‘En qualsevol país democràtic-

Davant de les informacions publicades avui que impliquen membres del PP i del govern espanyol, començant pel president Mariano Rajoy, en un cas de corrupció, el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, ha afirmat que ’en qualsevol país democràtic, davant d’un cas d’aquest tipus, el govern dimitiria en bloc i hi hauria eleccions anticipades’. ’Si això no passa, l’Estat espanyol esdevindrà una excepcció al món occidental’, ha afegit.
El president d’ERC ha assegurat sentir una ’profunda repugnància’davant d’aquests tipus de qüestions i ha recordat que ’Esquerra Republicana no té cap càrrec o excàrrec imputat o condemnat per casos de corrupció en l’exercici de la seva funció pública, mentre que hi ha partits amb centenars de condemnats i imputats a les seves files’. ’No tots som iguals i alguns som francament diferents’, ha reblat. Junqueras també ha alertat que aquests casos de corrupció ’generen una profunda i legítima desconfiança en la ciutadania i espanten possibles inversors’.
Oriol Junqueras ha recordat les nombroses iniciatives parlamentàries d’ERC per combatre la corrupció i ha afegit que’Esquerra té un currículum impolut pel que fa a l’esforç contra la corrupció’. Junqueras s’ha mostrat partidari de reforçar tots els mecanismes contra la corrupció: ’dotar la judicatura de més recursos i potenciar l’Oficina Antifrau i la Sindicatura de Comptes’.

Font: Nota de premsa ERC.

El procés pel dret a decidir.

Dimecres passat el Parlament de Catalunya va aprovar una la Declaració de Sobirania que reconeix el poblede Catalunya com a subjecte polític i el seu dret a decidir la relació que vol establir amb Espanya.

El dret a decidir és l’únic camí per resoldre el conflicte amb l’Estat i és una bona notícia que el Parlamentengegui el procés, però caldrà ser molt curosos amb el procés. En primer lloc, cal garantir que ningú nos’apropiï del dret a decidir, és un procediment que ha de ser del conjunt de la ciutadania de Catalunya i no delGovern ni de cap partit polític. Cal no lligar l’ecercici del dret a decidir amb cap resultat concret, cal nocondicionar el resultat lligant una possible consulta a un resultat concret, perquè és imprescindible que totesles veus i totes les sensibilitats del país participin del procés. És necessari, doncs, sumar més actors al procésmés enllà d’altres grups parlamentaris, que la societat civil en sigui protagonista, que sindicats, plataformes, organitzacions i associacions formin part dels espais de decisió i assessorament del Parlament de Catalunya.

I, per sobre de tot, cal garantir la cohesió social i cal lligar el procés del dret a decidir a un procés més ampli apartir del qual replantegem el model de societat: laboral, econòmic, ambiental, democràtic, etc. Cal que posemsobre la taula les condicions de vida de la gent de Catalunya, així com el replantejament del sistema políticactual, ja que no podem fer aquest procés, per exemple, acceptant i normalitzant la pobresa que hi ha aCatalunya ni tampoc amb impunitat per als responsables de casos de corrupció que veiem massa sovint a totl’Estat.

Manda Webs!!!!!!!

Llegia fa uns dies a El País que un expresidiari portugués havia aconseguit fer-se passar durant mesos per un economista expert de la ONU, un perfecte tertulià que es va fer famós a base de conferències i entrevistes en mitjans de comunicació. “El prestigiós setmanari Expresso publicava el 15 de desembre una llarga entrevista amb el fals consultor de la ONU a doble pàgina, acompanyat d’una gran fotografia on apareixia seriós, enfundat en un elegant abric fosc i mirant a l’horitzó, amb una carpeta de papers sota el braç que, segurament, contenia un informe econòmic copiat d’internet”, –deia l’article de El País, titulat El tertuliano perfecto era falso.

Artur Baptista da Silva, que havia estat condemnat diverses vegades per falsificar documents i xecs, parlava bé i deia el que el seu públic volia sentir. Va enganyar tothom, i no és d’estranyar. Com no ha de poder passar-se per economista expert de la ONU si tenim polítics que, com Mariano Rajoy, el primer que diuen quan es parla de diners cobrats en negre dins de sobres és un irònic “Sí, hombre”. Ni Belén Esteban a Sálvame Deluxe s’hauria explicat millor que ell.

També María Dolores de Cospedal va deixar anar a la SER una d’aquelles perles que passarà a la posteritat i que tots els filòsofs de Twitter tuitejaran com qui cita a Benjamin Franklin: “Si es verdad, será verdad, y si no lo es, pues no será verdad”. Pell de gallina.

Estem tan acostumats a la mediocritat, que quan algú despunta i ens diu que si ens aixequem ben d’hora serem imparables, som capaços de no anar-nos a dormir. La mediocritat és la norma, i ho tenim tan integrat que ja ni ens sorprenem quan sentim els polítics o escoltem tertulians com Tomás Roncero, que fa un parell de dies va tuitejar una altra frase digna de picar-se en pedra: “Viva España joder. Toma Merkel. Cojones y españolía. Somos los mejores, bueno y qué. Orgulloso de ser español”.

Amb una mica de seny, ni Tomás Roncero ni María Dolores de Cospedal mai no seran els nostres ídols, i a aquells per qui sí ho siguin, només ens queda desitjar-los dues coses: sort i españolía. Que se la quedin tota.

Generació perduda?

