Llista única !!!!

Som, per la feina de molts, en una cruïlla històrica. El president Mas ha fet la proposta que havia de fer. Ha posat per davant el país que els seus, per davant el país del partit. Veig que estan a favor de la seva proposta els que no juguen a partit, juguen a país: Òmnium i ANC. No esperava molt dels partits, si alguna cosa més. No faré valoracions, només reflexionaré sobre el mateix que ja vaig reflexionar abans de les eleccions del 2010. Parlaré de sinergia, en català amb accent prosòdic sobre la segona “i”, com energia.

La sinergia és l’acció coordinada de dos o més elements, actuacions, mitjans, missatges, etc., per aconseguir un efecte més gran del que tindria cadascun de manera independent.

En termes polítics la llista única independentista, malgrat enquestes interessades dels enemics, és sinèrgica, aconseguiria un efecte molt més potent que les llistes separades dels mateixos elements. És cert que alguns dirien “jo no votaré mai…”, ni cas, talibans que podrien millor ser a Podemos. Catalunya està per davant. Amb tot, molts més, veient la força unitària, la generositat, la renúncia… en favor de Catalunya, es decidirien, es mobilitzarien en favor del país. Seríem invencibles, el món ho veuria. No crec que calguin massa línies per explicar això. Si algú no ho entén, què hi puc fer jo? Catalunya ha estat sotmesa a Espanya molts segles perquè molts, que podien actuar, no van entendre el que per a mi, avui, és obvi. Jo no sóc savi de naixement, per a mi no era tan obvi fa deu anys el que ho és ara, jo observo els principis de la naturalesa i dedueixo. El principi científic. No ho dubteu i castigueu políticament al que no actuï en favor de la unitat.

Artur Mas no és un polític, fa política. Quan va deixar de fer política de partit va créixer molt, es va fer gran i ha ajudat a posar Catalunya en el camí de la llibertat. Fins no fa molt els polítics al poder posaven traves al camí del poble, ara Mas ens acompanya posant-se al capdavant.

Llista única!

Segur que ens en sortirem.

Hem decidit que volem intentar convertir Catalunya en un Estat independent i entrar a formar part, per tant, del club dels estats del món amb tots els seus drets i els seus deures. No és un camí de roses ni una ciència exacta, com ho demostra el cas de Kossovo. Aquest és un club selecte, molt restrictiu, amb unes normes molt estrictes i difícils de complir, i en què els seus membres tenen reservat el dret d’admisió. Fins i tot complint els requisits per ser-ne membre ningú no garanteix que t’hi admetin. Però en volem formar part, ens sentim amb el dret de ser-ne membres i, per descomptat, amb el dret d’intentar-ho. I en conseqüència tenim el deure de no cometre errors crítics o errors atribuïbles a una manca de preparació o de convicció.

És en aquest sentit que les condicions descrites pel president Mas adquireixen, al meu entendre, una importància molt superior a la del seu valor tàctic. Ens dibuixa una via plausible per aprofitar aquesta finestra d’oportunitat que s’ha obert; potser no és l’única –i no ho ha pretès—però sí que és una bona via que té algunes virtuts que d’altres encara no han acreditat. La més important i per a mi fonamental és que entronca perfectament amb el que és un anhel de gran part de la població que no milita en cap partit polític però que, de manera evident, s’està comportant com un militant molt actiu del que defuig i té al·lèrgia al sectarisme que contamina algunes conductes de partits que tarden a renovar-se o a entendre la manera com han de reconnectar amb la societat. Una llista àmplia, conjunta, transversal, que es proposi l’ambició de la majoria absoluta, em sembla una credencial invencible davant de la majoria dels membres del club dels Estats del món.

La forma com aquesta llista s’ha de formar i ha d’operar ja serà una decisió que hauran de prendre els qui s’hi comprometin. Els pesos i mesures de cadascú, la forma de relacionar-se amb la gent, l’organització de la campanya, el funcionament intern del futur grup parlamentari, etc, no haurien de representar cap mena d’escull si hi ha la voluntat de fer-la possible. I si hi ha la convicció que de totes les opcions, aquesta és la que més s’ajusta i connecta amb el desig d’una gran part de la població que fa tres anys que es mobilitza.

Ho sabrem fer? Fins ara n’hem sabut, i jo diria que hem anat aprenent dels errors. Hem madurat a una velocitat increïble fa tot just una dècada. Hem adquirit coneixements nous i hem pres consciència de la importància del reconeixement internacional (i, per tant, de les regles del joc que operen en aquest context). Res no em fa témer que no ens n’hàgim de sortir ara que ens la juguem de debò; res no em fa pensar que tots els qui compartim aquest desig –els qui hi som des de sempre i els qui s’hi han incorporat més recentment– siguem tan poc intel·ligents i tan poc solidaris amb les generacions futures (i tan poc agraïts amb les passades) com per no trobar la fórmula de fer-ho possible.

Ara tenim uns dies, unes setmanes, per posar-nos d’acord. Jo tinc molt clar a qui no li agradaria que ens hi poséssim; i tinc clar qui sentiria un orgull profund si fóssim capaços de fer-ho. I si volem començar a bastir un nou país ho hem d’emprendre amb la màxima comunió amb la ciutadania i amb la mínima distorsió partidària. Segur que ens en sortirem.

El president Artur Mas ha presentat aquest vespre el seu full de ruta cap a la independència.

El president Artur Mas ha presentat aquest vespre el seu full de ruta cap a la independència que té 7 punts clau, que inclouen un replantejament total de la política catalana. La proposta ha estat concreta i amb un calendari inclòs de 18 mesos:

1 Després del 9-N, estem en el tram final del procés: Mas ha proposat per això unes eleccions plebiscitàries excepcionals, que serveixin de consulta. "El 9-N Catalunya va canviar d'estatus", ha recordat. Ara el tram que queda és per aconseguir la independència. Ho ha dit amb aquesta paraula.

