El federalista de la corba de Jofre Lombart. Troç d'article!!

Hi ha una llegenda urbana que diu que a Espanya, de tant en tant, apareixen esperits amb forma de persona i que tenen ganes de fer una Espanya federal. Aquests últims mesos hi ha testimonis que diuen haver-los tornat a veure amb força. Tant amb la noia de la corba com amb el federalista messetari acostuma a passar el mateix: ningú l'ha vist directament sinó que sempre és un conegut d'un conegut a qui se li ha aparegut. I una altra similitud: de la mateixa manera que la noia de la corba es manifestava per alertar al conductor d'algun perill, aquestes aparicions federalistes tendeixen a ser més freqüents quan la unitat d'Espanya està en risc. Si mor Franco i els nacionalismes estan esvalotats, apareix el federalisme de la corba per dissuadir-los. (El problema és que en aquella ocasió, enlloc d'una aparició en van sortir 17 de cop, el famós cafè esotèric per tothom).
Uns anys després, i davant l'adveniment de l'independentisme, van tornar a veure's aparicions. Intel·lectuals primer, partits polítics després i algun tertulià despistat tot seguit van assegurar haver-les vist. I és que el fantasma no sorgia unilateralment sinó que ho feia de manera legal, acordada i, sobretot, ben intencionada. Però per comprovar si el federalisme és un esperit o una opció política real cal respondre de manera senzilla a unes quantes preguntes. Per exemple: contestar si Catalunya serà reconeguda a la Constitució com una nació amb dret a decidir. O preguntar si (ja que estaríem davant de dues nacions lliures unides des de la llibertat) la nova Constitució Espanyola abolirà l'article que atribueix a l'exèrcit la garantia de la unitat territorial.

Als federalistes de carn i ossos no els importaria que Catalunya tingui també un concert econòmic com el basc. Ni tampoc que Catalunya tingui blindades les competències en ensenyament i cultura. O que el català sigui llengua oficial a Catalunya i d'especial protecció a la resta de l'estat. Totes les administracions a Catalunya, inclosa la de justícia, hauran de fer-lo servir com a llengua vehicular. I que el Ministeri d'afers Estrangers elevi al Parlament Europeu una petició perquè el català sigui reconegut com a idioma oficial a les institucions europees.

Segur que quan siguem federals, les polítiques socials es decidiran des de Catalunya: això inclou la gestió de la immigració, les beques, la llei de la dependència, les ajudes al tercer sector, la gent gran, la joventut o la violència de gènere. Per no parlar de Renfe, Adif i totes les infraestructures territorials: segur que Catalunya en tindrà la última paraula. I ja posats, quan siguem federals, l'estat espanyol reconeixerà les seleccions esportives nacionals. És més, les promourà davant les federacions internacionals (FIFA) i del Comitè Internacional Olímpic com ha fet el Regne Unit amb Escòcia, Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord.

El cas és que després d'unes setmanes amb aparicions nocturnes sobtades de federalistes sobrevinguts, quan s'ha fet de dia no n'ha quedat ni rastre. Un ens anomenat federal, comitè federal (del PSOE), s'ha carregat el federalisme. I així fins a la pròxima aparició. De moment, el federalista de la corba s'ha tornat a esvair. I això que han anat a cridar a gurus de bona voluntat que, impotents, han admès: no Podem.

Tinc la convicció que la mala acció del govern espanyol és més determinant que no pas els derivats de la pròpia crisi global.

La immensa majoria dels que han acudit a les manifestacions i actes reivindicatius tenen en el seu salari el seu principal capital juntament amb els estalvis de tota la vida. Hi han estat presents molts joves, en gran part sense feina, alguns amb ocupació precària, i hi han participat els que tenen la sort de treballar però aspiren a un país millor. La revolta dels somriures l'ha encapçalat gent que ha treballat tota la vida i desitja seguir-ho fent en el context d'un país del que pugui sentir-se'n orgullosa.