Sempre es parla que el futur d’un país és la joventut que va pujant. És molt diferent la generació que ara té entre 50 i 60 anys que no pas l’actual. Des de fa uns anys, arribar a fer una carrera universitària sembla un precepte imprescindible per qualsevol jove. Abans no era així i pocs hi podien arribar. Potser d’uns 20 anys cap aquí s’ha produït una universalització de la universitat. Mai més ben dit. Qui més qui menys hi pot arribar o és el desig dels seus pares.
Malauradament tot i els esforços que hem realitzat molts dels joves, vivim en una societat en la qual un títol universitari val menys que abans. Us explicaré una anècdota. Acabat de llicenciar, em vaig posar a buscar feina del que vingués. Vaig anar a una empresa amb el meu currículum on hi posava que era llicenciat. La titulació em pensava que seria un fet decisiu per aconseguir feina, però sabeu què em van dir? No t’agafem perquè ets llicenciat, busquem gent menys qualificada.
Des d’aquell dia em vaig començar a preguntar per què m’havia esforçat tan per arribar a la universitat? El meu esforç de què havia servit? Per sort, tinc feina, no del que vaig estudiar però en tinc. Però ara és quan comencen a arribar una sèrie d’interrogants. I la generació que puja ara, què farà? Només cal mirar les dades de l’atur entre els més joves per començar a donar voltes.
Després de les últimes dades ens trobem que més del 50% dels joves està sense treballar. Aquesta dada és prou reveladora. Però a més cal fer una altra reflexió, quin sou tenen els joves que per sort tenen feina? Arriben als mil euros o ni això? Aquest és el futur que hem d’anar preparant?
Reflexionant ràpid sobre el tema veureu que: tenim la generació més ben preparada des de fa molts anys però aquests joves no poden treballar perquè no hi ha feina o bé perquè no els hi donen oportunitats. Encara més, els pocs que treballen tenen uns sous que fan riure. Hi ha futur per davant?
Vist tot aquest drama, què han de fer els joves? Molts opten per marxar a provar sort en un altre país. D’altres esperaran la seva oportunitat aquí i per la resta veurem com una generació s’ha perdut pel camí. Per sort, el govern central ha començat a moure fitxa (davant la galeria).
En els propers dies s’aprovarà un paquet de mesures perquè els joves puguin tenir la seva feina. Si fa un temps tot passava per ser emprenedor, ara passarà per ser autònom (no ho dic de manera despectiva). Els joves (nois) de menys de 30 anys i noies fins a 35 anys pagaran com a molt 50€ per fer-se autònom. Aquesta ajuda només serà per 6 mesos.
Aquesta és la recepta per no perdre una generació. Si ets jove, fes-te autònom i emprenedor, gràcies a això tots tindrem un millor futur. Em fa l’efecte que no tot passa per fer mesures com aquesta. Està bé, però no tothom ha de ser emprenedor. Per ser-ho, cal tenir idees i portar-ho a la sang. Emprenedor no ho pot ser qualsevol, però pel que sembla aquesta és l’aposta del govern central. A partir d’ara tots els joves hauran de ser emprenedors.
No sé si passarà com quan era petit i em deien “tu arriba a la universitat i ja veuràs com tindràs feina”. Ara aquesta frase la substituirà el govern per “tu fes-te autònom i emprenedor que ja veuràs com tindràs feina”. Malauradament, si no es prenen mesures per incentivar el consum de ben poc servirà tenir tants emprenedors. Veurem què passarà d’aquí un any, a veure si l’atur juvenil arriba al 60% o baixa del 50%. El que tinc clar és que s’està perdent una generació i ningú fa res per evitar-ho.

Defensar la Independència de Catalunya.

Defensar la independència de Catalunya. Inclou defensar que tingui totes les institucions i polítiques d'Estat i això inclou defensa. No penseu que Catalunya ara no té ni exèrcit ni política de seguretat, en té un l'espanyol, al què mantenim religiosament. La defensa és un servei més dels que presten els estats. Tot Estar democràtic ha d'estar en condicions de garantir.

1 - protecció de la vida i la integritat dels seus súbdits.

2 - la seva independència,

3 - l'inviolabilitat de les seves fronteres,

4 - El seu sistema polític i les seves institucions de Govern.

Aquesta és la funció de les Forces Armades. No hi ha cap pais que no s'en preocupi d'això. Inclús els països que no en tenen exèrcit son els massa petits per mantenir-lo. Pretendre que una República catalana independent no tingui forces armades és una ingenuïtat nomès atribuïble a ignorància o a manca de capacitat de raonament. Creure que es pot entrar a l'OTAN sense FFAA és ignorància del que és aquesta organització, que és una aliança militar on els membres han d'aportar els SEUS exèrcits per a la defensa comuna. no existeix un "exèrcit DE l'OTAN". Posar-se sota la protecció de tercers és ingenu i ridícul. Posaríeu la Catalunya independent sota la protecció d'Espanya perquè aquesta ens cobri els serveis de defensa què ens al preu desorbitat a què aquesta ho fa actualment? No passa de ser un acudit; perquè no es pot ser tant ignorant per a dir-ho seriosament. Pensar que ens defensaria un altre pais, pagant-li les despeses, no s'aguanta per enlloc. El cost seria el mateix o superior que tenir un exèrcit propi. Sense obtenir els avantatges derivats a nivell industrial i de R+D+I. I Res ens garantiria el compliment de l'acord en cas de conflicte i res ens permet suposar que l'amic o aliat d'avui no sigui un enemic demà. Cal pensar i llegir Història. Una Catalunya independent ha de tenir les seves propies Forces Armades, com qualsevol pais normal. Ja n'hi ha prou de tanta ingenuitat, de tan voler ser diferents proposant xorrades. Suposant, és clar, que en el fons no hagi el propòsit de tenir una Catalunya desarmada, inerme, que no es pugui defensar. Un model com el suïs s'assemblaria al sistema militar català que va existir entre l'Edat Mitjana i el decret de Nova Planta. Els "pseudoarguments" dels que s'oposen a un exèrcit català no s'aguanten per enlloc.

La economia productiva catalana es quelcom afotunat.

