Com ja deuen imaginar-se, perquè això mateix va passar-li a molta gent que conec, en escoltar l'anunci del president al Telenotícies Migdia vaig quedar ben desconcertat.
Tanmateix, un cop encaixada la sorpresa, els confesso que la proposta em va agradar i crec que demostra la capacitat d'innovar, de crear tendència i de generar nous conceptes que té el president Mas. Malgrat que d’entrada en deixi amb un pam de nas, el que ens proposa és ben real i possible de fer per resoldre el més gran atzucac que la política catalana ha tingut durant els darrers anys. El que va fer Mas demostrar que va apostar per “fer país” en comptes de “fer partit”. Una llista unitària i transversal confegida per les entitats sobiranistes ens aproxima més cap a la llibertat i la independència que no pas la divisió convencional. Què més podem demanar?
Ara bé, el que és evident és que la proposta del President a les entitats no és senzilla de portar a terme. Ans al contrari. Encara més coneixent els complicats equilibris d'aquestes institucions. Tanmateix, jo els faig confiança i sé que decidiran el millor per un país que volem lliure en breu i que seran fidels a tot allò que han reivindicat durant anys. Per tant, intentaré contribuir a la seva decisió assenyalant algunes virtuts que crec que té la proposta del president. Potser són útils i tot.
Primera. Dóna una solució a les enquestes que afirmen que els independentistes no sumen i supera el sistema de partits de la Catalunya autonòmica. La darrera enquesta que GESOP ha fet per a El Periódico no és una bona notícia per a l'independentisme en general i encara menys per a aquells que han defensat que les llistes separades eren la millor solució per a assolir una majoria absoluta. Des de fa temps es diu que els partits polítics actuals no serviran per a la Catalunya independent, però sembla ser que el canvi d'esquema es pot produir abans de la proclamació de la independència. Avui els partits tradicionals ja han quedat antiquats. Així doncs, no cal continuar defensant les actuals organitzacions polítiques i, per contra, sí que cal fer cas d'unes enquestes que indiquen un canvi de tendència. Fa molt temps que defenso que una llista conjunta és la solució. Avui, més que ahir, la proposta de Mas podria generar la il·lusió que ara manca i capgirar uns resultats no del tot esclatants.
Segona. La llista de les entitats generarà la il·lusió que fa falta. El procés és com una muntanya russa. Vull dir que els partidaris de la independència han viscut moments de molta eufòria i moments en què el suport social ha semblat esvair-se i defallir. I tanmateix una cosa és clara: els moments de màxima il·lusió han coincidit amb els episodis en què els partits polítics han estat capaços d’actuar units. Per tant, tot fa pensar que si s'ofereix una candidatura que combini societat civil i partits independentistes els ànims tornaran a créixer i el projecte independentista tindrà la trempera que necessita.
Tercera. Aquesta proposta és de tots els que han treballat per la independència. Fins ara, el procés cap a la independència ha estat compartit entre una societat civil molt activa en la reivindicació del dret de decidir i de la independència com l'única via que garantirà una Catalunya més socialment justa i lliure. La societat i els partits polítics que des del Parlament han escoltat les reivindicacions ciutadanes han fet avançar el procés. Ara que ja som en temps de descompte i el 27S és a tocar, la llista que proposa Mas té la virtut de fer confluir els que han empès el procés des de la societat civil i els que més o menys encertadament ho han fet des dels partits. Aquesta sí que és una nova manera de fer política i pot representar una bona via per fer que tothom sigui partícip de la construcció del nou país que volem.
Quarta. La llista unitària sobiranista planta cara a una potencial llista de Catalunya en Comú. Per bé que aquesta opció encara no està confirmada, avui ja sabem que per aquest sector les eleccions del 27S no seran plebiscitàries. Seran autonòmiques i l’únic que cercarà és fer un canvi de govern. Ja ho hem vist a Barcelona o fins i tot a Badalona. Vostès em diran entre els partidaris de Catalunya en Comú hi ha independentistes i jo no els ho negaré pas. Però com ja han deixat clar pel dret i del revés, per a ells la independència de Catalunya no és una prioritat. La llista transversal i conjunta ha d’apostar per vincular clarament el progrés nacional i el progrés social per derrotar els que ens volen lligats a Espanya, alcin la bandera que alcin.
Així doncs, el cercle es tanca. Les opcions són cada dia més reduïdes i les dades demoscòpiques demostren que la llista unitària que representa les mobilitzacions i els anhels d'un poble que reclama llibertat és la via per avançar. Ara és l'hora de comprendre que el pacte compromès i compartit que proposa el president Mas és la millor manera de donar veu a tots aquells que reclamem la independència. Crec que és la via per garantir que els nostres somnis es facin realitat. Deixem-nos estar de punyetes, eh? Serem capaços de fer-ho? Tant de bo!
jueves, 25 de junio de 2015
Hem arribat fins a aquí per guanyar un país.
En dies de grans compareixences, d'inici d'encarnats debats i de tornada a aparents cruïlles de camins, ho tinc molt present. Tinc present aquell gest i aquella sentència carregada d'una enorme responsabilitat. “S'ha de guanyar. Passi el que passi”. S'ha de guanyar davant tanta derrota. S'ha de guanyar davant tanta pèrdua. Tenim a tants al voltant que van perdre tant que tenim que guanyar on ells van perdre. Des del mateix moment que l'independentisme va apel·lar als hereus de tota aquella derrota, als hereus dels que van defensar la democràcia i van morir en aquella lluita, des del mateix moment que ens vam mirar, ens vam reconèixer i ens vam adonar que lluitem contra aquell mateix feixisme que ja una vegada ens va dividir, i va derrotar, només hi ha una possiblitat: guanyar. Per ells. Per nosaltres. I pels que vénen.
Convé recordar-ho. Avui més que mai. Convé recordar que diguin el que diguin, proposin el que proposin Mas, Junqueras, Fernàndez, Sànchez, Casals, Vila d´Abadal, Reyes i tants altres, això va néixer i pertany a els qui es deixen la pell al carrer. Els pertany a vostès. Vostès són el poder constituent i ells el poder constituït. Vostès són els més i ells els menys. Vostès són els mandataris i ells els manats. Han de saber-ho. No tinguin por davant una o una altra compareixença, rèplica o contra rèplica. Un de vostès en una paradeta sota la pluja, amb fred o calor és enormement molt més poderós. El poder no li té por a algú a un faristol. Li té por a molts, a milions, en una plaça, en una carretera o en una avinguda. No hi ha major fortalesa, ni unió més indivisible que aquella que neix d'un poble determinat a guanyar. I això ja existeix i es diu independentisme. No cal parlar gaire més. El carrer és indivisible quan és presa per la gent. I això ja ha succeït, succeeix i succeirà. La resta és anecdòtic.
I convé recordar que no hem arribat fins a aquí per guanyar a un o un altre. Hem arribat fins a aquí per guanyar un país. I això es fa amb tots, amb tot i per a tot. Amb generositat i diversitat. Podem tornar a debats fratricides que ens van danyar i van frenar enormement o podem mirar cap a endavant i sortir al carrer a guanyar un país. De nosaltres depèn. I és que no es tracta de reflectir a uns polítics en una llista de país, es tracta de reflectir a un país en unes llistes polítiques. I recordar. Recordar per guanyar. Guanyar com mai.
Convé recordar-ho. Avui més que mai. Convé recordar que diguin el que diguin, proposin el que proposin Mas, Junqueras, Fernàndez, Sànchez, Casals, Vila d´Abadal, Reyes i tants altres, això va néixer i pertany a els qui es deixen la pell al carrer. Els pertany a vostès. Vostès són el poder constituent i ells el poder constituït. Vostès són els més i ells els menys. Vostès són els mandataris i ells els manats. Han de saber-ho. No tinguin por davant una o una altra compareixença, rèplica o contra rèplica. Un de vostès en una paradeta sota la pluja, amb fred o calor és enormement molt més poderós. El poder no li té por a algú a un faristol. Li té por a molts, a milions, en una plaça, en una carretera o en una avinguda. No hi ha major fortalesa, ni unió més indivisible que aquella que neix d'un poble determinat a guanyar. I això ja existeix i es diu independentisme. No cal parlar gaire més. El carrer és indivisible quan és presa per la gent. I això ja ha succeït, succeeix i succeirà. La resta és anecdòtic.
I convé recordar que no hem arribat fins a aquí per guanyar a un o un altre. Hem arribat fins a aquí per guanyar un país. I això es fa amb tots, amb tot i per a tot. Amb generositat i diversitat. Podem tornar a debats fratricides que ens van danyar i van frenar enormement o podem mirar cap a endavant i sortir al carrer a guanyar un país. De nosaltres depèn. I és que no es tracta de reflectir a uns polítics en una llista de país, es tracta de reflectir a un país en unes llistes polítiques. I recordar. Recordar per guanyar. Guanyar com mai.
domingo, 21 de junio de 2015
A QUI VOTARÉ EL 27S.
1. A QUI VOTARÉ EL 27S
Abans i després de declarar la independència, el President de Catalunya haurà d'anar país per país fent un esforç de diplomàcia titànic perquè ens reconeguin. Necessitarem una persona que doni una gran imatge presidencial, domini els idiomes i pugui projectar als altres països sensació de serietat i seguretat. No hi ha una segona oportunitat per a una primera impressió i que t'obrin la porta. Penseu molt be, si sou independentistes, qui pot fer aquest ...paper a partir del 27s. Jo ho tinc clar: No veig altre President que el President Mas.
Si el President no té un ampli suport i després de les eleccions les esquerres sumen, poden desbancar-lo. Vull una ERC i CUP fortes però sens dubte vull que el President Mas lideri el procés cap a la independència. Crec que és el millor i crec que s’ho mereix per la immensa pressió que ha hagut de suportar. I no oblidem que està imputat penalment per Espanya per organitzar el 9N i fer que podem votar.
Ja s'ha perdut l'ajuntament de la capital d Catalunya i ara van a per la Generalitat. El 27s ha d'anar a votar fins l'últim català que s'estimi la terra.
2. PER QUI FARÉ CAMPANYA
Abans i després de declarar la independència, el President de Catalunya haurà d'anar país per país fent un esforç de diplomàcia titànic perquè ens reconeguin. Necessitarem una persona que doni una gran imatge presidencial, domini els idiomes i pugui projectar als altres països sensació de serietat i seguretat. No hi ha una segona oportunitat per a una primera impressió i que t'obrin la porta. Penseu molt be, si sou independentistes, qui pot fer aquest ...paper a partir del 27s. Jo ho tinc clar: No veig altre President que el President Mas.
Si el President no té un ampli suport i després de les eleccions les esquerres sumen, poden desbancar-lo. Vull una ERC i CUP fortes però sens dubte vull que el President Mas lideri el procés cap a la independència. Crec que és el millor i crec que s’ho mereix per la immensa pressió que ha hagut de suportar. I no oblidem que està imputat penalment per Espanya per organitzar el 9N i fer que podem votar.
Ja s'ha perdut l'ajuntament de la capital d Catalunya i ara van a per la Generalitat. El 27s ha d'anar a votar fins l'últim català que s'estimi la terra.
2. PER QUI FARÉ CAMPANYA
Faré campanya pels partits independentistes que jo crec són: CDC-ERC-CUP. Tot i deixant clar que el meu vot serà pel President Mas, crec que la gent independentista d'altres sensibilitats hauria de votar ERC/CUP.
3. QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
Només deixaré de fer campanya per ERC-CUP si veig que hi ha possibilitat de que pactin amb Podemos/ICV.
Només deixaré de fer campanya per CDC si veig que cedeixen a les tesis unionistes d’Unió i no deixen clar que, diguin el que diguin els de'n Duran, el programa del President Mas serà inequívocament per assolir la independència junt amb l'ANC i els altres partits que s'hi sumin.
Visca Catalunya Lliure !!!!
3. QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
Només deixaré de fer campanya per ERC-CUP si veig que hi ha possibilitat de que pactin amb Podemos/ICV.
Només deixaré de fer campanya per CDC si veig que cedeixen a les tesis unionistes d’Unió i no deixen clar que, diguin el que diguin els de'n Duran, el programa del President Mas serà inequívocament per assolir la independència junt amb l'ANC i els altres partits que s'hi sumin.
Visca Catalunya Lliure !!!!
sábado, 20 de junio de 2015
Mas demana a l'ANC, l'Òmnium i l'AMI que construeixin una candidatura amb la màxima unitat.
El president Artur Mas ha anunciat la fórmula amb què es presentarà a les eleccions del 27 de setembre amb un compromís clar per la independència. En una conferència a Molins de Rei, Mas ha fet una petició a l'ANC, l'Òmnium i l'AMI: 'És possible que treballin amb la seva energia i empenta per la unitat que fa falta per aquesta fase decisiva? Jo les convido a fer-ho. Ara ens ho juguem tot. Els demano que treballin incansablement per aconseguir la màxima unitat possible en el món sobiranista. Això és gairebé imprescindible. Una crida a agrupar la força sobiranista. Convido la societat catalana a posar la recta en aquesta fase decisiva.'
Crida a la societat civil a fer la unitat
Mas ha fet una crida molt explícita: 'Fixeu-vos en la paradoxa en què estem. Tot aquest procés l'ha impulsat el món cívic sobiranista. Però qui s'està agrupant per guanyar les eleccions? Els del 'si se puede'. En canvi, els sobiranistes no ho estem fent. Però com que hem de deixar de banda el món dels partits, es pot fer aquesta unitat des de la societat civil organitzada? Aquí hi ha un paper central. Hi ha molta gent que ha tret milions de persones al carrer. Que no han parat de treballar i saben que som a les hores decisives. Em refereixo a l'ANC, a Òmnium, a l'AMI, a totes les que van ser al Pacte Nacional pel Dret de Decidir. Em dirigeixo directament en aquestes entitats i gent organitzada.'
