La economia productiva catalana es quelcom afotunat.

Segons es desprèn de les declaracions de Monago, l’economia productiva catalana és quelcom afortunat com un guany en la loteria. L’esforç, la tenacitat, la iniciativa empresarial i l’esperit productiu deuen ser, segons qui defensa aquest punt de vista, factors negligibles. Malauradament, haig de manifestar el meu desacord amb aquest punt de vista. No obstant, mentre és cert que la deessa fortuna castiga les províncies de Càceres i Badajoz amb una taxa d’atur combinada del 34.06%, la bondadosa sort solidària canalitzada pel Govern Rajoy permetrà incrementar la cobertura del Plan de Fomento Agrario (encara conegut com a PER) tot reduint el nombre el nombre de jornals (‘peonadas’) mínim per accedir al subsidi, de 35 a 20. De ben segur, tal ventura serà àmpliament debatuda en els bars de l’Extremadura rural.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Guillermo Fernández Vara i José Antonio Monago, tres il•lustres presidents extremenys, han aconseguit crear un relat històric peculiar: d’una banda, han denunciat un presumpte abandonament d’Extremadura en matèria pressupostària per part del Govern central mentre, al mateix temps, han estat testimonis d’excepció del creixement exponencial del nombre d’empleats públics a la seva comunitat. A tall d’exemple, Catalunya té un 12.9% de sous públics, el nivell més baix de l’Estat espanyol, mentre Extremadura en té un 40.5%, el nivell més elevat. Segurament, l’anunci per part de la Ministra Pastor de construir 333 nous quilòmetres d’autovies a Extremadura devia agreujar aquesta percebuda situació inequitativa. Certament, no tots els ciutadans administrats per l’Estat espanyol són iguals.

Hores d’ara potser es pregunten quina és la tesi d’aquest article i, per no desviar-me massa del seu tema central, els volia parlar del principi “Non bis in idem”, utilitzat en dret penal per impedir condemnar dues vegades per la mateixa malifeta. Segons el relat històric d’alguns polítics meridionals, Catalunya gaudí d’una inversió privilegiada i fou industrialitzada gràcies al Franquisme. Malauradament per a aquests creadors d’opinió, Catalunya ja era plenament industrialitzada el 1936 i les dades del BBVA sobre creació de stock de capital públic provincialitzat (1955-2000) desmentiren el mite sobre infraestructures. Malgrat aquests fets, tant Extremadura com Andalusia han reclamat amb insistència l’anivellament interterritorial en els pressupostos de l’Estat espanyol per esmenar aquesta percebuda discriminació. Sorprenentment, la incapacitat de les elits socio-econòmiques extremenyes i andaluses per invertir i demostrar iniciativa empresarial no han estat mai debatudes en profunditat per aquests mateixos teòrics de la discriminació.

En cas que donéssim validesa a la teoria que defensa un clar favoritisme del Generalíssim envers Catalunya –malgrat la seva inversemblança– aquesta suposada malifeta hauria justificat les ingents transferències fiscals dels darrers trenta anys de Catalunya cap a Extremadura, uns fons que han sobrepassat amb escreix el propòsit original de garantir nivells semblants de prestacions ofertes pel sector públic arreu de l’Estat. No obstant, tant Andalusia com Extremadura han exigit –i plenament aconseguit en el cas andalús amb més de 1.200 milions d’Euros– rebre una indemnització addicional, coneguda com a “deute històric”. Així doncs, la molt discutible argumentació política provinent d’Extremadura i Andalusia –reflectida, per exemple, com a disposició addicional en l’Estatut d’Autonomia extremeny de 2011– ha generat dos remeis redundants. Dues indemnitzacions per una mateixa –i molt discutible– malifeta.

Tal com explicà Francesc de Carreras, la Disposició addicional 3a. de l’Estatut de Catalunya de 2006 fou buidada de contingut pel Tribunal Constitucional (TC) espanyol ja que, segons de Carreras: “És evident que una llei territorial com l’Estatut no pot determinar una matèria d’exclusiva competència estatal com és l’elaboració i aprovació dels seus propis pressupostos, és a dir, les seves partides d’ingressos i despeses.” La pregunta que emergeix és doncs: si Catalunya no pot exigir –i no rebrà– els 1.689 milions d’Euros per infraestructures pendents segons la disposició addicional 3a., com s’entén que Extremadura hagi rebut un avenç de 20 milions d’Euros i 20 milions més en els PGE de 2013 a compte del fictici i eteri “deute històric”, també inclòs en una disposició addicional de l’Estatut extremeny de 2011? La resposta és fàcil: cal que Extremadura sigui protegida políticament per l’Estat pel fet de disposar d’un govern del PP mentre que Catalunya ha de ser ofegada per la seva desafecció al Règim. De ben segur que de Carreras i Ciudadanos deuen estar indignats.