Segons es desprèn de les declaracions de Monago, l’economia productiva catalana és quelcom afortunat com un guany en la loteria. L’esforç, la tenacitat, la iniciativa empresarial i l’esperit productiu deuen ser, segons qui defensa aquest punt de vista, factors negligibles. Malauradament, haig de manifestar el meu desacord amb aquest punt de vista. No obstant, mentre és cert que la deessa fortuna castiga les províncies de Càceres i Badajoz amb una taxa d’atur combinada del 34.06%, la bondadosa sort solidària canalitzada pel Govern Rajoy permetrà incrementar la cobertura del Plan de Fomento Agrario (encara conegut com a PER) tot reduint el nombre el nombre de jornals (‘peonadas’) mínim per accedir al subsidi, de 35 a 20. De ben segur, tal ventura serà àmpliament debatuda en els bars de l’Extremadura rural.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Guillermo Fernández Vara i José Antonio Monago, tres il•lustres presidents extremenys, han aconseguit crear un relat històric peculiar: d’una banda, han denunciat un presumpte abandonament d’Extremadura en matèria pressupostària per part del Govern central mentre, al mateix temps, han estat testimonis d’excepció del creixement exponencial del nombre d’empleats públics a la seva comunitat. A tall d’exemple, Catalunya té un 12.9% de sous públics, el nivell més baix de l’Estat espanyol, mentre Extremadura en té un 40.5%, el nivell més elevat. Segurament, l’anunci per part de la Ministra Pastor de construir 333 nous quilòmetres d’autovies a Extremadura devia agreujar aquesta percebuda situació inequitativa. Certament, no tots els ciutadans administrats per l’Estat espanyol són iguals.

Hores d’ara potser es pregunten quina és la tesi d’aquest article i, per no desviar-me massa del seu tema central, els volia parlar del principi “Non bis in idem”, utilitzat en dret penal per impedir condemnar dues vegades per la mateixa malifeta. Segons el relat històric d’alguns polítics meridionals, Catalunya gaudí d’una inversió privilegiada i fou industrialitzada gràcies al Franquisme. Malauradament per a aquests creadors d’opinió, Catalunya ja era plenament industrialitzada el 1936 i les dades del BBVA sobre creació de stock de capital públic provincialitzat (1955-2000) desmentiren el mite sobre infraestructures. Malgrat aquests fets, tant Extremadura com Andalusia han reclamat amb insistència l’anivellament interterritorial en els pressupostos de l’Estat espanyol per esmenar aquesta percebuda discriminació. Sorprenentment, la incapacitat de les elits socio-econòmiques extremenyes i andaluses per invertir i demostrar iniciativa empresarial no han estat mai debatudes en profunditat per aquests mateixos teòrics de la discriminació.

En cas que donéssim validesa a la teoria que defensa un clar favoritisme del Generalíssim envers Catalunya –malgrat la seva inversemblança– aquesta suposada malifeta hauria justificat les ingents transferències fiscals dels darrers trenta anys de Catalunya cap a Extremadura, uns fons que han sobrepassat amb escreix el propòsit original de garantir nivells semblants de prestacions ofertes pel sector públic arreu de l’Estat. No obstant, tant Andalusia com Extremadura han exigit –i plenament aconseguit en el cas andalús amb més de 1.200 milions d’Euros– rebre una indemnització addicional, coneguda com a “deute històric”. Així doncs, la molt discutible argumentació política provinent d’Extremadura i Andalusia –reflectida, per exemple, com a disposició addicional en l’Estatut d’Autonomia extremeny de 2011– ha generat dos remeis redundants. Dues indemnitzacions per una mateixa –i molt discutible– malifeta.

Tal com explicà Francesc de Carreras, la Disposició addicional 3a. de l’Estatut de Catalunya de 2006 fou buidada de contingut pel Tribunal Constitucional (TC) espanyol ja que, segons de Carreras: “És evident que una llei territorial com l’Estatut no pot determinar una matèria d’exclusiva competència estatal com és l’elaboració i aprovació dels seus propis pressupostos, és a dir, les seves partides d’ingressos i despeses.” La pregunta que emergeix és doncs: si Catalunya no pot exigir –i no rebrà– els 1.689 milions d’Euros per infraestructures pendents segons la disposició addicional 3a., com s’entén que Extremadura hagi rebut un avenç de 20 milions d’Euros i 20 milions més en els PGE de 2013 a compte del fictici i eteri “deute històric”, també inclòs en una disposició addicional de l’Estatut extremeny de 2011? La resposta és fàcil: cal que Extremadura sigui protegida políticament per l’Estat pel fet de disposar d’un govern del PP mentre que Catalunya ha de ser ofegada per la seva desafecció al Règim. De ben segur que de Carreras i Ciudadanos deuen estar indignats.

El espanyolisme s'ha posat nerviós.

Per altra banda, si la declaració no és vinculant, per què l’espanyolisme s’ha posat tan nerviós i l’ha qualificat de “declaració d’independència”? Els nervis són mals consellers i acostumen a revelar just allò que el nerviós pretén amagar. I, en aquest sentit, va ser molt gratificant –i divertit– veure que la màxima autoritat espanyola que feia unes declaracions oficials sobre la qüestió era, ves per on, el ministre d’Afers Exteriors. Déu n’hi do quin lapsus! Tot un reconeixement implícit de la nació catalana.

Però hi ha altres imatges i discursos que quedaran per sempre més en la història, imatges esperpèntiques com la del PP abandonant la cambra després d’haver votat en contra d’un principi bàsic dels Drets Humans, com és el dret de decidir, i discursos també contraris a aquest principi, per part de Ciudadanos i del PSOE de Catalunya. En el decurs del debat, tot Catalunya va poder veure l’abraçada ideològica que es van fer aquests tres partits en qualitat de “cancerberos” de la “unidad de España”. El discurs de Pere Navarro, per exemple, va provocar vergonya aliena, ja que ser nacionalista espanyol no hauria d’estar renyit amb el sentit del ridícul. Però sembla que sí. Va arribar a dir que la declaració és un error històric, que “es carrega el dret de decidir” (!), que és “impossible” que Catalunya sigui independent a la Unió Europea, que l’única sobirania resideix en el poble espanyol –és a dir, que els catalans, començant per ell, no som ningú–, i que divideix i trenca la societat catalana. En definitiva, els mateixos arguments d’Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament els mateixos. De fet, tots tres es podien haver posat d’acord i fer un únic discurs. N’hi hauria hagut prou que haguessin fusionat el quart d’hora de què disposaven i no ens haurien avorrit tant.