La segona cosa que ha quedat assentada és contra què ens hem revoltat. Ho hem fet contra l'Estat. No contra Espanya en genèric. Menys contra els espanyols. Sí contra un Estat que ha sumat a la seva tradicional ineficiència i centralisme una dosi inconcebible d'autoritarisme. Incapaç davant de la bufetada monumental que ha suposat la crisi. Inconcebiblement perseverant en la seva voluntat d'eliminar la nostra identitat, amb la llengua al capdavant. Ens ha quedat clar que amb aquest Estat no hi ha esperança. Ens exigeix una lluita innecessàriament titànica per seguir progressant. Ens impedeix tractar de transmetre a les generacions futures un país millor que el que havíem rebut.

Ens hem revoltat contra l'Estat perquè és el principal responsable del sotrac social que hem viscut, i que no s'ha acabat. Tinc la convicció que la mala acció del govern espanyol és més determinant que no pas els derivats de la pròpia crisi global. Així ho he pogut observar des del govern de Catalunya. És la seva maldestre acció qui més ha contribuït a que avui visquem pitjor que fa un decenni, que les famílies hagin perdut renda, que els salaris s'hagin estancat, que l'atur hagi crescut exponencialment, que les desigualtats socials hagin augmentat, que la nostra identitat sigui innecessàriament qüestionada, que la nostra societat hagi de viure sotmesa a un nivell de corrosió i desassossec que brolla de les pròpies institucions públiques. Tot plegat són coses massa greus, tenen arrels massa profundes, com per adjudicar-les a la responsabilitat d'un mal govern de torn, són la conseqüència d'estar en mans d'un mal Estat, d'un Estat caducat, incapaç de desplegar les seves obligacions. El nostre és un país capaç de crear prosperitat, i crec que la nostra societat desitja consolidar un model de benestar més just i democràtic. El nostre és un país que està predisposat a construir un país millor i la gent mobilitzada ha entès que és l'Estat qui frustra les nostres expectatives de millora, negant drets i impedint projectes de futur.

Ha quedat clar. L'Estat no només no resol els problemes, els accentua. Ho estem veient aquest dies amb Rodalies de Barcelona, o hem pogut observar des de fa dècades amb el corredor mediterrani, el tracte a la llengua catalana o el dèficit fiscal català. L'Estat no només no fa, tampoc deixa fer. Ho vàrem veure amb la sentència del 2010 contra l'Estatut i amb la posterior operació de desmantellament de l'autogovern català.

Sabem d'on brolla el nostre malestar, moltes de les nostres precarietats i de les nostres desesperances. Sabem que tot plegat està emparentat amb la crisi global, però sobretot hem entès que tot plegat és essencialment un producte innecessari de les polítiques estatals, quasi sempre inadequades, sempre saturades d'incompetència i de males decisions, sempre contràries als nostres interessos i a les nostres necessitats.

El nostre problema és l'Estat. Però l'Estat espanyol què és? Essencialment una elit relativament petita, enrocada dins de les institucions estatals, orientada a la captació de rendes, amb precises aliances amb determinats poders empresarials i mediàtics, ancorada en un ideologisme tronat i en la defensa dels seus interessos corporatius. Incapaç d'escoltar. Incapaç d'obrir-se. Incapaç d'evolucionar. Incapaç d'imaginar res. És aquesta mena de capitalisme castís i clientelar que els associa.

No cal dir que la nostra mobilització ha posat potes enlaire el caduc tramat institucional i polític espanyol. Hem construït un moviment transversal, obert, pacífic i democràtic. Hem configurat un dels processos polítics més rellevants de la història de Catalunya. Hem posat les bases que ens han de permetre transitar de la Catalunya autonòmica a la Catalunya independent. Hem aconseguit generar una nova esperança, una nova il·lusió.

