Els piquets , els esquirols i la DEMOCRACIA.

1. Els piquets no són tan informatius com el nom tradicional indica (és possible que escrigui properament un article sobre els piquets, espero que no  us indigneu perquè no hi poso mala intenció!).
2. Els esquirols són gent que, al capdavall, senzillament no estan d’acord a seguir la vaga general pel motiu que sigui, i en principi convindria respectar-los la decisió.

La democràcia és, d’entrada, una utopia inabastable. Hi ha països que s’hi acosten més, d’altres que menys i després està Espanya, que és un escàndol a tots els nivells. No dubto que el parlamentarisme no és representatiu, perquè, fins i tot en el cas que de debò la gent se sentís identificada amb algun partit, l’opacitat parlamentària posa molts esculls, començant per les llistes tancades i acabant per aquesta elitització actual dels polítics, que sembla que visquin a banda del poble. Ara per ara, em donaria més garanties una evolució des de dins del sistema, amb un grup de persones incorruptibles que fossin prou fortes per posar-ne en dubte les bases capitalistes i allunyar-se’n progressivament. Sé que és difícil, que com bé deien al principi no deixa de ser reformisme en comptes de ruptura, però em sembla la via més encertada, potser per una mera inclinació personal cap a l’acomodament. De totes maneres, m’ha interessat molt llegir les diferents opinions, perquè sotmeto la meva ideologia a matisos constants, nodrint-me tant com puc d’allò que m’expliquen i, si a hores d’ara refusaria l’activitat radical, el curs dels esdeveniments ens obliga a no donar res per refusat eternament. Gràcies, doncs,per la vostre paciencia.

VAGA GENERAL.

Deixem que  corregeixi una cosa, el camí emprés pel PP no és reformista sinó reacionari. Una actitud reaccionaria busca un canvi per tornar a un antic estat (i aquesta reforma fa retrocedir bastants anys de drets laborals, aconseguits amb vagues). Una reformista, en canvi, busca un progrés a base de petits canvis i sense l'ús de la violència, però mai enfrontat el problema real de cara: l'Estat i el Capitalisme. Aquesta sembla ser la actitud.

Deixem dir-te també que crec que no estas molt ben assabentat de quin dia era el 29M.
Era un dia de VAGA GENERAL, vull dir, la manifestació no era l'eix de la jornada, no era la finalitat mostrar el nostre rebuig. La finalitat d'una VAGA GENERAL és minar l'economia, fer devallar el PIB de l'Estat i el benefici de les empreses i la burgesia per demostrar que la classe obrera no està disposada a aguantar l'esclavització a que ens sotmet aquesta reforma, i que tenim molt de poder.
L'objectiu d'una VAGA GENERAL és tocar on els hi fa més mal, la butxaca! No pas unir-nos molta gent a fer quatre crits, aixó és a més a més.

Respecte el dubte que tinc sobre si hi ha ideals darrere les accions que pretenen criminalitzar, jo dic que si. En TOTES les accions? Això ja no ho sé, però algunes tenen raó de ser.
Les fogueres  són barricades, tallen el trànsit evitant l'accés de mercaderies i esquirols que venen de ciutats dormitori, també intenten evitar el pas de les furgones dels mossos. Per què? Doncs perquè els piquets puguin actuar. I com actuen? doncs destrossant bens materials. Arbitrariament? no, ataquen a les multinacionals capitalistes i bancs/entitats financeres. Darrere aquest tipus d'actuacions hi ha ideals, hi ha una lluita anticapitalista.

Finalment,  volia dir que la societat ja fa temps que ha abandonat 2 dels eixos que s'esmenten. La democràcia no és parlamentarisme, només en una societat autoorganitzada en assemblees hi ha realment democràcia. I la veritable esquerra només es troba en les posicions suficientment crítiques com per posar en dubte el sistema establert, el capitalisme.

la força de la raó.

Amb Espanya el poble català va a la ruïna i per això cal que tant aviat com es pugui marxem. No dubto que hi haurà problemes però mai seran tan grans com els que hem hagut de patir des de fa més de tres-cents anys. Si  volem quedar amb la  utopia d'una Espanya de tots, hem quedarem  però no ens vingueu a dir-nos què ha de fer el nostre poble. A Espanya, com va dir Joan Maragall, ha arribat l'hora de tallar els lligams i abandonar el mar podrit on ens trobem i anar cap Europa com a catalans i catalanes. I Espanya no ho podrà impedir perquè si ells tenen la raó de la força, nosaltres tenim la força de la raó i Europa entendrà que no es pot impedir que democràticament i pacíficament ens declarem República Catalana i si Espanya fa ús dela força, a banda de les repercussions militars dels altres països europeus i Estats Units [recordem el cas de Sèrbia], segur que seria expulsada de la UE.

PREFERENTS = ESTAFA ?'???

Que valents que són aquests de la Caixa, i els seus amiguets, amagant-se darrere les poltrones. Fan la gran estafa però, al mateix temps, t'amenacen que si no compleixes amb els teus compromisos et prendran tot el que tens i més. Be, que t'arruinaran la vida. No se si la gent ho veu, però el màxim responsable d'aquesta crisi, el sistema financer, està acoseguint, després de tres anys, de sortir-ne guanyador i fer pagar els plats trencats a una ciutadania que és victima de sistema.
Aquest pinxos, "xulos", prepotents, lladres, perquè ho són, mentiders, perquè ho són en vendre el què han vegut a gent ignorant en temes financers, són pitjors encara que els anti-sistema. Però no cal que patim, aquests no aniran pas a la presó, abans al contrari, encara els riuran les gràcies per allò que han fet i deixar d'explicar. I no parlem d'en Botin, el gàngster més gàngster que un "capo" de de la "Cosa Nostra" o la màfia.

Estat propi: ara toca Unió

No fem més demagògia i recordem que els partits polítics representen un segment de la sciedad, no tota la societat.
Gairebé n'agraeixo totes les arrabassades i crims que ens hi fa espanya si són per posar en estat d'alerta tant de català de bona fe ( així ignorant) àdhuc de simple ésser humà amb consciència, de bona consciència!, ço és, com bé n'acaba el text .. el farà ser, per fi, ' responsable ' així pro sobirà/ demanar se'ns independitzin d'una punyetera vegada! PD: espanya és misèria i mort moral i material i seguir-hi .. n'és ser ' còmplices de nostre propi assassinat '! Nota: si encara a hores d'ara no se n'adona .. vagi's a fer una volta per on diuen d'ésser compatriotes nostres i sabrà els cops que hi rep! Anotació al marge: verament n'estic esgotat de tant ' nyic-nyic ', de capgirella'm indefinidament pel mateix assumpte .. si us plau!, què més ens hi han de fer?
Nomes afegir, que accepto els molts errors comesos pel Catalanisme al llarg de seva historia recent dels últims trenta-cinc anys. Potser que davant les circumstancies i de les contradiccions en que ens hem trobat eren inevitables...Peró el que no podem fer mai, és fer de tontos útils del espanyolisme. Com sí han fet segurament amb bona fe, molts polítics independentistes (dividits i barallats) gastant unes energies que no tenim, en focs d'artifici que no van en cap lloc. Nomes serveixen per fer el joc a la extrema dreta feixista que espera la seva oportunitat...El camí per la independència passa per ser decidits i valents. Peró sense unes grans dosis d'intel·ligència i oportunisme no arribarem a cap lloc...Una bona mostra d'intel·ligència i camí a seguir, és la recent Assemblea Nacional del palau Sant Jordi.

la fase decisiva.

