Em consta que hi ha persones importants dins del seu partit que no han vist bé el fet que vostè s'alcés visiblement per criticar els dos noms per a la nova formació política que havia proposat la direcció...Hem de contextualitzar el congrés com un acte fundacional on totes les persones que hi participaven estaven cridades a intervenir-hi. No crec que tingui més importància que aixequés el dit jo o que ho fes algú altre.
Home, no és el mateix que aixequi la mà un militant qualsevol que algú que ha estat portaveu del partit i que té dos càrrecs institucionals de primera magnitud.
Doncs jo reivindico que sigui el mateix.
Sí, però en aquell congrés van passar coses que no havien passat mai en un congrés de CDC. De fet, ni tan sols en els dels altres partits.
Però és que no estàvem en un congrés de CDC i aquesta és la gran diferència. D'aquí la importància d'aquests tres dies. Comencen amb un esperit crític i acaben amb un acte de responsabilitat. És interessant que des de l'inici hi hagi la responsabilitat d'aprovar unes bases, un reglament que ens pugui servir de cara al futur. El congrés ha servit per fer entendre a tothom que hi ha moltes persones que hem tancat una etapa i n'obrim una de nova.
Els socis de Demòcrates estan molt enfadats amb vostès pel nom. Es queixen que no se'ls va fer ni tan sols una trucada.
Si creiem en processos democràtics que van de baix a dalt, no podem preveure què voldran les bases, ni podem dirigir-ho. Era impossible avançar el que passaria perquè no ho sabia ningú. Puc entendre la queixa, però també és cert que hi ha un munt de partits registrats amb la paraula "demòcrata". Quan hi hagi escollits president, presidenta i la direcció del partit, es treballarà amb la marca per diferenciar-la de Demòcrates de Catalunya.
martes, 19 de julio de 2016
El gran actiu que ha de recuperar el nou Partit Demòcrata Català és la credibilitat.
CDC va néixer l'any 1974 com una força humanista, nacionalista que s'inspirava en la socialdemocràcia sueca. Durant 42 anys, Convergència ha aplegat democratacristians, liberals, socialdemòcrates i conservadors; han confiat en el partit catalans de pedra picada i catalans d'adopció; nacionalistes, independentistes i autonomistes; empresaris i treballadors; joves i grans. El gran actiu de Convergència no era (sobretot) el seu posicionament ideològic, ni el seu posicionament com a partit de govern, i per tant, de poder. El seu gran actiu ha estat la seva credibilitat. La gent se l'ha cregut; ha cregut en el que ha predicat i en el que ha promès. Ha cregut en el que deien que era possible i l'han cregut quan ha dit que era impossible... Credibilitat. L'ADN invisible dels convergents era aquella química que permetia que les seves propostes sintonitzessin amb una majoria social que no volia ser enganyada.
Certament, els canvis que hi ha hagut a Catalunya durant els darrers anys ho han sacsejat tot. El procés sobiranista ha dinamitat el tauler polític, ha escombrat PSC i CiU com a forces hegemòniques i ha enlairat moviments populars i esquerrans com Catalunya Sí que es Pot (Podemos); antisistema com la CUP o independentistes clàssics com ERC; i ha enfilat com a primer partit de l'oposició al Parlament una formació desacomplexadament unionista que aspira a esgarrapar espai tant al PP com al PSOE com com és Ciutadans. És en aquest context que Convergència canvia de pell i esdevé -ningú diu que el nom sigui el definitiu- Partit Demòcrata Català.
El PDC és la sublimació del canvi generacional radical impulsat pel president Artur Mas a CDC; és el canvi de pell que faci oblidar els Pujol, els Millet i companyia; és una nova fornada de polítics joves com Marta Pascal (1983), David Bonvehí (1979), Albert Batet (1979), Lluís Guinó (1969), Marc Castells (1972), Lluís Soler (1983) o Elsa Artadi (1976) futurs pesos pesants del partit. Gairebé cap d'ells havia nascut quan hi va haver el Maig Francès o la Primavera de Praga; quan van executar a garrot vil Salvador Puig Antich; quan es va produir el cop d'Estat contra la Xile de Salvador Allende o quan hi va haver la Revolució dels Clavells, a Portugal (Abril del 74, cantava Lluís Llach). És a dir, els grans referents d'una generació de polítics que ha governat Catalunya i Espanya fins avui. Aquests joves dirigents del PDC fins i tot els sona a història la fundació de CDC.
Amb tot, si bona part de l'espectre ideològic català està ocupat, quin hauria de ser el gran actiu del Partit Demòcrata? Només en té un: la credibilitat. CDC es va fer un espai polític quan ningú apostava per aquella formació nova per la seva credibilitat, per parlar com la gent normal del carrer, amb un llenguatge intel·ligible. La CDC que va derrotar el socialisme de Joan Reventos va saber arribar als catalans amb credibilitat en el discurs, en la comunicació, en la gestió i en els objectius. Fins i tot van saber fer creïble la seva calculada ambigüitat.
El gran repte dels Marta Pascal, David Bonvehí, Santi Vila o Mercè Conesa es continua dient credibilitat. Ser percebuts com polítics allunyats de la falsedat, la mentida i l'engany als catalans; que no sucumbeixen al gran mercadeig on tot es compra i es ven a preu de saldo; que saben el que fan i per què ho fan; que l'ambició no pot ser mai sinònim d'inconsciència. El gran actiu que ha de recuperar el nou Partit Demòcrata Català és aquest, el de la credibilitat. De fet, la porta en el seu ADN polític, i ara solament ha de modernitzar-la, actualitzar-la. I en aquest viatge ningú no hi sobra perquè el demà es construeix sobre la solidesa del present representat pel president Puigdemont i sobre l'experiència personalitzada en el president Mas.
Certament, els canvis que hi ha hagut a Catalunya durant els darrers anys ho han sacsejat tot. El procés sobiranista ha dinamitat el tauler polític, ha escombrat PSC i CiU com a forces hegemòniques i ha enlairat moviments populars i esquerrans com Catalunya Sí que es Pot (Podemos); antisistema com la CUP o independentistes clàssics com ERC; i ha enfilat com a primer partit de l'oposició al Parlament una formació desacomplexadament unionista que aspira a esgarrapar espai tant al PP com al PSOE com com és Ciutadans. És en aquest context que Convergència canvia de pell i esdevé -ningú diu que el nom sigui el definitiu- Partit Demòcrata Català.
El PDC és la sublimació del canvi generacional radical impulsat pel president Artur Mas a CDC; és el canvi de pell que faci oblidar els Pujol, els Millet i companyia; és una nova fornada de polítics joves com Marta Pascal (1983), David Bonvehí (1979), Albert Batet (1979), Lluís Guinó (1969), Marc Castells (1972), Lluís Soler (1983) o Elsa Artadi (1976) futurs pesos pesants del partit. Gairebé cap d'ells havia nascut quan hi va haver el Maig Francès o la Primavera de Praga; quan van executar a garrot vil Salvador Puig Antich; quan es va produir el cop d'Estat contra la Xile de Salvador Allende o quan hi va haver la Revolució dels Clavells, a Portugal (Abril del 74, cantava Lluís Llach). És a dir, els grans referents d'una generació de polítics que ha governat Catalunya i Espanya fins avui. Aquests joves dirigents del PDC fins i tot els sona a història la fundació de CDC.
Amb tot, si bona part de l'espectre ideològic català està ocupat, quin hauria de ser el gran actiu del Partit Demòcrata? Només en té un: la credibilitat. CDC es va fer un espai polític quan ningú apostava per aquella formació nova per la seva credibilitat, per parlar com la gent normal del carrer, amb un llenguatge intel·ligible. La CDC que va derrotar el socialisme de Joan Reventos va saber arribar als catalans amb credibilitat en el discurs, en la comunicació, en la gestió i en els objectius. Fins i tot van saber fer creïble la seva calculada ambigüitat.
El gran repte dels Marta Pascal, David Bonvehí, Santi Vila o Mercè Conesa es continua dient credibilitat. Ser percebuts com polítics allunyats de la falsedat, la mentida i l'engany als catalans; que no sucumbeixen al gran mercadeig on tot es compra i es ven a preu de saldo; que saben el que fan i per què ho fan; que l'ambició no pot ser mai sinònim d'inconsciència. El gran actiu que ha de recuperar el nou Partit Demòcrata Català és aquest, el de la credibilitat. De fet, la porta en el seu ADN polític, i ara solament ha de modernitzar-la, actualitzar-la. I en aquest viatge ningú no hi sobra perquè el demà es construeix sobre la solidesa del present representat pel president Puigdemont i sobre l'experiència personalitzada en el president Mas.
Sentido común de Giovanni Sartori.