I ha afegit: 'S'ha parlat de la llista del president. És un concepte que a mi m'incomoda. És una personalització que no és la que convé en aquest moviment que us deia. Quan els dic a l'ANC, Òmnium i AMI si poden garantir el màxim d'unitat possible, demano que no pensin en la llista del president sinó en una llista amb el president. Si cal puc quedar al marge de tot això. Si faig una crida en aquest moment decisiu al món sobiranista, més enllà dels partits, no puc pretendre fer-la perquè vinguin amb mi. Puc ser-hi si convé, que em posin allà on considerin que més convé. I també es pot comptar amb Convergència per a un moment com aquest. També es pot comptar amb gent de la democràcia-cristiana sobiranista. També amb la gent del món socialista que està pel sí-sí. I la gent que prové del món del PSUC i l'ecologia sobiranista. Es pot comptar amb molta gent diferent.'
La crida ha estat així: 'Fem la unitat des de la societat. Posem-nos els partits --tots els que vulguin-- al servei d'aquesta societat. Qui vulgui que hi entri. Qui no vulgui que en quedi al marge.'
'Convoco el 27-S per guanyar'
Mas ha explicat perquè vol anar al 27-S: 'Jo convoco les eleccions del 27-S per guanyar-les. El 25 de novembre vaig dir: «Haver completat la feina per garantir la victòria del sí. L'intent s'ha de fer per guanyar.» Hem d'alimentar a fons el turbo de la il·lusió per la independència del nostre país. La força de la il·lusió és com el vent de popa, que és tranquil, i que t'ha de portar fins a Ítaca. Si no t'hi porta, et quedes a mig camí o amarrat al port de sortida. Hem de propulsar el vent de popa amb el màxim de revolucions per arribar a Ítaca.'
I ha afegit: 'Com es torna a alimentar aquesta il·lusió? Què diu la gent quan passegem pel carrer? Màxima unitat, feu pinya, no us dividiu. Ja dic d'entrada que quan parlo d'unitat no em refereixo als partits polítics. Ho vaig intentar i va ser refusat. Deixem-ho de banda. Això que diré no va adreçat a cap partit polític.'
També ha dit: 'Anem de debò i hem posat la directa. Les conseqüències són les que són, però les assumim. La independència de Catalunya és una eina al servei d'un ideal de llibertat, però sobretot al servei del benestar de la gent i d'un país que funcioni molt millor.' Mas ha recordat que aquests últims anys 'l'estat no ha variat la seva posició i ha aprofundit la retallada sistemàtica de l'autogovern'.
Ple caràcter plebiscitari
'El 27-S té aquest nord, aquest fonament i aquest objectiu: resoldre si volem la independència a les urnes', ha dit Mas. I ha afegit: 'Uns i altres volen esborrar el caràcter plebiscitari de les eleccions. Si les eleccions del 27-S no surten bé pels sobiranistes, aleshores acceptaran de cop que era un plebiscit. Però ara diuen que tenen caràcter autonòmic. I uns altres volen fer una altra mena de plebiscit: el de l'eix esquerra-dreta o de la lluita de classes --com diuen ells--. Fixeu-vos que això pot desdibuixar el sentit de les eleccions del 27-S sobre la independència. Els que volen fer un altre tipus de plebiscit coincideixen amb els altres en un objectiu: fer fora el president Mas. I què té a veure treure'm a mi de la presidència amb el caràcter plebiscitari de les eleccions? Aquesta gent intentarà que l'agenda de les eleccions sigui aquesta. Cal vigilar molt amb aquells que tenen la voluntat d'imposar l'eix esquerra-dreta en aquestes eleccions.'
I ha afegit: 'En aquest plebiscit t'has de decantar pel sí o pel no. Els plebiscits no hi ha matisos. Cal decantar-se per un dels dos riscos: el risc de construir un estat i el risc de no fer-ho. De l'estat no arriba cap oferta de millora per Catalunya.'
Un país millor si es té l'eina que cal
Mas ha interpelat sobre la Catalunya que es pot construir amb la independència: 'Podem tenir un país amb els resultats educatius de Finlàndia. I tant que sí! Però necessitem les eines que té Finlàndia. Podem aspirar a tenir un model industrial com Baviera o Baden-Württemberg. Però necessitem poder impulsar un sistema de formació professional com la seva. Podem tenir un sistema de comunicacions com els flamencs i els valons? Sí que podem. Però necessitem un estat que impulsi el corredor mediterrani i les infrastructures que necessitem. El nostre sistema de salut ja és un dels millors d'Europa. Però amb els recursos necessaris podrem atendre les necessitats dels ciutadans amb plenes condicions. I les pensions? Aquest argument que sempre ens posen des de Madrid. Però Catalunya té molta més capacitat que no l'estat espanyol per pagar les pensions i garantia el sistema de pensions. I això ho podrem fer amb menys desocupació, més inversions, més dinamisme econòmic... Podem tenir un model de recerca universitària com té Israel. Hem avançat molt però podem aspirar a situar-nos entre els millors en el camp de la universitat.'
Mas ha afirmat que 'la força motriu per construir aquest nou país és el sobiranisme i no cap altra'. I ha afegit: 'Per bones intencions que puguin alimentar les altres formacions no sobiranistes, no podran fer cap d'aquestes coses sense les eines d'un estat independent.' I també: 'Quan nosaltres pensem en la sobirania, ho fem pensant en tothom. També pensem en els que no ho són.'
Al principi de la seva intervenció ha recordat com va anar la negociació que va seguir el 9-N i que va acabar amb un acord amb ERC el 14 de gener. Ha dit que ara no era el moment de valorar si va ser un bon acord o no, sinó que calia mirar endavant amb les condicions actuals. També ha volgut recordar que s'havia signat un pre-acord de full de ruta que encara podia incorporar més formacions polítiques i que havia estat assumit per CDC, ERC, Òmnium, ANC i AMI.
Mas també ha comentat que aquests últims mesos havien nascut alguns moviments polítics que s'havien caracteritzat per anar a la contra de determinades coses. Fa uns mesos no existien i ara sí que hi són i s'ha de comptar que poden canviar els resultats de les eleccions.
També ha avisat del risc de confiar en els 'sí se puede' perquè tenen l'anhel de la justícia social però no volen aconseguir l'eina que la pot fer possible. 'Amb una autonomia intervinguda i esquifida no s'aconseguirà mai la justícia social', ha dit.
La separació amb Unió
Sobre la separació de CiU, Mas ha dit que Unió havia resolt la seva posició sobre la independència. Mas ha dit: 'No hi va haver cap ultimàtum a Unió. Vam quedar que després de les municipals resoldrien la seva posició. Sabeu quins han estat els resultats, sabeu quines han estat les conseqüències. La separació no és per raons de forma, ni de matisos. És un tema de fons. No ens agrada que això hagi passat després de tants anys de col·laboració.'
Una conferència per marcar la nova etapa
Després del trencament de la federació amb Unió, el president Mas encara el tram final cap a la campanya del 27-S sense la confusió o els dubtes que aportava el seu soci sobre el compromís amb la independència de Catalunya. El coordinador Josep Rull va explicar dijous que Unió havia comunicat que no aniria a les eleccions amb Convergència i ara Mas anunciarà la seva voluntat de confegir una llista amb poca presència de militants del partit i plena de professionals independents i personalitats de la societat civil.
Rull va dir: 'És bo que clarifiquem els projectes de cara als ciutadans. Han de saber què voten el 27-S i quin projecte polític per a Catalunya defensa cadascú.' El coordinador nacional de CDC va dir que 'les eleccions han de servir per a fer el referèndum que no ens han deixat fer'. I va afegir: 'Ho hem intentat tot i no ens han deixat fer res. I el 9 de novembre, amb el president Mas al capdavant i l'acompanyament d'alguns partits, es va intentar donar la veu al poble de Catalunya. Però ara hem de fer unes eleccions per tenir el mandat democràtic pel sí-sí. Volem que quedi clar que votar la candidatura que tingui el president Mas al capdavant el 27 de setembre serà votar un estat independent per a Catalunya.'
Crida a la societat civil a fer la unitat
Mas ha fet una crida molt explícita: 'Fixeu-vos en la paradoxa en què estem. Tot aquest procés l'ha impulsat el món cívic sobiranista. Però qui s'està agrupant per guanyar les eleccions? Els del 'si se puede'. En canvi, els sobiranistes no ho estem fent. Però com que hem de deixar de banda el món dels partits, es pot fer aquesta unitat des de la societat civil organitzada? Aquí hi ha un paper central. Hi ha molta gent que ha tret milions de persones al carrer. Que no han parat de treballar i saben que som a les hores decisives. Em refereixo a l'ANC, a Òmnium, a l'AMI, a totes les que van ser al Pacte Nacional pel Dret de Decidir. Em dirigeixo directament en aquestes entitats i gent organitzada.'
I ha afegit: 'S'ha parlat de la llista del president. És un concepte que a mi m'incomoda. És una personalització que no és la que convé en aquest moviment que us deia. Quan els dic a l'ANC, Òmnium i AMI si poden garantir el màxim d'unitat possible, demano que no pensin en la llista del president sinó en una llista amb el president. Si cal puc quedar al marge de tot això. Si faig una crida en aquest moment decisiu al món sobiranista, més enllà dels partits, no puc pretendre fer-la perquè vinguin amb mi. Puc ser-hi si convé, que em posin allà on considerin que més convé. I també es pot comptar amb Convergència per a un moment com aquest. També es pot comptar amb gent de la democràcia-cristiana sobiranista. També amb la gent del món socialista que està pel sí-sí. I la gent que prové del món del PSUC i l'ecologia sobiranista. Es pot comptar amb molta gent diferent.'
La crida ha estat així: 'Fem la unitat des de la societat. Posem-nos els partits --tots els que vulguin-- al servei d'aquesta societat. Qui vulgui que hi entri. Qui no vulgui que en quedi al marge.'
'Convoco el 27-S per guanyar'
Mas ha explicat perquè vol anar al 27-S: 'Jo convoco les eleccions del 27-S per guanyar-les. El 25 de novembre vaig dir: «Haver completat la feina per garantir la victòria del sí. L'intent s'ha de fer per guanyar.» Hem d'alimentar a fons el turbo de la il·lusió per la independència del nostre país. La força de la il·lusió és com el vent de popa, que és tranquil, i que t'ha de portar fins a Ítaca. Si no t'hi porta, et quedes a mig camí o amarrat al port de sortida. Hem de propulsar el vent de popa amb el màxim de revolucions per arribar a Ítaca.'
I ha afegit: 'Com es torna a alimentar aquesta il·lusió? Què diu la gent quan passegem pel carrer? Màxima unitat, feu pinya, no us dividiu. Ja dic d'entrada que quan parlo d'unitat no em refereixo als partits polítics. Ho vaig intentar i va ser refusat. Deixem-ho de banda. Això que diré no va adreçat a cap partit polític.'
També ha dit: 'Anem de debò i hem posat la directa. Les conseqüències són les que són, però les assumim. La independència de Catalunya és una eina al servei d'un ideal de llibertat, però sobretot al servei del benestar de la gent i d'un país que funcioni molt millor.' Mas ha recordat que aquests últims anys 'l'estat no ha variat la seva posició i ha aprofundit la retallada sistemàtica de l'autogovern'.
Ple caràcter plebiscitari
'El 27-S té aquest nord, aquest fonament i aquest objectiu: resoldre si volem la independència a les urnes', ha dit Mas. I ha afegit: 'Uns i altres volen esborrar el caràcter plebiscitari de les eleccions. Si les eleccions del 27-S no surten bé pels sobiranistes, aleshores acceptaran de cop que era un plebiscit. Però ara diuen que tenen caràcter autonòmic. I uns altres volen fer una altra mena de plebiscit: el de l'eix esquerra-dreta o de la lluita de classes --com diuen ells--. Fixeu-vos que això pot desdibuixar el sentit de les eleccions del 27-S sobre la independència. Els que volen fer un altre tipus de plebiscit coincideixen amb els altres en un objectiu: fer fora el president Mas. I què té a veure treure'm a mi de la presidència amb el caràcter plebiscitari de les eleccions? Aquesta gent intentarà que l'agenda de les eleccions sigui aquesta. Cal vigilar molt amb aquells que tenen la voluntat d'imposar l'eix esquerra-dreta en aquestes eleccions.'
I ha afegit: 'En aquest plebiscit t'has de decantar pel sí o pel no. Els plebiscits no hi ha matisos. Cal decantar-se per un dels dos riscos: el risc de construir un estat i el risc de no fer-ho. De l'estat no arriba cap oferta de millora per Catalunya.'
Un país millor si es té l'eina que cal
Mas ha interpelat sobre la Catalunya que es pot construir amb la independència: 'Podem tenir un país amb els resultats educatius de Finlàndia. I tant que sí! Però necessitem les eines que té Finlàndia. Podem aspirar a tenir un model industrial com Baviera o Baden-Württemberg. Però necessitem poder impulsar un sistema de formació professional com la seva. Podem tenir un sistema de comunicacions com els flamencs i els valons? Sí que podem. Però necessitem un estat que impulsi el corredor mediterrani i les infrastructures que necessitem. El nostre sistema de salut ja és un dels millors d'Europa. Però amb els recursos necessaris podrem atendre les necessitats dels ciutadans amb plenes condicions. I les pensions? Aquest argument que sempre ens posen des de Madrid. Però Catalunya té molta més capacitat que no l'estat espanyol per pagar les pensions i garantia el sistema de pensions. I això ho podrem fer amb menys desocupació, més inversions, més dinamisme econòmic... Podem tenir un model de recerca universitària com té Israel. Hem avançat molt però podem aspirar a situar-nos entre els millors en el camp de la universitat.'
