Que Convergència no s'esperi més a fer-ho és comprensible. Sens dubte, la perspectiva històrica reconeixerà la seva empremta positiva en la transformació de la Catalunya postfranquista en una nació moderna, econòmicament oberta, socialment avançada (tot i les desigualtats creixents) i capaç d'emancipar-se per la via democràtica. Tanmateix, malgrat els seus mèrits, Convergència duu massa plom a l'ala per a alçar el vol tant com voldria la seva gent. Sense posar punt final a aquesta organització per a impulsar-ne una de radicalment nova, no podria deixar anar aquest llast. Un llast que podríem identificar-lo amb quatre aspectes dels quals hauria de fugir el nou partit: austeritat, ambigüitat, corrupció i nostàlgia.
S'ha insinuat que abraçar la independència ha comportat una sagnia de vots per a Convergència. I alguns dirigents o exdirigents han suggerit la conveniència de rectificar. Tanmateix, si ens basem més en les dades que en els prejudicis, aquest no ha estat un factor cabdal de la pèrdua de pes electoral. No s'ha vist -o no s'ha volgut veure- que les retallades, i l'ànim amb què es van emprendre a l'inici, ha estat la causa de la ruptura profunda d'un segment ampli de l'electorat amb allò que havia representat Convergència, una ferida que encara supura. Les classes mitjanes s'han aprimat i empobrit, la qual cosa ha passat factura.
Restituir una societat mesocràtica exigeix fer una aposta sense embuts pels interessos reals de la classe mitjana -és a dir, de professionals, emprenedors, petits empresaris, treballadors qualificats, creadors, docents, comerciants, autònoms...-, amb un compromís decidit perquè aquells que la crisi ha empobrit puguin recuperar-se i perquè sigui un segment creixent de la societat gràcies a un ascensor social que funcioni de debò. I aquest no pot ser un discurs retòric ni de futur sinó pràctic i de present, la qual cosa exigeix pronunciaments que poden ser dolorosos. Va haver-hi una època en què els interessos de les elits econòmiques i de les classes mitjanes podien coincidir -i la Convergència del passat ho va saber interpretar adequadament. Avui, ja no és així; en aspectes crucials, arriben a ser contradictoris i caldrà triar posant-se al costat dels uns i no pas dels altres.
D'altra banda i durant molts anys, Convergència ha estat mestra de l'ambigüitat -d'aquella ambigüitat calculada que tant elogiava Andreotti- i li ha anat bé, perquè l'ànim del país l'acceptava. Aquesta situació també ha canviat i, avui, ja no és benvinguda. Tanmateix, com aquesta manera de fer va calar, ara qualsevol matisació -fins i tot, ben intencionada- dispara els resorts del dubte sobre el compromís real amb el procés. Mentre perduri aquesta aura, el nou partit haurà de fer un sobreesforç de claredat. En aquesta i altres matèries principals, ha d'expulsar del seu esquema discursiu el clàssic "sí, però".
Aquesta consideració té especial aplicació en el tercer punt, la corrupció. Estic convençut que Convergència no és un partit corrupte, però tampoc no negaré que, al seu voltant, s'hagin produït conductes punibles. Passa a tots els partits de govern de totes les democràcies. Sabent que és llei de vida, cal ser molt més àgil i proactiu a l'hora de desmarcar-se'n. No dic que hagi de condemnar a l'ostracisme qualsevol militant acusat -sobretot en un estat que no té manies a l'hora de fabricar falses acusacions. El que dic és que ha d'agafar les regnes d'aquestes desagradables situacions, fer indagacions pròpies i aportar ràpidament els aclariments i les proves necessaris, sense quedar a l'espera del ritme que marquin jutges i fiscals.
En tot cas, el que li convindria al nou partit és no tenir a la direcció ningú que pugui ser arrossegat a haver de donar comptes per acusacions certes o falses d'irregularitats a CDC. Altrament, la refundació naixerà amb una feblesa que la pot malmetre quan els inventors d'informes i dossiers vulguin. Aquest acte de generositat responsable l'haurien d'efectuar voluntàriament alguns dirigents actuals, conscients de la transcendència del pas que fa el partit.
Finalment, el nou partit ha d'estar més decidit a crear-se un espai futur que no pas a enyorar l'ocupat en el passat. En aquesta campanya última, s'han notat alguns reflexos nostàlgics com si algú pensés que la recuperació electoral passava per recuperar plantejaments que havien funcionat, però que avui estan superats. Ni ha de fer-se seva la vocació de lobi de certs interessos empresarials que tan interioritzada tenia Unió ni ha de somiar amb aquell rol de frontissa decisiva que havia exercit amb habilitat a l'hora de defensar les competències, sempre qüestionades, de la Generalitat. No crec que la majoria dels seus votants i, sobretot, la majoria d'aquells que podrien votar-la en un futur tinguin cap interès a ser decisius a Madrid. Els motiva molt més que Madrid deixi de ser decisiu a Catalunya.