¿Qué significa integrarse? Angela Merkel lo ha dicho claramente: «Queremos que los inmigrantes absorban los fundamentos culturales de nuestra convivencia»; es decir, el sistema de valores, de reglas y de comportamientos que rigen entre nosotros. Tal proyecto está en contradicción con la idea del multiculturalismo que se ha intentado imponer en Occidente, siguiendo la línea de lo políticamente correcto. Ese multiculturalismo se basa en que en una sociedad puedan convivir sin problemas culturas diversas. Según Giovanni Sartori, eso es imposible: «El multiculturalismo no existe. En nuestra sociedad tenemos unas normas generales, unos principios. El inmigrante puede hacer en su casa lo que quiera, pero debe aceptar las reglas de el Estado que le acepta».
A este respecto, cabe destacar al imán de Colonia Sami Abu-Yusuf, quien en una entrevista declaró que la responsabilidad de las violencias sexuales de Nochevieja no se debían atribuir a los jóvenes, sino a las mujeres que iban por la calle medio desnudas y perfumadas. El imán lleva decenios en Alemania, pero no ha dado un solo paso hacia la cultura que le ha acogido, mostrándose como un invasor arrogante. ¿Se puede dialogar con un troglodita que ve un demonio en la feminidad? El profesor Sartori lo tiene muy claro: «A quienes no están dispuestos a aceptar nuestras normas, se les debe colocar en la frontera para que se marchen a su casa».Giovanni Sartori esta considerado como un liberal progresista. Cuando le digo que desde la izquierda le pueden reprochar sus ideas, o verlo como xenófobo o conservador, responde con firmeza: «La izquierda ha perdido su ideología. Utilizan la palabra multiculturalismo como una nueva ideología, porque la vieja ha muerto. Pero no tienen ni idea. No saben lo que es el islam. Son unos ignorantes. A mí no me importa la derecha o la izquierda, sino el sentido común».
La integración de musulmanes en sociedades no islámicas no se ha logrado porque, asegura, «el islam no tiene capacidad de evolución». Cita, por ejemplo, a la India, «donde hay 14 millones de musulmanes, muy pobres y maltratados; después de mil años, resisten sin integrase, enemigos eternos de los hindúes». Y ya más cerca, el profesor Sartori recuerda lo que ocurre en los países europeos: «Los musulmanes de tercera generación no solo no se han integrado, sino que son los más rebeldes. Odian a Occidente porque no tienen trabajo y muchos se sienten atraídos por el islam fanático».
sábado, 16 de julio de 2016
M'hi ha fet pensar el que està passant políticament al voltant de l'independentisme. Tenim un full de ruta, és a dir, un trajecte molt clar fins arribar al nostre destí, a l'objectiu de la independència, i tenim també un calendari, és a dir, el temps que hem previst invertirem en l'execució del full de ruta, 18 mesos.
M'hi ha fet pensar el que està passant políticament al voltant de l'independentisme. Tenim un full de ruta, és a dir, un trajecte molt clar fins arribar al nostre destí, a l'objectiu de la independència, i tenim també un calendari, és a dir, el temps que hem previst invertirem en l'execució del full de ruta, 18 mesos.
Però vivim envoltats d'un soroll permanent dels qui, tot i saber que estem fent el camí i del temps que hem dit cal invertir per fer el trajecte, no paren de remugar que si encara no arribem que com és que encara no hem arribat, que si anem massa lents, que si ja hi hauríem de ser, que si fem tard, que si tenim pressa, etc. I jo aquesta actitud la trobo d'un infantilisme esgotador. No per remugar més arribarem abans, no per criticar permanentment que encara no hàgim arribat tindrem fet tot el que cal fer en aquest trajecte, que és la clau per arribar al nostre destí.
Cal recordar que aquest full de ruta i aquesta previsió de durada del trajecte estan consensuats per tots els principals agents implicats en el moviment independentista: partits polítics i societat civil. I a més a més s'està executant amb compromís i encert per part del Govern, del primer govern independentista de la Catalunya actual.
Malgrat això no podem negar les dificultats que han sortit i que fan perillar poder fer la feina que cal fer i en el temps que ens havíem marcat. M'estic referint, evidentment, al sabotatge de la CUP als pressupostos de la independència que havia preparat el Govern, i m'estic referint a l'incompliment del pacte signat per la CUP i que aquests hagin dit que ja no s'hi senten vinculats, perquè han mutat.
No tenir pressupostos, amb tot el que implicaven i es necessitava d'ells per executar el pla independentista i haver trencat el pla acordat és una greu entrebanc que encara no sabem quines conseqüències tindrà. L'afectació més greu és que no sabem si tenim la majoria que ens cal per fer la independència. Aquest, i no cap altre, és el principal problema que té ara mateix el full de ruta a per fer la independència. Per això el President Puigdemont ha plantejat al Parlament una qüestió de confiança.
Aquesta qüestió de confiança només té un objectiu i només té dues possibles solucions. L'objectiu és saber si, malgrat el que ha passat, es pot comptar amb la CUP per fer la independència o no. I, dissortadament, aquest interrogant només el pot respondre la CUP. No s'ha de parlar ni negociar res amb ells. Estan interpel·lats, pel President, pel Govern, per la majoria parlamentària independentista que representa Junts pel Sí i, entenc també, que per la majoria social independentista, a clarificar-se, a dir-nos si malgrat tot podem comptar amb ells i ens donen garanties de compliment del que s'acordi, o no.
Si podem comptar amb ells, cosa que insisteixo només depèn d'ells, el procés seguirà endavant, i llavors serà el moment d'analitzar l'impacte que aquesta derrapada hagi pogut tenir en el full de ruta i en el calendari, i d'introduir aquells canvis tàctics o estratègics que calgui per arribar al nostre destí.
Si no s'hi pot confiar, llavors l'escenari canvia totalment. Serà la constatació que no tenim una majoria suficient al Parlament per fer la independència, i inevitablement haurem d'acudir a les urnes, perquè la legislatura s'haurà acabat. I amb la legislatura, les opcions per a la independència que ara mateix es donaven o això ens vam creure, després del 27S. I s'obrirà un escenari molt obert, en el que pot passar qualsevol cosa.
Incomprensiblement, enlloc de que tot l'independentisme se centrés en aquesta exigència a la CUP de clarificar la seva posició i compromís, el que ens hem trobat és que sobtadament una colla de gent, des de motivacions molt diverses, s'han abraonat sobre qui condueix el procés i gestiona el full de ruta. Uns diuen que no es condueix prou bé. Uns altres que s'ha de reprogramar el GPS. Uns altres que ens hem equivocat de carretera. Uns altres que falta benzina. Uns altres que conduïm lents. Uns altres que agafem els revolts massa oberts. Uns altres que volen parar a pixar. Uns altres que cal conduir desobeint el codi de circulació, etc etc etc
I si a aquest insòlit grup d'experts que al primer revolt, enlloc de centrar-se en la causa única de la derrapada, s'han abraonat sobre volant i conductor amb receptes tan exòtiques com vulgueu, hi afegim els que des del darrere no paren de dir si ja arribem, si falta molt, etc... el panorama que hem generat és d'una autèntica bogeria, oferint una imatge penosa de descontrol que no aporta res de positiu al procés. Tot el contrari, crec que ho estem fent tot perquè la independència, enlloc de recollir més suports i eixamplar la seva base social, en perdi. La situació creada ens deixa més a prop d'estar jugant als autos de xoc que no pas del que era el rumb que tenia aquest govern i el full de ruta, d'estar fent, amb rigor, tot el que cal per ser independents.
Ara mateix hauríem d'estar tots pendents d'una única cosa: de saber què pensa fer la CUP, de saber si es pot comptar amb ells i ofereixen prou garanties de compromís perquè ens en poguem refiar... o no. És l'únic important. Sense saber això, la resta de coses són autèntiques xorrades. Però no són xorrades innòcues, sinó profundament tòxiques, perquè fan perdre de vista què és l'únic important ara, i ofereixen solucions placebo de tota mena sense haver pogut resoldre l'interrogant clau, que és saber si som o no majoria al Parlament per fer la independència.
Tot aquest debat del RI, RUI, tots aquests manifestos, totes aquestes expressions del pensament màgic l'únic que fan és treure transcendència al que ha passat, és a dir, a l'incompliment d'uns pactes i al sabotatge als pressupostos de la independència. Tota aquesta explosió delirant d'experts de tota mena en la conducció del procés independentista l'únic que fan és ocultar la gravetat de l'únic problema que ha tingut el full de ruta pactat i la previsió de calendari, és a dir, l'incompliment de la CUP. Tot el soroll generat l'únic que fa és silenciar les veus que exigien a la CUP la clarificació, sense condicions, de la seva postura, com a pas previ i necessari per a qualsevol altra cosa.
No serveix de res el pla més ben dissenyat del món si no som prou per fer-ho o no podem fiar-nos de amb qui l'hem de seguir. L'únic que ara podíem i havíem de fer era exigir una resposta clara a la situació creada. I aquesta resposta només la podia donar la CUP. Sense tenir clara aquesta resposta, la resta de coses que fem són focs d'encenalls. Com tot això del RI o del RUI, com aquesta votació de l'ANC, com aquests manifestos. No serveixen de res, o només serveixen per difuminar responsabilitats sobre l'únic entrebanc que ha tingut el full de ruta i amagar o fugir del veritable problema.