Pel que fa als cinc diputats socialistes que no van votar per poder mostrar el seu desacord amb el partit, cal dir que hom n’esperava més coratge que la simple inhibició. Allà no s’estava votant si les butaques havien de ser vermelles o blaves, sinó la condició de subjecte polític del poble de Catalunya amb dret a decidir lliurement el seu destí. Ells, però, no deien ni que sí ni que no, sinó tot al contrari. Arribats aquí, no es pot negar que si el que perseguien era protagonisme mediàtic el van aconseguir. Però sembla obvi que quan es debaten temes tan transcendents com aquest i un diputat pren la decisió de votar d’acord amb la seva consciència i no pas seguint el toc de xiulet –discutiblement democràtic– del seu partit, ha d’anar fins al final i assumir-ne les conseqüències. En altres paraules, quan un partit obliga un diputat a votar en contra dels seus principis en temes que impliquen una actitud de vida –com ara votar en contra del dret a decidir o a favor de la pena de mort–, el que ha de fer aquest diputat, independentment del cost que tingui la seva decisió, és ser fidel a si mateix. Posar-se les mans a la butxaca mentre tot el Parlament està votant no és només una incongruència, també és una trista manera de fer-se veure a costa dels companys de partit tot defugint l’obligació moral de pronunciar-se. Catalunya, per sort, ja va demostrar que pot avançar sense ells.

Eludir la realitat.

Evidència. Alguna cosa no s’està fent bé. Espanya ha viscut durant molts anys, sobretot durant l’era Aznar, pensant que el país gaudia d’una salut econòmica envejable arreu. Encoratjats per uns missatges positius, alguns trucs de la publicitat, i l’eufòria general molts van decidir estirar més el braç que la màniga. Un divendres qualsevol Espanya vivia entre les millors economies del món. El dilluns següent ens despertàvem amb la pitjor crisi financera en molt de temps.
Quan la societat és incapaç d’explicar-se una conseqüència es que algú no ha fet els deures. I aquí, més enllà de les variables polítiques, de les corrupteles i dels sempre famèlics agents financers, hi ha un culpable clar. El periodisme ha perdut la seva funció essencial, explicar als ciutadans la realitat. Més preocupats per agitar les masses i arronsar-se al poder, els grans massa media han fracassat en la seva vocació de servei ciutadà.
El darrer exemple n’és la mobilització de la caverna mediàtica espanyola. Madrid sembla, a dia d’avui, no voler creure que una majoria catalana vol decidir el seu futur. Al carrer, ningú s’explica aquest gir aparentment tant brusc. Però tot fet sempre és conseqüència d’una sèrie d’actes.  El defallit Estatut d’Autonomia, les sentències del Tribunal Constitucional, l’espoli fiscal, les desqualificacions, el centralisme i recentment la por, els insults i les amenaces n’expliquen el procés. I ara qui serà el valent que els hi explicarà que l’enemic el tenen a casa,  i que no som precisament els catalans?

La restauració de la nostre plenitud nacional.

Els espanyols no afluixaran mai de la vida, per a diverses raons. Tanmateix ara per ara, malgrat haver començat el procés polític cap a “la restauració de la nostre plenitud nacional”, com el MH president Mas ha comentat recentment, ells, els espanyols estan ben parapetats i atrinxerats en els seus organismes d’Estat.
Van a totes, ara ens controlaran els viatges a “l’exterior” que realitzin les nostres delegacions governamentals…, l’estratègia és que el ramat es rebel·li i s’amotini en contra dels dirigents nacionalistes per utilitzar-lo de manera espúria en benefici propi, els colonialistes volen implementar la idea de que la independència només beneficiaria a uns quants nacionalistes classistes…, cosa que segons ells, el neo-falangisme no fa.
Els capdavanters d’aquesta estratègia son els de C’s, tot i que el PP a Catalunya els segueix a roda procurant que no se’ls obri més forat.
Alerta però, per què el quintacolumnistes son un complement molt eficient, fan un discurs encara més demagògic i populista, “per què hi hagi separatistes hi ha d’haver separadors”, “la legalitat exigeix un compliment escrupolós en democràcia”, “els polítics seriosos i professionals han de dialogar”, i un llarg etcètera de retòrica falsària demagògica i populista que només serveix per a fer-los el caldo gras als unionistes imperialistes i genocides.
Els díscols només fan rebequeries però res fa pensar que puguin arribar a votar SÍ, son covards, fora del sistema fa molt de fred, els independentistes ho sabem per a experiència.
Encara queden els escamots dorments com ara els “duranistes”, de moment segueixen la expedició cap a Itaka, però no son de fiar i ben bé podrien enfonsar el vaixell quan haguem de fer la darrera cenyida.
Amb tot, tots aquests “constitucionalistes” han de ballar el nostre so.
Els independentistes les hem passat tan putes, el capteniment de l’Estat espanyol és tan escandalós, que cap cant de sirenes ni cap xantatge, ni cap amenaça ni cap promesa podran vèncer la nostre determinació.
La Nació està més fibrada i musculada cada dia que passa, som majoria i guanyarem, i ara que encarem la recta final farem més pinya que mai.
Visca Catalunya Lliure i Sobirana.

El discurs del General Prim en 1851. Molt actual.

General Prim, «Diario de sesiones del Congreso de los Diputados», 27 de novembre de 1851, pàg. 1765

Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...) Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior.

Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.

Los catalanes, ¿Son o no son españoles? Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.

