Cal passar d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid.

El gran problema amb el que ens trobem és amb el de la desconfiança en nosaltres mateixos. És al·lucinantment cert. Jo sóc capaç de resistir-ho tot, fins i tot una entrevista al José Bono en un programa de ràdio, però em deixa fora de combat les baralles de carreró fosc i les ganivetades trinxeraires que encara sovint imperen entre els qui ens proposem el mateix objectiu: la independència de Catalunya. A mi, això em mata, no sé com enfrontar-m’hi, i hi veig sempre la pedra de Sísif, l’obstacle etern, allò que realment pot portar-nos al fracàs.

Fins el 27S, ens cal fer una severa autocrítica d'algunes de les mancances del moviment i, sobretot, enfortir el projecte. Cal passar d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid. Obsedits com estem en l'objectiu final, no ens adonem que cal seguir un camí. No es tracta només d'enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. Sobretot, cal que tinguem clar que depèn de cada un de nosaltres. I confiar en l’altre, que ho vol exactament igual que jo. La independència depèn de la responsabilitat personal, l'audàcia, l'esforç i l'excel·lència que hi posem cada un de nosaltres. 

Però sobretot si volem guanyar, si realment la victòria és el que ens empeny, cal abandonar l’independentisme destructiu i abraçar-ne un de constructiu. Hem de buscar, com feres salvatges afamades, els punts de coincidència i s'han de construir connectivitats, entre independentistes. Això a tot arreu té un nom: projecte nacional compartit. El problema no és que hi hagi tres milions d'associacions nacionalistes, el problema és que siguin -siguem- incapaces de treballar en equip.

Si l'independentisme s'enforteix via els valors i el projecte en si mateix, serà irresistible. Jo ja no puc esperar més de tirar-me al sofà.

Estaven convençuts de que el cas Pujol havia ensorrat el procés.

Tinc la certesa de que la majoria de catalans no estan disposats a creure el que diguin els mitjans espanyols. Després de dues dècades d´anticatalanisme ferotge a la pràctica totalitat dels mitjans espanyols, repetint com a lloros missatges com "en Cataluña se prohibe el castellano", no han aconseguit movilitzar al seu públic, aquesta immigració espanyola que és clara majoria a l`Àrea Metropolitana. Aquest públic, si es creiès el que diuen des de Madrid, hagués sortit al carrer com ho hem fet nosaltres, però les crides continues i abrandades per contrarestar la Via i la V només han omplert el centre de la Plaça Catalunya, on hi caben, tirant llarg, unes 10000 persones. Aquesta és la millor mostra de que l´"espanyolam", per dir-ho així, no es creu als Pedrojotas i Marhuendas de torn. Crec que l´espanyolam votarà No per adhesió identitària, sense recórrer a cap argument. A més, la seva negativa a sortir al carrer demostra que són conscients de que, ara mateix, només poden embolicar-se en una rojigualda cantant alló de "yo soy español, español" per celebrar una victòria de la Roja, perquè fer-ho en una manifestació de caire polític seria de pocasoltes, i creieu-me, no ho són pas. Crec que amb el vot clarament majoritari pel Sí a la resta de Catalunya i un 20-25% de Sí a l´Àrea Metropolitana la nostra victòria a les urnes serà ben clara. -- Per comentar la teva darrera frase haig d´explicar un moment radiofònic que recordo amb delit. Va ser l´1 de setembre, passats dos quarts de nou del matí a Radio Nacional. Els tertulians del programa el primer que van fer es saludar-se perquè feia un mes i mig que no es trobaven, (era la primera tertulia posterior a les vacances), i el segon que van fer és congratular-se, amb expressions de satisfacció a dojo, perquè "el proceso catalanista se ha desinflado". Estaven convençuts de que el cas Pujol havia ensorrat el procés, i si algú pot trobar el podcast i l´escolta veurà que no exagero si dic que per expressar la seva joia només podria emprar analogies de caràcter sexual. Bé, deu dies després els catalans vam protagonitzar la manifestació més gran de la història d´Europa, i 70 dies després vam demostrar al 9N que sabem el que volem i ho aconseguirem. Que això de "el proceso se desinfla" s´ho cregin a Madrit és normal, (necessiten creure-s´ho), pero no comprenc que un català com tu pugui escriure "Què fàcil era derrotar-nos". Com diu molt bé en Jofre Llombart al seu article d´avui, només podem perdre si nosaltres dimitim, (que no ho farem, oi?), o si es permet un referèndum vinculant com l´escocés i guanyés el No. Com ja he explicat, estic segur de que si ens deixen votar la victòria és segura. Podem comptar amb aquest 20-25% d´electorat teòricament unionista que també vol marxar d´aquesta Espanya ridícula. Tot i el desencís evident actual, amb paciència i voluntat ho aconseguirem.
El mes greu de tot es que la majoria de catalans estan disposats a creure's el mitjans espanyols, incloent-hi el periodico i la vanguardia. Mitjans que ja donen en Rivera com la gran esperança de la política espanyola, que es el marc de referència, i que per fi poden parlar de la fi del procés com fa el periodico. Quines ganes que en tenien! I repeteixo el pitjor es que la majoria de catalans els han comprat la idea. Que facil que era derrotarnos despres de tantes vies i tantes V.

