martes, 31 de diciembre de 2013

Per què teniu tanta por a la democràcia? Adéu, nosaltres marxem.

Volen guerra psicologica contra Catalunya i aixó només fará més dificil una col.laboració futura, que molt la necesitarán. L´independència catalana es quelcom unic per lo que els catalans lluitarem junts. Aixó de l´unitat nacional es una ensorranada avui fora de joc.Tanta tomadura de pel economic i insult s´han acabat per sempre.
Tots aquests presidents autonòmics que bramen per les Espanyes formen part del que s'anomena l'Espanya assimilada. La seva identitat veritable, mal...grat ho disfressin amb folklorisme, és l'espanyola. No senten cap contradicció entre sentir-se de la seva regió i ser espanyols, perquè una no nega l'altra. Però en el cas dels catalans, l'Espanya castellana és una imposició que nega i vol anorrear la identitat catalana, i aquest és un conflicte que dura des de fa segles i que cal resoldre d'una vegada per totes. Solament recuperant la nostra llibertat podrem tenir un bon veïnatge.
Val més que dediquin els esforços a mirar com fer els seus pressupostos prescindint del que reben de la solidaritat catalana. (ara el Rajoy del dèficit fiscal català en diu solidaritat, déu ni do ) Algú hauria de comptar per a cada comunitat, ex. Exrtremadura, què paguen d'impostos els extremenys i què reben i fer la resta de les dues quantitats, els ajudaríem a tocar de peus a terra. Com s'ho ha fet el Monago per a reduir el dèficit sense fer retallades, o bé abans llançava els diners o bé ara encara n'hi donem més, o s'està despoblant i continua rebent el mateix...
Quina tropa de vividors. Diuen "nosotros no creamos enemigos" i tots parlen de Mas i dels catalans i no precisament per desitjar-nos bon any. Els PPSOE´s han vist que marxem i que se´ls acaba el bon viure a costa de les nostres costelles i clar aixòo no ho poden permetre. Bé bons auguris per al 2014, molta salut i a mantindre la calma i a estar al costat de les nostres institucions: Els atacs seràn constants, serà un any llerg, ,però anirà a velocitat de creuer. Hem d´estar preparats. Bon any 2014 i lliures.

sábado, 21 de diciembre de 2013

La data, 9 de novembre de 2014. La pregunta. UN DRET DEMOCRÀTIC.

Amb l'inspiració d'en Jordi Colomines faig la meva humil reflexió:

La data escollida mostra als catalans la determinació dels dirigents polítics de dur a terme la consulta ciutadana. Una data desitjable i prudent.
Votarem el 9 de novembre? La voluntat i la determinació hi és. Però els pals a les rodes per a impedir-ho només han començat a sorgir.
La data, també ha indicat al món sencer que això del dret a decidir, una expressió netament catalana de definició clara i inclusiva, ja que permet englobar dins ella tant els que es volen independitzar d’Espanya com els que volen una reforma profunda de la relació de Catalunya i Espanya, va de debò.La fixació de la data ha desarmat els que han lluitat per rebentar el procés democràtic des de dins. I també als que ho feien des d’Espanya proclamant l’apocalipsi de Catalunya.
I si no podem votar el 9 de novembre que farem? Continuar lluitant fins aconseguir-ho tan aviat como sigui possible. Parlar ara d’eleccions plebiscitàries forma part d’aquesta estratègia de mostrar a la societat catalana que hi ha sortida i mecanismes per a forçar la voluntat antidemocràtica d’Espanya. Per evitar que si el dia 9 de novembre la força espanyola ens impedeix votar optarem per altres formes fins aconseguir-ho.
La pregunta és clara per molt que s’hagi volgut menystenir per part d’aquells que abans negaven el dret a ser consultat els catalans (PP i C’s) i per part d’aquells que s’han volgut mantenir al marge de l’acord (PSC). Una altra qüestió és el quòrum necessari per a guanyar una opció o altra.La pregunta és clara i inclusiva perquè permet a tothom pronunciar-se. Als que no volen tocar res d’Espanya fins als que volen independitzar-se passat pels que volen una Espanya federal o confederal. Aquesta és la virtut de la pregunta. Ningú queda fora. I és aquesta pregunta al que ha descol·locat els contraris a fer la consulta que busquen desacreditar la pregunta amb qüestions d’ambigüitat, falta de concreció sobre quin estat es vota i altres històries que aniran sorgint, però de curt recorregut.
Amb la primera pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? S’haurà aclarit qui vol que Catalunya continuï sent una nacionalitat autònoma i qui vol que esdevingui un estat.
Amb la segona pregunta: En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?
 
Aclariment qui vol quedar-se dins Espanya amb un estat federal o confederal i qui el vol independent.
 
La resposta que donarà la votació és clara i ho dic per això que exposo a continuació.
A la pregunta de: Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? Un No implica deixar les coses tal i com estan. Amb l’Estatut actual i la seva laminació a través de normes estatals i sentencies del Tribunal Suprem i el Constitucional. Un Si implica mostrar la voluntat d’articular un nou encaix de la relació de Catalunya i Espanya.
 És per aquest nou encaix que cal la segona pregunta: En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent? Un Si implica sortir d’Espanya i un No implica una reformulació de l’estructura de l’estat d’Espanya.
La victòria del No a la pregunta de si vol que Catalunya sigui Estat implica quedar-nos com estem, sense reconeixement nacional, sense capacitat de decidir les nostres polítiques social i econòmiques. La victòria del Si és l’expressió de la voluntat ciutadana de tenir un estat propi català que implica trencar amb l’actual model autonòmic dotant a Catalunya d’estructures d’estat.
 La victòria del Si sobre si vols que aquest estat a favor del qual t’has manifestat en l’anterior pregunta implica la independència de Catalunya. Tenir un estat separat d’Espanya. La victòria del No a que sigui Catalunya estat independent implica un negociació d’encaix dins Espanya que comportarà una reforma constitucional per encabir un estat català dins una estructura federal o confederal espanyola.
Cada un dels defensors de cada opció haurà d’explicar com pensar dur endavant la seva proposta. El autonomistes hauran d’explicar les virtuts de l’Espanya actual si volen guanyar. Els federalistes i confederalistes hauran d’explicar com s’ho faran per trencar el mur del no sistemàtic a reconèixer Catalunya com a nació i dotar-la de les estructures adequades a aquest reconeixement. I també ho hauran de fer el que volen una Catalunya independent.
 Previsiblement el proper 16 de gener de 2014 hi haurà un ple extraordinari del Parlament de Catalunya per a aprovar demanar a l’Estat la cessió de la competència de convocar la consulta a Catalunya. Llavors veurem si només voten favorablement els 88 diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP o també hi votem a favors els diputats del PSC.
Espanya hauria d’adonar-se que no hi ha problema català, que existeix el problema espanyol pel seu no sistemàtic. Un canvi d’escenari que el món comença a percebre de forma clara.
 
La democràcia és deixar votar a una societat que així ho reclama. No hi ha altre camí.
 
 
 

Una independència amistosa amb Espanya, ES POSSIBLE ???

Això de "separem-nos i ja veuràs com després serem, si cal, més amics que mai" és una bestiesa. Espanya, com aquell ex-marit ressentit, no seria mai un "amic", ans al contrari. L'odi i el ressentiment no els permetria ser precisament condescendents ni amistosos amb una hipotètica Cayalunya independent.
A mi Em sembla molt bé que vulguem intentar millorar les relacions amb Espanya, però és un brindis al sol, perquè no volen cap relació amistosa amb nosaltres, ni la voldran mai; només una relació de subordinació i de submissió per part nostra. Potser d'aquí tres o quatre segles serà possible, ara no ho crec... sobre tot veient com es l'Espanya actual, però hem de fer un sacrifici i desplegar la millor estrategia per al futur inmediat del país. De tota manera el futur no crec que passi per una aliança ibérica. Han de pasar molts anys fins que Espanya ens reconegui amb els mateixos drets com a nació que ells.
Primer que demanin perdó per 300 anys de genocidi cultural, d'espoli sistemàtic, d'empobriment premeditat de l'economia catalana en benefici de Madrid, d'assassinats, de violacions, d'exilis forçats, de tortures, de menyspreus, de polítiques i lleis anti-catalanes, d'insults, amenaces, etc.. Primer que tornin tot el que ens han robat, que anul.lin el judici del President Companys, que anul.lin el Tractat dels Pirineus, que reneguin de la dictadura d'en Franco, que fiquin a la presó a tots els culpables per haver-nos implicat en una guerra il.legal, que fiquin a la presó als polítics i banquers corruptes. Primer que facin tot aixó i després, potser i només potser, seurem a parlar de col.laboracions.
Estar disposats a fer una separació amistosa i a establir bones relacions "a posteriori" em sembla be. Però no siguem babaus que encara estem pagant la factura de fer el passarell amb el compromís de Casp: Si en aquella crucial ocasió les Corts Catalanes haguésin declarat els comptats catalans com a regne i haguessin fet rei a Jaume d'Urgell no estaríem com estem ni haguésim patit el que hem patit. De ser bons nois a ser beneits del cabàs només hi ha un pas molt curt.
No renunciaré ni a la meva llengua, ni a les meves tradicions ni traíré tampoc la memòria dels meus avanpassats. Independència sense mitges tintes, ni assessors conciliadors. O és que Felip V, Primo de Rivera, Franco o Wert han estat conciliadors ? Ja està bé de fer el paperina i donar excuses!  
De aquesta manera asenyada se demostra a Catalunya que els que veuen trancadisa i xoc de trens , no tenen raó de fer la clasica por per parar el process . Si no ho volen entendre a Madrid , actuarán amb molt poc seny i intel.ligencia, perqué el camí está treçat i no es parará per molt joc brut i amanaçes . L´independencia i consulta s´ha de fer sense cap mena d´excusas. Un divorci ,a temps i ben fet , es molt millor per tots, que lo que no acceptan a Madrid, per egoisme politic i economic.
SI-SI ara no hi han bones relacions entre Catalunya i Espanya .SI-SI algún dia tinguen la Independència tindren menys relacions que ara.
 

sábado, 14 de diciembre de 2013

Gràcies al Cònsul de facto de Catalunya a Munic.