Dic tot això per a mostrar l'envergadura del que hem fet, però tanmateix serveix per il·lustrar la importància del que queda per fer. Som molts els catalans que sabem contra què i contra qui estem mobilitzats, però no és menys veritat que ens queda un ampli perímetre de gent per a convèncer. Traduït en termes electorals a quasi els 50% dels electors. I aquest és -juntament amb la captació d'aliances internacionals- l'aspecte més decisiu que ens queda per resoldre. Ens cal eixamplar el perímetre. Un nombre immensament majoritari de ciutadans s'hi han de sentir directament concernits. Concernits i engrescats.

Penso que només hi ha una manera de fer-ho. En primer lloc hem de precisar com serà el país que aspirem aconseguir. I en segon lloc hem d'aconseguir que cada ciutadà percebi que hi guanyarà amb tot això. La independència no ha de ser un acte de fe. I un Estat propi no ha de ser presentat com una fòrmula infal·lible. Construir un Estat i desplegar un país independent no ve determinat per cap voluntarisme diví, ve determinat per la seva capacitat d'engrescar a cadascun dels homes i les dones que vivim a Catalunya. No importa d'on es ve. Cadascú ho ha de viure com l'opció més lúcida, la més fonamentada, la més rigorosa.

En aquest sentit, cal suposar que la prevista elaboració de la futura Constitució catalana serà important, però no crec que sigui suficient. Construir un estat propi no exigeix unanimitat política en les formulacions, però sí molta unitat política, i encara més la convicció agregada d'una àmplia majoria social. Aconseguir l'Estat propi implica haver-lo pensat molt. I haver-ne socialitzat les característiques i les virtuts en tots els racons del país. La independència serà possible si el país ha estat molt ben pensat i les seves avantatges han arribat a la gent. I una àmplia majoria de ciutadans n'ha d'estar convençut.

Permetin-me un exemple del que vull dir. En els anys setanta i vuitanta es va produir un procés de modernització sublim de la majoria de les nostres ciutats, amb Barcelona al capdavant. Va sortir bé i hi van participar milers i milers de ciutadans convertits en agents de canvi. Va sortir bé perquè en els anys anteriors, a través de les universitats, dels col·legis professionals, de les associacions de veïns, dels partits polítics clandestins i dels milers de ciutadans compromesos amb el futur, van pensar a priori què calia fer i com calia actuar sobre els teixits urbans. S'havien observat els precedents noucentistes i republicans. S'havien analitzat les coses més destacades que estaven passant pel món. S'havien aprofundit solucions per a cada ciutat, per a cada poble, cada plaça i cada carrer. La gent volíem les noves ciutats democràtiques perquè volíem la democràcia, però a més perquè les associàvem a les transformacions que havíem imaginat. Imaginar el futur és també una font d'energia cívica i política fonamental. Haver imaginat les virtuts de les noves ciutats va ser una clau fonamental de l'èxit transformador que va suposar la revolució urbana dels setantes i vuitantes.

Ara ha de passar una cosa equivalent, però encara més potent. Construir un país nou -un Estat nou- precisa d'una acció col·lectiva que pensi amb profunditat cada aspecte decisiu. Cap divinitat ens dictarà la millor solució. Els errors i els encerts seran nostres. No n'hi prou en dir que apostarem per l'educació i per la cultura, per la innovació i per la modernització tecnologia, per les infraestructures de qualitat, per un sistema de ciutats intel·ligent i pluricèntric, per un model d'administració estatal petit però eficient, transparent i democràtic, sense interessos propis. Tot això són els meus enunciats, són els meus ideals, com estic segur els de molts de nosaltres. No n'hi ha prou en enunciats. Hem d'anar més enllà. Hem de precisar com serà aquest Estat, com el relligarem amb una societat civil que volem forta, cooperativa i universalista. Com farem un país més just, net i democràtic. Com articularem un sistema fiscal just i progressiu. Com avançarem en la construcció d'un país on les rendes mes baixes creixin mes de presa que les altes i on tothom tingui l'oportunitat de configurar una vida digna. Seria bo pactar prioritats i comminar-nos a executar-les amb diligència. Volem saber què farem per tenir un país modern on els ciutadans no ens haguem de defensar de l'Estat i el tinguem al nostre servei, és a dir al servei del be comú.

