CLARAMENT i SENSE EMBUTS.

Els tertulians, diaris i vuit-tevés al servei del colonialisme espanyol fan trampa amb les enquestes electorals i anàlisi posteriors. M'explicaré millor: fan trampa perquè fan abstracció d'un fet mol fonamental que ho canviaria tot. Fan veure que les eleccions per les quals pregunten als enquestats seran unes eleccions autonòmiques ordinàries, com les de sempre, com les que hi havia abans de ser endegat el procés sobiranista. Passen per alt que s'està seguint un full de ruta que en cap cas té previst que hi torni a haver eleccions autonòmiques normals. L'estació actual del recorregut és decidir la data i la pregunta. A ningú se li escapa que la pregunta que es faci pot determinar l'èxit o el fracàs del procés sobiranista. La pregunta esdevé, de tot plegat (i si hi ha consulta) el més fonamental. En el decurs del debat per aprovar la pregunta, les forces polítiques actuals poden patir un autèntic terratrèmol. Especialment, la coalició CiU. I no us penseu que és només perquè CDC i Unió pensen diferent sobre la pregunta. També és perquè al si d'Unió cada dia que passa augmenten les discrepàncies amb la postura exterioritzada per Duran i Lleida. Cada dia que passa, a Unió hi ha militants i quadres intermedis que marxen, joves que es rebel•len i que es decanten per la via triada per Mes, enlloc de donar suport a Duran. Sens dubte, les enquestes electorals que publiquen amb frenètica freqüència els espanyolistes, no tenen en compte res de tot això. Només posaré un exemple: si a conseqüència del debat sobre la pregunta, CDC i Unió acaben trencant, totes les previsions de les enquestes se'n van en orris. Si no trenquen perquè Unió decideix, amb o sense el concurs de Duran, donar suport a una pregunta d'independència sí o no amb resposta binària, igualment se'n van en orris les enquestes, perquè això significaria que Unió claudica de continuar burxant per una tercera via. Ja va dir Duran que es donava un termini: fins a l'1 de gener de 2014. Un cop aprovades la pregunta i la data, quedarà fer la consulta, no unes eleccions autonòmiques normals com preveuen, fent trampa, totes aquestes enquestes que s'utilitzen per doblegar en Mas i CDC. Si la consulta es fa i guanya el sí, les següents eleccions no serien autonòmiques, sinó CONSTITUENTS (per fer una Constitució i posar en marxa la desconnexió amb Espanya a tots els nivells). Posem-nos en un escenari diferent. Suposem ara que no es pot fer la consulta com a tal i hem de consultar el poble de Catalunya per una altra via, la de les eleccions PLEBISCITÀRIES. Aquestes eleccions en cap cas serien unes eleccions autonòmiques normals com preveuen les enquestes d'El Periódico, La Vanguardia i companyia. Unes plebiscitàries suposa que cada partit o coalició han de dir CLARAMENT i SENSE EMBUTS ni subterfugis, si estan a favor de declarar la independència de Catalunya o no. Aquesta exigència pot portar a que sigui en aquell moment quan Convergència i Unió se separin, sempre i quan, insisteixo, Duran continuï amb la matraca de la tercera via i arrossegui tota Unió amb ell. El sol fet que Unió es presenti separada de CDC i que CDC es mantingui en la posició que, ara per ara, veiem que defensen en Mas, Turull, Homs, Rull ... fa decaure totalment la utilitat de les enquestes electorals. Com diuen en castellà, "muerto el perro, muerta la rabia". Tant és si Duran i els duranets han claudicat de terceres vies com si han deixat CiU per presentar-se per separat a unes plebiscitàries, la qüestió seria que desapareixeria la causa per la qual hi ha tanta gent que voldria votar en Mas, però que s'ho repensa o diu que votarà ERC a causa de les "traïdories" de Duran. Arribats a aquest punt, si és que heu tingut la santa paciència de llegir el meu blog, molts us preguntareu: aleshores, per què fan aquestes enquestes, per què des de la tardor de 2012 fins ara no ha passat mes que no s'hagin publicat dos i fins i tot tres enquestes electorals autonòmiques? Doncs crec que ja està clar, no? Per doblegar en Mas, per fer que CDC freni, reculi, rectifiqui, accepti la tercera via o, en tot cas, una pregunta per a la consulta que més que pregunta pròpia d'un referèndum sobiranista sembli un sondeig del dominical d'un diari qualsevol. La munió d'interessos que podem reunir sota l'etiqueta comuna d'Estat espanyol o, encara millor, colonialisme espanyol, multiplicarà la seva pressió, la intensificarà com mai ens ho podríem haver imaginat en aquestes properes setmanes que resten fins a la data en què es faci inexcusable aprovar la pregunta de la consulta. Perquè nosaltres sabem i ells saben que si a la pregunta s'inclouen terceres vies, ens derrotaran dividint-nos. I, de pas, hauran consumat una estafa sense precedents a cap democràcia. Perquè preguntar a un referèndum sobiranista sobre vies com la confederació o el federalisme que, com és obvi, necessiten que prèviament els espanyols també les acceptin i les plasmin a la seva Constitució, es ESTAFAR la democràcia, és estafar el poble de Catalunya i és estafar el sentit de la decència. No es pot preguntar per allò que no ha estat ofert oficialment per més de les 3/5 parts de les Corts Generals espanyoles. I, tot i així, ni que ens fos ofert, qui garanteix que el poble espanyol, en un referèndum com s'hauria de fer per aprovar un Estat federal o confederal, diria que sí, oi? El que és més important de tot: qui garanteix que una proposta federal cuinada pels espanyols a corre cuita i a última hora després, un cop s'hagués de plasmar en una nova Constitució, es plasmaria tal i com s'havia ofert inicialment????? En fi, no hi donaré més voltes. Totes les enquestes que es publiquen als diaris i mitjans unionistes o al servei del colonialisme espanyol no tenen cap altra utilitat ni missió que la de provocar un trencament de CDC, que la de fer caure en Mas, que la de posar nerviosos als convergents més porucs, que la de fer recular CDC. I si CDC recula, ja ens podem encomanar a Santa Rita, perquè només amb ERC no veurem la independència, ja que l'abandó o reculada de CDC restaria molts suports i molta part de la transversalitat de l'aposta independentista. ELLS (els colonialistes) ho saben, ara falta que nosaltres ens en adonem. I que se n'adonin els que habitualment -ni que sigui de manera involuntària- fan de tontos útils dels interessos de la gran oligarquia espanyola. Em refereixo a ICV-EUiA i ho dic perquè si a dia d'avui se sap que hi ha un partit -apart de Duran- entestat en incloure el federalisme a la consulta sobiranista, aquests és la ICV-EUiA de l'Herrera i la Camats. Compte amb això, perquè podem morir matats des de dintre de les nostres files abans fins i tot de néixer.

