No hi ha res a fer amb aquesta CUP.

El pacte agònic que va fer possible el pas al costat del President Mas va ser potser l'última carta per salvar el procés com l'havíem conegut fins llavors. I va tornar a obrir un horitzó d'esperança de que, ni que fos amb un gran sotrac, el pacte signat entre Junts pel Sí i la CUP, permetés fer d'aquesta legislatura i de la majoria pel Sí obtinguda a les eleccions la legislatura de la independència.

Però aviat es va començar a veure que, necessitats com estàvem de creure que podíem fer-ho, vam ser massa optimistes, fins i tot uns il·lusos.

Fa dues setmanes la CUP va solemnitzar que ells no se sentien lligats al pacte signat. I que per tant si el volien complir ho farien i si no volien, no.

La deslleialtat de la CUP amb el pacte signat ha estat permanent, constant. Però ara arribem a un dels moments clau de la legislatura i el procés: els pressupostos. D'acord al pacte subscrit és evident que ni n'hauríem de parlar. Els pressupostos la CUP està compromesa a aprovar-los d'acord al pacte que varen signar. I en canvi han presentat una esmena a la totalitat.

Tanmateix, al punt al que la CUP ha portat les coses, ja és igual si s'aproven o no. El gran problema que tenim és que l'ús deslleial i irresponsable que ha fet la CUP de la seva minoria de bloqueig en relació a la majoria parlamentària per la independència està esquerdant dramàticament la majoria social per la independència.

El problema ja no és "gestionar" la independència, és més gros, perquè l'actitud de la CUP i els seus posicionaments, hàbilment amplificats per tots els mitjans de comunicació contraris a la independència s'està carregant la majoria social per la independència assolida el 27S.

A la Facultat de Dret em vaig familiaritzar amb una expressió per descriure i valorar els danys que una cosa pot causar: "daño emergente y lucro cesante". El "daño emergente" és el mal efectiu, el dany causat de manera directa. El "lucro cesante" és allò que deixes de guanyar com a conseqüència del fet en qüestió. En el nostre cas el daño emergente és aquest desgast directe a que la CUP sotmet la majoria social per la independència. I el lucro cesante és que, atrapats en els seus deliris, no es visualitza la feina que fa el govern per gestionar el procés cap a la independència (que és molta) i no es pot traslladar a la societat un missatge de confiança i il·lusió en relació a la independència. Hi va haver una època, fa uns tres anys, que tot el que fèiem era per explicar perquè volíem la independència i què implicaria. Ara estem totalment col·lapsats per l'espiral destructiva de la CUP. Ja fem molt intentant evitar l'efecte devastador dels seus deliris. I no hi ha manera de teixir un relat del moment i del que anem a fer i de les implicacions positives que tindrà per a tots.

Diumenge hi va haver una manifestació important a Barcelona. Dic important pel que defensava (els drets socials dels catalans davant les agressions del TC) i per qui la convocava: gairebé tots els partits polítics, els sindicats i les grans organitzacions de la societat civil. Doncs malgrat aquesta enorme llista d'organitzacions convocants, totes elles amb gran capacitat de mobilització, el resultat va ser més aviat discret, per no dir que es va punxar. Segons els organitzadors, 60.000 persones. Segons la GU, 8.000. Moltes soflames prèvies, molta poesia social, moltes crides, moltes sigles i performances... però una mobilització final fluixeta. Fins al punt que ja no era important la manifestació sinó la "unitat" de sigles en la convocatòria.

Setmanes enrere la CUP va convocar una altra manifestació, aquest cop sota el delirant paraigües aquest de la "desobediència", del "desobeïm". Un altre fracàs. Com a molt un parell de milers de persones. Molta samarreta i molt postureo i al final de la mani a Plaça Sant Jaume, sort de les cartolines, perquè estava mig buida.

Anem fent seguidisme dels deliris cupaires, anem fotent-nos trets al peu, que al ritme que anem quan ens descuidem serem els de sempre. Anem espantant les classes mitjanes amb atacs a l'escola concertada, amb amenaces d'incrementar la pressió fiscal, legitimant la violència i atacant la propietat privada i les empreses.

