INDEPENDÈNCIA

Ens hem proposat un objectiu, i el complirem. Els catalans i catalanes quan tenim una cosa al cap, és difícil que ens convencin del contrari.
Ens mou la dignitat, el sentit de treballar bé, amb empenta, la responsabilitat, el seny...Les ganes de tenir un país millor, més democràtic, amb més oportunitats.
Deixar enrere el sentir-nos malament pels atacs reiterats a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra manera de fer. I sobretot l’atac més gran a la nostra economia i als nostres diners.
El nostre esforç del dia a dia ha de servir-nos per tenir un país que respon. Un país que fa front a les necessitats dels seus ciutadans.
Que els nostres diners es converteixin en serveis per a tots, per donar i fer un estat del benestar, amb totes les seves lletres: b,e,n,e,s,t,a,r. Que es tradueixi en la igualtat d’oportunitats i la no discriminació i amb una justícia social com cal.
Catalunya sempre ha estat capdavantera i ho tornarà a ser. Ens mou la voluntat de ser i això fa que surti la força i el coratge necessaris per acomplir allò que calgui.
Econòmicament, ens en sortirem perquè tenim tots els elements per fer-ho: una terra amb recursos i que els sabem explotar, uns homes i dones treballadors i valents i uns joves que volen futur. Tots junts farem l’Estat català.
Ens sentirem orgullosos de la nostra cultura, llengua i tradicions i potenciarem la nostra història, també robada com els nostres diners i arraconada en el temps.
La nostra llibertat ens donarà oxigen, la nostra llibertat ens farà vius.
Us animo amics i amigues a sortir de les vostres llars per reclamar allò que és nostre i ha estat molt de temps segrestat.
La nació catalana ha de tornar a renéixer i aquest cop ja no ens l’arravataran mai més, perquè sabem com és de valuós el sentiment de pertinença, ni serà oblidada en la història dels pobles del món.
Deixeu de lamentar-vos, i de fer crítiques entre nosaltres, som una societat plural i per això és rica, diversa i ha de ser pròspera i democràtica.
Hem de visualitzar tots junts el nostre futur. Un futur d’oportunitats i llibertats per a tothom.
Penseu en Catalunya i unim els nostres cors per veure la llum de la nostra independència.
Després de l’11 S, Catalunya ha de fer un pas més dintre del procés cap a la independència. Esperem que el faci el Govern de Catalunya, perquè, si no, s’haurà de moure la societat civil.
Aquest procés no pot durar més en el temps, perquè fa mal al nostre poble, i això no es pot permetre de cap de les maneres.
S’han d’acabar les retallades, l’atur, la desocupació dels joves, la pobresa apareguda arran de la crisi, les penúries dels infants...El Govern de Catalunya i la seva Administració pública han de poder donar uns serveis públics de qualitat en educació, sanitat, serveis socials, infraestructures, mitjans de comunicació...
No volem més malbarataments en els serveis públics, no volem privatitzacions de la TV, ni de mitjans de comunicació, no volem privatitzacions del sector públic. No volem la venda de patrimoni de la Generalitat per cobrir el dèficit fiscal...
No volem que els nostres avis es quedin sense residències ni sense pensions, ni tampoc la desatenció dels discapacitats.
 No volem quedar-nos sense sanitat pública, sense educació ni sense cultura.

Volem un sistema econòmic financer que permeti fer créixer el país en tots sentits, tenint unes bones infraestructures que permetin el desenvolupament de Catalunya com un estat ric i pròsper i que les persones estiguin ateses com cal.
Hem de donar el pas que calgui per aconseguir-ho. Volem la independència.
El poble, la ciutadania de Catalunya, no pot continuar en l’estat de precarietat en el qual es troba. Els catalans i catalanes no ens ho mereixem.

Fem memòria del 1715 fins ..... i el que ens mancarà.

1715. - “Solamente hablan en su lengua materna y ningún común (ayuntamiento) hasta ahora escribía sino es en Cathalán, sin practicarse el uso de la lengua española” (…) “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado…” (1715, José Patiño, presidente de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno. Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña)

1755. - “Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán”. (Padre Jorge Caputi de Mataró, 1755)

1802. - “¿Por qué se ha de continuar la enseñanza del catecismo y oraciones en el vulgar catalán a los niños en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana?” (Jaime Villanueva. Cura y escritor valenciano, 1802)

1828. - “Siendo las partidas de Bautismo, de Matrimonio y de defunción unos documentos fehacientes en todos los Tribunales del Reino, se hace preciso que en lo sucesivo se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno…” (Orden del obispo español de Girona Dionisio Castaño y Bermúdez fechada el día 16 d’abril de 1828)

1837. - “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás (…) que ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija se la entregará en el momento (…) y así sucesivamente (…) hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena (…) que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición” (Edicto del Gobierno Superior Político de la Baleares, 1837)

1857. - Ley Moyano de instrucción pública, la cual sólo autoritza el castellano en las escuelas

1867. - Prohibición que las piezas teatrales se escriban exclusivamente "en los dialectos de las provincias de España", por parte del ministro de Gobernación español González Bravo