Mas ha afirmat que 'la força motriu per construir aquest nou país és el sobiranisme i no cap altra'. I ha afegit: 'Per bones intencions que puguin alimentar les altres formacions no sobiranistes, no podran fer cap d'aquestes coses sense les eines d'un estat independent.' I també: 'Quan nosaltres pensem en la sobirania, ho fem pensant en tothom. També pensem en els que no ho són.'
Al principi de la seva intervenció ha recordat com va anar la negociació que va seguir el 9-N i que va acabar amb un acord amb ERC el 14 de gener. Ha dit que ara no era el moment de valorar si va ser un bon acord o no, sinó que calia mirar endavant amb les condicions actuals. També ha volgut recordar que s'havia signat un pre-acord de full de ruta que encara podia incorporar més formacions polítiques i que havia estat assumit per CDC, ERC, Òmnium, ANC i AMI.
Mas també ha comentat que aquests últims mesos havien nascut alguns moviments polítics que s'havien caracteritzat per anar a la contra de determinades coses. Fa uns mesos no existien i ara sí que hi són i s'ha de comptar que poden canviar els resultats de les eleccions.
També ha avisat del risc de confiar en els 'sí se puede' perquè tenen l'anhel de la justícia social però no volen aconseguir l'eina que la pot fer possible. 'Amb una autonomia intervinguda i esquifida no s'aconseguirà mai la justícia social', ha dit.
La separació amb Unió
Sobre la separació de CiU, Mas ha dit que Unió havia resolt la seva posició sobre la independència. Mas ha dit: 'No hi va haver cap ultimàtum a Unió. Vam quedar que després de les municipals resoldrien la seva posició. Sabeu quins han estat els resultats, sabeu quines han estat les conseqüències. La separació no és per raons de forma, ni de matisos. És un tema de fons. No ens agrada que això hagi passat després de tants anys de col·laboració.'
Una conferència per marcar la nova etapa
Després del trencament de la federació amb Unió, el president Mas encara el tram final cap a la campanya del 27-S sense la confusió o els dubtes que aportava el seu soci sobre el compromís amb la independència de Catalunya. El coordinador Josep Rull va explicar dijous que Unió havia comunicat que no aniria a les eleccions amb Convergència i ara Mas anunciarà la seva voluntat de confegir una llista amb poca presència de militants del partit i plena de professionals independents i personalitats de la societat civil.
Rull va dir: 'És bo que clarifiquem els projectes de cara als ciutadans. Han de saber què voten el 27-S i quin projecte polític per a Catalunya defensa cadascú.' El coordinador nacional de CDC va dir que 'les eleccions han de servir per a fer el referèndum que no ens han deixat fer'. I va afegir: 'Ho hem intentat tot i no ens han deixat fer res. I el 9 de novembre, amb el president Mas al capdavant i l'acompanyament d'alguns partits, es va intentar donar la veu al poble de Catalunya. Però ara hem de fer unes eleccions per tenir el mandat democràtic pel sí-sí. Volem que quedi clar que votar la candidatura que tingui el president Mas al capdavant el 27 de setembre serà votar un estat independent per a Catalunya.'
Ara, després de la sortida d'Unió, que farem ??
Si fa 4 días és parlava d' una aliança de les esquerres per fer fora a Mas... precisament al President de Catalunya, que segueix al 100% el mandat de les urnes. Està implicat judicialment per la consulta del 9N... no com altres, que fins i tot volien aprofitar aquesta data per fer-ho caure! Veient el resultat, la voluntat del poble de Catalunya cap a l'estat propi, va proposar un full de ruta amb llista de País, per sobre dels partits.... ERC va dir NO! Ara tenim l'estat espa...nyol disposat a tot per impedir la voluntat del poble. Si aleshores s'hagués acceptat la llista del país, ja hauríem fet les eleccions i estaríem camí del nostre estat. Ara, després de la sortida d'Unió, amb una Convergència amb més fermesa que mai, el President torna a estendre la mà per prioritzar una llista de País per sobre dels partits. Però NO, ERC torna a caure en la mediocritat del partidisme!'
—Per què i per a què voleu la independència?—Per tants motius acumulats i tantes raons... Fonamentalment, perquè volem la màxima llibertat política per al nostre poble i, per a la seva gent, volem tota la justícia social que siguem capaços de construir entre totes i tots. Divisa: lliures els pobles i iguals les persones. Perquè només reclamem per a nosaltres, a la manera zapatista, allò que desitgem per a tots els pobles del món: llibertat, justícia, democràcia. Però si hagués de triar una raó neuràlgica irrenunciable, cabdal i central, diria que volem la independència per a poder superar, eradicar i transformar les desigualtats socials en augment que defineixen, maldestrament, la nostra societat: 20% d'atur, 50% d'atur juvenil, un 30% en risc de pobresa, rècord en desnonaments i la trista llarga llista. És a dir, triaria feina, habitatge, salut, educació, atenció a la vellesa. Un país més ètic i més humà. País independent com a sinònim de país diferent. Autodeterminar-nos, tossudament alçats, per construir justícia social, per reconstruir-nos del paisatge devastat que deixa aquesta crisi. Recuperar sobiranies --sobirania política enfront d'un estat demofòbic; sobirania econòmica enfront d'uns mercats globals voraços i carronyaires; sobirania popular enfront d'unes elits i una corrupció que segresten la democràcia-- per retornar aquest país als seus legítims propietaris: la gent. Sense plena sobirania, uns altres decidiran per nosaltres: ja sabem qui i què i com. Però la independència és recuperar els únics instruments democràtics que ens permetin de començar a capgirar i canviar les coses, en un context global on la sobirania dels estats i dels mercats ja no tenen res a veure amb la llibertat dels pobles i la dignitat de les persones.
—Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Podria aportar --des de l'ànima i l'arrel ètica, cooperativa, mancomunada, republicana, compartida, inscrita en la nostra pròpia història de resistències i desobediències-- una sortida catalana a la crisi per vies socials i solidàries que desbordés la 'troica' i que demostrés, al matxucat sud d'Europa, que el futur és més democràcia i no menys: una opció alternativa postcapitalista --social, democràtica, ecològica, feminista-- construïda des del municipalisme dels Països Catalans, un procés constituent que recordi que el segle XXI és el segle de les persones, no dels mercats; una humil aportació internacionalista a demostrar --i demostrar-nos-- que un altre món és possible i que encara avui --ara i aquí-- depèn de nosaltres mateixos i és a les nostres mans. Encara que ja fa temps, massa temps, que ja no ens demanem si un altre món és possible: ens demanem simplement com és possible aquest. Un món injust, absurd i desigual --on cada dia moren 80.000 persones de fam, on 80 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat, on la Mediterrània és una fossa comuna que tragina 25.000 cadàvers-- que cal combatre. Deia Lévinas que el paper de la filosofia --digueu-ne acció política col·lectiva-- és fer impossible i evitar el moment de la crueltat, de l'horror, de la inhumanitat. Això no passa avui. Però cal que torni a passar. No hi ha victòria final ni final del conte: tota la vida haurem d'anar netejant els vidres, regant les plantes i tenint cura de les vides.I des d'aquesta perspectiva global, voldria que aportés l'exemple fèrtil d'un refugi-mirall, on protegir-nos, on arrecerar-nos: un refugi ètic, un refugi democràtic, un refugi social, un refugi cultural, un refugi ecològic, un refugi pràcticament civilitzatori contra un capitalisme senil que tot ho esbotza: un refugi nascut del racó més fondo de la consciència democràtica antifeixista. Tal com rutlla el món, en una ofensiva neoliberal, regressiva, bel·licista i autoritària --sense precedents i desbocada--, la independència és el primer escut, la primera autodefensa democràtica, per a reconstruir noves institucions comunes que ens permetin de governar-nos als Països Catalans. I diria que és l'única variable que ens permetrà de construir una societat justa i equitativa, decidida i configurada entre tots a través d'un procés constituent en el qual tan important com el què serà el com. O sigui que, fet i fet, volem la independència per a demostrar que sí, que continua essent possible de canviar el món, que disposem del temps i l'espai que tenim i que l'únic territori alliberat que tenim realment a l'abast són les nostres vides quotidianes. A poc a poc i amb molta pressa, paradoxalment. 'Per poder seguir suant la samarreta --vermella-- de l'Ovidi Montllor: fins que als homes i les dones --mai més, enlloc, contra ningú-- no se'ls pesi amb les balances.'
David Fernàndez (Barcelona, 1974) és diputat al Parlament de Catalunya per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).
Com aquest senyor vull tots els que puguem més igual ideologies !!!!!!
—Per què i per a què voleu la independència?—Per tants motius acumulats i tantes raons... Fonamentalment, perquè volem la màxima llibertat política per al nostre poble i, per a la seva gent, volem tota la justícia social que siguem capaços de construir entre totes i tots. Divisa: lliures els pobles i iguals les persones. Perquè només reclamem per a nosaltres, a la manera zapatista, allò que desitgem per a tots els pobles del món: llibertat, justícia, democràcia. Però si hagués de triar una raó neuràlgica irrenunciable, cabdal i central, diria que volem la independència per a poder superar, eradicar i transformar les desigualtats socials en augment que defineixen, maldestrament, la nostra societat: 20% d'atur, 50% d'atur juvenil, un 30% en risc de pobresa, rècord en desnonaments i la trista llarga llista. És a dir, triaria feina, habitatge, salut, educació, atenció a la vellesa. Un país més ètic i més humà. País independent com a sinònim de país diferent. Autodeterminar-nos, tossudament alçats, per construir justícia social, per reconstruir-nos del paisatge devastat que deixa aquesta crisi. Recuperar sobiranies --sobirania política enfront d'un estat demofòbic; sobirania econòmica enfront d'uns mercats globals voraços i carronyaires; sobirania popular enfront d'unes elits i una corrupció que segresten la democràcia-- per retornar aquest país als seus legítims propietaris: la gent. Sense plena sobirania, uns altres decidiran per nosaltres: ja sabem qui i què i com. Però la independència és recuperar els únics instruments democràtics que ens permetin de començar a capgirar i canviar les coses, en un context global on la sobirania dels estats i dels mercats ja no tenen res a veure amb la llibertat dels pobles i la dignitat de les persones.
—Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Podria aportar --des de l'ànima i l'arrel ètica, cooperativa, mancomunada, republicana, compartida, inscrita en la nostra pròpia història de resistències i desobediències-- una sortida catalana a la crisi per vies socials i solidàries que desbordés la 'troica' i que demostrés, al matxucat sud d'Europa, que el futur és més democràcia i no menys: una opció alternativa postcapitalista --social, democràtica, ecològica, feminista-- construïda des del municipalisme dels Països Catalans, un procés constituent que recordi que el segle XXI és el segle de les persones, no dels mercats; una humil aportació internacionalista a demostrar --i demostrar-nos-- que un altre món és possible i que encara avui --ara i aquí-- depèn de nosaltres mateixos i és a les nostres mans. Encara que ja fa temps, massa temps, que ja no ens demanem si un altre món és possible: ens demanem simplement com és possible aquest. Un món injust, absurd i desigual --on cada dia moren 80.000 persones de fam, on 80 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat, on la Mediterrània és una fossa comuna que tragina 25.000 cadàvers-- que cal combatre. Deia Lévinas que el paper de la filosofia --digueu-ne acció política col·lectiva-- és fer impossible i evitar el moment de la crueltat, de l'horror, de la inhumanitat. Això no passa avui. Però cal que torni a passar. No hi ha victòria final ni final del conte: tota la vida haurem d'anar netejant els vidres, regant les plantes i tenint cura de les vides.I des d'aquesta perspectiva global, voldria que aportés l'exemple fèrtil d'un refugi-mirall, on protegir-nos, on arrecerar-nos: un refugi ètic, un refugi democràtic, un refugi social, un refugi cultural, un refugi ecològic, un refugi pràcticament civilitzatori contra un capitalisme senil que tot ho esbotza: un refugi nascut del racó més fondo de la consciència democràtica antifeixista. Tal com rutlla el món, en una ofensiva neoliberal, regressiva, bel·licista i autoritària --sense precedents i desbocada--, la independència és el primer escut, la primera autodefensa democràtica, per a reconstruir noves institucions comunes que ens permetin de governar-nos als Països Catalans. I diria que és l'única variable que ens permetrà de construir una societat justa i equitativa, decidida i configurada entre tots a través d'un procés constituent en el qual tan important com el què serà el com. O sigui que, fet i fet, volem la independència per a demostrar que sí, que continua essent possible de canviar el món, que disposem del temps i l'espai que tenim i que l'únic territori alliberat que tenim realment a l'abast són les nostres vides quotidianes. A poc a poc i amb molta pressa, paradoxalment. 'Per poder seguir suant la samarreta --vermella-- de l'Ovidi Montllor: fins que als homes i les dones --mai més, enlloc, contra ningú-- no se'ls pesi amb les balances.'
David Fernàndez (Barcelona, 1974) és diputat al Parlament de Catalunya per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).
Com aquest senyor vull tots els que puguem més igual ideologies !!!!!!
miércoles, 17 de junio de 2015
Duran és un miserable supremacista i egoista que s'ha carregat el partit.
