Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf som els independentistes. "MandaWEBS"

I és que també existeix una mena de bonisme que fa el joc a la intransigència de l'Estat espanyol i que consisteix en presentar el procés de desconnexió com un caos legal que portarà Catalunya a una mena de selva on ningú farà cas a l'autoritat, amb saquejos, pillatges, cotxes saltant-se els semàfors en vermell i brètols posant el vidre al contenidor gris en lloc del verd. Potser el que ha fallat és l'etiqueta escollida, desconnexió, però el procés és en realitat de substitució: no és que no es desobeeixin les lleis, així en genèric, sinó que de manera paulatina s'aniran substituint les lleis espanyoles per les catalanes. Sempre hi haurà una seguretat jurídica i saltar-se un semàfor en vermell continuarà sent motiu de multa encara que el sistema polític sigui el d'una república catalana, una monarquia espanyola o un consell de monjos budistes.

El que resulta injust és bramar "el compliment de les lleis" quan la força del legislador és desigual. A través de diversos mecanismes, l'Estat té la capacitat d'anular qualsevol llei que emani del Parlament de Catalunya. Per contra, si des de Madrid surt una llei que la cambra catalana considera lesiva per Catalunya, la possibilitat d'evitar-ho és immensament difícil. Per exemple: diferents sentències han donat la raó a la Generalitat sobre el dret que té a administrar les beques universitàries. Doncs bé, després de quasi trenta anys de litigi aquesta competència encara és en mans del ministeri d'Educació i no del Departament d'Universitats. O una altra prova d'això: si el Parlament aprova una llei i el govern espanyol la porta al Constitucional, pel simple fet de ser admesa a tràmit se n'anul·la l'aplicació. Després ja es dictarà sentència, però mentre els magistrats debaten sobre el fons, la llei es suspèn. A la inversa no: si el Congrés espanyol aprova una llei i la Generalitat la recorre al Constitucional, la llei es continua aplicant fins que el Tribunal resol. I a vegades ni així: hi ha 37 (sí, 37) sentències del Constitucional en què s'ha donat la raó a la Generalitat i estan pendents de compliment. Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf són els independentistes.

Hi ha uns quants exemples més d'aquesta descompensació jurídica i que són molt actuals: un és el FLA. El Fons de Liquiditat Autonòmica és un mecanisme que permet obrir i tancar l'aixeta de finançament per a les comunitats que funciona sense cap altre criteri o control legal que la voluntat política del govern espanyol. És Montoro (Rajoy en el cas de Catalunya) qui decideix quan, com, i a qui destina la caritat financera a tornar en còmodes terminis. I dos: tot aquest castell de cartes autonòmic té un botó vermell que el pot ensorrar en el moment en què es consideri oportú: l'article 155 de la Constitució i que atorga al poder a l'Estat (via govern i Senat) a suspendre l'autonomia. El cas contrari, evidentment, no està contemplat. A la Carta Magna en canvi sí que hi surt la paraula federar: però per prohibir-ho. Article 145.1: "En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas."

La història de Catalunya demostra que la voluntat de la societat catalana de regir-se a través de lleis s'enfonsa en l'arrel dels temps. Va tenir un dels primers, i més antic, parlaments d'Europa i d'aquí en va brollar el dret civil català: casar-se amb separació de béns o legislar sempre en benefici dels nens (favor filii) ve d'aleshores, de l'Edat Mitjana! I per bé que la història avala, el que importa és el futur: es vol muntar un estat per, entre altres coses, poder-ne escollir el seu cap a les urnes, no per successió militar o familiar, que és el que ha regit Espanya des del 1936. Així que, lliçons de democràcia i respecte a les lleis -perdó per l'acudit-, les justes.