1870. - Ley del Registro Civil que priva el uso del catalán

1881. - Ley de enjuiciamiento civil que prohíbe el uso del catalán en el juzgado

1896. - La Dirección general de Correos y Telégrafos prohíbe hablar en catalán por teléfono en toda España

1924. - El General Losada es nombrado presidente interino de la Mancomunidad de Cataluña e implantó la enseñanza en castellano en las escuelas de la Mancomunidad

1924. - Los Juegos Florales de Barcelona se deben celebrar en Tolosa debido a la dictadura de Primo de Rivera

1924. - Antoni Gaudí, a la edad de 72 años, es detenido acusado de insultar a un policía. En la Delegación de Policía es insultado por responder en catalán y no en castellano

1924. - Por Real Orden, se sancionarán los maestros que enseñen en catalán

1926. - Real orden que afecta quien se niegue a utilizar el castellano. Real decreto por el cual se sanciona la enseñanza del catalán con el traslado del maestro

1931. - “Hablar de algo catalán, o hablar en catalán, en un café de Madrid o en alguna otra ciudad española, expone automáticamente al hablante a una reacción hostil” (José Antonio Maravall, 1931)

1939. - "La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española" (Paquito de España, 1939)

"En los años sesenta y en tiempos de Franco, cuando la lengua catalana estaba todavía en gran parte prohibida más allá de la privacidad del hogar hubo un incidente en la emisora de radio española Cadena SER que todavía hoy se recuerda en Cataluña. La voz más conocida de la época, un presentador llamado Bobby Deglané invitó a la comediante catalana Mary Santpere, muy conocida también en toda España, a su espacio de fin de semana. Sólo empezar, el locutor dijo "Mary, no es cierto que los catalanes, más que hablar, ladran como los perros?" Sorprendida, la Santpere respondió tras pensarlo un instante: "Yo no lo diría, esto, pero lo que sí te puedo decir es que, en Cataluña, es muy típico poner el nombre de Bobby a un perro ... "

Fer-se autònom avui no ès intel·ligent.

Podem dir-ho sense pudor: fer-se autònom avui a Espanya no és intel·ligent. És, en el millor dels casos, una obligació o una imposició per exercir una activitat. Mentre en països com el Regne Unit, les quotes comencen en 12 euros o a Estats Units 50 dòlars, aquí el desemborsament mínim són 250 euros, prop de 20 vegades més pel mateix servei. En un món global, ser autònom a Espanya és un frau. Sens dubte, és més intel·ligent esgotar l'atur que fer-se autònom.
L'Estat requereix ingressar 480 milions al mes. Amb l'opció actual, tenim amb prou feines 1.900.000 autònoms. ¿Quanta gent accediria a ser autònom si fos un preu molt inferior? ¿Quanta gent desenvolupa activitats mínimes de subsistència com fins i tot la gestió de casa, fer classes particulars, o petites vendes en internet? ¿Quants aturats fan nyaps? Si aquesta gent tingués un sistema flexible amb pagaments de 30 euros al mes amb els quals es cobrís un mínim com la Tresoreria General de la Seguretat Social ¿quants es donarien d'alta? Personalment conec uns quants. Fent nombres, els suficients per cobrir els 480 milions al mes.

Però més diligència encara. Els ingressos directes augmenten però els indirectes es disparen. No només ingressaríem a una quantitat important de persones al sistema sinó que dotaríem a uns altres d'uns recursos i liquiditat extraordinaris. Els autònoms intel·ligents són els que mouen un país intel·ligent. Els autònoms obligats són els que mantenen un sistema ineficaç. Intel·ligència és reduir les quotes al mes dràsticament, flexibilitzar el sistema --alta i baixes per internet segons necessitats, com una gestió bancària— i, com no, que el client –sí, lectors, l'autònom és un client de l'Estat, no un serf-– vegi la utilitat del sistema i no l'obligació del sistema.

Cansats estem ja de dir que un Estat modern ha de servir als ciutadans, no esclavitzar-los i tampoc mantenir-los amb pagaments per res. Els incentius als autònoms han de simultanejar-se amb mesures dràstiques en les cotitzacions i en la gestió de l'atur. Ni un només pagament més a un aturat sense una devolució a l'Estat. Qui cobri atur deu diàriament –sí, diàriament, no segellar cada mes-- retornar amb serveis el seu ingrés: netejar carrers o boscos, ajudar a ancians o fer milers d'activitats podem buscar. Ha de saber que l'ajudem, no que el mantenim.

El Govern vol miracles però potser hi ha solucions més pràctiques. Recorrem a la raó, no a Déu per salvar el país. Reduïm al mínim la quota d'autònoms i posem obligacions als quals cobrin atur --recordem gairebé 3.000 milions al mes--. No se sorprendran si en pocs mesos baixem en picat la nostra taxa d'atur. I aquests nombres, per a un Govern que no trepitja el carrer, generaran nous recursos. Nous recursos amb els quals es poden atendre als necessitats de debò, que n'hi ha. Generem recursos, no mantinguem més sistemes d'esclavitut i moltes vegades de conya. Siguem un referent, no un retrat divertit del que no cal fer al món.