A banda de desprendre's d'aquestes càrregues, la nova formació haurà de decidir si vol ser un partit de centre o ocupar l'espai polític central del país. A Catalunya, no coincideixen. Si té vocació de ser majoritari, haurà de decantar-se per la segona opció i fer visible, amb naturalitat, que considera que les polítiques socials són polítiques nacionals i que les polítiques nacionals són polítiques socials, que no veu la manera de destriar-les.
En definitiva, aquest mes de juliol Convergència no s'ha de limitar a canviar de nom i de NIF. Ha de ser capaç de superar hàndicaps i proposar-se reptes difícils. Al capdavall, una refundació és això: substituir els fonaments malmesos per uns més sòlids i amb més prestacions.
miércoles, 29 de junio de 2016
domingo, 12 de junio de 2016
Deu motius per votar a Convergència.
1. Convergència és el partit catalanista, avui sobiranista, amb més experiència a Madrid i que coneix millor les diverses situacions polítiques i parlamentaries d’Espanya. Les noves figures, com els candidats Francesc Homs i Miquel Calçada, són hereus d’aquesta trajectòria al 2016.
2. Convergència veu Madrid i Espanya des de les necessitats socioeconòmiques i els projectes de Catalunya, avui la Catalunya del procés sobiranista pacífic i democràtic.
3. Convergència és la principal força municipalista degut al seu arrelament en els mons rural i urbà del territori català.
4. Convergència té molt clar que Catalunya és una nació que ha de tenir un tracte en pla d’igualtat amb la nació espanyola. La relació entre Espanya i Catalunya serà més lliure i més solidària si Catalunya és tan sobirana com Espanya. Pels convergents, Catalunya no és la “regió” del PP i Ciudadanos. Ni la “singularidad” del PSOE/PSC. Ni la “patria espanyola” de Podemos. Ni Madrid és la capital de Catalunya com diu Ada Colau.
5. Convergència volia reeditar ara Junts pe Si. Una única força sobiranista, amb diverses corrents internes, donaria al Congrés i al Senat una forta empremta parlamentaria que no poden donar aquells grups catalans supeditats als partits espanyols.
6. Convergència precisa de molts vots per plantar cara a la pinça de PP/Ciudadanos amb la CUP que pretenen frenar als convergents per desfigurar el sobiranisme. Un resultat electoral dolent de CDC seria aprofitat per l’espanyolisme polític i mediàtic de la Castellana i la Diagonal per desqualificar el procés sobiranista.
7. Convergència és l’objectiu a abatre per Gregorio Moran, José Antonio Zarzalejos, de La Vanguardia, i altres articulistes amb similar obsessió.
8. Convergència es fiable com ho demostra el fet que el president Artur Mas, l'ex consellera Irene Rigau i el candidat Francesc Homs mantinguin el seu compromís polític malgrat ser perseguits per la justícia espanyola per ser demòcrates i per posar les urnes al carrer.
9. Convergència compta amb dos grans presidents, Artur Mas i Carles Puigdemont. El primer va posar les urnes al carrer i va fer un pas al costat. El segon presentarà una qüestió de confiança amb l’objectiu d’enfortir el benestar de la societat i el procés sobiranista en la Catalunya del segle XXI. Ambdós donen suport a Francesc Homs.
10. Convergència dona la cara a la nova situació social, econòmica, cultural i política replantejant-se com partit amb ingredients de caràcter liberal, democristià i socialdemòcrata. I ho fa sense aquells que han estat relacionats d’una o altra manera amb algun tipus d' irregularitats.
2. Convergència veu Madrid i Espanya des de les necessitats socioeconòmiques i els projectes de Catalunya, avui la Catalunya del procés sobiranista pacífic i democràtic.
3. Convergència és la principal força municipalista degut al seu arrelament en els mons rural i urbà del territori català.
4. Convergència té molt clar que Catalunya és una nació que ha de tenir un tracte en pla d’igualtat amb la nació espanyola. La relació entre Espanya i Catalunya serà més lliure i més solidària si Catalunya és tan sobirana com Espanya. Pels convergents, Catalunya no és la “regió” del PP i Ciudadanos. Ni la “singularidad” del PSOE/PSC. Ni la “patria espanyola” de Podemos. Ni Madrid és la capital de Catalunya com diu Ada Colau.
5. Convergència volia reeditar ara Junts pe Si. Una única força sobiranista, amb diverses corrents internes, donaria al Congrés i al Senat una forta empremta parlamentaria que no poden donar aquells grups catalans supeditats als partits espanyols.
6. Convergència precisa de molts vots per plantar cara a la pinça de PP/Ciudadanos amb la CUP que pretenen frenar als convergents per desfigurar el sobiranisme. Un resultat electoral dolent de CDC seria aprofitat per l’espanyolisme polític i mediàtic de la Castellana i la Diagonal per desqualificar el procés sobiranista.
7. Convergència és l’objectiu a abatre per Gregorio Moran, José Antonio Zarzalejos, de La Vanguardia, i altres articulistes amb similar obsessió.
8. Convergència es fiable com ho demostra el fet que el president Artur Mas, l'ex consellera Irene Rigau i el candidat Francesc Homs mantinguin el seu compromís polític malgrat ser perseguits per la justícia espanyola per ser demòcrates i per posar les urnes al carrer.