Per alguna raó o altra, sempre tendeixes a anar a favor d'un equip a cada lliga europea. De la Premier sóc de l'Arsenal. Des de sempre. Entenguem-nos: els equips anglesos em cauen bé tots en general, però jo, de l'Arsenal. De l'Arsenal per una sèrie de raons.
  De França sóc de l'Olympique però també del Touolouse. D'Itàlia dels equips del Nord, sobretot la Fiorentina. De Portugal, el Porto. D'Holanda em cauen bé tots però potser més l'Ajax, pel Cruyff. De la Bundesliga en canvi no havia estat mai de cap equip concret sinó del que fos rival directe del Bayern. Un any l'Eintracht, el següent el Shalke, l'altre el Wolfsburg o el Dormundt i així nafant. Bàsicament per allò d'anar a favor del petit: l'equip bavarès guanya el 50 per cent de les lligues i, jugador bo que surt en un equip rival, jugador que l'any següent ja el tenen ells. Però aquest any això ha canviat.  Aquest any sóc del Bayern, perquè hi ha Josep Guardiola.
En saber la notícia vaig pensar en la mateixa línia; els partits i els seus representants han tingut un comportament inesperat, ens veiem venir setmanes d'acccions i reaccions vergonyoses, si no d'inaccions desesperants, i ho han resolt amb una discrecció i una diligència exemplars. Per una vegada m'he sentit orgullós dels meus representants polítics. Tant de bo marqui precedent aquesta manera de fer les coses.....
Pep estas donant molt bon exemple, tant com a persona, com en el teu missatje, que du implicit que la democracia i la llibertad no s'han de questionar, perque son basiques per al desenvolupament de les persones i de les societats.
Gràcies, Pep; et trobem a faltar molt, molt... En tots els aspectes. Que la força t'acompanyi, compatriota. Visca Catalunya lliure,i visca el Bayern d'en Pep de Santpedor!
 

jueves, 12 de diciembre de 2013

Oportunitat històrica, hem d'anar a fons, ara més que mai.

El que toca és felicitar als polítics perquè s'han posat d'acord. Tots han fet concessions, cal valorar-ho! Hi havia molta gent que esperava que no hi hagès pregunta.Si us plau no ens desunim. Ho aconseguirem.
El format de la pregunta no era l'ideal, però era l'únic possible..Penso que és el mínim comú denominador per començar a treballar per la independència.
Tan difícil és admetre que no tothom pensa igual i que calia trobar una fórmula consensuada? Si tothom pensés el mateix ja no caldria cap consulta. Per una vegada a la vida que fem una cosa ben feta ja surten els rebentadors de costum a fer la seva feina d'intoxicació habitual. Avui hauria de ser un dia d'alegria per tothom que vulgui la independència de Catalunya.
El President Mas tenia raó la Consulta es fara SI o SI.
Felicitats! Ho trobo una bona pregunta. No és tant difícil votar si+ si. Gràcies a tots i especialment al president i al cap de l'oposició, la història els jutjarà.. amb lletres d'or.
Gràcies per l'esforç de tanta gent, gràcies per fer possible el somni d'un poble. Hem lluitat, hem resistit i guanyarem. Ens venen temps durs, la caverna ja brama, però.....no ens podràn vèncer mai! Avui ha estat un dia històric de veritat, farem honor a tots els que ens han precedit i han mort sense poder viure un dia així. Per ells, per nosaltres i tots els nostres descendents els deixarem un país lliure i pròsper i Espanya que comencí a fer calaix que ja fa massa segles que viuen de nosaltres. Que no ens vinguin amb amenaces. Comencen el compte enrere, tenim un futur dur, però esplèndid, ES LA LLIBERTAT! JO SI VULL QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT INDEPENDENT.
Però els que desitgem la llibertat del nostre poble, hem d'estar mes units que mai, amb fermesa, sense fractures internes, sense rancúnia, i molta, molta humilitat, hem de reconèixer i felicitar sense “però”, als polítics del nostre gran país que han defensat i han arribat a un acord, que mai en 300 anys!!! l'havien pogut acordar, ens poden caure millor o pitjor, però ara mereixen una felicitació i per sobre de tot ara hem d'ésser tot el poble que els doni el suport incondicional, fins al punt que si un d'ells va la presó i anem tots, aquesta vegada, especialment CIU, s'està jugant molt i no només la cadira, molt i molt mes i el nostre president, en especial ha de merèixer el nostre suport i el nostre respecta, fins que el poble català sigui lliure. Gràcies a tots.
Som un país de diàleg. Felicitats President, felicitats gent d'ERC, ICV , CIU,CUP i part dels socialistes que tot i no poder-hi ser per culpa dels vostres representants, també hi éreu en esperit. Recordo quan el Quim Puyal va dir "President teniu el poble al costat" Sóc feliç.

viernes, 6 de diciembre de 2013

A les seves ordres, MH President Mas!!*!!

El President Mas és el President de la Generalitat a qui li ha tocat liderar la transició nacional. Ell és l'home afortunat que té l'encàrrec de fer de "President Frontissa". Ell és qui ha tingut el coratge, el seny i la responsabilitat de recollir la inquietut de la majoria dels catalans i qui formalment, ha començat a fer passes institucionals en aquesta direcció. És indispensable que tots li fem costat al marge de la ideologia que ens defineix. Ara, allò que és important és la independència, objectiu transversal que plana per sobre dels partits i de les estratègies polítiques de baixa volada. Tots els partits catalans li haurien de fer costat i tota la població hauríem d'estar al seu darrera donant suport incondicional. No es tracta de messianisme, ni molt menys, el President Mas no el veig, precisament, embriagat. És molt important la unitat de tots els partits catalans i aquells que no vegin clar que ara és el moment de fer pinya a l'entorn del President Mas voldrà dir que tenen un greu problema de miopia política i se'ls podria retreure una greu manca de generositat envers el país. Ens cal un President fort perquè pugui suportar tota la pressió d'aquest punt d'inflexió tan important i decisori que ens ha de permetre passar pàgina en la història del nostre país. Un cop assolida la independència ell ja ha advertit que no es tornaria a presentar, esperem que sigui en compliment de la seva paraula i no perquè no pugui. Des de l'exterior, la resta de països i d'estats del món que observen el naixement d'un nou estat a Europa, no entendrien un procés d'alliberament nacional sense un cap visible al front de tots els catalans. Ell és, doncs, la cara visible, prudent, pacífica i amable tan a l'interior com a l'estranger. Calen més veus que l'enforteixin perquè en ell és on pivota i es centrarà la pressió quan arribi el moment de fer l'últim salt final. Ens cal fer més explícit aquest suport per part de tots els partits catalans. Totes les oportunitats perdudes en fomentar la unitat han de ser considerades autèntics actes de deslleialtat al país. A partir d'ara s'imposa treballar per aquesta desitjada unitat de tots els partits i fer-ho explícit, sense vergonya, amb la fórmula que sigui i que més convingui. Les circumstàncies fan que tingui sentit, per exemple, fer un front comú a les properes eleccions europees. Creieu-me. No en dubteu.

Tots som el país, tots som la nació.

Aquestes dates marquen, es vulgui o no, agradi o no, el nostre ADN individual i col·lectiu, el nostre caràcter, la nostra manera de fer i de ser. I és important recordar-ho avui, un any més, perquè el nostre autogovern no neix amb la Constitució espanyola de 1978. Fa segles que tenim la voluntat d'autogovernar-nos.
Per molt que alguns no ho vulguin, la història s'ha de tenir present. Ha d'estar en la nostra memòria. Com una vegada em va dir un amic: “la història és l'únic que les persones no ens podem fer a mida”.
Cal un respecte majúscul per la història i més per tots aquells que l'han fet, la fan i la faran possible. Els pobles d'arreu no serien pobles, si no honoressin la seva memòria.
Afortunadament però, lluny ens queda aquell segle XVIII. Avui a Catalunya hi viuen i conviuen en pau centenars de milers de persones diferents, malgrat passem per moments de gran dificultat, de preocupació, d'una certa convulsió. Són molts aquells que pateixen les ferotges conseqüències d'una crisi que està sent massa llarga i poc piadosa. Però ens en sortirem! Costarà, però ens en sortirem!
Seguirem caminant, sense perdre l'esperança, per continuar construint una nació al servei de les persones, de tots i de totes, no d'uns quants, com alguns ens volen fer creure.
Ens ho volen fer creure atacant el fonament de la igualtat a casa nostra: la cohesió social de totes les persones i la llengua, com a instrument bàsic d'inclusió.
Tot i el patiment actual, tot i les amenaces constants contra les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra economia, el nostre autogovern ... no podran desfer la cohesió social del país, malgrat ho intentin. No ens resignarem. Aquí sí que no podran.
Perquè la nostra nació no tindria sentit si no poséssim en valor primerament els catalans i les catalanes. Catalunya necessita de tots nosaltres. Necessita que la seguim construint des del progrés, la igualtat, la llibertat i la justícia social. Perquè aquest país és viable i és competitiu. Per això cap català, cap catalana, en pot quedar al marge, parli la llengua que parli, sigui quin sigui el seu origen, condició, ideologia o orientació. Tots som el país, tots som la nació.
Com tampoc podran, malgrat les amenaces constants, trencar el nostre major signe d'identitat col·lectiva i de comunicació: la unitat de la llengua. L'any passat m'atrevia a dirigir-vos unes paraules en mallorquí i valencià. Enguany, unint-me al crit unànime en favor de la unitat de llengua, davant el rebateig polític i d'insult a la intel·ligència que ha merescut el català a la terra germana de l'Aragó, fins i tot corrent unes sigles que no vull ni pronunciar, i amb el posicionament contrari d'una bona part de la societat aragonesa i de les seves Corts, només uns mots en una de les parles de la Franja.
Patriotes, el catalanisme cívic, constructiu i pacífic fa por. Continuem doncs sent cívics, constructius i pacífics, per ser alhora inclusius, com hem fet tota la vida. Com us deia, la nació que som, el país que construïm, és de tots.
El dret a decidir no ha de fer por. Les urnes democràtiques no han de fer por perquè no podem posar límits a la democràcia. El dret a decidir no és cap confrontació, com alguns també ens volen fer creure. El dret a decidir també és cívic, constructiu i pacífic. I per damunt de tot, el dret a decidir és democràtic.
Catalunya té voluntat, té talent, té orgull, té institucions, també té errors, però ens té a tots plegats. Per tant, tenim raons suficients perquè el poble català segueixi somrient, segueixi somiant.

martes, 3 de diciembre de 2013

Memòria, criteri, seny i sentit comú !!!!! Pot tornar en Carod ?????