El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepa a cual de las dos habrán de prestar su brazo robusto.

¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles.

Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos que para nada os necesitan.

Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Catalunya talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza.

En els moments històrics, més que mai, s’ha de triar.

Nosaltres, gent de conviccions catalanistes i de pensament progressista,
• convençuts que els catalans vivim un moment decisiu de la nostra història;
• orgullosos del projecte que hem construït al llarg del temps;
• amb la certesa que Catalunya és la història d’un èxit compartit gràcies a l’acció de moltes generacions i de moltes persones que hi han nascut i d’altres que han vingut de terres enllà;
• amb la certesa que Catalunya és la conseqüència d’idees diverses que han sumat en el pòsit comú del catalanisme;
• confiant que els valors que han forjat la nostra identitat com a poble són una bona base per a encarar amb esperança el nostre futur nacional;
• convençuts que vivim en una nació històrica que han intentat encotillar en un Estat que no ha volgut ser el nostre;
• persuadits que és insostenible mantenir-se dins d’un Estat que ha esdevingut un instrument al servei exclusiu de només una part dels ciutadans que diu representar, incapaç d’acceptar i respectar la seva diversitat nacional, cultural i lingüística, incapaç de servir els interessos dels catalans;
• segurs que no podem seguir acceptant les regles de joc imposades per un Estat que les principals forces polítiques estatals han conduit al fracàs, i que actualment és el principal entrebanc per la millora de la nostra governabilitat, el nostre progrés social i la nostra expressió democràtica com a poble;
• amb la certesa que moltes de les coses aconseguides per l’esforç de la nostra gent estan en perill si no agafem de manera plena les brides del nostre govern, del nostre model de benestar, del nostre present i del futur de les generacions properes;
• convençuts que cal més que mai que cadascú miri de contribuir a sacsejar les formes tradicionals de fer política i aprofundir la democràcia; • amb la certesa que ara més que mai cal una acció política basada en consensos amplis més que no pas en la rutina del dissens que ha inundat el debat polític;
 • convençuts que és bo que aquells que compartim aquests principis exposem públicament les nostres idees per enriquir el debat de fons que està fent la societat catalana, de cara uns comicis que seran, de ben segur, extraordinàriament importants pel nostre futur com a país, signem aquest manifest segurs que Catalunya viu una cruïlla decisiva de la seva història. Una cruïlla que, en funció del camí que triem,
• determinarà que els catalans adquirim una major capacitat democràtica de decidir com volem resoldre els molts reptes socials, polítics, econòmics i culturals que hem d’afrontar; • condicionarà el volum d’oportunitats que posem a disposició de cadascú dels ciutadans per afrontar una vida més plena, digna i segura;
• i marcarà en gran mesura la qualitat de la vida social que podrem compartir les actuals generacions i que afectarà molt significativament la vida de les properes. Una cruïlla que, com en tots els moments transcendents de la història, exigeix deixar de banda tot tipus d‘ambigüitat intel·lectual i obliga a prendre partit. En els moments històrics, més que mai, s’ha de triar. I ara estem en un d’aquests moments. Tenint per cert,
• que és impossible desplegar un país socialment avançat i just sense el poder polític necessari, sense les estructures d’Estat imprescindibles per sostenir un model de benestar digne i equitatiu;
• que en una època de preeminència dels individualismes te més sentit que mai seguir treballant de manera col·lectiva i assumir la quota de responsabilitat que correspon a cada ciutadà;
• que es pot contribuir a la millora nacional i social sense encotillar-se exclusivament en les tradicionals militàncies polítiques de partit;
• i que Catalunya necessita més que mai el compromís profund de tots i cadascú dels qui avui hi vivim,

10 compromisos per a afrontar les hores decisives que viu Catalunya.

En els moments històrics, més que mai, s’ha de triar. I ara estem en un d’aquests moments. Tenint per cert • que és impossible desplegar un país socialment avançat i just sense el poder polític necessari, sense les estructures d’Estat imprescindibles per sostenir un model de benestar digne i equitatiu; • que en una època de preeminència dels individualismes te més sentit que mai seguir treballant de manera col·lectiva i assumir la quota de responsabilitat que correspon a cada ciutadà; • que es pot contribuir a la millora nacional i social sense encotillar-se exclusivament en les tradicionals militàncies polítiques de partit; • i que Catalunya necessita més que mai el compromís profund de tots i cadascú dels qui avui hi vivim, expressem els compromisos següents:
1. Treballar perquè els catalans disposem d’un Estat propi, social, democràtic, obert al món i especialment predisposat amb el nou Estat espanyol que en resultarà.

 2. Treballar per un Estat propi europeista, integrat a la Unió Europea en igualtat de condicions amb la resta d’Estats que la formen, compromès plenament amb un projecte comú, democràtic, social, just i federal.

3. Treballar per un Estat propi que volem que sigui una eina eficaç per a garantir els fonaments de l’Estat social del benestar, la voluntat de justícia social del poble i la qualitat de vida de tots els ciutadans que hi viuen.

4. Treballar per un Estat propi que tingui l’objectiu d’acompanyar la societat creativa i cívica catalana en el desplegament d’un país culte i educat, que garanteixi la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, la presència de la cultura catalana en un món globalitzat i la voluntat d’innovació imprescindible per afrontar amb garanties el nostre futur com a comunitat. Un Estat propi que garanteixi l’accés a la bona educació i a la qualitat educativa, en tots els seus nivells, i a tots els ciutadans. Un Estat propi que es comprometi amb la cultura humanística, científica i artística, i amb l’educació com el veritable fonament bàsic de la identitat i del progrés del poble.

5. Treballar per un Estat propi que defensi el català i la seva plena normalització nacional i internacional com a novena llengua europea que és. La defensa del català s’acompanyarà d’una explícita voluntat d’incorporar el castellà com a patrimoni compartit de tots els ciutadans de Catalunya. També l’aranès tindrà una especial cura per part de l’Estat català. Catalunya serà un país de referència internacional en la pràctica i el respecte de les llengües.

