Trobarem a faltar a tots els ciutadans catalans que marxin.

Trobarem a faltar a tots els ciutadans catalans que marxin.Perómolt mésimportant que els que marxin, és el que es queden, i esperen un futur. Adeu, Tamara. Pots estar ben segura que com a cantant, atés que fins avuí no sabia de la teva existència, pots estar ben segura que jo no et trobaré a faltar. Respecto la teva idea, i espero que sàpigues respectar la meva. Adeu, Tamara, que siguis feliç, i que et vagi molt bé, a tú i als teus.

Declarar-se orgullósa de viure en un lloc concret, sigui Catalunya, Castella o Luxemburg no significa res si no especifiques les raons que te'n fan sentir. Una d'elles podría ser que consideres la terra on vius com a part d'Espanya a la qual admires i estimes i de la que no pots ni vols imaginar la pèrdua del que en consideres una part. Si és així ho entenc perfectament, perquè llavors del que et sents orgullosa no és de viure a Catalunya, sinó a Espanya. Les raons, tú les sabràs. Si de debó sentíssis orgull de viure a Catalunya, començaríes per estimar la gent d'aquest país, entendre-la i comprendre les raons dels seus anhels. Declarant que marxaràs tan bon punt els catalans assolirem els nostres legítims anhels, demostres no estimar-los en absolut ni sentir-te per tant orgullosa de viure entre ells. En conseqüència hauríes de marxar ara mateix, sense esperar que ens independitzem. Ep!, si vols eh? Per nosaltres pots quedar-te mentre rumies les teves declaracions i, per descomptat, pots quedar-te un cop siguem independents, que no sé d'on has tret que et farem fora.

Aplicant el seu raonament, no hauria de tenir cap dubte que entengués el procés català, però hi veig que la raó de fons que ens ha portat fins aquí o no és vol entendre per qué em fa questionar una realitat i això em fa trontollar, o si s'enten perfectament i es converteix en " que os lo haviais creido, esto es lo que hay". El fet és que tot hi estar reconegudes les diferents nacionalitats de l'Estat per la constitució, ja ha quedat demostrat que desde aquest, desde els partits que poden aspirar a governar, es treballa en el sentit contrari. Si Catalunya fos independent, la convidaría a quedar-se, crec que no hi hauria cap problema en mantenir la seva nacionalitat espanyola, si Espanya volgués, parlar la llengua, viure plenament aquesta cultura i sentirse'n orgullosa. En canvi els que sentim lo català de la mateixa manera, Estem avisats per activa i pasiva que no hi tidrem la possibilitat. Vosté podria triar quedar-se o marxar, a uns altres ja ens han eviat fa temps, la carta d'expulsió.

Ni s'anadonen del menyspreu que manifesten cap els catalans. Ells tenen la opció permanent d'anar-sen cap a la seva estimada Espanya. A nosaltres no ens deixen ni viure com a catalans a Catalunya. Som un poble exitat a la nostra propia casa. No tenim enlloc més on anar. Catalunya la veuen com la seva propietat, però no la senten mai com casa seva.

 

L’error de sempre, partidisme abans que país.