I ara que farem??

Tot-hom té dret a tenir dubtes existencials, però l'adolescència política l'haurien de passar aviat per que ens estem independitzant a sobre. Aquesta es una reflexió d'un amic meu que gaire be comparteixo amb la seva totalitat.

"Pues cada día me convenzo más que esta gente que tiene cargo político, lo consideran su "modus vivendi" y, por tanto, tal y como funciona el sistema ya les va bien. ¿Por qué hay que cambiarlo?. Pues seguramente lo que hacen es retorcerse las neuronas para que sin salir de su "modus vivendi" (algunos poltrona) intentar dar con algún argumento y/ó razonamiento por el cual consigan la cuadratura del circulo, es decir, ¿Qué digo y hago para que los votantes "se crean" lo que digo y yo siga IGUAL? Evidentemente ningún politico "apoltronado" quiere cambiar nada sin tener la certeza de que seguira con su status actual. Y la verdad, creo que cada día se nota más que la distancia entre votantes y la maquinaria-empresa-partido-político está más distanciada. Me recuerdan la siguiente fábula: - La corneja y las aves.Quería una vez Zeus proclamar un rey entre las aves, y les señaló un día para que comparecieran delante de él, pues iba a elegir a la que encontrara más hermosa para que reinara entre ellas. Todas las aves se dirigieron a la orilla de un río para limpiarse. Entonces la corneja, viéndose más fea que las demás, se dedicó a recoger las plumas que abandonaban los otros pájaros, ajustándolas a su cuerpo. Así, compuesta con ropajes ajenos, resultó la más hermosa de las aves. Llegó el momento de la selección, y todos los pájaros se presentaron ante Zeus, sin faltar por supuesto, la corneja con su esplendoroso plumaje. Y cuando ya estaba Zeus a punto de concederle la realeza a causa de tanta hermosura, los demás pájaros, indignados por el engaño, le arrancaron cada uno la pluma que le correspondía. Al fin, desplumada de lo ajeno, la corneja, simplemente corneja se quedó. Nunca hagas alarde de los bienes ajenos como si fueran propios, pues tarde o temprano se descubre el engaño. ... Y cuando política y literatura confluyen el resultado puede ser el pájaro ecologista, glosado en la fábula titulada "El poeta ecologista ante las criaturas franciscanas", en la que lleva a cabo una jocosa sátira en la que desenmascara al poeta que se finge amigo de la naturaleza y, sin embargo, es uno de su grandes depredadores, aspecto que se glosa de una forma extrema cuando reproduce los hábitos alimentarios del poeta ecologista glosados entre la exageración del bodegón barroco y las tintas chillonas del esperpento: Defeca, ensucia, orina y contamina el río, el mar: la tina y la piscina. Y por dejar patentes sus muy vegetarianas aficiones, en lugar de verduras y limones, son perritos calientes, morcillas, butifarras, salchichones, sobrasadas, patés y otros nutrientes, los que embucha este ecólogo a camiones. Por mantener la jeta, este poeta, lleva esta seria y rigurosa dieta, que el pobre, desganado, se ¡a manja con diez litros de zumo de naranja. Con lo que queda recogida jocosamente por el propio poeta la actitud del lector que, sanamente, intentará buscar las significaciones de las "claves y metáforas" de este libro, y la alegría innata del que descubre, entre tantos pájaros, ese convecino, ese paisano, ese pedantón ridículo, que hay detrás de tanta criatura pajaril."

Amb unitad catalanista aniriem millor.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos.  A casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots.  Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, ja ens queden pocs anys no haguem de discutir si  els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica.
Cal que la gent entengui que, justament, on es creuen l´eix naciona i el social és on ha de bastir-se el nostre estat. Els dos eixos NO són excloents, sinó imprescindibles i complementaris. Si volem la independència és per fer un país socialment millor.

Vingue , despertem-nos d´una vegada, per dignitat catalana.

