REFLEXIÓ JA TENIM PROU.

"Fracassat l’Estatut i el finançament, sense cap possibilitat d’acabar amb l’espoli fiscal i el domini d’Espanya, reduïts a província escanyada i sense poder, engolits per una crisi paorosa sense competències i sense diners, només una cosa pràctica és a l’abast dels nostres representants perquè els catalans puguem decidir sobre els nostres propis recursos: un Estat propi per a Catalunya, la independència. Si ho fem, si governem un Estat, podrem combatre la crisi i resoldre-la, tindrem les eines i més de 20.000 milions d’euros per fer-ho. Si no ho fem, si continuem com someres a la sínia autonomista fracassada, només podrem parlar-ne, en el buit i la irrellevància. Com que els catalans som dependents, tenim els governants que ens pertoca: impotents." Ja sabíem que Espanya no faria gens de cas de la petició del Parlament Europeu perquè repartís millor l'exigència de dèficit. També sabem que Espanya incompleix directives europees, com la de la morositat, per exemple; que té centenars d'expedients oberts per ajuts d'estat il·legals, etc. Per tant, si Espanya incompleix directives, d’un informe del Parlament encara en fa menys cas. Espanya no fa gens de cas d'Europa, però això ens carrega de raó política. És a dir, malgrat tot, això ens carrega de raó política. I ho hem de saber valorar també des d'aquesta perspectiva. Els diputats espanyols, tant del PP com del PSOE, es troben cada vegada més aïllats al Parlament Europeu. Queden en evidència i això ens carrega –a nosaltres, catalans– de raons a ulls europeus. La relació que hi ha al Regne Unit entre Anglaterra i Escòcia és tan clarament diferent de la d’aquí i la imatge d'Espanya a les institucions europees és tan dolenta, que ens carreguem cada vegada més de raó política. I un detall interessant. Es van presentar unes esmenes al Parlament Europeu i ningú, cap diputat espanyol, no hi ha votat en contra. És molt estrany. No sé si és indolència, o és que ningú no se les ha mirades, o simplement han decidit de no fer-se més soroll. Perquè si en fan es posen en evidència. I aleshores entenen que, davant segons què, com en aquest cas de l'informe del Parlament, els és més pràctic de no fer soroll i que passi com més de pressa millor. Penseu que en el cas del corredor mediterrani van punxar tothom, van mirar d’esgarrapar vots dels seus i dels altres, van fer tots els possibles per tenir suport, i al final es van quedar sols. Van fer el ridícul. Cada vegada estan més aïllats, fins i tot dins dels seus grups. I crec que n'hem de començar a fer seriosament aquesta lectura: això ens dóna raó política. I ho hem de valorar. És a dir, les institucions europees no faran campanya a favor dels catalans. No faran la nostra feina. No poden, entre més coses perquè encara no hi ha hagut el fet polític que necessiti les institucions europees per pronunciar-s'hi. Un fet polític, a més, que pot tenir dues formes: o un referèndum o una declaració d'independència. Però el fet important ara és que sense fer campanya pels catalans, implícitament ja en fan, perquè aïllen cada vegada més els diputats espanyols. Als espanyols ja se'ls ha vist el llautó a Europa.