En Patxi López no és més que un peó del nacionalisme espanyol, un pobre home que fa el paper assignat. Hem de ser conscients que si be fins ara era rapinya i menyspreu, es pot dir que el conflicte, els prolegòmens de la lluita per la independència ja ha començat la seva fase decisiva. Veu que hem perdut la por, i l'Estat mou les seves fitxes, es prepara per a neutralitzar-nos, sense que fora d'Espanya es noti gaire. El setge actual anirà creixent, mitjançant l'economia, les lleis, els jutges, etc., i òbviament la política, car ells tenen la paella pel mànec. Si la discriminació de les infraestructures catalanes o la desaparició del sistema bancari català són peces clau per restar-nos força, el control de la policia els és vital per neutralitzar qualsevol iniciativa reixida, arribat el cas, àdhuc empresonar polítics. Després ja s'inventaran alguna llei per a justificar-ho. Siguem-ne conscients perque, des de les clavegueres de l'Estat, ja han començat la partida, a partir d'ara tocarà bastos dia si dia també, a plena llum o d'amagat, i cal decidir quin paper farem davant els nostres fills i el món.
Ahir un conegut em va enviar un correu electrònic fent-me la pregunta de si recordava quina va ser la darrera vegada que dins l'entorn de la nostra gent d'ordre es produeix algun gest nacional i al cap de poques hores no ho responen amb imatges als telenotícies de persones emmanillades més o menys d'aquell entorn. No vaig saber què respondre perquè hauríem de tirar molt, molt enrere i la meva memòria no dóna per a tant. Però sí que vaig pensar que, tan bon punt Unió assumís les posicions de Vila d'Abadal, tindríem algun democristià amb manilles obrint els telenotícies acusat, no sé, de pagar en negre la dona de fer feines.

Jo avui treballo.

Primer de tot, els felicito per la seva coherent intervenció en el programa de Els Matins de TV3. Ja és hora de que plantem cara en aquest intocables dels sindicats. Mentre promouen la vaga, sense arriscar ni un cèntim d'euro de el seu sou, nosaltres perdem un dia de sou si fem vaga. Ells no tenen cap risc de perdre la feina (doncs son del sindicat de treballadors) i la resta posem en perill la nostra feina. On s'ha vist i escoltat que un sindicalista demani " un aprovat pels piquets", FINS AQUÍ HEM ARRIBAT! Aquesta vaga jo crec que no arreglarà re més aviat al contrari. Sindicats? sí per els que ho vulguin però cap coacció per els que pensem que no ! Crec que és bo estar amb una societat democràtica i poder expressar-nos lliurement encara que hi hagi gent que no admeten " com ho fan el dictadors" la disconformitat amb ells.
ara que els baixen la subvenció protestant! els sindicats sí fossin com els del principi fora bo. Ara no més serveixen per ells mateixos. Bons menjars, bons viatges i sous de directius! és per això que sempre anem con els crancs, marxa enrere i derrapant!
Demostra una cosa: els sindicats continuen tenint sentit en el món més obrer i industrial. Els treballadors de puny de camisa, com diuen al Regne Unit, els que van a treballar amb vestit i corbata, tenen un allunyament a això. L'americana promou una disjuntiva: aquella assimilació a la patronal. Mai no havia estat tan fàcil amansar les masses que posant-los una americana i donant-los un despatxet o una targeta de visita. Per la resta, els Sindicats -així, en majúscula i en genèric- no vol dir res. Demostra el poc coneixement que en tens i el parlar per parlar. Els sindicats -en minúscula- sovint fan bona feina i lluiten perquè tots (tant els que els critiquen com els que no) en surtin beneficiats. I això sembla un pamflet radical a favor de la lluita obrera (bla bla bla). I res de tot això. Sóc convençudament de dretes i em sembla LAMENTABLE assimilar sindicalisme amb dreta i esquerra. Sindicalisme va unit a treballadors, per oposició a patronal. Cadascú es posiciona on vol, només faltaria, però em fa riure o vergonya aliena tota aquesta gent que, essent un treballador com qualsevol altra, es permet de mirar els treballadors menys qualificats com els pobres obrers. Com si hi hagués gaire diferència...

INDEPENDENTS?'??? JA ???????

Una mostra més de que qualsevol intent de parlar català a Brussel.les, per ben intencionat que sigui, és un brindis al sol... Si no ets un Estat, no ets rés... Per altra banda, l'anticatalanisme més o menys declarat dels colonialistes españoles de dretes o d'esquerres, no és cap novetat... 
Que és ser "español"? que et donin pel ... i a sobre et diguin que ets insolidari quan et deixen sense res per menjar. Que és ser català? només una cosa, voler una Catalunya lliure pels nostres fills. La resta és ser españolista i punt, ni federalistes ni confederalistes ni monsergues. INDEPENDENTS. 
Tota aquesta tonteria s'acabarà de cop el dia que Andorra formi part de la UE; alewshores, però, tot i ser el català llengua oficial a la cambra, obligaran els diputats catalans a expressar-se igualment en castellà perquè no són andorrans, o sigui membres d'un estat que no té el castellà com a llengua oficial. Hores d'ara tothom sap que no hi ha cap altra via més que l'estat propi o l'anar fent, com fins ara. 

El Camí serà DUR.

CIU ha de començar a marcar el camí cap a l'Inpendència, Catalunya ja no pot més. Les relacions amb el PP de fet son no més per pasar del pas però ja és veu que els víncles son molt pobres. De fet ja fa temps que les relacions amb Espanya estant trencades. I no més tenim un camí marxar d'Espanya. El PSC va la seva demàgogia dien que CIU pacta amb el PP, però no és de fet la veritat!! No més mira de tirar andevant com pot, no com vol. I no té gaire sentit contínua, més val trencar i que sigui el que sigui. Tampoc no serà gens fàcil, sigui el partit que sigui o els partits catalanistes de buscar la nostrallbertat Espanya és una dictadura. Podem veure la seva negació amb el Corrdeor Mediterràni. No fan més que presentar a Brusel·les el Corredor Central. Podem veure com no més volen maxacar a Catalunya i Balears. No paren d'atacar amb la nostra llengua. Que volen implar con festa nacional les curses de braus. No respeten res. Podem veure que son incapaços de dir SI a Kosovo, a Irlanda. Podeu Imaginar el que faran en contra nostra??? serà molt negatiu. I més quan dins del nostre País viuen tant espanyolistes. El Camí serà DUR. 