Anem espantant la gent normal volent convertir la desobediència, que només pot ser un últim recurs, a fer servir només en el darrer moment i en absència de cap altra alternativa, en la manera de fer del dia a dia, anem fent, que ja veureu quina seguretat i confiança traslladarem a la gent...

Ho he dit moltes vegades. La principal amenaça per al procés independentista i la majoria social és la incertesa que està associada a qualsevol procés independentista, inclòs el nostre. Estratègicament és clau treballar per reduir a la mínima expressió aquesta incertesa, tranquil·litzar, donar seguretat i confiança a tota la gent que vol la independència i també a la gent que no hi arriba perquè té por del que pot passar.

Doncs bé, la CUP i aquesta rucada de la desobediència, plantejada com l'han plantejat ells (i elles) és l'atac més fort que podem fer a la credibilitat i seguretat en el que estem fent. Perquè no estem defensant un procés en el que no es respecti res ni a ningú i que tot es pugui desobeir perquè algú ho digui, a su antojo. No estem defensant deixar d'estar sotmesos al dret i a les lleis, no respectar les normes ni els procediments. No estem plantejant un campi que pugui que ens aboqui a la selva de la "llei del més fort".

Agradi o no a la CUP, estem plantejant un procés ordenat, i amb respecte a tot i a tothom. En aquest procés el recurs a la desobediència és una opció que no rebutgem, però que només pot fer-se servir una única vegada, en el moment final i decisiu, i que per tant no podem devaluar com està fent la CUP convertint el fet de "desobeir" en la manera de viure i organitzar-nos a Catalunya.

Quan el procés arribi a la seva fase decisiva, final, si es manté l'absència de diàleg amb l'estat espanyol i es confirma impossible una sortida negociada i democràtica, evidentment caldrà fer un acte unilateral que esdevindrà un acte de desobediència. I PUNT. A això queda reservada la possible desobediència, no a una manera de viure i d'actuar, en la que no hi hagi lleis, ni acords, ni compromisos, ni ordre ni respecte per res ni per ningú.
Els pactes es compleixen. Les lleis s'obeeixen. La propietat privada es respecta. Els deutes es paguen. I la policia és la garant dels nostres drets i d'un ordre que permeti exercir-los en llibertat, i no deixarem el carrer en mans dels vàndals.

Estem fent un procés per a que tothom hi guanyi, que respecti i asseguri els drets, l'status quo i l'estil de vida de tothom. Un procés que permeti generar més riquesa i més oportunitats per a tothom. I sí, sens dubte, també un procés que permeti atendre millor, amb més justícia, les necessitats dels qui menys tenen o no tenen res. Perquè sabem, i el TC ens ho demostra cada setmana, que només la independència ens permetrà fer-ho de la manera que volem com a país i com a societat. I perquè sabem que només la independència ens permetrà gestionar els nostres recursos perquè tothom hi guanyi i ningú hi perdi, perquè el nostre treball genera prou recursos com per atendre totes aquestes necessitats que ara, per l'autoritarisme judicial antidemocràtic o per la discriminació econòmica que comporta l'espoli fiscal, no podem.

Sincerament, no sé com hem de sortir d'aquest atzucac en el que estem ficats. Si les forces polítiques que van permetre fer Junts pel Sí mantinguessin el seu compromís amb la unitat, i no es deixessin arrossegar per les temptacions partidistes, ho tindria clar: noves eleccions abans no sigui massa tard i la situació actual hagi trinxat la majoria social indy. Però tots sabem que aquesta unitat, que és la clau per assolir la independència, que és condició necessària per fer-la possible, avui no està assegurada.