L’error de sempre, partidisme abans que país Els Senyors d’ERC tornen a repetir l’error d’altres temps, per poca memòria que tinguem recordarem que en dues legislatures, que les va guanyar legítimament l’actual President Mas, ERC, els que tenien les mans netes i la clau, en comptes de mirar pel benestar del poble Català van mirar pel seus interessos de partit i resulta que la clau va anar a parar al PSOE i durant quasi vuit anys, el nostre país va estar governat per la flor i la nata de la incompetència política catalana, el que ens va portar a patir un endeutament hereditari de colossals proporcions pel nostre país, van crear càrrecs on no feia falta, van malmetre la imatge de cert prestigi internacional que tenia Catalunya (recorden la corona d’espines a Israel!), cap llei per millorar l’economia del país..., per cert quan al Sr. Maragall li van regalar la Presidència (abans ja li havien regalat l’alcaldia de Barcelona) el cap de l’oposició (CIU) li va dir en conversa privada que s’ho estaven carregant tot i la resposta del subjecta en qüestió va ser “ja ho arreglareu vosaltres”. ERC no tenia el personal adequat ni preparat per encapçalar càrrecs de Conseller, recorden el cas del Sr. Bargalló?. Be no vull afegir mes greuges per no estendran excessivament. Ciutadans de Catalunya, desperteu!!!, toqueu de peus a terra!!!, deixeu-vos de comptes a la vora del foc!!!, hi ha una realitat, agradi o no, soni millor o no, ERC no te capacitat, encara que tregui una majoria absoluta, d’encapçalar amb la mes mínima garantia d’èxit aquest procés, no tenen gent prou preparada. Si volen, tot i admeten alguns errors, l’equip de CIU, està capacitat, preparat, gaudeix de prestigi a Europa i a fora, està agombolat per un nombrós grup d’assessors extern de gran prestigi internacional i ha demostrat la seva capacitat per liderar aquest procés i el seu cap i President de la Generalitat, està demostrant al mon, sí al mon, la força de la democràcia per aconseguir la llibertat d’un poble. Estem davant un dels moments més important de la història de Catalunya, s’han de deixar de banda interessos particulars, interessos de partit, s’han de menystenir els interessos de les oligarquies i sobrepassar-los als interessos comuns de tota la ciutadania, aquest any i els que poden esdevenir transitoris, Catalunya ha de tenir una sola veu, una sola força. Ara no moment de dividir és moment de sumar.

Crec que els votants de ERC mereixem una explicació del perquè d'aquesta decisió i perquè no és bona per Catalunya la unió. O sols és interès de partit?

 

El TSJC fixa l'ús de l'espanyol com a llengua vehicular dels centres en un 25%

La paraula justícia, per si mateixa no és res, la paraula llei per si mateixa, no és res, El càrrec de Jutge, per si mateix no pressuposa justícia i Llei. El que val és l'esperit lleial a la justícia, de la societat i dels seus Jutges. Sense això i en nom de la "justícia", els Tribunals poden emetre sentències Judicials, per massacrar milions de persones legalment, els Nazis, els Soviets, els Franquistes, els fascisti, els dèspotes il·lustrats de la revolució Francesa, els Maoistes, etc., etc. En definitiva, que podem esperar de l'Estat Espanyol, quant el Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodriguez Sol, va ser cessat del seu càrrec, per la seva lleialtat i compromís amb la JUSTÍCIA, declarant quelcom tan JUST I ENTENEDOR, com que donava suport, al referèndum, "sempre que fos legal"

Tribunal de Justícia? Judicial poder. Aquesta colla de Srs. que estan per damunt del bé i del mal, no estan fen la seva feina estan legislant i això no és el seu paper,. No se com s'ha arribat a donar tant de poder a una colla de Srs. que darrera d'una toga poden fer el que els donna la gana amb les nostres vides. Poder que comencem a dir prou, no deixen de ser una colla d'advocats que han passat unes proves memorístiques que no garanteix res de res ,entre altres coses que siguin neutrals, ja que es evident que en hi han una bona colla de fatxes. Proposo eliminar la paraula justícia de tots els tribunals espanyols amb seu a Catalunya.

Només serà un "cop" si ho acatem. I només ho acatarem si som covards i passius. Si ens resignem a que converteixin Catalunya en un camp de batalla entre grups lingüístics enfrontats entre si, hostils els uns amb els altres. El que està en joc és la convivència, és l'existència d'una sola comunitat política capaç d'integrar a través del coneixement i l'acceptació del català com a eina vertebradora, persones vingudes des de punts molt diversos del planeta. En les nostres mans, a les de pares, professors i mestres, està acatar-ho o no acatar-ho. Els catalans vam votar molt majoritàriament, a les urnes del dia 25 de novembre de 2012, que només els catalans podem decidir sobre Catalunya. A les nostres mans queda ser conseqüents amb allò que es va votar i, per tant, NO ACATAR cap imposició espanyola ni acatar la validesa i vigència de les lleis espanyoles que s'oposen a les lleis catalanes sobre territori català.

