Els Segadors. - Himne Nacional de Catalunya. - Antoni Ros Marbà.

1. Història  Quan esclata la Guerra dels Trenta Anys, l'any 1618, inicialment per causes religioses, encara que també s'hi barregen qüestions polítiques i econòmiques, Felip IV d'Àustria, rei d'Espanya, hi participa en defensa de l'emperador germànic de la dinastia dels Habsburg, el seu oncle Ferran II. Les guerres, però, costen diners, i una guerra tan llarga arruïna la tresoreria reial. És llavors quan es pretén que Catalunya aporti també homes i diners a la guerra, la qual cosa origina un profund rebuig i indignació de la població catalana, que es veu forçada a acollir les tropes imperials per tal de defensar la frontera espanyola de l'atac francès. Les actuacions del comte-duc d'Olivares, primer ministre de Felip IV, van desvetllar tanta animadversió en el poble català, per la violència i els abusos dels seus soldats, que moltes poblacions es revoltaren. El dia de Corpus de 1640 s'inicia a Barcelona la revolta dels segadors en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat i el conseller en cap, Pau Claris, van fer costat als revoltats.

De la Guerra dels Segadors s'ha conservat la música del que després s'ha convertit en l'himne de Catalunya i símbol de la identitat catalana. Els dos textos més difosos han estat l'històric, publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i, en la primera edició musical, per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes, i l'actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, guanyador d'un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística. Amb l'adaptació d'Emili Guanyavents, la lletra original dels Segadors es va simplificar i reduir de sis estrofes a tres, que són les que es canten actualment. D'altres historiadors defensen que l'himne nacional de Catalunya podria tenir orígens eròtics.

Entre els moltíssims arranjaments col·lectius de l'himne català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol, per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l'harmonització coral de Josep Viader. Darrerament se n'ha fet una versió per a cor i orquestra simfònica, obra d'Antoni Ros Marbà. Fins i tot hi ha una versió en música màkina de l'himne.

Els Segadors. Himne Nacional de Catalunya. - Antoni Ros Marbà:  http://youtu.be/QeDopmNPcNw

La versió oficial és la sintetizació de la següent:

4. Referències

1. ↑ «El primer enregistrament original de l'himne 'Els segadors' data del 1900». ara.cat. [Consulta: 11 setembre 2012].
2. ↑ «Apartat sobre els Segadors al web de la Generalitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya, 2011. [Consulta: 11 de setembre de 2011].
3. ↑ «Un llibre revela els orígens eròtics de l'himne nacional de Catalunya». diari Ara, 19 d'octubre de 2011.
4. ↑ Origen de l'himne
5. ↑ Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC). Versions de l'himne

Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra. Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran! Lo comte duc d'Olivars sempre li burxa l'orella: -Ara es hora, nostre rei, ara es hora que fem guerra.- Contra tots els catalans, ja veieu quina n'han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d'Arenes; n'han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre. Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l'església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa. Lo pa que no era blanc deien que era massa negre: el donaven als cavalls sols per assolar la terra. Del vi que no era bo, n'engegaven les aixetes, el tiraven pels carrers sols per regar la terra. A presencia dels parents deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien: -Llicència els he donat jo, molta més se'n poden prendre.- Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n´hi foren les dependències. A vista de tot això s'és avalotat la terra: comencen de llevar gent i enarborar les banderes. Entraren a Barcelona mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega. De tres guàrdies que n'hi ha, ja n'han morta la primera; ne mataren al Virrei, a l'entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l'Audiència. Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta: mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres. Anaren a la presó: donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir Amb la mà dreta i l'esquerra: -On és vostre capità? On és vostre bandera?- Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre: Aquest és nostre capità, aquesta és nostra bandera, a les armes, catalans, que el Rei ens declara guerra! Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!
3. Lletra de la versió original - 1882 
Els Segadors. - Himne Nacional de Catalunya. - Antoni Ros Marbà.

Un acte d'absoluta justicia històrica.

Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum? Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim. Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació. Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys. L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials. Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys. A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.

Article del pare de Manu Chao.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I,
nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los Paers)
para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas.

Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent),
iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona.
Gracias a ellos reinó allí la concordia,
y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra,
y encima les da por conmemorar como fiesta nacional
una de las batallas que perdieron en 1714
a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.Catalunya había dejado de ser una nación soberana.
Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas,
como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto,
no vaciló en pegarse a mi espalda durante 4 días en el asiento trasero de una Vespa,
cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo,
muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte.

Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales.
Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona,
como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey.
Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno.
Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo.
La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa.

El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común..
Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla.
Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes,
hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... cuyo cristal estaba roto!!!
"Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa,
la boutade (frase ingeniosa y absurda).
Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro
y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora".La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán,
que se comunica, se comparte y se aprecia.

El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero,
dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo:
"No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".Me gusta Catalunya porque allí, según Arcadi Espada,
Don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny.
Me hubiera dado mucha pena que el ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Catalunya en fin y sobre todo porque uno de mis hijos
eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Firmado:
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista,
Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés.
Y padre del cantante Manu Chao

Hi ha moltes maneres d´anar contra Catalunya.

 Els uns hi van per la via directa i t´ho diuen a la cara que són anticatalans, ja siguin de dreta ja siguin d´esquerra. Però, d´altres els costa més fer-ho per la via directa i ho fan per la indirecta, fent veure que, són progressistes però, vés per on, fan el mateix que els primers. El franquisme va deixar molta crosta i aquesta que signen encara són els que els van quedar tics de la dictadura, car no s´han pogut desempallegar- se´n. Qui pot justificar d´anar contra la llibertat de Catalunya. Que no hi va dir i publicar centenars de vegades en Manuel de Pedrolo, cada quinze dies a l´Avui, després recopilat en forma de llibre?. Doncs cap que es vulgui fer passar per progressista pot negar la llibertat d´altri. Una llibertat que els espanyols tenen, i que ens en priven a nosaltres. No estem doncs, en pla d´igualtat, sinó que estem sota de l´altre mentre ens ofega per tal de no poder treure el cap a la superfície a fi de ser dos en igualtat de condicions. I ara surten aquests anticatalans que signen perquè Catalunya continuï sotmesa. Que vagin variant de nom no canvia l´efecte que provoquen. Han canviat la forma però continuen en el mateix fons. Cadascun d´aquests quan es miren al mirall s´aguanten la mirada o els cau la cara de vergonya?.