9. Convergència compta amb dos grans presidents, Artur Mas i Carles Puigdemont. El primer va posar les urnes al carrer i va fer un pas al costat. El segon presentarà una qüestió de confiança amb l’objectiu d’enfortir el benestar de la societat i el procés sobiranista en la Catalunya del segle XXI. Ambdós donen suport a Francesc Homs.
10. Convergència dona la cara a la nova situació social, econòmica, cultural i política replantejant-se com partit amb ingredients de caràcter liberal, democristià i socialdemòcrata. I ho fa sense aquells que han estat relacionats d’una o altra manera amb algun tipus d' irregularitats.
viernes, 10 de junio de 2016
Ara és el vostre torn, el torn dels ciutadans, que heu de decidir el futur que voleu per a Catalunya. Us convido a fer-ho,
Ens trobem davant unes noves eleccions generals que han de determinar qui estarà al front del govern de l’Estat durant els propers quatre anys. Els nous comicis són fruit de la inestabilitat dels darrers mesos i de la incapacitat dels partits majoritaris d’arribar a acords pel futur del seu territori.
Des de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) som conscient que, en moments com aquest, és important seguir el full de ruta establert després de les eleccions del 27S, però també ho és treballar de forma paral·lela per garantir, mentrestant, els drets bàsics dels nostres ciutadans i ciutadanes. Amb aquest objectiu ens presentem novament a unes eleccions en les que volem fets per a Catalunya, i no només paraules.
Volem ser decisius i estem disposats a donar suport a una possible investidura però no a qualsevol preu. El nostre programa inclou alguns punts irrenunciables com la convocatòria del referèndum, el pagament del deute històric i les inversions en infraestructuresen el nostre territori.Des de Convergència només signarem acords amb aquells partits que lluitin contra les desigualtats, prioritzin les polítiques de foment de l’ocupació i estiguin disposats a derogar les lleis centralitzadores aprovades pel Partit Popular, sense oblidar la Llei Wert o la Llei de Racionalització de les Administracions Locals (LRSAL). I, per suposat, volem posar fi a la suspensió del Tribunal Constitucional de lleis aprovades pel Parlament que només pretenen garantir drets bàsics i evitar situacions com els desnonaments i la pobresa energètica.
No renunciarem als nostres principis i seguirem treballant, sempre,al servei de Catalunya i de la seva gent. En aquestes eleccions generals continuarem defensant els nostres interessos com a país ara sota les sigles de CDC i també més endavant com a nova formació política, tal i com vam decidir els més de 14.000 militants que vam participar en una jornada, el Superdissabte, per a decidir el nostre futur com a partit.
Ara és el vostre torn, el torn dels ciutadans, que heu de decidir el futur que voleu per a Catalunya. El proper 26 de juny teniu una nova oportunitat per triar la millor opció a les urnes. Us convido a fer-ho.
Des de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) som conscient que, en moments com aquest, és important seguir el full de ruta establert després de les eleccions del 27S, però també ho és treballar de forma paral·lela per garantir, mentrestant, els drets bàsics dels nostres ciutadans i ciutadanes. Amb aquest objectiu ens presentem novament a unes eleccions en les que volem fets per a Catalunya, i no només paraules.
Volem ser decisius i estem disposats a donar suport a una possible investidura però no a qualsevol preu. El nostre programa inclou alguns punts irrenunciables com la convocatòria del referèndum, el pagament del deute històric i les inversions en infraestructuresen el nostre territori.Des de Convergència només signarem acords amb aquells partits que lluitin contra les desigualtats, prioritzin les polítiques de foment de l’ocupació i estiguin disposats a derogar les lleis centralitzadores aprovades pel Partit Popular, sense oblidar la Llei Wert o la Llei de Racionalització de les Administracions Locals (LRSAL). I, per suposat, volem posar fi a la suspensió del Tribunal Constitucional de lleis aprovades pel Parlament que només pretenen garantir drets bàsics i evitar situacions com els desnonaments i la pobresa energètica.
No renunciarem als nostres principis i seguirem treballant, sempre,al servei de Catalunya i de la seva gent. En aquestes eleccions generals continuarem defensant els nostres interessos com a país ara sota les sigles de CDC i també més endavant com a nova formació política, tal i com vam decidir els més de 14.000 militants que vam participar en una jornada, el Superdissabte, per a decidir el nostre futur com a partit.
Ara és el vostre torn, el torn dels ciutadans, que heu de decidir el futur que voleu per a Catalunya. El proper 26 de juny teniu una nova oportunitat per triar la millor opció a les urnes. Us convido a fer-ho.
miércoles, 8 de junio de 2016
A la cup hi ha gent infiltrada que arrosega els extremistes molts d'ells d'arrel de fora o simplement mediocres i debils que no son res sense la secta. A veure si d'aqui endavant som més rigorosos i exigim excellencia als nostres politics i periodistes quant els riuen les gracies als vividors.