El què està naixent en la consciència col·lectiva és la Catalunya Estat al temps que va morint la Catalunya Autonòmica. Aquesta Catalunya Estat va començar a néixer al cap de molta gent el dia que van dipositar un vot en una urna d'un referèndum, d'estar per casa si es vol, però que va servir per iniciar aquest corriment de terres ideològic que ens està portant vers el sentit d'estat col·lectiu. Aquest naixement es va certificar a les darreres eleccions al Parlament. Aquell dia es van celebrar dues eleccions realment que responien a aquesta evolució: les darreres eleccions autonòmiques i les primeres de la Catalunya independent, en funció de la lògica que cadascú va fer servir per orientar el sentit del vot. Aquest canvi també ha estat més intens en alguns llocs que en altres, però en tot cas, aquesta Catalunya Estat ja ha nascut en una part molt important del sentit col·lectiu i només el temps dirà si acaba consolidada com sembla ser que fa.
Volem fer un país de qualitat però, per arribar-hi, caldrà ser intel.ligent. Si no sumem, perdrem l´oportunitat. Els pitjors enemics del procés són els sectaris que no poden donar el braç a tòrcer. Els ciutadans haurem de pressionar els polítics perquè no malmetin l´oportunitat històrica que tenim. Ens veiem a la Via Catalana. No ho deixeu per al darrer moment!
A mi em preocupa la capitalització i bon ús en benefici del poble català de la grandíssima mobiltzació de la Diada. No podría suportar que fos una nova performance, preciosa, peró insuficient per al fi profund per al qual ens mobilitzem. Per tant, destaco aquella part que penso que ha de ser irrenunciable i que ens porti a la insubmissió, que la via la fem per que ens plantem, que no valdrà més que el govern català hagi de demanar prestecs, que Catalunya es planta: Caldrà recolçar al President Mas perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d'una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles.
Però, és que, a més, aquesta actitud és l´única possible per arribar a la independència. El sectarisme ens enfonsaria. Ho hem de tenir clar. Mandela va portar el seu poble a la llibertat perquè va ser generós. Els líders catalans que neguen el pa i la sal a Mas amb excuses sectàries són cecs i perillosos. El poble haurà de marcar el camí. De fet, com fins ara! I que consti que tota  la vida he votat CIU. Però tinc clar que només la unitat ens farà lliures. Per això Junqueras és, també, un líder bo: perquè ho té clar.
 Els catalans ens falta gent que parli clar i sigui consequent amb las nostres penuries i esclavituds castellanas. Amb unitad catalanista aniriem millor. O volem donar-nos, per comoditat o covardia, un altre disgust historic ? Vingue , despertem-nos d´una vegada, per dignitat catalana.

Per què l’Estat i la Generalitat no ingressen més?

La pujada ilimitada d’alguns impostos, tant a nivell d’Espanya com de Catalunya, ha generat una previsible mobilització dels súper rics, dels rics i de les classes mitjanes de rendes altes en contra d’aquestes pujades, amb l’argument que aquests grups socials ja estan entre els grups que paguen més impostos de la Unió Europea. Així, La Vanguardia, un rotatiu d’orientació neoliberal i conservadora, instrument del món empresarial a Catalunya, responia a les propostes d’augment impositiu per part de la Generalitat amb un titular a primera pàgina en el qual assenyalava que els impostos a Catalunya i a la resta d’Espanya ja eren els més elevats de la Unió Europea.

Tal asseveració, tanmateix, no és creïble. Per analitzar la veracitat de l’argument cal estudiar els tipus d’impostos que paguen els diferents sectors de la població. Comencem per l’IRPF, l’impost sobre els ingressos individuals. Com que aquests poden procedir del treball o de la propietat, és important analitzar separadament com tributen les rendes del treball i com ho fan les derivades del capital. Doncs bé, en aquest últim cas (quan les rendes deriven d’accions i dividends, de títols de deute públic o privat i/o de fons de pensions, de vida o d’accidents), els propietaris d’aquest capital paguen un «tipus nominal», és a dir, un tipus que en teoria és del 21% quan els ingresos són inferiors als 6.000 euros, del 25% quan les rendes oscil·len entre els 6.000 i els 24.000 euros i d’un 27% quan les rendes són superiors. Tots aquests gravàmens són molt menors que els que s’apliquen a les rendes del treball. Aquest tractament diferenciat de la càrrega impositiva és un indicador de l’enorme influencia que la població súper rica i rica té en les institucions de l’Estat, tant en el central com en les autonomies.

Però els súper rics (les grans fortunes) i els rics no declaren la majoria dels seus ingressos via IRPF. Compten amb assessors fiscals que els guien per evitar el fisc. Un dels mecanismes emprats són les societats d’inversió de capital variable, conegudes com a SICAV, per a les quals la càrrega impositiva és mínima. Aquests fons estan enormement concentrats, com a reflex de la polarització de les rendes a Catalunya i a la resta d’Espanya. 3.000 SICAV a Espanya (que pertanyen majoritàriament a les grans fortunes) tenen 23.000 milions d’euros i són gestionades pels grans bancs, com el BBVA o el Santander, entre d’altres. La banca és, per cert, el col·lectiu a través del qual es produeix més evasió fiscal. I una manera de demostrar l’existència d’aquesta evasió fiscal (que pot ser fins i tot legal, encara que la major part sigui il·legal) és a través dels paradisos fiscals, i Luxemburg és un dels més utilitzats. Aquest país és un dels centres de gestió de fons financers (després dels EUA) pel fet que és un paradís fiscal. Luxemburg, membre de la Unió, ha liderat, amb Alemanya, les polítiques neoliberals a l’eurozona, i ha pressionat Espanya perquè faci dramàtiques retallades (perquè pagui el deute als seus bancs que dipositen els diners a Luxemburg). Aquest país ha estat un dels que ha promogut la llibertat de moviment de capitals financers dins de la Unió, de manera que s’ha beneficiat a costa d’altres. La seva prima de risc respecte a Alemanya és nul·la i el seu deute públic és el 18% del PIB. Això es deu en part al fet que absorbeix capitals de països perifèrics, com Catalunya i la resta d’Espanya, que s’escapen de pagar impostos i forcen els seus respectius països a endeutar-se.