Evidentment poca gent va entendre Carod. Només els escollits i il·luminats per aquest magne personatge heu sabut copsar la seva grandesa. Jo com a plebs que sóc no estic capacitat per entndre'l, i no sabeu com me n'alegro! Ho sento, no dec ser massa intel·ligent i encara no he pogut superar el trauma dels dos tripartits, i em sembla que em moriré sense fer-ho. Per mi ERC pot fer allò que més li plagui, en té tot el dret, així com jo el tinc per passar-ne olímpicament.
Memòria, criteri, seny i sentit comú!, A totes les futures eleccions, europees, municipals, consulta i potser governamentals, hem de tenir memòria, criteri, seny i sobre tot sentit comú. Memòria per recordar que les formacions que varen conformar l'anomenat tripartit, van donar el govern de la Generalitat a Madrid, no una legislatura, dues!!, deixant Catalunya amb un exponencial endeutament, descrèdit internacional i mancat de creixement. Criteri, no ens hem de deixar influenciar massa pels molts comentaristes que intenten infiltrar determinats perjudicis als ciutadans, nosaltres ho hem de tenir clar. Seny , encara que tinguem unes simpaties o unes antipaties polítiques, hauríem d’ésser capaços de deixar-les de banda, costa, però si els partits favorables a la llibertat del poble català demanen entrar al govern i es forma un govern de coalició, penso que haurà quedat demostrat la bona voluntat de tots ells i el poble català podrà prendre consciència que s’està actuant pel be dels ciutadans i no en sentit partidista. Sentit comú, hem de reconèixer que l’equip de CDC, és l’únic que està preparat i reconegut per encapçalar aquest procés cap a la llibertat, i si com esperó si sumin altres forces polítiques, llavors la llibertat del poble català està mes a prop que mai.
Comprenc les reserves de molta gent de que torni, però no ens podem permetre el luxe de perdre gent tan brillant, intel·lectual i políticament, com Carod..Penso que la seva aposta de fer president un Andalus com Montilla per cohesionar Catalunya era encertada, però mai en el segon tripartit, quan s'estava ensumat l'esclat de les bombolles del complex mafiós: Totxo/Financer, que van provocar la ruïna de la Generalitat per la mala gestió del tripartit, sense cap dubte, si esquerra s'hagués aliat amb CiU, ens haguéssim estalviat l'actual forat econòmic de la Generalitat..
FOC NOU, ens cal el foc nou actual, no les brases antigues. En Carod podria tenir "cadàvers" a l'armari. Millor que es quedi a casa, el seu moment va passar i el va desaprofitar.

Gràcies a Déu ens ho estant posant bén fàcil...

Poc a poc, i com la pitó constrictora, els espanyols ens aniran ofegant fins la desaparició de la classe mitjana de Catalunya en primer lloc, la progressiva desaparició de l'industria que va fer gran Catalunya d'una manera planificada, per acabar prostituint els catalans amb feines del sector serveis a sou del turisme de saturació, com: “Si no coneces Salou no coneces espanya”...Comprenc que el govern es vulgui carregar de raons, però no tingueu cap dubte que al final d'aquest proces, haurem de decidir entre la submissió, o una declaració unilateral d'independència..Hauríem d'anar preparant a la gent perquè entenguin que les incerteses d'una DUI, són infinitament millors que la certesa absoluta de la mort de Catalunya com a nació, si ens quedem com estem.
El poble, entenent com a tal el conjunt d'individus considerats com a ciutadans, no te els coneixements necessaris que es requereixen per formular i pretendre tirar endavant una pregunta tant transcendent com aquesta, per la que portem esperant 300 anys. Per això hi ha uns professionals de la política que amb el degut assessorament de juristes, lingüistes, diplomàtics i un ampli ventall de professionals de diversos àmbits i de gran renom i rellevància, estant treballant per que abans del 31 de desembre d’enguany, els ciutadans tinguem la data de la consulta i la pregunta mes adient possible, tal i com ens varen dir. El que s’està plantejant per algunes persones ho podríem extrapolar, com aquell que va al cirurgia amb un dolor de ventre i li diu com ha de fer la incisió, amb quin instrument i per on ha de tallar, oi que fora impensable?. Per tant sobren tots els comentaris absurds i demagògics que dia rera dia van repetint. Doncs el que porten aquests comentaris es al nostre propi descrèdit davant els qui no volen que aquest procés tiri endavant. A l’equip de govern hi han grans professionals als qui em d’agrair tot el seu treball i dedicació, i en un moment com aquest, pretendre fer partidisme, com fan els grups minoritaris, em sembla un insult majúscul a la resta de ciutadans, i que només demostra una manca de maduresa política i de professionalitat, com també una manca evident d’equip per governar. Sembla clarament que el pretenen és carregar contra CIU, això podrien fer-ho sempre i quan sol·licitessin al govern actual participar en la governació, llavors poden aixecar la veu, però sense implicar-se directament en la governació i en el delicat moment que vivim, és com diríem col·loquialment “enfotresen”. Per tant, poble de Catalunya, hem esperat 300 anys, podem esperar tres setmanes oi?
Gràcies a Déu ens ho estant posant bén fàcil...Ja no hi ha CAP excusa per no fer la consulta (i/o convocar eleccions plebiscitàries l'any que vé. Ah! I a més cal portar el "govern central del PP" davant el Tribunal Europeu de Justícia, atès que vol carregar-se l'aplicació del principi de subsidiarietat - que forma part de la nomativa comunitària i té rang superior a la "constitución" - en detriment de la Generalitat, que TAMBÉ forma part de l'estat espanyol que exerceix competències pròpies en el marc de la UE i fins i tot de l'"estatutet" (que - mentre no esdevinguem independents - ENCARA forma part del "bloc de la constitució").
Si no assolim la independència patirem una desfeta com a minim tan grossa com la de 1714 i ens collaran encara mès. Perque els nous decrets de nova planta jà estan en marxa: llei Wert, llei Fernandez, proposta de reforma de les administracions, i tot el que vindrà despres com a revenja per la gosadia de posar en perill la seva sagrada unitat... Independència o mort com a poble i cultura. No ens queda un'altra.

domingo, 1 de diciembre de 2013

Aviat us direm adéu.

 Aviat us direm adéu, i els vostres capsigranys a Catalunya (PP, C's i les restes del PSC), es veuran catapultats al ridícul més absolut, i a la desparició conjunta amb el vostre decrèpit i fallit estat. Aquesta marginalitat en la qual us posicioneu és el símptoma de la impotència del colom que es mor, i que s'amaga en una portalada o en una rac´fins que perd tota força vital. Això us passa, i voleu morir matant. Que trist i retrògrad! A Escòcia es riuen de vosaltres, a Gibraltar també, a França, Alemanya, Àustria, Luxemburg i Holanda, per no citar Itàlia, ho fan més discretament. I a Catalunya cada dia ens pixem més de riure amb les vostres titellades. Tancament de Canal 9; agressions al català i a l'escola de les Illes, llei Wert, llei Fernández-Díaz, Tribunal Constitucional; negativa a Catalunya per poder votar democràticament...et al. Esteu arribant a la desfeta absoluta. Us esteu podrint i encara no sou morts del tot: fixeu-vos quina fi us espera. I ara està despertant democràticament allò que vosaltres anomeneu colonialment Las Vascongadas, o sigui, Eukal-Herria. Us queda ben poc, per desaparèixer definitivament. De fet, sou un mirall de Sèrbia; el resquici de la ruïna del que va ser el Gran Imperio dels que ho van violar tot arreu. Quin riure, i quina sensació de privilegi poder viure la vostra fi. Se us escapen els pets de moribunds, i no ho podeu evitar. Heu sembrat odi entre la gent ignorant, per romandre en el poder mig segle més, però Catalunya es va despertar fa un segle, perquè el que hi passa avui no és fruit de tres mesos, ni del franquisme, ni dels polítics del Parlament; és el resultat del pensar de gent intel·ligent durant tres segles; l'herència història que besavis han llegat a avis; avis a pare, pares a fills, fills a néts i néts a besnets. La història fidel i real, no la que us heu inventat vosaltres, i que avui voleu fer passar com a bou per bèstia grossa. Catalunya ha estat, des del 1714 i fins avui, una colònia impositiva, on els botiflers han suposat el vostre gran capital, i després, sistemàticament, els heu anat decapitant. Però els esclaus i els botiflers no se n'adonen, ni avui. I la resta ho tenim tan clar! Tan clar! No us estimem, perquè no es pot estimat l'agressor que arrabassa drets i sentiments, que vol imposar a casa d'altri i transformar la llar aliena en la seva, desposseint el legítim titular/propietari de tot dret i costum propi, que es canvia per drets, costums i lleis foranes: heus aquí els Decrets de Nova Planta, i fins avui. Ni els immigrants de fa 50 anys us estimen, malgrat que els vau enviar per eradicar la llengua, la cultura i la catalanitat d'aquest poble. I això és el que teniu avui. Més clar, l'aigua. Sou una xacra i una vergonya pel futur del món. Good Bye, Spain, you are Pain sense remei! Us esteu podrint...sense remei.

sábado, 23 de noviembre de 2013

La moda d'ERC : Oriol Junqueras.

Oriol Junqueras, president d’ERC, és un home que ha cultivat una imatge planera, senzilla i propera, i que utilitza un llenguatge que els ciutadans entenen. Però el gran encert de Junqueras és haver-se allunyat prou del PSC com perquè ningú li hagi d’anar recordant els set anys que van compartir la moqueta del poder; i haver-se acostat en la mesura justa a CiU sense embrutar-se en la governabilitat del país. És a dir, Junqueras ha avalat i votat des de l’oposició al Parlament les retallades socials que els catalans tant critiquen però la ciutadania no ho ha arribat a percebre. No surt mai a la foto de les retallades, només surt a la foto de la reivindicació nacional. Tot això en un moment que l’opinió pública ja parla de forma oberta del dret a decidir, de la independència i de l’estat propi per Catalunya.
Oriol Junqueras, president d’ERC, és un home que ha cultivat una imatge planera, senzilla i propera, i que utilitza un llenguatge que els ciutadans entenen. Però el gran encert de Junqueras és haver-se allunyat prou del PSC com perquè ningú li hagi d’anar recordant els set anys que van compartir la moqueta del poder; i haver-se acostat en la mesura justa a CiU sense embrutar-se en la governabilitat del país. És a dir, Junqueras ha avalat i votat des de l’oposició al Parlament les retallades socials que els catalans tant critiquen però la ciutadania no ho ha arribat a percebre. No surt mai a la foto de les retallades, només surt a la foto de la reivindicació nacional. Tot això en un moment que l’opinió pública ja parla de forma oberta del dret a decidir, de la independència i de l’estat propi per Catalunya.
La política té aquestes coses. Quan CiU --la força hegemònica durant 30 anys que sempre ha evitat el xoc de trens i ha apostat per negociar amb l’Estat-- es troba un mur infranquejable a Madrid que nega al país la possibilitat de cercar un encaix adient amb Espanya; que bloqueja qualsevol avenç en el finançament; que rebutja el Pacte Fiscal i que menysprea amb la seva actitud el país compareix davant el poble de Catalunya per dir: A Madrid no volen saber-ne res, no mouran ni un dit per canviar el nostre malestar, ja els va be, ha arribat l’hora que els catalans votin que volen fer, a partir d’aquell moment l’electorat castiga Mas per les retallades i la crisi econòmica i no el compensa ni li valora la valentia de fer un salt nacional. És digne d’estudi que Catalunya infravalori el treball del president de la Generalitat que impulsa la consulta dels catalans per saber si estan a favor o en contra de la plena sobirania o de la tercera via; i que, en canvi, cotitzin a l’alça als que estan còmodament assegut esperant veure passar el cadàver polític de l’actual president de la Generalitat.

Què ha canviat a ERC en tres anys? Bàsicament, que saben esperar el seu moment, que el seu líder no milita en l’anti-CiU, que el PSC està en hores baixes i que el seu producte estrella, la independència, està a l’alça.