En veurem i sentirem uns quants d'aquests. Són sobretot grans empresaris, alts funcionaris, directius i executius, esportistes d'èlit, periodistes mediàtics, etc., que tenen un modus vivendi enfocat i del tot dependent d'una cosmovisió espanyola de les coses. Tots ells, però, van poder escollir i suposo que la via espanyola els era més onerosa i còmoda, que no pas anar pel món reivindicant-se catalans, que ja sabem que no és fàcil i cansa, i a més els sortia de franc. Ara, quan veuen que pot tombar la truita, no les tenen pas totes i ens volen contagiar la seva por. Bé, doncs, com a míim ara que siguin conseqüents amb les seves decisions, que no els farem res, i que s'aguantin, com ho hem hagut de fer nosaltres anys i panys.

El sistema de reparto en las pensiones.

La reacción del mundo político y mediático español a la masiva manifestación de Barcelona del 11 de Setiembre está siguiendo las pautas previstas. La sorpresa inicial se ha transformado en negación de los hechos, amenazas y augurios de calamidades ilimitadas si Catalunya se separa de España. Nada que no estuviera en el guión que siguen todos los maridos despechados que se creen propietarios de sus esposas cuando éstas les piden el divorcio.

Entre las calamidades que anuncian los profetas del infortunio está la ruina completa de los pensionistas: “si Catalunya se va de España, España se negará a pagar las pensiones de los jubilados catalanes porque todo el dinero que han contribuido a lo largo de la vida está en España y no en Catalunya”, avisan indignados. Este intento de meter miedo en el cuerpo de los pensionistas es potente porque, a su edad, los jubilados no tienen manera de ganarse un sueldo por lo que si pierden la pensión, están perdidos. Y es un argumento que podría desequilibrar la balanza en caso de referéndum porque en Catalunya hay muchos jubilados. El argumento, sin embargo, tiene un “pequeño” problema: ¡Es mentira! De hecho, no solo es mentira sino que es una monumental estupidez que solo puede decir alguien que no conoce cómo funciona el sistema de pensiones.

Veamos. Cuando un trabajador cotiza a la seguridad social, el estado toma ese dinero y NO lo deposita en una cuenta con el nombre del trabajador para que éste se encuentre el dinero el dia que se jubile. No. El dinero que paga el trabajador hoy es utilizado para pagar a los pensionistas de hoy. ¡Una vez pagado el pensionista, el dinero desaparece! Del mismo modo, el dinero que los pensionistas pagaron cuando eran trabajadores fue utilizado para pagar las pensiones de los jubilados de entonces. Utilizando jerga económica, el sistema de pensiones español es un sistema de reparto.

La única razón por la que los jubilados de hoy reciben una pensión es que los trabajadores de hoy aportan sus cotizaciones a la seguridad social. Por lo tanto, la única garantía que tienen los jubilados de cobrar su pensión, en España o en Catalunya, son los jóvenes trabajadores dispuestos a dar una parte de su sueldo para pagar a los ancianos de hoy a cambio de que la siguiente generación haga lo mismo con ellos.

Eso es muy importante ya que quiere decir que las pensiones de los jubilados catalanes no las garantizan ni el gobierno español ni ningún fondo depositado en algún banco a nombre de esos trabajadores. La garantía de las pensiones de los jubilados catalanes la dan los trabajadores catalanes que coticen a la seguridad social, sea ésta catalana o española.

Entendido eso, pensemos qué pasaría ante una eventual división de España. Imaginemos un ejemplo con 17 comunidades autónomas, cada una de las cuales tiene 4 trabajadores y un jubilado. Si las 17 CCAA están unidas en un país que se llama España, en el conjunto del país habrá 17x4 trabajadores (68 trabajadores) que harán sus contribuciones a la Seguridad Social estatal y esas 68 contribuciones se dividirán entre 17 jubilados. Tocará a 4 trabajadores por jubilado.

Imaginemos ahora que una de las CCAA se independentiza. Las otras 16 comunidades tendrán menos cotizaciones (porque solamente tendrán 16x4=64 trabajadores)pero los jubilados no sufriran porque también habrá menos jubilados: no 17 sino a 16 jubilados. Fijaos que sigue tocando a 4 trabajadores por jubilado. Por otro lado, la comunidad que se ha separado, llamémosle Catalunya, habrá 4 trabajadores y un jubilado. Como el número de cotizantes por jubilado sigue siendo el mismo ypor lo tanto, las pensiones (que insisto, no paga el gobierno sino los trabajadores) no cambiarán ni un céntimo. Ni en España ni en Catalunya.

Por lo tanto, el argumento de que si Catalunya se independentiza arruinará a los jubilados catalanes es absolutamente falso.

Dejadme acabar con dos comentarios finales. Primero, yo no soy partidario de amenazar a la gente con eliminar sus pensiones pero si los analistas quieren pensar qué pasará con la seguridad social en caso de independencia, hagámoslo en serio. Lo digo porque en el ejemplo que he dado he imaginado que existe el mismo número de trabajadores en cada comunidad y que en todas ellas cobraban lo mismo. En realidad, sin embargo, los salarios en Catalunya son un poco más altos(24.449 euros anuales en Catalunya, 22,790 en España) y la tasa de paro un poco más baja (paro en España es del 24,5% y en Catalunya el 21,9%). Eso quiere decir que si Catalunya fuera independiente, las contribuciones de los trabajadores catalanes se iría íntegramente a financiar las pensiones de los abuelos catalanes. Y como esas contribuciones son superiores (porque insisto, los salarios son superiores y la tasa de paro inferior), resultaría que las pensiones de los abuelos catalanes en caso de independencia no solo no serían más bajas sino que serían más altas.