Estic segur que som molts els qui compartim la idea de que el interès propi comença per preocupar-se del bé comú. Per molts dels mobilitzats el sol fet de treballar per aconseguir materialitzar aquests ideals és suficientment engrescador per a no dubtar que ens convé la independència. Però entenc perfectament que per a molts altres calguin raons més explícites. Per a mi el dubte no és si hem de ser o no independents, per a mi el neguit és tot allò que perdem cada dia que no ho som. Però entenc que la meitat dels votants del nostre país encara no ho creuen.

Nous arguments comencen a aflorar en el si dels partits polítics contraris a la independència de Catalunya.

Amb la independència, els espanyols que vulguin continuar essent-ho, ho seran i no serà l'Estat català el qui els ho privi. Seran catalans i espanyols. Els catalans que no volguem ser espanyols, només serem catalans. Ara, sense independència, molts som espanyols a la força i ser català no té cap transcendència jurídica, no és cap nacionalitat en l'ordre jurídic internacional. Crec que salta a la vista quina és la situació més injusta.
Què els semblaria als de C's que els milers d'immigrants marroquins i els seus fills, molts d'ells nascuts aquí, volguessin que Catalunya estigués sotmesa a la sobirania del Marroc total o parcialment o que a Catalunya s'apliqués la llei civil marroquina, per exemple? Malament, oi? Em fa l'efecte que els de C's confonen immigració amb colonització. Immigrar és respectar la nació d'acollida i integrar-s'hi. Colonitzar és voler que l'estat d'origen mani sobre la nació d'acollida.
La manera de pensar o de sentir de Ciudadanos, a més, està completament injustificada perquè en cap moment s'ha dit que l'Estat català hagi de privar de la nacionalitat espanyola, de la possibilitat de poder seguir essent tant espanyol com català, a cap persona que vulgui conservar la nacionalitat espanyola. Som els que no volem ser espanyols els que ho hem de ser a la força i a sobre no podem ser catalans, doncs ser català avui en dia no és cap nacionalitat.
El problema sentimental dels Ciudadanos és el que la Història coneix com a colonització. Quan els immigrants volen que l'estat del qual provenen tingui sobirania sobre la nació d'acollida, ja no són immigrants, són colons, colonitzadors i imperialistes. Vergonya se n'haurien de donar tan sols per pensar com pensen. És una manera de pensar que va quedar desterrada a mitjans del segle XX quan es van iniciar els darrers processos de descolonització.

Un principi democràtic bàsic: la sobirania es del poble, i s'expressa a les urnes.

Tots aquests tipus d'argumentaris no són massa nous. S'empelten perfectament amb el plantejament entre burlesc i paternalista que Ortega i Gasset va desplegar a les Corts espanyoles, l'any 1932, en el debat de l'Estatut d'Autonomia català. És allà on va defensar que amb els catalans només hi cabia una actitud, la de la conllevància vista la nostra irrefrenable tendència al particularisme. Era -deia l'insigne pensador- una cosa de caràcter. Els catalans som particularistes i tothom que ens entabana particularisme ens té al darrere, més o menys com un ramat que desitja ser enredat.

El pensador espanyol deixava clar que ell, com a signe de pertinença a una cultura espanyola, superior i tolerant, estava disposat a conllevar l'esperit primitiu dels catalans. Acte seguit aclaria, però, que els catalans no ens havíem de confondre perquè una cosa era conllevar el nostre particularisme i una altra era compartir el poder. Va acabar la seva intervenció recordant als catalans presents a l'hemicicle que la sobirania no era discutible. El particularisme podia ser una propietat dels catalans, però la sobirania era propietat de l'Estat espanyol.