Mira tu, ja sabem què tenen en comú l'espanyolam de Podemos i Encolauats en comú, ICV, Forcades i Oliveras amb Duran i el seu Pont Aeri: carregar-se Mas al preu que sigui. Però no pas per Mas en si mateix, és clar, sinó perquè saben tan be com ho sap Rajoy, el seu Rei Borbó i tota la casta empresarial, financera i funcionarial enquistada en el poder de l'Estat espanyol que Mas és el millor actiu per una independència viable, sòlida i que acabi arribant a bon port i essent homologada per la major part dels països democràtics occidentals un cop els catalans ens l'hàgim guanyada a les urnes i sigui un fet consumat. L'espanyolam, tant el que es presenta a cara descoberta (PPPSOE i Ciudadanos) com el que s'embolica amb la bandera roja d'esquerra desorbitada, vol carregar-se el dret a decidir dels catalans a base de impedir que aquestes plebiscitàries siguin plebiscitàries, és a dir, l'instrument que ens ha quedat, l'únic que ens ha quedat, per poder exercir precisament el dret a decidir. Volen convertir les eleccions del 27S en un immens tir al blanc posant en Mas al centre de la diana. I això ho volen amb tanta força i intensitat tant Rajoy, la casta de l'iBEX 35, el Pont Aeri i Duran, com els Fachin i les Ubasat, les Colau i els Pisarellos, els Herreras i les Camats i, tristament, les Forcades i els Oliveres. Perquè tots tenen un gran denominador comú: assegurar com sigui i al preu que sigui la permanència de Catalunya a Espanya, el sotmetiment de Catalunya a la majoria espanyola, mani qui mani a Espanya, peti qui peti a Catalunya. Que les portes del sobiranisme han de estar obertes per sumar? I tant que sí, però sumar vol dir que si els que avui encara aposten per seguir a Espanya obren els ulls d'aquí al 27S, rectifiquen i aposten clarament per la independència, benvinguts seran, i tant. Però sumar no vol dir cedir i fer-nos tots igual d'ambigus i permetre que ens arrosseguin pel camí de la tercera via cap a la perpetuació del colonialisme, perquè això no seria sumar, això seria perdre, ser derrotats, clavar-nos un golàs espanyol a tota l'esquadra. Això
Duran és un miserable supremacista i egoista que s'ha carregat el partit. Havia d'haver plegat però ha preferit destruir el partit incendiant-lo abans de marxar. Lo maté porqué era mio.
Duran és un miserable supremacista i egoista que s'ha carregat el partit. Havia d'haver plegat però ha preferit destruir el partit incendiant-lo abans de marxar. Lo maté porqué era mio.
viernes, 12 de junio de 2015
És confús això de posar en una sola frase una dada certa i una suposició especulativa, Germana Forcades.
Benvolguda Teresa. He de començar amb una disculpa. No tinc clar com m’he d’adreçar a tu. Germana Forcades? Ets monja, però entenc que ara deixes temporalment el convent i no se si el tractament també queda temporalment enrere. Doctora Forcades? Vas fer medicina i fins i tot una tesi doctoral sobre medicines alternatives, però em passa com amb en Jordi Pujol, que tot i ser metge l’associo amb altres activitats. En tot cas, jo també soc doctor però només faig servir el títol en congressos i algun acte oficial, de manera que, si no et sap greu, ens tractem de tu i no perdem el temps en floritures.
T’he de dir que, normalment les teves declaracions en temes de salut em fan sentir incòmode. Com tu, penso que vivim en una societat amb una tendència inquietant a la sobremedicació i que això està fomentat per interessos econòmics. També sospito que s’inventen o exageren malalties per poder vendre més pastilletes i opino que és responsabilitat dels científics fer notar aquests fets. De manera que coincideixo amb tu en gairebé tot el que dius. Però ai!, sempre hi ha un percentatge de les teves afirmacions que no acabo d’entendre. Un percentatge petit, però qualitativament important.
Avui m’ha tornat a passar. Llegeixo que has dit que la vacuna de la diftèria “…té una efectivitat del 95%, de manera que un 5% de nens no estan immunitzats malgrat haver-se vacunat i corren el risc de patir efectes secundaris derivats de l’alumini que porten”. És confús això de posar en una sola frase una dada certa i una suposició especulativa. Perquè la dada de l’eficàcia del 95 % és correcte, però això dels efectes de l’alumini no ho pots deixar anar sense més. Ho he sentit altres vegades, així que he buscat quant alumini hi ha en una vacuna. Després de tot l’alumini és un dels elements més abundants del planeta. Cada dia toquem, mengem i respirem una certa quantitat d’alumini només pel fet d’estar vivint a la Terra. Fins i tot la llet materna conté alumini i es calcula que ingerim uns 8 mil·ligrams diaris amb el menjar. En canvi, una vacuna només conté 0,5 mil·ligrams. Potser sí que es posen moltes vacunes als nens, però totes les que ens posen a la vida no arriben ni a l’alumini que mengem en un parell de dies. Si les vacunes tinguessin molt més alumini, les administressin per via intravenosa i els nens tinguessin problemes renals, podríem parlar de possibles toxicitats, però coincidiràs en que això no és l’habitual, per tant no entenc perquè ho dónes a entendre com un risc contrastat. Potser t’he malinterpretat?
D’altra banda, tampoc entenc de quina toxicitat parles. Sabem que no hi ha res que en prou quantitat no pugui arribar a ser tòxic. En el cas de l’alumini s’ha descrit toxicitat en treballadors de fàbriques metal·lúrgiques que respiraven pols d’alumini durant dècades. Això causava problemes neurològics. Però no estaràs comparant la dosi que hi ha en una vacuna amb la d’un treballador del metall al llarg de tota una vida laboral oi? Com que parles de toxicitat en abstracte, no sé a que et refereixes, però no em sembla correcte espantar als pares amb aquesta mena d’afirmacions que en realitat només són suposicions. I en tot cas, si hagués de triar entre un risc, petit però real, de morir als 5 anys de diftèria o un suposat risc de patir Alzheimer als 90, crec que seguiria agraint als meus pares que em vacunessin. T’he de dir que me n’alegro que no esmentessis els compostos de mercuri, que fa anys es van retirar de les vacunes, ni l’autisme, que ja sabem que no hi està relacionat.
Tampoc entenc el raonament que fas quan dius que “els vacunats es beneficien dels no vacunats, als quals no es té com a perillosos, sinó al contrari”, ja que ajuden a fer que els bacteris segueixin circulant perquè els que sí que estan vacunats mantinguin un bon nivell d’immunització.” Això li ho has explicat als pares del nen d’Olot? Quina mena d’argument és? Crec que confons els medis amb els objectius. Entenc que el que es pretén no és mantenir un bon nivell d’immunització sinó que no hi hagi ningú malalt. Creus que hauríem d’haver deixat alguns afectats de verola per mantenir un bon nivell de immunitat? Hauríem de mantenir circulant el virus de la polio per reforçar als vacunats?
Remarques que la vacuna no funciona en un 5% dels casos. És cert. No hi ha gaires coses que funcionin al 100 %. Jo mateix em vaig vacunar de la hepatitis B i resulta que soc del grup “no-responedor”. El meu cos no va fer anticossos, de manera que no estic protegit. Però confio en que el virus circuli poc al meu voltant ja que gràcies als vacunats es limita la presència del virus i així em protegeixen a mi. Dir que soc jo qui contribueix a mantenir la seva immunitat em semblaria molt recargolat.
Has demanat “respecte absolut per a aquests pares, perquè les vacunes estan en mans d’unes empreses que l’únic que volen és fer negoci”. Què hi té a veure una cosa amb l’altre? De nou no entenc el teu fil argumental. També fan negoci amb els antibiòtics. Deixem de fer-los servir? Els fabricants de cinturons de seguretat o de cascs de motoristes volen fer negoci. Això fa que els cinturons o els cascs siguin sospitosos? Els fabricants de condons volen fer negoci. Per això hauríem de deixar que la SIDA s’escampi? Que les farmacèutiques facin negoci no ens diu res sobre si les vacunes són bones o dolentes. La eficàcia i seguretat de les vacunes es determinen amb dades científiques. I si les farmacèutiques tenen comportaments poc ètics s’ha de denunciar, però això és un altre tema.
En tot cas, coincideixo plenament amb tu en el fet que els pares mereixen respecte i no se’ls ha de culpar. Estic segur que ells només volien fer el que pensaven que era el millor pels seus fills i simplement estaven mal informats. En la meva opinió, no son els pares els responsables sinó qui els espanta amb informacions esbiaixades que els porten a prendre decisions errònies.
Cordialment
Ara comences una singladura en política. Ho faràs bé. Això de barrejar en un mateix discurs dades contrastades amb opinions i especulacions de manera que tot sembli més indiscutible és una estratègia habitual en política. Però en temes de salut és millor evitar-ho fins on sigui possible.
La clau està en que els dos blocs siguin capaços d'entendre's i pactar amb lleialtat el 27S.
Hi ha moltes raons perquè això hagi estat així i algunes d'elles ens donen pistes sobre com podem continuar per fer que l'independentisme sigui àmpliament majoritari el dia 27 de setembre. En vull ressaltar dues, per mi essencials.
La il·lusió és potser el fenomen més important. Il·lusionar-se dóna una força individualment i col·lectivament molt difícil d'avaluar, però sense cap mena de dubte extraordinària. Aquest fenomen ens dóna energia, ens fa deixar en segon terme altres qüestions, fa que ens emocionem i que ens donem les mans amb el del costat sense preguntar-nos qui és, on milita o quin idioma parla. Se'ns dubte la il·lusió ha estat determinant en molts moments, ha fet que mobilitzéssim més d'un milió de persones quasi sense adornar-nos-en i ha fet que ens costi emplenar el Palau Sant Jordi quan més ens ha mancat.
Juntament amb la il·lusió, la unitat. Van relacionades. La unitat genera il·lusió i la il·lusió unitat, però s'han de cuidar les dues per separat. Unitat vol dir blindar-se, vol dir unitat d'acció, vol dir no generar dubtes els uns dels altres, vol dir entendre que tots som imprescindibles i que si algú al nostre costat coixeja, en lloc de titllar-lo de "botifler" li hem de donar la mà i un copet a l'espatlla per animar-lo.
Unitat vol dir companyerisme: allò que, en futbol, entendríem com passar-nos molt la pilota i no quedar-nos-la per intentar marcar sols amb el risc que acabi en mans de l'adversari. Unitat vol dir entendre que som una pinya i que una pinya ben unida és irrompible. Només es podria trencar amb foc, i així i tot, fotria una explosió prou grossa com per destrossar el que hi hagi a l'entorn.
De cara al 27 de setembre ja es comencen a previsualitzar els dos grans blocs de l'independentisme. El primer, encapçalat pel President de la Generalitat, Artur Mas, amb una llista molt potent de gent preparada, gent nova, gent molt transversal. L'altre, una llista entre la CUP, Procés Constituent i potser d'altres per aquells que volen la independència i una mena de revolució social incerta.
Que presumiblement hi hagi aquests dos grans blocs de cara al 27 de setembre és una molt bona notícia, i és que són dos blocs amb sentit i capaços de generar il·lusió. La clau està, doncs, en veure com es consoliden les dues opcions i sobretot: que en primera posició guanyi la llista del President que és qui ha pilotat i ha de continuar pilotant el procés des d'un punt de vista estratègic i de projecció internacional.
I segon, que els dos blocs siguin capaços d'entendre's i pactar amb lleialtat entenent que primer és la independència entesa com a eina per poder fer tot seguit els canvis socials que les noves majories parlamentàries decideixin. Així, doncs, il·lusió i unitat!
La il·lusió és potser el fenomen més important. Il·lusionar-se dóna una força individualment i col·lectivament molt difícil d'avaluar, però sense cap mena de dubte extraordinària. Aquest fenomen ens dóna energia, ens fa deixar en segon terme altres qüestions, fa que ens emocionem i que ens donem les mans amb el del costat sense preguntar-nos qui és, on milita o quin idioma parla. Se'ns dubte la il·lusió ha estat determinant en molts moments, ha fet que mobilitzéssim més d'un milió de persones quasi sense adornar-nos-en i ha fet que ens costi emplenar el Palau Sant Jordi quan més ens ha mancat.
Juntament amb la il·lusió, la unitat. Van relacionades. La unitat genera il·lusió i la il·lusió unitat, però s'han de cuidar les dues per separat. Unitat vol dir blindar-se, vol dir unitat d'acció, vol dir no generar dubtes els uns dels altres, vol dir entendre que tots som imprescindibles i que si algú al nostre costat coixeja, en lloc de titllar-lo de "botifler" li hem de donar la mà i un copet a l'espatlla per animar-lo.
Unitat vol dir companyerisme: allò que, en futbol, entendríem com passar-nos molt la pilota i no quedar-nos-la per intentar marcar sols amb el risc que acabi en mans de l'adversari. Unitat vol dir entendre que som una pinya i que una pinya ben unida és irrompible. Només es podria trencar amb foc, i així i tot, fotria una explosió prou grossa com per destrossar el que hi hagi a l'entorn.
De cara al 27 de setembre ja es comencen a previsualitzar els dos grans blocs de l'independentisme. El primer, encapçalat pel President de la Generalitat, Artur Mas, amb una llista molt potent de gent preparada, gent nova, gent molt transversal. L'altre, una llista entre la CUP, Procés Constituent i potser d'altres per aquells que volen la independència i una mena de revolució social incerta.
Que presumiblement hi hagi aquests dos grans blocs de cara al 27 de setembre és una molt bona notícia, i és que són dos blocs amb sentit i capaços de generar il·lusió. La clau està, doncs, en veure com es consoliden les dues opcions i sobretot: que en primera posició guanyi la llista del President que és qui ha pilotat i ha de continuar pilotant el procés des d'un punt de vista estratègic i de projecció internacional.
I segon, que els dos blocs siguin capaços d'entendre's i pactar amb lleialtat entenent que primer és la independència entesa com a eina per poder fer tot seguit els canvis socials que les noves majories parlamentàries decideixin. Així, doncs, il·lusió i unitat!
jueves, 11 de junio de 2015
A QUI VOTARÉ, PER QUI FARÉ CAMPANYA, QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
A QUI VOTARÉ EL 27s:
Ho sento però jo no puc esperar més a dir-ho. Falten 3 mesos NOMÉS!!