Una altra destinació dels fons que evadeixen el fisc espanyol és la banca suïssa, la qual ha adquirit gran visibilitat com a conseqüència de les declaracions d’Hervé Falciani, empleat del banc HSBC, que ha obtingut la llista i informació de 130.000 comptes d’evasors del fisc de diversos països, inclòs Espanya, llista que l’Estat té i hauria de fer pública.

Però hi ha altres maneres d’evitar el fisc. Segons la informació d’Hisenda, només el 3% dels contribuents declara guanyar més de 600.000 euros l’any, la qual cosa és increïble, i només 3.000 persones declaren ingressar a l’any més d’un milió d’euros, tampoc creïble. El sindicat dels tècnics d’Hisenda, GESTHA, ha mostrat que tres de cada quatre petits empresaris i autònoms declaren ingressar menys de mil euros al mes. Durant anys els empresaris i autònoms han declarat ingressos menors que els treballadors. Aquesta situació es dóna a tot Espanya i és una de les causes per les quals els ingressos de l’Estat (i de la Generalitat) siguin tan baixos.

La Constitució de Catalunya

L'any vinent, amb tota probabilitat, el poble català serà cridat a les urnes per decidir el seu futur polític. Malgrat que encara no està concretada la via per la qual podrem expressar la nostra voluntat, és evident que hi ha una alta probabilitat de que el poble català expressi el seu desig d'esdevenir un estat independent. L'endemà del referèndum, i un cop superats els possibles conflictes amb l'estat espanyol per l'acceptació del seu resultat, Catalunya haurà de començar un camí llarg pel qual s'establiran les bases de l'estat català. Seria bo fer una certa reflexió sobre com haurà de ser la nostra constitució quan siguem un estat. Sabem que encara falta perquè aquest debat arribi a l'arena política, però creiem que és sa que el catalanisme comenci a definir, mica en mica, quin serà el model d'Estat més adient pel nostre país. A continuació, punt per punt, trobareu una breu reflexió i incitació al debat sobre cada un dels aspectes que ha de regular una Constitució.

 

1. Bases de l'estat

El primer que ha de fer una Constitució és definir les bases de l'estat: en qui resideix la sobirania, si es tracta d'un estat social, els símbols nacionals, la capitalitat, etc.

 

2. Drets fonamentals

La Constitució catalana haurà de definir els drets fonamentals dels seus ciutadans. Probablement s'hi recolliran drets molts similars als que defineixen actualment la Constitució espanyola i la declaració europea dels drets humans.

 

3. Arquitectura institucional i separació de poders

La Constitució ha de definir també l'arquitectura institucional del país. En aquest sentit el debat pot ser molt intens. Segons el que estableix la Constitució en aquest sentit, la política es desenvolupa d'una manera o d'una altra. És molt important definir un sistema que asseguri l'efectiva separació de poders, els equilibris horitzontals entre les institucions i sobretot, bons mecanismes democràtics de legitimació del poder.

 

En primer lloc caldrà saber si Catalunya esdevé un estat presidencial o parlamentari. La Constitució haurà de definir també les funcions del Parlament i les bases del sistema electoral pel qual s'escull aquest Parlament, que és crucial en tant que definitori del sistema polític i de partits. Caldrà també obrir el debat sobre si Catalunya necessita un sistema bicameral.

 

Per últim, sobre l'arquitectura institucional, la Constitució haurà de definir les bases del sistema de justícia i establir els mecanismes que garanteixin una correcta divisió entre la política i la justícia.

 

4. Organització territorial

En les constitucions cal definir quin és el mapa de repartiment territorial del poder, quines organitzacions sub-estatals existeixen i com s'organitzen els municipis. Cal establir molt bé les competències de tots els nivells territorials. Tot país requereix administracions properes als ciutadans per garantir un bon sistema de subsidiarietat, segons el qual, sempre que un servei públic es pugui proveir eficientment des d'una administració propera, no cal que el proveeixi una administració superior.

 

5. Control constitucional

Les constitucions són lleis bàsiques i la resta de l'ordenament jurídic s'ha d'adaptar al marc que aquestes fixen. Per això cal establir un molt bon sistema de control constitucional. Hem d'aprendre de l'experiència espanyola i combatre els tribunals constitucionals polititzats en excés. Els tribunals constitucionals no són exactament tribunals de justícia, sinó tribunals polítics. Cal garantir que les seves decisions sigui raonades i que no responguin a interessos particulars.

 

6. Reforma constitucional

Pel que fa a la reforma constitucional, hi ha diferents tipus de constitucions. Algunes no permeten la reforma constitucional, d'altres la permeten però impedeixen la modificació  d'alguns articles. Per últim, hi ha constitucions que permeten la reforma total però estableixen requeriments diferents segons els articles. Catalunya necessita una Constitució àmplia, que pugui durar en el temps, però alhora que es pugui anar adaptant als canvis i a les diferents voluntats de cada moment polític. Per tant caldrà establir un bon mecanisme de revisió constitucional, amb diferents requeriments segons el pes de cada article.