Primer, els cupaires posen al límit la negociació de la investidura per a, finalment, acceptar Carles Puigdemont a canvi de fer saltar Artur Mas del despatx de la plaça de Sant Jaume. Aconseguit això, es disculpen i envien dos diputats a les reunions de Junts pel Sí. Un context que torna a canviar a finals del mes passat, a Esparreguera, en una d'aquelles assemblees tan entretingudes per a la gent que menys necessita el descans dominical. Aquest dimarts a la nit destrossen la legislatura retornant els pressupostos al Govern. I, hores més tard, tornen a canviar de discurs i sembla que votaran la moció de confiança que el president Puigdemont ha anunciat per al mes de setembre... De tant voltar, al final resulta que la furgoneta de la CUP no va enlloc.
El fet és que la CUP no té estratègia. O, millor dit, en té dues que no són compatibles. Els uns prioritzen el pacte d'esquerres per fer una revolució social que, en segona instància, arrossegui la nacional. Per això Anna Gabriel afirmava públicament, fa només un any, que "La independència només és possible sense CiU". Els altres consideren que, inevitablement, han de confluir amb JxS si del que es tracta és d'aconseguir una República Catalana socialment justa. No hi ha intersecció entre una visió i l'altra, només una tensió no resolta i, per tant, cronificada.
Que un partit no tingui estratègia és problema seu. Però que això impedeixi avançar en un procés col·lectiu és un obstacle insuportable. A la cup hi ha gent infiltrada que arrosega els extremistes molts d'ells d'arrel de fora o simplement mediocres i debils que no son res sense la secta. A veure si d'aqui endavant som més rigorosos i exigim excellencia als nostres politics i periodistes quant els riuen les gracies als vividors.
El fet és que la CUP no té estratègia. O, millor dit, en té dues que no són compatibles. Els uns prioritzen el pacte d'esquerres per fer una revolució social que, en segona instància, arrossegui la nacional. Per això Anna Gabriel afirmava públicament, fa només un any, que "La independència només és possible sense CiU". Els altres consideren que, inevitablement, han de confluir amb JxS si del que es tracta és d'aconseguir una República Catalana socialment justa. No hi ha intersecció entre una visió i l'altra, només una tensió no resolta i, per tant, cronificada.
Que un partit no tingui estratègia és problema seu. Però que això impedeixi avançar en un procés col·lectiu és un obstacle insuportable. A la cup hi ha gent infiltrada que arrosega els extremistes molts d'ells d'arrel de fora o simplement mediocres i debils que no son res sense la secta. A veure si d'aqui endavant som més rigorosos i exigim excellencia als nostres politics i periodistes quant els riuen les gracies als vividors.
Això salva de moment el procés d'un error encara més greu que tots els que ha anat acumulant: la precipitació cap a la desunió.
El fracàs, el nou fracàs de Junts pel Sí i la CUP, ha estat interpretat i reinterpretat fins al cansament aquests dies. Hi ha dues maneres d'entendre la realitat que es poden ajustar sota el paraigua balsàmic d'un objectiu comú: la independència. Són les de Convergència i Esquerra Republicana. Costa Déu i ajuda confluir les dues dues sensibilitats, però al final la fórmula d'una llista unitària i un govern compartit ho han facilitat. Amb tantes pegues, tensions i incomoditat com es vulgui, però ho han facilitat.
Hi ha una tercera manera d'entendre la realitat molt menys ajustable. La de la CUP. Els portaveus de la CUP insistien abans de les eleccions al Parlament que no integrar-se en la candidatura de Junts pel Sí implicava grans avantatges. El primer i el més sonor: atraure els electors independentistes d'esquerra que mai votarien una llista on hi hagués Convergència Democràtica. Potser tenien raó. No se sabrà mai. Però el que sí que ha quedat diàfan en aquests mesos de legislatura és que desentendre's del govern d'unitat els n'ha separat excessivament.
La CUP ha fet prevaldre durant tot aquest temps les pròpies raons, les pròpies conviccions i la pròpia estratègia a la unitat necessària. I això els ha portat a dir que rebutjar els pressupostos no trenca el pacte d'estabilitat parlamentària, no comporta inestabilitat. Ha estat "estable" el ple del Parlament que ha rebutjat els pressupostos del govern? És més estable la relació entre Junts pel Sí i la CUP avui que fa una setmana? Ben segur que no. És "estabilitat" una qüestió de confiança al president de la Generalitat pocs mesos després d'encetar la legislatura? És clar que no.
Arribats a aquesta amarga constatació, és fàcil de preveure que a partir d'ara, i encara més davant la imminència d'unes noves eleccions al Parlament espanyol, cada opció independentista es reafirmarà en les pròpies sigles. Convergència, més que ningú, necessita fer pinya i retrobar-se en uns electors que considera desconcertats. Aquesta reafirmació, la reafirmació de tots covada a còpia de reafirmacions de la CUP, no ajuda gens el procés. Perquè les discrepàncies prevalen sobre les coincidències. Però s'ha fet inevitable.
La segona temptació que es pot derivar del rebuig als pressupostos, i com a conseqüència lògica de la moció de censura, és la liquidació de la legislatura i la convocatòria de noves eleccions. Davant la impotència per arribar a acords realment estables, per governar bé i per eixamplar la base social independentista, convocar de nou a urnes pot definir un nou punt d'inflexió. Un nou punt de partida per a alguns inevitable. Però això no es pot ni tan sols plantejar sense una reflexió més llarga.