Em vaig mullar pel 24M i em mullo ara. Ja he decidit a qui votaré el 27s i per qui faré campanya. No em fa falta esperar al 14j per decidir, però la reacció posterior pot canviar el meu vot com el de tants altres catalans:
1. A QUI VOTARÉ
Abans i després de declarar la independència, el President de Catalunya haurà d'anar país per país fent un esforç de diplomàcia titànic perquè ens reco...neguin. Necessitarem una persona que doni una gran imatge presidencial, domini els idiomes i pugui projectar als altres països sensació de serietat i seguretat. No hi ha una segona oportunitat per a una primera impressió i que t'obrin la porta. Penseu molt be, si sou independentistes, qui pot fer aquest paper a partir del 27s. Jo ho tinc clar: No veig altre President que el President Mas.
Si el President no té un ampli suport i després de les eleccions les esquerres sumen, poden desbancar-lo. Vull una ERC i CUP fortes però sens dubte vull que el President Mas lideri el procés cap a la independència. Crec que és el millor i crec que s’ho mereix per la immensa pressió que ha hagut de suportar. I no oblidem que està imputat penalment per Espanya per organitzar el 9N i fer que podem votar.
Ja hem perdut l'ajuntament de la capital d Catalunya i ara van a per la Generalitat. El 27s ha d'anar a votar fins l'últim català que s'estimi la terra.
2. PER QUI FARÉ CAMPANYA
Faré campanya pels partits independentistes que jo crec són: CDC-ERC-CUP. Tot i deixant clar que el meu vot serà pel President Mas, crec que la gent independentista d'altres sensibilitats hauria de votar ERC/CUP.
3. QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
Només deixaré de fer campanya per ERC-CUP si veig que hi ha possibilitat de que pactin amb Podemos/ICV.
Només deixaré de fer campanya per CDC si veig que cedeixen a les tesis unionistes d’Unió i no deixen clar que, diguin el que diguin els de'n Duran, el programa del President Mas serà inequívocament per assolir la independència junt amb l'ANC i els altres partits que s'hi sumin.
Ho sento però jo no puc esperar més a dir-ho. Falten 3 mesos NOMÉS!!
Em vaig mullar pel 24M i em mullo ara. Ja he decidit a qui votaré el 27s i per qui faré campanya. No em fa falta esperar al 14j per decidir, però la reacció posterior pot canviar el meu vot com el de tants altres catalans:
1. A QUI VOTARÉ
Abans i després de declarar la independència, el President de Catalunya haurà d'anar país per país fent un esforç de diplomàcia titànic perquè ens reco...neguin. Necessitarem una persona que doni una gran imatge presidencial, domini els idiomes i pugui projectar als altres països sensació de serietat i seguretat. No hi ha una segona oportunitat per a una primera impressió i que t'obrin la porta. Penseu molt be, si sou independentistes, qui pot fer aquest paper a partir del 27s. Jo ho tinc clar: No veig altre President que el President Mas.
Si el President no té un ampli suport i després de les eleccions les esquerres sumen, poden desbancar-lo. Vull una ERC i CUP fortes però sens dubte vull que el President Mas lideri el procés cap a la independència. Crec que és el millor i crec que s’ho mereix per la immensa pressió que ha hagut de suportar. I no oblidem que està imputat penalment per Espanya per organitzar el 9N i fer que podem votar.
Ja hem perdut l'ajuntament de la capital d Catalunya i ara van a per la Generalitat. El 27s ha d'anar a votar fins l'últim català que s'estimi la terra.
2. PER QUI FARÉ CAMPANYA
Faré campanya pels partits independentistes que jo crec són: CDC-ERC-CUP. Tot i deixant clar que el meu vot serà pel President Mas, crec que la gent independentista d'altres sensibilitats hauria de votar ERC/CUP.
3. QUÈ M’OBLIGARIA A CANVIAR EL MEU SUPORT?
Només deixaré de fer campanya per ERC-CUP si veig que hi ha possibilitat de que pactin amb Podemos/ICV.
Només deixaré de fer campanya per CDC si veig que cedeixen a les tesis unionistes d’Unió i no deixen clar que, diguin el que diguin els de'n Duran, el programa del President Mas serà inequívocament per assolir la independència junt amb l'ANC i els altres partits que s'hi sumin.
miércoles, 10 de junio de 2015
Al president Mas només li quedava l’opció d’anar a les eleccions del 27S sol.
Estava cantat que les eleccions municipals ens permetrien descobrir les intencions de cadascú. Deixant de banda les peculiaritats locals, l’endemà de la constitució dels nous ajuntaments els recomano que facin l’exercici de repassar què ha passat a cada lloc. Serà tan important descobrir qui és el nou alcalde o alcaldessa com la manera com ha assolit el càrrec. I també serà important avaluar els primers nomenaments i els fitxatge de nous càrrecs.
A l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, Jordi Martí, l’excap del PSC i independentista circumstancial per falta de cap altra opció, ja ha trobat la manera de desfer-se del que evidentment no era el seu target, que era donar suport a un partit independentista. De vegades es parla molt dels Duran i dels Espadaler per desconfiar de Mas i de CiU i es deixa passar com si res l’independentisme d’ocasió aquests exsocialistes que s’han integrat a ERC perquè no podien fer res més si volien subsistir. Podria fer una certa gràcia, oi?, que Gemma Sendra, numero 6 de la candidatura d’ERC i paradigma d’aquella Barcelona que els de BComú diuen combatre (ha ocupat tota mena de càrrecs des del seus inicis, l’any 1982, al Centre d’Estudis de Planificació (CEP) fins a esdevenir directora executiva del Fòrum 2004, del MACBA, del Recinte Modernista de Sant Pau, etc.), formés part del nou equip d’Ada Colau. Coses del submón de la política, perquè el nexe d’unió és Jordi Borja, geògraf com ella, candidat de BComú, i príncep de la planificació urbanística del maragallisme. Tothom té pare i mare.
El distanciament entre ERC i CDC no és d’ara. Va començar fa molt de temps, quan els d’ERC van descobrir que el president Mas no estava disposat a ser un titella. Des de l’inici del seu gir decididament sobiranista, el president ha volgut controlar el ritme del procés per evitar trencar més plats dels necessaris. És segur que això ha fet que cometés diversos errors, per exemple, no convocar les eleccions plebiscitàries immediatament després del 9N i evitar així el que ha semblat una desinflada general. Potser també li hauria calgut negociar la proposta de llista unitària abans d’anunciar-la amb tant de detall, cosa que va encabritar de tal manera Junqueras que va voler vexar el president, rebaixant-lo a mer espectador, en una conferència de rèplica que va ser patètica i contraproduent i que va fer més profunda la ferida.
ERC sempre s’aferra a UDC i als recels de Duran i Lleida per dubtar de la sinceritat de l’independentisme de CDC i també de Mas, encara que en el seu cas piquen menys fort perquè saben del prestigi del president entre els sobiranistes de tota mena. Però a UDC també li ha arribat l’hora d’aclarir-se. Diumenge que ve en sabrem el resultat i ja veurem què passa. La crisi està servida. Però és que ara, a més, en termes electorals és irrellevant el que decideixi UDC. La llista del president ja no es confeccionarà com s’ha fet sempre, que és repartint-se els llocs entre els dos partits. No tindria sentit. El que passi el dia 14 és significatiu per a UDC i, també, perquè finalment es consolidarà un independentisme democratacristià que se sumarà al projecte moderat liderat per Artur Mas. Núria de Gispert ha estat taxativa en unes declaracions a Catalunya Ràdio: “Votar 'no' a la pregunta interna d'Unió és donar suport a Mas per al 27-S". Els que no s’hi vulguin sumar sempre poden fer el mateix que ha fet UDC a la Vall d’Aran, que és aliar-se amb UA (la marca dels socialistes) i derrotar el candidat de CDC a Viella.
Amb aquest panorama, al qual cal afegir el desgast sofert per la marca CiU pels casos de corrupció i sobretot per la confessió de Jordi Pujol, al president només li quedava l’opció d’anar a les eleccions del 27S sol, despullat del peatge partidista, en companyia de personalitats independents, alcaldes i alcaldesses joves i responsables polítics dels grups que s’hi sumin i amb una marca pròpia. El president no podrà estalviar-se que els contrincants l’acusin de messianisme, com ja va passar el 2012, però aquest cop els que després van penedir-se d’haver abonat aquesta tesi, potser que reaccionin abans. Debilitar l’únic president que ha estat disposat a obrir els col·legis electorals per fer una consulta il·legal sobre la independència de Catalunya és suïcida. Ara els vots tindran repercussió de veritat, per tant potser que tothom es prepari per prendre una decisió responsable, de cor, amb actitud política, per donar continuïtat al Sí-Sí del 9N.
A l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, Jordi Martí, l’excap del PSC i independentista circumstancial per falta de cap altra opció, ja ha trobat la manera de desfer-se del que evidentment no era el seu target, que era donar suport a un partit independentista. De vegades es parla molt dels Duran i dels Espadaler per desconfiar de Mas i de CiU i es deixa passar com si res l’independentisme d’ocasió aquests exsocialistes que s’han integrat a ERC perquè no podien fer res més si volien subsistir. Podria fer una certa gràcia, oi?, que Gemma Sendra, numero 6 de la candidatura d’ERC i paradigma d’aquella Barcelona que els de BComú diuen combatre (ha ocupat tota mena de càrrecs des del seus inicis, l’any 1982, al Centre d’Estudis de Planificació (CEP) fins a esdevenir directora executiva del Fòrum 2004, del MACBA, del Recinte Modernista de Sant Pau, etc.), formés part del nou equip d’Ada Colau. Coses del submón de la política, perquè el nexe d’unió és Jordi Borja, geògraf com ella, candidat de BComú, i príncep de la planificació urbanística del maragallisme. Tothom té pare i mare.
El distanciament entre ERC i CDC no és d’ara. Va començar fa molt de temps, quan els d’ERC van descobrir que el president Mas no estava disposat a ser un titella. Des de l’inici del seu gir decididament sobiranista, el president ha volgut controlar el ritme del procés per evitar trencar més plats dels necessaris. És segur que això ha fet que cometés diversos errors, per exemple, no convocar les eleccions plebiscitàries immediatament després del 9N i evitar així el que ha semblat una desinflada general. Potser també li hauria calgut negociar la proposta de llista unitària abans d’anunciar-la amb tant de detall, cosa que va encabritar de tal manera Junqueras que va voler vexar el president, rebaixant-lo a mer espectador, en una conferència de rèplica que va ser patètica i contraproduent i que va fer més profunda la ferida.
ERC sempre s’aferra a UDC i als recels de Duran i Lleida per dubtar de la sinceritat de l’independentisme de CDC i també de Mas, encara que en el seu cas piquen menys fort perquè saben del prestigi del president entre els sobiranistes de tota mena. Però a UDC també li ha arribat l’hora d’aclarir-se. Diumenge que ve en sabrem el resultat i ja veurem què passa. La crisi està servida. Però és que ara, a més, en termes electorals és irrellevant el que decideixi UDC. La llista del president ja no es confeccionarà com s’ha fet sempre, que és repartint-se els llocs entre els dos partits. No tindria sentit. El que passi el dia 14 és significatiu per a UDC i, també, perquè finalment es consolidarà un independentisme democratacristià que se sumarà al projecte moderat liderat per Artur Mas. Núria de Gispert ha estat taxativa en unes declaracions a Catalunya Ràdio: “Votar 'no' a la pregunta interna d'Unió és donar suport a Mas per al 27-S". Els que no s’hi vulguin sumar sempre poden fer el mateix que ha fet UDC a la Vall d’Aran, que és aliar-se amb UA (la marca dels socialistes) i derrotar el candidat de CDC a Viella.
Amb aquest panorama, al qual cal afegir el desgast sofert per la marca CiU pels casos de corrupció i sobretot per la confessió de Jordi Pujol, al president només li quedava l’opció d’anar a les eleccions del 27S sol, despullat del peatge partidista, en companyia de personalitats independents, alcaldes i alcaldesses joves i responsables polítics dels grups que s’hi sumin i amb una marca pròpia. El president no podrà estalviar-se que els contrincants l’acusin de messianisme, com ja va passar el 2012, però aquest cop els que després van penedir-se d’haver abonat aquesta tesi, potser que reaccionin abans. Debilitar l’únic president que ha estat disposat a obrir els col·legis electorals per fer una consulta il·legal sobre la independència de Catalunya és suïcida. Ara els vots tindran repercussió de veritat, per tant potser que tothom es prepari per prendre una decisió responsable, de cor, amb actitud política, per donar continuïtat al Sí-Sí del 9N.
martes, 9 de junio de 2015
Trist final per a unes sigles UDC que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.
Convergència no ha sabut deslligar-se de la Unió dominada per Duran. Com el marit infeliç que troba el moment bo per divorciar-se. Als anys 2000, acabat el pujolisme, n'era l'ocasió. Però érem a l'oposició i calia aguantar contra un tripartit en contra. En l'actual dècada, la degeneració de les nobles sigles històriques d'Unió ha seguit augmentant, però la feblesa electoral de CiU (de forma creixent, causada per Unió mateixa!) desaconsellava trencar.
I amb això que la situació s'ha podrit i anem tard, molt tard. Tanmateix, celebro que Toni Castellà i companyia hagin vist la llum i accelerin la fi de l'agonia política de Duran. Perquè Duran s'ha carregat el partit i tota ètica política, i ja no té res a oferir a la societat catalana.