 

Així doncs, aquests són alguns dels aspectes que caldrà considerar quan comenci el procés constituent. Des del catalanisme hem de començar a plantejar quin és el model que volem i quin tipus de constitució necessitarà el nostre país. El procés constituent serà llarg i complicat, caldrà que sigui participatiu i que la Constitució reflecteixi la voluntat de la ciutadania catalana.

LA PARTICIPACIÓ DE SALARIS I CAPITAL A LA RENDA NACIONAL.

En primer lloc, volem conèixer quin és el pes de les rendes del treball assalariat i les rendes del

capital (beneficis, loguers, interessos, etc) dins la riquesa nacional

1. Observant les dades

compreses dins el període 2000 i la darrera dada disponible del IV trimestre de 2011, veiem una

clara evolució convergent entre ambdues fonts de riquesa o d’ingressos.

L’any 2000 els salaris representaven més de la meitat del PIB amb un 50,8%, mentre que el capital

o excedent brut d’explotació participava del PIB en un 40%, deu punts menys que els salaris. Al

final del període, durant el IV trimestre del 2011, la participació dels salaris va baixar més de tres

punts percentuals fins suposar el 47,6% de la riquesa nacional, mentre l’excedent brut

d’explotació iniciava una trajectòria ascendent el IV trimestre de 2007 (uns mesos després de

l’estallida de la crisi financera) fins arribar a suposar el 45,6% del PIB nacional. Veiem així que al

llarg dels anys els salaris han anat perdent pes, tot i que és a partir del IV trimestre del 2009 quan

la caiguda dels salaris és més aguda, i és inversament proporcional a l’espectacular augment del

pes dels beneficis i capital.

Així, en tan sols una dècada, la forquilla que forma la participació de salaris i capital dins la renda

nacional s’ha fet molt estreta i ha passat d’haver

‐hi una diferència de 10,8 punts a favor de laparticipació salarial a suposar tan sols una diferència de 2 punts.

Podem concloure, doncs, que el PIB espanyol està format any darrere any per més capital i menys

salaris, o el que és el mateix,

la tendència és que la riquesa nacional estigui cada cop més enpropietaris del capital mentre perd pes la riquesa que va a parar a la població assalariada.

La tendència en política fiscal dels governs durant els últims 30 anys ha estat la d'afavorir les

rendes provinents del capital enfront de les quals provenen del treball i un creixent augment dels

impostos indirectes en detriment dels directes. La possibilitat de fuga de capitals en un context

globalitzador i la facilitat recaptatòria que atorga la tributació al consum, s’han convertit en

“mantres generalitzats” que han marcat tendència en les polítiques fiscals.

Ara bé, aquestes decisions i tendències tenen un clar impacte de classe, ja que ens movem en un

escenari on les rendes del capital, patrimonis i per tant grans herències es concentren majorment

en les capes més altes de la societat. A partir d’aquí podem establir la nostra

hipòtesi que sosté que la ciutadania amb rendes més altes suporta una menor pressió fiscal que la de rendes baixes.

Baixar els salaris no és la solució.

Una postura estesa en els cercles financers i econòmics del país és que per sortir de la crisi cal baixar els salaris. Tal postura ha estat reforçada per l’últim informe sobre Espanya del Banc Central Europeu donat a conèixer recentment, el qual subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim per tal d’augmentar la competitivitat de l’economia i amb això facilitar la recuperació econòmica d’Espanya. L’argument que s’utilitza per justificar aquestes mesures és que, al no poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de l’Eurozona al tindre tots la mateixa moneda) per tal d’abaratir els productes i fer el país més competitiu, l’única solució que els queda a aquests països que estan en recessió és abaratir els productes a base de disminuir els salaris. D’aquesta manera seran més i més competitius i vendran més productes, exportant més i més, convertint aquestes exportacions en el motor de l’economia, permetent així que surtin de la recessió.

Tal postura ignora diversos fets. Un dels centres de recerca econòmica proper al món empresarial de les grans corporacions nord-americanes (The Conference Board) acaba de publicar un detallat estudi de l’evolució dels salaris a l’Eurozona que mostra que aquests han baixat d’una manera molt marcada a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal. Com a mitjana els costos laborals han baixat un 15% des de 2009. Però com bé assenyala l’economista belga Ronald Janssen, aquest descens dels salaris i augment dels beneficis no ha anat, en general, acompanyat d’un augment ni de les inversions ni de les exportacions (”Falling Wage Costs: Europe ’s Light at the end of the tunnel?”). Janssen mostra gràfica i convincentment en el seu article que a Grècia, per exemple, el molt marcat descens dels salaris, inclús a la manufactura, no ha anat acompanyat d’un augment de les exportacions. Ans al contrari, aquestes han baixat també molt marcadament. Grècia, per cert, tenia un fort sector exportador abans que s’iniciés la crisi el 2008. Els salaris ja han baixat (caigut en picat) a Grècia però això no ha suposat ni un creixement de les exportacions ni de les inversions. L’únic que ha pujat han estat els beneficis empresarials que s’han disparat a una xifra equivalent a un 12% del PIB grec. Mentre, l’economia grega està anant de mal a pitjor.