El tripartit que voldrien és PSC-PP-C´s.

El tripartit que voldrien és PSC-PP-C´s. Aquest és el tripartit que comparteix "ideals" actualment. ERC no trairà Mas, però Duran sí que farà els possibles per enfonsar CIU i fer que baixi en intenció de vot. S´està elaborant la llei de consultes, Mas ha dit clarament, aquest cap de setmana, que hi haurà data i preguntat aviat i tant Rovira com Junqueras han parlat de convocar el referèndum i d´entrar al govern quan hi hagi data i pregunta. Per tant: a què ve aquest esverament? Som un poble que ha patit molt però hem de conservar la calma. Per què hem de dubtar i malfiar-nos d´un MHP que ho està brodant i d´una ERC que el recolza? Si no som capaços de tenir esperança, tampoc no guanyarem. El que hem de fer és treballar. Comprometre´ns, cadascun de nosaltres, amb el procés. Activament. O és que esperarem que tot ho facin "els polítics"? Qui ha iniciat el procés ha estat la societat civil. Cal que formem part d´aquesta gent que treballa cada dia. I no s´espanta tant... Voleu una bona notícia per variar? Avui l´UE ha començat a negociar amb Kosove i l´estat espanyol no ho ha pogut vetar. AIXÒ SÍ QUE ÉS IMPORTANT I NO LES ELUCUBRACIONS TÈRBOLES D´EL PERIÒDICO!!

Abandonant en Mas, de mica en mica, ens acostem a l'escenari ideal per a molts, entre els quals s'hi poden comptar no pocs dels que diuen estar a favor d’una Catalunya independent. Sempre he comentat per aquí que l'objectiu a abatre per part de l'estat espanyol era en Mas i les enquestes, per no dir directament els resultats del passat 25N), apunten clarament que ho estan aconseguint. Només no ho veu qui no ho vol (o no li interessa) veure, potser per l’alegria d’albirar un Junqueras president encara que no d’una Catalunya independent? Perquè era en Mas l’objectiu a abatre? Perquè els seus estrategs, que estan molt per damunt del PP i del PSOE) veien claríssim, molt més que nosaltres, sembla, que el camí que el nostre president havia emprès no tenia marxa enrere possible i perquè el tarannà del personatge ho acreditava. Per això li van muntar les portades d’El Mundo. L’endemà de les eleccions, moment en que això ja es podia deduir, l’independentisme i no pocs convergents preferien parlar del mal que havia fet en Duran i es va començar a fabricar el que ara la gent, després d’haver criticat un el famós pòster mesiànic de campanya, sí que veuen com un mesies. Jo, gent, ni que sigui per la similitud del guió, veig els els espanyols fent de romans fent veure que no fan, però aconseguint que crucifiquem a aquell a qui acabarem plorant. Sempre he trobat absurd l’argument ”votaria en Mas però votaré ERC per culpa de’n Duran”. Aquesta és l’enganyifa d’ERC que massa gent es creu. Si no parlen d’això de què parlen? De la caixa que van contribuir a buidar? Pareu compte que aviat no sumarem entre CiU i ERC, ni prenent com a independentista aquesta U que tanta nosa ens  fa. Resulta que ara que CiU es fa independentista és quan els ho hem de fer pagar? És de burros, catalans si voleu, però burros. Com castigar un infant perquè et fa cas. El tripartit III és del tot possible i més quan ERC no caldrà ni que el justifiqui perquè amb CiU ja no sumarà. De veritat us penseu que no disparen contra ERC perquè no poden? No ho fan perquè ni volen ni els cal. Algú al CNI està fent bé la seva feina. 