La reflexió queda garantida per les circumstàncies. Perquè d'ací a la qüestió de confiança passaran uns mesos. Aquest temps de reflexió, que l'independentisme s'ha de donar, més enllà de les circumstàncies, convé a tothom. Això salva de moment el procés d'un error encara més greu que tots els que ha anat acumulant: la precipitació cap a la desunió.
Hi ha una tercera manera d'entendre la realitat molt menys ajustable. La de la CUP. Els portaveus de la CUP insistien abans de les eleccions al Parlament que no integrar-se en la candidatura de Junts pel Sí implicava grans avantatges. El primer i el més sonor: atraure els electors independentistes d'esquerra que mai votarien una llista on hi hagués Convergència Democràtica. Potser tenien raó. No se sabrà mai. Però el que sí que ha quedat diàfan en aquests mesos de legislatura és que desentendre's del govern d'unitat els n'ha separat excessivament.
La CUP ha fet prevaldre durant tot aquest temps les pròpies raons, les pròpies conviccions i la pròpia estratègia a la unitat necessària. I això els ha portat a dir que rebutjar els pressupostos no trenca el pacte d'estabilitat parlamentària, no comporta inestabilitat. Ha estat "estable" el ple del Parlament que ha rebutjat els pressupostos del govern? És més estable la relació entre Junts pel Sí i la CUP avui que fa una setmana? Ben segur que no. És "estabilitat" una qüestió de confiança al president de la Generalitat pocs mesos després d'encetar la legislatura? És clar que no.
Arribats a aquesta amarga constatació, és fàcil de preveure que a partir d'ara, i encara més davant la imminència d'unes noves eleccions al Parlament espanyol, cada opció independentista es reafirmarà en les pròpies sigles. Convergència, més que ningú, necessita fer pinya i retrobar-se en uns electors que considera desconcertats. Aquesta reafirmació, la reafirmació de tots covada a còpia de reafirmacions de la CUP, no ajuda gens el procés. Perquè les discrepàncies prevalen sobre les coincidències. Però s'ha fet inevitable.
La segona temptació que es pot derivar del rebuig als pressupostos, i com a conseqüència lògica de la moció de censura, és la liquidació de la legislatura i la convocatòria de noves eleccions. Davant la impotència per arribar a acords realment estables, per governar bé i per eixamplar la base social independentista, convocar de nou a urnes pot definir un nou punt d'inflexió. Un nou punt de partida per a alguns inevitable. Però això no es pot ni tan sols plantejar sense una reflexió més llarga.
La reflexió queda garantida per les circumstàncies. Perquè d'ací a la qüestió de confiança passaran uns mesos. Aquest temps de reflexió, que l'independentisme s'ha de donar, més enllà de les circumstàncies, convé a tothom. Això salva de moment el procés d'un error encara més greu que tots els que ha anat acumulant: la precipitació cap a la desunió.
Per molt que els votants o simpatitzants de la CUP s'expliquin i es justifiquin, la seva actitud és incomprensible.
El Parlament ha tombat finalment els pressupostos de Junts pel sí i el President Carles Puigdemont se sotmetrà al setembre a una moció de confiança que, o bé portarà a unes noves eleccions catalanes o bé, de no fer-ho, implicarà noves aliances que certificaran l'estripada de l'actual full de ruta. En la votació d'avui, els pressupostos elaborats pel ministre Junqueras han obtingut la confiança dels 62 parlamentaris de Junts pel sí, però no pas dels 10 de la CUP, que s'han arrenglerat amb els de Ciutadans, Partit dels Socialistes, Catalunya Sí que es Pot, i Partit Popular, un posicionament polític incomprensible en una formació d'esquerres que va comprometre's a treballar a favor del "procés", que es proclama independentista i que diu representar els interessos dels ciutadans més desfavorits.
Per molt que els votants o simpatitzants de la CUP s'expliquin i es justifiquin, la seva actitud és incomprensible. És impossible d'entendre-la, per molt que tant ells mateixos com alguns simpatitzats i fins i tot comentaristes de dretes s'afartin a dir que la seva actitud és coherent amb el seu pensament. M'inclino a pensar més aviat que un bon nombre de "cupaires" s'han deixat portar per il.lusions revolucionàries i protagonismes infantils que els allunyen del sentit comú i del sentit de la realitat. Sigui com sigui, han obtingut els vots que han obtingut, i si hi ha tanta gent que els va votar significa que la seva opció ha de ser tant respectada com qualsevol altra en el joc de la democràcia.
Més enllà de la mirada curta centrada en la CUP, cal reflexionar també sobre l'estat del procés i la força real de Junts pel Sí per tirar-lo endavant. Quan es van donar els resultats electorals del Setembre passat, ja em va semblar que les manifestacions triomfalistes per la victòria de la coalició eren si més no un pèl exagerades, i ara es demostra amb certa crueltat. Aquelles eleccions, que suposadament havien de constituir un sí o un no al procés cap a la independència, en veritat -ara ho sabem- no van ser tal cosa. Els partits polítics van votar no tan sols en clau nacional sinó també en clau social, en clau econòmica, en clau cultural, en clau tribal i en moltes més claus, i van donar com a resultat un majoria de vot més contrari que no pas a favor del procés, i un arc parlamentari que si bé donava la majoria d'escons a Junts pel Sí, quedava massa fragmentat per abordar un projecte de govern.