Y segundo, además del sistema de reparto que he mencionado arriba, España ha ido creando un “fondo de reserva de la seguridad social”. Dado que el sistema de pensiones consiste en tomar el dinero de los jóvenes para dárselo a los ancianos, los dirigentes españoles se dieron cuenta de que el sistema pronto podría colapsar dado que venía “el baby boom”. Es decir, cuando en los años 50 y 60, los españoles se dedicaron a tener muchos hijos, nació una generación con muchos ciudadanos (de hecho, es mi generación). La generación que viene después no es tan numerosa. Por lo tanto, cuando nosotros nos jubilemos, la pequeña generación que viene detrás tendrá que apechugar y pagar una parte muy substancial de sus salarios para mantener a tanto jubilado. Para no tener que ahogar a esa generación, el gobierno creó un “fondo de reserva” en la que una parte de las cotizaciones se ha ido guardando para esa eventualidad. En la actualidad ese fondo tiene unos 66.000 millones de euros, una cantidad ridículamente pequeña que no puede arreglar el problema de la generación del baby boom (notad que toca a menos a 1.500 euros por persona, una cantidad del todo insuficiente para financiar las pensiones PARA TODA LA VIDA).

Los profetas de la catástrofe podrían argumentar que España se va a quedar todo ese fondo y no le va a dar la parte correspondiente a los catalanes a pesar de que los catalanes contribuyeron con sus sueldos a la acumulación de ese fondo. Curiosamente, quienes argumentan que los Catalanes no tienen derecho a reclamar el porcentaje de ese fondo que le corresponde también argumentan que Catalunya se va a tener que llevar el 20% de la deuda del gobierno español. Pero claro, si no se divide el fondo de pensiones, tampoco se va a dividir la deuda pública. Y recuerden que la deuda pública es de 617.000 millones (10 veces superior al fondo de la seguridad social!). Ya verán como corren a dividir el fondo de pensiones!

Dicho esto, la realidad es que el fondo de reserva de la Seguridad Social TAMPOCO tiene el dinero de los contribuyentes. Hoy mismo hemos visto como el gobierno está utilizando ese dinero para financiar el gasto corriente. Y el 90% del dinero del fondo se ha utilizado para comprar bonos del estado. Es decir, el gobierno ha cogido el dinero y, a cambio, ha dado un papelito con la promesa de que lo devolverá en el futuro.

Eso me recuerda un fantástico episodio de los Simpsons, en el que, por una urgencia familiar, los Simpson se vieron obligados a romper el cerdito de cerámica que contenía los ahorros de la familia. Marge coge el martillo y rompe el cerdito. Y en lugar de aparecer el dinero, aparecen una montaña de “pagarés” emitidos por Homer! Durante todo ese tiempo, Homer había estado cogiendo el dinero para ir a beber cerveza al bar Moe´s y cambiándolo por unos pagarés. “¡No pasa nada! ¡Mis pagarés son tan seguros como el dinero en efectivo!”, dice Homer en un intento burdo de justificar su malgasto pretendiendo que el dinero todavía está allí. El problema es que el dinero no estaba. Igual que no está en el fondo de reserva de la seguridad social española, un fondo que se ha convertido en el cerdito de cerámica gigante de Homer Simpson.

Que duerman tranquilos, pues, los jubilados catalanes ante las amenazas y los falsos augurios de los profetas del miedo. Si uno entiende como funcionan las pensiones en España, está claro que, en caso de que Catalunya se independizara, no solo no perderán ellos sus pensiones sino que, con toda probabilidad, se las aumentarán!

Arguments Catalunya per una plena.

Arguments Catalunya per una plena: 

Situació històrica: una nació pot aconseguir la seva llibertat: Catalunya.

Per que: 

1)Situació insostenible: econòmicament, ofeg: o pas endavant o no garantim estat benestar. Un forat 45m€ diaris no es pot aguantar.
Catalunya 16% població paga 22% impostos rep 11% inversió. aportem el 20% riquesa Espanya

Generem prou riquesa per no patir
Arrosseguen des de 1986 290.000M€ euros de dèficit fiscal
(Comparat: Europa ha aportat 90.000m€ en fons estructurals a Espanya de del 86)
Pas endavant davant negativa pacte fiscal
2)fi del compromís amb Espanya: lleials per que evolucionin. Espanya deslleial amb Catalunya: pactes Moncloa, 23f, entrada Europa, pacte masstrich, pacte euro, ..
A canvi: estatut 2006 rebregat i ara cop de Porta al pacte fiscal.
Sempre hem negociat

Per tant: o ens resignem o pas endavant!
Quedarse quiets es una irresponsabilitat: Espanya ha renunciat a ser l'estat dels catalans...

3)com ho farem: democràticament , lliurament i pacíficament

4)volem viure millor. Volem construir el nostre país.
Estiguem alerta
El futur a les nostres mans per fer una gran nació d'Europa.
Guanyem el futur, guanyem la llibertat
Fem un pas endavant pels nostres fills, pels nostres nets

La història és a punt de començar de nou a Catalunya.

1. PATRIOTISME. Per a un independentista en campanya res no ha canviat respecte a quan no estava en campanya, és a dir, primer de tot hi ha la llibertat del seu país i aquesta és la gran diferència amb la resta d'electors, que prioritzen altres idees. Ell no, aspira, tan sols, a ser un ciutadà lliure d’una futura pàtria lliure.
1 bis: SENY I RESPONSABILITAT: N’hi diem patriotisme, però podríem dir-ne sentit comú i responsabilitat. L’independentista català és avui la persona amb més seny de tot Catalunya.

2. HUMANISME. L'independentista, en campanya o sense campanya, creu en l'ideal d'un futur Estat català al servei del ciutadans i no en ciutadans al servei de l'Estat. És un ciutadà útil, que se sent part del món, que el vol millor i més cívic i ètic, construït sobre els fonaments dels valors republicans, on els catalans aportin el seu petit esforç a l’avanç de la humanitat.

3. IDEALISME. Per a l'independentista català, fins i tot en campanya, els seus ideals, principis i conviccions són el seu ADN. No seria qui és, l'independentista, sense allò pel que creu i lluita. Està disposat a sacrificar-ho tot excepte els seus ideals. Per això li costa d’entendre que hi hagi qui parli del dret a decidir “pactat i acordat amb Espanya”, perquè ell té molt present les paraules de Pau Casals que “la llibertat no és negociable”.