L'únic que sé és que si les coses segueixen així, la CUP no només farà impossible gestionar la independència, sinó que es carregarà, letalment, la majoria social que dona suport a la independència. Ja comencem a tenir evidències d'aquest desgast. I la legitimació de la violència que ha fet la CUP en relació al que ha passat a Gràcia és una línia vermella que no es pot passar i que pot tenir conseqüències devastadores. Les imatges que ha escampat l'entorn de la CUP són pròpies de la demència de la propaganda de l'Estat Islàmic, i no tenen res a veure, violen, massacren les imatges amb les que l'independentisme ha forjat la seva majoria social aquests anys, i que algú va batejar encertadament com "la revolució dels somriures". Fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard!

DONEC PERFICIAM

Francesc Abad,

Hi ha 72 diputats independentistes al Parlament?

El problema és que oblidarem que la CUP son antisistema. Cadascú és com és, un elefant té trompa, i una cabra banyes. Jxsi volen fer una independència sense incertesa legislativa i la CUP volen tirar pel dret de qualsevol manera (amb gran risc d'enviar-ho tot a rodar). I l'unionisme no es mama el dit, sabia que només li calia esperar, i anar sembrant zitzania, o creant el conflicte directament, com amb el banc expropiat. Keep calm, siguem conscients de la maniobra unionista.

Hi ha 72 diputats independentistes al Parlament. Però el diumenge passat l'assemblea de la CUP va aprovar una esmena per "deslliurar-se" de l'acord amb Junts pel Sí. Sí, aquell acord in extremis que li va costar el cap a Artur Mas, va investir president Carles Puigdemont i que obligava la CUP a demanar perdó, renovar algunes cares de relleu, "cedir" dos diputats a la dinàmica parlamentària de Junts pel Sí i el compromís de no votar en contra dels grups parlamentaris que donen suport a la independència. Recordes la frase "hem enviat Artur Mas a la paperera de la història"? Recordes els noms dels diputats sacrificats per la CUP? Saps si algú s'ha incorporat realment a la "dinàmica parlamentària" de JxS? Tens sensació de gat per llebre? Una mica, oi? Bé, ens queda això de no votar diferent. Aquesta setmana s'han presentat els pressupostos.

Hi ha 72 diputats independentistes al Parlament. Però fa 3 dies els diputats de la CUP van deixar plantat al vicepresident a la reunió de presentació dels pressupostos, l'eina imprescindible per aplicar les polítiques socials que demanen. Aquesta vegada, l'excusa per no fer la feina per la qual els han votat va ser la "brutal agressió" dels Mossos als carrers de Gràcia a quatre pobres nois que trencaven vidres, incendiaven contenedors i bolcaven cotxes i motos dels representants opressors del capitalisme i l'heteropatriarcat, és a dir, la gent com tu i com jo.

Hi ha 72 diputats independentistes al Parlament. Però aquests dies hem vist a la CUP amparar la violència i les destrosses durant tres nits seguides a Gràcia, amb aquell discurs tan demòcrata de "amb nosaltres o contra nosaltres". Hem pogut llegir el manifest de les seves joventuts, una incitació a l'odi en tota regla. Hem tornat a veure un barri de Barcelona convertit en el Far West, donant una imatge llastimosa de Barcelona al món. És ben trist que un grup en democràcia no condemni obertament uns fets així.

Canvi en el model de la CUP: professionalitzar parcialment la direcció?

Més enllà del debat estrictament polític, l’assemblea de diumenge també ha d’abordar, almenys parcialment, l’organitzatiu. Les fonts consultades han volgut deixar clar que “hi ha acord que s’ha de renovar el model”, però que, en canvi, “hi havia dubtes sobre quan fer-ho i amb quina intensitat”. De fet, inicialment la previsió era afrontar el debat organitzatiu a la tardor, en una assemblea extraordinària, però en un dels últims consells polítics —el principal òrgan de decisió cupaire entre assemblees nacionals, en el qual participen representants de les assemblees territorials— es va aprovar tractar-lo ja a Esparreguera.