Sabria gestionar el post consulta pel Dret a decidir el partit de Junqueras? Si les enquestes com la del CEO són bones, el temps ho dirà.

jueves, 21 de noviembre de 2013

TOTS A UNA, seguint el lideratge de l'ANC.

Jo el que recomanaria es que seguíssim tots a una la pauta que marqui l'ANC, que fins ara ha demostrat saber fer les coses amb la barreja exacta de coratge i pulcritut democràtica. Si cadascú comença a tirar per un cantó, es podria esgarriar el procés. Sobre tot, sobre tot, sobre tot, que no hi hagi accions violentes o ofensives o intimidatòries de cap mena contra els que no pensen igual, especialment, contra els espanyolistes. Si alguna cosa estan esperant amb ungles i dents els nostres adversaris és que la caguem. La més mínima possibilitat que els donem de comparar-nos amb els abertzales batasunos o la kale borroka, l'aprofitaran i no la deixaran anar fins haver aconseguit destrossar el moviment social sobiranista. UNITAT D'ACCIÓ, DISCIPLINA, RESPECTE ESCRUPULÓS ALS QUI NO PENSEN IGUAL, PACIFISME A ULTRANÇA, violències ni per respondre a provocacions. I després, si cal fer accions de desobediència civil, que es facin, però no la que a cadascú se li passi pel cap, sinó TOTS A UNA, seguint el lideratge de l'ANC que és precisament a on hi treballen cada dia moltíssims voluntaris, molta gent molt ben preparada, que porten anys preparant curosament aquest procés des de baix per a que no falli res.
Però a la vegada ens és necessari que ecspanya cometi un error, dit d'altra manera, amb permís, que faci una cagada. Si, amb permís, la cagada és prou forta com empresonar al MHP Mas, abolir l'autonomia catalana, i alguna altra animalada que no em puc ni imaginar i que l'Espanya imperial és molt procliu a cometre, l'Espanya que coneixem haurà begut oli. Ja podrem dir "finis coronat opus", que té res a veure amb l'opus dei.
La primera impressió va ser de fora de joc, i molts unionistes van creure que havia comés el seu primer error greu i es van llençar a intentar el que desitjaven feia molt de temps: desacreditar-lo per alguna cosa més que mofar-se del seu físic (cosa que demostra la seva catadura moral). Però a mesura que passen els dies es va veient que les paraules del Junki van fent forat i que produeixen un efecte de rearmament moral en les files de l'independentisme. Crec que al voltant de la via catalana s'ha produït, pel moment polític en què ens trobàvem, un error estratègic: no s'ha explotat convenientment l'èxit, i ha dominat totalment la reacció espanyolista "a cara de perro". Ells són conscients que estan en guerra (per ara només psicològica -mass media i diplomàcia- i logística -ofec econòmic-), i nosaltres estàvem aturats discutint la pregunta amb el lliri a la mà. Ara es para de "resistir", però això és impossible sense una visió estratègica encertada i sense tenir clar que si no tornem a prendre la iniciativa decididament i creativa no hi haurà defensa ni resistència possible. La nostra nació mil·lenària està sotmesa a una prova decisiva. No defallim, confiem en nosaltres mateixos i enfrontem els que ens volen anihilar i negar el pa i la sal com millor saber, des de la dignitat pacífica i democràtica,exercint-la com un poble lliure més sobre la terra.

Si volem, podem i serem independents.

Descartant la violència, penso que l'autentic perill que pot enfonsar el procés d'alliberament de Catalunya del jou espanyol, només pot ser mediàtic. I no vindrà a través d'espanyols com els Gabilondos que equivocant-se, al menys intenten raonar. I encara menys, a través de la púrria de la caverna en mans d'un comissari polític disfressat de bisbe, que en el fons, li hauríem d'estar agraïts per la seva feina a favor de la causa...L'autentic perill prové de rebotats i ressentits de casa nostra, i sobre tot, dels que han desenvolupat la malaltia de l'auto-odi. Els més intel·ligents i amb més projecció publica, són captats pels mitjans de comunicació d'obediència espanyola en Català, per dirigir tertúlies on escampen el seu verí, a traves de tertúlies monopolitzades per autèntics manuals espanyolistes amb potes absolutament insípids i mentiders.
Crec que és força cert que si ens deixem perdre aquest moment, serà en part culpa nostra, de molts catalans i no d'Espanya. Com diu un amic meu, els periodistes tenen una gran responsabilitat i de moment la fan servir per intentar confondre (amb més o menys subtilesa) els catalans que volem ser lliures de colonitzadors.  En fi, la llista seria llarga i això sense comptar els mitjans de fora. Molts dels polítics nostrats també son una joia...
Assolir un estat per a Catalunya dins la UE, és un objectiu de la societat catalana , entenent-la com el conjunt de polítics, societat civil (enorme calaix de sastre) i persones individuals més o menys compromeses. El risc que això no arribi a bon port a causa nostra serà responsabilitat compartida de tots els estaments de la societat. Cal aclarir que els polítics que estan liderant aquest procés -El President Mas (CiU) amb l'ajuda de Junqueras (ERC)- no tenen el suport garantit de la resta de formacions -IC i les CUP incloses.
No barrejem les coses. Els politics no són una cosa monolítica sino diversa i sovint divergent. Gestionar tanta diversitat demana temps i energia. Si no entenem això i exigim als polítics la lluna en un cove, aleshores ens perdrem I la responsabiltat potser haurà estat de la societat (incloent-hi també molts periodistes que maregen la perdiu) Conclusió: tranquilitat. No cal donar gratuitament armes a l'Estat espanyol.
Si volem, podem. Si la societat catalana vol la independència, la tindrà. Ells ens volen desanimar, volen que ens aturem, que ens cansem, que pensem que no podrà ser i que millor que seguim com estàvem. Volen que ens malfiem d'institucions i personatges, tots els seus arguments son els de la por, només poden intentar que ens espantem i ens aturem, perquè saben que contra l'empenta de la societat civil, no tenen res a fer. Empresonar al president, suspendre l’autonomia, terceres vies ... val, i que? Nosaltres continuem el nostre camí i ells no podran fer res per aturar-nos. Això es el que mes els preocupa i això es el que mes intentaran, fer que siguem nosaltres mateixos els que diguem prou, perquè saben molt bé, que no poden fer res mes. Per això, si no defallim, si no ens deixem vèncer per les pors amb les que ens amenacen des de Madrid i des de els altaveus mediàtics locals, favorables a continuar vivint del BOE, si no deixem de perseguir el nostre objectiu, si nosaltres volem, serem independents.

miércoles, 20 de noviembre de 2013

La fórmula del 3,5 aplicada a la independència.

L’economista Xavier Sala-i-Martín recull l'estudi d'una politòloga nord-americana, Erica Chenoweth, que ratificaria la possibilitat de crear un Estat català. La tesi del treball tracta els moviments de resistència pacífica que han intentat o bé enderrocar governs o bé crear països nous al llarg de la història. I conclou quelcom interessant pel moviment independentista català.

“Tot moviment popular pacífic que tingui el suport del 3,5% de la població, està abocat a guanyar”. És el que defensa l’autora nord-americana. “Fins i tot, a vegades, el suport ha d’arribar al 5%”, matisa Sala-i-Martín. Tot seguit, el professor aporta una nova dada transcendent en el marc del procés català: ”A la Via Catalana hi va participar el 21,4% de la població!”, exclama l’economista deixant en el judici de l'evidència la possibilitat de crear un Estat català.

Per si fos poc, el doctor en Economia recull una nova conclusió de l’estudi que engreixaria l’argumentari per esdevenir un nou país: “Els moviments pacífics tenen més probabilitat d’èxit que no pas els violents” amb un augment progressiu d’aquesta inèrcia a mesura que ha anat avançant la història. La clau d’aquest tipus de moviments no bèl·lics és que “la gent no vol apuntar-se a causes violentes”, recull l’economista. Afegeix i sentencia: " (...) i finalment acaben tenint més suport internacional".

Interpreto (no l'he llegit) que l'estudi no parla tant de si una causa té més o menys suport, sinó de si aquest es tradueixi en un "moviment popular pacífic". La idea és que una ideologia que aconsegueix "mobilitzar" un 3,5% per cent de la població té prou suport al darrere com per acabar imposant-se per la via democràtica. S'entèn?

Més que el percentatge de gent a la Via Catalana, que és important (21,4%), el més transcendental és, d'una banda, la TRANSVERSALITAT. A la Via Catalana, com va passar un any abans a Barcelona, hi havia des de rellevants executius de multinacionals que cotitzen a l'IBEX fins a aturats de llarga durada. Hi era tota una representació perfecta de la societat catalana. L'altre element és que les forces vives del país, aquella part d'una societat que és la que es mou i vol influir a tots els àmbits (cultural, econòmic, artístic, etc.) es decanti majoritàriament a favor, en aquest cas, de la independència. Tenim ambdues coses, ara per ara. Per això sempre dic que podem perdre el PSC (el què avui és el PSC marginal i venut a Madrid) pel camí sense cap problema. Però no podem perdre ni CDC ni la CUP, perquè ambdós, cadascun a la seva manera, ajuden a mantenir la transversalitat absoluta del procés sobiranista.
 
Ben explicat , l´independencia catalana té sentit comú i possible exit dintre de poc. El argument de Sala i Martin es válid pero cal més padagogia tot arreu.
 
 

sábado, 9 de noviembre de 2013

La meva proposta de la pregunta per dret a decidir.

Salut a tothom ! Cara a la pregunta de la consulta la meva proposta és la següent ( ull, però a dues voltes ): Quin estatuts polític voleu per Catalunya ? A-Un estat independent amb plena sobirania legal i internacional B- C- D- E- F-Marc polític actual " España de las autonomias " G-En blanc A la Comissió del Parlament, tots els grups polítics podrien fer les propostes que creguessin oportunes, que en les opcions B, C, D i E qu hi fiquin tota la filosofia que vulguin que per sort nostra cap d'elles depenen de nosaltres sinó de l'estat i l'estat dirà a totes NO. Jo crec que pot ésser una solució molt positiva pel següent:
1-Ara per ara defensem la DEMOCRÀCIA i si l'estat espanyol la vol impedir, negarà la democràcia, no únicament un referèndum per la independència.
 2-Teoricament contentarem a ICV, Unió, PSC , etc
 3-Dividirem el VOT espanyolista.
 4-Els independentistes farem campanya per l'opció A i l'estat espanyol també degut que deixarà ben clar que les opcions B, C, D i E són només filosofia.
 5-Jo crec que en una primera volta pot guanyar perfectament l'opció A però en el cas que no fos així s'hauria de fer una segona volta entre les dues opcions més votades i en aquest darrer cas guanyaríem segur.
 No hi ha cap raó per creure que en el cas d'una segona volta en aquesta consulta els resultats serien pitjors per a nosaltres als que es produirien en una consulta directa sobre la independència. Crec que podrien fins i tot ser millors degut a la campanya del govern espanyol dient NO a tot.
 Hem de guanyar-nos a tots els demòcrates, els hem de donar l'opció a votar l'estatus polític que creuen més oportú però els hem de reclamar que si no ens deixen votar o des de l'estat diuen NO a les seves propostes han d'estar al costat dels independentistes. Expliqueu-ho a la vostre gent i veins. 