El dia que a les escoles de de les comunitats sense altre llengua pròpia que el castellà es fecin dues hores setmanals de llengua Catalana, dues de Basc i dues de gallec a més d'alguna assignatura troncal en qualsevol d'aquestes llengües (de forma equilibrada en el territori dit), llavors en parlem. De passada cal recordar que la UE no fa oficial el català perquè no ho és en tot el territori espanyol, o sigui que ja saben que toca fer abans de venir-nos amb lliçons als catalans.

Querida Alicia ......

Querida Alicia...

Mi família forma parte de esos más de 3 millones que vinieron del resto de España a Cataluña. Mi família, como la mayoría de aquellas personas, no dejó todo lo que tenía en su tierra por gusto o por capricho, para venir aquí a enfrentarse a la incertidumbre. Pero vinieron con la firme voluntad de salir adelante. No lo tuvieron fácil, es cierto, pero lo consiguieron trabajando duro, a base de renuncias, y muchos sacrificios. Fueron luchadores y luchadoras que contribuyeron, con su esfuerzo, a construir la Cataluña actual, como tú bien dices.

Los míos, como tantos otros, vinieron aquí escapando de la miseria de su tierra. Miseria y desesperación que les obligaba a abandonar su casa, su família, su pueblo, sus raíces, porque era la única salida que tenían para sobrevivir. Miseria provocada por los tuyos; eso se te ha olvidado recordarlo.

Y al llegar no creas que la situación era mucho más grata. Querida Alicia, aquí también estaban los tuyos. También se te ha olvidado recordar que este país ha vivido gran parte del siglo XX bajo un régimen represor y fascista. Pero los míos, a diferencia de los tuyos, llegaron y se comprometieron con la tierra que les acogía. Lucharon, junto a los demás catalanes, por la recuperación de los derechos y libertades que los tuyos les negaban. Salían a la calle para reclamar "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", y también una Constitución a la que los tuyos se oponían, por cierto, aunque ahora la defiendan de manera ferviente y dogmática. Las vueltas que da la vida, querida Alicia...

Los míos contribuyeron con su lucha y su esfuerzo a construir la Cataluña actual. Los tuyos, en cambio, la estáis destruyendo. Qué paradoja, querida Alicia: escapar en su día de la miseria provocada por los tuyos para que, a estas alturas, después de todo lo luchado, los tuyos les devuelvan a esa miseria de la que escapaban.

Es vuestra miseria la que genera fracturas. Utilizar la lengua o el origen para dividir y romper la cohesión genera fractura. Pretender españolizar a los niños genera fractura. Reformar la ley del aborto para ir en contra de las mujeres genera fractura. Meternos en guerras genera fractura. Desproteger a los trabajadores genera fractura. Abandonar a los dependientes genera fractura. Recortar derechos sociales y libertades genera fractura. Los sobres y las cuentas en Suiza generan fractura. Impedir votar genera fractura. 

No sabes lo orgulloso que estoy de los míos. De su lucha, de su historia, de mi origen y de mis raíces. De los García y de los Muñoz; de los Fernández, Rodríguez y Martínez; de los López, los Pérez y los Martín; de los Sánchez, Álvarez y Romero. Estoy orgulloso de mi gente, querida Alicia, porque ellos contribuyeron a construir la Cataluña actual. Y la mejor manera de honrarles es seguir luchando para construir juntos la Cataluña del futuro. Una Cataluña donde, por fin, derrotemos a los tuyos; los que destruís la Cataluña por la que lucharon los míos; los que quereis impedir que la gente se exprese, vote y decida.

Nos vemos en las urnas, querida Alicia.

Tuyo, 

Coque García (@coquegarcia)

Ens cal un President fort.