El que no entenc en tota aquesta jugada és la fal·lera per quedar-se les sigles, que suposo que porten associat un deute de 17 milions d'euros. Potser per als patrocinadors de Duran no és problema, però per als independentistes segurament ho seria.
El final de Duran serà digne d'ell. Tancat a la darrera cambra de la fortalesa, ara es nega a donar el cens als qui han de votar. Un gest desesperat abans de la darrera batalla que també perdrà. Penso que la millor estratègia és fer un pas i posicionar-se, davant la gent, com el que cadascú és. I també com el que no és. És segur que ell, per molt que ho intenti, no trobarà ningú amb un mínim prestigi que el recolze. Perquè del seu propi, no cal ni parlar-ne. Ramón Espadaler, actual Conseller d'Interior, també ha deixat clara la seva capacitat. O la manca de capacitat. I poc més. Si la resta de dirigents i persones de renom es posen clarament enfront i declaren el seu suport al Procés, tant seria que Duran tingués les sigles. Al capdavall, les sigles sense res al darrere, són ben poc. Mireu les del PSC, per exemple.
He votat a partits de diferents sigles perquè, per a mi, son les persones les que els defineixen. També he conegut a militants de UDC, alguns avui ex militants per l’acció excloent, personalista, de Duran. Tots, en el fons, decebuts de tanta remenada entre bastidors per a bastir cada volta la llista de la Federació de CiU en cadascuna de les conteses electorals. Unes quantes des del 1979. L’actual d’UDC és la manera de gestionar per fidelitat sense crítica, sense renovació, al Controlador en Cap. I cap generositat cap a corrents diferents, vençuts (Vila d’Abadal). Penso, com be dieu ja fa temps, que aquesta UDC de Duran & Cia. no pinta res. Ni pintarà si va per lliure el 27-S. Com molt be sabem és, de facto, altre marca blanca de l’integrisme espanyol. L’aventura, paral·lela, de UPyD ja em vist com ha acabat. Però els egoistes, els creguts i pagats de si mateixos, prefereixen acabar braman contra els que son agosarats per a qüestionar-los (Castellà) abans de fer una retirada digna i, com qualsevol tap, deixar pas a alternatives clares i dels temps que corren que no son, precisament, de federalismes, terceres vies o aiguabarreig per a seguir entabanant. Son així. No donen més de si. Suren, suren fins a que es podreixen. No s’enfonsen, s’esmicolen. Trist final per a unes sigles que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.
I amb això que la situació s'ha podrit i anem tard, molt tard. Tanmateix, celebro que Toni Castellà i companyia hagin vist la llum i accelerin la fi de l'agonia política de Duran. Perquè Duran s'ha carregat el partit i tota ètica política, i ja no té res a oferir a la societat catalana.
El que no entenc en tota aquesta jugada és la fal·lera per quedar-se les sigles, que suposo que porten associat un deute de 17 milions d'euros. Potser per als patrocinadors de Duran no és problema, però per als independentistes segurament ho seria.
El final de Duran serà digne d'ell. Tancat a la darrera cambra de la fortalesa, ara es nega a donar el cens als qui han de votar. Un gest desesperat abans de la darrera batalla que també perdrà. Penso que la millor estratègia és fer un pas i posicionar-se, davant la gent, com el que cadascú és. I també com el que no és. És segur que ell, per molt que ho intenti, no trobarà ningú amb un mínim prestigi que el recolze. Perquè del seu propi, no cal ni parlar-ne. Ramón Espadaler, actual Conseller d'Interior, també ha deixat clara la seva capacitat. O la manca de capacitat. I poc més. Si la resta de dirigents i persones de renom es posen clarament enfront i declaren el seu suport al Procés, tant seria que Duran tingués les sigles. Al capdavall, les sigles sense res al darrere, són ben poc. Mireu les del PSC, per exemple.
He votat a partits de diferents sigles perquè, per a mi, son les persones les que els defineixen. També he conegut a militants de UDC, alguns avui ex militants per l’acció excloent, personalista, de Duran. Tots, en el fons, decebuts de tanta remenada entre bastidors per a bastir cada volta la llista de la Federació de CiU en cadascuna de les conteses electorals. Unes quantes des del 1979. L’actual d’UDC és la manera de gestionar per fidelitat sense crítica, sense renovació, al Controlador en Cap. I cap generositat cap a corrents diferents, vençuts (Vila d’Abadal). Penso, com be dieu ja fa temps, que aquesta UDC de Duran & Cia. no pinta res. Ni pintarà si va per lliure el 27-S. Com molt be sabem és, de facto, altre marca blanca de l’integrisme espanyol. L’aventura, paral·lela, de UPyD ja em vist com ha acabat. Però els egoistes, els creguts i pagats de si mateixos, prefereixen acabar braman contra els que son agosarats per a qüestionar-los (Castellà) abans de fer una retirada digna i, com qualsevol tap, deixar pas a alternatives clares i dels temps que corren que no son, precisament, de federalismes, terceres vies o aiguabarreig per a seguir entabanant. Son així. No donen més de si. Suren, suren fins a que es podreixen. No s’enfonsen, s’esmicolen. Trist final per a unes sigles que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.
viernes, 5 de junio de 2015
Imaginem per un moment que aquest fos un país seriós.
Parlem avui del país petit, és a dir, Catalunya. Imaginem també que per alguna llei futura els polítics a les institucions no poguessin sortir impunes de les seves actuacions. Imaginem que com qualsevol empresa responsable de nivell, les seves accions i resultats econòmics anessin auditats a l'entrada i a la sortida d'exercir el seu càrrec. Imaginem tot això.
Ara pensem en qualsevol empresa propera. Una empresa qualsevol on es degui una ingent quantitat de diners als proveïdors, per exemple a les farmàcies. Pensem que aquesta mateixa empresa tingui la qualificació crediticia al zero, és a dir, les líniess de crèdit tancades. Les seves oficines, posem de la seva família directa, estan embargades per, suposadament, haver robat diners a la seva empresa. Més encara vegem al president, que no a l'amo, viatjar a l'altre costat del món a 'tot pagat' per donar una conferència i sopar amb quatre amics.
Sincerament sabent tot això, algú no pensaria que és temps de demanar-li responsabilitats a aquest gestor? Algú pensa que un jutjat penal no demanaria només per prudència mesures cautelars a aquest individu, i al seu consell d'administració. Parlem de penal perquè el sentit Mercantil perd la seva essència quan una empresa en clar estat d'insolvència retarda la seva decisió d'enviar els papers a una intervenció. Anem un pas més enllà i posem noms a aquesta empresa fictícia. Algú creu que a Artur Mas i al seu equip li importa una mica deixar en la ruïna el país?
I, sincerament, això és un gran problema. El que és impossible veure en economia d'empresa ho estem veient amb la gestió de diners públics. Un assalt a mà armada dels recursos públics per una troupe de personatges portats només per la seva avarícia personal sense cap tipus de responsabilitat. No parlem ja de robar o no robar, de cometre un delicte flagrant, sinó del delicte de mala gestió. Que en aquesta legislatura és tan evident que gairebé fa caure la cara de vergonya.
Perquè aquí, en política, ens hem preocupat sempre dels diners robats per uns i d'altres. Tot i que hem oblidat alguna cosa potser més important. Els xoriços poden robar, però fa més mal al sistema una gestió dolenta, així com tirar per la borda diners públics sense solta ni volta. Si als xoriços se'ls demanen responsabilitats, hem de començar a demanar responsabilitat també als polítics per la seva gestió. Ningú, crec, dubta de que si una empresa és portada a la ruïna, el seu president, director general i consell d'administració han de donar explicacions oportunes.
En una situació ruïnosa empresarial, l'Estat es fa càrrec fins i tot de càrregues com els treballadors, encara que sigui a través del Fogasa. I els jutjats obren peces per qualificar la gestió, inhabilitant o portant a presó als qui han fet un delicte clar.
Però, curiosament, això és en el sector privat. Perquè si aquesta gestió nefasta és en el públic, com la Generalitat, que a sobre és de tots, no passa res. On està la responsabilitat dels seus gestors? I no és vàlid ni seriós que aquesta responsabilitat passi, exclusivament, per les urnes. Les urnes serveixen per votar i triar nous gestors, però els tribunals serveixen, si és el cas, per dirimir una gestió negligent.
És important, per això, que en aquests suposats nous temps que comencin a crear-se mecanismes de defensa del ben comú. Els polítics tenen un feina, però abans de res tenen la responsabilitat de gestionar els diners públics d'una forma correcta. Ningú els obliga a estar en primera línia, però si la llei, amb totes les seves conseqüències ha d'exigir-li un íntegre compliment i rigor amb els diners de tots.
A hores d'ara crec que ni jo ni cap lector dubtarà de que si Artur Mas i el seu equip estiguessin en una empresa privada haurien estat cessats fa temps. No només van camí de perdre el 50% de les vendes (els seus vots), sinó que han enfrontat als treballadors (els ciutadans). Han viatjat a cos de rei quan no paguen a proveïdors, obren oficines a l'estranger per col·locar als seus amics i tenen a la família, ja saben "la seva famiglia catalana", embargada per, suposadament, robar diners de l'empresa. Amb només aquest paràgraf algú dubte: Artur Mas i el seu consell d'administració no han de respondre davant un jutjat fins i tot amb el seu patrimoni personal?. Aquí deixo la pregunta.
Ara pensem en qualsevol empresa propera. Una empresa qualsevol on es degui una ingent quantitat de diners als proveïdors, per exemple a les farmàcies. Pensem que aquesta mateixa empresa tingui la qualificació crediticia al zero, és a dir, les líniess de crèdit tancades. Les seves oficines, posem de la seva família directa, estan embargades per, suposadament, haver robat diners a la seva empresa. Més encara vegem al president, que no a l'amo, viatjar a l'altre costat del món a 'tot pagat' per donar una conferència i sopar amb quatre amics.
Sincerament sabent tot això, algú no pensaria que és temps de demanar-li responsabilitats a aquest gestor? Algú pensa que un jutjat penal no demanaria només per prudència mesures cautelars a aquest individu, i al seu consell d'administració. Parlem de penal perquè el sentit Mercantil perd la seva essència quan una empresa en clar estat d'insolvència retarda la seva decisió d'enviar els papers a una intervenció. Anem un pas més enllà i posem noms a aquesta empresa fictícia. Algú creu que a Artur Mas i al seu equip li importa una mica deixar en la ruïna el país?
I, sincerament, això és un gran problema. El que és impossible veure en economia d'empresa ho estem veient amb la gestió de diners públics. Un assalt a mà armada dels recursos públics per una troupe de personatges portats només per la seva avarícia personal sense cap tipus de responsabilitat. No parlem ja de robar o no robar, de cometre un delicte flagrant, sinó del delicte de mala gestió. Que en aquesta legislatura és tan evident que gairebé fa caure la cara de vergonya.
Perquè aquí, en política, ens hem preocupat sempre dels diners robats per uns i d'altres. Tot i que hem oblidat alguna cosa potser més important. Els xoriços poden robar, però fa més mal al sistema una gestió dolenta, així com tirar per la borda diners públics sense solta ni volta. Si als xoriços se'ls demanen responsabilitats, hem de començar a demanar responsabilitat també als polítics per la seva gestió. Ningú, crec, dubta de que si una empresa és portada a la ruïna, el seu president, director general i consell d'administració han de donar explicacions oportunes.
En una situació ruïnosa empresarial, l'Estat es fa càrrec fins i tot de càrregues com els treballadors, encara que sigui a través del Fogasa. I els jutjats obren peces per qualificar la gestió, inhabilitant o portant a presó als qui han fet un delicte clar.
Però, curiosament, això és en el sector privat. Perquè si aquesta gestió nefasta és en el públic, com la Generalitat, que a sobre és de tots, no passa res. On està la responsabilitat dels seus gestors? I no és vàlid ni seriós que aquesta responsabilitat passi, exclusivament, per les urnes. Les urnes serveixen per votar i triar nous gestors, però els tribunals serveixen, si és el cas, per dirimir una gestió negligent.
És important, per això, que en aquests suposats nous temps que comencin a crear-se mecanismes de defensa del ben comú. Els polítics tenen un feina, però abans de res tenen la responsabilitat de gestionar els diners públics d'una forma correcta. Ningú els obliga a estar en primera línia, però si la llei, amb totes les seves conseqüències ha d'exigir-li un íntegre compliment i rigor amb els diners de tots.
A hores d'ara crec que ni jo ni cap lector dubtarà de que si Artur Mas i el seu equip estiguessin en una empresa privada haurien estat cessats fa temps. No només van camí de perdre el 50% de les vendes (els seus vots), sinó que han enfrontat als treballadors (els ciutadans). Han viatjat a cos de rei quan no paguen a proveïdors, obren oficines a l'estranger per col·locar als seus amics i tenen a la família, ja saben "la seva famiglia catalana", embargada per, suposadament, robar diners de l'empresa. Amb només aquest paràgraf algú dubte: Artur Mas i el seu consell d'administració no han de respondre davant un jutjat fins i tot amb el seu patrimoni personal?. Aquí deixo la pregunta.
El mapa electoral és un trencadís de Gaudí.
Encara no fa dues setmanes de la última festa de la democràcia i Déu n’hi do quina ressaca, amics votants. La “nova política” ha entrat amb força i les esquerres alternatives i/o indignades pugen arreu, guanyant Barcelona i agafant múscul a l’àrea metropolitana. Un garbuix de sigles, enteses, crides i comuns populars ha entrat als Ajuntaments amb ganes d’aire fresc. El mapa electoral és un trencadís de Gaudí. Torna el marxisme. Però el de Groucho Marx, i l’aforisme marxista per antonomàsia: “aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres”.