4. DEMOCRÀCIA. Si alguna cosa caracteritza l'independentista català és la seva passió per la democràcia. A ella ho subordina tot, tot, fins i tot la plenitud nacional del seu país. I precisament per això el procés independentista és tan revolucionari: perquè es basa en la profunda interiorització de la voluntat de ser, demostrada en les urnes, de tot un poble.

5. FRATERNITAT. L'independentista català sap que la independència serà fraternal o no serà. Per això, el bon independentista en campanya no insulta mai cap altre bon independentista en campanya. Davant del colossal, oceànic, immens repte que representa la independència del seu país, l’independentista es pregunta com es pot perdre el temps insultant algú que vol el mateix que ell. I no troba cap resposta.

6. NACIONALISME. L'independentista català creu en el seu país com un tot, sap que cal dotar Catalunya d'una ànima nacional i d'una dignitat, que l'enforteixi en els seus valors. Per això el seu independentisme beu de la tradició catalana, de Valentí Almirall, Martí i Julià, Prat de la Riba, Francesc Macià, Rafael Campalans i Joan Peiró. Ha sabut informar-se del gravíssim dèficit fiscal de Catalunya, però no oblida que el seu és un nacionalisme basat en arrels històriques i culturals, i que el projecte d’emancipació nacional és un projecte global, no només d’un nou Estat, sinó d’un país millor, més just i més culte.

7. IRONIA. L’independentista, en campanya, manté la seva tradicional ironia i, fins i tot en els moments de més transcendència, és capaç de fer un comentari humorístic o irònic, entès en termes ferraterians, és a dir, que no l’usa per dissimular les coses ni les amaga, sinó que li confereix més aviat una funció terapèutica.

8. GRANDESA. Ja no qualsevol independentista, sinó tot català, sap que el seu país viu uns moments fundacionals, històrics, del que acabarà emergint un ordre nou. Però l’independentista, a més a més, sap que cal donar-li a aquests moments la grandesa i el simbolisme que tot moment fundacional requereix.

9. ADVERSARI ÚNIC. L’independentista, que en el dia a dia defensa la seva posició de manera aferrissada contra tothom, fins i tot contra ell mateix, en campanya electoral concentra les seves forces contra un únic adversari: contra tots aquells que no volen la llibertat de la seva nació. És implacable, contra ells, i no accepta cap claudicació. En canvi, se sent fent camí amb tota la resta d’independentistes.

10. FUTUR I ESPERANÇA. El bon independentista mira endavant, sempre endavant. Sap que la pàtria és el poble i la terra, i que tot és ara i res, com deia el poeta Joan Vinyoli. Però viu el moment amb emoció, fins i tot en campanya, tranquil i convençut que el país té la gent, els arguments i l’esperança que calen. Per això s’hi ha compromès, serenament i responsablement. De fet, no és només ell, tota una generació s’ha compromès en aquest repte fabulós, el repte de ser l’amo del propi futur.

Epíleg

Aquest decàleg de l’independentista en campanya es redueix a dos manaments: respecta a qualsevol independentista com a tu mateix, i gaudeix del moment, la història és a punt de començar de nou a Catalunya.

PART FINAL DEL DISCURS DEL MHP ARTUR MAS EN SER PROCLAMAT CANDIDAT A LES ELECCIONS

"Si la voluntat d'un poble hi és, això és indestructible. En aquesta majoria hi ha persones que hi ha estat sempre, altres que potser no hi eren i s'hi han anat a incorporant. A CiU tením clar que calia esperar el moment, i hi havia gent que no hi era, i que ara s'hi estan afegint; en altres casos ens trobarem amb gent que no hi serà mai, i els hem de respectar com no pot ser d'altra manera, i per últim els que no hi són perquè tenen por, i és aquesta la feina que hem de fer tots. Els hem d'anar a buscar i convencer-los, perquè necessitem aquesta majoria social tan important. Si vencem les pors d'alguna gent del país, vencerem amb una clara majoria i anirem cap al nostre futur. Són cent anys d'aposta catalanista modesta i sincera per convertir l'Estat espanyol en un lloc amable i acollidor...monarquies, repúbliques, governs de tota mena...i dissortadament, després de cent anys, comprovem que hi segueix havent una gran incomprensió, ignorància i menyspreu cap a Catalunya, encara que hi ha molta gent en en conjunt d'Espanya que pot arribar a ser comprensiva, però les oligarquies de l'Estat no entenen res, o s'hi giren d'esquena. Si després de 35 anys de democràcia i 25 anys d'UE, aquesta gent segueixen igual, hem de canviar d'estratègia per no topar contra una paret inamovible. Com pot ser que després de 30 anys de transferències per 300.000.000.000 milions d'euros, avui quan n'anem a demanar 5.000, prestats, ens diguin que abusem d'ells; com pot ser que després del Via Crucis de l'Estatut, que va votar afirmativament el 74% dels catalans, un Tribunal Constitucional deslegimitat ens el retalli i ens el desvirtui de tal manera; com pot ser que després del 70% dels vots al Parlament de Catalunya, el president d'Espanya no es digni ni a obrir un perióde de negociació del pacte fiscal; com pot ser que ens diguin que hem d'espanyolitzar els nostres nens, quan després de 30 anys, els nois i noies catalans saben desenvolupar-se perfectament ee català i en català, i ens acusen d'adoctrinar independentistes, i no, a l'Escola Catalana s'explica la història d'Espanya, no com la volen explicar ells, com Una Grande y Libre, sinó com un Estat plurinacional. No té cap sentit que al cap de 35 anys i que al cap de 25 d'UE, volem una identitat de futur, i nosaltres bevem del passat i de l'empelt, però sobretot, perquè les branques creixin i floreixin, en un país tan barrejat com el nostre, hem de fer una identitat de futur. Tenim dret i possibilitats de viure millor, i tot no es donarà l'endemà, però una Catalunya sobirana pot oferir una vida millor als que ho passen malament i als que no ho passen malament, però que volen un país millor. És tot plegat que fa que podem assolir una Catalunya millor. Quan parlem de sobirania hem de ser conscients que construïm la Unió Europea, i hem de cedir sobirania per poder-nos tractar de tu a tu amb les grans potències mundials, i Catalunya no es pot quedar enrere. Hi ha gent que ens diu "aquest ha convocat eleccions per guanyar vots"; si no les haguéssim convocades haguessin dit "aquest vol conservar la poltrona; altres parlen de cortines per tapar les retallades...ens han demanat una consulta pel tema de les retallades. Doncs bé, ara tothom es podrà pronunciar per la globalitat, retallades i tota la resta del país. Hem hagut de fer unes polítiques dures, i no les hem fet ni per gust ni per ganes. La política d'austeritat sí que es fa per fet primordial, per tal que mai més no ens tornem a quedar amb la caixa buida. No agrada retallar, a ningú, però el que la gent no perdona mai és que se'ls retalli la veritat, i un dels pocs avantatges, i dic pocs, és que des de primer dia hem dit la veritat, i ara som en ple tràngol, i aquesta tempesta l'hem de passar, i la passarem. En aquests pròxims quatre anys anem a una lluita sense treva i sense descans a favor de la reactivació econòmica, i la creació de llocs de treballa serà la meva primera prioritat, serà una lluita sense treva i sense descans contra la pobresa que ens envaeix des de fa tres o quatre anys. Fa quatre anys encara anàvem a buscar gent fora per treballar, i ara en canvi estem sota mínims. També lluitarem, com ho estem fent, contra el fracàs escolar, i vencerem. Per primer cop en tres segles el poble català serà cridat a les urnes per decidir lliurement el seu futur. Hi ha hagut moltes menes de votacions, però que el poble català pugui decidir, ara és una realitat. la consulta es farà en els pròxims quatre anys, i després el procés durarà un temps, ja ho veurem què passarà. Ho farem en un marc legal, i si no és a l'Estat, demanarem empara a Europa, al món sencer...farem el que calgui. Per vies legals hi ha moltes maneres de consultar. La consulta hi serà; tindrem simbolisme i serà d'una gran repercussió internacional. Ara, quan tants ulls estan al damunt nostre, posem-nos els nostres millors vestits: la pulcritud democràtica, la convivència i el civisme. Només demanem que després de tres segles d'imposicions i ajupir el cap, i després de mil anys d'existència, el mínim que demanen és poder-nos pronunciar. Els països civilitats ho fan així, i encara que no els agradi, escolten els clams dels que els fan. Ens agradaria que a l'Espanya democràtica de fa 35 anys, sortissin algunes veus que diguessin que Catalunya té dreta a decidir. de tant en tant em trobo gent anònima, que t'aturen, et donen la mà, et fan dos petons, i et diuen, "gràcies", i això no té preu! Perquè que sense aportar-los res directament et donin les gràcies, té un gran valor. Nosaltres estem al costat del poble, i ens donen les gràcies per això".