A Espanya i a Portugal, però, les exportacions sí que han crescut sobretot a partir del 2009. Tal creixement però no ha estat suficient per revifar l’economia d’aquests països. En ambdós països, la gran destrucció d’ocupació (en part responsable de l’augment de la productivitat), conseqüència de les polítiques d’austeritat i de la gran baixada de salaris, ha creat una recessió tal que l’augment de les exportacions no ha estat suficient per estimular de nou l’economia. La baixada de salaris que en teoria està augmentant les exportacions està alhora deprimint l’economia domèstica, vencent aquesta última a la primera. Això confirma el que diversos autors hem estat assenyalant durant força temps: el gran error, mostrat moltes vegades a Llatinoamèrica, de voler estimular l’economia a base de col•locar el sector exportador al centre de l’economia. No va ser fins que governs progressistes van potenciar la demanda domèstica que aquells països d’Amèrica Llatina van sortir de la seva recessió.

Quan tants treballadors estan sense feina i quan la majoria de joves estan desocupats durant molts anys, signifiquen una pèrdua, moltes vegades irreversible, de recursos productius. I això és el que està passant a Espanya. Davant d’un sector exportador viu, hi ha una economia domèstica paralitzada per una enorme falta de demanda, creada per la confluència de baixada de salaris, destrucció d’ocupació, i reducció de despesa pública. En realitat, la baixada de salaris està creant una enorme recessió no només en els països perifèrics de l’Eurozona sinó també en els països del centre. El nivell de demanda de la manufactura (PMI, Purchasing manager index) està baixant també a Alemanya i a França a nivells d’Itàlia, havent assolit quotes per sota del que es considera el nivell acceptable i/o sostenible. I això era, de nou, predictible, ja que gran part de les exportacions alemanyes i franceses són importacions italianes, espanyoles, portugueses i gregues. I la baixada de salaris i retallades de despesa pública estan reduint dramàticament el consum domèstic i exterior.

La resposta de l’establishment alemany no és estimular la demanda a Alemanya i en els altres països de l’Eurozona sinó al contrari. Les seves polítiques públiques estan retallant els salaris dels treballadors alemanys i (pressionant a través del Bundesbank i, per tant, del BCE) dels treballadors dels països perifèrics de l’Eurozona, conduint al precipici a tota l’Eurozona. S’inicia així una competició per veure qui paga menys als seus treballadors. Però com bé ha dit la Organització Internacional del Treball, en la seva resposta a l’informe del BCE, tal estratègia portarà a una depressió no només europea sinó mundial. El que està passant a l’Eurozona és un exemple de les conseqüències d’aquestes polítiques. La seva recessió pot portar a una gran depressió. De fet, per a milers d’espanyols i d’europeus aquesta depressió ja ha arribat.

VICENÇ ALBERT BALLESTER, CREADOR DE L’ESTELADA.

Vicenç Albert Ballester fou un dels pioners del pensament polític catalanista contemporani, activista independentista, fou president de la Unió Catalanista i impulsor de la bandera estelada, la senyera amb el triangle i l'estel, símbol de la lluita per la independència de Catalunya.

En tant que col·laborador i fundador, va escriure als periòdics Joventut, La Tralla, Renaixement (de la que en fou director), Ressorgiment (l’Argentina), La nació, Nova Catalunya (Cuba), Nosaltres Sols! entre mols d’altres.

Fundador i participant d’associacions com l’Associació Catalana de Beneficència (1908), entitat dedicada al suport econòmic i polític de presos i represaliats per causa separatista. Organitzador del Comité Pro-Catalunya (1918), associació semi-clandestina emparada a la Unió Catalanista, per tal de popularitzar el cas català internacionalment.

Fou testimoni directe i cronista de la manifestació reprimida violentament a cops de sabre, durant l’11 de setembre de 1923, just un dia abans del cop militar del general Primo de Rivera. Finalment, va acabar presidint la Unió Catalanista (1931), oferint els seus serveis a Francesc Macià quant proclamà la República Catalana el 14 d’abril d’aquell any.

Vicenç Albert Ballester va morir l'any 1938, enguany farà 75 anys. Aquest editor, activista i polític barceloní, després d'una agitada vida sempre compromesa amb Catalunya i la llibertat, el 14 d'agost fou enterrat al Masnou, on visqué molts anys. Quan li ho proposaren a l’ales hores alcalde de Barcelona, aquest va acceptar de dedicar-li una plaça al carrer Canuda, nascuda d'un esfondrament i posterior enderroc de cases, a conseqüència d'un bombardeig aeri feixista.

El 1939 però, l'adveniment de la dictadura ho impedí i, un any més tard, l'ajuntament feixista batejava aquell indret amb el nom de "Plaza de la Villa de Madrid".

L'any 1985, gairebé coincidint amb la publicació del llibre de Joan Crexell, Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984), l'editor Enric Borràs i l'autor emplaçaren l'alcalde Pasqual Maragall i al director de l'Arxiu Municipal Jaume Sobrequés, a reprendre aquell nomenament frustrat per la dictadura. La proposta fou aprovada verbalment però mai no s'arribà a posar per escrit.