El congrés de CDC ha donat aquest matí en el seu plenari un suport massiu al nou independentisme de CDC, que promourà l'Estat propi buscant una àmplia majoria social. 

La ponència, amb la inclusió de la proposta explícitament sobiranista, s'ha aprovat amb el 99,9 % vots. No s'ha produit cap discrepància significativa, i els delegats hem tancat files. Entre els militants que assisteixen al congrés de CDC hi ha un clima d'eufòria. 

La ponència relativa al partit, que dóna lloc a la nova direcció amb Oriol Pujol com a secretari general, s'ha aprovat amb el 100% dels vots. 


Amb una informació pública i ben explicada per tothom, a Catalunya hi haria molt més independistas dels que avui son notoris i actius. La por eronea i la desinformació castellana interesada ha fet molt de mal a Catalunya. L´independencia s´imposará ben aviat i abans del que molts estiman. Per sort de tothom. 


Endavant les atxes.!!!. Hem de ser com més millor i fer el plebiscit l´11 de setembre de 2014. I mentrestant fer dos fronts. Un de fort interior, i un altre d´exterior buscant les complicitats. Enhorabona!. 

Ells o nosaltres.

L'objectiu de les classes dirigents españoles es fer desapareixer Catalunya, es a dir, la llengüa, la cultura, els partits catalans i la empenta/iniciativas catalanes. Ja ho dien, volen "equilibrar España", aixó implica reduir Catalunya al nivell de Galicia o Extremadura, per aixó sabotejen la Generalitat i l'economia catalanes. Consideren la crisi económica com una oportunitat magnifica i una coartada perfecta per acabar d'aniquilar tots els nostres punts forts i diferencials. 
Res, prometran quatre duros i després no cumpliran, els antecedents són clars: fons de competitivitat, disposició adicional tercera de l'estatut, consignació d'inversions repetidament als pressupostos de l'estat...etc 
El problema no són 6.000 M€ o 16.000 M€. El problema és que un pacte d'aquesta mena, el seu acompliment, depèn totalment de la 'bona voluntat' del Govern espanyol, tant sia del PP com del PSOE, i a aquestes alçades de la festa hauríem de tenir clar, molt clar, que els espanyols de 'bona voluntat' no en tenen gens ni mica, i no es pot pactar amb qui no té paraula ni voluntat de complir amb els seus compromisos. Tenim l'exemple dels 759 M€ pendents, aprovats per 'Llei espanyola' i que encara ens rategen! I amb aquesta gent s'ha de pactar res de res?. No!, fugim que fem tard... 
Espanya no te diners per oferir un pacte fiscal digne. Allò d'obrir una mica l'aixeta per calmar els catalans ja no és possible. Espanya s'enfonsa. O s'aferra a Catalunya i xucla de la mamella fins a deixar-la seca amb la vana esperança de salvar-se o caurà. I nosaltres amb ella. És o ells o nosaltres. 

Perqué no onegen als balcons.

Aquesta dona sí que fa gràcia. Resulta que en un crisi mai no vista per aquests verals, que fa estralls a tota la societat que compon Catalunya, i tenintseriosíssim problemes econòmics tant per les persones jurídiques com físiques, no se li acut res més que perseguir Ajuntaments que no tenen un drap concret amb un colors concrets, -tot i que són els mateixos colors que els nostres-, perquè no onegen als balcons. No havíem quedat que el primer eren les persones?. (Això els que ho han dit). Doncs no li cau la cara de vergonya que, en una situació que estem passant dolorosa per arribar a final de mes, ara que ens vinguin a tocar el nas, de si pengen o no pengen uns símbols que tampoc no ajuden a arribar a final de mes?. Però que sap el que diu aquesta dona?. Ella cobra per fer això?. Suposo que el seu càrrec ha de ser important i per tant ajudar els pobres, i no venir amb excuses de mal pagador que, ja després d´arruïnar-nos ara a sobre ens vol encolomar una bandera que per imposar-la en Franco va matar milers de catalans?. Escolti senyora, si no li agrada Catalunya o el que fem els catalans, se´n pot entornar pel camí que ha vingugt. No necessitem perdonavides d´aquesta mena. Per cert, si vol fer complir la llei, vingui a qualsevol poble i  veurà munts de botigues i especialment Bars que no compleixen la llei de normalització lingüística!. Per què els catalans vol que siguem espanyols, oi?. Aleshores tal vegada ens servirà més saber als catalans què hem d´anar a comprar comprar o que ens ofereixen, que no pas si un tros de tela arrugada penja o despenja d´un balcó. Jordi Romaguera i Cubedo L´Hospitalet de Llobregat

Ja sap la Maria Llanos que, en compliment de la llei que regula la presència de les banderes als edificis oficials, la senyera, bandera oficial de Catalunya, ha d'onejar a TOTS els edificis oficials, incloses les casernes de la guarfdia civil i policia nacional entre d'altres??? A més, en època de retallades cal eliminar tot alló que és inútil, com la delegació del govern i la delegada. Peró sense regalets com sous compensatoris ni feines ben pagades... som en crisi, oi?

Catalunya hem estat líders del comerç internacional.

Fa uns mesos, des del Cercle Català de Negocis denunciàvem la necessitat d'ajudar Ossa, la mítica marca de motos catalana, perquè altrament es veia obligada a marxar a Galícia, on aquella comunitat autònoma els donava el finançament que necessitaven per poder fer front a la producció de les comandes en curs, la majoria de les quals destinades a països tan llunyans com els EUA i Austràlia. Ossa havia desenvolupat una moto única al món en el seu segment i en altres moments hauria crescut sense límits, però ara no. Ara, sense garanties reals, cap banc privat ni l'administració pública estaven disposats a ajudar-la. Finalment la campanya als mitjans que va llançar el CCN va suposar que el nou govern implementés un pla d'ajudes per al sector de la moto que no només ha salvat Ossa sinó que fins i tot també ha retingut momentàniament Derbi.

Però a part d'Ossa, hi ha centenars d'empreses a casa nostra que responen a la mateixa radiografia: producte únic i diferenciat, demanda internacional, però manca de finançament per fer front a la producció. I lamentablement moltes d'aquestes empreses han d'optar per marxar a altres comunitats autònomes o a l'estranger.