No subestimem la propaganda i la demagògia.

Espanya hi té més a perdre que nosaltres.

A nosaltres ens és indiferent una separació pactada assumint part del deute esapanyol però sense problemes amb la UE ni de boicots o una separació sense pacte amb problemes amb la UE i boicots però sense ni un cèntim de deute.

Però Espanya ha encetat una campanya salvatge de propaganda, demagògia, engany i terrorisme psicològic contra Catalunya.

Ataquen per totes bandes. Amenaçes clares dels ministres espanyols. Amenaçes subtils dels botiflers catalans. Demagògia proposant d'arreglar Espanya per part de siudadanus. Falsos anuncis del final de a crisi i falses esperances que Espaya tornarà a anar bé. Metàfores de xocs de trens. Al·legacions a les desgràcies que historicament ens han caigut quan ens hem enfrontat a Espanya. Negacionisme de l'espoli. Negacionisme dels crims franquistes. Revisionisme de la història a favor del franquisme i l'espanyolisme i contra Catalunya...

Aquesta campanya farà forat entre les capes de població menys informades, més influenciables pels mitjans de comunicació espanyols i més febles. Potser no podrà decantar la balança en contra de la independència. Però entre guanyar per àmplia majoria o gunayar per majoria justeta ens situa en una posició molt diferent a l'hora de negociar la separació d'actius i passius.

Nosaltres ens limitem a acumular raons i arguments lògics i ben foamentats. Però no els repetim constantment ni els transmetem pels mitjans de comunicació de masses.

Si volem guanyar per golejada hauriem de contrarestat totes i cada una de le seves propagandes, demagògies i amenaçes. Potser un programa o una web amb una col·lecció de cada una posant de manifest les fal·lacies i ridiculitzant les exageracions. Potser fent-ho de forma humorística. Potser una combnació intel·ligent entre TeleMonegal, APM i Polònia.

Ha de ser una resposta divertida i atractiva que cridi al públic que normalment pot ser influenciat per la propaganda espanyola.

És un fet que la independència de Catalunya perjudicarà Espanya.

Pero tots aquests raonaments, i MOLTISSIMS MES que cal fer en relacio amb cadascun I TOTS els aspects de l'Independencia, s'haurien de recollir en un "LLIBRE BLANC" com el que l'Alex Salmond fara arribar a totes les llars escoceses el proper Novembre, explicant totes les avantatges que l'independencia representara per als escocesos, i tambe QUINES SON LES COSES QUE EL SEU GOVERN VOL FER i COM LES PENSEN FER, quan Escocia ja hagi esdevingut un Estat Independent, per tal de que aquell Estat funcioni de la millor manera i a satisfaccio de la gran majoria d'escocesos.

Penso que el Govern de la Generalitat hauria de fer el mateix a Catalunya. Un LLIBRE BLANC en edicio bilingue: per una cara s'obre tota la versio en catala i per l'altra banda s'hi pot llegir tot el contingut en castella. I d'aquest Llibre Blanc s'en envia un exemplar a cada persona empadronada a Catalunya (per exemple, a l'1 de Gener de 2014) que seran els ciutadans votants, i tambe a cadascun dels Catalans que resideixen a l'Estranger (que son uns 200.000 o potser mes).

Fixeu-vos que no demano que la Generalitat expliqui ARA MATEIX tot allo que pensa fer per a assolir l'Independencia (no ensenyarem pas les cartes a l'enemic), sino que OPORTUNAMENT EXPLIQUI QUE ES i COM PENSA FER les coses necessaries quan -aconseguida l'Independencia- la Republica de Catalunya comenci ja a transitar per la seva via propia cap al futur, funcionant com un Estat.

Que es digui a la gent que com que el Sitema de Pensions espanyol es de Repartiment (i no pas de Capitalitzacio) les Pensions podran seguir sent pagades per el Govern de Catalunya. Que es digui a la Gent que ningu que no ho desitji sera privat per el Govern de Catalunya del seu Passaport espanyol i, a mes, com a ciutada de Catalunya podra tenir tambe el Passaport Catala ( i tambe la doble nacionalitat, si s'escau i el Gobierno de Espanya no s'hi oposa) i que quedi ben clar: si tots aquells actualment residents a Catalunya perden el seu passaport espanyol, sera perque ESPANYA, I NO PAS CATALUNYA els hi haura retirat o anul.lat.

Pero que tambe quedi ben clar que TOTS ELS IMPOSTOS QUE GENERIN ELS RESIDENTS A CATALUNYA, ES QUEDARAN INTEGRAMENT A CATALUNYA, per a ser gastats repartits en benefici unic i exclusiu dels que viuen aqui. I que TOTA la poblacio gaudira dels mateixos drets i compartira les mateixes obligacions.

Totes aquestes suposades desgràcies són d'ells i per a ells, no pas per a Catalunya! Ells ho saben però nosaltres sembla que no entenem que es tracta d'un (altre) parany imperialista. L'únic atac de sinceritat el va tenir el Gallardón al Círculo ecuestre avisant que són ells que farien fallida i surtirien de l'euro...