Candidatura unitària a les Europees. ( CDC + ERC+ Sobiranistes)

A mi em sembla un error garrafal que pot, fins i tot, deixar seriosament tocat el procés sobiranista català que CDC i ERC no formin una candidatura conjunta per a les eleccions europees. Primer, perquè els catalans no hi tenim res a rascar amb els bascos, personalment la baskitis de certs sectors independentistes sempre m'ha semblat d'una immaduresa política escandalosa. Ni hi tenim res a rascar ni hi volem tenir res a veure i encara menys amb Bildu, els batasunos. Evidentment, si ERC va amb Bildu, abans voto CiU tot i saber que el meu vot engreixa Duran. La classe política catalana està demostrant en aquests dies que no està a l'alçada de la unitat i la dignitat que està mostrant la majoria social sobiranista que li ha donat suport electoral. La casta política, perquè així se l'hauria d'anomenar, demostra que només mira pels seus interessos particulars, de partit i electoralistes de curta volada, sense cap sentit d'Estat i cap sentit de responsabilitat històrica. Potser amb excepcions, però ara mateix només en sé veure una d'excepció: Artur Mas. Ni tan sols Junqueras si es confirma que ERC seguirà amb els seus atacs de baskitis i pactarà amb Bildu per les Europees. El moment històric que vivim fa imprescindible una candidatura conjunta que almenys aplegui CDC i ERC. Si no són capaços de fer això, no seràn capaços de portar-nos cap a l'Estat propi ni en broma i ja podem anar pensant en substituir els actuals partits polítics per uns altres líders i candidatures que estiguin a l'alçada del què la majoria del poble reclama.
Estic totalment d'acord amb el que planteja Ramon Tremosa. És més, estic completament segur de que si no fos per l'oposició de Duran i Lleida, és això el que s'acabaria fent. Penso que és una barbaritat catastròfica que ERC pensi pactar amb BILDU, doncs se n'anirà en orris tot el crèdit que tant li ha costat recuperar en aquests darrers dos anys. Penso també que la classe política catalana cada dia més està demostrant que no està a l'alçada ni del moment, ni de la responsabilitat històrica, ni de la dignitat mostrada per la majoria del poble de Catalunya. N'estic tip dels moviments tacticistes, de les picabaralles, de les matisacions, de les actuacions partidistes i electoralistes d'uns i altres. Només se salven, de moment, dos polítics: Artur Mas i Ramon Tremosa, precisament. Ni Junqueras se salva després d'haver caigut de quatre potes al parany crispador que ahir va deixar caure la CUP al Parlament. I menys encara després d'haver anunciat la barbaritat de que podria pactar amb Bildu. Si no és ara que els partits sobiranistes van junts, quan????? És una situació excepcional que requereix coalicions excepcionals. Quan tinguem un Estat propi, es podran tornar a barallar tot el que vulguin. I, si us plau, PROU BASKITIS. No tenim res a fer ni, sobre tot, no tenim res a aprendre dels bascos, abans al contrari, són ells els qui haurien de prendre exemple dels catalans.
Entenc que aquest plantejament de llista unitària no agrada gens a Europa. La pregunta és què ha fet Europa per Catalunya? El català és més reconegut per Google, Microsoft o Apple que no pas al Parlament Europeu.
Vull afegir una reflexió. Molts votants de CiU podrien canviar el seu vot cap a ERC però si ERC s'acaba aliant amb els batasunos, a molta gent els tirarà enrere. La suma CDC(sense Unió)i ERC seria la que donaria més vots sobiranistes catalans. La suma ERC+batasunos (amb el disfràs que portin)no serà bona per a ERC. I ja, de pas, CDC es podria treure de sobre al PNB, que de fet no estima gaire als catalans. Vaja, els catalans sols anem més bé (CDC+ERC+els sobiranistes que s'hi afegeixin). A UDC ja la podem despatxar allà on vulgui anar: no estarà mai pel sí a la independència, llevat d'un percentatge de ex-votants.
Tremosa és sense discusió una de les personalitats capdavanteres en la lluita per la llibertat de Catalunya. La seva tasca en pro d'aquest objectiu i la intel.ligència amb què l'ha duta a terme és també fora de tot dubte. Faig meva sense reserves la seva crida a una candidatura unitària a les europees, perquè és de sentit comú, tot i que sigui aquest, massa sovint, el menys comú dels sentits. El nostre poble ha demostrat reiteradament saber guanyar totes les batalles en que s'ha involucrat, primer el 2010, després el 2012 i finalment, i contra tot pronòstic l'onze de setembre d'enguany, i és guanyant batalles com acaben guanyant-se les guerres. Estic orgullós d'ell, perquè ha aconseguit, tot sol, posar Catalunya i el seu anhel de llibertat davant dels ulls del món. És hora que la nostra classe política comenci a guanyar, al seu torn, les batalles, grans o petites, que té al seu abast lliurar. Jo no entendré -el poble català no entendrà- que no aprofiti l'ocasió de les eleccions europees per tal de començar a fer-ho.
Una coalició CDC-ERC seria allò que, al meu parer, esperem molts catalans per votar massivament una opció amb la qual identificar-nos. 

jueves, 7 de noviembre de 2013

La pràctica política per la consciència social més propera a l'animalitat.

L'administració de la justícia pot ser és el carril central del llarg camí cultural de la humanitat que va de l'animalitat vital més primària fins a la consciència genèrica que condiciona tant l'esfera personal, com les col·lectives i a la fi la de l'àmbit de la civilització que avui ateny el total de l'espècie. El concepte genèric cal entendre'l aquí en el sentit que l'home com a ésser racional dotat d'una consciència que transcendeix l'animalitat, "genera" la pròpia humanitat. La humanitat no és doncs una espècie amb una pràctica vital acabada sinó en construcció contínua a través de la millora i afinament de la consciència que és resultat de l'observació, el raonament i la reflexió. No ho sé explicar més bé, i és una mica barroc pel que demano disculpes, però sense entendre-ho estem condemnats a igualar-nos sempre en la nostra pràctica política per la consciència social més propera a l'animalitat. La venjança és més humana que animal, perquè no pot existir set de venjança sense consciència i memòria del mal i dels seus autors. No hi ha dubte que la set de venjança coincideix amb la set de justícia en els primers estadis de la humanitat, com tampoc hi ha dubte que gràcies als avenços racionals aviat es discrimina la venjança com una passió, i l'equitat reflexiva on la passió no pot ser l'impuls rector, la transforma en una necessitat de reparació. Espanya des d'aquesta perspectiva és una societat antiga, premoderna, perquè hi han àmbits tabú on determinats interessos han aconseguit bastir muralles de passió que són la garantia del manteniment d'aquests interessos. No cal insistir-hi perquè aquest fet omple totalment la quotidianitat política, i per això no sé fins a quin punt la justícia europea de forma conscient, ha fet una clivella en aquest mur passional. Em temo que no hi ha gaire res més que això: una reafirmació del que és la consciència social europea front d'un estadi històricament més endarrerit com és l'espanyol, i cap programa realment de desenvolupament cívic. Vull dir que no veig a Europa cap propòsit de dinamitzar la consciència cultural espanyola a partir del cas de l'aplicació abusiva de les lleis, i per a mi és una mancança greu perquè les millores en la generació de la humanitat no venen mai des de les actuacions aïllades dels tribunals sinó per un vast debat en tots els àmbits que tenen influència en l'opinió pública. Solament veig una resposta profunda en la societat catalana que justament té el projecte de bastir un nou estat, és a dir un instrument polític col·lectiu, que estigui més amb harmonia amb la consciència europea general i es desenganxi de la fossilització espanyola.  La denuncia des d'aquesta consciència europea els murs passionals premoderns espanyols, i desgraciadament destaca perquè és una flor en un desert tant a Espanya, que és el que és, com a Europa, i aquí si que haig de reconèixer una realitat preocupant perquè no hi veig el reconeixement del problema asincrònic que aflora. Algú dirà que a Catalunya ens caldria aprofundir en aquesta nafra espanyola, però penso que en l'actual procés d'alliberament ja xocarem prou amb el mur de passions per evitar que les reaccions no arribin a la desmesura que és l'eina política de la garantia dels interessos que es volen eterns. L'elit intel·lectual espanyola un cop més resulta profundament decebedora, però la europea en aquest cas també, i hi hauríem de fer alguna cosa perquè en l'immediat futur la democràcia estarà en joc, de fet ja hi està, a casa nostra.

jueves, 31 de octubre de 2013

CLARAMENT i SENSE EMBUTS.