Per això he votat que no en la consulta de l'ANC, perquè crec ens hem de centrar en allò que és substantiu, i no en allò que és instrumental i que a sobre ens distreu de trobar sortides a les veritables dificultats del full de ruta.
Però vivim envoltats d'un soroll permanent dels qui, tot i saber que estem fent el camí i del temps que hem dit cal invertir per fer el trajecte, no paren de remugar que si encara no arribem que com és que encara no hem arribat, que si anem massa lents, que si ja hi hauríem de ser, que si fem tard, que si tenim pressa, etc. I jo aquesta actitud la trobo d'un infantilisme esgotador. No per remugar més arribarem abans, no per criticar permanentment que encara no hàgim arribat tindrem fet tot el que cal fer en aquest trajecte, que és la clau per arribar al nostre destí.
Cal recordar que aquest full de ruta i aquesta previsió de durada del trajecte estan consensuats per tots els principals agents implicats en el moviment independentista: partits polítics i societat civil. I a més a més s'està executant amb compromís i encert per part del Govern, del primer govern independentista de la Catalunya actual.
Malgrat això no podem negar les dificultats que han sortit i que fan perillar poder fer la feina que cal fer i en el temps que ens havíem marcat. M'estic referint, evidentment, al sabotatge de la CUP als pressupostos de la independència que havia preparat el Govern, i m'estic referint a l'incompliment del pacte signat per la CUP i que aquests hagin dit que ja no s'hi senten vinculats, perquè han mutat.
No tenir pressupostos, amb tot el que implicaven i es necessitava d'ells per executar el pla independentista i haver trencat el pla acordat és una greu entrebanc que encara no sabem quines conseqüències tindrà. L'afectació més greu és que no sabem si tenim la majoria que ens cal per fer la independència. Aquest, i no cap altre, és el principal problema que té ara mateix el full de ruta a per fer la independència. Per això el President Puigdemont ha plantejat al Parlament una qüestió de confiança.
Aquesta qüestió de confiança només té un objectiu i només té dues possibles solucions. L'objectiu és saber si, malgrat el que ha passat, es pot comptar amb la CUP per fer la independència o no. I, dissortadament, aquest interrogant només el pot respondre la CUP. No s'ha de parlar ni negociar res amb ells. Estan interpel·lats, pel President, pel Govern, per la majoria parlamentària independentista que representa Junts pel Sí i, entenc també, que per la majoria social independentista, a clarificar-se, a dir-nos si malgrat tot podem comptar amb ells i ens donen garanties de compliment del que s'acordi, o no.
Si podem comptar amb ells, cosa que insisteixo només depèn d'ells, el procés seguirà endavant, i llavors serà el moment d'analitzar l'impacte que aquesta derrapada hagi pogut tenir en el full de ruta i en el calendari, i d'introduir aquells canvis tàctics o estratègics que calgui per arribar al nostre destí.
Si no s'hi pot confiar, llavors l'escenari canvia totalment. Serà la constatació que no tenim una majoria suficient al Parlament per fer la independència, i inevitablement haurem d'acudir a les urnes, perquè la legislatura s'haurà acabat. I amb la legislatura, les opcions per a la independència que ara mateix es donaven o això ens vam creure, després del 27S. I s'obrirà un escenari molt obert, en el que pot passar qualsevol cosa.
Incomprensiblement, enlloc de que tot l'independentisme se centrés en aquesta exigència a la CUP de clarificar la seva posició i compromís, el que ens hem trobat és que sobtadament una colla de gent, des de motivacions molt diverses, s'han abraonat sobre qui condueix el procés i gestiona el full de ruta. Uns diuen que no es condueix prou bé. Uns altres que s'ha de reprogramar el GPS. Uns altres que ens hem equivocat de carretera. Uns altres que falta benzina. Uns altres que conduïm lents. Uns altres que agafem els revolts massa oberts. Uns altres que volen parar a pixar. Uns altres que cal conduir desobeint el codi de circulació, etc etc etc
I si a aquest insòlit grup d'experts que al primer revolt, enlloc de centrar-se en la causa única de la derrapada, s'han abraonat sobre volant i conductor amb receptes tan exòtiques com vulgueu, hi afegim els que des del darrere no paren de dir si ja arribem, si falta molt, etc... el panorama que hem generat és d'una autèntica bogeria, oferint una imatge penosa de descontrol que no aporta res de positiu al procés. Tot el contrari, crec que ho estem fent tot perquè la independència, enlloc de recollir més suports i eixamplar la seva base social, en perdi. La situació creada ens deixa més a prop d'estar jugant als autos de xoc que no pas del que era el rumb que tenia aquest govern i el full de ruta, d'estar fent, amb rigor, tot el que cal per ser independents.
Ara mateix hauríem d'estar tots pendents d'una única cosa: de saber què pensa fer la CUP, de saber si es pot comptar amb ells i ofereixen prou garanties de compromís perquè ens en poguem refiar... o no. És l'únic important. Sense saber això, la resta de coses són autèntiques xorrades. Però no són xorrades innòcues, sinó profundament tòxiques, perquè fan perdre de vista què és l'únic important ara, i ofereixen solucions placebo de tota mena sense haver pogut resoldre l'interrogant clau, que és saber si som o no majoria al Parlament per fer la independència.
Tot aquest debat del RI, RUI, tots aquests manifestos, totes aquestes expressions del pensament màgic l'únic que fan és treure transcendència al que ha passat, és a dir, a l'incompliment d'uns pactes i al sabotatge als pressupostos de la independència. Tota aquesta explosió delirant d'experts de tota mena en la conducció del procés independentista l'únic que fan és ocultar la gravetat de l'únic problema que ha tingut el full de ruta pactat i la previsió de calendari, és a dir, l'incompliment de la CUP. Tot el soroll generat l'únic que fa és silenciar les veus que exigien a la CUP la clarificació, sense condicions, de la seva postura, com a pas previ i necessari per a qualsevol altra cosa.
No serveix de res el pla més ben dissenyat del món si no som prou per fer-ho o no podem fiar-nos de amb qui l'hem de seguir. L'únic que ara podíem i havíem de fer era exigir una resposta clara a la situació creada. I aquesta resposta només la podia donar la CUP. Sense tenir clara aquesta resposta, la resta de coses que fem són focs d'encenalls. Com tot això del RI o del RUI, com aquesta votació de l'ANC, com aquests manifestos. No serveixen de res, o només serveixen per difuminar responsabilitats sobre l'únic entrebanc que ha tingut el full de ruta i amagar o fugir del veritable problema.
Per això he votat que no en la consulta de l'ANC, perquè crec ens hem de centrar en allò que és substantiu, i no en allò que és instrumental i que a sobre ens distreu de trobar sortides a les veritables dificultats del full de ruta.
miércoles, 13 de julio de 2016
No a Neverland (o perquè com a soci de l'ANC votaré NO al RI/RUI) de Francesc Abad.
Seguim caminant cap a un lloc que tenim situat en el mapa, però que l'embriaguesa dels nostres somnis fa s'esborrin les rutes per arribar-hi.
El cap de setmana vinent l'ANC ens ha convocat a tots els seus socis per saber si estem a favor o no d'impulsar el RI/RUI com a nova estratègia per a la independència.
El sorgiment des del no-res d'aquest debat haurà estat en tot el que portem de procés la més grandiosa manifestació de, en concepte que manllevo de l'admirat professor Hector López-Bofill, el pensament màgic català.
Ningú sap perquè ha sortit, ni com, ni perquè no havia sortit fa uns mesos, quan es va establir el full de ruta, ni si el supera, ni si el substitueix, ni si va abans o després d'una DUI, ni si reemplaça el procés constituent o l'ajorna o el deixa intacte. O uns diuen que sí i uns altres diuen que no.
Mireu, ben bé no tinc una posició clara sobre aquest RI o RUI, ni crec que la pugui tenir. Ho he intentat, però no sóc capaç de construir-me un argumentari que em convenci... ni tampoc que me'l faci descartar.
Sí tinc el convenciment que en cap cas la independència depèn que fem això del RI/RUI o que no ho fem. Depèn d'altres coses, molt més profundes, que aquest debat serveix per tapar.
Davant aquesta situació el que faig és posar en valor dues idees sobre les que sí tinc convenciment, sobre dues coses que sí tinc clares:
Per què votaré NO al RI/RUI?
- En absència d'una idea pròpia clara, he estat atent al que ens han explicat d'altres i a la seva solvència. Per a mi dos posicionaments han estat molt determinants pel NO: el d'un dels nostres màxims experts, el professor Héctor López Bofill, extraordinàriament clar i precís en aquesta entrevista de l'amic Pere Cardús. I el posicionament d'en Germà Bel també en una magnífica entrevista de Pere Cardús.
