No vull dir que haguem d'atraure votants castellanoparlants per després, amb l'estat a la butxaca, dir-los que es facin fotre. Una Catalunya independent haurà de valorar la llengua castellana, tan bonica, tan útil i tan arrelada en la nostra societat. Però ja ho debatrem durant el debat constituent, que naturalment no tindrà lloc abans de guanyar un referèndum -per molt que digui aquest full de ruta impossible d'entendre. Segur que hi ha una manera de fer convergir el respecte pel castellà amb un procés que acabi convertint el català en la primera llengua del país, en la llengua comuna dels catalans. Ara no ho és i, tenint en compte que conviu amb una llengua massiva, si no ho esdevé al final acabarà sent esclafada. És la llei del més fort.
El manifest del grup Koiné en cap cas explicita que la solució passi per fer del català l'única llengua oficial. Senzillament alerta del perill que corre si no s'activen nous mecanismes de protecció. L'oficialitat única ajudaria, però en cap cas garantiria l'èxit. Mira Andorra…
El problema més greu del català és que la immensa majoria dels seus parlants es passen al castellà quan algú els el parla o quan algú fa fila d'estranger. Això és dramàtic, és prémer l'accelerador de la substitució lingüística. Si el català no és necessari per viure a Catalunya no és per culpa de la llei sinó per culpa dels catalanoparlants. Som clients que canviem de llengua pels cambrers i som caps que canviem de llengua pels subordinats. Estem bojos!
Jo vaig decidir fer el canvi fa uns quants anys. "Una cosa és que siguem un país ocupat i l'altra és que m'ocupin el cervell", vaig pensar. "Què és això de sentir-me incòmoda pel fet de parlar la meva llengua al meu país? S'ha acabat". Vaig abandonar la submissió lingüística d'un dia per l'altre, com qui llença el paquet de tabac a les escombraries i no torna a fumar mai més. No només vaig començar a parlar català amb tots els desconeguts sinó també amb els amics amb qui parlava castellà. Mentiria si digués que al principi no costa, però quan veus que tothom t'entén i s'ho pren amb naturalitat, t'hi acostumes de seguida. En unes setmanes ja ni hi penses. Et surt i punt. I no passa res, creu-me, mai passa res.
jueves, 7 de abril de 2016
Papers de Panamà.
Insisteixo que no vull banalitzar el tema, però el risc de banalització hi plana perquè la tafaneria és molt voraç. Veurem destacar noms de polítics, esportistes, artistes... i xalarem (tot i que l'única reputació que en quedarà malparada serà la dels polítics). Sense disculpar cap comportament il·legal -o, simplement, d'ètica dubtosa-, no és l'actitud d'aquests personatges públics el que ens hauria de neguitejar més.
Hi ha altres aspectes més rellevants socialment; també, políticament. D'entrada, caldria escrutar la presència d'aquells membres del món econòmic i financer que, durant anys, ens han reclamat polítiques d'austeritat, desregulació de les transaccions econòmiques, reducció d'impostos, flexibilitat del mercat laboral o reformes educatives per a formar millors treballadors... alhora que sostenien la conveniència de destinar recursos públics al rescat bancari o a l'oferta d'incentius per a la implantació d'empreses.
Tot això ens ho han predicat -alguns carregats de supèrbia- assegurant que era l'única fórmula per a retornar a la via del creixement. Quina credibilitat tindran les seves paraules si figuren als papers de Panamà? Amb quina autoritat moral ens podran dir que feien aquestes dures recomanacions pensant en l'interès general? Amb cap ni una.
Les empreses són imprescindibles per a la prosperitat i el benestar del país i, en una economia lliure, ho són consegüentment els empresaris. Per això, que n'hi hagi alguns que pontifiquin sobre el que ha de fer tothom -sobretot, el govern- i que, alhora, amb la seva insolidaritat fiscal desmereixin aquest noble ofici no ens pot passar per alt. S'ha de saber qui són i enviar-los al racó de pensar.
També hem d'identificar els intermediaris, aquelles entitats -bancs, bufets, despatxos...- que han estat els col·laboradors necessaris perquè es duguin a terme aquestes operacions. Aquests agents no són accessoris innocents sinó protagonistes amb lucre d'aquesta migració de diners cap a paradisos fiscals. Totes no són entitats estranyes, ocultes; algunes estan presents als nostres carrers, amb rètols ostentosos per a captar l'atenció. Tampoc no poden quedar impunes.
