La llibertat comença el dia que perds la por.

La primera victòria, és el formidable gol per l’escaire que Catalunya ha fet a l’Estat espanyol. Després d’amenaçar-nos fins i tot amb la “persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids”, després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l’Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d’un Estat que criminalitza la llibertat d’expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d’intimidació del govern espanyol, els portaveus de l’espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de “costellada”, “botifarrada” i “pallassada”. Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d’observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat “tot un èxit”. Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan descomunal com el de la consulta del 9-N, i la història s’encarregarà de certificar-ho. N’hi ha prou d’observar la ràbia, l’odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud.
Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n’ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s’ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.