Els tertulians, diaris i vuit-tevés al servei del colonialisme espanyol fan trampa amb les enquestes electorals i anàlisi posteriors. M'explicaré millor: fan trampa perquè fan abstracció d'un fet mol fonamental que ho canviaria tot. Fan veure que les eleccions per les quals pregunten als enquestats seran unes eleccions autonòmiques ordinàries, com les de sempre, com les que hi havia abans de ser endegat el procés sobiranista. Passen per alt que s'està seguint un full de ruta que en cap cas té previst que hi torni a haver eleccions autonòmiques normals. L'estació actual del recorregut és decidir la data i la pregunta. A ningú se li escapa que la pregunta que es faci pot determinar l'èxit o el fracàs del procés sobiranista. La pregunta esdevé, de tot plegat (i si hi ha consulta) el més fonamental. En el decurs del debat per aprovar la pregunta, les forces polítiques actuals poden patir un autèntic terratrèmol. Especialment, la coalició CiU. I no us penseu que és només perquè CDC i Unió pensen diferent sobre la pregunta. També és perquè al si d'Unió cada dia que passa augmenten les discrepàncies amb la postura exterioritzada per Duran i Lleida. Cada dia que passa, a Unió hi ha militants i quadres intermedis que marxen, joves que es rebel•len i que es decanten per la via triada per Mes, enlloc de donar suport a Duran. Sens dubte, les enquestes electorals que publiquen amb frenètica freqüència els espanyolistes, no tenen en compte res de tot això. Només posaré un exemple: si a conseqüència del debat sobre la pregunta, CDC i Unió acaben trencant, totes les previsions de les enquestes se'n van en orris. Si no trenquen perquè Unió decideix, amb o sense el concurs de Duran, donar suport a una pregunta d'independència sí o no amb resposta binària, igualment se'n van en orris les enquestes, perquè això significaria que Unió claudica de continuar burxant per una tercera via. Ja va dir Duran que es donava un termini: fins a l'1 de gener de 2014. Un cop aprovades la pregunta i la data, quedarà fer la consulta, no unes eleccions autonòmiques normals com preveuen, fent trampa, totes aquestes enquestes que s'utilitzen per doblegar en Mas i CDC. Si la consulta es fa i guanya el sí, les següents eleccions no serien autonòmiques, sinó CONSTITUENTS (per fer una Constitució i posar en marxa la desconnexió amb Espanya a tots els nivells). Posem-nos en un escenari diferent. Suposem ara que no es pot fer la consulta com a tal i hem de consultar el poble de Catalunya per una altra via, la de les eleccions PLEBISCITÀRIES. Aquestes eleccions en cap cas serien unes eleccions autonòmiques normals com preveuen les enquestes d'El Periódico, La Vanguardia i companyia. Unes plebiscitàries suposa que cada partit o coalició han de dir CLARAMENT i SENSE EMBUTS ni subterfugis, si estan a favor de declarar la independència de Catalunya o no. Aquesta exigència pot portar a que sigui en aquell moment quan Convergència i Unió se separin, sempre i quan, insisteixo, Duran continuï amb la matraca de la tercera via i arrossegui tota Unió amb ell. El sol fet que Unió es presenti separada de CDC i que CDC es mantingui en la posició que, ara per ara, veiem que defensen en Mas, Turull, Homs, Rull ... fa decaure totalment la utilitat de les enquestes electorals. Com diuen en castellà, "muerto el perro, muerta la rabia". Tant és si Duran i els duranets han claudicat de terceres vies com si han deixat CiU per presentar-se per separat a unes plebiscitàries, la qüestió seria que desapareixeria la causa per la qual hi ha tanta gent que voldria votar en Mas, però que s'ho repensa o diu que votarà ERC a causa de les "traïdories" de Duran. Arribats a aquest punt, si és que heu tingut la santa paciència de llegir el meu blog, molts us preguntareu: aleshores, per què fan aquestes enquestes, per què des de la tardor de 2012 fins ara no ha passat mes que no s'hagin publicat dos i fins i tot tres enquestes electorals autonòmiques? Doncs crec que ja està clar, no? Per doblegar en Mas, per fer que CDC freni, reculi, rectifiqui, accepti la tercera via o, en tot cas, una pregunta per a la consulta que més que pregunta pròpia d'un referèndum sobiranista sembli un sondeig del dominical d'un diari qualsevol. La munió d'interessos que podem reunir sota l'etiqueta comuna d'Estat espanyol o, encara millor, colonialisme espanyol, multiplicarà la seva pressió, la intensificarà com mai ens ho podríem haver imaginat en aquestes properes setmanes que resten fins a la data en què es faci inexcusable aprovar la pregunta de la consulta. Perquè nosaltres sabem i ells saben que si a la pregunta s'inclouen terceres vies, ens derrotaran dividint-nos. I, de pas, hauran consumat una estafa sense precedents a cap democràcia. Perquè preguntar a un referèndum sobiranista sobre vies com la confederació o el federalisme que, com és obvi, necessiten que prèviament els espanyols també les acceptin i les plasmin a la seva Constitució, es ESTAFAR la democràcia, és estafar el poble de Catalunya i és estafar el sentit de la decència. No es pot preguntar per allò que no ha estat ofert oficialment per més de les 3/5 parts de les Corts Generals espanyoles. I, tot i així, ni que ens fos ofert, qui garanteix que el poble espanyol, en un referèndum com s'hauria de fer per aprovar un Estat federal o confederal, diria que sí, oi? El que és més important de tot: qui garanteix que una proposta federal cuinada pels espanyols a corre cuita i a última hora després, un cop s'hagués de plasmar en una nova Constitució, es plasmaria tal i com s'havia ofert inicialment????? En fi, no hi donaré més voltes. Totes les enquestes que es publiquen als diaris i mitjans unionistes o al servei del colonialisme espanyol no tenen cap altra utilitat ni missió que la de provocar un trencament de CDC, que la de fer caure en Mas, que la de posar nerviosos als convergents més porucs, que la de fer recular CDC. I si CDC recula, ja ens podem encomanar a Santa Rita, perquè només amb ERC no veurem la independència, ja que l'abandó o reculada de CDC restaria molts suports i molta part de la transversalitat de l'aposta independentista. ELLS (els colonialistes) ho saben, ara falta que nosaltres ens en adonem. I que se n'adonin els que habitualment -ni que sigui de manera involuntària- fan de tontos útils dels interessos de la gran oligarquia espanyola. Em refereixo a ICV-EUiA i ho dic perquè si a dia d'avui se sap que hi ha un partit -apart de Duran- entestat en incloure el federalisme a la consulta sobiranista, aquests és la ICV-EUiA de l'Herrera i la Camats. Compte amb això, perquè podem morir matats des de dintre de les nostres files abans fins i tot de néixer.

lunes, 28 de octubre de 2013

El tripartit que voldrien és PSC-PP-C´s.

El tripartit que voldrien és PSC-PP-C´s. Aquest és el tripartit que comparteix "ideals" actualment. ERC no trairà Mas, però Duran sí que farà els possibles per enfonsar CIU i fer que baixi en intenció de vot. S´està elaborant la llei de consultes, Mas ha dit clarament, aquest cap de setmana, que hi haurà data i preguntat aviat i tant Rovira com Junqueras han parlat de convocar el referèndum i d´entrar al govern quan hi hagi data i pregunta. Per tant: a què ve aquest esverament? Som un poble que ha patit molt però hem de conservar la calma. Per què hem de dubtar i malfiar-nos d´un MHP que ho està brodant i d´una ERC que el recolza? Si no som capaços de tenir esperança, tampoc no guanyarem. El que hem de fer és treballar. Comprometre´ns, cadascun de nosaltres, amb el procés. Activament. O és que esperarem que tot ho facin "els polítics"? Qui ha iniciat el procés ha estat la societat civil. Cal que formem part d´aquesta gent que treballa cada dia. I no s´espanta tant... Voleu una bona notícia per variar? Avui l´UE ha començat a negociar amb Kosove i l´estat espanyol no ho ha pogut vetar. AIXÒ SÍ QUE ÉS IMPORTANT I NO LES ELUCUBRACIONS TÈRBOLES D´EL PERIÒDICO!!
Abandonant en Mas, de mica en mica, ens acostem a l'escenari ideal per a molts, entre els quals s'hi poden comptar no pocs dels que diuen estar a favor d’una Catalunya independent. Sempre he comentat per aquí que l'objectiu a abatre per part de l'estat espanyol era en Mas i les enquestes, per no dir directament els resultats del passat 25N), apunten clarament que ho estan aconseguint. Només no ho veu qui no ho vol (o no li interessa) veure, potser per l’alegria d’albirar un Junqueras president encara que no d’una Catalunya independent? Perquè era en Mas l’objectiu a abatre? Perquè els seus estrategs, que estan molt per damunt del PP i del PSOE) veien claríssim, molt més que nosaltres, sembla, que el camí que el nostre president havia emprès no tenia marxa enrere possible i perquè el tarannà del personatge ho acreditava. Per això li van muntar les portades d’El Mundo. L’endemà de les eleccions, moment en que això ja es podia deduir, l’independentisme i no pocs convergents preferien parlar del mal que havia fet en Duran i es va començar a fabricar el que ara la gent, després d’haver criticat un el famós pòster mesiànic de campanya, sí que veuen com un mesies. Jo, gent, ni que sigui per la similitud del guió, veig els els espanyols fent de romans fent veure que no fan, però aconseguint que crucifiquem a aquell a qui acabarem plorant. Sempre he trobat absurd l’argument ”votaria en Mas però votaré ERC per culpa de’n Duran”. Aquesta és l’enganyifa d’ERC que massa gent es creu. Si no parlen d’això de què parlen? De la caixa que van contribuir a buidar? Pareu compte que aviat no sumarem entre CiU i ERC, ni prenent com a independentista aquesta U que tanta nosa ens  fa. Resulta que ara que CiU es fa independentista és quan els ho hem de fer pagar? És de burros, catalans si voleu, però burros. Com castigar un infant perquè et fa cas. El tripartit III és del tot possible i més quan ERC no caldrà ni que el justifiqui perquè amb CiU ja no sumarà. De veritat us penseu que no disparen contra ERC perquè no poden? No ho fan perquè ni volen ni els cal. Algú al CNI està fent bé la seva feina. 

domingo, 20 de octubre de 2013

No subestimem la propaganda i la demagògia.

Espanya hi té més a perdre que nosaltres.

A nosaltres ens és indiferent una separació pactada assumint part del deute esapanyol però sense problemes amb la UE ni de boicots o una separació sense pacte amb problemes amb la UE i boicots però sense ni un cèntim de deute.

Però Espanya ha encetat una campanya salvatge de propaganda, demagògia, engany i terrorisme psicològic contra Catalunya.

Ataquen per totes bandes. Amenaçes clares dels ministres espanyols. Amenaçes subtils dels botiflers catalans. Demagògia proposant d'arreglar Espanya per part de siudadanus. Falsos anuncis del final de a crisi i falses esperances que Espaya tornarà a anar bé. Metàfores de xocs de trens. Al·legacions a les desgràcies que historicament ens han caigut quan ens hem enfrontat a Espanya. Negacionisme de l'espoli. Negacionisme dels crims franquistes. Revisionisme de la història a favor del franquisme i l'espanyolisme i contra Catalunya...

Aquesta campanya farà forat entre les capes de població menys informades, més influenciables pels mitjans de comunicació espanyols i més febles. Potser no podrà decantar la balança en contra de la independència. Però entre guanyar per àmplia majoria o gunayar per majoria justeta ens situa en una posició molt diferent a l'hora de negociar la separació d'actius i passius.

Nosaltres ens limitem a acumular raons i arguments lògics i ben foamentats. Però no els repetim constantment ni els transmetem pels mitjans de comunicació de masses.

Si volem guanyar per golejada hauriem de contrarestat totes i cada una de le seves propagandes, demagògies i amenaçes. Potser un programa o una web amb una col·lecció de cada una posant de manifest les fal·lacies i ridiculitzant les exageracions. Potser fent-ho de forma humorística. Potser una combnació intel·ligent entre TeleMonegal, APM i Polònia.

Ha de ser una resposta divertida i atractiva que cridi al públic que normalment pot ser influenciat per la propaganda espanyola.

És un fet que la independència de Catalunya perjudicarà Espanya.

Pero tots aquests raonaments, i MOLTISSIMS MES que cal fer en relacio amb cadascun I TOTS els aspects de l'Independencia, s'haurien de recollir en un "LLIBRE BLANC" com el que l'Alex Salmond fara arribar a totes les llars escoceses el proper Novembre, explicant totes les avantatges que l'independencia representara per als escocesos, i tambe QUINES SON LES COSES QUE EL SEU GOVERN VOL FER i COM LES PENSEN FER, quan Escocia ja hagi esdevingut un Estat Independent, per tal de que aquell Estat funcioni de la millor manera i a satisfaccio de la gran majoria d'escocesos.