Mentre no arriba l'Estat propi.

Mentre no arriba l’Estat propi, el dia a dia és molt cru. La fallida de l’Estat espanyol i la ineptitud de la seva classe dirigent ens portaran a la misèria.

N’hem parlat d’altres vegades. En els nous pressupostos es continuen construint AVE inútils, no hi ha cap reforma en profunditat: desaparició del Senat i les províncies, clausura dels ministeris amb les competències transferides... Al contrari. S'utilitza la relaxació que Europa ha concedit a Espanya pel compliment del dèficit, per collar més les autonomies (en el terreny de la sanitat, l'educació i els serveis socials), mentre l’aparell central guanya marge per les dues bandes –Europa i autonomies– per allargar i augmentar el pes del seu domini.

El prestigi de les institucions espanyoles està per terra. El Rei al que la bravata antiindependentista només li pot haver fet recuperar fans locals, és ridiculitzat internacionalment, així com Rajoy, titllat per la premsa anglosaxona de mentider.

El que dèiem, si les pimes innovadores no tenen suport per tirar endavant; i estan en risc d’ensorrar-se pilars bàsics de l’economia del coneixement, amb baixades suïcides dels pressupostos per recerca i innovació. ( No queda una altre cosa que tocar a Generala.

Els gestors de coneixements de pimes, centres tecnològics i centres de recerca han de canviar urgentment els plans estratègics. Que facin plans que prescindeixin totalment del finançament públic local  i accentuïn la seva excel·lència per concórrer a programes europeus (Catalunya optava generalment entre el 25% i el 50% en la
captació d’aquests programes).

Però encara més. Recomanació urgent: canvi estructural d’orientació. Recerca bàsica o aplicada pensada per donar solucions generalitzables i no sofisticades als problemes de la sostenibilitat i la salut humana i que millorin els béns intangibles de la cultura i la creativitat.

Ha de ser una recerca que ha de promoure l’entrada d’empreses en els espais científico-tecnològics i que ha d’entrar a les pimes amb programes de doctorats i projectes de fi de carrera duals, on futurs enginyers o llicenciats i doctors facin els seus projectes vinculats a les necessitats d’una pime o d’una empresa o administració pública.

I un cop assentat el canvi conceptual, que faci baixar a alguns de la torre d’ivori on es trobaven, que busquin aliances o simplement que esdevinguin franquícies de centres de recerca i tecnològics de la zona de l’Europa del coneixement i el benestar.

Noruega, Suècia, Suïssa, Israel.... Us asseguro que hi ha grans oportunitats. Ara que ens toca baixar del burro i treballar per objectius, els nostres preus de les factories del coneixement comencen a ser barats. Per un centre noruec, l’externalització a la Xina ja no surt a compte ni en preu ni per distància física i psicològica.

Una delegació científico-tecnològica a Barcelona, és una joia. És l’hora de la subhasta del coneixement. I en aquest camí quedaran els millors. Els qui hagin viscut d’esquena al món i en el mercat captiu del finançament públic local, els veig un futur magre.

Ara que ens toca baixar del burro.

Mentre no arriba l’Estat propi, el dia a dia és molt cru. La fallida de l’Estat espanyol i la ineptitud de la seva classe dirigent ens portaran a la misèria.

N’hem parlat d’altres vegades. En els nous pressupostos es continuen construint AVE inútils, no hi ha cap reforma en profunditat: desaparició del Senat i les províncies, clausura dels ministeris amb les competències transferides... Al contrari. S'utilitza la relaxació que Europa ha concedit a Espanya pel compliment del dèficit, per collar més les autonomies (en el terreny de la sanitat, l'educació i els serveis socials), mentre l’aparell central guanya marge per les dues bandes –Europa i autonomies– per allargar i augmentar el pes del seu domini.