2 La comunitat internacional ho ha d'entendre: El president ha insistit que no poden ser unes eleccions com les habituals, sinó que cal donar un missatge clar i nítid a la comunitat internacional. "Els poders constituïts no esperen amb els braços oberts un nou Estat", ha advertit. Cal parlar adreçant-se a ells.

Ha citat dos punts en aquest sentit a preservar, al seu entendre: La idea ha de ser clara sobre la voluntat que Catalunya sigui independent. I cal que la candidatura que ho defensi aconsegueixi per ella mateixa la majoria, ha de mostrar el missatge amb total nitidesa. No valen sumes de retalls, perquè a la comunitat internacional no són valorats.

3 Candidatura inèdita, transversal i excepcional: Mas ha proposat una llista electoral a favor de la independència de caracter transversal, en la qual els partits hauran de fer una passa endarrera. Haurà d'estar formada per persones representatives de la societat civil, especialistes en cada matèria, i d'altres proposades pels partits que hi donin suport. Inclourà una condició: Totes les persones que surtin diputades en aquesta candidatura acceptaran no repetir en les eleccions següents. "Serà un sol cop, com un acte de servei al país". La candidatura tindrà un finançament al marge dels partits que li donin suport.


Jordi Turull, Oriol Junqueras, Lluís Corominas i Artur Mas

4 Què farà el nou Parlament? Si guanya la llista, constituirà el nou Estat. Comunicarà al govern espanyol, a la UE i a la comunitat internacional que té aquesta intenció. I obrirà les negociacions per fer-ho, tan a nivell internacional com espanyol. El govern i el Parlament es dedicaran a fer la transició cap a la independència. I alhora començarà un procés de participació per debatre ja sobre la futura Constitució catalana, a través del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. La majoria haurà de donar suport al govern per a la gestió ordinària. Tot això tindrà un any i mig de vigència. "Tot el procés haurà d'estar conclòs a final del 2016", ha apuntat.

5 Després, eleccions constituents i referèndum: A l'acabar el període d'un any i mig, 18 mesos (final del 2016), el govern del nou Estat convocarà eleccions constituents i un referèndum oficial per validar la independència. En aquesta nova legislatura cada formació política concorrerà per separat i defensarà les seves propostes sobre la Constitució catalana.

6 Pressió per aconseguir la unitat: Mas ha posat tota la pressió per aconseguir la unitat sobiranista. Per això només es convocaran eleccions plebiscitàries, si abans es confirma la llista transversal. Si no és així i cada partit vol defensar la seva proposta socio-econòmica, ha deixat clar que les eleccions llavors seran les habituals quan toca, el 2016. 

7 Mas no repeteix: Mas ha aclarit que si encapçala la candidatura, serà per aquesta legislatura excepcional d'un any i mig dedicada a aconseguir l'Estat de Catalunya. Serà per 18 mesos. Després ja no es tornarà a presentar i es retirarà de la vida política. Amb la qual cosa, a les primeres eleccions posteriors, les constituents, el president serà una altra persona. Mas, però, encara ha anat més enllà, i ha ofert que si per aconseguir la unitat cal que ell passi a tancar la llista hi està disposat. "No hi ha condicions personals prèvies", ha remarcat.

La llibertat comença el dia que perds la por.

La primera victòria, és el formidable gol per l’escaire que Catalunya ha fet a l’Estat espanyol. Després d’amenaçar-nos fins i tot amb la “persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids”, després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l’Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d’un Estat que criminalitza la llibertat d’expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d’intimidació del govern espanyol, els portaveus de l’espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de “costellada”, “botifarrada” i “pallassada”. Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d’observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat “tot un èxit”. Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan descomunal com el de la consulta del 9-N, i la història s’encarregarà de certificar-ho. N’hi ha prou d’observar la ràbia, l’odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud.
Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n’ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s’ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.

Què sumen CiU i ERC?

Hi ha una tesi que corre de fa molt temps sobre els vasos comunicants entre el vot de CiU i el d'ERC segons la qual, més enllà dels nuclis de fidelitat de tots dos partits, hi ha un important gruix de votant que fluctua d'una a altra opció, i que la suma de totes dues sempre acaba donant més o menys el mateix.

Això serviria per als resultats de l'enquesta del CEO, però la de EP apuntaria una tendència a la baixa. La transcendència d'això està en si sumats fan majoria absoluta o no. Per al CEO sí, per a EP no. I això és transcendent perquè si no sumen majoria absoluta és un gravíssim problema per al país i per al procés. Molt greu. De fet seria un dels escenaris letals.

Hi ha una cosa que per a mi està molt clara. La independència només és possible sumant aquests dos grans mons polítics, els dos mons polítics centrals del nostre país, el de l'univers Mas-CiU i el de l'univers Junqueras-ERC. Això fora bo que tothom ho tingués clar i que actués en conseqüència. Cap dels dos mons pot liderar-ho en solitari, perquè no tindrà força per fer-ho. Estan condemnats a entendre's. I poden fer-ho de dues maneres: de manera constructiva, bastint ponts ferms, confiances i complicitats o de manera destructiva, disputant-se l'espai, sembrant el discurs i l'escenari polític de desconfiances i alimentant les diferències com a estratègia de posicionament polític davant qui esdevé un rival.

Jo prefereixo mil vegades el primer escenari. En l'anterior post reclamava, a més, generositat a aquests dos partits, no perquè pactin una suma de sigles, sinó perquè facin un pas al costat i, tot i respectant el seu rol i lideratge, ofereixen compartir una proposta a la societat civil, que és la que ha liderat i portat el procés fins el punt on som ara.

Ara tot ens aboca a unes eleccions que seran les de la independència. Els partits polítics centrals, CiU i ERC, han de ser intel·ligents i generosos, no per pactar entre ells, sinó per oferir un pacte a la societat civil, per fer una cosa diferent, en la que ells hi siguin -evidentment- però al cotat d'altres, per aconseguir canalitzar totes les energies que ha generat el procés fins ara, i que no estan als partits.