El President Mas és el President de la Generalitat a qui li ha tocat liderar la transició nacional. Ell és l'home afortunat que té l'encàrrec de fer de "President Frontissa". Ell és qui ha tingut el coratge, el seny i la responsabilitat de recollir la inquietut de la majoria dels catalans i qui formalment, ha començat a fer passes institucionals en aquesta direcció. És indispensable que tots li fem costat al marge de la ideologia que ens defineix. Ara, allò que és important és la independència, objectiu transversal que plana per sobre dels partits i de les estratègies polítiques de baixa volada. Tots els partits catalans li haurien de fer costat i tota la població hauríem d'estar al seu darrera donant suport incondicional. No es tracta de messianisme, ni molt menys, el President Mas no el veig, precisament, embriagat. És molt important la unitat de tots els partits catalans i aquells que no vegin clar que ara és el moment de fer pinya a l'entorn del President Mas voldrà dir que tenen un greu problema de miopia política i se'ls podria retreure una greu manca de generositat envers el país. Ens cal un President fort perquè pugui suportar tota la pressió d'aquest punt d'inflexió tan important i decisori que ens ha de permetre passar pàgina en la història del nostre país. Un cop assolida la independència ell ja ha advertit que no es tornaria a presentar, esperem que sigui en compliment de la seva paraula i no perquè no pugui. Des de l'exterior, la resta de països i d'estats del món que observen el naixement d'un nou estat a Europa, no entendrien un procés d'alliberament nacional sense un cap visible al front de tots els catalans. Ell és, doncs, la cara visible, prudent, pacífica i amable tan a l'interior com a l'estranger. Calen més veus que l'enforteixin perquè en ell és on pivota i es centrarà la pressió quan arribi el moment de fer l'últim salt final. Ens cal fer més explícit aquest suport per part de tots els partits catalans. Totes les oportunitats perdudes en fomentar la unitat han de ser considerades autèntics actes de deslleialtat al país. A partir d'ara s'imposa treballar per aquesta desitjada unitat de tots els partits i fer-ho explícit, sense vergonya, amb la fórmula que sigui i que més convingui. Les circumstàncies fan que tingui sentit, per exemple, fer un front comú a les properes eleccions europees. Creieu-me. No en dubteu.

L’estratègia de la fractura social.

Comparteixo del tot el pensament de Xavier Bru de Sala, en dir que el pla de l’Estat espanyol per aturar la independència de Catalunya consisteix, entre altres coses, a desacreditar el civisme exemplar del país i presentar-lo com una societat trencada, desfeta i al llindar d’una guerra civil. Per descomptat que el pla és aquest. De fet, és justament per això que sempre els ha fet més por el conflicte amb Catalunya que no pas el conflicte amb el País Basc. Recordem les declaracions fetes l’any 1982 per Rodolfo Martín Villa, que va ser vicepresident primer del govern espanyol: “Em fa més por Catalunya que el País Basc”. I recordem també les del 1984 de Felipe González, president d’un govern que va crear una banda terrorista: “El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, l’autèntic perill és el fet diferencial català”.

Fixem-nos, per altra banda, que l’Estat que amenaça d’empresonar el president Mas per permetre que els catalans votin és el mateix que mai no ha empresonat Rodolfo Martín Villa ni Felipe González. El primer com a membre destacat d’un règim feixista que va cometre milers de crims contra la humanitat i el segon com a cap d’un govern que finançava una banda d’assassins. Al contrari, tots dos viuen una confortable jubilació com a “demòcrates de tota la vida”. Això sol ja diu quins són els ‘valors’ de l’adversari amb el qual ens enfrontem i quines baixeses morals és capaç de fer per impedir l’exercici més elemental de la democràcia: el dret de tota societat adulta a dirimir les seves diferències per mitjà de les urnes. Sembla que l’intimidin més les urnes que les armes.