Donat l'escanyament del sistema de finançament espanyol (ara sí que podem dir que Espanya “roba” Catalunya), en aquests moments cal una economia de guerra que, a part d'aplicar les retallades necessàries per sobreviure, impulsi també dos grans eixos estratègics per potenciar les nostres empreses: internacionalització i innovació. Aquestes dues I+i són la clau per aguantar la tempesta mentre no esdevinguem estat. Si som capaços d'aguantar aquestes empreses en plena tempesta, quan vingui la calma, l'estat propi, estaran molt ben situades per esdevenir empreses globals o multinacionals.

El Cercle Català de Negocis tenim associades algunes d'aquestes empreses, però estem segurs que n'hi ha centenars d'altres, que degudament acompanyades poden esdevenir innovadores en el seu sector i fer-se un lloc al món. Aquestes empreses es caracteritzen en general per un canvi de paradigma, per superar aquella màxima de “què necessita el client” i passar a una de nova: “com puc sorprendre el consumidor”. Això combinat amb la idea que el nostre mercat és el món.

I cal que tothom, administracions (Generalitat i ajuntaments), patronals i associacions empresarials, sindicats i altres representants socials, ens posem d'acord per tenir cura i promocionar totes les empreses que tenen un producte innovador i mercats internacionals on col·locar-lo.

Tenim la sort (segurament perquè s'ha fet bé la feina) de tenir a Catalunya una xarxa molt intensiva en creativitat i innovació que dóna suport a les empreses i que de vegades obviem. El cas d'ACC1Ó és el més important perquè recull justament aquests dos factors estratègics, internacionalització i innovació, però també els centres tecnològics com Cetemmsa, els parcs científics com el de Barcelona, tres de les millors escoles de negocis del món, i tota la xarxa universitària en general. Això amanit amb un entorn de grans infraestructures de recerca com el supercomputador Marenostrum i el sincrotró Alba.

Pocs països al món tenen estils artístics reconeguts mundialment com el romànic, gòtic i modernista, pintors de referència com Dalí o Miró, una cuina internacional que ha estat líder durant els darrers anys, un model de club com el Barça únic al món pels seus valors i forma de fer, hem aportat al món grans invents com el submarí, el telescopi o la volta catalana. I aquest fet diferencial es detecta també en el lideratge avui en certs sectors econòmics europeus com el biomèdic, el farmacèutic, l'agroalimentari i el turístic. En definitiva, som un país creatiu, aquesta és una de les nostres majors virtuts, n'hem de ser conscients i aprofitar-ho. Per alguna cosa, a Catalunya hem estat líders del comerç internacional ja fa més de cinc-cents anys, exportem avui fora de casa nostra (incloent més enllà de l'Ebre) el 60% de tot el que produïm, vàrem fer una revolució industrial sense recursos energètics, i hem estat el motor econòmic del sud d'Europa amb milers d'empreses en pràcticament tots els sectors.

Els que viatgem sovint per negocis som plenament conscients que tenim a casa nostra un dels pols empresarials més creatius d'Europa. Ara cal que ho sapiguem mantenir i potenciar mentre duri la batalla de la crisi. Cal actuar fent economia de guerra, potenciant la internacionalització i la innovació en el camp de batalla. Aquesta l'hem de guanyar, ens hi juguem el futur.

PIB Catalunya.

El problema d'abordar certs temes és que tals temes -que no són de naturalesa política- han estat polititzats fins a la sacietat, cosa que confon la ciutadania, molt, moltíssim. Amb el finançament de les regions passa això: enorme error!

 El govern d'Espanya va manifestar que l'objectiu per a les regions del regne és el dèficit zero, ni tan sols serà permès un dèficit estructural, i a aquell dèficit del -0,4% pactat entre el PSOE i el PP tan sols s'hi podrà arribar en situacions megaextraordinàries. No complir això suposarà multes en forma de retencions de transferències des de l'Estat a les regions; si s'apliqués ara la norma això suposaria a Catalunya una retenció de 400 milions. Al·lucinant, indignant, inqualificable, ja. Catalunya, al tancament del 2005, tenia un dèficit fiscal interregional del 8,7% del seu PIB (el 2005 és l'últim any publicat pel govern d'Espanya; aquest es va comprometre que a l'octubre del 2011 publicaria les balances fiscals del 2009, però no ho va fer i ningú l'hi va reclamar). És a dir, que uns 16.000 milions surten de Catalunya i no tornen de cap manera (la xifra penso que continua sent vàlida).

Si aquest dèficit es reduís a zero, el PIB per capita de Catalunya sobre la mitjana europea passaria a ésser del 126% (Espanya 100,2%), el dèficit intern català es transformaria en un superàvit del 6,3%, i en menys de tres anys Catalunya hauria liquidat el seu deute públic: 34.000 milions, gran part del qual ha estat causat per aquest dèficit interregional que se li imposa i que està a punt de ser tingut en compte com a escombraries. Però això no és tot.

Si Catalunya recuperés aquests fons, l'atur, que a Catalunya avui arriba al 20,5% (Espanya 22,9%), podria ser menor, igual que la taxa de pobresa extrema: 3,7% (4,0% a Espanya).

I les retallades, si n'hi hagués, serien molt més mesurades i afectarien molt poc la despesa en Educació per alumne en centres públics: 6.652 euros el 2008 (6.567 a Espanya), i en Sanitat: 4,56% del PIB el 2007 (5,21% a Espanya). Educació i Sanitat: on més s'estan notant les retallades.

L'eliminació d'aquest dèficit fiscal interregional hauria de ser la tasca prioritària de Catalunya, el tema de conversa majoritari dels seus ciutadans, l'objectiu d'institucions, entitats culturals, associacions i agrupacions professionals. I hauria de ser també el monotema dels polítics triats pel poble de Catalunya, però això ja s'ha vist que no és així deixant al marge referències difuses en moments concrets i en fòrums molt determinats.

Pensin-ho: per cada euro que no torna d'aquests 16.000 milions roman un tros de carència que podria ser eliminat. I això no té gens de política, són faves comptades.

Amb l'entorn de crisi que ens envolta, a Catalunya ens convé que les empreses amb futur puguin seguir existint, creixent, generant riquesa i llocs de treball. Hi ha moltes empreses a casa nostra que són líders en el seu sector, referents pel seu producte, pel seu know-how, o per la seva creativitat. Són empreses que en un entorn normal, en un Estat eficient, creixerien còmodament, però que avui no ho poden fer perquè la crisi de l'Estat espanyol no els ho permet.

PAÍS VALENCIÀ.