Un dels consensos clars de totes les fonts consultades és que l’actual secretariat nacional no ha funcionat i no ha estat eficient i això s’ha traduït en la presentació de diverses esmenes per modificar-ne el mètode d’elecció. Si fins ara cada militant podia votar la meitat més un dels membres del secretariat —és a dir, vuit de quinze—, ara les principals esmenes presentades advoquen per la presentació d’equips, que afavoreixin una “major cohesió i eficiència” de l’organisme. Si les propostes en aquesta línia tiren endavant, pot passar, això sí, que el secretariat reflecteixi menys la pluralitat interna de l’organització.

Una veu de la militància més pròxima a Poble Lliure defensa la proposta de presentar equips, però es mostra escèptica amb el fet que pugui prosperar. “És complicat fer un equip que representi el global de la CUP i que alhora estigui cohesionat. Cal garantir la pluralitat però amb coherència. Un secretariat nacional plenament voluntari no té temps de processar tota la informació que es genera, ni tampoc de seguir els ritmes de presa de decisions en els quals la CUP està immersa. Els qui estan en contra d’alliberar membres del secretariat diuen que això farà tendir la CUP cap a la institucionalització, però al final, si no anem per aquest camí, pot acabar passant que la direcció del partit acabi sent ‘de facto’ el grup parlamentari, i això sí que seria institucionalitzar encara més la CUP”, explica.
Una de les esmenes del document organitzatiu planteja, precisament, que la permanent del secretariat nacional —que s’encarrega de tractar qüestions urgents del dia a dia— sigui formada per quatre persones alliberades, és a dir, a sou de l’organització. Des de l’entorn d’Endavant, en canvi, plantegen que introduir aquest model faria augmentar el risc d’allunyar la CUP d’un funcionament assembleari i l’assimilaria progressivament a un partit clàssic, amb una estructura més jeràrquica.

Una altra qüestió important que es debatrà és la introducció del vot telemàtic, que, segons els seus defensors, garantiria una major participació en les decisions de la CUP del conjunt de la militància, sobretot d’aquelles persones que per obligacions laborals o familiars tenen complicat assistir presencialment a les assemblees. Des de l’entorn de Poble Lliure es defensa, entre altres raons, perquè “el vot telemàtic acabaria amb les discussions típiques d’on es convoquen les assemblees nacionals. Depenent d’on se celebri una assemblea, saps que serà més fàcil mobilitzar la gent d’un o altre espai de la CUP, i això és un absurd. La votació de la investidura, per exemple, s’hauria pogut fer telemàticament. Hi ha qui diu que el vot telemàtic limitaria el procés deliberatiu, però al final, si no el permets, també acabes primant un determinat tipus de militant, i això també suposa una frontera participativa”.

Així mateix, també es plantejarà la capacitat de decisió de les organitzacions que formaven part de la candidatura de la CUP – Crida Constituent i que formen part del Grup d’Acció Parlamentària (GAP), com Arran, En Lluita, els sindicats SEPC i COS, Lluita Internacionalista o Endavant i Poble Lliure. Una esmena vol que l’organisme funcioni per consens, de manera que no hi hagi votacions. En cas que no hi hagi acord, es planteja que l’organització activi algun altre mecanisme per prendre la decisió.

Els dubtes sobre el pes de les institucions de la CUP.

En l’últim cicle electoral, la CUP ha experimentat un creixement institucional enorme i actualment té gairebé 400 regidors, a banda de 10 diputats. Això ha fet que l’organització giri bàsicament al voltant de les institucions i aquesta qüestió és una altra de les que es volen debatre diumenge. Una militant propera a Endavant apunta que “el darrer any s’han vist els límits de l’acció institucional” i considera que a curt termini la CUP ha de decidir si és “una eina de confrontació i de ruptura real o un partit que estigui a l’esquerra del sistema i que faci una gestió honesta als ajuntaments”.