Cap partit polític no s'ha posicionat obertament en contra del RI o RUI. I els responsables de l'ANC estan fent campanya a favor. De manera que no ha estat possible un ampli debat, sobre la seva conveniència, elements a favor i elements en contra.
I això no ha estat possible perquè en aquesta dinàmica letal en la que estem entrant, ja ràpidament alguns es van encarregar de situar gairebé en el contra-independentisme els que no estiguessin amb aquest nou pensament màgic del RUI, RIU o RI. Això ha impedit fer un debat com cal.
Un dels problemes del Sí és que al costat de defensors als que admiro i respecto molt, com poden ser en Toni Castellà i Demòcrates, que ho defensen, o d'opinadors de la vàlua d'en Graupera o n'Eduard Voltas, el Sí també té molts defensors el criteri dels quals només em serveix per "fugir-ne". El posicionament de la CUP a favor del RUI o RIU o RI em va fer saltar totes les alarmes. Amén de l'espiral destructiva que propaguen alguns opinadors "ungits" en els seus tòxics defensors.
De manera que des d'aquesta perspectiva, de les argumentacions de detractors i defensors, em quedo amb el posicionament en contra d'en López-Bofill, en Germà Bel o en Xavier Sala-Martín.
- Tot el debat que s'ha suscitat encara no m'ha aclarit perquè ha sortit ara i no uns pocs mesos, quan es va dissenyar el full de ruta que van acceptar tots els partits independentistes i la societat civil. Ningú hi va pensar? O què ha canviat en aquests pocs mesos perquè abans no es contemplés i ara sí. A mi això ningú m'ho ha explicat. No ho entenc. I no ho comparteixo. Sóc partidari de pensar les coses i traçar plans i estratègies, i de modificar-les sempre que calgui, però explicant molt clarament el que motiva la modificació. I això no hi ha ningú que m'ho hagi explicat convincentment.
De manera que el meu NO també és un no a fer les coses així, a canviar de criteri sense explicar perquè canviem, a no explicar perquè ara sí i fa uns mesos no, etc etc etc.
- En aquests mesos des que es va fixar un full de ruta que es va lligar a la investidura del Govern Puigdemont el més greu que ha passat, gravíssim, ha estat la manera com l'ha trencat la CUP. Això ha estat d'una baixesa moral repugnant. I en canvi hi ha molta gent que davant aquest fet gravíssim que ha pogut rebentar tota l'estratègia i les opcions per fer la independència, s'hi han posat de perfil, xiulant al despiste, no sigui que aquestes senyores que muten de la CUP s'enfadin. I això és inadmissible que estigui passant.
Davant d'això jo veig una cosa, que la CUP ara "exigeix" el RUI o el RI, com sigui. I aquests senyors i aquestes senyores no estan en condicions d'exigir RES. De manera que el meu vot NO en la consulta de l'ANC també serà un vot contra la CUP. Només faltaria que després de dinamitar el full de ruta ara els hi donéssim la satisfacció d'avalar les seves exigències votant Sí al RUI, el RIU o el RI.
Votar Sí aquest cap de setmana és pràcticament donar-los-hi copets de mà a l'esquena "vinga, no us enfadeu, ja anirem fent el que a cada moment se us acudeixi". I això, per a mi, mai. Cal abordar la crisi que ha generat la CUP, però cal abordar-la amb fermesa, que vol dir que qui l'ha generada unilateralment, la resolgui. Correspon a la CUP fer evident que podem confiar en ells. I a partir d'aquí discutir tot el que calgui. Però no abans. Per això votaré No a la consulta de l'ANC.
- Estic fart de que es confongui o alguns vulguin fer confondre l'objectiu amb el mitjà. El meu objectiu, crec que puc dir el nostre objectiu, és la independència. I sempre estaré amb el mitjà que d'una manera més responsable, certa i segura ens permeti arribar-hi. Només hi ha una línia vermella: amb democràcia i sense violència. La resta m'és igual. Si pensem que és via eleccions plebiscitàries, endavant. Si pensem que és via DUI, endavant. Si millor via RUI o RIU o RI, doncs som-hi.
Però sense perdre de vista que tot això són mitjans per assolir l'objectiu, que és l'únic important. M'ha emprenyat tot aquest posicionament -un déjà vu- d'un sector dels defensors del RUI/RI que l'han convertit en poc menys que la prova de foc de si s'és independentista o no. I si no s'hi està a favor o es dubta, és perquè no es vol la independència, perquè s'és un "miserable processista" que només mareja la perdiu perquè té por de fer el que toca. Però què collons us heu cregut?
Ja sé que hi ha molta gent que ho ha defensat lleialment, però tot és més complicat quan en l'embolcall s'hi barreja tota aquesta genteta. Mai hauria decidit el meu vot per aquestes misèries, però com ja l'havia decidit per tots els arguments previs, també us dic que "va per vosaltres".
A TALL DE RESUM
SEGUIM!
DONEC PERFICIAM
El cap de setmana vinent l'ANC ens ha convocat a tots els seus socis per saber si estem a favor o no d'impulsar el RI/RUI com a nova estratègia per a la independència.
El sorgiment des del no-res d'aquest debat haurà estat en tot el que portem de procés la més grandiosa manifestació de, en concepte que manllevo de l'admirat professor Hector López-Bofill, el pensament màgic català.
Ningú sap perquè ha sortit, ni com, ni perquè no havia sortit fa uns mesos, quan es va establir el full de ruta, ni si el supera, ni si el substitueix, ni si va abans o després d'una DUI, ni si reemplaça el procés constituent o l'ajorna o el deixa intacte. O uns diuen que sí i uns altres diuen que no.
Mireu, ben bé no tinc una posició clara sobre aquest RI o RUI, ni crec que la pugui tenir. Ho he intentat, però no sóc capaç de construir-me un argumentari que em convenci... ni tampoc que me'l faci descartar.
Sí tinc el convenciment que en cap cas la independència depèn que fem això del RI/RUI o que no ho fem. Depèn d'altres coses, molt més profundes, que aquest debat serveix per tapar.
Davant aquesta situació el que faig és posar en valor dues idees sobre les que sí tinc convenciment, sobre dues coses que sí tinc clares:
- amb independència de com ho vegi jo i del que voti, si el conjunt de les forces independentistes i de la societat civil decidissin tirar endavant estratègicament per aquesta via del RI/RUI, hi serem, donant suport i ajudant en tot allò que es pugui. Tancant files disciplinadament.
- el meu vot el decidiré atenent no al fons de l'assumpte (que se m'escapa) sinó a la forma com ha emergit i s'ha plantejat tot plegat. I només en dir això ja estic segur que tots sabeu quin serà el meu vot, com a mínim el que avui he decidit. Efectivament, dissabte a la consulta a la que l'ANC ens ha convocat als associats ara com ara tinc decidit votar No.
Per què votaré NO al RI/RUI?
- En absència d'una idea pròpia clara, he estat atent al que ens han explicat d'altres i a la seva solvència. Per a mi dos posicionaments han estat molt determinants pel NO: el d'un dels nostres màxims experts, el professor Héctor López Bofill, extraordinàriament clar i precís en aquesta entrevista de l'amic Pere Cardús. I el posicionament d'en Germà Bel també en una magnífica entrevista de Pere Cardús.
Cap partit polític no s'ha posicionat obertament en contra del RI o RUI. I els responsables de l'ANC estan fent campanya a favor. De manera que no ha estat possible un ampli debat, sobre la seva conveniència, elements a favor i elements en contra.
I això no ha estat possible perquè en aquesta dinàmica letal en la que estem entrant, ja ràpidament alguns es van encarregar de situar gairebé en el contra-independentisme els que no estiguessin amb aquest nou pensament màgic del RUI, RIU o RI. Això ha impedit fer un debat com cal.
Un dels problemes del Sí és que al costat de defensors als que admiro i respecto molt, com poden ser en Toni Castellà i Demòcrates, que ho defensen, o d'opinadors de la vàlua d'en Graupera o n'Eduard Voltas, el Sí també té molts defensors el criteri dels quals només em serveix per "fugir-ne". El posicionament de la CUP a favor del RUI o RIU o RI em va fer saltar totes les alarmes. Amén de l'espiral destructiva que propaguen alguns opinadors "ungits" en els seus tòxics defensors.
De manera que des d'aquesta perspectiva, de les argumentacions de detractors i defensors, em quedo amb el posicionament en contra d'en López-Bofill, en Germà Bel o en Xavier Sala-Martín.
- Tot el debat que s'ha suscitat encara no m'ha aclarit perquè ha sortit ara i no uns pocs mesos, quan es va dissenyar el full de ruta que van acceptar tots els partits independentistes i la societat civil. Ningú hi va pensar? O què ha canviat en aquests pocs mesos perquè abans no es contemplés i ara sí. A mi això ningú m'ho ha explicat. No ho entenc. I no ho comparteixo. Sóc partidari de pensar les coses i traçar plans i estratègies, i de modificar-les sempre que calgui, però explicant molt clarament el que motiva la modificació. I això no hi ha ningú que m'ho hagi explicat convincentment.