Per exemple, a Barcelona sí se puede, i en campanya farem pisos socials a Passeig de Gràcia, ens polirem la F1 i farem fora la màfia, pero encara no s’ha acabat el run run a les places i la nova líder ja s’ha empassat el Mobile World Congress fins al 2023, i un dia som aliats ferms del procés i al següent convertim el full del ruta en un trist kleenex.
I parlant del full de ruta, per ERC sembla que un dia signar-lo és condició indispensable per pactar a Barcelona, i al següent no tant, i ja buscarem la manera d’ajudar a l’Ada a governar la ciutat. Què és un paperot signat amb altres partits independentistes al costat de la voluntat de cosir i recosir l’espanyolisme progre de sempre? Ah, els papers. Sí, es va dir que primariem les aliances sobiranistes als ajuntaments. Sí, s’han signat tots els compromisos de l’ANC respecte als ajuntaments independentistes. Mola fer-ho en campanya i dir que faràs un nou país. Però quan havia de venir el tsunami sobiranista als ajuntaments, el cel fa pinta de pluja fina.
Tenim també el cas de Joan Herrera, marxista dels bons, capaç de dir en una mateixa frase que a Barcelona ha de governar el més votat però que a Badalona la gent vol alternativa i canvi (amb una diferència de 5 regidors 5 entre la primera i segona forces). Quan portes tota la vida cobrant de la mamella pública i ets moralment superior a la resta de mortals et pots permetre aquest tipus de contradiccions, suposo.
Més principis tergiversats? La pregunta d’Unió, un insult a la memòria del seu fundador i als seus principis fundacionals, i un menyspreu a la molta gent que pensa diferent dins del partit.
Tot això, no és deshonest? Es pot cridar des dels faristols que faràs coses que saps que no podràs fer? Perquè se signen compromisos amb uns si s’acaba pactant amb d’altres? Per què es diuen unes coses i que no es fan? En el fons, potser la nova i la vella política s’assemblent tant com dos ous durs demanats des del camarot dels germans Marx.
Per exemple, a Barcelona sí se puede, i en campanya farem pisos socials a Passeig de Gràcia, ens polirem la F1 i farem fora la màfia, pero encara no s’ha acabat el run run a les places i la nova líder ja s’ha empassat el Mobile World Congress fins al 2023, i un dia som aliats ferms del procés i al següent convertim el full del ruta en un trist kleenex.
I parlant del full de ruta, per ERC sembla que un dia signar-lo és condició indispensable per pactar a Barcelona, i al següent no tant, i ja buscarem la manera d’ajudar a l’Ada a governar la ciutat. Què és un paperot signat amb altres partits independentistes al costat de la voluntat de cosir i recosir l’espanyolisme progre de sempre? Ah, els papers. Sí, es va dir que primariem les aliances sobiranistes als ajuntaments. Sí, s’han signat tots els compromisos de l’ANC respecte als ajuntaments independentistes. Mola fer-ho en campanya i dir que faràs un nou país. Però quan havia de venir el tsunami sobiranista als ajuntaments, el cel fa pinta de pluja fina.
Tenim també el cas de Joan Herrera, marxista dels bons, capaç de dir en una mateixa frase que a Barcelona ha de governar el més votat però que a Badalona la gent vol alternativa i canvi (amb una diferència de 5 regidors 5 entre la primera i segona forces). Quan portes tota la vida cobrant de la mamella pública i ets moralment superior a la resta de mortals et pots permetre aquest tipus de contradiccions, suposo.
Més principis tergiversats? La pregunta d’Unió, un insult a la memòria del seu fundador i als seus principis fundacionals, i un menyspreu a la molta gent que pensa diferent dins del partit.
Tot això, no és deshonest? Es pot cridar des dels faristols que faràs coses que saps que no podràs fer? Perquè se signen compromisos amb uns si s’acaba pactant amb d’altres? Per què es diuen unes coses i que no es fan? En el fons, potser la nova i la vella política s’assemblent tant com dos ous durs demanats des del camarot dels germans Marx.
miércoles, 3 de junio de 2015
Criteris i matisos, una pregunta complexa.
Perquè, què ha ofert Duran hores d'ara a la militància democristiana? Sense valor, en el moment en què va poder fer-ho, de liderar una candidatura pròpia –amb el relleu de Pujol per Artur Mas--, quan comptava amb el suport de tot el seu partit, --en el seu descàrrec s'ha de recordar que l'ex President va ativar tots els ressorts per impedir-ho-- Duran cerca ara una maniobra que queda desfassada en el temps.
La paradoxa és que està plena de sentit comú. Però no és el que esperava una bona part del partit –ja es veurà si majoritària-- el 14 de juny, que necessita pronunciar-se sobre si segueix o no a Convergència.
La pregunta, textualment, diu: "Voleu que Unió Democràtica continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?"
Res que sigui il·legal o que deixi a Catalunya fora de la UE
I els criteris es refereixen a la sobirania, a la democràcia, al diàleg, a la seguretat jurídica, a Europa, i a la cohesió. És a dir, tot un seguit de condicionants, que es resumeixen en la idea que Unió no apostarà per una declaració unilateral d'independència, que no apostarà per fer cap passa que pugui deixar a Catalunya fora d'Europa, que tot el que es vulgui impulsar s'escometrà "gestionant el procés des del diàleg entre el Govern de Catalunya i el de l'Estat, un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats al si de la Unió Europea".
Es garantirà, a més, "en tot moment la seguretat jurídica, excloent tant una eventual Declaració Unilateral d'Independència com l'obertura d'un procés constituent al marge de la legalitat". I això va directament en contra del projecte d'elaborar una Constitució catalana en el transcurs de 18 mesos, com va aprovar Convergència amb Esquerra.
Continuar sense Duran
L'aposta de Duran és clara. Ara li tocarà a la militància d'Unió, que no podrà, en tot cas, pronunciar-se per un sí o un no a la independència. Llavors perquè aquest camí?
Unió, amb la proposta de Duran i Espadaler, torna a la casella de sortida, encara que Convergència ja vulgui arribar a la meta.
A les xarxes socials, la crítica ha fet acte de presència. Els membres dels col·lectius sobiranistes han considerat que la proposta d'Unió és més modesta, fins i tot, que la que defensa ICV. I que cap partit independentista hauria de prescindir d'aquest instrument que seria la Declaració Unilateral d'Independència.
Unió ha de decidir ara si vol continuar sense Duran.
La paradoxa és que està plena de sentit comú. Però no és el que esperava una bona part del partit –ja es veurà si majoritària-- el 14 de juny, que necessita pronunciar-se sobre si segueix o no a Convergència.
La pregunta, textualment, diu: "Voleu que Unió Democràtica continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?"
Res que sigui il·legal o que deixi a Catalunya fora de la UE
I els criteris es refereixen a la sobirania, a la democràcia, al diàleg, a la seguretat jurídica, a Europa, i a la cohesió. És a dir, tot un seguit de condicionants, que es resumeixen en la idea que Unió no apostarà per una declaració unilateral d'independència, que no apostarà per fer cap passa que pugui deixar a Catalunya fora d'Europa, que tot el que es vulgui impulsar s'escometrà "gestionant el procés des del diàleg entre el Govern de Catalunya i el de l'Estat, un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats al si de la Unió Europea".
Es garantirà, a més, "en tot moment la seguretat jurídica, excloent tant una eventual Declaració Unilateral d'Independència com l'obertura d'un procés constituent al marge de la legalitat". I això va directament en contra del projecte d'elaborar una Constitució catalana en el transcurs de 18 mesos, com va aprovar Convergència amb Esquerra.
Continuar sense Duran
L'aposta de Duran és clara. Ara li tocarà a la militància d'Unió, que no podrà, en tot cas, pronunciar-se per un sí o un no a la independència. Llavors perquè aquest camí?
Unió, amb la proposta de Duran i Espadaler, torna a la casella de sortida, encara que Convergència ja vulgui arribar a la meta.
A les xarxes socials, la crítica ha fet acte de presència. Els membres dels col·lectius sobiranistes han considerat que la proposta d'Unió és més modesta, fins i tot, que la que defensa ICV. I que cap partit independentista hauria de prescindir d'aquest instrument que seria la Declaració Unilateral d'Independència.
Unió ha de decidir ara si vol continuar sense Duran.
martes, 2 de junio de 2015
Aprofundir en les coses? per a què, si titllant els uns de dolents i els altres de bons, ja ho tenim tot fet?
En el cas de Barcelona, l'aparició d'Ada Colau no em sembla que es pugui atribuir a un creixement desmesurat. La ciutat no s'ha fet sobre les costelles dels ciutadans més pobres, com va ser el cas de la Barcelona de primers del segle XX o de les ciutats que he esmentat fins ara. Chicago ha sigut un gran motor i una fàbrica d'oportunitats per als territoris del Mid West i només els últims anys se li ha pogut retreure que comença a empobrir el seu rerapaís amb les seves obsessions cosmopolites. El cas de Barcelona és diferent. La ciutat fa molt poc que col·labora amb la Catalunya interior i encara no és segur que hagi deixat definitivament de banda els discursos dualistes.
Si mirem el mapa de biblioteques i les connexions de transport públic veurem que, en realitat, el creixement de Barcelona l'han pagat les classes altes i mitjanes. Per descomptat que hi ha pobresa, a la ciutat, però també és evident que s'hi viu millor que a la majoria de capitals europees, Madrid inclosa. Chicago té una crisi de creixement. Barcelona té una crisi d'identitat, que algunes esquerres miren de vernissar amb discursos cridaners per no tenir mala consciència. La capital de Catalunya ha patit la pressió de l'Estat espanyol més que no pas la resta del país i les eleccions ho han posat en evidència. Mentre que les esquerres independentistes han guanyat al territori, a Barcelona l'esquerra del si/no ha tret més vots -en part gràcies a aquests conciutadans que troben malament per la capital de Catalunya allò que troben bé a Londres, París o Nova York.
Ara potser queda per veure si la fractura social i la fractura nacional es continuen anul.lant com en els temps de la guerra civil o de Pujol, quan el país havia de protegir grans contingents de població immigrant que no tenia res per conservar, ni res per perdre. Un indici que el context està canviant seria el resultat que Compromís ha tret a la ciutat de València, on una força com Podemos, en una altra època, hauria arrasat literalment. Igual que alguns partits d'esquerra utilitzen la retòrica apocalíptica perquè no sabrien defensar de forma més civilitzada la unitat d'Espanya, és possible que l'independentisme es deixi impressionar una mica massa per algunes mòmies i fantasmes del passat.
Molta, molta gent vota a cop de titular i demagògia. És massa fàcil situar a CDC a la dreta i massa fàcil culpar-la d'això, així les esquerres que han fet autèntiques barbaritats, sempre surten bé, perquè són d'esquerres. Mentre no superem això, mai es reconeixerà el que diu aquest article. Aprofundir en les coses? per a què, si titllant els uns de dolents i els altres de bons, ja ho tenim tot fet?
En els barris treballadors hi viuen principalment inmigrants. Es fàcil d`aconsseguir vots d`esquerres entre inmigrant en un moment de crisis. La dificil sera resoldre els problemes reals d`aquests inmigrants sense resoldre la crisis. Tapar forats a cop de subvencions esta be per un temps, pero no n`hi ha prou. Veurem de que son capaços els assessors de la Colau, doncs es evident que lña senyora Colau depen dels seus asssessors. Desitjo pel be de tots els barcelonins que tinguin veritables sol.lucions.
Si mirem el mapa de biblioteques i les connexions de transport públic veurem que, en realitat, el creixement de Barcelona l'han pagat les classes altes i mitjanes. Per descomptat que hi ha pobresa, a la ciutat, però també és evident que s'hi viu millor que a la majoria de capitals europees, Madrid inclosa. Chicago té una crisi de creixement. Barcelona té una crisi d'identitat, que algunes esquerres miren de vernissar amb discursos cridaners per no tenir mala consciència. La capital de Catalunya ha patit la pressió de l'Estat espanyol més que no pas la resta del país i les eleccions ho han posat en evidència. Mentre que les esquerres independentistes han guanyat al territori, a Barcelona l'esquerra del si/no ha tret més vots -en part gràcies a aquests conciutadans que troben malament per la capital de Catalunya allò que troben bé a Londres, París o Nova York.
Ara potser queda per veure si la fractura social i la fractura nacional es continuen anul.lant com en els temps de la guerra civil o de Pujol, quan el país havia de protegir grans contingents de població immigrant que no tenia res per conservar, ni res per perdre. Un indici que el context està canviant seria el resultat que Compromís ha tret a la ciutat de València, on una força com Podemos, en una altra època, hauria arrasat literalment. Igual que alguns partits d'esquerra utilitzen la retòrica apocalíptica perquè no sabrien defensar de forma més civilitzada la unitat d'Espanya, és possible que l'independentisme es deixi impressionar una mica massa per algunes mòmies i fantasmes del passat.
Molta, molta gent vota a cop de titular i demagògia. És massa fàcil situar a CDC a la dreta i massa fàcil culpar-la d'això, així les esquerres que han fet autèntiques barbaritats, sempre surten bé, perquè són d'esquerres. Mentre no superem això, mai es reconeixerà el que diu aquest article. Aprofundir en les coses? per a què, si titllant els uns de dolents i els altres de bons, ja ho tenim tot fet?
En els barris treballadors hi viuen principalment inmigrants. Es fàcil d`aconsseguir vots d`esquerres entre inmigrant en un moment de crisis. La dificil sera resoldre els problemes reals d`aquests inmigrants sense resoldre la crisis. Tapar forats a cop de subvencions esta be per un temps, pero no n`hi ha prou. Veurem de que son capaços els assessors de la Colau, doncs es evident que lña senyora Colau depen dels seus asssessors. Desitjo pel be de tots els barcelonins que tinguin veritables sol.lucions.