El prestigi de les institucions espanyoles està per terra. El Rei al que la bravata antiindependentista només li pot haver fet recuperar fans locals, és ridiculitzat internacionalment, així com Rajoy, titllat per la premsa anglosaxona de mentider.

El que dèiem, si l’electorat dóna carta blanca a Mas, el ritme cap a l’estat propi ens pot haver deixat exhausts pel camí. Per això, veiem com gràcies a la doble retallada, la de Rajoy i la de Mas, les pimes innovadores no tenen suport per tirar endavant; i estan en risc d’ensorrar-se pilars bàsics de l’economia del coneixement, amb baixades suïcides dels pressupostos per recerca i innovació (en salut un 50% menys). No queda una altre cosa que tocar a generala.

Els gestors de coneixements de pimes, centres tecnològics i centres de recerca han de canviar urgentment els plans estratègics. Que facin plans que prescindeixin totalment del finançament públic local –català o espanyol– i accentuïn la seva excel·lència per concórrer a programes europeus (Catalunya optava generalment entre el 25% i el 50% en la
captació d’aquests programes).

Però encara més. Recomanació urgent: canvi estructural d’orientació. Recerca bàsica o aplicada pensada per donar solucions generalitzables i no sofisticades als problemes de la sostenibilitat i la salut humana i que millorin els béns intangibles de la cultura i la creativitat.

Ha de ser una recerca que ha de promoure l’entrada d’empreses en els espais científico-tecnològics i que ha d’entrar a les pimes amb programes de doctorats i projectes de fi de carrera duals, on futurs enginyers o llicenciats i doctors facin els seus projectes vinculats a les necessitats d’una pime o d’una empresa o administració pública.

I un cop assentat el canvi conceptual, que faci baixar a alguns de la torre d’ivori on es trobaven, que busquin aliances o simplement que esdevinguin franquícies de centres de recerca i tecnològics de la zona de l’Europa del coneixement i el benestar, la que no està a l’euro.

Noruega, Suècia, Suïssa, Israel.... Us asseguro que hi ha grans oportunitats. Ara que ens toca baixar del burro i treballar per objectius, els nostres preus de les factories del coneixement comencen a ser barats. Per un centre noruec, l’externalització a la Xina ja no surt a compte ni en preu ni per distància física i psicològica.

Una delegació científico-tecnològica a Barcelona, és una joia. És l’hora de la subhasta del coneixement. I en aquest camí quedaran els millors. Els qui hagin viscut d’esquena al món i en el mercat captiu del finançament públic local, els veig un futur magre.

 

 

 

 

El meu model d'independència de Catalunya.

 La Catalunya Independent, no nomes te “enemics” a l’exterior , sinó que també  n’hi ha i molts a l’interior  del seu territori i de la seva administració; això farà que la independència sigui una tasca , doblement feixuga i que el seny també a de ser doblement conscient de les dificultats , però a l’hora intel·ligent i constat , perquè encara no s’ha perdut tot, i hi ha molta tela per tallar.
Per un sector i molt important, tenim els impulsors de la por; per altre costat tenim els que varen col·laborar en arruïnar Catalunya,(PSC), donant suport incondicional al govern central (PSOE); no son els únics detractors , perquè seria injust no fer esment al PP, màxim depredador de les aspiracions catalanes.
El sector de la por, es manifesta argumentant que l’empresariat tindrà de cercar nous emplaçaments i nous mercats , igual com una part del comerç; els que som realistes i optimistes , podríem fer bona la dita , “que d’allà uns treuen els peus , altres els hi posen”, amb el convenciment de que res de tot aquest prejudici succeirà, advertint al Sr. Joan Rosell , que la seva fita a de ser no xuclar dels empresaris , sinó ajudar-los, fins i tot als catalans .
Als màxims portaveus del PSC, que ara volen refer allò que varen contribuir a esclafar, crec que no estan en posició de donar consells , n’hi de voler estendre la ma als que des de fa molt de temps no comparteixen la trajectòria n’hi el camí; Catalunya no pot acceptar compartir sobirania amb el PSOE del Sr. Bustos , Navarro i Ros, per mes que diguin i defensin el seu PSC, al Parlament de Catalunya.
 Repeteixo i insisteixo: El meu model d’independència de Catalunya , aspira a l’administració dels seus drets i dels seus recursos, tan econòmics com socials ; no implica el rebuig a la resta de l’estat espanyol; aspira a poder dialogar amb tothom de la resta d’Espanya i del mon; aspira a que aquesta resta del mon vulgui caminar entre els catalans i gaudir de tot allò que Catalunya pot oferir a tothom; aspira a ser lliure de pressions sectàries i radicals; aspira a que igual que i pot conviure un romanes , un marroquí , cubà o brasiler , també i pugui conviure un andalús , un madrileny o un galleg, mentre es respecti Catalunya en tota la seva exigència que emanarà de l’estatut; no crec justificat que l’empresariat tingui reticències sobre la independència de Catalunya, perquè els mercats flueixen allà on les garanties de qualitat i de solvència es consoliden com ha sigut sempre en el cas de Catalunya. Algú es pregunta que farà “La Caixa “ i el sector bancari català; jo estic convençut que procurarà que ningú es vingui establir a Catalunya per compartir la gallina dels ous d’or; altres els preocupa el sector turístic, i jo dic que el sol i la riquesa de la nostre costa ningú el podrà canviar , i estic convençut que els empresaris catalans son prou intel·ligents per mantenir l’atractiu , sense tenir que emprar mètodes de desprestigi.

Cal aprofitar el temps.

És cert que el ritual d'unes eleccions imposa breus terminis i el 25 de novembre està a menys de 50 dies, però també ho és que aquestes urnes poden ser només les primeres d'un llarg procés, que el propi president ha mesurat en una o dues legislatures.

L'objectiu és verificar de la manera més exacta quin és el parer majoritari de la Catalunya actual. Conèixer quants estan a favor de l'Estat propi i quants en contra mitjançant una consulta, a la qual cap demòcrata es podrà oposar.