Penso que el Govern de la Generalitat hauria de fer el mateix a Catalunya. Un LLIBRE BLANC en edicio bilingue: per una cara s'obre tota la versio en catala i per l'altra banda s'hi pot llegir tot el contingut en castella. I d'aquest Llibre Blanc s'en envia un exemplar a cada persona empadronada a Catalunya (per exemple, a l'1 de Gener de 2014) que seran els ciutadans votants, i tambe a cadascun dels Catalans que resideixen a l'Estranger (que son uns 200.000 o potser mes).

Fixeu-vos que no demano que la Generalitat expliqui ARA MATEIX tot allo que pensa fer per a assolir l'Independencia (no ensenyarem pas les cartes a l'enemic), sino que OPORTUNAMENT EXPLIQUI QUE ES i COM PENSA FER les coses necessaries quan -aconseguida l'Independencia- la Republica de Catalunya comenci ja a transitar per la seva via propia cap al futur, funcionant com un Estat.

Que es digui a la gent que com que el Sitema de Pensions espanyol es de Repartiment (i no pas de Capitalitzacio) les Pensions podran seguir sent pagades per el Govern de Catalunya. Que es digui a la Gent que ningu que no ho desitji sera privat per el Govern de Catalunya del seu Passaport espanyol i, a mes, com a ciutada de Catalunya podra tenir tambe el Passaport Catala ( i tambe la doble nacionalitat, si s'escau i el Gobierno de Espanya no s'hi oposa) i que quedi ben clar: si tots aquells actualment residents a Catalunya perden el seu passaport espanyol, sera perque ESPANYA, I NO PAS CATALUNYA els hi haura retirat o anul.lat.

Pero que tambe quedi ben clar que TOTS ELS IMPOSTOS QUE GENERIN ELS RESIDENTS A CATALUNYA, ES QUEDARAN INTEGRAMENT A CATALUNYA, per a ser gastats repartits en benefici unic i exclusiu dels que viuen aqui. I que TOTA la poblacio gaudira dels mateixos drets i compartira les mateixes obligacions.

Totes aquestes suposades desgràcies són d'ells i per a ells, no pas per a Catalunya! Ells ho saben però nosaltres sembla que no entenem que es tracta d'un (altre) parany imperialista. L'únic atac de sinceritat el va tenir el Gallardón al Círculo ecuestre avisant que són ells que farien fallida i surtirien de l'euro...

És evident que anem inexorablement a un xoc de trens.

En la teoria jurídica elemental espanyola, que els Srs. Rajoy i Aznar i la Sra. de Santamaría coneixen i dominen, el silenci del qui té la càrrega de manifestar-se per obligació legal, és un silenci significatiu en la mesura que comporta responsabilitat al silenciós, i en els altres supòsits -i aquesta és una característica espanyola que estimula la figura del murri i del deslleial que econòmicament pot suportar els llargs temps dels procediments de reclamació- del silenci no se'n poden treure conclusions sinó és en moments molt avançats dels procediments judicials, i encara en els primers tipus de silenci la casuística temporal és en general molt laxa. En el sistema borbònic aquestes realitats procedimentals jurídiques que donen joc a tots els senequismes excessius i abusius, són elevats a la categoria de principis polítics acompanyats lògicament de tots els seus vicis que resulten augmentats fins a l'infinit com es pot veure en el dia dia de la política actual espanyola. I això és així tant perquè el lideratge en el sistema espanyol és del tipus "administratiu", amb tocs dels "tradicional", "paternalista" i en el millor dels cassos amb elements del tipus "pastor", és a dir estimula l'ascensió al liderat als pertanyents a uns cercles que siguin a més bons complidors de les normes escrites i no escrites per mor en últim terme de la naturalesa reformable per procediment agreujat de la Constitució espanyola, (tant agreujat que de fet l'article 168 ho fa impossible i obligarà al seu dia a fer el salt de Llei a Llei com al seu dia es va fer amb els "Principios del Movimiento") i per tant tanca el camí als qui puguin ser "carismàtics" o "emprenedors" o disposin de més intel·ligència o preparació, com per la contradicció que significa un text constitucional reformable per procediments jurídics i administratius més importants que els polítics democràtics, i que a la vegada esdevenen d'impossible compliment en la majoria de circumstàncies polítiques previsibles la qual cosa explica la sortida d'emergència de l'article 167 de clau aleatòria i en mans d'un restringidíssim grup de menys d'una dotzena de persones. Per a mi és des d'aquesta comprensió de la transmutació espanyola d'uns principis jurídics bastant corromputs en uns principis polítics encara més corromputs com podem entendre l'administració dels silencis opacs i la majoria de les respostes pretensiosament polítiques a les demandes catalanes. El Sr. Milián en aquest article fa afirmacions que no són assumibles pel sistema polític borbònic que ha d'amagar els seus fonaments en la supremacia de Castella, el dret de conquesta i el monopoli dels poders de l'estat per part d'una casta i que esdevenen les normes constitucionals no escrites. Aquests són els silencis opacs que resulten perillosíssims de trencar, quan també és perillosísim mantenir-los com bé apunta l'articulista. Vull dir que em penso que en l'univers mental dels dirigents espanyols hi ha menys especulacions sobre la realitat catalana i el seu govern autonòmic que sobre l'administració tècnica del silenci, i és aquí on hi ha possibles divergències entre els falcons aznaristes i els falcons rajayistes. Regne doncs la sorpresa i la confusió entre alguns cenacles subalterns més per l'evidència d'aquestes divergències que per la continuïtat d'un procés que no s'analitza ni interessa perquè ja s'esperava per la via de la negació. Una altra cosa és si aquests principis polítics borbònics són útils en una reclamació que molt probablement acabarà en el marc europeu i internacional. La pregunta és doncs la següent: ¿negociarà mai el murri que té amagat i segur, o es pensa tenir-lo, el resultat i rendes dels seus abusos i amés té el possible tribunal de primera instància comprat? Simplement allargarà el procés, farà gesticulacions teatrals, forçarà a fer la reclamació davant del tribunal amic a l'altra part i esperarà el màxim de temps possible si ha de recórrer al seu tribunal, i en cap cas deixarà anar els rèdits del tresor fins que una força superior no l'obligui. El mon dels murris és en blanc i negre i qualsevol acord, com s'ha vist i comprovat, no és res més que un paper que el senequisme més tortuós i laberíntic ha de torçar fins a deixar-lo buit d'obligacions pròpies i de drets de l'altre. La Independència de Catalunya no solament deslliurarà de totes aquestes servituds a una part de la nostra nació catalana, sinó que posarà en qüestió en el propi estat espanyol unes pràctiques polítiques i jurídiques que són inacceptables en les societats avançades i competitives.

viernes, 18 de octubre de 2013

Quantificació d'incompliments del Govern Central.

Quantificació d'incompliments del Govern Central (deslleialtats i altres)M€
Disposició addicional 3a i inversions5.748,0
Inversió compromesa i no realitzada5.748,0
Entre els quals l'incompliment DA 3a: 759 M€ (exerc 2008);
 211 M€ (exerc 2009); 719 M€ (exerc 2010); 330 M€ (exerc 2011), 849 M€ (exerc 2012) i 661 (exerc. 2013).
 Reducció dels ingressos finalistes provinents de l'Estat en el període 2010-2012.
672,6 Treball i Servicio Público de Empleo
258,0 Promoció i altres programes d'ocupació
217,1 Formació contínua de treballadors
40,9   Dependència i Polítiques Socials
121,8 Promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència
79,4   Programes d'habitatge
18,0   Fons de suport a l'acollida i la integració d'immigrants i al reforç educatiu
15,6   Programes socials: Serveis socials corporacions locals
7,0    Altres
1,9    Educació i Recerca
141,7Gratuïtat del segon cicle d'Educació Infantil
56,8  Programes d'educació
44,3  Beques no universitàries
22,4  Beques univesitàries
10,5  Programes d'universitats i recerca
7,8    Salut
24,6  Hospital Clínic de Barcelona
13,3  Programes sanitaris
11,3  Sectors Econòmics i infraestructures
90,9  Programes d'agricultura, pesca i alimentació
63,2  Compensacions per descomptes en peatges
20,5  Programes de comerç, turisme, indústria, PIMES i energia
7,1   Resta
35,6  Programes mediambientals
17,1  Del Ministerio de Justicia per finançament de serveis traspassats
6,5   Altres
12,0  Mesures estatals que suposen un increment de la despesa
1.715,2   Increment de despesa derivat de l’augment del tipus de l’IVA (66M€ 2012 i 198M€ 2013)264,0 Penalització pel retard del pagament a la Seguretat Social
201272,0   Despeses que abans es cobria amb ingressos finalistes provinents de l'Estat i a les que la Generalitat ha hagut de fer front durant 2012248,7
Ampliació supòsits interrupció embaràs
7,8   Anticonceptius última generació
70,0 Prestacions de farmàcia i suport psicològic
16,0 Implants cloclears
0,5Mesures preventives i assistencials dirigides als nens de 7 a 15 anys4,
6  Noves vacunes i medicaments antivirals
18,0   Finançament del medicament Dabigatran per a la prevenció de l'ictus i de l'embòlia sistemàtica 66,0   Finançament del medicament Boceprevir per a la infecció crònica de l'hepatitis C
35,5   Pla Prepara
2,3     Desplegament de la Llei de la Dependència (import de la prestació per cuidadors no professionals no coberta amb recursos de l'Estat acumulat entre 2008 i 2013)
909,8  Mesures estatals que suposen un decrement dels ingressos
1.239,9   Impost dipòsits bancaris866,0Recurs d'inconstitucionalitat de la taxa farmacèutica (euro per recepta) 
198,0    Recurs d'inconstitucionalitat de les taxes judicials8,6Compensació insuficient desplaçats
54,9    Vinculación de la aportació de la indústria farmacèutica a la investigación
22,4    Introducció noves exempcions en l'impost sobre operacions societàries
90,0    Import total    9.375,7
En definitiva, el resum de la situació actual a setembre 2013 és el següent

lunes, 14 de octubre de 2013

Els mil i un imponderables de Sareb, el banc dolent !!!!!!

Sareb, el banc dolent constituït entre l'Estat, a través del FROB, i un conjunt d'entitats privades (bancs, asseguradores nacionals i estrangeres i Iberdrola), l'única cosa que té clar és que és una societat per liquidar els actius rebuts de les entitats nacionalitzades i desaparèixer en 2017.

I sap també que en aquesta tasca comptarà amb l'ajuda inestimable d'aquests fons voltors que, quan de liquidar es tracta, apareixen per tots el racons per fer el negoci de la seva vida. El que no resultarà tan fàcil és que les vendes es realitzin atorgant als seus accionistes aquesta rendibilitat prevista d'entre el 13% i el 14%.

Després d'un mig any inicial d'activitat en el qual l'equip encapçalat per Belén Romana pràcticament no sabia per on es bellugava davant l'al·luvió d'actius desfets que van posar a les seves mans, el dia a dia de la gestió ha vingut a demostrar que els plans de negoci a tan llarg termini –com l'elaborat per KPMG, la consultora de capçalera de Sareb– serveixen per a molt poc. Tot just començar es converteixen en paper mullat davant els múltiples imponderables que van sorgint.