Vull acabar amb uns missatges molt clars per a ERC i per a CiU.

ERC

Segons l'enquesta de EP, ERC patiria un cert desgast, atribuïble a la manera com h gestionat el 9N: pel que va fer el 14-O i per tota l'espiral destructiva en la que va entrar i encara ningú sap com ni perquè. Només són unes dades, però marquen una tendència que no es pot ignorar.

Jo no sé si els amics d'ERC són conscients d'una cosa: el seu “despegue” a les enquestes, el que els ha convertit des de fa moltes enquestes en la primera força política en intenció de vot s'esdevé amb un Oriol Junqueras fent un discurs molt diferent al que està fent ara. El discurs que converteix ERC en dipositària d'aquesta alta intenció de vot és el que fa Oriol Junqueras quan se situa com -en paraules seves- “el seu soci més lleial” de Mas. És aquesta visió que trasllada Junqueras la que fa que hi hagi molt votant que li faci confiança, perquè realment, i fins el 14-O és així, és la manera que tenen d'assegurar que CiU farà el que toca, davant els dubtes -als que ara em referiré- que el que passa a can CiU generen entre molta de la gent que prioritza la independència.

Això que dic és així. I el canvi de discurs, d'estratègia, fins i tot d'actitud d'ERC i de n'Oriol Junqueras, abandonant aquell posicionament, crec que pot tenir conseqüències a tots els nivells. Per això crec que és molt bo per a tothom que es recondueixi el més ràpidament possible.

CiU

La situació de CiU és, de fet, la més complicada de tot el panorama polític. És la força majoritària a Catalunya, al Parlament, als ajuntaments... Governa el país. I el President Mas lidera de manera excepcional el procés des de la precarietat del col·lapse del règim autonòmic i la fallida en la que va sumir les finances de la Generalitat l'últim govern tripartit.

CiU i el món de CiU és, a més a més, el que ha anat virant cap a la independència, fins convertir aquesta opció en la majoritària del país. Si el món de CiU no hagués virat, no seríem on som. Però ho han fet. Ho van començar a fer en aquella conferència de l'aleshores líder de l'oposició Artur Mas al Palau de Congressos, la tardor del 2007, quan va situar el dret a decidir com a eix estratègic de la “nova” CiU. Aquella estratègia ha estat molt important, i per a mi és la que explica que el món de CiU hagi pogut transitar cap a les posicions actuals a la velocitat que ho ha fet i sense trencar-se.

Malgrat això, és evident que CiU assumeix pràcticament en solitari el desgast de tot el que està passant.

Per una banda tenim el desgast associat a una responsabilitat de Govern extraordinàriament complicada, difícil, per no dir dramàtica. Però també el desgast associat a un passat sobre el que planen ombres de sospita sobre casos de corrupció, amb el cas Pujol com a autèntic llast. I tot i que penso que la CiU actual i l'actual Govern tenen molt poc a veure amb aquestes històries, el desgast que suposa no és menor, i només cal veure l'ús que en fa l'Estat, hi hagi base (cas Pujol) o no n'hi hagi (com ha estat el cas Trias recentment o en va ser víctima el mateix President durant la campanya 2012).

Però hi ha un altre desgast que pateix CiU, i és el més “curiós”: el desgast derivat dels dubtes sobre la seva voluntat final en relació al procés. Dic que és curiós perquè estem davant la CiU més independentista de la història, amb un Govern que ha liderat magistralment la cita del 9N, que ha anat més enllà del que mai havia anat cap Govern de la Generalitat ni cap President de la Generalitat, però que pateix una fuga de vots cap a una opció refugi que assegura a aquest votant més claredat en relació a la independència.

En un anterior post hi vaig fer referència, avui hi torno perquè al meu entendre és clau des de tots els punts de vista, inclòs també, si CiU vol frenar la fuga de vots que pateix i recuperar crèdit i intenció de vot. I perquè cal protegir com un dels més grans actius del procés el lideratge del President Mas, seré, ferm i amb una gran projecció i credibilitat internacional. CiU ha de fer dues coses, i no té excusa per no fer-les, ni té cap sentit que no les faci. Per això crec que ho faran:

- situar de manera clara, amb totes les lletres, la independència com a objectiu polític i explicar el programa i la manera com vol arribar-hi. Crec que després de la brillant gestió del 9N és el moment que CiU assumeixi els resultats de la consulta com a propis, i que faci explícit el seu compromís polític de gestionar que Catalunya esdevingui un Estat independent, que és el que de manera inequívoca van votar els catalans el 9N. Cal fer-ho i cal fer-ho sense dilacions ni metàfores. Si CiU no parla de la INDEPENDÈNCIA com el que és, el seu gran objectiu polític com a formació i el del país, la cagarà, perquè ningú no ho entendrà. Ni jo.

- apartar Duran d'una vegada i per totes. Duran és un llast horrorós per al President, per al Govern, per a CiU i per al procés. No aporta RES i tot el que fa i diu és 100% desgast: desgasta les opcions i suports electorals de CiU, desgasta la credibilitat del President i la feina que es fa i desgasta el procés. Cada cop menys, cert, perquè cada cop és més irrellevant, però tot el que ha fet i dit durant tant de temps, ha cansat tant a tantíssima gent que l'única solució que té CiU és desfer-se'n. Apartar-lo. O ho fa ell o que ho faci algú o tots (President, CDC i Unió). Si Duran segueix enredant per allà, malament. Perquè Unió és necessària, i Unió pot fer i ha fet molta feina. Però Duran no. Unió ha de seguir, amb tota la seva gent compromesa amb la independència, que són la majoria, però Duran no pot seguir.

El declivi d’aquell imperi espanyol.