Diguem també que un Estat veritablement democràtic s’hauria sentit interpel·lat després d’una manifestació com la Via Catalana, certificada amb dos milions de persones. L’Estat espanyol no. En absolut. I si en lloc de dos milions n’haguessin estat quatre o cinc, tampoc. La Via Catalana no li va agradar, és clar que no. Però no pas pel rècord d’assistents, sinó per la projecció internacional que va tenir com a exemple universal de civisme. En aquest punt, Catalunya li va trepitjar l’ull de poll. Des d’aleshores, el govern espanyol ha decidit que aquest civisme és contrari als interessos de la ‘unitat d’Espanya’ i intentarà trencar-lo de totes les maneres possibles. És a dir, tractarà de fabricar una imatge violenta de Catalunya que justifiqui la repressió de l’Estat per mitjà de mesures excepcionals.

Les declaracions del ministre Jorge Fernández Díaz –“he viscut situacions molt tristes que mai no vaig pensar que viuria a Catalunya”–, referint-se a les reunions familiars durant les festes de Nadal i Cap d’Any, formen part d’aquesta política governamental d’acord amb els guionistes de la FAES. Ara toca dir que hi ha “fractura social” a Catalunya, amb l’esperança que n’hi hagi de debò, amb l’esperança que s’inflin algunes venes i que es produeixi un fet que il·lustri la “fractura” per tal de poder-lo difondre arreu del món com a mostra de “paroxisme catalanista”. El més lamentable d’una actitud així és que no correspon únicament a una estratègia. Tant de bo, fos només això! El problema és que els qui diuen aquestes bestieses se les creuen de debò. Estan convençuts que tot català crea fractura social pel sol fet de voler una Catalunya independent. Voler-la dependent, no. Però independent, sí. Ser espanyol és inclusiu, ser català és satànic. Per això Fernández Díaz diu el que diu referint-se al president Mas: “El que més em dol és que està fracturant la societat catalana en l’àmbit familiar, entre companys de feina, entre grups d’amics...”

La gent totalitària, la gent absolutista sempre considera una provocació la refutació del pensament únic. Pensar diferent fractura, diuen. Tot règim autoritari considera fracturadors socials els qui no accepten la seva hegemonia, tot amo qualifica de pertorbadors de la pau social els sotmesos que es rebel·len. Sap que un sotmès rebel crea més rebels, alimenta la consciència de grup i n’enforteix la dignitat, i això el fa imparable i imbatible. L’única solució, per tant, és estigmatitzar els rebels i aïllar-los com si fossin fruita podrida. I si per aconseguir-ho cal escenificar un conflicte violent doncs és fa i llestos. De la violència que no et deixin votar, de la violència que no et deixin ser senzillament català, no en diu res l’absolutista. Ell ha vingut a aquest món a dir-te qui pots ser i qui no pots ser i tu només has nascut per obeir-lo. El seu error, però, és pensar que els rebels sou quatre gats, que tot és culpa d’un cabdill que esvalota l’aviram i que la solució passa per poder dir ‘morta la cuca, mort el verí’. Si no caus en les seves provocacions, si mantens el cap fred i la calma, descobriràs que l’amo era en realitat un tigre de paper i et preguntaràs com és que has trigat tant de temps a adonar-te’n. Però ja no importarà, perquè seràs lliure.

 

Victor Alexandre.

Hi ha polítics de debò i d'altres de no tan bons.