Els deures no s'acaben, però. N'hi ha de més casolans: també en l'arquitectura fiscal espanyola hi ha camins per a rebaixar desproporcionadament els impostos que han de pagar els que guanyen més. Ho poden fer a través d'entramats societaris, fundacions, donacions... Certament, tot això és legal, emparat per Hisenda, però envia el perillós missatge que els econòmicament poderosos poden buscar fórmules perquè la seva contribució fiscal es redueixi sensiblement. Quan creix aquesta consciència, el salt cap a entorns més favorables -per un marc fiscal més lleuger i una opacitat més pesant- sembla una conseqüència lògica, el resultat més coherent amb l'aprenentatge adquirit.
Col·locar cadascú al seu lloc, desmuntar els esquemes d'intermediació i anul·lar els estímuls a pagar menys impostos a través de mecanismes recargolats però avalats per la llei són tres punts que haurien de constituir la resposta social i política a aquest escàndol esperable. Limitar-nos a fer safareig sobre la relliscada d'uns quants famosos és fer el joc, ingènuament, a aquest univers paral·lel de les finances internacionals. Si n'hi ha que mereixen càstig, l'han de rebre, però ells només representen la punta de l'iceberg del problema real. El mal de debò el fan els que estan submergits per a remenar més còmodament els fils. Per això, aquests haurien de ser l'objecte essencial del nostre desig de justícia.
Hi ha altres aspectes més rellevants socialment; també, políticament. D'entrada, caldria escrutar la presència d'aquells membres del món econòmic i financer que, durant anys, ens han reclamat polítiques d'austeritat, desregulació de les transaccions econòmiques, reducció d'impostos, flexibilitat del mercat laboral o reformes educatives per a formar millors treballadors... alhora que sostenien la conveniència de destinar recursos públics al rescat bancari o a l'oferta d'incentius per a la implantació d'empreses.
Tot això ens ho han predicat -alguns carregats de supèrbia- assegurant que era l'única fórmula per a retornar a la via del creixement. Quina credibilitat tindran les seves paraules si figuren als papers de Panamà? Amb quina autoritat moral ens podran dir que feien aquestes dures recomanacions pensant en l'interès general? Amb cap ni una.
Les empreses són imprescindibles per a la prosperitat i el benestar del país i, en una economia lliure, ho són consegüentment els empresaris. Per això, que n'hi hagi alguns que pontifiquin sobre el que ha de fer tothom -sobretot, el govern- i que, alhora, amb la seva insolidaritat fiscal desmereixin aquest noble ofici no ens pot passar per alt. S'ha de saber qui són i enviar-los al racó de pensar.
També hem d'identificar els intermediaris, aquelles entitats -bancs, bufets, despatxos...- que han estat els col·laboradors necessaris perquè es duguin a terme aquestes operacions. Aquests agents no són accessoris innocents sinó protagonistes amb lucre d'aquesta migració de diners cap a paradisos fiscals. Totes no són entitats estranyes, ocultes; algunes estan presents als nostres carrers, amb rètols ostentosos per a captar l'atenció. Tampoc no poden quedar impunes.
Els deures no s'acaben, però. N'hi ha de més casolans: també en l'arquitectura fiscal espanyola hi ha camins per a rebaixar desproporcionadament els impostos que han de pagar els que guanyen més. Ho poden fer a través d'entramats societaris, fundacions, donacions... Certament, tot això és legal, emparat per Hisenda, però envia el perillós missatge que els econòmicament poderosos poden buscar fórmules perquè la seva contribució fiscal es redueixi sensiblement. Quan creix aquesta consciència, el salt cap a entorns més favorables -per un marc fiscal més lleuger i una opacitat més pesant- sembla una conseqüència lògica, el resultat més coherent amb l'aprenentatge adquirit.
Col·locar cadascú al seu lloc, desmuntar els esquemes d'intermediació i anul·lar els estímuls a pagar menys impostos a través de mecanismes recargolats però avalats per la llei són tres punts que haurien de constituir la resposta social i política a aquest escàndol esperable. Limitar-nos a fer safareig sobre la relliscada d'uns quants famosos és fer el joc, ingènuament, a aquest univers paral·lel de les finances internacionals. Si n'hi ha que mereixen càstig, l'han de rebre, però ells només representen la punta de l'iceberg del problema real. El mal de debò el fan els que estan submergits per a remenar més còmodament els fils. Per això, aquests haurien de ser l'objecte essencial del nostre desig de justícia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)