Potser té alguna cosa a veure el fet que des de el País Valencià, i especialment des del seu Cap i Casal no hi ha cap sentiment majoritari de nació, que s'autoproclami i es reconegui com a tal, com succeeix a Catalunya. Al País Valencià, antic Regne de València, hi ha hagut durant segles un interès polític, fomentat i defensat per la seva classe dirigent, especialment de la capital valenciana, de fer d'aquesta terra una sucursal de Castella, primer, i d'Espanya després, en post d'un benefici polític i econòmic a canvi de anar perdent la seva personalitat catalana, especialment en aspectes com la llengua. I així els va! Que fins al segle XVIII encunyaven moneda pròpia i tenien els seus furs i constitucions, és clar que sí, com a Catalunya o a l'Aragó, però els perderen com es perderen a Catalunya amb el Decret de Nova Planta. El que determina que Catalunya sigui més nació és el fet que a Catalunya en tres-cents anys no s'ha parat en la reclamació de la pròpia nació i en aconseguir la llibertat davant una Castella i una Espanya aclaparadora, mentres que a València la seva classe política sembla ben cofoia amb el nou marc espanyolista on s'ha instal.lat. Que això es problema dels catalans? I és clar que si! Però la solució correspon en la seva major part als valencians. Som molts els catalans que esperem que per fi els valencians despertin del malson que pateixen des de fa tres-cents anys. 

PACTE FISCAL.

En la negociació del pacte fiscal, hi ha un parany en el qual no haurien de caure els partits catalans: repetir el mateix error de sempre. Han de vigilar de no tornar a emprendre una gran batalla per aconseguir només una millora de l'actual model de finançament, que al cas de pocs mesos es confirma decebedora. I això, hores d'ara passa per dues coses: En primer lloc, ha de quedar clar que la Generalitat té la clau de la caixa, i per tant pot recaptar tots els impostos. I en segon terme, Catalunya ha d'abandonar el règim de finançament comú amb el conjunt d'autonomies. Això senzillament es pot fer modificant la llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA), i excloent-ne la Generalitat, de la mateixa manera que no s'hi contemplen els governs basc i navarrès. Totes les altres qüestions es poden negociar, matisar, i sotmetre a un calendari de desplegament. Però ha de quedar clar amb el pacte fiscal que el govern espanyol ja no podrà ajornar més pagaments a la Generalitat, perquè la clau la tindrà Catalunya. Si hi ha una majoria al Parlament per tirar endavant aquesta reivindicació, cal tirar-la endavant. Però seria bo que el PSC -i també el PP- s'hi sumessin, en benefici de tots els catalans.

MESURES CONTRA LA MOROSITAT PÚBLICA

Hisenda bloquejarà les transferències als ajuntaments que no s'endeutin per pagar a proveïdors
Entra en vigor el pla per reduir les factures pendents per part de les entitats locals.
L'Estat podrà bloquejar les transferències als ajuntaments que no s'endeutin per pagar les factures pendents amb el seu proveïdors, anteriors a l'1 de gener d'aquest any. Així ho disposa el reial decret llei aprovat ahir pel Govern per reduir la morositat de les administracions locals i que s'ha publicat avui al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). "En cas que les entitats locals no concertin l'operació d'endeutament o incompleixin amb les obligacions de pagament de l'operació, l'òrgan competent del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques farà les retencions que siguin procedents amb càrrec a les ordres de pagament que s'emetin per satisfer la seva participació en els tributs de l'Estat", recull el text.
La norma preveu que els consistoris comencin a pagar a partir del maig amb prioritat per a aquells proveïdors que acceptin quitances sobre el volum del deute que tenen pendent de cobrament. Els ajuntaments hauran de remetre a Hisenda abans del 15 de març una relació de totes les seves obligacions pendents de pagament el 31 de desembre passat. També hauran d'enviar abans del 31 de març un pla d'ajust en què s'especifiqui com tornaran la xifra que se'ls financi. Els contractistes que no constin en la relació del consistori com a creditors, però que tinguin aquesta condició, podran reclamar un certificat individual en què es reconegui aquesta condició.

amics Bibliotecaris.

Bé: això ens ho hem guanyat a pols, els bibliotecaris: 4 de cada 5 persones que treballa a una biblioteca pública, segons el nostre propi mapa de biblioteques, és auxiliar: una persona amb FP2 pelat, que no té ni vocació, ni formació per treballar a una biblioteca. I nosaltres ho hem permés i estem contents. Així que si volen posar voluntaris: i per què no, si permetem que les biblioteques les omplin FP2 (ja siguin d'automoció, d'electrònica o de qualsevol branca)? La única diferència és pagar o no pagar, ja que la professionalitat és la mateixa. Nosaltres hem permés aquesta situació. I la continuem permetent: o generem valor afegit mitjançant l'ús de les noves tecnologies (que aquesta és una altra: els bibliotecaris ens hem amagat a sota el taulell en la revolució de la societat de la informació), o continuarem generant aquesta imatge de feina fàcil que pot fer qualsevol. Això sense tenir en compte que qualsevol botiga funciona millor que els catàlegs de les nostres biblioteques, amb tantes eines professionals al mig. Amics : o es recicleu i doneu més serveis tecnològics, més valor afegit, més empatia amb l'usuari, o ja podeu posar les màquines d'autoprèstec, i així ni voluntaris, ni auxiliars, ni bibliotecaris: un conserge per obrir i tancar la porta.

L'olfacte del President Pujol.

Sempre he confiat en l'olfacte del President Pujol. És un polític de l'alçada d'un campanar, en el bon sentit del terme, que avui està molt devaluat.Quan ell no ho veu clar és perquè pensa que des de Madrid abans en fotrien els tancs que deixar-nos alliberar. La veritat és que ho tenim molt pelut: un Estat autonòmic amb la majoria de les autonomies inviables econòmicament però que volen tot el que tingui Catalunya (sense poder pagar's-ho, que paguin les 4 autonomies fortes)i que , per tant, no pot deixar anar la mamella catalana. Crec que va ser un error no acceptar, en el seu dia, un concert com el dels bascos. Aleshores el govern de l'UCD era feble i hauria cedit en tot, com va cedir amb els bascos.va ser una errada monumental d'en Miquel Roca, que es va malfiar i va pensar que ens fotrien amb el contingent ("el cupo"). La realitat és que el que té els diners mana perquè es fa el ronsa per a pagar l'acordat (que és el que fan els bascos)i a més, fer els comptes del Gran Capità. Ara mateix es dóna la paradoxa que el País Basc es receptor nat d'altres autonomies, entre elles Catalunya.

La gratitud es un sentiment.

L'enveja a vegades provoca ingratitud. Així que no hom pot demanar gratitud de manera paternalista als que per enveja aspiren a allò del que n'estan mancats i volen considerar-se iguals amb drets, però no així amb deures. Qualsevol empresa als seus venedors pot pagar-lis comissió que acostuma a estar relacionada amb el volum de vendes realitzat i com a manera d'estímul al seu treball. Així que cobren de manera proporcional al seu rendiment i pel contrari, de no vendre res ja han d'estar mentalitzats que res poden reclamar. Canvieu el “volum” per “PIB” de les comunitats dites autònomes però que esperen com a paràsits l'ajuda de les demés, cosa que ja deixa palesa de quina classe d'autonomia hom tracte hi tindreu la solució, la gratitud es un sentiment personal que no pot pas imposar-se.