De manera que el meu NO també és un no a fer les coses així, a canviar de criteri sense explicar perquè canviem, a no explicar perquè ara sí i fa uns mesos no, etc etc etc.
- En aquests mesos des que es va fixar un full de ruta que es va lligar a la investidura del Govern Puigdemont el més greu que ha passat, gravíssim, ha estat la manera com l'ha trencat la CUP. Això ha estat d'una baixesa moral repugnant. I en canvi hi ha molta gent que davant aquest fet gravíssim que ha pogut rebentar tota l'estratègia i les opcions per fer la independència, s'hi han posat de perfil, xiulant al despiste, no sigui que aquestes senyores que muten de la CUP s'enfadin. I això és inadmissible que estigui passant.
Davant d'això jo veig una cosa, que la CUP ara "exigeix" el RUI o el RI, com sigui. I aquests senyors i aquestes senyores no estan en condicions d'exigir RES. De manera que el meu vot NO en la consulta de l'ANC també serà un vot contra la CUP. Només faltaria que després de dinamitar el full de ruta ara els hi donéssim la satisfacció d'avalar les seves exigències votant Sí al RUI, el RIU o el RI.
Votar Sí aquest cap de setmana és pràcticament donar-los-hi copets de mà a l'esquena "vinga, no us enfadeu, ja anirem fent el que a cada moment se us acudeixi". I això, per a mi, mai. Cal abordar la crisi que ha generat la CUP, però cal abordar-la amb fermesa, que vol dir que qui l'ha generada unilateralment, la resolgui. Correspon a la CUP fer evident que podem confiar en ells. I a partir d'aquí discutir tot el que calgui. Però no abans. Per això votaré No a la consulta de l'ANC.
- Estic fart de que es confongui o alguns vulguin fer confondre l'objectiu amb el mitjà. El meu objectiu, crec que puc dir el nostre objectiu, és la independència. I sempre estaré amb el mitjà que d'una manera més responsable, certa i segura ens permeti arribar-hi. Només hi ha una línia vermella: amb democràcia i sense violència. La resta m'és igual. Si pensem que és via eleccions plebiscitàries, endavant. Si pensem que és via DUI, endavant. Si millor via RUI o RIU o RI, doncs som-hi.
Però sense perdre de vista que tot això són mitjans per assolir l'objectiu, que és l'únic important. M'ha emprenyat tot aquest posicionament -un déjà vu- d'un sector dels defensors del RUI/RI que l'han convertit en poc menys que la prova de foc de si s'és independentista o no. I si no s'hi està a favor o es dubta, és perquè no es vol la independència, perquè s'és un "miserable processista" que només mareja la perdiu perquè té por de fer el que toca. Però què collons us heu cregut?
Ja sé que hi ha molta gent que ho ha defensat lleialment, però tot és més complicat quan en l'embolcall s'hi barreja tota aquesta genteta. Mai hauria decidit el meu vot per aquestes misèries, però com ja l'havia decidit per tots els arguments previs, també us dic que "va per vosaltres".
A TALL DE RESUM
- El meu No, serà un vot molt poc convençut, però una mica més que no pas votar Sí. Serà un no decidit sense convenciment de què és el que més ens convé, però en canvi serà un No molt clar contra com s'ha gestionat tot plegat, perquè a aquestes alçades encara no ho entenc.
- El meu No serà un Sí a fer les coses amb rigor, un Sí a complir amb els compromisos que adquirim i un Sí a fer els canvis que calgui en el nostre full de ruta, però explicant les raons que ens hi porten. La independència no depèn, de cap manera, d'un Sí o d'un No a aquest debat absurd en el que estem.
- El meu No serà un Sí al consens com a eina clau per fer possible la independència. I serà un No a que qui incompleix pactes i trenca consensos se n'aprofiti. La independència depèn més de saber si som majoria per fer-la que de tot aquest debat RI/RUI/DUI o el que sigui
- El meu No serà un no a confondre objectiu i mitjans. Mitjans, els que decidim en cada moment. La tria d'un mitjà o un altre només condiciona el nostre encert, mai el nostre compromís amb l'objectiu, la independència. Serà, per tant, un no als repartidors de carnets.
- Dit tot això, el meu No també serà d'un enorme respecte a la immensa majoria dels qui es posicionin pel Sí. I també serà un Sí a que si Govern, forces polítiques i societat civil decideixen que és l'estratègia a seguir, sumar-m'hi lleialment, constructivament, per ajudar en el que calgui, disciplinadament. Lleialtat i disciplina que també m'agradaria creure tindrà tothom, ho vegin com ho vegin i defensin la posició que defensin.
SEGUIM!
DONEC PERFICIAM
El PDC no és CDC rebatejada. No ho vol ser; no ho pot ser. Aquest no és el partit de Pujol. Ni dels Pujol.
La figura política de l'expresident es revalorarà en el futur, quan hi hagi més distància temporal i més llum sobre els últims escàndols. Tanmateix, el PDC neix al marge d'aquest bagatge i descarta unes formes de fer política del pujolisme -amb lideratges totals, poca o nul·la vigilància als entorns pecadors, escassa inclinació a la decisió compartida, excessiva jerarquització...- que no poden marcar els nous temps.
Aquest no és el partit de Pujol, però tampoc no és el partit de Mas. En el congrés de fundació, Mas ha perdut votacions. Com les han perdudes Puigdemont, Rull, Munté, Homs, Campuzano, Turull... I algunes de significatives. I, tanmateix, no ha passat res -més enllà d'alguns titulars de diaris despistats- perquè l'ambient creat estimulava que la gent votés sense el sentiment coercitiu d'estar desautoritzant algú i, al mateix temps, els exdirigents de Convergència encaixaven les "derrotes" sense el sentiment de considerar-se desautoritzats. Per al nou partit, aquesta naturalitat en les discrepàncies és un actiu molt valuós, però un actiu alhora molt fràgil. Faran bé els dirigents que vinguin de cuidar-lo amb especial delicadesa.
No és un canvi de nom. Tampoc no és, com s'ha acusat, una manera de tapar la corrupció. Ben altrament, és una manera de desmarcar-se'n. Amb la creació del PDC, els antics militants de CDC manifesten que, si s'han produït actuacions irregulars en aquest partit, no era ni en nom seu ni amb el seu consentiment. Per això, prefereixen un partit nou que no pas veure's embolicats en unes presumptes conductes allunyades de l'ètica.
El pròxim pas és escollir la nova direcció. Si salva bé aquest pas i en surt un equip realment nou, que encarni bé l'esperit de refundació -amb noms com Pascal, Bonvehí, Conesa...-, li convindrà treballar a fons alguns enfocaments rellevants. N'esmentaré succintament tres:
Primer. La clara delimitació del rol institucional de Mas. No pot ser la figura que acapari la màxima atenció del nou partit. En realitat, com a país, ens convé més que consolidi la institució de l'expresident a l'estil d'altres democràcies: algú que ha fet un pas enrere en la política i que s'ocupa d'encàrrecs delicats que li fa el govern o el parlament. Al PDC, no li convé una ombra massa allargada de Mas, encara que siguin molts els motius d'agraïment pel seu guiatge fins aquí.
Segon. La captació d'associats de "fora". La temptació immediata, inevitable, és insistir a tots els que militaven a CDC perquè es facin del PDC. No s'hi hauria de caure. Aquests ja s'hi apuntaran si volen, però els esforços de la nova direcció s'han d'orientar a incorporar gent que, fins ara, no estava involucrada en la política i que hi pot aportar un compromís, una vitalitat i una visió inèdits. El PDC no té justificació si és per a recol·locar els convergents. La té, en canvi, si esdevé un vehicle per a implicar en la política persones i grups que, fins ara, n'estaven al marge.
Tercer. La desvinculació dels problemes de CDC. Vist el panorama dels últims anys, que hi hagi noves actuacions policials i judicials contra CDC i els convergents és més que probable. És igual si tenen fonament o no. La direcció del PDC no s'hi ha de ficar. Si cal alguna defensa, alguna declaració... que la facin els exdirigents de CDC, no pas els del PDC. La refundació s'ha fet per a mirar cap endavant i no pas per a justificar o reivindicar el passat.
En definitiva, l'èxit del PDC dependrà de la seva capacitat per a aïllar-se de la política -de la vella política, és a dir, de la marcada per l'espai propi de polítics, politòlegs, periodistes i opinadors, que és molt endogàmica i autofagocitadora. I dependrà també, és clar, de la seva capacitat per a obrir-se a nous sectors, a noves idees, a nous estils i, sobretot, a nous riscos.
Aquest no és el partit de Pujol, però tampoc no és el partit de Mas. En el congrés de fundació, Mas ha perdut votacions. Com les han perdudes Puigdemont, Rull, Munté, Homs, Campuzano, Turull... I algunes de significatives. I, tanmateix, no ha passat res -més enllà d'alguns titulars de diaris despistats- perquè l'ambient creat estimulava que la gent votés sense el sentiment coercitiu d'estar desautoritzant algú i, al mateix temps, els exdirigents de Convergència encaixaven les "derrotes" sense el sentiment de considerar-se desautoritzats. Per al nou partit, aquesta naturalitat en les discrepàncies és un actiu molt valuós, però un actiu alhora molt fràgil. Faran bé els dirigents que vinguin de cuidar-lo amb especial delicadesa.