De sobte la societat catalana es troba davant un paisatge inèdit mai dissenyat com tan proper i necessita que se li expliqui amb detall cap a on va. Sense ambigüitats. És necessari aclarir molts dubtes. Cal dibuixar com serà l'Estat de Catalunya, més enllà del lema. I aquí hi ha dos vessants a tenir en compte: les respostes que ja es coneixen i és suficient obrir les carpetes i explicar-ho. Per exemple, cal insistir en les greus conseqüències del dèficit fiscal amb números clars i contrastats i com retalla la qualitat de la nostra vida, cal argumentar què passarà amb les pensions o amb les exportacions, cal detallar com serà l'encaix amb Europa i com es reduirà el deute. És necessari que el poble s'adoni de com viurà i que ho valori.

I després hi ha altres preguntes sobre les quals no hi ha documentació a aportar, perquè la resposta dependrà del que es vulgui fer. I aquí sí que cal buscar els equilibris que permetin construir un Estat fort i estable, en el qual el seu primer valor ha de ser la convivència. D'entrada, cal assumir que Catalunya només serà un Estat democràtic si també ho volen una notable part dels castellanoparlants que aquí hi viuen. Els números manen. Cal rebutjar actituds que no són correctes: no es pot dir que els andalusos o els gallecs o qui sigui de fora ens roben, primer perquè hi ha llaços familiars de molts anys que poden sentir-se ferits, però sobretot perquè no és veritat. L'espoli fiscal ho genera l'estructura de finançament que imposa Espanya i no cap ànim dels forasters. El ciutadà que viu a Catalunya i se sent espanyol a més de català ha de saber des d'ara que es trobarà còmode en la nova Catalunya i podrà moure's també en castellà, molt millor que ara perquè les regles del joc seran clares i sense malentesos. Quant dany ha fet el Tribunal Constitucional a la convivència, tant de Catalunya com d'Espanya, amb la seva sentència sobre l'Estatut, que va trair els consensos de la Transició basats en una interpretació generosa de la Constitució.

Haurem a més de preparar-nos per a les provocacions mediàtiques i polítiques de fora. I caldrà combatre les insídies, les que hi ha i les que hi hauran, amb dades, informes i testimoniatges. Contra la cridòria, arguments. Se'ns diu que serem més pobres i que faran tot el possible per perjudicar la viabilitat de Catalunya. Serà capaç Espanya de castigar fins i tot als ciutadans de Catalunya que també se senten espanyols?

Per tot això cal aprofitar el temps. Perquè hem d'arribar informats a la gran pregunta: ¿quants ciutadans de Catalunya volen tenir un Estat propi? Una consulta que correspondrà organitzar al nou Parlament per trobar una resposta que, quan sigui definitiva, ha de comprometre a tots els ciutadans. No es podrà imposar un instrument: la Constitució, contra la seva pròpia raó de ser: la democràcia.

Cimera Independent fallida.

Ja he llegit les opinions de uns i altres, les seves motivacions i les seves aspiracions i els retrets que es fan.
Primer de tot haig de dir que la roba bruta es renta a casa i en privat i en aquest cas casa es Catalunya.
Totes les aspiracions són llegítimes, però unes no han de passar per sobre de les altres sinó solapar-se.
Be d’entrada podem dir que si SI demanava un 2 i un 1 a BCN i Gi i li oferien un 4 i un 3, doncs això tenia una solució ben fàcil un punt mig o sigui el 3 per BCN i el 2 per Girona o eren tan rígides les postures que eren inamovibles? Sense flexibilitat no s’arriba a enlloc.
...

He escoltat també que ERC volia aprofitar-se de la situació i volia diluir SI a dins seu després de les eleccions, evidentment no ho trobo just, una cosa es una associació electoral per presentar-se a les eleccions i una altre és que no puguin separar-se després d’assolir l’objectiu, com una unió temporal d’empreses per fer una obra. Per tant ací podien buscar un àrbitre, però permeteu-me fer les següents reflexions.
Bé si el objectiu de les pròximes eleccions es tenir al parlament una majoria absoluta de partits que estiguin compromesos amb el dret a decidir i una vegada assolit aquest objectiu es fa un referèndum per la independència, estat propi o el que sigui.
Poden succeir dues coses:
Que el referèndum permeti assolir l’objectiu i aleshores, fins i tot el president Mas dimiteix (segons les seves paraules) i evidentment tot el Parlament. I es convoquen eleccions Catalanes.O be no s’assoleix l’objectiu i les coses segueixen com estan, sempre per voluntat del poble.Doncs bé en el primer cas, no te massa sentit dir si se separen o premuneixen units els de la #cimeraindepe, doncs hauran anat junts per assolir un objectiu i al assolir-se es tornaran a dissoldre, per presentar-se al nou Parlament Català.
En el segon cas, evidentment no hauran assolit l’objectiu i poden anar cadascuna pel seu compte en la legislatura.
Per tant la proposta podria ser condicional als objectius i tant si es dona una cosa com l’altre, després de aconseguir l’objectiu anirien per separat.
On és el problema?
Us recomanaria que ho tornéssiu a provar amb la ment més oberta que el objectiu està per sobre de partits, de personalismes o de banalismes com el del número de cadira.
I si us plau diuen que en política l’única cosa que no es pot fer es el ridícul.Parodiant a uns que no m’agraden gens us diré que Catalunya es lo primer.
Que tingueu un bon dia

Comença una nova etapa. El poble de Catalunya té la Paraula.

El President Mas emplaça els catalans a exercir

democràticament el seu dret a l’autodeterminació

-           

Discurs històric. El President Mas ha pronunciat davant del Parlament de Catalunya un discurs històric a l’alçada de la transcendència del moment polític que vivim i ha emplaçat els catalans a exercir democràticament i pacíficament el seu dret a l’autodeterminació per tal de garantir que el país pugui seguir sent i pugui seguir prosperant en el futur com no ho ha fet durant els darrers 30 anys.