Que tinguem sort.

Ja fa temps que la situació de Catalunya anava abocada a la de l´actualitat. El que passa que encara la majoria del poble català no se´n convenç que la llibertat nacional és necessària per sobreviure. No per fer volar coloms, sinó senzillament perquè estem desapareixent. Per tant, hem de començar com els 12 apòstols i després de 2000 anys mireu si hi ha gent que s´hi ha afegit a unes creences. Nosaltres no som diferents de ningú. Difícil ho tindrem però no pas impossible. De forma que, cal començar com més aviat millor, i ja ens anirem afegint fins a ser la majoria. És importantíssim que la gent vegi que si vol la prosperitat per a la seva família i el seu futur, els fills i néts, és bo per a ells que se sumin a la llibertat de Catalunya. Cap poble que l´ha assolit mai més ha volgut reintegrar-se de nou al poble on era abans. I quant a la Unió europeua, em sembla que podem presentar unes credencials més que suficients de maltractament per part del país ocupant. Així és que la raó també és al nostre favor. Cal lluitar perquè el català indecís i l immigrat enganyat, facin el pas valent endavant perquè també ells seran els primers beneficiats. Que tinguem sort, com canta el Llach. 

Ser progre no es fàcil.

Ser progre no és fàcil. Es necessita molta pràctica, anys de feina dura i un perseverant esforç diari. El bon progre es construeix dia a dia, en tots els seus actes i en cada petita decisió. Sorprenentment no existeix cap manual. Després de buscar a diverses llibreries he comprovat que, de moment, no s’ha escrit cap mena de guia de comportament. Aquí hi ha un buit immens. La Maruja Torres o la Rosa Regàs s’hi podrien posar. De moment, i perquè no sigui dit, un servidor es proposa ajudar-los amb els 10 manaments imprescindibles per esdevenir un bon progre.

1. És elemental comprar El País o El Público. Tot i que El País sempre havia estat un referent progre indiscutible, actualment El Público té més categoria. Combina la lectura d’aquests diaris amb escoltar la SER cada matí.

2. Estèticament no hi ha un patró progre ben definit. Ara, hi ha dues coses que són elementals: portar ulleres de pasta i no lluir mai cap corbata. Es recomana vestir amb una camiseta del Che i un mocador palestí.

3. El bon progre té força opcions electorals. Pot votar ICV-EUiA (PSOE en alguna circumstància extrema), algun partit monotemàtic extraparlamentari, pot fer vot nul, en blanc o abstenir-se.

4. És fonamental que tingui alguns Estats-monstre de capçalera. Els Estats Units d’Amèrica i Israel encapçalen totes les llistes. Això s’ha de complementar amb la defensa de Cuba (perquè “allà, com a mínim, ningú passa gana”) i de Palestina.

5. És imprescindible acusar al capitalisme salvatge i a l’Església catòlica de tots els mals de la humanitat. Hi ha una frase que sempre que pugui repetirà: “el comunisme és una bona idea però que no s’ha sabut aplicar”.

6. El bon progre ha d’estar en contra de la globalització (en totes les seves facetes) i de qualsevol mena de multinacional. La seva particular fórmula per combatre-la és substituir la Coca-Cola per l’Alter-cola.

7. El vocabulari del progre té les seves peculiaritats. No utilitzar mai el vostè, tutejar sempre a l’interlocutor i referir-se a tothom com a “company” o “amic”. A més, s’ha de demostrar que el llenguatge maltracta el gènere femení i, per tant, sempre diran “companyes i companys”, “amigues i amics” o “mares i pares”.

8. El progre ha de tenir un fals orgull pagès (sobretot en el menjar) i ha de practicar alguna filosofia/tècnica oriental. Rebutjarà qualsevol missatge cristià, però confiarà en budes, energies de la mare terra i tot tipus d’encens.

9. Defensarà alguns col•lectius i moviments com els seus propis fills. El col•lectiu okupa, el moviment del 15M i els antibolonya són tres referents. Per altra banda, sempre criticarà els banquers, a la classe política, als empresaris i a la policia.

10. Per últim, el bon progre ha de ser soci d’alguna associació ecologista, animalista o altermundista. Normalment defensarà causes molt nobles de països remots i tendirà a ignorar les causes identitàries més pròximes. Per exemple, queda molt bé defensar les foques de l’Antàrtic i la independència del Tibet o del poble sahrauís. La de Catalunya normalment queda classista i esnob.

La llibertat de Catalunya.

Catalunya ha d'avançar vers la llibertat, però algun independentisme que no contempla interlocutors com Espanya i Europa és poc seriós. O penseu que Escòcia no pensa en Londres i Brusel·les? La independència que es pren requereix un consens social amplíssim, que fins ara l'independentisme català no ha sabut treballar "científicament", sinó insistint sobre desenes de plataformes, referèndums, etc on acudeixen bàsicament aquells que abans ja eren independentistes. I l'argument de la balança fiscal fins ara no ha guanyat les adhesions que era d'esperar. En poques paraules, la clau és guanyar adhesions socials a partir de criteris sociològics intel·ligents, i requereix no menys de dues dècades. Per molts és difícil assumir això i es radicalitzen, fet que alhora allunya els no militants (cercle viciós).

Res m'agradaria més que assumir la independència però no es una cosa que la pugem tenir d'un dia per altre i en part te raó el President Pujol que assolir la independència no es fàcil es molt complexa, per lo que necessitem un lider rodejat de gent amb vàlua ganes de treballar amb carismes i credibilitat fora de la península i actualment això no ho tenim en els partits independentistes, Madrid no ens la donarà mai per interessos propis però si que es pot fer algú productiu via Europa i per això tenim de treballar molt dur.

El futur de Catalunya.

Els plantejaments covards no son el que ara necessitem, els catalans que volem sobreviure econòmicament, culturalment, identitari-ament, que no volem que els nostres diners marxin i no tornin, i mentre cada cop tenim menys serveis paguem mes impostos, tiquets moderadors, taxes, peatges....,ens volen reduir la nostra cultura, llengua, identitat a un fet folklòric residual, Catalunya lluny d'esser una nació amb aspiracions, esta quedant reduïda a una regió espanyola de tercera fila, tot això instigat, promogut, provocat des de espanya però també amb molta ajuda de gent de Catalunya, pp, psc,ciudadanos , que estan al servei del poders fàctics, com molt dels mitjans de comunicació, empresaris.... Només des-de plantejaments valents, sense por, sense límits i sobretot amb l'unió de tots els que desitgem que sigui el poble de Catalunya el que pugui decidir amb plena llibertat el seu futur ens en sortirem, nomes li demano, ara que semble que te mes clar quina es l'única via que li quede a Catalunya, la recolzi,promogui amb mes convicció i valentia.