És evident que anem inexorablement a un xoc de trens.

En la teoria jurídica elemental espanyola, que els Srs. Rajoy i Aznar i la Sra. de Santamaría coneixen i dominen, el silenci del qui té la càrrega de manifestar-se per obligació legal, és un silenci significatiu en la mesura que comporta responsabilitat al silenciós, i en els altres supòsits -i aquesta és una característica espanyola que estimula la figura del murri i del deslleial que econòmicament pot suportar els llargs temps dels procediments de reclamació- del silenci no se'n poden treure conclusions sinó és en moments molt avançats dels procediments judicials, i encara en els primers tipus de silenci la casuística temporal és en general molt laxa. En el sistema borbònic aquestes realitats procedimentals jurídiques que donen joc a tots els senequismes excessius i abusius, són elevats a la categoria de principis polítics acompanyats lògicament de tots els seus vicis que resulten augmentats fins a l'infinit com es pot veure en el dia dia de la política actual espanyola. I això és així tant perquè el lideratge en el sistema espanyol és del tipus "administratiu", amb tocs dels "tradicional", "paternalista" i en el millor dels cassos amb elements del tipus "pastor", és a dir estimula l'ascensió al liderat als pertanyents a uns cercles que siguin a més bons complidors de les normes escrites i no escrites per mor en últim terme de la naturalesa reformable per procediment agreujat de la Constitució espanyola, (tant agreujat que de fet l'article 168 ho fa impossible i obligarà al seu dia a fer el salt de Llei a Llei com al seu dia es va fer amb els "Principios del Movimiento") i per tant tanca el camí als qui puguin ser "carismàtics" o "emprenedors" o disposin de més intel·ligència o preparació, com per la contradicció que significa un text constitucional reformable per procediments jurídics i administratius més importants que els polítics democràtics, i que a la vegada esdevenen d'impossible compliment en la majoria de circumstàncies polítiques previsibles la qual cosa explica la sortida d'emergència de l'article 167 de clau aleatòria i en mans d'un restringidíssim grup de menys d'una dotzena de persones. Per a mi és des d'aquesta comprensió de la transmutació espanyola d'uns principis jurídics bastant corromputs en uns principis polítics encara més corromputs com podem entendre l'administració dels silencis opacs i la majoria de les respostes pretensiosament polítiques a les demandes catalanes. El Sr. Milián en aquest article fa afirmacions que no són assumibles pel sistema polític borbònic que ha d'amagar els seus fonaments en la supremacia de Castella, el dret de conquesta i el monopoli dels poders de l'estat per part d'una casta i que esdevenen les normes constitucionals no escrites. Aquests són els silencis opacs que resulten perillosíssims de trencar, quan també és perillosísim mantenir-los com bé apunta l'articulista. Vull dir que em penso que en l'univers mental dels dirigents espanyols hi ha menys especulacions sobre la realitat catalana i el seu govern autonòmic que sobre l'administració tècnica del silenci, i és aquí on hi ha possibles divergències entre els falcons aznaristes i els falcons rajayistes. Regne doncs la sorpresa i la confusió entre alguns cenacles subalterns més per l'evidència d'aquestes divergències que per la continuïtat d'un procés que no s'analitza ni interessa perquè ja s'esperava per la via de la negació. Una altra cosa és si aquests principis polítics borbònics són útils en una reclamació que molt probablement acabarà en el marc europeu i internacional. La pregunta és doncs la següent: ¿negociarà mai el murri que té amagat i segur, o es pensa tenir-lo, el resultat i rendes dels seus abusos i amés té el possible tribunal de primera instància comprat? Simplement allargarà el procés, farà gesticulacions teatrals, forçarà a fer la reclamació davant del tribunal amic a l'altra part i esperarà el màxim de temps possible si ha de recórrer al seu tribunal, i en cap cas deixarà anar els rèdits del tresor fins que una força superior no l'obligui. El mon dels murris és en blanc i negre i qualsevol acord, com s'ha vist i comprovat, no és res més que un paper que el senequisme més tortuós i laberíntic ha de torçar fins a deixar-lo buit d'obligacions pròpies i de drets de l'altre. La Independència de Catalunya no solament deslliurarà de totes aquestes servituds a una part de la nostra nació catalana, sinó que posarà en qüestió en el propi estat espanyol unes pràctiques polítiques i jurídiques que són inacceptables en les societats avançades i competitives.

Quantificació d'incompliments del Govern Central.

Quantificació d'incompliments del Govern Central (deslleialtats i altres)M€

Disposició addicional 3a i inversions5.748,0

Inversió compromesa i no realitzada5.748,0

Entre els quals l'incompliment DA 3a: 759 M€ (exerc 2008);

 211 M€ (exerc 2009); 719 M€ (exerc 2010); 330 M€ (exerc 2011), 849 M€ (exerc 2012) i 661 (exerc. 2013).

 Reducció dels ingressos finalistes provinents de l'Estat en el període 2010-2012.