Em sembla molt digne i correcte que en Carles Puigdemont confessi que sense pressupost i sense compromís fiable amb la CUP aquesta legislatura no té recorregut i que, per tant, s'hagi de sotmetre a una moció de censura que ho determini tot el mes de setembre. Potser aquests mesos, interessos electorals immediats al marge, puguin comportar un replantejament dels propòsits, dels objectius i del calendari del procés, sense perdre de vista les necessitats d'un país que necessita aixecar el cap urgentment i sense enganyar-se sobre quin és el veritable sentir majoritari del poble respecte aquesta qüestió, prou embolicat. Ara com ara, i per molt que costi acceptar-ho, el full de ruta s'ha estripat i cal abandonar-lo o bé reescriure'l.
Per molt que els votants o simpatitzants de la CUP s'expliquin i es justifiquin, la seva actitud és incomprensible. És impossible d'entendre-la, per molt que tant ells mateixos com alguns simpatitzats i fins i tot comentaristes de dretes s'afartin a dir que la seva actitud és coherent amb el seu pensament. M'inclino a pensar més aviat que un bon nombre de "cupaires" s'han deixat portar per il.lusions revolucionàries i protagonismes infantils que els allunyen del sentit comú i del sentit de la realitat. Sigui com sigui, han obtingut els vots que han obtingut, i si hi ha tanta gent que els va votar significa que la seva opció ha de ser tant respectada com qualsevol altra en el joc de la democràcia.
Més enllà de la mirada curta centrada en la CUP, cal reflexionar també sobre l'estat del procés i la força real de Junts pel Sí per tirar-lo endavant. Quan es van donar els resultats electorals del Setembre passat, ja em va semblar que les manifestacions triomfalistes per la victòria de la coalició eren si més no un pèl exagerades, i ara es demostra amb certa crueltat. Aquelles eleccions, que suposadament havien de constituir un sí o un no al procés cap a la independència, en veritat -ara ho sabem- no van ser tal cosa. Els partits polítics van votar no tan sols en clau nacional sinó també en clau social, en clau econòmica, en clau cultural, en clau tribal i en moltes més claus, i van donar com a resultat un majoria de vot més contrari que no pas a favor del procés, i un arc parlamentari que si bé donava la majoria d'escons a Junts pel Sí, quedava massa fragmentat per abordar un projecte de govern.
Em sembla molt digne i correcte que en Carles Puigdemont confessi que sense pressupost i sense compromís fiable amb la CUP aquesta legislatura no té recorregut i que, per tant, s'hagi de sotmetre a una moció de censura que ho determini tot el mes de setembre. Potser aquests mesos, interessos electorals immediats al marge, puguin comportar un replantejament dels propòsits, dels objectius i del calendari del procés, sense perdre de vista les necessitats d'un país que necessita aixecar el cap urgentment i sense enganyar-se sobre quin és el veritable sentir majoritari del poble respecte aquesta qüestió, prou embolicat. Ara com ara, i per molt que costi acceptar-ho, el full de ruta s'ha estripat i cal abandonar-lo o bé reescriure'l.
martes, 7 de junio de 2016
Catalunya entra en una cruïlla amb dues opcions dolentes.
La democràcia és així. La regla de la majoria pot donar un poder absolut (i, per tant, injust) a una minoria de bloqueig. Així, el resultat depèn de la bona o mala voluntat de qui pot bloquejar la decisió de la majoria sense ser ella mateixa majoria ni tenir possibilitats de ser-ho. Això es diu "tirania de la minoria", una cosa tan detestable en si mateix com la "tirania de la majoria" de la qual, per cert, els catalans són víctimes a l'Estat espanyol.
Així s'arriba a un ensenyament vell com la humanitat mateixa: l'eficàcia de l'extorsió. No és possible governar sotmès a amenaça permanent d'un aliat que pot tornar-se en contra teva en qualsevol moment per les raons que li semblin justes. No es pot governar sotmès a extorsió. No es pot ni viure. L'extorsió mata.
Un projecte comú requereix una gradació de preferències en comú. Llevat que es tracti d'una mera coincidència tàctica de projectes diferents amb estratègies diferents i inconfeses, aquestes preferències han de concitar una lleialtat comuna per sobre de qualsevol altra consideració. Almenys a la primera preferència. A la resta pot, i fins i tot és convenient, que hi hagi més flexibilitat.
¿No és el primer ordre de preferència de totes les forces que donen suport al Govern de la Generalitat el procés a la independència? Si és així, a ell han d'estar supeditades totes les altres diferències en preferències inferiors. Entenc que és el que fa ERC però no la CUP que, al meu entendre, està instal·lada en un maximalisme extorsionador i suïcida.