El 2008, la Comissió del Centenari de l'Estelada va tornar a adreçar formalment la proposta a l'alcalde Jordi Hereu. A través de la ponència del Nomenclàtor de la ciutat, finalment s'aprovà aquell mateix any, però encara sense data ni espai físic per a l’ homenatjat. Finalment, la designació específica del vial per a Vicenç A. Ballester es concretà a principis de 2013 en un espai dins el districte de Ciutat Vella.

La votació favorable del ple del districte del dia 4 de juliol, satisfà una històrica demanda popular que donarà a Barcelona un nou espai de memòria en la llarga trajectòria de la lluita per la llibertat de Catalunya.

El desvetllament nacional que està vivint avui la població de Catalunya reclama a les seves institucions estar a l'alçada dels esdeveniments. La memòria permanent amb que s'ha honrat Vicenç Ballester a Vic, Girona i ara, Barcelona, la seva ciutat natal, han de recollir-la també la resta de poblacions del país. L'aprovació de la nova plaça barcelonina ha de servir per obrir un nou espai de memòria per la ciutat i per esperonar la resta del país a prendre'n exemple, dedicant també un indret de record a un dels catalans il·lustres.

Avui més que mai es fa evident que la seva lluita tenaç és viva entre nosaltres. Tenim una gran oportunitat perquè el país prengui exemple de la capital catalana recordant igualment Ballester arreu dels nostres pobles i ciutats.

Qui dubta del president?

Si l’endemà de la Diada el president Artur Mas no hagués fet la compareixença institucional que va fer (qui vulgui tornar a escoltar-la que cliqui aquí), segur que avui els negociadors d’ERC i de CiU no estarien discutint sobre la consulta sobiranista. La manifestació multitudinària de la Diada va provocar-la, fins i tot va precipitar el que tard o d’hora s’hauria hagut de plantejar, però sense la determinació del MHP Mas, res no hauria estat possible. El president va apostar fort i va creure que la conjuntura li permetria afrontar unes eleccions avançades amb una mínima garantia d’èxit. No insistiré en el que ja s’ha dit de dret i del revés sobre l’incomprensible desconeixement demoscòpic del que podia passar. Tant és. La qüestió és que el president Mas i els seu equip de campanya van enfocar les eleccions com una cara o creu. I va sortir creu.

L’aclaparadora victòria de CiU, que l’ha situat a un distància increïble respecte dels altres partits, no ha servit de gaire, perquè, atès l’objectiu que es buscava i que no es va assolir, la lectura final ha estat que el candidat Mas té menys pes —i sobretot ha perdut l’àuria, per bé que no el prestigi— que l’envoltava des què va anar a Madrid per debatre amb Mariano Rajoy el pacte fiscal, la posterior roda de premsa a la delegació del Govern a la capital espanyola, el missatge institucional de la vigília de la Diada i la ja esmentada compareixença de l’endemà. La clatellada que es va endur CiU ha repercutit en les interpretacions posteriors dels resultats i com calia actuar. ERC, que és el partit que ha crescut més en escons, s’ha atorgat el rol que li va servir per decantar el indecisos a favor seu: ells són la garantia que la consulta es farà, perquè tenen la clau de la governabilitat i, per tant, estan en condicions de pressionar Mas. Però el president no es deixa pressionar fàcilment. Al contrari. Quan més el pressionen, menys flexible és. Pot esdevenir com una canya de bambú, que és molt difícil de doblegar. Com que l’entorn d’ERC sap que el prestigi del president és tanmateix molt alt, ara recorren a un tòpic per reforçar la seva posició que dóna molt de rèdit entre els sobiranistes (incloent-hi bona part de la militància de CDC): el perill que tot se’n vagi en orris no és Mas ni CDC; el perill és Duran i Lleida i UDC. No és que no sigui veritat que Duran i Lleida creu més en una solució confederal que no pas independentista, però ERC se serveix del seu moderantisme per mantenir units els indecisos que van votar-la pensant-se que la majoria de CiU era segura i tot aniria com una seda si ERC n’esdevenia una mena de carceller.

El sobiranisme és més passional que polític i per això sovint s’equivoca en els moments més decisius. Ara es pot tornar a equivocar exigint al president que es lligui una cama a la data de la consulta sobiranista. Qui pot dubtar d’aquest president? És que no som on som perquè, a diferència dels seus predecessors, ha decidit arriscar i buscar un nou horitzó per a Catalunya? La consulta s’ha de guanyar i per això cal, en primer lloc, que convencem els que no ho estan, entre ells Duran i Lleida. És que algú creu de veritat que es podrà canviar alguna cosa en aquest país amb els unionistes activats com mai i llançant per la borda els sobiranistes moderats? Sembla mentida que hi hagi qui vulgui fer descarrilar el procés sobiranista a tota costa. Primer debilitem el president que ha fet un pas endavant i després hi ha qui vol posar el carro davant del bous. En Joaquim Maria Puyal va dir-li al president Mas, just abans de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, allò tan celebrat per tothom: “si us sentiu sol, teniu un poble al darrere”. A veure si al final resultarà que per interessos partidistes el president quedarà aïllat i el poble decebut.