Totalment d'acord Marc Gafarot :
No deixa de ser casual i curiós el fet que la moció de confiança plantejada pel president Puigdemont coincideixi amb la campanya de les eleccions territorials de l’encara anomenat Partit Demòcrata Català. Ara mateix, aquest partit feliçment sembla començar a obrir les seves estructures i finestres fent passes vers a una profunda i necessària democratització dels seus òrgans de govern, decisionals i d’organització. Després de molts anys picant pedra, alguns davant l’imperi dels fets, han entès que el continuisme era la mort i el canvi, encara que molest, esdevenia obligatori.
En aquesta darrers anys, dir-ho no és cap novetat, molts militants, ara al meu entendre erròniament dits associats, s’han trobat molt desatesos i abandonats per part d’una direcció que encara volia viure de les molt verticals èpoques passades on massa sovint es deia blanc per no fer blanc o directament fer negre, el toc de xiulet quadrava el personal i el partit funcionava a base d’aclamacions i autolloances vàries en un món que volia ser meravellosament convergent i on pràcticament tothom amb un càrrec remunerat estava encantat d’haver-se conegut i saludat.
El debat, mai a la llum pública assembleària o d’agrupació, es feia als passadissos i als vestíbuls, atès que qualsevol crítica o posicionament plural podia, i sovint esdevenia, ser interpretat com una deslleialtat, un possible canvi d’aliança o, pitjor encara, traïció. Com sigui, cal afegir per honorar el conjunt de la veritat que, aquest sistema o estat de les coses no impedia, malgrat tot, notables resultats electorals i rellevants suports arreu del país; aquest, el nostre, era un país on l’autonomisme acrític i condescendent, quelcom no només patrimoni convergent sia dit de pas, emmascarava moltes vergonyes i misèries que ara l’independentisme i la seva causa, primer ha sacsejat i després destarotat.
Vivim èpoques renovadament agradables pels bons i brillants comunicadors que, a part de dir la veritat, resultin creïbles a una societat fatigada de xarlatans, xerraires i xerrameques necessitats, en la seva acció pública, d’oratòries demagògiques, per bé que ben sovint de nul·la retòrica i pèssima argumentació. L’Albert Rivera essent gran campió d’aquesta darrera pràctica, on sempre ajuda la manca d’escrupolositat, el comptar amb nombrosos altaveus públics i privats o caixes que esdevenen bancs. Heus aquí el “magnífic” i gens liberal capitalisme espanyol.
Tornant amb Puigdemont, bon comunicador que no pas un xarlatà a l’estil del “ciutadà”, caldria recordar-li el que li passà a Ibarretxe, ara que tenim eleccions basques, fa una colla d’anys. Ibarretxe gaudia d’àmplia acceptació popular, fins i tot, més enllà de les bases del PNB, però no gaudia del ple suport del seu partit en el seu pols a l’Estat, almenys dels seus dirigents més destacats com el propi Urkullu ara Lehendakari o Imaz, llavors cap del partit i ara alt càrrec de Repsol i de Gas Natural.
Amb una mica de paciència i la filosofia no massa exemplar de “fer-se el desentès i que es desgasti ell, no nosaltres”, els seus rivals de partit aconseguiren fer-lo caure del cavall en unes eleccions que la insuficient victòria obtinguda, s’endugué el Lehendakari nacionalista cap a casa i amb ell el sobiranisme del PNB, reclòs, almenys fins a nou avís, en una prestatgeria lluny de qualsevol mirada encuriosida. Puigdemont, que ben poc s’assembla a Urkullu en l’aspecte sobiranista, no sembla trobar-se amb aquesta situació, com tampoc era el cas de Mas, però el fet de tenir una organització dèbil –quelcom que no ajudà a Mas en el pols final amb la CUP-, que no era el cas del PNB, pot produir-li una situació semblant a la viscuda pel propi Ibarretxe.