Els intangibles

Hi ha assumptes intangibles que els consultors, des dels seus ordinadors, són incapaços de preveure. Aquí estan les ocupacions dels seus immobles buits –el de Salt, a Girona, el desallotjament del qual, després de set mesos de 'ser-hi', s'ha fixat per dimecres que vinent, o aquest altre que acaba de ser ocupat al madrileny barri de Carabanchel–, o els procediments d'embargament als particulars que no poden pagar la hipoteca.

I, sobretot, les mil i una casuístiques existents darrere de cadascun dels 90.618 préstecs al promotor transferits a l'actiu del seu balanç.

Després del descompte mitjà del 46,5% contemplat pel Govern, Sareb pagarà per aquests préstecs 39.424 milions d'euros, però el seu valor nominal (la quantitat que el deutor està obligat a retornar) és de 73.700 milions. I en aquest marge és on el banc dolent juga les seves cartes.

Comprar actius

Encara que a l'hora de comprar els actius, el preu pagat pels préstecs representava gairebé el 80% del balanç de la societat, i dues terceres parts dels mateixos estaven vinculats a immobles acabats, quan en 2017 desaparegui Sareb l'import del cobrat per aquests préstecs serà d'amb prou feines 23.000 milions. Es confia a posar en valor bona part dels actius ilíquids. O sigui que, quan es produeixi la desinversió, el que s'ofereixi sigui el col·lateral (promocions acabades que van ser rebudes a mitjà fer), en lloc del préstec.

En finalitzar el present mes d'octubre, Sareb haurà obtingut uns ingressos bruts d'una mica més d'1.000 milions d'euros procedents de la gestió dels actius financers. Mentre, la seva cartera credítica amb prou feines s'ha alterat a l'espera que es tanqui la 'operació Bermudas'. Préstecs d'1.200 milions de valor nominal atorgats a Colonial i Realia –les dues úniques immobiliàries cotitzades que s'han salvat del concurs– i a Metrovacesa, la promotora que el passat mes de maig es va excloure del parquet.

De moment, tan sol han sortit del balanç sengles paquets de préstecs sindicats. Un, de Colonial, venut a la firma  Burlington Lloen Management –propietat del fons de capital de risc Davidson Kempner– per un nominal de 245 milions (entorn de 150 milions de preu real), i un altre, de Metrovacesa, que va reportar 35 milions.

A més dels 600 milions en els quals es pot tancar la venda de préstecs del 'projecte Bermudas', Sareb també ha iniciat la desinversió d'un altre format per una trentena de préstecs atorgats, per un nominal de 340 milions, a una vintena de petites immobiliàries, amb l'atractiu, en aquest cas, que inclou com a col·laterals actius d'ús terciari com a aparcaments o oficines.

Conseqüències per a les empreses

Tot aquest moviment imparable de venda de préstecs per part de Sareb té les seves conseqüències en les empreses afectades. En Colonial, per exemple, va caure aquest estiu com un gerro d'aigua freda el fet que, sense previ avís, el fons Davidson Kempner es convertís en un dels principals creditors de la promotora catalana.

Un nou i inesperat actor a afegir a aquest enrevesat procés de refinançament de 2.000 milions de deute que està en marxa, i que té tota la pinta de fer un negoci rodó en el moment en què aquest procés culmini en acord.

El mateix que li ha succeït a Colonial li passarà a Realia quan es tanqui la 'operació Bermudas'. Caldrà veure quants dels 400 milions d'euros de posició creditora que manté Sareb en aquesta promotora es traspassen al fons que finalment es faci amb la cartera financera inclosa en aquesta operació.

Posició privilegiada

En aquest cas, a més, el fons comprador es col·locaria en una posició privilegiada per fer-se amb el control de l'empresa davant les anunciades sortides dels seus dos socis de referència, FCC i Bankia, els qui han anunciat la seva decisió de vendre conjuntament, i que no posarien molts problemes per desfer-se del 57,6% que ostenten a Realia per uns si fa no fa 100 milions d'euros.

També està aixecant butllofes l'altre enfront del que Sareb s'enfronta cada dia, amb la seva estratègia de sortir el més airosa possible de la seva posició com a creditora –gairebé sempre, principal– de les promotores en concurs de creditors o d'aquestes altres a les quals és a punt de deixar caure per la seva negativa a refinanciar el deute.

Encara que això comporti un menyscapte en els comptes d'algunes de les entitats financeres sanes, accionistes del banc dolent que saben que, com a tals, han de vetllar pels interessos de Sareb.

domingo, 13 de octubre de 2013

12-O , Que les urnes decideixin !!!

Quanta gent cap a plaça Catalunya? Dels 30.000 manifestants de la Guàrdia Urbana als 160.000 de l'organització Una manifestació no seria res sense el tradicional ball de xifres posterior. Quan es comparen les dades de l'organització amb les de la Guàrdia Urbana i les de la Delegació del govern espanyol les diferències són abismals i es dibuixen realitats paral·leles en un mateix espai que evidencien que, en aquests casos, tothom tendeix a escombrar cap a casa. Tres imatges de la plaça de Catalunya plena en diferents protestes per diferents reivindicacions, i les xifres donades posteriorment evidencien com donen de si els 30.000 metres quadrats de l'espai segons els ulls que se'l miren. Segons la plataforma Som Catalunya. Somos España, 160.000 persones van clamar ahir per la unitat d'Espanya. La Guàrdia Urbana va quantificar-ne 30.000 (el col·lectiu Contrastant va precisar fins als 30.061), mentre que María de los Llanos de Luna va posar sobre la taula que n'eren 105.000. I això que la imatge no varia tant respecte a la de l'any passat, quan l'organització va xifrar en més de 100.000 la participació, Llanos de Luna va dir 65.000 i la Guàrdia Urbana 6.000. Fins i tot a alguns els números se'ls en van anar de les mans: les joventuts del PP van arribar a dir que en aquella ocasió hi havia mig milió de persones a la plaça de Catalunya. La gosadia xoca frontalment amb el fet que el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, xifrés en 400.000 els participants a la Via Catalana. Unes estimacions que contrasten amb les -escasses- xifres que van acompanyar la massiva concentració d' indignats del maig del 2011. Plaça de Catalunya va quedar petita i els manifestants van omplir també carrers laterals. Va ser la resposta contundent al no menys contundent intent, hores abans, de desallotjar l'acampada. Llavors, però, ni la Guàrdia Urbana ni la Delegació del govern espanyol van comptar concentrats. Els indignats tampoc, però mitjans com La Vanguardia i l' Abc van xifrar-los entre 3.000 i 12.000. Llavors no va haver-hi guerra de xifres, tot i que la percepció era que hi havia pocs milers de persones. I, tanmateix, la plaça de Catalunya ja estava del tot plena. On eren les desenes de milers de persones que, segons els càlculs, s'hi van concentrar.
Hem sap greu per vosaltres...Heu demostrat que sou gent convençuda amb l´unionisme i això es tant respectable com els que volem marxar.Felicitats per la vostra manifestació pacífica i civilitzada.Si Espanya hagués fet igual que vosaltres fa 35 anys enrrera no caldría cap manifestació i viuriem tots d´una altre manera.Que les urnes decideixin...!!! 

domingo, 6 de octubre de 2013

La ciutadania Catalana.


La ciutadania catalana ha fet un salt qualitatiu respecte a Espanya en les seves manifestacions col·lectives. Un fet que mostra que allò que busca no és una simple reacció davant del que percep d’Espanya si no que ho fa com una aposta pròpia per a canviar el futur col·lectiu català. I és tot això que permet creure que el camí iniciat per tal de votar, d’exercir el dret a decidir, va de debò.
Hem passat de la manifestació del 10 de juliol de 2010, on encara se sentien crits contra Espanya, a l’acte de la cadena humana de la Via catalana del passat 11 de setembre de 2013 on els seus assistents cridaven a favor del seu futur, del futur col·lectiu sense fer-ho en contraposició a res. Cap insult, cap mofa a Espanya.
L’acte multitudinari de l’11 de setembre de 2013, la Via catalana, ha estat un èxit pel treball previ realitzat sense presses, però tampoc sense pauses. Ha estat una mobilització ciutadana que ha comportat unes conseqüències directes:
1.    La calculada i ambigua resposta del govern espanyol, a través d’una carta enviada pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, al president de la Generalitat, Artur Mas, que planteja que cal diàleg sense data de caducitat i no dóna resposta a la petició de consulta. Una carta que li permet al govern espanyol presentar-se com a dialogant a l’estranger, acontentar mínimament als que no volen ni sentir parlar de la consulta i tampoc és un cop de porta, com han fet abans, als catalans. Un fet que obliga a no cremar etapes als catalans. (El text sencer de la carta al final d’aquest article).
2.    La internacionalització de la qüestió catalana amb un incident diplomàtic amb les repúbliques bàltiques de Letònia i Lituània. Resolt com acostuma a fer-se en el llenguatge diplomàtic del si, però ara no i esperar nous vents. És la plasmació pública d’allò que és parla en privat. Catalunya és un problema a Espanya, a Europa i al món. Com també ho és Escòcia i Flandès en menor mesura per ara. Lentament la pressió del govern espanyol damunt els seus socis es comença a trencar.
3.    La Via catalana també ha fet augmentar les pressions del govern espanyol a la Comissió Europea per tal que digui que una Catalunya independent queda fora de la Unió Europea. La Comissió Europea com a òrgan col·legiat no ha dit res perquè no té posició encara. Ha estat la portaveu de la Comissió qui ha dit allò que volia sentir Espanya. No hi ha cap decisió ferma a la Unió Europea perquè, entre altres coses, una decisió com aquesta afecta a Escòcia i el Regne Unit i a Flandes i Bèlgica.
El govern alemany, la primera potència econòmica de la UE, busca fórmules per a les seves exportacions, per a les empreses alemany situades a Catalunya i per saber com cobrarà el deute espanyol amb Catalunya dins Espanya i amb Catalunya fora d’Espanya. Quan Alemanya decideixi que li convé més buscarà socis i imposarà la solució a la Unió Europea. I si no que li diguin a Espanya que es va veure obligada a fer una reforma constitucional exprés en 33 dies de l’article 135 per tal d’introduir el principi d’estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre de 2011.
S’ha de tenir en compte que la Unió Europea és bàsicament un mercat on els interessos econòmics estan per damunt dels polítics. La unió política a Europa fa anys que ha quedat aparcada.
4.    Hi ha hagut  un augment significatiu d’agressions físiques, com la protagonitzada per un grup d’ultra dreta a la seu del govern de la Generalitat a Madrid i també dels reiterats insults contra els catalans titllant-los de nazis i feixistes a través de les xarxes socials i de declaracions públiques.
5.    Ha augmentat el desig de poder exercir el dret democràtic de votar en una consulta sobre el futur col·lectiu dels ciutadans catalana.