Hi ha polítics de debò i d'altres de no tan bons. Aquests segons són els covards, els que no estan ben preparats, els que se senten insegurs, però curiosament es mostren més prepotents. Aquests són els que somriuen a aquell que els pot donar un càrrec i se senten atrapats o a voltes acomodats per l'aparell del partit. Aquests són els que no fan res que no en tinguin les ordres pertinents i la seva obsessió és ser fidels a una doctrina però que curiosament se la poden tornar a fer a mida segons la necessitat del guió i acaben sent autèntics titelles de carn i ossos, sense cor i sense cervell. Aquests són els polítics que a hores d'ara no ens convenen. Però també hi ha els polítics de veritat, els autèntics, els que estan ben preparats però no s'en senten, els que pensen en el seu país i la seva gent i se l'estimen de debò. Aquests són els més humils, els que saben que gobernar un país no és senzill i que no es pot fer pensant només en l'enriquiment personal, encara menys robant els diners de tots o creient-se que els ciutadants són pobres d'esperit, poca cosa, i que els menysté pensant que no els interessa per res el bé comú. El polític de debò és el valent que busca el consens, té un cert punt d'eclecticisme i sap comprendre les preocupacions de tothom i sap donar resposta a les ambicions de tots. El polític de debò és el més compromès amb la gent del seu país i es desviu per un pur desig de complaure, no per populisme, no per intentar nedar i guardar la roba al mateix temps, sinó per una profunda estimació de la seva gent, de la seva cultura i del seu llegat històric, amb una sensibilitat exquisita per aquells que han vingut de fora i han contribuit a fer gran el país i que es dirigeix en català a tothom no per prepotència, sinó per un exquisit respecte, sabent que ha posat a disposició de tothom el privilegi d'haver-lo après. El polític de debò és essencialment lliure i que sempre explica la veritat i no es veu amb la necessitat d'enganyar a ningú. Ell és el que dedica hores a fer-se entendre i a compartir els seus projectes amb l'oposició i els ciutadants. És el que s'emociona i és capaç de plorar de joia quan està content i que no demana mai res a Déu, tan sols en dóna gràcies per viure. El polític que ens convé és precisament aquest, el que és honest amb els altres i amb ell mateix, que el que l'apassiona és governar per tothom i no se sent esclau del partit o de poders fàctics inconfessables. Aquest és el que té prou altura de mires com per saber comprendre el pols i el batec del seu país i sap interpretar i gestionar adequadament els temps. Aquest polític de debò és el que busca per sobre de tot la UNITAT i que no li fa por aglutinar a tothom per un objectiu de país. Aquest és el polític que té sentit d'estat i sap estar a l'alçada de les circumstàncies i sap fer entendre a la seva gent que hi ha moments pre-constituents en el que les ideologies no són el més important i el que convé, en realitat, és pensar en els fonaments, en tot allò que pot ser compartit, el màxim comú divisor, per poder construir un país normal, amb polítics honrats, conseqüents i sobretot valents, que s'estimin, per sobre de tot, el país i la seva gent. Creieu-me. No en dubteu.

Prioritat Catalana: Units en tot el que sigui valuós per Catalunya.

Creix la possibilitat d'una candidatura unitària pro-sobirania de Catalunya a les eleccions europees. La fórmula, que setmanes enrera semblava decaure, ha tornat a agafar força arran de l'evidència que el procés català ha entrat en l'escena europea i que els vots en els comicis seran observats amb tot detall. La lectura dels resultats a Catalunya repercutirà en la continuïtat del procés sobiranista.

La candidatura, si es concreta, estarà formada per representants de la societat civil, de CiU i d'ERC, amb una aposta clara per reivindicar davant la UE la sobirania catalana.

És molt bo que els partits i la societat civil vagin junts, als menys fins a aconseguiu el nostre comú propòsit d'independència, després ja es farà cada partit la seva política.

Sort que els catalans d'ara tenim sentit comú i no ens deixem portar pel discurs infantil i decimonònic de "aii nooo, que CIU son de dretes i fatxes i no vull res d'ells". Ni Esquerra Republicana es un partit d'esquerres ni CIU es un partit de dretes (ja els hi agradaria a mes d'un que es pogués homologar-se amb el PP i així justificar els seus propis discursos desfasats de "lluita de classes").

Seria meravellós que dins d'aquesta candidatura hi fossin tots els partits que s'han posat d'acord amb la data i la pregunta. Seria meravellós que la gent més radical d'esquerres entengues que sense les eines d'un estat propi, mai podrem practicar polítiques socials llevat de la caritat cristiana.

Es una oportunitat que no podem deixar passar. És una molt bona notícia que els partits centrals del nostre arc parlamentari ho vagin entenen. Crec que l'ANC i el CCN han ajudat a la comprensió. Espero alçada de mires i defensa dels interessos generals i no dels partidaris. No crec que es pugui obtenir el mateix impacte des de candidatures diferents, barrejats amb partits d'altres nacions.