Catalans lluitem per nosaltres.

La falta d'escrúpols dels polítics espanyols no te límits, l'únic objectiu de l'estat espanyol es treure tot el suc que pugui dels catalans i al mateix temps acaba amb la nostra identitat i les vies per fer-ho son: 

1ª treure el poc poder polític que te la Generalitat, lamina les poques competències, anular-les, imposar noves lleis contraries als interessos de Catalunya i un llarg etc.... 

2ª asfixia fiscal via robatori d'impostos que es recapten a Catalunya i no tornen (uns 20.000.000.000 milions d'euros anuals. 

3ª falta de compliment dels compromisos en infraestructures, acords de finançament..... 

4ª utilitzar tots els recursos que te l'estat espanyol bona part finançats per nosaltres per acabar amb la nostra identitat, reduir la nostra llengua, cultura, a un fet residual i folklòric. 

5ª utilitzar les forces polítiques catalanes que per convicció o per interessos estan disposades a col.laborar en aconseguir tots aquests objectius ( pp,psc-psoe,ciudadanos). 

6ª i potser la mes important, comptar amb la col.laboració del govern de la Generalitat es l'únic bri d'esperança que tenim, es que hi ha una part important de la nostra gent que lluite perquè això no arribi a consumar-se, sobretot gent de la societat civil, entitats, associacions .... ara mes que mai ens fa falta despertar consciencies i lluitar per la nostra llibertat identitària com a poble, necessitem mes que mai unitat de tots els que se senten catalans i per tant veuen en perill la seva identitat nacional, el seu futur econòmic, social,cultural... van a per nosaltres, des de fora i des-de aquí, la nostra vida serà cada cop mes precària, a nivell econòmic, social, de valors, d'identitat o tenim molt magre, si no som capaços de unir-nos en un projecte comú valent, sense por, sense límits, i no ens trèiem de sobre l'escanyament a que ens te sotmesos l'estat espanyol, amb la col.laboració de molts poders interessats en que això continuï i desmuntar així el futur d'una Catalunya lliure, independent en la que pugui decidir la seva gent, el que realment ens convé i no ens vingui imposat des de fora amb la col.laboració alguns d'aquí, que es el que ha estat passant els últims 300 anys, Catalans només nosaltres ens podem fer lliures si lluitem per nosaltres.

PENÚRIES DEL POBLE CATALÀ.

Sr. Mas- Colell, crec que a nivell personal i institucional fan tot el possible perquè l´economia catalana no decreixi, però vostès tampoc han d´ignorar les "trifulques" , penúries que el "poble català" les classes més humils estan passant. Perquè el que ha passat , el poble no en té cap culpa i és el que ho està sofrint de manera més forta. Han estat els governants que ens han posat en aquest embolic-crisis- estafa, amb el recolçament de les entitats bancàries  i altres. . .que han estat capaços de mentir, enganyar de manera vergonyosa, endosant les 2participacions Preferents de Repsol, Telefònica i les pròpies de les mateixes entitats. Per tant els hi prego que posin mà tambè a aquestes entitats que han estat capaces de mentir endosant productes tòxics a moltes persones que tenien confiança amb que estava a darrera la taula fent la gestió. Venent quelcom que sabien que hipotecaven al comprador de qualsevol cosa menys estabilitat i confiança en el futur. Espero que no es deixin intimidar i ajudin a aquests contribuients que ho estan passant molt malament, i que no saben per on encaminar aquest mal son. Perquè no es tracta d´anar al Síndic de Greuges, i dona una carta denunciant el que passa. . amb aquesta acció no s´ha arreglarà res.Primer independència. llavors a resoldre els problemes normals de un país lliure. Evidentment que tindrem problemes de tot tipus, pero serà més fàcil intentar resoldrels. La independencia no es la panacea, pero es molt dificil fer coses (com per exemple, sortir de la crisi) quan el teu propi estat t'espolia el 10% (a mes de no inversions signades i no fetes) del PIB i legisla en contra teu.

TV3 I CATRADIO.

No em preocupa gaire que tv3 i Catalunya radio tinguin menys pressupost, potser així podran recuperar el seu esperit fundacional. Un esperit fundacional que traspassava la pantalla en forma d'un entusiasme indescriptible. Aquells joves amb una sabata i una espardenya i durant molts anys, van fer meravelles per aixecar l'autoestima del país. Avui, amb la fastigosa censura en forma de quota política, serien impossibles els memorables programes de radio com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico o els extraordinaris debats polítics i culturals que si feien a tv3. En l'actualitat tenim uns infectes telenotícies, absolutament espanyolitzats. La completa absència d'autèntics debats, a menys, que aquestos estiguin prèviament ben pasteuritzats per la censura en forma de quota política. Nomes cal veure com llanguix l'ultim que queda dels grans, com era Millenium. De moment, l'aguanten gracies al seu antic prestigi però el van desnaturalitzant poc a poc fins que la seva desaparició passi inadvertida per la gent...Per això és tan important la creació un mitja que sigui prou potent i en clau Catalana, un mitja que aposti descaradament per la independència de Catalunya. Un mitja, que necessàriament hauria d'estar finançat per patriotes amb diners i per la butxaca de la gent del carrer. Sense aquest mitja, la nostra societat li mancarà sempre la suficient massa critica per obtenir la independència.

Radiografia de la política catalana.

El ple del Parlament va donar ahir el seu suport al procés autodeterminista d’Escòcia, en una votació simbòlica però que marca clarament quin és el nou centre de gravetat del catalanisme. La proposta, presentada per Solidaritat, va rebre el vot favorable també de CiU, ERC i ICV-EUiA. Són els partits que han entès cap on es mou la societat catalana, i les seves creixents aspiracions de sobirania. El PSC es va abstenir, en un posicionament molt significatiu de la incomoditat amb què viu la reivindicació nacional si va més enllà de l’autonomisme. Els socialistes es troben bé en aquestes qüestions només en l’aigua tèbia d'un inconcret federalisme, però aquesta cada cop és més escassa i un fenomen d’altres temps. El PP i Ciutadans han votat en contra de la moció, oposant-se en rodo a la nova centralitat del catalanisme, com era previsible. La votació sobre Escòcia ha servit també per fer la radiografia profunda de la política catalana.

NOSALTRES A LA NOSTRA.