Els partits sobiranistes estan venent la pell de l’ós abans.........

Felicito de tot cor qui va tenir la genial idea de les llistes separades de cara a una eleccions que es pretenen plebiscitàries. Les enquestes ja reflecteixen la minva d’intenció de vot a les opcions sobiranistes. No es tracta pas que en aquest país les enquestes siguin una font gaire fiable de coneixement, però en aquestes qüestions no n’hi ha d’altres, de fonts de coneixement, més enllà de la nostra intuïció. Recordo que el 9N, al col·legi electoral mateix, hi havia uns nanos que feien una enquesta. Em van preguntar si votaria una llista unitària i els vaig dir que sí. Aleshores em van preguntar a qui votaria si no hi havia llista unitària, i no vaig saber què respondre’ls: en unes eleccions tan transcendentals, no m’agradaria pas quedar-me sense votar, però si es tracta simplement de votar un partit polític, no veig gaires motius per votar ni els uns ni els altres, especialment si em paro a pensar en la gestió que estan duent a terme de l’anomenat procés.

Es veu que hi ha una crisi de confiança entre aquestes forces polítiques. Doncs imaginin-se la magnitud de la crisi de confiança que hi ha entre els electors i el conjunt dels polítics. La confiança és una actitud projectada cap el futur, i s’aplica allò que es pensa que no defraudarà les nostres expectatives. Quines són les nostres expectatives? L’emancipació nacional de Catalunya a través de la constitució d’un nou estat independent de l’estat espanyol. En sentit estricte només es pot confiar en les persones, ja que són les úniques que es poden haver compromès a actuar en un sentit determinat. De moment, els nostres polítics no s’han compromès a res, amb la qual cosa és difícil que es generi confiança. Fa més d’un any ens van dir que havien estudiat les diferents etapes del procés i que tenien tots els passos i totes les respostes a les actuacions del govern central preparades, però que, naturalment, eren matèria reservada i no podien concretar res davant l’opinió pública. Van necessitar Déu i ajuda per acordar una data i una pregunta per al referèndum. La pregunta era tan absurda que no se li hauria acudit ni al Sr. Saura en els seus bons temps. Tothom va tenir la mateixa percepció, però no s’hi va fer sang perquè la prioritat era una altra. Ara bé, a la primera dificultat amb què es van topar, va resultat que en realitat no tenien cap procediment previst, ni reaccions estudiades, i no estaven d’acord en res. I encara som en aquestes. Ara s’han posat d’acord que votem el 27-S, però no s’han posat d’acord en res més.

Confiar és un acte arriscat. Ens convertim en més o menys desconfiats en funció que la nostra experiència anterior hagi actuat sobre nosaltres com un escarment o un avís. I quina ha estat la nostra experiència fins ara? La manera d’actuar de cada partit és cada vegada més fàcil de predir, tenim un bon coneixement de com actuen i justament el que ens fa desconfiar és la seva incapacitat de canviar de comportament. Uns i altres ens han defraudat prou vegades perquè no puguem dir que no estàvem avisats.

Els partit sobiranistes estan venent la pell de l’ós abans d’haver assolit l’objectiu que ens uneix. Actuen com “professional partnerships”, és a dir, el seu únic compromís és amb la cadira. Els uns es pensen que faran el partit del president i trenta anys més a tirar de veta. Els altres lideraran les esquerres i aconseguiran que els facin beats. En realitat, si no s’aconsegueix l’objectiu comú, la independència, ni els uns ni els altres tenen cap mena de futur. Només em queda un dubte. Sempre hem afirmat que aquest moviment havia sorgit de baix a dalt. Si els de dalt fracassen, què farem els de baix? Algú s’està encarregant d’organitzar la resistència civil al marge de les institucions? I estem disposats a exercir-la? La llista única amb presència destacada de personalitats de diferents àmbits era, a parer meu, la millor opció. De vegades penso que en realitat tots pensen que el procés no té sortida possible i només pensen la manera de carregar els neulers a l’adversari.