6. Treballar per un Estat propi que promogui i estimuli l’anhel de la societat catalana d’esdevenir una democràcia avançada, participada per la ciutadania i garant dels drets i llibertats civils. Defensem un Estat català profundament democràtic, participat i obert construït a partir d’un sistema parlamentari i electoral renovat, obert i més vinculat a la voluntat de la ciutadania.

 7. Treballar per un Estat propi disposat a enfortir els llaços de fraternitat amb Espanya i totes les seves comunitats. El problema de Catalunya no és Espanya, és l’Estat espanyol. L’Estat propi català que imaginem el volem solidari, dialogant i fraternal amb els ciutadans espanyols.

8. Treballar per un Estat propi que sustenti el seu progrés en un model econòmic sostenible, intel·ligent i integrador, que tingui la mirada posada als mercats internacionals i que creï riquesa per al conjunt dels ciutadans. Volem un Estat català capaç d’actualitzar i renovar el nostre tradicional industrialisme i esperit emprenedor, capaç d’implementar una economia basada en la recerca, la innovació i en un ús eficient dels recursos naturals i fonamentada en activitats ambientalment i social responsables. Volem un Estat català que sigui l’epicentre d’una regió econòmica mediterrània de rang global.

9. Treballar per un Estat propi que enforteixi el teixit urbà català i el cohesioni sumant-hi amb convicció la capitalitat internacional de Barcelona com un dels seus millors actius. La Catalunya que volem és una Catalunya fonamentada en les seves ciutats, que vetlla pel seu patrimoni natural i, que reconeix el paper i la importància dels ciutadans que viuen arreu del territori.

10. Treballar per un Estat propi que es fonamenti sobre una administració pública moderna, formada, eficient i sostenible al servei de la ciutadania. Una administració clara i transparent, que rendeixi comptes a la societat, amb objectius clars, a curt i llarga termini, descentralitzada envers els ajuntaments i oposada a les pràctiques corporatives.

Aquest són els nostres 10 compromisos per a afrontar les hores decisives que viu Catalunya. Són compromisos que s’inspiren en el model de l’Europa social en la que s’ha d’emmirallar l’Estat propi dels catalans i que tenim la certesa que regiran l’acció de govern del President Artur Mas, des del convenciment que, en la construcció de l’Estat propi per a Catalunya, l’ambició nacional i l’ambició social són dues cares de la mateixa moneda. Tenim la certesa, doncs, que amb les eines d’Estat amb que ens hem de dotar en l’etapa històrica que iniciem, podrem construir la societat catalana lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tots anhelem. I és per això que, com a persones compromeses amb els ideals de llibertat i de progrés, demanem al President Mas que aculli les idees aquí desplegades i, alhora, li donem suport per tal que pugui liderar aquest procés junt amb un ampli espectre polític i amb la força parlamentària i social imprescindible per avançar en la construcció d’un Estat propi que respongui a la suma de la tradició democràtica i europeista i al consens social que han representat els governs democràtics de la Generalitat presidits pels seus predecessors. Avui, més que mai, cal sumar esforços perquè Catalunya pugui conquerir el futur que decideixin lliurement els seus ciutadans i ciutadanes.

REFLEXIÓ JA TENIM PROU.

"Fracassat l’Estatut i el finançament, sense cap possibilitat d’acabar amb l’espoli fiscal i el domini d’Espanya, reduïts a província escanyada i sense poder, engolits per una crisi paorosa sense competències i sense diners, només una cosa pràctica és a l’abast dels nostres representants perquè els catalans puguem decidir sobre els nostres propis recursos: un Estat propi per a Catalunya, la independència. Si ho fem, si governem un Estat, podrem combatre la crisi i resoldre-la, tindrem les eines i més de 20.000 milions d’euros per fer-ho. Si no ho fem, si continuem com someres a la sínia autonomista fracassada, només podrem parlar-ne, en el buit i la irrellevància. Com que els catalans som dependents, tenim els governants que ens pertoca: impotents." Ja sabíem que Espanya no faria gens de cas de la petició del Parlament Europeu perquè repartís millor l'exigència de dèficit. També sabem que Espanya incompleix directives europees, com la de la morositat, per exemple; que té centenars d'expedients oberts per ajuts d'estat il·legals, etc. Per tant, si Espanya incompleix directives, d’un informe del Parlament encara en fa menys cas. Espanya no fa gens de cas d'Europa, però això ens carrega de raó política. És a dir, malgrat tot, això ens carrega de raó política. I ho hem de saber valorar també des d'aquesta perspectiva. Els diputats espanyols, tant del PP com del PSOE, es troben cada vegada més aïllats al Parlament Europeu. Queden en evidència i això ens carrega –a nosaltres, catalans– de raons a ulls europeus. La relació que hi ha al Regne Unit entre Anglaterra i Escòcia és tan clarament diferent de la d’aquí i la imatge d'Espanya a les institucions europees és tan dolenta, que ens carreguem cada vegada més de raó política. I un detall interessant. Es van presentar unes esmenes al Parlament Europeu i ningú, cap diputat espanyol, no hi ha votat en contra. És molt estrany. No sé si és indolència, o és que ningú no se les ha mirades, o simplement han decidit de no fer-se més soroll. Perquè si en fan es posen en evidència. I aleshores entenen que, davant segons què, com en aquest cas de l'informe del Parlament, els és més pràctic de no fer soroll i que passi com més de pressa millor. Penseu que en el cas del corredor mediterrani van punxar tothom, van mirar d’esgarrapar vots dels seus i dels altres, van fer tots els possibles per tenir suport, i al final es van quedar sols. Van fer el ridícul. Cada vegada estan més aïllats, fins i tot dins dels seus grups. I crec que n'hem de començar a fer seriosament aquesta lectura: això ens dóna raó política. I ho hem de valorar. És a dir, les institucions europees no faran campanya a favor dels catalans. No faran la nostra feina. No poden, entre més coses perquè encara no hi ha hagut el fet polític que necessiti les institucions europees per pronunciar-s'hi. Un fet polític, a més, que pot tenir dues formes: o un referèndum o una declaració d'independència. Però el fet important ara és que sense fer campanya pels catalans, implícitament ja en fan, perquè aïllen cada vegada més els diputats espanyols. Als espanyols ja se'ls ha vist el llautó a Europa.