És lògicament impossible avançar en l'assoliment del primer ordre de preferència si se supedita a exigències de nivells inferiors. Llevat que aquella coincidència en el primer ordre, la independència, hagués estat falsa des del començament i hagués amagat la intenció d'instrumentalitzar per aconseguir altres resultats que només ara apareixen com inexcusables.
I aquest ensenyament no només és vàlid per a la situació actual. Ho és per a les que s'han de reiterar en anys posteriors, ja que els pressupostos són anuals. No és possible governar sota l'exigència, sempre imprevisible, que determinades opcions més o menys justes (això no està en discussió) tenen arbitrària preferència sobre el primer ordre de l'acord comú.
Perquè, si no hi ha pressupostos, Catalunya entra en una cruïlla amb dues opcions dolentes: Govern de minoria amb pressupostos prorrogats o eleccions anticipades. Dues opcions dolentes, fatals per al projecte independentista que apareix qüestionat en el seu interior per una poderosa coalició de forces que van des del PP fins a la marca catalana de Podem, i una circumstància exterior encara més perillosa, una possible gran coalició del nacionalisme espanyol. En qualsevol dels dos casos, el projecte entraria en una crisi impossible de preveure però que, sens dubte, generaria una frustració que duraria generacions.
Així s'arriba a un ensenyament vell com la humanitat mateixa: l'eficàcia de l'extorsió. No és possible governar sotmès a amenaça permanent d'un aliat que pot tornar-se en contra teva en qualsevol moment per les raons que li semblin justes. No es pot governar sotmès a extorsió. No es pot ni viure. L'extorsió mata.
Un projecte comú requereix una gradació de preferències en comú. Llevat que es tracti d'una mera coincidència tàctica de projectes diferents amb estratègies diferents i inconfeses, aquestes preferències han de concitar una lleialtat comuna per sobre de qualsevol altra consideració. Almenys a la primera preferència. A la resta pot, i fins i tot és convenient, que hi hagi més flexibilitat.
¿No és el primer ordre de preferència de totes les forces que donen suport al Govern de la Generalitat el procés a la independència? Si és així, a ell han d'estar supeditades totes les altres diferències en preferències inferiors. Entenc que és el que fa ERC però no la CUP que, al meu entendre, està instal·lada en un maximalisme extorsionador i suïcida.
És lògicament impossible avançar en l'assoliment del primer ordre de preferència si se supedita a exigències de nivells inferiors. Llevat que aquella coincidència en el primer ordre, la independència, hagués estat falsa des del començament i hagués amagat la intenció d'instrumentalitzar per aconseguir altres resultats que només ara apareixen com inexcusables.
I aquest ensenyament no només és vàlid per a la situació actual. Ho és per a les que s'han de reiterar en anys posteriors, ja que els pressupostos són anuals. No és possible governar sota l'exigència, sempre imprevisible, que determinades opcions més o menys justes (això no està en discussió) tenen arbitrària preferència sobre el primer ordre de l'acord comú.
Perquè, si no hi ha pressupostos, Catalunya entra en una cruïlla amb dues opcions dolentes: Govern de minoria amb pressupostos prorrogats o eleccions anticipades. Dues opcions dolentes, fatals per al projecte independentista que apareix qüestionat en el seu interior per una poderosa coalició de forces que van des del PP fins a la marca catalana de Podem, i una circumstància exterior encara més perillosa, una possible gran coalició del nacionalisme espanyol. En qualsevol dels dos casos, el projecte entraria en una crisi impossible de preveure però que, sens dubte, generaria una frustració que duraria generacions.
sábado, 4 de junio de 2016
Estem fotuts.
A l ' habitual al risc a catalunya i les seves aspiracions nacional de la dreta-ala feixisme, s ' ha afegit un més perverse: el feixisme de l ' esquerra de l ' anti-establiment, pro-independència dubiously i destructor de la cup.
La imminent futur d ' aquesta nació, o el que és més greu: l ' història de catalunya, hem de posar a les mans o directament entre les tetes (que sigui més feminista) de personatges com la que n ' hi ha que aquest post...
Persones que per la seva imatge més sembla que cursen diàriament a la "matança del porc" que dibuixa el nostre destí en la primera institució d ' un país, que és el seu parlament, i als quals s ' acosejaría humbly abans d ' anar en aquell edifici amb fundació De sang... "més decòrum i dutxa i menys lluitar".
En aquest marc, i de moment important en la nostra història, els cupaires passar més temps en patètic carrer muntures davant d 'una càmera a semblar-me a les víctimes d' una patacada, que per tal de facilitar uns pressupostos que no només a noves millores socials però directament a La seva llibertat.
La immensa majoria ens embolicat després de les darreres eleccions en pensant que has pogut afegir 62 + 10 a la clau d ' il · lusió, com ens equivoquem per tal d ' aconseguir aquests nois de locals per tal d ' aconseguir-los en la nostra sala, squatted.
Et vaig dir fa uns mesos que era preferible a votació de nou que posar-nos en mans de nosaltres mateixos il · luminada i fals libertarians de chichinabo (en la clau moments han ensenyat un munt de chichi i poc nap), I el temps m ' ha regalat cruelment la raó.