Han passat els anys, però la base argumental és similar. Els catalans estem obtusament orientats a mirar el passat, tenim un caràcter líquid que ens posa a disposició de qualsevol líder sense escrúpols. És clar, a més, que tot el que fem està guiat sempre per l'egoisme econòmic.

Em costen d'entendre les raons de tanta banalitat interpretativa i de tants prejudicis. Suposo que d'una manera són una manifestació més del llenguatge tergiversador que els propietaris de la nostra sobirania han construït al llarg del temps. Crec que les raons de la majoria dels sobiranistes són relativament senzilles: volem abandonar un Estat que considerem impropi i francament perjudicial per als nostres drets i interessos com a ciutadans. I, en conseqüència, no cal dir que desitgem dotar-nos d'un Estat nou i necessàriament més virtuós. Aquestes són les raons de la revolta democràtica que han protagonitzat centenars de milers de ciutadans durant pràcticament un lustre.

Hem decidit que no tenim per què aguantar la desgavellada realitat política que ens envolta. Hem resolt que no hi ha cap llei de la naturalesa que ens obligui a malviure per decisió d'uns pocs que es consideren propietaris de la nostra sobirania. Hem conclòs que una part substancial dels nostres mals van associats a la nostra pertinença a un Estat francament ineficient, jeràrquic, centralista i autoritari que està molt lluny del que hauria de ser, i del que podria haver estat. És un Estat construït en benefici d'una elit -i els corresponents coaptats- que se'n considera propietària i que perjudica de manera notable els drets i els projectes de vida dels ciutadans.

Em pregunto si no seria molt més engrescador per a tots que els nostres opositors aprofundissin les nostres veritables raons. No és difícil de comprendre. Hi ha motius per a lluitar per la nostra prosperitat, contra l'estigma brutal de l'atur, contra la creixent desigualtat, contra la brutal corrosió social que ens envolta. Lluitem per a fer créixer les rendes familiars tan brutalment disminuïdes per polítiques inadequades. Lluitem per regenerar les nostres tradicionals virtuts cíviques, amb la capacitat creativa i emprenedora al capdavant. També per a defensar un sentit d'identitat favorable a la cultura de l'esforç, a la innovació, a la participació, a la singularitat i al universalisme. Lluitem perquè tenim dret a posseir un Estat més eficient, una justícia més justa i una democràcia més democràtica.

Vist el que molts de nosaltres volem i els que molts dels oponents diuen que ens motiva, tal vegada, seria bo exigir-nos a tots, especialment als que escrivim i parlem en tribunes públiques, que donem exemple. No siguem reduccionistes. Recordem que, acabi com acabi, el pacte, el consens i la cooperació seran eixos imprescindibles en la dinàmica interna de la nostra comunitat i en la relació entre països. Donem gruix a les idees. Una societat dóna valor a la cultura quan admet la seva complexitat. Posem-nos d'acord en tres idees bàsiques. La primera: tothom te dret a habilitar ideals i somnis. Per a molts de nosaltres una Catalunya independent és un ideal. La segona: la bona política -nova o vella- està per harmonitzar les divergències. No ens atabalem. La diferència alimenta les opcions. I la tercera sigui com sigui no deixem de banda mai el mètode democràtic. És la millor manera de resoldre les diferències. De res serveix dir als altres que son curts i ximples o portar-los als tribunals.