L’esmena a la totalitat presentada per diverses assemblees locals també aborda l’assumpte del risc d’una excessiva institucionalització, fins al punt que gairebé un de cada cinc militants és un càrrec electe i que la majoria de les AL també centren el gruix de la seva tasca en l’activitat dels ajuntaments. En canvi, la mobilització popular fora de les institucions no ha crescut de la mateixa manera i, de fet, s’assumeix que la mobilització social —més enllà d’aquella vinculada estrictament a la qüestió nacional— “s’ha apagat o desactivat”. L’esmena adverteix d’un risc “d’esquerrarepublicanització, d’iniciativització o de comunitarisme ciutadanista” de la CUP, que comportaria “acomodar-se si es creu el paper de garantia institucional del canvi”, oblidant que els “canvis mai no vénen de les institucions, sinó que només poden venir del carrer”.

Una persona que ocupa un càrrec electe hi afegeix que “tothom s’ha bolcat tant en les institucions que no hi ha un tensionament des de fora, i això passa tant amb la CUP com amb Barcelona en Comú. Diem que s’ha de recordar constantment que no s’ha de repetir el buidatge dels moviments socials que va haver-hi els anys vuitanta, però s’està fent”. Una altra font de la CUP, en canvi, apunta que “està bé dir que no ens hem de convertir en l’esquerra del sistema, però de vegades sembla que a la CUP estem més preocupats per la nostra identitat que pels nostres objectius polítics. Hem de preocupar-nos per on serà la CUP d’aquí a cinc anys, però també ens hauria de preocupar on serà el país d’aquí a cinc anys i de quina manera hi haurà incidit la CUP. A força de pensar tant en nosaltres mateixos, podem córrer el risc de deixar de ser una eina útil per a la societat”.

Llach: "El que més compta és què volem ser en el futur"

El diputat de Junts pel Sí i cantautor Lluís Llach ha intervingut aquesta tarda en l'acte que ha organitzat el CIEMEN a l'antiga fàbrica Fabra i Coats de Barcelona amb el secretari general de Sortu, Arnaldo Otegi, i ha destacat que "no volem lluitar més amb paràmetres del que vam ser o d'on venim, perquè el que més compta és què volem ser en el futur".

Llach també ha destacat que "rebem avui a l'home que està destinat a liderar la nova esquerra independentista d'Euskadi", i li ha desitjat sort, alhora que ha celebrat que "els seus paràmetres democràtics són un llenguatge pacífic".

Finalment, l'ha animat "a ajuntar-se en el camí dels pobles que volen ser lliures, no pensant en el passat sinó mirant al futur que ens espera".

Otegui reflecteix Espanya !!!!

"Mai a la vida havia vist tantes càmeres", deia Arnaldo Otegi -d'un humor excel·lent, per cert- just abans del discurs a la Fabra i Coats. No n'hi havia per menys; cent mitjans acreditats i seixanta entrevistes demanades, a més d'una recepció de primer nivell al Parlament de Catalunya. Tot això es justifica per la importància objectiva d'Otegi en l'actual política basca? No, esclar. Qui ha engrandit la figura política del líder de l'esquerra abertzale no és ell mateix, sinó la fúria obsessiva de l'estat espanyol que l'ha empresonat sis anys llargs per portar la pau i, en sortir, li reclama, a sobre, que sigui ell qui demani perdó.

La clau és la desproporció repressiva i l'actitud de revenja cega del règim de Madrid. Sense això, la gira catalana d'Arnaldo Otegi no hauria depassat el perímetre ideològic de la CUP. Però és tot un estat qui persegueix l'home que, com recordava ell mateix, "va desmuntar-los la teoria que més els convenia sobre aquell 11-M de Madrid".

L'independentisme català hi tenia poc a guanyar, amb aquesta rebuda. Al contrari. Però el procés d'aquest país basa gran part de la seva força social en què neix, també, d'un impuls ètic. Otegi, ho vulguin o no, és el mirall que reflecteix l'autèntica identitat de l'Espanya oficial

Víctimes útils, víctimes incòmodes.