Aquesta actitud tant prepotent, aquesta obsessió de control, de fer-ho passar tot per la llei de l’embut, entre altres causes, per descomptat, són alguns dels motius claus per entendre el declivi d’aquell imperi. Heus ací, territori a territori, aquest procés d’independència que començà al segle XVI i que encara dura. Només cal llegir alguns dels paràgrafs dels seues himnes nacionals per constatar la fam de llibertat i les ànsies d’alliberar-se d’un imperi que, com una sangonera, els espoliava, empobria i els suplantava la identitat.

Un: Flandes (1581-1648). La independència dels Països Baixos vingué després d’una sagnant guerra que es va caracteritzar per la crueltat del duc d’Alba a imposar les idees del catolicisme i perseguir el protestantisme.

Dos: Portugal (1640). Després d’una insurrecció, els lusitans proclamaren la independència, que havien perdut quan Felip II la incorporà a l’imperi, manu militari, per una accidentada extinció dinàstica.

Tres: Colòmbia (1810-1824). "Independencia" grita el mundo americano [...] A orillas del Caribe hambriento un pueblo lucha [...] La independencia sola el gran clamor no acalla; si el sol alumbra a todos, justicia es libertad.

Quatre: Paraguai (1811). “Paraguayanos, República o la Muerrrte”, diu el seu himne.

Cinc: Veneçuela (1810-1823). Simón Bolívar, aprofitant que Josep Bonaparte, germà de Napoleó, havia accedit al tron espanyol, proclama la independència.

Sis: Argentina (1816). “¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? [...] Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener, a estos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer”.

Set: Xile (1818). “Dulce Patria, recibe los votos con que Chile en tus aras juró, que o la tumba serás de los libres, o el asilo contra la opresión”.

Vuit: Perú (1821). L’anomenada Expedició Llibertadora, encapçalada pel general argentí José de San Martín, poclamà la independència. “Largo tiempo el peruano oprimido la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre largo tiempo en silencio gimió. [...] Todos juran romper el enlace que natura a ambos mundos negó, y quebrar ese cetro que España reclinaba orgullosa en los dos”.

Nou: Costa Rica (1808-1821). “Cuando alguno pretenda tu gloria manchar, verás a tu pueblo, valiente y viril la tosca herramienta en arma trocar”.

Deu: El Salvador (1808-1821). “Desde el día que en su alta bandera con su sangre escribió: ¡¡Libertad!! Libertad es su dogma, es su guia que mil veces logró defender; y otras tantas, de audaz tirania rechazar el odioso poder”.

Onze: Guatemala (1808-1821). “Nuestros padres lucharon un día encendidos en patrio ardimiento, te arrancaron del potro sangriento y te alzaron un trono de amor”. Líders religiosos i els criolls, tenint com a referència la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, posen fi al domini espanyol a Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica i Panamà.

Dotze: Hondures (1808-1821). “Por tres siglos tus hijos oyeron el mandato imperioso del amo; por tres siglos tu inútil reclamo en la atmósfera azul se perdió; pero un día de gloria tu oído percibió, poderoso y distante que allá lejos, por sobre el atlante indignado rugía un león”.

Tretze: Nicaragua (1808-1821). “¡Salve a ti, Nicaragua! En tu suelo, ya no ruge la voz del cañón”.

Catorze: Panamà (1821). “Alcanzamos por fin la victoria en el campo feliz de la unión; con ardientes fulgores de gloria se ilumina la nueva nación”.

Quinze: República Dominicana (1821-1865). “Y el incendio que atónito deja de Castilla al soberbio león, de las playas gloriosas le aleja donde flota el cruzado pendón [...] Nuestros campos de gloria repiten libertad! libertad! libertad!”

Podemos, fet i fet, és pur iberisme.

Podemos, fet i fet, és pur iberisme. Torejar dialècticament, portar cueta, parlar de ‘la casta’… No és en Manolete, és en Pablo Iglesias…; un senyor que parla molt bé i mostra molta convicció, una convicció que arrossega, és ben cert, però que només pot ser un altre pas cap a la ximpleria de sempre. Podemos vol ressuscitar els somnis que l’esquerra va vendre en els outlets que la dreta va deixar construir amb les reformes de la llei del sòl. Podemos no és res més que una opció política que no està ni a l’esquerra ni a la dreta sinó amunt, cap el cel que invoca, cap el platonisme de les belles promeses de la democràcia, que només poden fer que sempre ser incomplertes. 

És bastant obvi que tots voldríem plena ocupació, treballar menys, cobrar més, habitatge digne, flors a les finestres i trens molt puntuals. Tothom té somnis humits. Jo, per exemple, voldria una casa més gran, plena de gats i de rellotges de cucut. Per aconseguir això, però, he de vendre més llibres dels que vostès estan disposats a comprar-me. Què hi farem. 

Podemos voldria que tot anés millor, i és ben cert que totes les coses es poden fer millor…: però per recordar-nos això no necessitem cap partit polític (quan es perd la noció d’exigència ens acabem trobant amb tot això). I aquest és el paper de Podemos, i fins aquí allò que em sembla que poden oferir… Que ‘Podemos’ és obvi; a mi em sembla que la seva actitud és més pròpia d’un venedor de remeis contra la disfunció erèctil que no d’un partit polític seriós (perquè d’això —de seriositat— ja no en queda gaire, el PP n’ha esgotat els últims pòsits). 

I, a més, reprodueixen el vell vici nacionalista espanyol: ens reiteren que Catalunya no hauria de decidir sola… Els problemes de país no els capten; només veuen ‘desigualtats’ i martingales antipoder —justificadament ressentides—, quan del que es tracta és d’agafar el poder i de repartir-lo perquè tothom sigui responsable de la seva carcanada. 

Hi haurà gent, a casa nostra, que se sentirà temptada per Podemos, animada pel PP i les seves repressions. Fins i tot a la dreta ja entonen en veu baixa allò que ‘Antes Podemos que rota’, en referència a l’oportunitat de capficar Espanya en aquesta tessitura —abans que veure-la separada de Catalunya. 