No és un canvi de nom. Tampoc no és, com s'ha acusat, una manera de tapar la corrupció. Ben altrament, és una manera de desmarcar-se'n. Amb la creació del PDC, els antics militants de CDC manifesten que, si s'han produït actuacions irregulars en aquest partit, no era ni en nom seu ni amb el seu consentiment. Per això, prefereixen un partit nou que no pas veure's embolicats en unes presumptes conductes allunyades de l'ètica.
El pròxim pas és escollir la nova direcció. Si salva bé aquest pas i en surt un equip realment nou, que encarni bé l'esperit de refundació -amb noms com Pascal, Bonvehí, Conesa...-, li convindrà treballar a fons alguns enfocaments rellevants. N'esmentaré succintament tres:
Primer. La clara delimitació del rol institucional de Mas. No pot ser la figura que acapari la màxima atenció del nou partit. En realitat, com a país, ens convé més que consolidi la institució de l'expresident a l'estil d'altres democràcies: algú que ha fet un pas enrere en la política i que s'ocupa d'encàrrecs delicats que li fa el govern o el parlament. Al PDC, no li convé una ombra massa allargada de Mas, encara que siguin molts els motius d'agraïment pel seu guiatge fins aquí.
Segon. La captació d'associats de "fora". La temptació immediata, inevitable, és insistir a tots els que militaven a CDC perquè es facin del PDC. No s'hi hauria de caure. Aquests ja s'hi apuntaran si volen, però els esforços de la nova direcció s'han d'orientar a incorporar gent que, fins ara, no estava involucrada en la política i que hi pot aportar un compromís, una vitalitat i una visió inèdits. El PDC no té justificació si és per a recol·locar els convergents. La té, en canvi, si esdevé un vehicle per a implicar en la política persones i grups que, fins ara, n'estaven al marge.
Tercer. La desvinculació dels problemes de CDC. Vist el panorama dels últims anys, que hi hagi noves actuacions policials i judicials contra CDC i els convergents és més que probable. És igual si tenen fonament o no. La direcció del PDC no s'hi ha de ficar. Si cal alguna defensa, alguna declaració... que la facin els exdirigents de CDC, no pas els del PDC. La refundació s'ha fet per a mirar cap endavant i no pas per a justificar o reivindicar el passat.
En definitiva, l'èxit del PDC dependrà de la seva capacitat per a aïllar-se de la política -de la vella política, és a dir, de la marcada per l'espai propi de polítics, politòlegs, periodistes i opinadors, que és molt endogàmica i autofagocitadora. I dependrà també, és clar, de la seva capacitat per a obrir-se a nous sectors, a noves idees, a nous estils i, sobretot, a nous riscos.
lunes, 11 de julio de 2016
el PDC haurà d'afrontar la certa contradicció que suposa el fet de ser al govern amb ERC i independents diversos.
Totalment d'acord amb Marçal Sintes.
Catalunya necessita una formació que sigui moderada ideològicament. Això vol dir moure's entre la socialdemocràcia i els liberals-conservadors. Ser moderat no és una forma de tebior o estovament. Es pot ser radicalment moderat, el que passa, entre d'altres coses, per combatre amb fermesa i sense complexos els extrems, tant a l'esquerra com a la dreta.
Deia que em penso que Catalunya, més encara en el context actual, necessita una força d'aquestes característiques. Quant a la dimensió ideològica, massa vegades darrerament Convergència ha renunciat, ha concedit o s'ha conformat per no incomodar els seus socis a l'esquerra, fos ERC o, molt pitjor, fos la CUP. Aquestes renúncies s'ha produït normalment en benefici de l'anomenat 'procés', però ha tingut efectes letals sobre l'ànim de molta gent i sobre la pròpia cotització del partit.
És evident que en aquest apartat, el PDC haurà d'afrontar la certa contradicció que suposa el fet de ser al govern amb ERC i independents diversos, i tenir un Parlament en què una mena de maledicció dels déus va donar a la CUP la clau de la majoria. Però el govern Puigdemont i la direcció del PDC han de saber administrar aquesta tensió i repartir-se els papers, que han de ser diferents.
Potser el millor, pot pensar algú, seria no ser-hi al govern. És possible que a aquestes altures de la pel·lícula això fos bo per als antics convergents. No obstant, el govern necessita la seva moderació. La seva moderació ideològica, per centrar l'esquerranisme de bona part d'ERC i de la CUP, i per combatre la temptació d'aquests grups d'aprofitar el procés independentista per imposar el seu model de societat.
Però també en el procés calen els moderats independentistes. Igual que es pot ser radicalment moderat també es pot ser moderat i independentista. De fet, molts moderats a Catalunya han arribat a la conclusió -i d'aquí ve la fortalesa de l'independentisme- que ser independentista és el més assenyat -i moderat- que es pot ser avui en dia. La independència no es pot fer sense ells, i no sols perquè una gran part de la societat catalana s'identifica amb l'espai ideològic central, sinó també perquè la construcció del nou país no hauria de deixar-se en mans dels qui es regeixen més per les passions i les emocions que per les raons.
Vull subratllar amb tot això que, com deia, moderació no és tebior ni estovament, però sí que significa pensar amb el cap, ser intel·ligent, ser conscient dels límits i de la pròpia debilitat, ser pacient, ser flexible, etc. Res més allunyat d'això que els habituals 'pit i collons' i 'tenim pressa', lemes (nefastos) d'una part de l'independentisme. Catalunya continua sent David davant el Goliat estatal, i David només pot derrotar Goliat si és més llest -i té una mica de sort.
L'independentisme només tindrà opcions de guanyar si continua sumant catalans a la seva causa. Amb un 48 per cent no es pot desconnectar. Que els moderats independentistes siguin al pont de comandament de la nau de procés ha de servir justament a aquest objectiu de creixement, de suma de voluntats. I també de forma molt rellevant, per evitar fins on es pugui que els esverats, inconscients, 'frikies', ignorants o milhomes -que no són pocs- arrosseguin el país a equivocacions fatals.
Catalunya necessita una formació que sigui moderada ideològicament. Això vol dir moure's entre la socialdemocràcia i els liberals-conservadors. Ser moderat no és una forma de tebior o estovament. Es pot ser radicalment moderat, el que passa, entre d'altres coses, per combatre amb fermesa i sense complexos els extrems, tant a l'esquerra com a la dreta.
Deia que em penso que Catalunya, més encara en el context actual, necessita una força d'aquestes característiques. Quant a la dimensió ideològica, massa vegades darrerament Convergència ha renunciat, ha concedit o s'ha conformat per no incomodar els seus socis a l'esquerra, fos ERC o, molt pitjor, fos la CUP. Aquestes renúncies s'ha produït normalment en benefici de l'anomenat 'procés', però ha tingut efectes letals sobre l'ànim de molta gent i sobre la pròpia cotització del partit.
És evident que en aquest apartat, el PDC haurà d'afrontar la certa contradicció que suposa el fet de ser al govern amb ERC i independents diversos, i tenir un Parlament en què una mena de maledicció dels déus va donar a la CUP la clau de la majoria. Però el govern Puigdemont i la direcció del PDC han de saber administrar aquesta tensió i repartir-se els papers, que han de ser diferents.
Potser el millor, pot pensar algú, seria no ser-hi al govern. És possible que a aquestes altures de la pel·lícula això fos bo per als antics convergents. No obstant, el govern necessita la seva moderació. La seva moderació ideològica, per centrar l'esquerranisme de bona part d'ERC i de la CUP, i per combatre la temptació d'aquests grups d'aprofitar el procés independentista per imposar el seu model de societat.
Però també en el procés calen els moderats independentistes. Igual que es pot ser radicalment moderat també es pot ser moderat i independentista. De fet, molts moderats a Catalunya han arribat a la conclusió -i d'aquí ve la fortalesa de l'independentisme- que ser independentista és el més assenyat -i moderat- que es pot ser avui en dia. La independència no es pot fer sense ells, i no sols perquè una gran part de la societat catalana s'identifica amb l'espai ideològic central, sinó també perquè la construcció del nou país no hauria de deixar-se en mans dels qui es regeixen més per les passions i les emocions que per les raons.
Vull subratllar amb tot això que, com deia, moderació no és tebior ni estovament, però sí que significa pensar amb el cap, ser intel·ligent, ser conscient dels límits i de la pròpia debilitat, ser pacient, ser flexible, etc. Res més allunyat d'això que els habituals 'pit i collons' i 'tenim pressa', lemes (nefastos) d'una part de l'independentisme. Catalunya continua sent David davant el Goliat estatal, i David només pot derrotar Goliat si és més llest -i té una mica de sort.