La visita d'Arnaldo Otegi a Barcelona ha permès visualitzar, amb tota la cruesa, l'estratificació que fa el règim del 78 de les víctimes de la violència política. Al líder de l'esquerra abertzale, que ha complert una condemna per no se sap ben bé què, l'estat espanyol li exigeix, després d'això, una condemna explícita del miler d'assassinats atribuïbles a ETA i una petició de perdó amb una fórmula que no s'ha concretat, però que tot indica que seria rigurosíssima. Les víctimes d'ETA són de nivell màxim, per tant.
Hi ha unes segones víctimes que, més o menys, es reconeix que existeixen, però no gaire més. Són els centenars de milers de morts, empresonats, torturats, represaliats i exiliats de la dictadura franquista. Una d'elles és el president Companys. Aquestes persones, sovint, ni tan sols tenen dret a una sepultura digna perquè estan subjectes a un acord polític -la llei de punt i final de 1977- que les deixa soterrades en qualsevol revolt d'un camí en virtut d'un bé superior, com va ser el pacte de finals dels setanta entre les elits franquistes i alguns quadres de l'oposició. Són víctimes de segona classe.

Amb posterioritat a això, hi ha les víctimes de la violència ultra i parapolicial de la transició. N'hi ha moltes. Des de Gustau Muñoz, a Barcelona, fins a Yolanda González, a Madrid, o els obrers assassinats per la policia a Vitòria. D'aquestes no se'n recorda ningú perquè són posteriors a l'amnistia i un règim no s'investiga a si mateix. Són morts, però no víctimes perquè no hi ha assassí conegut.

I encara queden les víctimes del terrorisme d'estat a Euskadi. Aquests morts fins i tot es neguen i els seus familiars en cap cas no rebran cap disculpa per part dels alts responsables de l'estat. Aquí hi ha la trentena d'assassinats pel GAL i la vintena del Batallón Vasco Español, per exemple. Aquestes morts fins i tot reben una subtil justificació per part de les institucions espanyoles. Són víctimes culpables de ser-ne.

L'estat espanyol tria les víctimes a la carta. Dit això, tota la solidaritat amb tothom. Perquè tots eren persones, tots tenien família, tots van morir injustament. Tots.

La didàctica de l'unionisme de Ramon Cotarelo.

A empentes i rodolons, a contracor, perquè no els queda més remei, els dos partits dinàstics, PP i PSOE i el que aspira a ser-ho, Podemos, comencen a adonar-se que això de Catalunya va de debò i que l'independentisme no s'atura. Per això han decidit moure's. Volen demostrar que ells també tenen idees i que la iniciativa política no és monopoli d'aquests insofribles catalans. Cadascú amb seu inimitable estil, és clar.

Reconfortat amb l'homenatge a Rajoy d'una alcaldessa del PP a Toledo, que ha projectat una imatge de Franco i una altra de Himmler sobre les torres d'un castell, el govern ha mogut fitxa. Amb aquest mateix fort esperit imperial, envia a una franquista a explicar la Constitució espanyola. La senyora Cristina Ysasi-Ysasmendi Pemán, néta d'un militar colpista i un insofrible poeta feixista, té la missió de contraprogramar la tasca exterior de la Generalitat. La pregunta de com entendrà la Constitució una franquista té fàcil resposta: molt bé. En part, la van redactar els propis franquistes, i la que no van redactar ells no l'apliquen, excepte per asfixiar els catalans.

Que la missatgera sigui una franquista i, probablement, per això mateix, una incompetent, és accessori. Allò increïble és que el govern enviï funcionaris (com si no n'hi hagués prou amb els diplomàtics de carrera destinats a l'exterior) a explicar la seva versió de partit (la senyora Cristina és, primer de tot, una funcionària del PP) de la Constitució espanyola. D'aquesta manera, cau en el parany d'internacionalitzar el conflicte, que és precisament allò que els independentistes volen. Sense adonar-se'n, a més, que els auditoris normalment fan més cas a les visions crítiques dels problemes que a les oficialistes. A més de franquistes, uns veritables negats.