Generalitzar es molt lleig..

En conclusió, la gent desconfia de la “classe política” i més arran dels últims casos de corrupció, on veuen que els polítics queden impunes a les acusacions. I és veritat, queden impunes a les acusacions perquè son només això acusacions; acusacions que han d’acabar demostrant-se per poder tenir sentència. El problema principal del tema de la corrupció política és que és mediàtic, dóna audiència, ven diaris i proporciona oients. Només sortir a la llum un indici en una investigació sobre corrupció, ja està sentenciat automàticament pels mitjans de comunicació, veritat que més per uns que per uns altres; però en general tot sembla que els hi costa una barbaritat utilitzar termes com indicis, proves, investigació i la fantàstica “presumpta” que quan es pronuncia es fa amb un rintintin tan exagerat que és gairebé molest En definitiva, dir que hi ha una investigació sense proves definitives i que segurament és un problema de justificació “d’ingressos” no mola gens, mola més posar nom a la trama, dir que hi ha proves que apunten a… etc Amb això no vull dir que tots els casos de corrupció que estan sortint últimament no siguin verídics, només dic que d’entrada els polítics són sospitosos de corrupció només per el fet de ser polítics. Això és lamentable perquè a més de no ajudar a la investigació, embruta la imatge d’uns polítics que, ara per ara, amb la situació de crisi que afecta al país ja tenen pocs admiradors. Els tòpics fan mal a tothom i generalitzar és molt lleig, excepte clar si parlem de política, aleshores no passa res.ç Els mitjans de comunicació només venen quan un polític és acusat de corrupció o quan fa alguna animalada, i mai quan gràcies a acords s’arriba a alguna millora social o de país. La culpa no només és dels mitjans de comunicació, també tenen culpa els polítics que sembla que dir que un company de partit és un aprofitat i que immediatament el faran fora costi calers. És com una norma que quan es preveu que un polític quedarà condemnat per corrupció, dimiteix del seu càrrec al govern o partit per no embrutar la imatge dels companys, i el més espectacular és que se li admet… Si enlloc de fer tot aquest circ se’l expulsés o cecés fulminantment i se li exigissin explicacions públiques des del mateix partit o govern, potser ajudaria a mostrar que no tots els polítics són iguals o com a mínim no tots els partits. Però sembla que fer això és un tema complicat. No s’adonen que la cordialitat entre polítics fa més mal que bé en genera. La població i la “classe política” han de tornar a trobar-se, s’ha de trobar la manera de recobrar la confiança perduda. Crec que els mitjans de comunicació i els polítics haurien de fer un esforç conjunt per explicar la realitat política del nostre país i així potser recuperar entre tots la confiança en el sistema que, no ho oblidem, ens ha portat a ser el que som i ens ha de portar al que volem ser.

OTRO ACIERTO DE REVERTE.

INDECENTES

Me gustaría transmitirle al Gobierno pasado, al actual, y al que puede venir lo siguiente:

TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos


PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 €/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35/40 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE, es colocar en la administración a miles de asesores = (léase amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).

INDECENTE, es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.

INDECENTE, No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que NO se lo bajen.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.

Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno “derecho de pernada” mientras no se cambien las leyes que lo regula.


¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Já.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con “cara y ojos” para acabar con estos privilegios, y con otros.


¡¡¡ Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos !!!

ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.

Autor: Arturo Pérez Reverte

Comunicació i internacionalització de Catalunya.

Hi han dos punts bàsics que el nou govern hauria de tenir en compte: Comunicació i internacionalització..Per tant, aprofitant l'acord entre CiU/ERC que dona majoria absoluta sobiranista al parlament, és imprescindible que el nou govern l'utilitzi a fons i sense cap escrúpol (exactament igual com fan els espanyols) l'eina de més potent que tenim al nostre abast, com és la CCMA...Per començar, s'han d'apartar dels llocs de decisió i de programació de TV3 i emissores de radio, a tota la fauna col·locada com conseqüència de l'antiga influencia del senyor de la crosta socialista, com també, dels col·locats a traves de l'influencia de l'Alícia més tard..Tot seguit, editar en Català, Castellà, i Angles, un vídeo de l'extraordinària entrevista que el programa “Singulars” de TV3, va fer al senyor Agustí Bordas. Un Català que exerceix de servidor public a les ordres del govern Canadenc..I per acabar, desenvolupar una potent campanya d'informació (Similar a la que es fa durant la marató de TV3) perquè aquest vídeo pugui ser vist amb interes i sobre tot, en les àrees metropolitanes de Tarragona/Barcelona i per tot el mon.

En moments excepcionals, comissions de transicions nacionals excepcionals. És el moment de tirar endavant, amb tota l'ambició del món, una comissió d'experts del màxim nivell, professional i despolititzada, acadèmica, “neutral”, que posi les bases d'un eventual procés de secessió: el punt de partida, els fonaments, els “goals” sobre els que articular el projecte. Sí, els millors homes i dones del país -compromesos amb aquest país i no pas amb l'altre, esclar-. Que l'alçada moral inqüestionable del seu prestigi acadèmic i científic, s'imposi per sobre de les bregues, la tàctica i fins i tot la bona fe, senzillament per la força del debat, l'anàlisi i el coneixement.