Anem a cara se: a la cup, líders de la política i moral alçada de david fernández o arrufat han estat aniquilats...
Anem a no perdem més temps i provar a nosaltres mateixos per acceptar el resultat sigui quin sigui (tercera vegada és l 'encant d' aquest país) si vol o no a ser veritablement lliure, però anem a votar definitivament representants (sigui quina sigui la seva ideologia) capaç, greus i Preparada per deixar al servei de catalunya des de la seva intel · lecte a la seva esquena... I de tornada a les carpes, carrers i les barres: les baralles, fre i malabars!
miércoles, 1 de junio de 2016
La meva aposta per el 26-J
PSOE: Comencem pel PSOE, l'actor que afronta a priori una situació més complicada. És així tant per al seu presidenciable, Pedro Sánchez, com per al partit. Si no aconsegueix retenir la segona plaça, aquesta situació esdevindrà encara pitjor. És previsible, tota vegada que una nova repetició electoral sembla impossible, que el PSOE es veurà abocat a un pacte amb el PP, amb Ciudadanos com a complement, o no. Un pacte d'aquesta naturalesa reduirà el PSOE a molt menys del que és. El que exigirà Sánchez, suposo, a canvi del seu sacrifici i el del PSOE, és el cap de Mariano Rajoy. Veurem si ho aconseguirà. Quant al cap de Sánchez, és possible que també acabi sobre la safata, bé com a part de l'acord amb el PP, bé després a mans dels seus correligionaris.
PP: Tot apunta que tornarà a guanyar, a pesar del que ha ocorregut a Espanya en els darrers anys. El seu suport decisiu ha de venir del PSOE. Els poders de tota mena pressionen intensament perquè aquest pacte esdevingui una realitat. Veurem què passarà si el preu és el cap de Rajoy. Si Rajoy resistirà o l'acabaran enretirant. En tot cas, encara que Rajoy se'n surti, venen temps d'agitació interna al PP. Agitació promoguda pel nucli aznarista i, no és descartable, per d'altres grups que vegin Rajoy més com una amoïnosa pedra a la sabata que com un trumfo.
Unidos Podemos: El gran beneficiari d'aquest pacte seria la coalició Podemos-IU que s'erigirà en el gran grup d'oposició i que podria substituir ràpidament el PSOE. L'entesa entre PP i PSOE suposarà continuar amb el bloqueig pel que fa a Catalunya, encara que, potser, per influència dels socialistes, amb un grau menys de bel·ligerància i animadversió explícita. A més, gràcies al seu programa d'esquerra suposadament alternativa i el manteniment de la promesa de referèndum, aquesta opció, que compta amb Colau i el colauisme, es reforçarà a Catalunya, el que debilitarà l'independentisme.
Avui sembla molt complicat una aliança d'Unidos Podemos amb el PSOE. Tanmateix, una aliança d'aquesta naturalesa tindria, entre d'altres, la virtut de posar a prova el compromís de Pablo Iglesias amb el referèndum a Catalunya. Aquesta prova del cotó és necessària -pràcticament vital- perquè molts ciutadans catalans faran confiança a Iglesias el 26-J i, si es donen les circumstàncies descrites fa un moment -pacte PP-PSOE-, també a ell i els seus aliats després.
Apa-li !!!
Marçal Sintes.
PP: Tot apunta que tornarà a guanyar, a pesar del que ha ocorregut a Espanya en els darrers anys. El seu suport decisiu ha de venir del PSOE. Els poders de tota mena pressionen intensament perquè aquest pacte esdevingui una realitat. Veurem què passarà si el preu és el cap de Rajoy. Si Rajoy resistirà o l'acabaran enretirant. En tot cas, encara que Rajoy se'n surti, venen temps d'agitació interna al PP. Agitació promoguda pel nucli aznarista i, no és descartable, per d'altres grups que vegin Rajoy més com una amoïnosa pedra a la sabata que com un trumfo.
Unidos Podemos: El gran beneficiari d'aquest pacte seria la coalició Podemos-IU que s'erigirà en el gran grup d'oposició i que podria substituir ràpidament el PSOE. L'entesa entre PP i PSOE suposarà continuar amb el bloqueig pel que fa a Catalunya, encara que, potser, per influència dels socialistes, amb un grau menys de bel·ligerància i animadversió explícita. A més, gràcies al seu programa d'esquerra suposadament alternativa i el manteniment de la promesa de referèndum, aquesta opció, que compta amb Colau i el colauisme, es reforçarà a Catalunya, el que debilitarà l'independentisme.
Avui sembla molt complicat una aliança d'Unidos Podemos amb el PSOE. Tanmateix, una aliança d'aquesta naturalesa tindria, entre d'altres, la virtut de posar a prova el compromís de Pablo Iglesias amb el referèndum a Catalunya. Aquesta prova del cotó és necessària -pràcticament vital- perquè molts ciutadans catalans faran confiança a Iglesias el 26-J i, si es donen les circumstàncies descrites fa un moment -pacte PP-PSOE-, també a ell i els seus aliats després.
Apa-li !!!
Marçal Sintes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)