Al seu torn, el PSOE ha presentat la seva recent reincorporació, Margarita Robles que, pel fet d'haver viscut i treballat a Catalunya, té una sensibilitat més gran i potser és capaç de redreçar les barbaritats imperials del molt madrileny Pedro Sánchez. Com a jurista experimentada, també se suposa que sabrà filar prim i fer digerible la posició unionista a ultrança del PSOE. Robles proposa reformar primer la Constitució en un sentit federal i fer després un referèndum.

Però Robles oculta -no crec que ho ignori- que és impossible que pugui fer-se aquesta reforma constitucional amb les majories que hi ha, i que previsiblement es mantindrà després del 26-J. També oculta quin seria el contingut d'aquest referèndum català, si serà d'autodeterminació o sobre un altre estatut. D'aquesta forma, la seva posició és menys casernària que la del PP, fins i tot menys que la del secretari general del PSOE, però segueix essent llastimosament allunyada de la situació actual a Catalunya.

Finalment, els anomenats "emergents" de Podemos, o sigui, els aspirants a dinàstics espanyols en substitució del PSOE, diuen el mateix que Robles: referèndum pactat amb l'Estat. De moment, com Robles, ho fien a la legalitat vigent, no pot fer-se, però deixeu que canviïn les coses, que nosaltres pintem alguna cosa i ja veureu com ho fem. Torna a ser tan fals com el discurs de Robles per dues raons:

Primera, no és veritat que la legalitat vigent impedeixi el referèndum. La legalitat vigent no impedeix res. El que ho impedeix és la voluntat política contrària del govern i de l'oposició.

Segona, no cal esperar més eleccions. Si de veritat Robles i Podemos donen suport a un referèndum a Catalunya, que ho reclamin ja. Una vegada més, els unionistes no entenen el fons de la qüestió, que ni els independentistes catalans ni ningú que estigui bé del cap en aquestes circumstàncies, admetria una situació en la qual Catalunya, els seus drets i llibertats, segueixin depenent del fet que una altra majoria absoluta parlamentària torni a portar al govern central una banda de corruptes obstinats a fer que Catalunya involucioni. Decidits a sotmetre-la i seguir esquitllant-la com fan amb la resta dels territoris de l'Estat.

La transició va ser moltes coses, segons qui parli d'ella, però una cosa sembla clara: es tractava de liquidar el franquisme. Aquest franquisme que ha renascut més obscurantista, centralista i corrupte que mai el 2011. Ara ja no és temps de més reformes cosmètiques. És temps que aquesta possibilitat no pugui tornar a donar-se. Els unionistes espanyols farien bé d'entendre d'una vegada que el problema no és a Catalunya, sinó a Espanya; que el problema no el tenen els catalans, sinó els espanyols que, mentre no siguin capaços de posar fi a aquest cadàver insepult, no sortiran del forat. I la cosa és ben senzilla. Es comença per reivindicar la República, cosa que fan els independentistes catalans, però que cap dels tres partits espanyols esmentats s'atreveix a insinuar.

La guerra soterrada.

Hi ha historiadors que consideren la II Guerra Mundial una simple continuació de la Gran Guerra, mal tancada pels acords de Versalles. També, hi ha especialistes que analitzen l'Orient Mitjà com un conflicte latent des del 48, amb erupcions sovintejades. Vista amb la perspectiva dels anys, el divorci amarg entre president i entrenador va resultar la lògica trencadissa entre patrimonialistes i ideòlegs. D'una banda, òbviament la del constructor i el seu formidable suport mediàtic, aquells que entenien el Barça com patrimoni de classe, més preocupats dels comptes d'empresa que no pas del simbolisme o el triomf esportiu. De l'altra, els filòsofs, els romàntics que perseguien la quadratura del cercle, l'establiment d'un model propi que acabés amb tants romanços, victimismes i fatalitats, amb tanta angúnia acumulada de perdedor poderós.

Ara, sortosament, ja sabem qui va vèncer finalment, per a felicitat dels culers en general. I res com el reconeixement degut en el traspàs de J.C. a fi de completar el quadre, el paisatge plenament pintat a partir dels deixebles de l'holandès, fos a la llotja o la banqueta, sota l'impagable lideratge del premi gros de la loteria, Leo Messi, i el compromís i talent del planter.