-      

Comença una nova etapa. El passat dia Onze de Setembre la societat catalana va sortir massivament al carrer per demanar de forma cívica i pacífica un estat propi dins la Unió Europa que ens permeti seguir progressant com a nació. La gran manifestació de la Diada significa l’inici d’una nova etapa en la qual els ciutadans de Catalunya hauran de decidir quins camins cal emprendre en el futur.ç

-      

Cal traslladar la veu del carrer a les urnes. Davant d’un moment excepcional com el que estem vivint calen decisions excepcionals. En aquest sentit, el President Mas ha convocat eleccions al Parlament de Catalunya pel proper dia 25 de novembre per tal de traslladar a les urnes la veu que el passat Onze de Setembres es va fer sentir als carrers de Barcelona.

-      

Radicalitat democràtica. El President Mas ha entès i ha recollit el missatge que ha llençat la societat catalana. Si Catalunya vol engegar un procés de gran envergadura i dificultat com és el de la construcción d’un estat propi, cal consultar el poble de Catalunya i, en democràcia, l’aval del poble s’aconsegueix a través de les urnes.

-      

El poble de Catalunya té la paraula. L’any 2010 CiU va guanyar les eleccions amb el pacte fiscal en el seu programa electoral. La gran mobilització de la Diada combinada amb la recent negativa del Govern espanyol al pacte fiscal ha obert una nova etapa i, per tant, davant d’aquesta nova etapa cal també una nova legitimitat. Si ara volem anar més enllà del pacte fiscal és necessari l’aval de la ciutadania.

-      

El lideratge del President Mas. Davant d’una situació extraordinària calen decisions extraordinàries i calen també persones extraordinàries. Als polítics els correspon interpretar i liderar els moviments que es produeixen a la societat i el President Mas ha sabut escoltar i entendre el missatge dels catalans.

-      

Discurs de país. Lluny de fer un discurs de partit, el President Mas ha fet un discurs de país dirigit al poble de Catalunya. En el seu discurs el President Mas ha lligat les seves fites personals als objectius  nacionals de Catalunya, s’ha compromès amb els ciutadans a assumir personalment l’èxit o el fracàs d’aquest procés que ara tot just comença.

-          La força de Catalunya. El President Mas ha recordat en el seu discurs que ara no toca buscar enemics afora, sinó ara és el moment de fixar-nos en la força que tenim com a país. En aquest procés constituent que acabem d’iniciar ens avala una història mil·lenària, una democràcia i unes institucions de les més antigues d’Europa, una identitat forjada al llarg dels segles i una llengua pròpia que, malgrat tots els intents, ningú no ha pogut silenciar, però sobretot ens avala la nostra voluntat de ser i aquest és el millor aval que pot tenir qualsevol nació

President Mas.

Jutjar una persona no és cosa fàcil. A Mas fa uns quants anys que l'admiro, tot i que al començament el meu preferit era en Pere Esteva. Lamentablement aquest últim va optar per anar a Esquerra que ja començava a ser absolutament depenent del PSC-PSOE i tot va acabar malament amb la formació del tripartit. En Mas va començar a explicar les seves idees en alguns actes del partit, i tot i que em semblava un xic massa prudent, les raonava de tal manera, amb tanta pedagogia que ràoidament em va semblar un fora de sèrie en aquest terreny. Després va anar agafant gruix com a persona de caracter, aguantant amb dignitat totes les "indignitats" i grolleres gens encertades del programa de TV3 d'en Soler i molts opinadors interesats. Al Parlament sempre ha fet goig escoltar-lo amb un llenguatge tantr educat i correcte. Va guanyar les seves segones eleccions, Veure'l argumentar al Parlament, després de sentir en Maragall o en Montilla, o la quasi totalitat dels parlamentaris, era un exercici de desigualtat tant extrema a favor seu... En fi. Està demostrant que per fi les seves capacitats poden ser valorades i útils per obtenir el que cap altra persona s'ha atrevit a fer fins ara. Endavant President, esperem molt de vostè. //*//

Estar al govern d'un país petit un amb un estat hostil, sense majoria absoluta obliga a fer pactes amb el dimoni de tant en tant, però ara estem en un punt històric que no podem deixar escapar. Generositat política i UNITAT, i votar el camí que ha engegat el President no és tornar-se convergent, no patiu.

La llei per a tothom.

La Llei és per tothom. I per tant a la Declaració Universal dels Drets Humans l´any 1948, ja diu que tothom té dret a una nacionalitat. I per tant la dels catalans és naturalment, la catalana, i no és pas l´espanyola. Una constitució i un Estatut derivat, fets després dels Drets Humans, no té cap mena de valor, perquè si n´hi ha de jurídic, n´hi ha un que és superior que és el de l´esperit. I aquest no és negociable. Un altre amic, en J. Carner-Ribalta, va declarar a un diari de Califòrnia: In things of the spirit you can never be beaten. Estem esperant que feu una relliscada amb armament perquè quedareu desautoritzats legalment a Europa des del moment en que són membres de la Unió Europea, i no es negocia amb armes, sinó amb intel.ligència. Les armes són quan no se´n té, d´intel.ligència. I és clar, és un altre factor de dir-los passi-ho bé.

Si aquesta nit es miren al mirall els hauria de caure la cara de vergonya. Quants morts van provocar a la darrera guerra de 1936-1939?. I encara tornen a dir que en voldrien fer més?. I a sobre fer-nos creure que els assassinats són legals?, Per què ho diu un paper?. Però quina mena de gent és aquesta?. No se´ls hauria de multar, i expulsar d´Europa?. No tenen vergonya?. Es pensen que són més valents perquè tenen armes per matar?. És que m´indignen. No es poden dir persones amb aquesta mentalitat, tan espanyola, precisament. Quina sort tinc, de NO formar part d´aquella nació violenta!. Sóc català i prou!.

Si treuen un sol home armat al carrer ja hauran perdut. Això és l'Europa occidental i estem al Segle XXI i no es consenteixen coaccions ni amenaces armades per part de ningú. Aquestes amenaces de l'estat espanyol s'haurien de denunciar a la UE: Que quedin retratats com el que son: Que Europa sàpiga de quina mena de gentola ens volem independitzar.

 

Ara estan en la fase de les amenaces. A mi no em fan por, van dirigides sobretot al seu públic. El que sí que em fa por és quan comenci la fase "reality show" i es posin a somicar i ploriquejar. Hem d'estar preparats per a resistir el seu xantatge sentimental: que no s'aprofitin de la nostra tradicional bonhomia i ens menin un altre cop al seu hort.