El PNB organització forta i tebi suport de les elits del partit al seu líder institucional; el PDC organització dèbil i suport clar vers el president: Mas abans, ara Puigdemont. L’ordre dels factors pot no alterar el producte, i aquest és el gran perill que es divisa a l’horitzó i on el remei cal posar-lo d’immediat. En aquest moment d’especial i irrepetible importància es fa necessari recordar que cal una organització forta i ben estructurada a l’entorn de Puigdemont, representativa de tota la militància dita convergent i d’un país com Catalunya que ha de fer el pas darrer vers la seva llibertat nacional o independència. Així, la llibertat en un sentit ampli i filosòfic sempre precedeix a la democràcia i aquesta serà, finalment, la base de la nostra independència nacional. No pas a la inversa.
lunes, 26 de septiembre de 2016
jueves, 1 de septiembre de 2016
Observadors europeus titllen la premsa espanyola com la més groga d'Europa. No cal dir res més.
Aquesta gent no tenen cap predisposició innata a res, senzillament no tenen accés a la informació neutral. A més, també són catalans, tot i que ells no acabin de ser-ne conscients, i tenen dret a encertar-la o equivocar-se. De fet, de les seves fileres també surten independentistes, pocs però en surten, gent que fa el pas d'evitar la mandra i informar-se millor. Imagina que durant un mes s'apaguessin els repetidors de T5 i A3, començarien a veure la realitat a la que donen l'esquena diàriament, s'adonarien que són catalans.
L'efecte dels mitjans de comunicació espanyols, la censura i l'esbiaix subtil o descarat, la manca de pluralitat, la burla, aplicats durant anys i panys és una toxina que costa molt temps de superar. A un familiar meu valencià li ha costat més de 10 anys copsar la realitat, no només nacional, sinó també ideològica esquerra-dreta, i de ser ferm defensor del PP ara s'ha adonat que són una colla de mafiosos i lladres, i troba coherents i correctes les postures d'ERC i la CUP (del David Fernández, no la d'ara).
I ara imagino tots aquests catalans que només miren T5, A3, etc., els que sovint parlen dels catalans en tercera persona, com si ells no ho fossin, perquè se'n consideren pel fet de viure aquí, però no, ells no són com els tarats aquests sobiranistes...
És urgent trobar una forma que la pluralitat informativa els arribi, i ells mateixos es vagin desintoxicant.
El meu familiar ha invertit molt de temps intentant fer-los comprendre que Catalunya no és tal com l’explica la caverna mediàtica; que els catalans no són una colla d’aixafaterrossos enganyats per quatre senyorets de la part alta de Barcelona; que el català no és una llengua de pagerols ni les escoles catalanes el gulag com va voler fer creure -i encara- el colèric Vidal Quadras i tota el ramat de mentors espirituals d’Albert Rivera. Amb el temps, s’han mig convençut d’algunes coses, no de gaires. Almenys, els ha quedat clar que la mobilització civil d’aquests darrers anys lluny de ser una zarandaja (segons el diccionari, una cosa menuda, sense valor, o d’importància molt secundària) és l’expressió més evident d’una voluntat política majoritària entre els catalans. Ara intueixen que el “procés” per força ha de ser alguna cosa més que el sopar de duro que sembla que els han explicat. No tenen totes les claus per a interpretar la situació perquè els hi pesen molt els prejudicis, el propi nacionalisme banal que han mamat durant tota la vida i perquè tants anys de manipulació mediàtica han fet un mal impressionant a la capacitat crítica d’un qualsevol ciutadà.
L’altre dia, en el transcurs d’una trobada, van tornar a sortir els catalans. No s’hi van fer acudits com de costum. Bromes les justes. Han vist a les televisions que el Parlament català s’ha declarat en rebel·lia davant d’un Tribunal Constitucional al que no li reconeixen cap autoritat. Carme Forcadell serà presidenta del Parlament peti qui peti. El cas és que en termes generals, aquests amics també pensen que el Constitucional és una institució sense cap legitimitat com tantes altres institucions espanyoles, la Monarquia per exemple, però no saben que collons cal fer o si en realitat s’hi pot fer res. Entre la seva actitud col·lectiva i l’adoptada pels catalans hi ha un abisme.
