certs sectors independentistes sempre m'ha semblat d'una immaduresa política escandalosa. Ni hi tenim res a rascar ni hi volem tenir res a veure i encara menys amb Bildu, els batasunos. Evidentment, si ERC va amb Bildu, abans voto CiU tot i saber que el meu vot engreixa Duran. La classe política catalana està demostrant en aquests dies que no està a l'alçada de la unitat i la dignitat que està mostrant la majoria social sobiranista que li ha donat suport electoral. La casta política, perquè així se l'hauria d'anomenar, demostra que només mira pels seus interessos particulars, de partit i electoralistes de curta volada, sense cap sentit d'Estat i cap sentit de responsabilitat històrica. Potser amb excepcions, però ara mateix només en sé veure una d'excepció: Artur Mas. Ni tan sols Junqueras si es confirma que ERC seguirà amb els seus atacs de baskitis i pactarà amb Bildu per les Europees. El moment històric que vivim fa imprescindible una candidatura conjunta que almenys aplegui CDC i ERC. Si no són capaços de fer això, no seràn capaços de portar-nos cap a l'Estat propi ni en broma i ja podem anar pensant en substituir els actuals partits polítics per uns altres líders i candidatures que estiguin a l'alçada del què la majoria del poble reclama.

Estic totalment d'acord amb el que planteja Ramon Tremosa. És més, estic completament segur de que si no fos per l'oposició de Duran i Lleida, és això el que s'acabaria fent. Penso que és una barbaritat catastròfica que ERC pensi pactar amb BILDU, doncs se n'anirà en orris tot el crèdit que tant li ha costat recuperar en aquests darrers dos anys. Penso també que la classe política catalana cada dia més està demostrant que no està a l'alçada ni del moment, ni de la responsabilitat històrica, ni de la dignitat mostrada per la majoria del poble de Catalunya. N'estic tip dels moviments tacticistes, de les picabaralles, de les matisacions, de les actuacions partidistes i electoralistes d'uns i altres. Només se salven, de moment, dos polítics: Artur Mas i Ramon Tremosa, precisament. Ni Junqueras se salva després d'haver caigut de quatre potes al parany crispador que ahir va deixar caure la CUP al Parlament. I menys encara després d'haver anunciat la barbaritat de que podria pactar amb Bildu. Si no és ara que els partits sobiranistes van junts, quan????? És una situació excepcional que requereix coalicions excepcionals. Quan tinguem un Estat propi, es podran tornar a barallar tot el que vulguin. I, si us plau, PROU BASKITIS. No tenim res a fer ni, sobre tot, no tenim res a aprendre dels bascos, abans al contrari, són ells els qui haurien de prendre exemple dels catalans.

Entenc que aquest plantejament de llista unitària no agrada gens a Europa. La pregunta és què ha fet Europa per Catalunya? El català és més reconegut per Google, Microsoft o Apple que no pas al Parlament Europeu.

Vull afegir una reflexió. Molts votants de CiU podrien canviar el seu vot cap a ERC però si ERC s'acaba aliant amb els batasunos, a molta gent els tirarà enrere. La suma CDC(sense Unió)i ERC seria la que donaria més vots sobiranistes catalans. La suma ERC+batasunos (amb el disfràs que portin)no serà bona per a ERC. I ja, de pas, CDC es podria treure de sobre al PNB, que de fet no estima gaire als catalans. Vaja, els catalans sols anem més bé (CDC+ERC+els sobiranistes que s'hi afegeixin). A UDC ja la podem despatxar allà on vulgui anar: no estarà mai pel sí a la independència, llevat d'un percentatge de ex-votants.