Que té d'estrany que tants catalans ens haguem revoltat contra una determinada manera d'entendre l'Estat? Que té de mal que tants vulguem treure la nostra sobirania d'un Estat jeràrquic, autoritari i ineficient? Que te de particular que tantíssima gent vulguem construir un Estat propi? Estic fermament convençut que gestionar la pròpia sobirania no és només un dret, és també la via més directa a la millora social. Sobirania, democràcia i justícia tenen en l'Estat el seu principal instrument d'acceleració, o segons com el seu principal fre. Tenim dret a pensar que a Catalunya hi haurà una millora social significativa quan disposem d'un Estat modern, fet a mida, eficient i controlat democràticament. I estic convençut, fins i tot, que els espanyols aconseguiran un Estat homologable quan els catalans haguem aconseguit el nostre.

El problema d'Espanya no és el particularisme o l'egoisme català. És el seu Estat. És l'enroc polític de les elits que han benviscut parapetades darrere de l'ideologisme unitarista i que han actuat quasi com un sistema de castes extractives. Per a elles unitat, rendes fiscals i benestar propi van lligades de la mà. Unitarisme, extracció de rendes i monopoli de poder són la mateixa cosa. El seu maldestre Estat, monopolitzat, ineficient, excloent i exclusiu, no és el nostre. I de fet bo seria que no fos el de gaire gent per que se'm fa difícil de comprendre com gent progressista pugui compartir la defensa quasi numantina d'un Estat del qual ha brollat la crisi política, institucional, social, econòmica que viu Espanya quasi de manera perenne.

M'hauran d'explicar com la gent que es diu d'esquerres pot validar un Estat que no prioritza el bé comú, que provoca malestar social i nacional, que genera la major part de la corrosió social que ens envaeix. Se'm fa difícil d'entendre com poden defensar un Estat que no és capaç de plantejar un mínim projecte de país que puguem compartir, que ha substituït la defensa del benestar per l'obsessió de l'unitarisme i la homogeneïtat. Se'm fa impossible d'entendre com algú pot encara defensar un Estat que es proclama defensor dels interessos d'una elit minoritària que hi viu emboscada, disposada a defenestrar a qui en qüestioni el seu dret a usufructuar-lo a lliure disposició.

El principal problema de Catalunya, la mare i el pare de tots els altres, no és el nostre malaltís particularisme, no ni tant sols -com diuen les esquerres radicals- la lluita cobdiciosa dels burgesos contra els proletaris. Tenim problemes comuns a totes les societats del planeta: l'acumulació brutal de riquesa en mans exclusives d'una casta del 1%, que provoca l'empobriment del 99% restant o les dificultats propiciades pel capitalisme global. El problema no és tampoc el govern català. Ni el d'ara ni el d'abans, ni l'anterior. Poden haver fet les coses millor o pitjor, però cal entendre que el marge de maniobra de les institucions catalanes és lil·liputenc. I aquest és el nostre problema estructural bàsic: ens manca poder d'Estat.

Per tant, més enllà dels problemes del món, que òbviament compartim, en posseïm un d'exclusiu: és diu Estat espanyol! És aquest el problema que ens diferencia de la majoria dels nostres compatriotes europeus. Vivim en un Estat impropi, apropiat en exclusivitat per una petita elit enrocada dins de les seves institucions. I en aquest nus estem. La nostra lluita per a fer un país millor xoca frontalment els privilegis de la minoria que el monopolitza.

Les elits estatals saben que aquesta és la raó per la que tantíssims catalans volem marxar-ne. Saben, com sabem nosaltres, que la nostra lluita per la sobirania és la nostra lluita per la prosperitat, per la igualtat, per la cohesió i per la llibertat. I saben, per tant, que es la lluita contra els seus privilegis. I per això s'hi oposen de manera tant ferotge.

Seria bo que aquells que desqualifiquen a l'engròs el moviment sobiranista català recapitulin. Potser seria més intel·ligent pensar que hauran de conviure amb una gent que no estem disposats a tirar enrere. Potser els seria més convenient acceptar una conllevancia no paternalista i veritablement democràtica. Potser seria bo que admetessin que els que reivindiquem un Estat propi no desapareixerem per molt que se'ns repeteixi que no tenim dret a existir. Sé que els unionistes difícilment deixareu de ser-ho. Compartim, almenys, un principi democràtic bàsic: la sobirania es del poble, i s'expressa a les urnes.

