La imatge de corrupció generalitzada és la tònica dominant.

Pel que fa a Espanya, la imatge de corrupció generalitzada és la tònica dominant. A Castella Lleó, són els pares eòlics del PP, i a Andalusia, el curos de l’ERO del PSOE del qual en vivien com a nou rics, fins i tot els dirigents de la CEOE, Díaz Ferrán i Arturo Fernández i els que van triar com a col·laboradors i successors i que són ara els actuals directius sense haver criticat mai els tèrbols negocis que els gratificaven tots. Des de l’estranger es comenta el capitalisme de compares. Però el més estupefacte de tot són els delictes que s’imputen a l’home fort de l’Aznar en matèria de miracle econòmic, és a dir, a Rodrigo Rato i tot aquest saqueig perpetrat en un país que, si de cas, no recuperarà els nivells anteriors a l’última crisi fins a l’any 2018. Hi ha catedràtics que ja han elaborat la teoria que la corrupció, per ella mateixa, és un obstacle pràcticament insuperable per al creixement econòmic. I molt més encara per a evitar les conseqüències d’un creixement desigualtat i d’un desmantellament de l’estat del benestar. Que és ben sabut que en el món dels contractes públics, els permisos i les regulacions no és viable cap empresa no cap negoci que vulgui prosperar sense padrins. En resum, Espanya és el paradís de la informació privilegiada, dels suborns i de les comissions. Contra tota aquesta evidencia, Rajoy es limita a pontificar dient que el secret infal·lible és resistir “impassible el ademán”. A tot això, el que queda clar és que les majories absolutes són propicies a eludir les investigacions relatives a la corrupció. Vegin, si no, tot allò que han perpetrat els tres últims tresorers del partit designats o reconfirmats en el càrrec per José Mª Aznar, l’home que va mentir solemnement sobre les armes de destrucció massiva que, segons ell, tenia l’Iraq o bé sobre l’autoria de l’atemptat d’Atocha que atribuïa a ETA quan ja sabia que era obra dels islamistes. Gran perspicàcia la d’aquest home, que va designar com a president de Caja Madrid el seu corrupte i predilecte amic, Miguel Blesa.

És a la vista d’aquest panorama que la bona gent de classe mitjana i treballadora no se sent gens motivada per anar a votar els mateixos personatges que ja remenaven les caceres en aquests anys de disbauxa i la pèrdua de fè en un sistema viciat i una implacable maquinaria d’explotació dels segments més febles de la societat. I el que ara esta per veure es si les alternatives són marques blanques dels partits actualment dominants que han acceptat que les noves formacions rebin un generós suport dels mateixos que controlen i financen tot el procés per més que la mona encara que es vesteixi de seda, de mona es queda. De manera que no és segur que els descomptes puguin trobar canals nous per a expressar els seu rebuig de la situació que perpetuà les injustícies i els abusos. Tot això mentre es fa visible la fragilitat de la recuperació, el viure sota zero pels tipus d’interès negatius, els sous a Espanya s’apujarà un pírric 1% i als executius de Iberia els paguen un sous astronòmics pel “mèrit” d’haver acomiadat 5.417 empleats i haver reduït el cost per empleat un 37 per cent. País!