Tremosa és sense discusió una de les personalitats capdavanteres en la lluita per la llibertat de Catalunya. La seva tasca en pro d'aquest objectiu i la intel.ligència amb què l'ha duta a terme és també fora de tot dubte. Faig meva sense reserves la seva crida a una candidatura unitària a les europees, perquè és de sentit comú, tot i que sigui aquest, massa sovint, el menys comú dels sentits. El nostre poble ha demostrat reiteradament saber guanyar totes les batalles en que s'ha involucrat, primer el 2010, després el 2012 i finalment, i contra tot pronòstic l'onze de setembre d'enguany, i és guanyant batalles com acaben guanyant-se les guerres. Estic orgullós d'ell, perquè ha aconseguit, tot sol, posar Catalunya i el seu anhel de llibertat davant dels ulls del món. És hora que la nostra classe política comenci a guanyar, al seu torn, les batalles, grans o petites, que té al seu abast lliurar. Jo no entendré -el poble català no entendrà- que no aprofiti l'ocasió de les eleccions europees per tal de començar a fer-ho.

Una coalició CDC-ERC seria allò que, al meu parer, esperem molts catalans per votar massivament una opció amb la qual identificar-nos. 

La pràctica política per la consciència social més propera a l'animalitat.

L'administració de la justícia pot ser és el carril central del llarg camí cultural de la humanitat que va de l'animalitat vital més primària fins a la consciència genèrica que condiciona tant l'esfera personal, com les col·lectives i a la fi la de l'àmbit de la civilització que avui ateny el total de l'espècie. El concepte genèric cal entendre'l aquí en el sentit que l'home com a ésser racional dotat d'una consciència que transcendeix l'animalitat, "genera" la pròpia humanitat. La humanitat no és doncs una espècie amb una pràctica vital acabada sinó en construcció contínua a través de la millora i afinament de la consciència que és resultat de l'observació, el raonament i la reflexió. No ho sé explicar més bé, i és una mica barroc pel que demano disculpes, però sense entendre-ho estem condemnats a igualar-nos sempre en la nostra pràctica política per la consciència social més propera a l'animalitat. La venjança és més humana que animal, perquè no pot existir set de venjança sense consciència i memòria del mal i dels seus autors. No hi ha dubte que la set de venjança coincideix amb la set de justícia en els primers estadis de la humanitat, com tampoc hi ha dubte que gràcies als avenços racionals aviat es discrimina la venjança com una passió, i l'equitat reflexiva on la passió no pot ser l'impuls rector, la transforma en una necessitat de reparació. Espanya des d'aquesta perspectiva és una societat antiga, premoderna, perquè hi han àmbits tabú on determinats interessos han aconseguit bastir muralles de passió que són la garantia del manteniment d'aquests interessos. No cal insistir-hi perquè aquest fet omple totalment la quotidianitat política, i per això no sé fins a quin punt la justícia europea de forma conscient, ha fet una clivella en aquest mur passional. Em temo que no hi ha gaire res més que això: una reafirmació del que és la consciència social europea front d'un estadi històricament més endarrerit com és l'espanyol, i cap programa realment de desenvolupament cívic. Vull dir que no veig a Europa cap propòsit de dinamitzar la consciència cultural espanyola a partir del cas de l'aplicació abusiva de les lleis, i per a mi és una mancança greu perquè les millores en la generació de la humanitat no venen mai des de les actuacions aïllades dels tribunals sinó per un vast debat en tots els àmbits que tenen influència en l'opinió pública. Solament veig una resposta profunda en la societat catalana que justament té el projecte de bastir un nou estat, és a dir un instrument polític col·lectiu, que estigui més amb harmonia amb la consciència europea general i es desenganxi de la fossilització espanyola.  La denuncia des d'aquesta consciència europea els murs passionals premoderns espanyols, i desgraciadament destaca perquè és una flor en un desert tant a Espanya, que és el que és, com a Europa, i aquí si que haig de reconèixer una realitat preocupant perquè no hi veig el reconeixement del problema asincrònic que aflora. Algú dirà que a Catalunya ens caldria aprofundir en aquesta nafra espanyola, però penso que en l'actual procés d'alliberament ja xocarem prou amb el mur de passions per evitar que les reaccions no arribin a la desmesura que és l'eina política de la garantia dels interessos que es volen eterns. L'elit intel·lectual espanyola un cop més resulta profundament decebedora, però la europea en aquest cas també, i hi hauríem de fer alguna cosa perquè en l'immediat futur la democràcia estarà en joc, de fet ja hi està, a casa nostra.