672,6 Treball i Servicio Público de Empleo

258,0 Promoció i altres programes d'ocupació

217,1 Formació contínua de treballadors

40,9   Dependència i Polítiques Socials

121,8 Promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència

79,4   Programes d'habitatge

18,0   Fons de suport a l'acollida i la integració d'immigrants i al reforç educatiu

15,6   Programes socials: Serveis socials corporacions locals

7,0    Altres

1,9    Educació i Recerca

141,7Gratuïtat del segon cicle d'Educació Infantil

56,8  Programes d'educació

44,3  Beques no universitàries

22,4  Beques univesitàries

10,5  Programes d'universitats i recerca

7,8    Salut

24,6  Hospital Clínic de Barcelona

13,3  Programes sanitaris

11,3  Sectors Econòmics i infraestructures

90,9  Programes d'agricultura, pesca i alimentació

63,2  Compensacions per descomptes en peatges

20,5  Programes de comerç, turisme, indústria, PIMES i energia

7,1   Resta

35,6  Programes mediambientals

17,1  Del Ministerio de Justicia per finançament de serveis traspassats

6,5   Altres

12,0  Mesures estatals que suposen un increment de la despesa

1.715,2   Increment de despesa derivat de l’augment del tipus de l’IVA (66M€ 2012 i 198M€ 2013)264,0 Penalització pel retard del pagament a la Seguretat Social

201272,0   Despeses que abans es cobria amb ingressos finalistes provinents de l'Estat i a les que la Generalitat ha hagut de fer front durant 2012248,7

Ampliació supòsits interrupció embaràs

7,8   Anticonceptius última generació

70,0 Prestacions de farmàcia i suport psicològic

16,0 Implants cloclears

0,5Mesures preventives i assistencials dirigides als nens de 7 a 15 anys4,

6  Noves vacunes i medicaments antivirals

18,0   Finançament del medicament Dabigatran per a la prevenció de l'ictus i de l'embòlia sistemàtica 66,0   Finançament del medicament Boceprevir per a la infecció crònica de l'hepatitis C

35,5   Pla Prepara

2,3     Desplegament de la Llei de la Dependència (import de la prestació per cuidadors no professionals no coberta amb recursos de l'Estat acumulat entre 2008 i 2013)

909,8  Mesures estatals que suposen un decrement dels ingressos

1.239,9   Impost dipòsits bancaris866,0Recurs d'inconstitucionalitat de la taxa farmacèutica (euro per recepta) 

198,0    Recurs d'inconstitucionalitat de les taxes judicials8,6Compensació insuficient desplaçats

54,9    Vinculación de la aportació de la indústria farmacèutica a la investigación

22,4    Introducció noves exempcions en l'impost sobre operacions societàries

90,0    Import total    9.375,7

En definitiva, el resum de la situació actual a setembre 2013 és el següent

Els mil i un imponderables de Sareb, el banc dolent !!!!!!

Sareb, el banc dolent constituït entre l'Estat, a través del FROB, i un conjunt d'entitats privades (bancs, asseguradores nacionals i estrangeres i Iberdrola), l'única cosa que té clar és que és una societat per liquidar els actius rebuts de les entitats nacionalitzades i desaparèixer en 2017.

I sap també que en aquesta tasca comptarà amb l'ajuda inestimable d'aquests fons voltors que, quan de liquidar es tracta, apareixen per tots el racons per fer el negoci de la seva vida. El que no resultarà tan fàcil és que les vendes es realitzin atorgant als seus accionistes aquesta rendibilitat prevista d'entre el 13% i el 14%.

Després d'un mig any inicial d'activitat en el qual l'equip encapçalat per Belén Romana pràcticament no sabia per on es bellugava davant l'al·luvió d'actius desfets que van posar a les seves mans, el dia a dia de la gestió ha vingut a demostrar que els plans de negoci a tan llarg termini –com l'elaborat per KPMG, la consultora de capçalera de Sareb– serveixen per a molt poc. Tot just començar es converteixen en paper mullat davant els múltiples imponderables que van sorgint.

Els intangibles

Hi ha assumptes intangibles que els consultors, des dels seus ordinadors, són incapaços de preveure. Aquí estan les ocupacions dels seus immobles buits –el de Salt, a Girona, el desallotjament del qual, després de set mesos de 'ser-hi', s'ha fixat per dimecres que vinent, o aquest altre que acaba de ser ocupat al madrileny barri de Carabanchel–, o els procediments d'embargament als particulars que no poden pagar la hipoteca.

I, sobretot, les mil i una casuístiques existents darrere de cadascun dels 90.618 préstecs al promotor transferits a l'actiu del seu balanç.

Després del descompte mitjà del 46,5% contemplat pel Govern, Sareb pagarà per aquests préstecs 39.424 milions d'euros, però el seu valor nominal (la quantitat que el deutor està obligat a retornar) és de 73.700 milions. I en aquest marge és on el banc dolent juga les seves cartes.

Comprar actius

Encara que a l'hora de comprar els actius, el preu pagat pels préstecs representava gairebé el 80% del balanç de la societat, i dues terceres parts dels mateixos estaven vinculats a immobles acabats, quan en 2017 desaparegui Sareb l'import del cobrat per aquests préstecs serà d'amb prou feines 23.000 milions. Es confia a posar en valor bona part dels actius ilíquids. O sigui que, quan es produeixi la desinversió, el que s'ofereixi sigui el col·lateral (promocions acabades que van ser rebudes a mitjà fer), en lloc del préstec.