Que el sobiranisme no s’emboliqui amb això; si ho fa, quedarem empantanegats una bona temporada provant de fer no sé quines reformes fiscals, batallant amb la llei de partits, amb la llei electoral i en les normes de l’escala de veïns. Primer serà arreglar l’antena comunitària que no Catalunya. 

Podemos proposarà —si guanya— una reforma constitucional que l’esquerra haurà d’acceptar i que la dreta haurà de signar per a no perdre pistonada. El PP s’haurà de reformar o desaparèixer dividit cap a la dreta, amb els seus propis puritans. La ruptura de Podemos amb l’Espanya de sempre no és la nostra; que ens vulguin confondre és només un símptoma més del galimaties general. La gent ha exigit moviment, i a Catalunya se li ha donat sobiranisme. Només si el sobiranisme comença a decebre, Podem (os) tindrà la seva oportunitat, en la qual ja hi xapotegen, però, els nostres decebuts de tota la vida. Per sort, quan els sobiranistes comencen a fer el ximplet, surt amb PP amb alguna maniobra i ens arregla les coses. 

DUI ( Declaració Unilateral d'Independència). Seny, si us plau.

Des de fa uns dies s'ha endegat una campanya a les xarxes socials de defensors de la DUI ( Declaració Unilateral d'Independència).

Fins i tot he arribat a llegir que qui no defensava la DUI no era independentista o que la única manera d’obtenir la independència és la DUI.

La primera pregunta que em faig és: Perquè ara aquesta campanya quan fa més de mig any que el Consell Nacional per a la Transició va redactar un full de ruta, en el que tothom hi va estar d’acord, i on la DUI apareixia com a darrera opció?.

Fins ara s’ha complert amb totes les passes del full de ruta, ni una més ni una menys... Pas segur i ferm.. Perquè aquest interès en canviar-ho?

La única explicació que hi trobo és mirar de fer trencadissa i no complir en el punt que ara ens toca en el full de ruta: Anar, en llista conjunta a les plebiscitàries.
Aquest punt no és per prendre-ho a la lleugera...

El Consell Nacional per a la Transició va insistir en aquest punt per dos motius: 1-. Una llista única obté més escons i és més fàcil garantir la victòria 2-. En el mateix acte donem recolzament al govern de transició.

Anar per separats implica que, dels 1.800.000 vots, tindrem menys de 1.300.000 vots útils ( hi haurà vots que aniran a formacions sense representació i d’altres que es perden per la llei d’Hondt a l’anar separats). Segons com es reparteixin aquests vots en el territori, podríem parlar d’una possible derrota. No cal garantir el tret? Dons el full de ruta ens deia com... Difícil d’entendre que algú vulgui anar per separat.

I ara toco la DUI ja que, pel que veig, volen utilitzar-la com l’argument per a que no existeixi aquesta llista única ( les campanyes no es fan així perquè sí).
El full de ruta, en el que estava tothom d’acord ( CDC, ERC, Cups, ANC, Omnium, etc), indicava molt clarament que la DUI era la darrera opció.

En primer lloc per a fer una DUI es necessita un préstec igual a un any de Pressupost de la Generalitat més la meitat de tots els pressupostos municipals de Catalunya. Per a que algú doni un préstec d’aquestes característiques no val allò de dir : “ Hola, Soc Catalunya, em doneu un préstec?”... Qui el demani, és com qui té un pis i no te ingressos.. El banc li donarà diners per a un préstec? Només si ha demostrat tenir un bon sistema de gestió. De fet, qui parla de DUI sap que no tindrà aquest préstec.

Perquè cal el préstec? Perquè s’ha de pagar a funcionaris i el funcionament del país, ja que, Espanya tancarà d’immediat l’aixeta... Però no era Espanya qui es quedava els diners? Sí, però el 80% s’ho emporten un cop a l’any, és a dir que no el tindríem a la mà.

Hi ha qui diu que, amb l’hisenda pròpia en tindríem prou. L’hisenda pròpia ja hi és, i pocs l’hem utilitzat per a fer la declaració de renda, però aquesta hisenda necessita dades per a quadrar les declaracions que es presenten. Aquestes dades no les té cap organisme català. És a dir, que als dos anys de funcionament, començaria a rutllar ( una altre cosa és que hi hagi un acord i l’estat espanyol et faciliti aquestes dades).

Hi ha qui diu que es poden nacionalitzar bancs... El que no saben és que, avui en dia el diner és electrònic... Fugida de capitals i no tindríem ni un duro, és més, totes les empreses marxarien per aquesta nacionalització.

La DUI implicaria la bancarrota d’Espanya, que passaria a tenir un deute del 126% del PIB... Però els efectes de la quiebra els tindria al cap d’un any, no al dia següent, on només li afectaria la prima de risc i les possibles inversions. Cosa que implicaria que la UE hagués d’injectar fons a l’estat espanyol.
Aquí vull fer un parèntesi: Realment creieu que la UE intervindrà quan Catalunya tingui un préstec i Espanya estigui quebrada?... Jo crec que no son pas tan tontos i ho faran abans, oi? ( per això la DUI és una amenaça només).

Però seguim amb la DUI... Imaginem que no s’ha demanat el préstec i es tira pel dret... La UE i Espanya només han d’esperar un mes per a que Catalunya demani tornar a Espanya, ja que es trobaria sense cap tipus de liquides.
A part, imaginem que algú té el préstec ( precisament els que parlen de la DUI saben ja a dia d’avui que no disposen d’aquest préstec), i tira pel dret... També ens vendrà un discurs radical de que no vol negociar res amb Espanya i que s’enfonsi (això també ho he llegit)?... Suposo que llavors li explicaran als prop de 500.000 aturats que es crearien, oi? ( encara exportem el 23% a Espanya).