Els nacionalistes espanyols que diguin el que vulguin. Nosaltres a la nostra. "...cap al recte camí d´accés al ple domini de la terra (nostra és clar!), com deia en Salvador Espriu. Entre Espanya i la llibertat no hi ha retop. Cal triar la segona opció. També ho ratificà Mossèn Armengou: "Val més una hora de llibertat que tota la història d´Espanya". Gran intel.lectual i abnegat defensor de la seva terra. Tal com va escriure en els seus llibres, un dels quals es coneixia com el "Parsifal", entre els clandestins. Tot el que va escriure ara està passant. I Catalunya serà lliure malgrat ells. I mira que jo no sóc gaire optimista perquè al temps que m´ha tocat viure tinc motius per no ser-ho, però ara veig que cada cop, en la impossibilitat de fer-ho més malament tan aquells que es deien d´esquerres com els que es diuen conservadors, han estat uns nacionalistes espanyols per damunt de tot. Ja és hora que els catalans aprenguem i fer tal com cantaven "Els Esquirols", quan van dedicar la cançó al Xirinacs. "Hem de ser forts per lluitar contra Espanya, i NOMÉS contra nosaltres mateixos quan siguem forts". Cosa que volia dir lliures. O el mateix Pedrolo: Som una nació com qualsevol altre". Ja he citat uns quants exemples de com hem estat una nació lliure i hi tornarem a ser-ho, perquè no és la gent de fora la que ha de decidir per nosaltres. No depèn d´ells, per sort. Tan sols dels catalans. Però no deixarem que ens el converteixin en la riota d´Europa. Catalunya civilitzada, europea, moderna i lliure. Enfront d´una Catalunya incivilitzada, espanyola, antiga i sotmesa. Qui vulgui que triï, jo ja ho he fet.

Ser català no és fàcil.

Ser català no és fàcil. Comporta durs sacrificis, esforços sovint estèrils i invertir hores en projectes que no saps mai com acabaran. Alguns afirmen que tota aquesta feinada donarà resultats en un futur incert. Diuen que és com una petita taca d’oli i que de, mica en mica, l’anirem fent gran. Al capdavall, però, sovint tens la sensació que la famosa taca d’oli no és res més que un preservatiu per la moral. Entre tots ens hem anat creant el nostre petit oasis d’oli recremat on diminutes  anècdotes poden esdevenir autèntics terratrèmols.

Ja ho deia l'Eugenio :  no és que tinguem trigèmins, sinó que ens ha sortit un nen molt mogut.

Ser català pot perjudicar clarament la teva salut i la de tots aquells t’envolten. Per prevenir-te de les possibles conseqüències –com afirmava Joan Sales- no és necessari deixar de ser català, només cal deixar de ser imbècil. Les autoritats sanitàries haurien de prescriure distància, paciència i rigor a tots aquells que presentin els primers símptomes.

 

BANDERA.

Això va bé. Aquesta noia comença amb mal peu. Gràcies al seu fanatisme, farà que altres poblacions actuïn com a catalans i comencin a treure la bandera de l´estanc, tal com es coneix a Catalunya. I ara que han prohibit fumar, caldrà espavilar-se per treure aquesta bandera que avisa que allà es ven tabac. El sol fet que ens imposin de penjar-la, ja indica que som una nació dominada. Per què Espanya ha d´estar per damunt de la voluntat dels catalans. Per què?. Doncs, com que ara estan atacant per tots els flancs, vol dir que cada cop creix el desafecte a Espanya, tal com ja passava al franquisme. Van imposar la seva bandera, el seu himne, en un país que ja en té uns altres. Per tant no cal ser Einstein per saber que si sobra algun símbol són els de fora, no pas els de casa. De manera que si s´han d´imposar malament rai. Vol dir que Catalunya no és Espanya, malgrat que en forma part, a causa d´una guerra no triada per nosaltres. I com que sóc antiterrorista, com a conseqüent, em toca ser antiimposició de qualsevol cosa. Ara toca els d´una bandera que no és de Sant Pol, ni de la resta de la nació catalana. Qui no vulgui pols que no vagi a l´era. I els espanyols comencen ja a sembrar tota la pols que tenen. Potser recolliran el que es mereixen. La llibertat del poble que sotmeten. Seria un gran acte de justícia. I ho serà. 

Deixant de banda que no som ningú per jutjar ..és possible que tant sols desitgés un ' reconeixement polític a nostra identitat ' amb tot el que implica/ comporta, ço és, no ser tractats com una simple regió castellana més ( Catalunya/ PPCC sempre ha estat cosmopolita així ' oberta a espanya, a Europa i al món '!)! PD: Òbviament, a hores d'ara, ja se n'adona que no hi ha res a fer!, atès que la perversitat d'aquest estat n'és il·limitada! Nota: per tant, veient el que ens hi fan dia rere dia, hora rere hora, minut rere minut .. l'única sortida és la llibertat total o sobirania! Anotació al marge: tanmateix, de segur, si no hagués estat per Convergència i .. U Catalunya no seria el que és sinó una més del PSOE (del nord-est) així ' desapareguda en combat '!

EL DRET A VAGA.

El dret a vaga és imprescindible en una societat democràtica. Cal respectar-lo, per tant. Això no està en discussió. Ara bé, la conclusió que hom pot treure del resultat de la votació dels treballadors del metro de Barcelona és que els seus representants sindicals potser estan desfasats. I tanmateix, com també passa sovint en l’àmbit de la política, no dimitirà ningú després de la rebregada rebuda en una votació democràtica i significativa. Podria fer-ho, per exemple, el president del comitè d’empresa del metro, Pere Ramon, que ha quedat desqualificat d’una manera molt clara. No ho farà. Dirà que no cal, que ses sent legitimat perquè gràcies a la seva actitud de fermesa fins al darrer minut s’ha aconseguit no se sap què. En fi, el de sempre: buròcrates sindicals —que són la còpia dels buròcrates polítics, incloent-hi el salari— que agiten les mateixes consignes una vegada i una altra independentment del context i de les necessitats del país, que són les dels seus treballadors.

POLÍTICA D'INMERSIÓ.

Si a òrgans que se'n diuen ' espanyols ' ( congrés ..) no volen saber res de l'existència del català ni son aprenentatge pel que fa a català que pugui viure defora/ a ses terres, damunt, ens en fumen d'allò més a ca pròpia/ Catalunya així PPCC .. llavors que ens hi queda? PD: ningú pot negar sofrir el català ' discriminació directa/ directíssima a espanya ' àdhuc indirecta a Catalunya, així doncs, l'idioma català necessita ' discriminació positiva ', si més no, a nostre territori! Nota: i actuar d'aquesta manera no n'és fer de menys ningú com bé ha provat al llarg de sa història Catalunya i darrerament .. amb sa política d'immersió ( verament els únics ofegats som nosaltres .. vegi's mass media!)! Anotació al marge: Catalunya n'és amant de la pau ( la vida són quatre dies!), però si no paren de buscà'ns-hi per tots els ordres .. només ens queda fer-hi cara així anar-nos-en ara ( sense més contemplacions!)!