Quina qualitat democràtica podem esperar d'un govern que es decanta ràpidament cap a la dictadura.
En una democràcia, un govern que no és controlat per uns poders estatals independents, com hauria d'ésser el poder judicial, és un govern que bascula indefectiblement cap a la dictadura. A Espanya, per exemple, la màxima instància judicial (Tribunal Constitucional) és controlada descaradament pel govern, amb el beneplàcit i la simpatia de la majoria de la ciutadania espanyola. Ja em direu, doncs, quina qualitat democràtica podem esperar d'un govern que es decanta ràpidament cap a la dictadura. I una de les constants de les dictadures, una constant del poder absolut espanyol des del temps de la Inquisició, és l'obsessió per tapar la boca als altres. Al poder dictatorial espanyol, històricament, no li ha interessat tant d'expressar i divulgar les seves tesis (que prou que ho fa, i a bastament) com impedir que els opositors s'expressin. Així veiem, per exemple, que l'explicació de les tesis independentistes catalanes i basques, i les persones que dignament haurien pogut explicar aquestes tesis, estan VETADES en totes les TV espanyoles; veiem també Espanya ha impedit i castigat com a delicte la difusió de TV3 i Catalunya Ràdio pel País Valencià; veiem també com ha aplicat tota mena d'amenaces, directes i indirectes, a tots els participants en el Referèndum Nacional del 9 Novembre 2014. Totes les veus que presentin una realitat diferent han d'ésser silenciades, han d'ésser transformades el delictives i subversives, més encara, culpables d'uns "pecats" als quals no serien aplicables els principis de la llibertat d'expressió ni les llibertats democràtiques. Aquesta incurable obsessió silenciadora i repressiva és la que tornem a contemplar en el cas present de les xiulades. El que el poder dictatorial espanyol no pot suportar realment és la expressió impune de les idees contràries en temes "sagrats". És semblant al que passa a les dictadures musulmanes (que ho són totes, de dictadures): no poden suportar que algú contradigui o critiqui l'Alcorà i NO LI PASSI RES. La cosa que menys poden suportar les dictadures és l'expressió lliure dels altres, fins al punt que converteixen aquesta expressió en delicte greu. I això és el que pretén fer ara el govern espanyol, amb la complicitat de tots els poders de l'Estat que haurien de posar fre a aquesta fúria repressiva. Pretenen fer lleis ad hoc per castigar aquests "pecats" de lesa pàtria, de manera que els culpables quedin escarmentats. L'Estat espanyol, doncs, bascula clarament cap a la dictadura.
Normalment, a les finals de la Champions, quan la juga algun equip espanyol, fins a dia d'avui sempre hi han acudit el president del govern espanyol i el rei d'Espanya. No sé pas què marca el protocol alemany, a més que suposo que la cancellera alemanya hi acudirà; si més no ha fet acte de presència quan la final l'ha jugada el Bayern Munich els darrers any. Suposo que com amfitriona al jugar-se enguany a Berlin també hi anirà. Veiueu per on vaig? Us ho imagineu? I sí ...... hi hagués una segona part de la xiulada de dissabte passat? I have a dream. Per cert, el 1925, fa tres generacions, el besavi de Felip VI, Alfons XIII, i el seu govern, la dictadura del general Primo de Rivera, mitjançant el governador militar Milans del Bosch, van tancar el camp del Barça de Les Corts per una xiulada a la Marxa Reial interpretada per una banda militar britànica. Tres generacions més tard, el besnet d'Alfons XIII, Felip VI, i el seu govern de Mariano Rajoy, sancionaran, entre d'altres, al Barça pels mateixos fets: una xiulada a l'himne d'Espanya. Els mateixos fets, tres generacions més tard, amb règims diferents, si més no formalment (dictadura/democràcia), però ambdós casos amb sancions contundents. Per cert, veient les imatges per TV de la reunió del comité antiviolència ... amb aquella gran taula, amb aquell uniforme de la Guardia Civil, amb aquells uniformes de la Policia Nacional... Hom diria que estaven tractant sobre l'amenaça Jihadista o sobre una bomba nuclear perduda a les aigües de Palomares. Però no, tractaven sobre un parit de futbol on, per cert, no va haver-hi cap acte de violència. Però que no hi hagués cap acció violenta és el de menys, ja que no es tracte de sancionar cap acte bàrbar. No. És tracte d'una sanció política, de castigar una discrepància política, de sancionar la llibertat d'expressió intentant disfressar-la de violència per justificar la sanció. Com ja va passar el seu dia amb el Camp de Les Corts. I aquest ritual de la reunió del dit comité antiviolència, la convocatòria immediata, l'espera a què comuniquin la seva resolució .... Recorda les deliberacions del Tribunal Constitucional en què van retallar l'Estatut o van declarar inconstitucional el 9N. I el què ara sembla negatiu, des del punt de vista independentista, com ara la sanció per la xiulada .... mai se sap. Perquè potser això farà que la gent, alhora de dipositar el seu vot a les urnes el 27S, se'n recordin de tot aquest afer i augmenti el vot independentista. Què el futbol té molt d'irracional, molt de sentimental, molt d'emotiu, i poc de racional. Si algú es fica amb el teu equip, és gairebé com si busquessin les pessigolles a la teva pròpia familia. El destrempament independentista que les cuites entre CiU, ERC, ANC, les eleccions municipals, etc. han originat, és veurà corregit amb la repressió de l'Estat Espanyol; monàrquic i borbó per a més inri. Felip VI i Mariano Rajoy i el comitè antiviolència em fa l'efecte que no saben a on s'han ficat. I si enguany les autoritats berlineses amb bona fe se'ls acudís fer sonar la Marxa Reial per deferència al Rei d'Espanya o al seu President del Govern? .... La fiscalia espanyola imputarà a la UEFA, l'Herta de Berlin, l'Ajuntament berlinès o la Cancellera alemanya, Angela Merkel .... per violència? I HAVE A DREAM!!!!
Normalment, a les finals de la Champions, quan la juga algun equip espanyol, fins a dia d'avui sempre hi han acudit el president del govern espanyol i el rei d'Espanya. No sé pas què marca el protocol alemany, a més que suposo que la cancellera alemanya hi acudirà; si més no ha fet acte de presència quan la final l'ha jugada el Bayern Munich els darrers any. Suposo que com amfitriona al jugar-se enguany a Berlin també hi anirà. Veiueu per on vaig? Us ho imagineu? I sí ...... hi hagués una segona part de la xiulada de dissabte passat? I have a dream. Per cert, el 1925, fa tres generacions, el besavi de Felip VI, Alfons XIII, i el seu govern, la dictadura del general Primo de Rivera, mitjançant el governador militar Milans del Bosch, van tancar el camp del Barça de Les Corts per una xiulada a la Marxa Reial interpretada per una banda militar britànica. Tres generacions més tard, el besnet d'Alfons XIII, Felip VI, i el seu govern de Mariano Rajoy, sancionaran, entre d'altres, al Barça pels mateixos fets: una xiulada a l'himne d'Espanya. Els mateixos fets, tres generacions més tard, amb règims diferents, si més no formalment (dictadura/democràcia), però ambdós casos amb sancions contundents. Per cert, veient les imatges per TV de la reunió del comité antiviolència ... amb aquella gran taula, amb aquell uniforme de la Guardia Civil, amb aquells uniformes de la Policia Nacional... Hom diria que estaven tractant sobre l'amenaça Jihadista o sobre una bomba nuclear perduda a les aigües de Palomares. Però no, tractaven sobre un parit de futbol on, per cert, no va haver-hi cap acte de violència. Però que no hi hagués cap acció violenta és el de menys, ja que no es tracte de sancionar cap acte bàrbar. No. És tracte d'una sanció política, de castigar una discrepància política, de sancionar la llibertat d'expressió intentant disfressar-la de violència per justificar la sanció. Com ja va passar el seu dia amb el Camp de Les Corts. I aquest ritual de la reunió del dit comité antiviolència, la convocatòria immediata, l'espera a què comuniquin la seva resolució .... Recorda les deliberacions del Tribunal Constitucional en què van retallar l'Estatut o van declarar inconstitucional el 9N. I el què ara sembla negatiu, des del punt de vista independentista, com ara la sanció per la xiulada .... mai se sap. Perquè potser això farà que la gent, alhora de dipositar el seu vot a les urnes el 27S, se'n recordin de tot aquest afer i augmenti el vot independentista. Què el futbol té molt d'irracional, molt de sentimental, molt d'emotiu, i poc de racional. Si algú es fica amb el teu equip, és gairebé com si busquessin les pessigolles a la teva pròpia familia. El destrempament independentista que les cuites entre CiU, ERC, ANC, les eleccions municipals, etc. han originat, és veurà corregit amb la repressió de l'Estat Espanyol; monàrquic i borbó per a més inri. Felip VI i Mariano Rajoy i el comitè antiviolència em fa l'efecte que no saben a on s'han ficat. I si enguany les autoritats berlineses amb bona fe se'ls acudís fer sonar la Marxa Reial per deferència al Rei d'Espanya o al seu President del Govern? .... La fiscalia espanyola imputarà a la UEFA, l'Herta de Berlin, l'Ajuntament berlinès o la Cancellera alemanya, Angela Merkel .... per violència? I HAVE A DREAM!!!!
Votaré el President Mas perquè ha sabut entendre el que la gent ha demanat i ningú li reconeix.
Jo no sóc de dretes i tinc clar que la llista transversal que presenti Artur Mas és la millor opció per centrar-nos a assolir la independència i, a més, fer-ho d'una manera que no es quedi només en una proclama esverada, fer-ho d'una manera que el nou Estat que hem de construir sigui reconegut i funcioni amb solidesa. Qualsevol altre experiment o candidatura ens arrisca a caure al parany de l'esquerra jacobina espanyola, representat per Podemos, ens arrisca a veure'ns abocats a l'estafa del "canviem Espanya" per enèsima vegada. Encara queda molt temps per al 27 S, però ara per ara, veient el panorama, és el que penso.
Només els contraris a la independència fan la pinça amb el Govern del PP, s'alien amb l'estratègia del Govern de PP consistent primer a extorsionar econòmicament la Generalitat fins a portar-la a límit d'haver de fer retallades que a ningú li agrada fer. I després és quan veniu vosaltres, els cadells esquerranosos de l'espanyolisme i consumeu la brillant operació assenyalant com a enemic el gestor de la misèria imposada per Espanya, però mai, mai, posaríeu en qüestió ni demanaríeu capgirar la veritable arrel de les retallades i les desigualtats que patim. Sou els còmplices necessaris de la dreta espanyola, de les grans oligarquies espanyoles (i també de la oligarquia catalana immobilista, és clar). Sense vosaltres, fa molt temps que Catalunya seria un Estat lliure i que els seus ciutadans gaudiríem d'un benestar social a l'alçada dels països de primera divisió a Europa. Els que us heu proposat rebentar el dret a decidir dels catalans convertint les plebiscitàries, que volen ser el referèndum que ens han negat, en unes eleccions autonòmiques dedicades a votar si es fa "fora Mas", ja tardeu en sortir a criticar el President culpant-lo de que el PP hagi recorregut l'impost sobre els dipòsits bancaris i el TC, obedient al PP, l'hagi tombat. És la vostra estratègia, silenciar les extorsions d'Espanya sobre la Generalitat i els ajuntaments, i disparar a matar contra l'enemic que teniu en comú amb la dreta espanyolista més rància.
Votaré el President Mas perquè ha sabut entendre el que la gent ha demanat des de fa uns quants anys. I això ho ha fet sabent que feia perdre vots al seu partit. Ningú li reconeix , però, per a mi és dels pocs que no ha posat per davant els interessos de partit. A més, Contra qui es pronuncia sempre en contra la caverna de Madrid? No us preocupeu. Si aconseguim ser independents convergència deixarà de ser,nigú li reconeix llavors ja no tindreu aquest problema.
Només els contraris a la independència fan la pinça amb el Govern del PP, s'alien amb l'estratègia del Govern de PP consistent primer a extorsionar econòmicament la Generalitat fins a portar-la a límit d'haver de fer retallades que a ningú li agrada fer. I després és quan veniu vosaltres, els cadells esquerranosos de l'espanyolisme i consumeu la brillant operació assenyalant com a enemic el gestor de la misèria imposada per Espanya, però mai, mai, posaríeu en qüestió ni demanaríeu capgirar la veritable arrel de les retallades i les desigualtats que patim. Sou els còmplices necessaris de la dreta espanyola, de les grans oligarquies espanyoles (i també de la oligarquia catalana immobilista, és clar). Sense vosaltres, fa molt temps que Catalunya seria un Estat lliure i que els seus ciutadans gaudiríem d'un benestar social a l'alçada dels països de primera divisió a Europa. Els que us heu proposat rebentar el dret a decidir dels catalans convertint les plebiscitàries, que volen ser el referèndum que ens han negat, en unes eleccions autonòmiques dedicades a votar si es fa "fora Mas", ja tardeu en sortir a criticar el President culpant-lo de que el PP hagi recorregut l'impost sobre els dipòsits bancaris i el TC, obedient al PP, l'hagi tombat. És la vostra estratègia, silenciar les extorsions d'Espanya sobre la Generalitat i els ajuntaments, i disparar a matar contra l'enemic que teniu en comú amb la dreta espanyolista més rància.
Votaré el President Mas perquè ha sabut entendre el que la gent ha demanat des de fa uns quants anys. I això ho ha fet sabent que feia perdre vots al seu partit. Ningú li reconeix , però, per a mi és dels pocs que no ha posat per davant els interessos de partit. A més, Contra qui es pronuncia sempre en contra la caverna de Madrid? No us preocupeu. Si aconseguim ser independents convergència deixarà de ser,nigú li reconeix llavors ja no tindreu aquest problema.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)