Arrenquem doncs la discussió de la lluita política i portem-la a la via del rigor acadèmic. Blindem uns resultats, avalats pels professionals amb més experiència i “autoritats” Jo m'imagino una Comissió presidida pel professor Carles Boix, de la Universitat de Princeton, per exemple, amb tots els membres del Col.lectiu Wilson, catedràtics d'universitats catalanes, Premis d'Honor, president de l'IEC i de les institucions científiques més solvents, les presidentes de l'Òmnium i de l'Assemblea, el president de l'Associació de Municipis per a la Independència, historiadors, pensadors, sindicalistes, pagesos. Una Comissió que articuli un procés net, lògic, clar, jurídicament impecable, i que no només sàpiga construir un projecte integral (econòmic, social, cultural), sinó compartir-lo. I que tingui sempre present les paraules que Pompeu Fabra, president de Palestra, va adreçar als seus amics aleshores: “Aquest doble ideal d'alliberar Catalunya i afinar la cultura del nostre poble és el que ha donat sentit als catalans moderns". Certament, continua donant-nos sentit.

Article de Victor Alexandre envers Luis del Olmo.

No fa gaire, en un acte a Saragossa, el periodista Luis del Olmo va parlar de Catalunya en uns termes molt similars als del policia bo de l’espanyolisme. És a dir, aquell que, sense deixar de considerar Espanya una creació divina i l’espanyolitat un fet sagrat, adopta un paper bonhomiós, reposat i aparentment dialogant a l’hora de parlar-ne. Vegem-ne alguns fragments:

• (Sobre la manifestació independentista del 2012): «Vaig estar voltant i, efectivament, hi havia un milió i mig de persones. Em van venir calfreds.»
• (Sobre l’independentisme): «Hi ha gent que estima Catalunya com jo estimo el meu poble també [Ponferrada].»
• (Referint-se al president Mas): «‘President, què hem de fer els qui estimem Catalunya i la resta d’Espanya i no volem la independència?’ El president, es va quedar callat i la resposta que em va donar va ser aquesta: ‘No tinc resposta.’»
• «Que no em demanin la independència de Catalunya, perquè jo estimo tan profundament Catalunya com la resta d’Espanya.»
• «Jo he viscut a Catalunya cinquanta anys, parlo sempre en espanyol i no he tingut mai cap problema.»

D’entrada, sobta que un demòcrata senti calfreds en veure una multitud reivindicant pacíficament el dret del seu país a decidir per si mateix. Sobta molt, perquè mentre el món es va admirar davant l’extraordinària lliçó de civisme que va donar Catalunya, el senyor Del Olmo sentia calfreds i s’ho mirava horroritzat. També sobta que una persona com ell, amb un magnífic bagatge periodístic, empri arguments de nivell galdós, com ara la comparança entre la independència de Catalunya i els seus sentiments per Ponferrada (Lleó, Espanya), ja que demostra que no sols no admet la nació catalana, sinó que considera provincià el fet de voler-la lliure.

Amb relació a la pregunta que Del Olmo va fer al president Mas –“Què hem de fer els qui estimem Catalunya i la ‘resta’ d’Espanya i no volem la independència?–, sorprèn que aquest últim digués que no tenia resposta, ja que és ben senzilla: el que han de fer els ciutadans com Del Olmo, si són demòcrates, és acceptar el veredicte de les urnes. És a dir, acceptar que la major part dels catalans vota formacions polítiques que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral i que aquells que hi estan en contra són minoria. ¿No és justament això, acceptar la realitat, el que hem fet els independentistes tots aquests anys mentre no érem majoria? Del Olmo, per altra banda, no s’adona que la pregunta que ell formula es pot girar en contra seva. Què respon ell, si un independentista li pregunta: “Què hem de fer, senyor Del Olmo, els catalans que estimem Catalunya i que, precisament perquè l’estimem, la volem lliure i convertida en un Estat independent? Té alguna resposta que no sigui absolutista i totalitària?”

Finalment, té gràcia la lleugeresa amb què el senyor Del Olmo fonamenta la subordinació de Catalunya a Espanya en nom de l’amor que diu que ell sent per ambdós països. Una mica com l’infant que estima el gosset de casa, però que té clar que l’amo són els seus pares. Del Olmo, per tant, no menteix quan diu que estima Catalunya; sempre, és clar, que Catalunya sigui espanyola. És a dir, sempre que Catalunya sigui com ell vol. Però, se’n pot dir amor, d’això? Una Catalunya independent no mereix ser estimada, senyor Del Olmo? I respectada tampoc? En realitat, allò que Del Olmo estima de debò és Espanya. Altrament, si fos veritat que el seu amor es reparteix entre Catalunya i Espanya en un 50%, no tindria cap inconvenient que l’estatus es capgirés i que, d’ara endavant, Catalunya deixés de pertànyer a Espanya i que fos Espanya qui pertanyés a Catalunya. És a dir, que el Congrés espanyol se subordinés a la voluntat del Parlament català.

Recordo força bé l’arribada del senyor Del Olmo a Catalunya. Jo era molt petit, però abans que ell s’incorporés a Ràdio Nacional d’Espanya, em vaig fer farts de sentir l’allau de falques publicitàries que anunciaven el seu nom com si es tractés del Messies: “¡Llega una nueva voz! ¡Llega Luis del Olmo!”. Res a veure, com veiem, amb l’arribada dels immigrants de la dècada dels seixanta a l’estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró. Tanmateix, malgrat que molts d’ells amb prou feines sabien llegir i escriure, no van tenir cap problema per parlar català. Del Olmo, en canvi, es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol. I com que allò que és admissible en persones d’extracció molt humil no ho és gens en d’altres amb més possibilitats, és obvi que el senyor Del Olmo no parla català perquè no li dóna la gana i perquè mai, mai, no ha fet el més mínim esforç per parlar la llengua del país que tant diu estimar. Deia Diògenes, benvolgut senyor Del Olmo, que el moviment es demostra caminant.