La pràctica política per la consciència social més propera a l'animalitat.

L'administració de la justícia pot ser és el carril central del llarg camí cultural de la humanitat que va de l'animalitat vital més primària fins a la consciència genèrica que condiciona tant l'esfera personal, com les col·lectives i a la fi la de l'àmbit de la civilització que avui ateny el total de l'espècie. El concepte genèric cal entendre'l aquí en el sentit que l'home com a ésser racional dotat d'una consciència que transcendeix l'animalitat, "genera" la pròpia humanitat. La humanitat no és doncs una espècie amb una pràctica vital acabada sinó en construcció contínua a través de la millora i afinament de la consciència que és resultat de l'observació, el raonament i la reflexió. No ho sé explicar més bé, i és una mica barroc pel que demano disculpes, però sense entendre-ho estem condemnats a igualar-nos sempre en la nostra pràctica política per la consciència social més propera a l'animalitat. La venjança és més humana que animal, perquè no pot existir set de venjança sense consciència i memòria del mal i dels seus autors. No hi ha dubte que la set de venjança coincideix amb la set de justícia en els primers estadis de la humanitat, com tampoc hi ha dubte que gràcies als avenços racionals aviat es discrimina la venjança com una passió, i l'equitat reflexiva on la passió no pot ser l'impuls rector, la transforma en una necessitat de reparació. Espanya des d'aquesta perspectiva és una societat antiga, premoderna, perquè hi han àmbits tabú on determinats interessos han aconseguit bastir muralles de passió que són la garantia del manteniment d'aquests interessos. No cal insistir-hi perquè aquest fet omple totalment la quotidianitat política, i per això no sé fins a quin punt la justícia europea de forma conscient, ha fet una clivella en aquest mur passional. Em temo que no hi ha gaire res més que això: una reafirmació del que és la consciència social europea front d'un estadi històricament més endarrerit com és l'espanyol, i cap programa realment de desenvolupament cívic. Vull dir que no veig a Europa cap propòsit de dinamitzar la consciència cultural espanyola a partir del cas de l'aplicació abusiva de les lleis, i per a mi és una mancança greu perquè les millores en la generació de la humanitat no venen mai des de les actuacions aïllades dels tribunals sinó per un vast debat en tots els àmbits que tenen influència en l'opinió pública. Solament veig una resposta profunda en la societat catalana que justament té el projecte de bastir un nou estat, és a dir un instrument polític col·lectiu, que estigui més amb harmonia amb la consciència europea general i es desenganxi de la fossilització espanyola.  La denuncia des d'aquesta consciència europea els murs passionals premoderns espanyols, i desgraciadament destaca perquè és una flor en un desert tant a Espanya, que és el que és, com a Europa, i aquí si que haig de reconèixer una realitat preocupant perquè no hi veig el reconeixement del problema asincrònic que aflora. Algú dirà que a Catalunya ens caldria aprofundir en aquesta nafra espanyola, però penso que en l'actual procés d'alliberament ja xocarem prou amb el mur de passions per evitar que les reaccions no arribin a la desmesura que és l'eina política de la garantia dels interessos que es volen eterns. L'elit intel·lectual espanyola un cop més resulta profundament decebedora, però la europea en aquest cas també, i hi hauríem de fer alguna cosa perquè en l'immediat futur la democràcia estarà en joc, de fet ja hi està, a casa nostra.