En finalitzar el present mes d'octubre, Sareb haurà obtingut uns ingressos bruts d'una mica més d'1.000 milions d'euros procedents de la gestió dels actius financers. Mentre, la seva cartera credítica amb prou feines s'ha alterat a l'espera que es tanqui la 'operació Bermudas'. Préstecs d'1.200 milions de valor nominal atorgats a Colonial i Realia –les dues úniques immobiliàries cotitzades que s'han salvat del concurs– i a Metrovacesa, la promotora que el passat mes de maig es va excloure del parquet.

De moment, tan sol han sortit del balanç sengles paquets de préstecs sindicats. Un, de Colonial, venut a la firma  Burlington Lloen Management –propietat del fons de capital de risc Davidson Kempner– per un nominal de 245 milions (entorn de 150 milions de preu real), i un altre, de Metrovacesa, que va reportar 35 milions.

A més dels 600 milions en els quals es pot tancar la venda de préstecs del 'projecte Bermudas', Sareb també ha iniciat la desinversió d'un altre format per una trentena de préstecs atorgats, per un nominal de 340 milions, a una vintena de petites immobiliàries, amb l'atractiu, en aquest cas, que inclou com a col·laterals actius d'ús terciari com a aparcaments o oficines.

Conseqüències per a les empreses

Tot aquest moviment imparable de venda de préstecs per part de Sareb té les seves conseqüències en les empreses afectades. En Colonial, per exemple, va caure aquest estiu com un gerro d'aigua freda el fet que, sense previ avís, el fons Davidson Kempner es convertís en un dels principals creditors de la promotora catalana.

Un nou i inesperat actor a afegir a aquest enrevesat procés de refinançament de 2.000 milions de deute que està en marxa, i que té tota la pinta de fer un negoci rodó en el moment en què aquest procés culmini en acord.

El mateix que li ha succeït a Colonial li passarà a Realia quan es tanqui la 'operació Bermudas'. Caldrà veure quants dels 400 milions d'euros de posició creditora que manté Sareb en aquesta promotora es traspassen al fons que finalment es faci amb la cartera financera inclosa en aquesta operació.

Posició privilegiada

En aquest cas, a més, el fons comprador es col·locaria en una posició privilegiada per fer-se amb el control de l'empresa davant les anunciades sortides dels seus dos socis de referència, FCC i Bankia, els qui han anunciat la seva decisió de vendre conjuntament, i que no posarien molts problemes per desfer-se del 57,6% que ostenten a Realia per uns si fa no fa 100 milions d'euros.

També està aixecant butllofes l'altre enfront del que Sareb s'enfronta cada dia, amb la seva estratègia de sortir el més airosa possible de la seva posició com a creditora –gairebé sempre, principal– de les promotores en concurs de creditors o d'aquestes altres a les quals és a punt de deixar caure per la seva negativa a refinanciar el deute.

Encara que això comporti un menyscapte en els comptes d'algunes de les entitats financeres sanes, accionistes del banc dolent que saben que, com a tals, han de vetllar pels interessos de Sareb.

12-O , Que les urnes decideixin !!!

Quanta gent cap a plaça Catalunya? Dels 30.000 manifestants de la Guàrdia Urbana als 160.000 de l'organització Una manifestació no seria res sense el tradicional ball de xifres posterior. Quan es comparen les dades de l'organització amb les de la Guàrdia Urbana i les de la Delegació del govern espanyol les diferències són abismals i es dibuixen realitats paral·leles en un mateix espai que evidencien que, en aquests casos, tothom tendeix a escombrar cap a casa. Tres imatges de la plaça de Catalunya plena en diferents protestes per diferents reivindicacions, i les xifres donades posteriorment evidencien com donen de si els 30.000 metres quadrats de l'espai segons els ulls que se'l miren. Segons la plataforma Som Catalunya. Somos España, 160.000 persones van clamar ahir per la unitat d'Espanya. La Guàrdia Urbana va quantificar-ne 30.000 (el col·lectiu Contrastant va precisar fins als 30.061), mentre que María de los Llanos de Luna va posar sobre la taula que n'eren 105.000. I això que la imatge no varia tant respecte a la de l'any passat, quan l'organització va xifrar en més de 100.000 la participació, Llanos de Luna va dir 65.000 i la Guàrdia Urbana 6.000. Fins i tot a alguns els números se'ls en van anar de les mans: les joventuts del PP van arribar a dir que en aquella ocasió hi havia mig milió de persones a la plaça de Catalunya. La gosadia xoca frontalment amb el fet que el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, xifrés en 400.000 els participants a la Via Catalana. Unes estimacions que contrasten amb les -escasses- xifres que van acompanyar la massiva concentració d' indignats del maig del 2011. Plaça de Catalunya va quedar petita i els manifestants van omplir també carrers laterals. Va ser la resposta contundent al no menys contundent intent, hores abans, de desallotjar l'acampada. Llavors, però, ni la Guàrdia Urbana ni la Delegació del govern espanyol van comptar concentrats. Els indignats tampoc, però mitjans com La Vanguardia i l' Abc van xifrar-los entre 3.000 i 12.000. Llavors no va haver-hi guerra de xifres, tot i que la percepció era que hi havia pocs milers de persones. I, tanmateix, la plaça de Catalunya ja estava del tot plena. On eren les desenes de milers de persones que, segons els càlculs, s'hi van concentrar.

