Cal passar d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid.

El gran problema amb el que ens trobem és amb el de la desconfiança en nosaltres mateixos. És al·lucinantment cert. Jo sóc capaç de resistir-ho tot, fins i tot una entrevista al José Bono en un programa de ràdio, però em deixa fora de combat les baralles de carreró fosc i les ganivetades trinxeraires que encara sovint imperen entre els qui ens proposem el mateix objectiu: la independència de Catalunya. A mi, això em mata, no sé com enfrontar-m’hi, i hi veig sempre la pedra de Sísif, l’obstacle etern, allò que realment pot portar-nos al fracàs.

Fins el 27S, ens cal fer una severa autocrítica d'algunes de les mancances del moviment i, sobretot, enfortir el projecte. Cal passar d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid. Obsedits com estem en l'objectiu final, no ens adonem que cal seguir un camí. No es tracta només d'enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. Sobretot, cal que tinguem clar que depèn de cada un de nosaltres. I confiar en l’altre, que ho vol exactament igual que jo. La independència depèn de la responsabilitat personal, l'audàcia, l'esforç i l'excel·lència que hi posem cada un de nosaltres. 

Però sobretot si volem guanyar, si realment la victòria és el que ens empeny, cal abandonar l’independentisme destructiu i abraçar-ne un de constructiu. Hem de buscar, com feres salvatges afamades, els punts de coincidència i s'han de construir connectivitats, entre independentistes. Això a tot arreu té un nom: projecte nacional compartit. El problema no és que hi hagi tres milions d'associacions nacionalistes, el problema és que siguin -siguem- incapaces de treballar en equip.

Si l'independentisme s'enforteix via els valors i el projecte en si mateix, serà irresistible. Jo ja no puc esperar més de tirar-me al sofà.