Avui, dues dècades després, el Barça és admirat arreu i ha jugat com ningú mai al futbol, encara manté l'hegemonia i sap com ha de llegir el full de ruta establert si vol romandre a la glòria, tantes dècades negada pel pes de la responsabilitat, resumida en l'enorme definició de Vázquez Montalbán: Parlem de l'exèrcit desarmat de Catalunya, poca broma. Dues dècades valen per posar tothom a lloc i seguir en alerta perquè les trinxeres continuen ben definides i establertes. No és guerracivilisme, ni caïnisme, sinó maneres antagòniques d'entendre, gestionar i sentir aquest eix fonamental del sentiment català.

Més o menys de manera soterrada, el conflicte continuarà per irresoluble, impossible el pacte o l'armistici. Cadascú sabrà on s'identifica i situa, qui li ha donat majors alegries, que s'escau més per aquest club democràtic fins el moll de l'os, que s'alimenta amb força del seu continu debat intern. Com el futbol és una hipèrbole, n'hi ha prou amb parar i analitzar qui va guanyant per la força dels arguments duts a la praxi.

Si jo refundés alguna cosa…

Pere Torres:

En síntesi, ens diu que cal abandonar la visió endògena com a font principal de renovació i entendre que moltes aportacions realment valuoses només poden tenir un origen extern a l'organització. I hi afegeix alguns consells: construir noves connexions amb l'exterior, establir ponts amb possibles socis -encara que només sigui per conèixer-se millor, sense pretendre un benefici mutu immediat-, no rendir-se a explorar noves col·laboracions malgrat tenir experiències prèvies desastroses, sostenir l'acció en el temps sense aspirar a resoldre-la en el curt termini…

La segona part de l'article ja no és del nord-americà sinó meva, però sorgeix de preguntar-me si aquestes recomanacions no són les que ha d'aplicar una organització política que vulgui renovar-se o refundar-se, tant se val el matís. En definitiva, qualsevol partit o moviment polític que vulgui realment trencar un espai propi que considera insuficient i en alguns aspectes esgotat, ¿no ha de buscar-ne el desllorigador més fora que no pas dins? Dit amb una metàfora matussera: ¿ha de renovar l'aire de la casa engegant el sistema de climatització o obrint finestres i portes de bat a bat? No perdem de vista que la primera opció la pots controlar -i, per tant, saps el que en resultarà-; la segona, en canvi, t'obliga a acceptar que arribi una ventada que mogui les cadires de lloc.

Totes les organitzacions, incloses les polítiques, tendeixen a l'endogàmia: a alimentar-se d'idees internes que cada vegada són més circulars. Com a molt, es deixa que hi hagi un sector crític que qüestioni la direcció sense generar-li, però, cap risc real. Els uns i els altres acaben trobant un rol que els és còmode i que seria perdurable si no fos perquè, així, l'organització adquireix uns vicis que li fan perdre suport electoral.

La solució fàcil de capgirar els papers entre oficialistes i crítics no sol rendir gaire. Al capdavall, bo i barallant-se, han compartit el camí que ha dut l'organització fins a aquest punt insatisfactori. Per això, l'obertura cap a l'exterior és l'única via que ofereix oportunitats de futur.

Obrir-se no és anar a predicar sinó anar a escoltar, no és buscar aplaudiments sinó crítiques, no és connectar amb els de sempre sinó amb els altres, no és teixir aliances avui sinó possibilitats d'aliances demà, no és un bany de masses sinó una infinitat de contactes gairebé individuals, no és una tàctica per a les pròximes eleccions sinó una estratègia per a les que vindran més enllà, no és fer el de sempre sinó coses que no s'han provat, no és anar sobre segur sinó prendre riscos…

En resum, refundar una organització política és una feinada. I tinc la convicció que, per a reeixir, no n'hi ha prou amb fer-ne només una part. És un cas clar de caixa o faixa.