Hem sap greu per vosaltres...Heu demostrat que sou gent convençuda amb l´unionisme i això es tant respectable com els que volem marxar.Felicitats per la vostra manifestació pacífica i civilitzada.Si Espanya hagués fet igual que vosaltres fa 35 anys enrrera no caldría cap manifestació i viuriem tots d´una altre manera.Que les urnes decideixin...!!! 

La ciutadania Catalana.

La ciutadania catalana ha fet un salt qualitatiu respecte a Espanya en les seves manifestacions col·lectives. Un fet que mostra que allò que busca no és una simple reacció davant del que percep d’Espanya si no que ho fa com una aposta pròpia per a canviar el futur col·lectiu català. I és tot això que permet creure que el camí iniciat per tal de votar, d’exercir el dret a decidir, va de debò.

Hem passat de la manifestació del 10 de juliol de 2010, on encara se sentien crits contra Espanya, a l’acte de la cadena humana de la Via catalana del passat 11 de setembre de 2013 on els seus assistents cridaven a favor del seu futur, del futur col·lectiu sense fer-ho en contraposició a res. Cap insult, cap mofa a Espanya.

L’acte multitudinari de l’11 de setembre de 2013, la Via catalana, ha estat un èxit pel treball previ realitzat sense presses, però tampoc sense pauses. Ha estat una mobilització ciutadana que ha comportat unes conseqüències directes:

1.    La calculada i ambigua resposta del govern espanyol, a través d’una carta enviada pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, al president de la Generalitat, Artur Mas, que planteja que cal diàleg sense data de caducitat i no dóna resposta a la petició de consulta. Una carta que li permet al govern espanyol presentar-se com a dialogant a l’estranger, acontentar mínimament als que no volen ni sentir parlar de la consulta i tampoc és un cop de porta, com han fet abans, als catalans. Un fet que obliga a no cremar etapes als catalans. (El text sencer de la carta al final d’aquest article).

2.    La internacionalització de la qüestió catalana amb un incident diplomàtic amb les repúbliques bàltiques de Letònia i Lituània. Resolt com acostuma a fer-se en el llenguatge diplomàtic del si, però ara no i esperar nous vents. És la plasmació pública d’allò que és parla en privat. Catalunya és un problema a Espanya, a Europa i al món. Com també ho és Escòcia i Flandès en menor mesura per ara. Lentament la pressió del govern espanyol damunt els seus socis es comença a trencar.

3.    La Via catalana també ha fet augmentar les pressions del govern espanyol a la Comissió Europea per tal que digui que una Catalunya independent queda fora de la Unió Europea. La Comissió Europea com a òrgan col·legiat no ha dit res perquè no té posició encara. Ha estat la portaveu de la Comissió qui ha dit allò que volia sentir Espanya. No hi ha cap decisió ferma a la Unió Europea perquè, entre altres coses, una decisió com aquesta afecta a Escòcia i el Regne Unit i a Flandes i Bèlgica.

El govern alemany, la primera potència econòmica de la UE, busca fórmules per a les seves exportacions, per a les empreses alemany situades a Catalunya i per saber com cobrarà el deute espanyol amb Catalunya dins Espanya i amb Catalunya fora d’Espanya. Quan Alemanya decideixi que li convé més buscarà socis i imposarà la solució a la Unió Europea. I si no que li diguin a Espanya que es va veure obligada a fer una reforma constitucional exprés en 33 dies de l’article 135 per tal d’introduir el principi d’estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre de 2011.

S’ha de tenir en compte que la Unió Europea és bàsicament un mercat on els interessos econòmics estan per damunt dels polítics. La unió política a Europa fa anys que ha quedat aparcada.

4.    Hi ha hagut  un augment significatiu d’agressions físiques, com la protagonitzada per un grup d’ultra dreta a la seu del govern de la Generalitat a Madrid i també dels reiterats insults contra els catalans titllant-los de nazis i feixistes a través de les xarxes socials i de declaracions públiques.

5.    Ha augmentat el desig de poder exercir el dret democràtic de votar en una consulta sobre el futur col·lectiu dels ciutadans catalana.

El aumento del independentismo en Catalunya.

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas? 

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellano manchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes? 

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos. España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

Fèlix Cucurull i Tey. UN INTEL·LECTUAL COMPROMÈS.

Arenys de Mar (el Maresme), 12 de gener de 1919
Arenys de Mar, 4 de febrer de 1996

Estudià al parvulari Xifre de les monges de la Presentació i després, el batxillerat, al col·legi Cassà, dels germans Gabrielistes; posteriorment, ja esclatada la guerra, continuaria els estudis a l’institut de Mataró. Fa un curs accelerat de magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). És designat director d’un grup escolar a Terrassa, però renuncia per anar de mestre a Arenys.