Alguna resposta que he sentit és: “ Quan ens hi trobem ja buscarem solucions” ... Això no és un joc. S’ha de proposar coses que realment es pugui fer.

Hi ha molta gent amb la que juguen fen confondre termes... Declaració d’Independència no és una DUI. La DUI implica trencar amb tothom, no així la Declaració d’Independència que es pactada.

De fet algú et treu tot el llistat de països independitzats a Europa durant el segle XX... I enganya dient que va ser mitjançant una DUI en tots els casos. Doncs no, o va venir pactat o va venir fruit d’una guerra mundial o del país o s’hi estava. Mireu la història de Noruega i a veure on trobeu una DUI... Només hi ha un cas de DUI sense que l'estat central estiguès en guerra que és el Kosovo... I ja veieu com van econòmicament...

També donen noms d’economistes que diuen recolzar la DUI... Ni el Sala i Martín, ni l’Elisenda Paluzie parlen de DUI, parlen d’una Catalunya independent molt i molt viable però tots sense la DUI. Sense el préstec no és viable i amb el préstec ens deixa una motxilla important.

La DUI no és un pas obligat per a la independència d’un país, és una manera d’arribar-hi.

Què defensa el Consell Nacional per a la Transició? Doncs fer plebiscitàries en llista única i fer una Declaració d’intencions. Les plebiscitàries serien la ratificació del 9N, ara ja amb garanties democràtiques i reconeixement internacional, cosa que faria que la UE intervingués com a mediador ( és el pas que en el full de ruta s’indica com a negociació). La negociació i la posada a punt del nou país és un tràmit que duraria entre 1 i 2 anys.

Amb tot això.... Perquè ara aquesta campanya a favor de la DUI?... Ho deixo a la interpretació de cadascú però.... Anar amb la DUI al cartell és donar arguments ( i ara sí serien veritat) als unionistes.... I, evidentment... Comportaria anar per separat a les plebiscitàries...

Esperem que el seny i el bé del país estigui per sobre d’alguns interessos de partit i es compleixi el full de ruta que es va acordar entre tots.

Gràcies, gràcies, gràcies!!!

Gràcies, gràcies, gràcies!!!

Una setmana després del 9N, analitzant-lo “en fred”, només podem dir-vos Moltes gràcies!!

Gràcies als qui vau ser protagonistes en primera línia com a voluntaris; sense el vostre esforç i implicació inequívoca, el 9N no hagués estat possible. La nostra admiració pel gran compromís que vau demostrar a fer tot el possible per a col·laborar en aquest procés participatiu i fer, amb la vostra participació que la jornada fos un èxit.

Gràcies als qui vau anar a votar; la vostra sola presència va contribuir a fer del procés una cerimònia de país, un dia històric per a Catalunya, una jornada en què, es va posar de manifest la unitat i l’enfortiment de tot un poble.

Gràcies als Convergents, que des d’un espai o des d’un altre, vàreu participat en la jornada. La fita era molt important però, tot i els entrebancs, el poble de Catalunya va poder manifestar a les urnes quin és el futur que volem pel nostre país. Com a convergents hem de sentir orgull de la feina feta.

I com no, Gràcies al President Mas i tot l’equip de Govern; sense el seu lideratge, claredat d’idees i compromís amb tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país, la consulta no hagués estat possible.

I també, perquè no, Gràcies als qui no vau ser-hi; formant part d’aquest meravellós país al que vivim, demostrant que sabem fer conviure de manera pacífica i civilitzada diverses formes de veure les coses. Per a vosaltres, farem un darrer esforç (o els que calguin), per a explicar-vos que la millor alternativa a la situació actual és un estat independent. Us explicarem com imaginem aquest nou país, i us explicarem que el que volem fer és necessari i és possible.

El passat diumenge 9N, va esdevenir un dia gran, gran per la història, gran per la llibertat del nostre país però sobretot gran per la democràcia. Els espais de votacions eren rius de gent i de vots que sense la vostra aportació no hagués estat possible.

Per tot això, us volem agrair molt especialment la vostra dedicació i implicació en aquest procés. A tots vosaltres: Gràcies!!

Tenim la llibertat a les nostres mans. Ara hem de tenir el cap fred i el cor calent per aconseguir allò que diuen que és impossible.

Rajoy i el PP, tocats pel 9-N.

I és que al 9-N van confluir un seguit de factors que van sumar a favor del crit unànime pel dret a poder decidir el futur polític del país. Des d’un lideratge sòlid i serè del president de Catalunya, Artur Mas; passant per la unió política de CiU, ERC, ICV i CUP; fins a la força d’una societat civil impulsada per 2.305.290 votants, i canalitzada a través d’Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalunya (ANC).

La impotència d’un Estat desorientat i superat pels fets ha donat la volta al món. EI mateix món, en canvi, que ha vist la convicció i decisió d’una gentada que desafiant-ho tot van convertir una votació popular en una autèntica festa. Contra la prohibició, llibertat; contra el silenci, la veu; contra la democràcia, les urnes. 

El 9-N ha deixat tocat l’Estat perquè no ha pogut fer complir les seves imposicions; ha deixat tocat Rajoy perquè ha aparegut a ulls de l’opinió pública com un polític feble incapaç de negociar per evitar quedar en evidència. Rajoy ha plantejat malament el procés del 9-N des de bon començament, de tal manera que al final, acabés com acabés, acabava malament per Espanya. Però el 9-N també ha deixat tocada una llei que no s’ha pogut fer complir. I una llei que no es pot fer complir és sinònim d’una llei inútil. Com ha dit algú, la llei no pot anar contra els drets. I sembla que això ja ho comencen a tenir clar (com a mínim tenen molts dubtes) els fiscals del TSJC. Per últim, el 9-N ha deixat tocat el PP, ha afeblit el PP a Espanya i a Catalunya; i ha generat mala maror entre Rajoy i el PP català. Alícia Sánchez-Camacho volia contundència, ma dura, prohibicions, presència policial... mentre el líder del PP va optar, al final, per no fer res.