L'independentisme només tindrà opcions de guanyar si continua sumant catalans a la seva causa. Amb un 48 per cent no es pot desconnectar. Que els moderats independentistes siguin al pont de comandament de la nau de procés ha de servir justament a aquest objectiu de creixement, de suma de voluntats. I també de forma molt rellevant, per evitar fins on es pugui que els esverats, inconscients, 'frikies', ignorants o milhomes -que no són pocs- arrosseguin el país a equivocacions fatals.
Crec que el nou PDC necessita unes grans dosis de feminitat. L’excés de testosterona podria intoxicar-los com ja va passar amb molts dirigents de CDC.
Totalment d'acord amb Agustí Colomines amb matiços:
La reivindicació del catalanisme tampoc no cal justificar-la, oi? Ara, en canvi, si el partit successor de CDC hagués adoptat el nom de Partit Catalanista i Demòcrata, que no hauria estat pas malament, s’hauria vist obligat a justificar-se a tort i a dret, perquè el catalanisme sembla avui superat pel sobiranisme independentista i podria semblar que el PDC volia fer un pas enrere. Per tant, malgrat les protestes de Demòcrates de Catalunya, que van adoptar un nom per al seu nou partit que els seus antics companys d’Unió Democràtica o de Convergència Democràtica haurien pogut considerar que era una usurpació d’un patrimoni comú, el naixement del Partit Demòcrata Català, que no sé si s’abreujarà com a DemCat, cosa que tindria gràcia, neix amb el mateix esperit.
Suposo que la premsa acabarà designant aquest nou PDC com el partit dels centristes de Catalunya, perquè són ideològicament plurals però estan relligats per l’ideal democràtic propi de les societats liberals, socialment avançades i que reivindiquen l’humanisme que cultiva l’esperit de les persones. La solidesa de la democràcia depèn de la força de la llibertat. Considerar-se centrista en un món dominat pels extrems, d’esquerra i de dreta, és, senzillament, una manera de ser progressista. És una manera d’actuar, de creure que la radicalitat no és sinònim d’extremisme o bé de creure que la defensa dels drets individuals no és incompatible, sinó que és consubstancial, amb una defensa aferrissada de l’Estat del benestar. Dit d’una altra manera, aquest nou PDC, si vol ser realment nou, caldrà que revisi alguna de les darreres votacions de CDC al Parlament de Catalunya. Per exemple, mantenir el concert a les escoles que segreguen per sexe.
El nou PDC no s’ha de semblar gens a CDC. I la primera lliçó que els associats van donar als organitzadors del congrés fundacional del PDC va ser carregar-se els dos noms triats amb nocturnitat i traïdoria per l’antiga direcció de CDC. Ha estat la rebregada més alliçonadora dels últims anys. La gent respecta els líders, potser els segueix amb una fermesa de ferro, però no està disposada a esdevenir tan sols comparsa. En l’era d’Internet, quan tothom pot dir el que vulgui des d’on vulgui encara que no li ho preguntin, posar en mans d’un dissenyador el nom d’un partit és, decididament, de gent poc llesta.
Els centristes del PDC han d’enterrar els tàctics de CDC. Aquest no és un bon moment per a les ambigüitats. Per això els associats d’aquest partit han volgut deixar clar, d’entrada, que aspiren a la independència de Catalunya i que quan s’assoleixi, cal constituir una República catalana socialment justa, equilibrada, oberta i pluralista. Res de sobiranisme ni d’eufemismes per l’estil, que són propis de fa només quatre anys, quan, balbucejant, CDC va començar a fer virar el vaixell cap a posicions independentistes. Tots els passos fets fins al dia d’avui només podien abocar a la constitució d’un partit que deixés clar que no hi ha marxa enrere. Es poden discutir els ritmes, de fet això és el que els distancia, per exemple, d’ERC, partit amb el qual està aliat al Govern. Discrepen en els ritmes però també en la manera com cada partit concep l’administració, la planificació econòmica i el control sobre els individus. Amb la CUP, la distància és sideral.
El PDC serà un partit centrista en tant que s’assembli a l’holandès D66, on la D vol dir Demòcrates i el 66 l’any en què van ser fundat per un grup de no alineats políticament, i joves intel·lectuals, encapçalats pel periodista Hans van Mierlo. El D66 està integrat a la Internacional Liberal, on conviu amb el conservador Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia holandès, de l’actual primer ministre Mark Rutte. El liberalisme té moltes cares. A Catalunya mateix, C’s també pertany a la Internacional Liberal i és la versió conservadora d’aquest liberalisme, començant perquè, com comprovem un dia i un altre, menysté la democràcia que acompanya el dret a decidir.
El cap de setmana del dia 23 de juliol, que coincidirà amb la famosa confessió amb la qual va arrencar la desconstrucció del “mite” Pujol, el PDC posarà nom als dirigents que l’encapçalaran en el futur. Tenen uns quants dies perquè no es torni a repetir la revolta dels associats que va deixar els dirigents de CDC amb el cul a l’aire. Qui vulgui maniobrar a la vella manera en sortirà escaldat. Aquest partit necessita saba nova, gent que no s’identifiqui amb els corruptes estil Oriol Pujol, i que tingui clar cap a on cal anar. Crec que el nou PDC necessita unes grans dosis de feminitat. L’excés de testosterona podria intoxicar-los com ja va passar amb molts dirigents de CDC.
La reivindicació del catalanisme tampoc no cal justificar-la, oi? Ara, en canvi, si el partit successor de CDC hagués adoptat el nom de Partit Catalanista i Demòcrata, que no hauria estat pas malament, s’hauria vist obligat a justificar-se a tort i a dret, perquè el catalanisme sembla avui superat pel sobiranisme independentista i podria semblar que el PDC volia fer un pas enrere. Per tant, malgrat les protestes de Demòcrates de Catalunya, que van adoptar un nom per al seu nou partit que els seus antics companys d’Unió Democràtica o de Convergència Democràtica haurien pogut considerar que era una usurpació d’un patrimoni comú, el naixement del Partit Demòcrata Català, que no sé si s’abreujarà com a DemCat, cosa que tindria gràcia, neix amb el mateix esperit.
Suposo que la premsa acabarà designant aquest nou PDC com el partit dels centristes de Catalunya, perquè són ideològicament plurals però estan relligats per l’ideal democràtic propi de les societats liberals, socialment avançades i que reivindiquen l’humanisme que cultiva l’esperit de les persones. La solidesa de la democràcia depèn de la força de la llibertat. Considerar-se centrista en un món dominat pels extrems, d’esquerra i de dreta, és, senzillament, una manera de ser progressista. És una manera d’actuar, de creure que la radicalitat no és sinònim d’extremisme o bé de creure que la defensa dels drets individuals no és incompatible, sinó que és consubstancial, amb una defensa aferrissada de l’Estat del benestar. Dit d’una altra manera, aquest nou PDC, si vol ser realment nou, caldrà que revisi alguna de les darreres votacions de CDC al Parlament de Catalunya. Per exemple, mantenir el concert a les escoles que segreguen per sexe.
El nou PDC no s’ha de semblar gens a CDC. I la primera lliçó que els associats van donar als organitzadors del congrés fundacional del PDC va ser carregar-se els dos noms triats amb nocturnitat i traïdoria per l’antiga direcció de CDC. Ha estat la rebregada més alliçonadora dels últims anys. La gent respecta els líders, potser els segueix amb una fermesa de ferro, però no està disposada a esdevenir tan sols comparsa. En l’era d’Internet, quan tothom pot dir el que vulgui des d’on vulgui encara que no li ho preguntin, posar en mans d’un dissenyador el nom d’un partit és, decididament, de gent poc llesta.
Els centristes del PDC han d’enterrar els tàctics de CDC. Aquest no és un bon moment per a les ambigüitats. Per això els associats d’aquest partit han volgut deixar clar, d’entrada, que aspiren a la independència de Catalunya i que quan s’assoleixi, cal constituir una República catalana socialment justa, equilibrada, oberta i pluralista. Res de sobiranisme ni d’eufemismes per l’estil, que són propis de fa només quatre anys, quan, balbucejant, CDC va començar a fer virar el vaixell cap a posicions independentistes. Tots els passos fets fins al dia d’avui només podien abocar a la constitució d’un partit que deixés clar que no hi ha marxa enrere. Es poden discutir els ritmes, de fet això és el que els distancia, per exemple, d’ERC, partit amb el qual està aliat al Govern. Discrepen en els ritmes però també en la manera com cada partit concep l’administració, la planificació econòmica i el control sobre els individus. Amb la CUP, la distància és sideral.
El PDC serà un partit centrista en tant que s’assembli a l’holandès D66, on la D vol dir Demòcrates i el 66 l’any en què van ser fundat per un grup de no alineats políticament, i joves intel·lectuals, encapçalats pel periodista Hans van Mierlo. El D66 està integrat a la Internacional Liberal, on conviu amb el conservador Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia holandès, de l’actual primer ministre Mark Rutte. El liberalisme té moltes cares. A Catalunya mateix, C’s també pertany a la Internacional Liberal i és la versió conservadora d’aquest liberalisme, començant perquè, com comprovem un dia i un altre, menysté la democràcia que acompanya el dret a decidir.