Mireu bé qui són els que denigren Espanya. Nosaltres no li volem cap mal a Espanya.

No deixa de ser una bona notícia que els adversaris vagen cometent errades. I encara més, si són d’aquesta mida. Ja fa molt temps va dir Vicent Partal que Espanya ja no podia fer res per fer descarrilar el procés cap a la independència de Catalunya. Que només es podia malmetre des de la pròpia Catalunya. I ara, veient com després de les eleccions els catalans sí que han sabut gestionar un resultat difícil mentre que els espanyols no sembla que ho vagen a aconseguir, veure com han de posar-se en evidència per no aconseguir res de res, fa goig. Després de tants i tants anys sabent que estàvem en una terrible inferioritat, ara veure com els altres són els qui no poden seguir el ritme em resulta fantàstic.
I tant, que anem bé! I ells sense govern.
El front exterior és un àmbit clau per l’èxit del nostre procés. Per això és lògic que el govern espanyol que tant ens estima, hagi decidit pujar un graó en la seva agressivitat. El que potser no sabien és que aquesta manera d’actuar tan barroera se’ls girarà en contra i, en canvi, ens anirà molt bé als independentistes catalans. Si abans teníem un aliat a Letònia, ara pot fer que l’opinió pública d’aquest país, doni suport al seu polític i per tant a les seves decisions. Caldrà sentir què diu per defensar-se d’aquestes calúmnies. Aquests errors és segur que sortiran molt cars. Poc pinta Espanya a Europa que només falta que continuï emprenyant. És, en definitiva, una mostra més de la marca Espanya. I si el govern espanyol fa això ara és perquè beu que potser sí que ens en sortirem i vol curtcircuitar els lligams internacionals amb la qual cosa podem concloure que ho estem fent força bé.
Ara aniria bé que ho seguissin fent de la mateixa manera amb altres polítics europeus i així aniríem ampliant les simpaties d’Europa envers Catalunya.
Aprofitant l’avinentesa voldria dir que en una entrevista a la ràdio que han fet al cònsol general americà de Barcelona, ha dit que diàriament informa el seu govern del que passa aquí i això fa suposar que Barack Obama i els seus col·laboradors saben perfectament què volem i on estem.
A la desesperada perquè Catalunya ha entrat en el famós període de resolució dels divuit mesos, perquè Espanya no té govern ni se sap quan en tindrà, perquè el PP ja es veu al carrer i sobretot perquè cap dels esforços diplomàtics espanyols per a amenaçar Catalunya no ha reeixit.
A Catalunya ja sabíem que Rajoy és incapaç de fer política. Ara ho comproven a Espanya. Un mes i mig després de les eleccions, Rajoy no ha aconseguit ni un sol suport per governar, i si no canvia la situació, i demà el rei Felip VI el torna a proposar com a candidat a la investidura, Rajoy li dirà que no. El pla de Rajoy, o seria millor dir-ne el ‘kit’ de supervivència, consisteix a no presentar-se, que ho provi Sánchez i no se’n surti, Sánchez hagi de dimitir i es tornin a convocar a eleccions on el PP milloraria. Rajoy és víctima de la seva indolència política i de l’autosuficiència del PP, que quan governa amb majoria absoluta menysprea tothom, i ara es troba aïllat.
Són com els que volen apagar un foc abocant-hi benzina o els que es troben perduts en una barqueta al mig de l’oceà i cedeixen a la temptació de beure aigua de mar.
Penso que caldria dir als ciutadans catalans que se senten sobretot o exclusivament espanyols i que pateixen en silenci per la marxa de la independència: “Mireu bé qui són els que denigren Espanya. Nosaltres no li volem cap mal a Espanya.”