El país ha demostrat que comença a estar madur per plantejar-se empreses potents i mirar lluny. Ara toca als Mas, Junqueras, Herrera, Fernàndez... és a dir, CiU, ERC, ICV i CUP no esgarrar l’invent. Caldrà fer eleccions ben aviat que hauran de ser plebiscitàries. Però no es poden fer uns comicis de forma precipitada. Diu el conseller de la Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, que Mas podria anar en solitari a les eleccions, però seria molt més potent fer una llista de país. Seria imparable; seria un missatge internacional inapel·lable; seria un senyal inequívoc de la voluntat dels nostres líders d’anar per la via correcta, i seria la millor picada d’ull a una societat catalana que espera un projecte engrescador. I tot això, sabent que Rajoy només pot fer dues coses, avenir-se a pactar una sortida democràtica per Catalunya o fer el ridícul davant tot el món.

1.350 milions d'euros que ho pagarem tots,quina vergonya.

En un temps rècord, el govern espanyol ha aconseguit reunir els diners a través de l’acció concertada d’onze bancs i així poder pagar trinco-trinco. 1.350 milions d’euros de cop, no fos cas que Florentino no tingués cash per pagar el lloguer. Per al 2015 el govern espanyol està tramitant uns pressupostos en què el capítol per a persones amb dependència és, en total, 1.177 milions d’euros. La partida d’inversions per a Catalunya és la xifra ja sabuda de 1.072 milions d’euros. Tant en el Sistema d’Atenció a la Dependència com amb Catalunya les xifres són previsions pressupostàries, és a dir, després caldrà anar a comprovar si s’han executat; en el cas de Florentino no: ja s’han cobrat. I caldrà comprovar-ho perquè, per més inri, la llei de Dependència és una d’aquelles competències que l’Estat ha traspassat a les autonomies amb un finançament absolutament insuficient. Es traspassen competències amb un cost molt elevat, se les dota de pocs recursos i llavors la Generalitat ha d’endeutar-se per poder-les satisfer. Heus ací com es genera el forat de les administracions autonòmiques i llavors es crea el pervers mecanisme del FLA (et deixo uns diners que són teus i te’n cobro interessos) 

Però si el finançament ja és escàs d’origen, en els últims anys s’ha vist especialment agreujat. Entre el 2013 i el 2014, l’Estat ha retallat 936 milions d’euros els diners traspassats a les comunitats autònomes per aquesta matèria. I qui ha acabat patint aquesta retallada? La persona depenent i la seva família. La Generalitat li comunica que pot rebre unes ajudes, l’afectat hi compta i a l’hora de la veritat l’Estat tanca l’aixeta. A la persona depenent se li endarrereix o suspèn l’ajuda i la Generalitat queda com a deutora. I tot per 936 milions d’euros repartits entre totes les administracions autonòmiques, 400 menys dels que s’han pagat de cop a ACS.

S’ha dit que aquests 1.350 milions d’euros els acabaran pagant tots els ciutadans de l’Estat en els pròxims 30 anys. Tots? No. Els bascos i navarresos no. Com que Euskadi i Navarra tenen un sistema fiscal propi, els seus governs decideixen en tot moment quins conceptes cobren a través dels seus impostos. També tenen competència pròpia en la gestió financera de la Llei de Dependència, de manera que els afectats tampoc noten igual les penúries econòmiques de la cosa pública. I a sobre ara fa un mes i mig, els governs espanyol i basc han pactat, ras i curt, que la Llei Wert no s’apliqui a Euskadi. La imposició del castellà com a llengua vehicular no serà obligatòria al País Basc. A Catalunya s’intenta que sigui així però situant la consellera Rigau al límit de la llei. A Euskadi es fa igual però certificat per la llei. No critico que a Euskadi gaudeixin de tot plegat (la no aplicació de la norma Wert i la no asfíxia financera), és més, millor per a ells. Però aleshores que no ens vinguin amb la cançoneta de la llei igual per a tothom i la indestructible unitat d’Espanya. Pel que convé, aquests dos principis es poden passar per l’entrecuix constitucional. I aquest és l’Estat en què ha tocat viure als catalans: siguis d’on siguis, parlis la llengua que parlis, votis el que votis. Perquè sí, encara que diumenge passat votessis No, Sí-.No, Sí-Sí, o siguis de la suprema majoria silenciosa, des del 9N fins avui dissabte, els ciutadans catalans (insisteixo, tots) han aportat a l’Estat 135 milions d’euros en concepte de dèficit fiscal. 135 milions que ja no veuran mai més. En cinc dies, una desena part del què ha cobrat Florentino Pérez. 135 milions d’euros de menys que han pagat els catalans, amb independència de si són dependents, independents, dependentistes o independentistes.

Contra la Renda Garantida Ciutadana.

Una multitud d’associacions estan promovent una Iniciativa Legislativa Popular per portar al Parlament un projecte de llei que obligaria la Generalitat a pagar a cada persona major de 18 anys la quantitat que li falti per assolir uns ingressos anuals de 7.968€. L’objectiu és rescatar tots els catalans que es troben sota el denominat “llindar de la pobresa”, la xifra dels quals s’ha disparat des del començament de la crisi.

Simpatitzo amb aquest objectiu perquè em repugna la desigualtat i comparteixo la convicció que és necessari que els poders públics s’impliquin a fons per limitar-la, incloent l’auxili als ciutadans que es troben en situació d’indefensió econòmica. Ara bé, la solució que es proposa em sembla un gravíssim error. Per diversos motius que procedeixo a explicar sintèticament:

1. La mesura tindria caràcter complementari. Això implicaria que ingressarien exactament el mateix un ciutadà que no treballés en absolut i un altre que ho fes cinc dies per setmana dotze mesos l’any en feines eventuals al salari mínim interprofessional. Òbviament, ningú no estaria disposat a treballar per aquest salari o a acceptar contractes a temps parcial encara que estiguessin millor remunerats.