El cap de setmana del dia 23 de juliol, que coincidirà amb la famosa confessió amb la qual va arrencar la desconstrucció del “mite” Pujol, el PDC posarà nom als dirigents que l’encapçalaran en el futur. Tenen uns quants dies perquè no es torni a repetir la revolta dels associats que va deixar els dirigents de CDC amb el cul a l’aire. Qui vulgui maniobrar a la vella manera en sortirà escaldat. Aquest partit necessita saba nova, gent que no s’identifiqui amb els corruptes estil Oriol Pujol, i que tingui clar cap a on cal anar. Crec que el nou PDC necessita unes grans dosis de feminitat. L’excés de testosterona podria intoxicar-los com ja va passar amb molts dirigents de CDC.
lunes, 4 de julio de 2016
La República serà catalana o no serà.
Aquests dies, Podemos està distribuint una enquesta interna als militants on pregunta, entre d'altres coses, si el suport al referèndum català els ha pogut perjudicar electoralment. És una qüestió pertinent perquè, si s'observen els resultats, la coalició que lidera Pablo Iglesias s'ha mantingut en un nivell alt de vot gràcies als resultats que ha obtingut fora de l'Espanya monolingüe. Concretament, els anomenats comuns van guanyar a Catalunya i Euskadi, que van aportar 12 i 6 escons al recompte final de 71. Però és que, al País Valencià, el pacte amb Compromís els va proporcionar 9 diputats més, als quals cal sumar-ne els 5 de Galícia (en coalició amb l'Anova de Xosé Manuel Beiras) i 2 a Navarra, on anaven conjuntament amb els independentistes de Batzarre. Finalment, els 2 escons de les Illes també van comptar amb l'aportació electoral dels sobiranistes de Més.
En definitiva, a l'Espanya espanyola Podemos només va obtenir 35 diputats, una mica menys de la meitat dels 71 que hi haurà finalment al Congrés. Podemos, per tant, és un partit inflat des de la perifèria, des del punt de vista madrileny. I, malgrat aquests resultats, la direcció del partit no es pregunta per l'aportació electoral del dret a decidir, sinó pels danys que això ha pogut ocasionar en els resultats del 26 de juny.
Això no treu valor al fet que 35 diputats de l'Espanya castellana hagin donat suport explícit al referèndum català. Però aquestes dades deixen sense interlocutor, una vegada més, l'esquerra estatalista catalana. En definitiva, a l'Espanya espanyola Podemos només va obtenir 35 diputats, una mica menys de la meitat dels 71 que hi haurà finalment al Congrés. Podemos, per tant, és un partit inflat des de la perifèria, des del punt de vista madrileny. I, malgrat aquests resultats, la direcció del partit no es pregunta per l'aportació electoral del dret a decidir, sinó pels danys que això ha pogut ocasionar en els resultats del 26 de juny.
Això no treu valor al fet que 35 diputats de l'Espanya castellana hagin donat suport explícit al referèndum català. Però aquestes dades deixen sense interlocutor, una vegada més, l'esquerra estatalista catalana. En definitiva, a l'Espanya espanyola Podemos només va obtenir 35 diputats, una mica menys de la meitat dels 71 que hi haurà finalment al Congrés. Podemos, per tant, és un partit inflat des de la perifèria, des del punt de vista madrileny. I, malgrat aquests resultats, la direcció del partit no es pregunta per l'aportació electoral del dret a decidir, sinó pels danys que això ha pogut ocasionar en els resultats del 26 de juny.
Això no treu valor al fet que 35 diputats de l'Espanya castellana hagin donat suport explícit al referèndum català. Però aquestes dades deixen sense interlocutor, una vegada més, l'esquerra estatalista catalana. La República serà catalana o no serà.
En definitiva, a l'Espanya espanyola Podemos només va obtenir 35 diputats, una mica menys de la meitat dels 71 que hi haurà finalment al Congrés. Podemos, per tant, és un partit inflat des de la perifèria, des del punt de vista madrileny. I, malgrat aquests resultats, la direcció del partit no es pregunta per l'aportació electoral del dret a decidir, sinó pels danys que això ha pogut ocasionar en els resultats del 26 de juny.
Això no treu valor al fet que 35 diputats de l'Espanya castellana hagin donat suport explícit al referèndum català. Però aquestes dades deixen sense interlocutor, una vegada més, l'esquerra estatalista catalana. En definitiva, a l'Espanya espanyola Podemos només va obtenir 35 diputats, una mica menys de la meitat dels 71 que hi haurà finalment al Congrés. Podemos, per tant, és un partit inflat des de la perifèria, des del punt de vista madrileny. I, malgrat aquests resultats, la direcció del partit no es pregunta per l'aportació electoral del dret a decidir, sinó pels danys que això ha pogut ocasionar en els resultats del 26 de juny.
Això no treu valor al fet que 35 diputats de l'Espanya castellana hagin donat suport explícit al referèndum català. Però aquestes dades deixen sense interlocutor, una vegada més, l'esquerra estatalista catalana. En definitiva, a l'Espanya espanyola Podemos només va obtenir 35 diputats, una mica menys de la meitat dels 71 que hi haurà finalment al Congrés. Podemos, per tant, és un partit inflat des de la perifèria, des del punt de vista madrileny. I, malgrat aquests resultats, la direcció del partit no es pregunta per l'aportació electoral del dret a decidir, sinó pels danys que això ha pogut ocasionar en els resultats del 26 de juny.
Això no treu valor al fet que 35 diputats de l'Espanya castellana hagin donat suport explícit al referèndum català. Però aquestes dades deixen sense interlocutor, una vegada més, l'esquerra estatalista catalana. La República serà catalana o no serà.
Que al final tot dependrà molt d'allò que marquin Artur Mas i Carles Puigdemont?
Perquè està clar que Convergència ja no és allò que havia estat, i d'aquí que aquest cap de setmana hagi d'optar per quelcom molt més profund que un re-styling. De fet, profunda és la batalla que ja fa una temporada que s'hi està lliurant, entre uns que volen seguir manant, defensors de l'statu quo i del canvi lampedusià, i uns altres que creuen que es poden fer les coses d'una altra manera i que cal apostar per un nou artefacte polític molt nou i diferent.
Es busca "un Puig...demont al partit", però les ponències del congrés les fa el poder de l'actual partit, i aquí caldrà veure amb quin marge de maniobra es parteix per impulsar un canvi real durant el congrés de la teòrica "reinvenció" convergent. Aquest és un dels màxims fronts de preocupació dels partidaris de la reacció de veritat, no pas un Germà Gordó que consideren que "va de farol perquè no té suports, però que aguanta per ser-hi". Diuen que es palpa entre la militància i els quadres emergents del partit una espècie d'"onada serena" per buscar un nom nou i de consens. "És l'única manera de deixar enrere el passat", asseguren. I se senten "David contra Goliat", però aquí també caldrà tirar del paral·lelisme PSC-PSOE que els feia abans. Si aquest aparell, amb aquest partit tal com està ara, ha d'esclafar com si res els aspirants a rellevar-lo, poca força i enginy per a fer res de rellevant (en general) tindran aquests "davids".
Que al final tot dependrà molt d'allò que marquin Artur Mas i Carles Puigdemont? Sí, sens dubte. Però si la "onada serena" no els ajuda a impulsar la barca per fer-la tornar a surar, bàsicament haurà servit per a seguir esborrant, una mica més, el rastre sobre la sorra d'allò que va ser Convergència.
Es busca "un Puig...demont al partit", però les ponències del congrés les fa el poder de l'actual partit, i aquí caldrà veure amb quin marge de maniobra es parteix per impulsar un canvi real durant el congrés de la teòrica "reinvenció" convergent. Aquest és un dels màxims fronts de preocupació dels partidaris de la reacció de veritat, no pas un Germà Gordó que consideren que "va de farol perquè no té suports, però que aguanta per ser-hi". Diuen que es palpa entre la militància i els quadres emergents del partit una espècie d'"onada serena" per buscar un nom nou i de consens. "És l'única manera de deixar enrere el passat", asseguren. I se senten "David contra Goliat", però aquí també caldrà tirar del paral·lelisme PSC-PSOE que els feia abans. Si aquest aparell, amb aquest partit tal com està ara, ha d'esclafar com si res els aspirants a rellevar-lo, poca força i enginy per a fer res de rellevant (en general) tindran aquests "davids".
Que al final tot dependrà molt d'allò que marquin Artur Mas i Carles Puigdemont? Sí, sens dubte. Però si la "onada serena" no els ajuda a impulsar la barca per fer-la tornar a surar, bàsicament haurà servit per a seguir esborrant, una mica més, el rastre sobre la sorra d'allò que va ser Convergència.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)