El 1931 funda, juntament amb Daniel Fontrodona, Benet Mairní, Josep Montmany i en Jordi Palomer, Joventut Catalanista d’Arenys de Mar. El 1936 s’afilia a Estat Català, i arriba a secretari del Casal d’aquesta organització a Arenys. A la vegada és responsable de propaganda del Maresme i, juntament amb el president del Casal, en Joan Grau Pera, és delegat per anar al Congrés que Estat Català fa a Barcelona (22-25 de maig de 1936) a les instal·lacions de l’Orfeó Gracienc.

El 1938 és cridat a files i destinat al gabinet de censura de l’estat major de l’exèrcit de llevant. Després és "milicià de la cultura" i posteriorment passà a primera línia de foc.

En acabar la guerra intenta entrar a la universitat però, a causa dels seus antecedents, se li demana un document d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional. En no acceptar aquesta imposició, ell mateix es veta l’ingrés.

A començaments de 1940, ingressa al Front Nacional de Catalunya, i arriba a ser membre del consell nacional. El deixa per fundar l’Acció Socialista Independentista de Catalunya (1968) que, dos anys més tard, es dissolgué dins el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). És membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), on hi va com a representant de les comissions cíviques del Maresme, la Selva i el Gironès. De ben antuvi forma part del Secretariat i de la Permanent de l’Assemblea. És detingut en la caiguda de 67 membres de l’Assemblea que estaven reunits en el col·legi de les Reverendes Mares Escolàpies de Sabadell (1972). Com a delegat dels Independents pel Socialisme acudeix al Congrés on es fundà el PSC-C (Partit dels Socialistes de Catalunya-Congrés), és elegit membre del consell general, però al cap de poc temps abandona aquest grup.

L’11 de setembre de 1977 és un dels oradors en la primera diada independentista celebrada al Fossar de les Moreres, després de la mort del dictador. També serà l’orador en l’acte d’homenatge –el primer commemorat en llibertat– davant la tomba del president Companys. Membre del Consell Nacional Català, forma part de l’Executiu (1977-1981). Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) (1979). Presideix l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1980). És membre de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). El 1982, participa com a orador en l’acte del Pi de les Tres Branques, això fa que sigui citat a declarar davant el Jutjat d’Arenys. A les eleccions municipals de 1983, és elegit regidor de l’Ajuntament de la seva vila nadiua.

Escriptor, articulista, conferenciant, poeta, la seva obra és immensa, ha estat traduïda a diverses llengües. Cal destacar Panoràmica del nacionalisme català en sis volums editada a París, per mor de la censura (1976). Consciència nacional i alliberament (1978). El fet nacional català a través de la història (1980). Catalunya, nació sotmesa (1981). Coordina la secció d’història de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent), aquesta Universitat li va fer un homenatge el 1988. Durant dos anys (1963-1965) es trasllada a Portugal per estudiar la literatura d’aquests país, amb una beca de la Fundació Gulbenkian. És membre de l’Acadèmia de Ciències de Lisboa, del jurat del premi Víctor Català (1974), del jurat dels Jocs Florals celebrats a l’exili, a Munic (1977). Recupera la figura de Roca i Ferreres, personatge del segle XIX que formula els inicis del nacionalisme ideològic català, progressista i independentista i que ha donat nom a una associació que presidí Cucurull (1989). És un dels fundadors amb Josep Benet, Agustí Barrera, Joan Crexell, Josep M. Ainaud, Muñoz Espinalt, Josep Millàs, Jordi Romaguera i entre d’altres, del Centre de Documentació i Estudis sobre Nacionalisme, sota els auspicis de l’Òmnium Cultural (1983). El fet d’haver format part del jurat dels Jocs Florals que tingueren lloc a Ginebra, l’any 1972, fa que el Govern franquista li retirés el passaport (mesura repressiva molt corrent a l’època) i el multés amb 200.000 pessetes, honor que van compartir, amb ell, en Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Josep Faulí, Albert Manent i Joan Triadú.

La seva llarga trajectòria literària i de servei a Catalunya, la nostra pàtria, li ha valgut diversos reconeixements en forma de premis i homenatges: en els Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc (1935), la Flor Natural als Jocs Florals de Mataró (1936). Als Jocs Florals celebrats a l’exili de Veneçuela li concedeixen el premi al millor llibre de poemes publicat durant els dos anys anteriors. El Josep Ixart (1966), Personatge Cultural de l’Any (Brasil, 1980), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1985), guardó del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), etc. Aquest desbordant currículum encara fa més xocant la descripció que feia d’ell mateix com a home “contemplatiu, somiatruites i mandrós”, tot el contrari del que va demostrar amb els fets.

Va casar-se amb Maria-Teresa Coll, amb qui van tenir quatre fills. En un homenatge pòstum, l’Ajuntament d’Arenys el nomena Fill Predilecte de la Vila com a “...escriptor, historiador i polític defensor de les llibertats nacionals...”.

Tinguem molt present l’obra i l’exemple d’en Fèlix perquè, com diu ell en un dels seus poemes, ens ha ajudat a posar “l’estel damunt la bandera”.