Per solucionar aquest efecte pervers, en algun país s’ha proposat que la renda garantida no fos complementària, sinó que la rebés tothom independentment dels seus ingressos. Ara bé, aquesta solució exigiria un volum impossible de recursos.

2. La mesura beneficiaria a totes aquelles persones que visquessin “legalment” a Catalunya. Això inclouria tots els ciutadans de la Unió Europea que decidissin establir-s’hi, i, pel que fa als extracomunitaris, ¿com podríem resistir la pressió del crit “papers per a tothom”? En definitiva, ¿com podríem evitar una immigració massiva dels uns i dels altres?

3. El projecte diu que es tracta de “desenvolupar la promoció de la persona i el seu empoderament i la millora de les condicions que l’han dut a requerir la prestació”, i “de [...] promoure la participació, la implicació i el compromís de la ciutadania des de la complicitat i la coresponsabilitat”. Tanmateix, el dret a percebre la renda “no està condicionat a l’obligació de participar en cap tipus d’activitat d’inserció laboral o social”. Això em sembla una enorme contradicció. No es pot exigir res a qui està desvalgut, però a qui no ho està em sembla que, si se li dóna peix, se li ha d’exigir que aprengui a pescar.

4. La memòria justificativa del projecte declara que la mesura “haurà de generar [...] cohesió social”. És indubtable que la lluita contra la pobresa és fonamental per guanyar cohesió social, però seria inevitable que una part dels beneficiaris se n’aprofitessin per deixar d’esforçar-se i viure a l’esquena de la societat. Els casos serien molts o serien pocs, però sense cap mena de dubte exercirien un efecte corrosiu sobre l’actitud del contribuent envers els impostos. Exactament com ho fa cada escàndol de corrupció política.

5. El projecte de llei estableix que dues persones tindrien dret a una quantitat superior si no formen part d’una unitat familiar, que és tant com incentivar la seva desintegració. Es tracta d’un efecte pervers similar al que tenia l’ajut a les mares solteres vigent als EUA durant molts anys, una política que va consolidar la desestructuració familiar de certes comunitats.

6. Finalment, la dimensió pressupostària. La memòria que acompanya el projecte de llei no estima el seu impacte, però la proposició estableix que el dret a la renda garantida “en cap cas es pot condicionar a raons de caràcter pressupostari”. És a dir, que la Generalitat hauria de pagar-la a tothom passés el que passés... òbviament sacrificant altres programes, i el gruix, inevitablement, hauria de sortir de les partides més importants: la sanitat i l’ensenyament públics.

Aquest últim punt porta a una reflexió de caire més general. Un dels grans dilemes que hem d’enfrontar és quina mena de societat volem construir: si una amb serveis públics potents, que exigeixen impostos alts i molta disposició a pagar-los per part dels contribuents, o una societat amb impostos baixos, serveis públics febles i mesures pal·liatives envers els pobres. La primera opció passa per incentivar tothom a esforçar-se, i, precisament perquè vull una Catalunya igualitària i justa, em sembla que el projecte de Renda Garantida Ciutadana és un pas en la direcció equivocada.

 

 

 

 

 

Una jornada històrica 9N2014.

Després d’una jornada històrica, el poble català va respondre tot i els pals a les rodes que es van posar des de Madrid.

Realment coincideixo amb el President que el triangle entre Govern, Voluntariat i Associacions ha estat perfecte i ens marca el camí a seguir, ho vaig sentir d’ell i ho vaig sentir de la Carme Forcadell : Junts.

Vaig estar veient els comentaris a les xarxes d’aquells que defensen la unitat amb Espanya, curiosament, la majoria dels que parlen per aquestes xarxes no van anar a votar. Si mentre es parlava de si independència Sí o No, els que defensen aquesta unitat amb España no tenien cap argument cert ( podien dir moltes coses però fora d’Espanya tenen molt clar que no és així tal i com ratifiquen els dos únics informes neutrals que hi ha que, per cert, seguint utilitzant la mentida, a mi més d’un unionista em va dir que hi havia molts informes internacionals en contra de la independència i, evidentment, encara els estic esperant), ara miren de confondre amb la participació.

A totes les votacions, sigui consulta, referendum, eleccions, el que sigui, hi ha, per desgràcia un elevat percentatge de no participació. De fet, si hem de tenir en compte una participació molt i molt alta, hauríem de parlar d’un 70%.

Si agafem el resultat del SI SI i el posem a qualsevol acte amb urnes celebrat a Catalunya, implica una victòria amb el 68% com a mínim ( perque depèn de la participació). Per això la jornada va ser un gran èxit, primer per la participació i, després, per un resultat que ens farà anar més ràpid cap endavant.

A aquests senyors que defensen la unitat amb Espanya sense tenir en compte què diuen a l’estranger i que ara volen ridiculitzar el resultat, jo els diria que a les darreres eleccions a la Generalitat, el vot total va ser de 3.650.000 vots i que el resultat d’ahir implica una victòria pel 50% pel SI SI, havent escrutat només el 80% amb la projecció que indicava abans del 68%. Es clar que, a aquesta dada hauríem de sumar aquells Si i en blanc, i a molt vot ALTRES de gent que va introduir una butlleta sense complimentar junt amb una altre amb el SISI ( va ser el 100% dels casos, per exemple, a Vallgorguina).

Va ser un èxit i això ho demostra la cobertura internacional i els comentaris que hi ha a tot el mon al respecte.

És curiós que mentre el mon queda enlluernat pel nostre esperit democràtic, a Espanya es mira de ridiculitzar... És evident que no han aprés res.

És el resultat d’un estat que no ha tingut gaire temps de democràcia a la seva història.