I bé, pel que fa a Catalunya, sembla que se acabó lo que se daba, que s’ha acabat el bròquil. S’han acabat també, de moment, els acudits. Els catalans avui fan menys gràcia que mai. El que passa és que de sobte, han entès que se’n estan anant, que potser, en certa manera, ja fa molt de temps que ho han fet. Els amics del meu familiar estan totalment xocats. Mai no havien vist una cosa igual. No s’imaginen Espanya sense els catalans. Què passarà amb els bascos? De cop, el més polític de tots assegura que la única sortida raonable –si és que de cas encara hi ha alguna sortida- és fer un referèndum, sense manies, com han fet els anglesos en Escòcia. “Perquè si no hi ha referèndum, hi haurà Guàrdia Civil i si hi ha Guàrdia Civil, inevitablement, hi haurà independència”, rebla un punt melangiós, inquiet. Es fa un silenci. Com sigui, ben aviat sortirem de dubtes.
L'efecte dels mitjans de comunicació espanyols, la censura i l'esbiaix subtil o descarat, la manca de pluralitat, la burla, aplicats durant anys i panys és una toxina que costa molt temps de superar. A un familiar meu valencià li ha costat més de 10 anys copsar la realitat, no només nacional, sinó també ideològica esquerra-dreta, i de ser ferm defensor del PP ara s'ha adonat que són una colla de mafiosos i lladres, i troba coherents i correctes les postures d'ERC i la CUP (del David Fernández, no la d'ara).
I ara imagino tots aquests catalans que només miren T5, A3, etc., els que sovint parlen dels catalans en tercera persona, com si ells no ho fossin, perquè se'n consideren pel fet de viure aquí, però no, ells no són com els tarats aquests sobiranistes...
És urgent trobar una forma que la pluralitat informativa els arribi, i ells mateixos es vagin desintoxicant.
El meu familiar ha invertit molt de temps intentant fer-los comprendre que Catalunya no és tal com l’explica la caverna mediàtica; que els catalans no són una colla d’aixafaterrossos enganyats per quatre senyorets de la part alta de Barcelona; que el català no és una llengua de pagerols ni les escoles catalanes el gulag com va voler fer creure -i encara- el colèric Vidal Quadras i tota el ramat de mentors espirituals d’Albert Rivera. Amb el temps, s’han mig convençut d’algunes coses, no de gaires. Almenys, els ha quedat clar que la mobilització civil d’aquests darrers anys lluny de ser una zarandaja (segons el diccionari, una cosa menuda, sense valor, o d’importància molt secundària) és l’expressió més evident d’una voluntat política majoritària entre els catalans. Ara intueixen que el “procés” per força ha de ser alguna cosa més que el sopar de duro que sembla que els han explicat. No tenen totes les claus per a interpretar la situació perquè els hi pesen molt els prejudicis, el propi nacionalisme banal que han mamat durant tota la vida i perquè tants anys de manipulació mediàtica han fet un mal impressionant a la capacitat crítica d’un qualsevol ciutadà.
L’altre dia, en el transcurs d’una trobada, van tornar a sortir els catalans. No s’hi van fer acudits com de costum. Bromes les justes. Han vist a les televisions que el Parlament català s’ha declarat en rebel·lia davant d’un Tribunal Constitucional al que no li reconeixen cap autoritat. Carme Forcadell serà presidenta del Parlament peti qui peti. El cas és que en termes generals, aquests amics també pensen que el Constitucional és una institució sense cap legitimitat com tantes altres institucions espanyoles, la Monarquia per exemple, però no saben que collons cal fer o si en realitat s’hi pot fer res. Entre la seva actitud col·lectiva i l’adoptada pels catalans hi ha un abisme.
I bé, pel que fa a Catalunya, sembla que se acabó lo que se daba, que s’ha acabat el bròquil. S’han acabat també, de moment, els acudits. Els catalans avui fan menys gràcia que mai. El que passa és que de sobte, han entès que se’n estan anant, que potser, en certa manera, ja fa molt de temps que ho han fet. Els amics del meu familiar estan totalment xocats. Mai no havien vist una cosa igual. No s’imaginen Espanya sense els catalans. Què passarà amb els bascos? De cop, el més polític de tots assegura que la única sortida raonable –si és que de cas encara hi ha alguna sortida- és fer un referèndum, sense manies, com han fet els anglesos en Escòcia. “Perquè si no hi ha referèndum, hi haurà Guàrdia Civil i si hi ha Guàrdia Civil, inevitablement, hi haurà independència”, rebla un punt melangiós, inquiet. Es fa un silenci. Com sigui, ben aviat sortirem de dubtes.
Catalunya, terra d'acollida de José Antich.
A començaments de segle, sent encara president de la Generalitat Jordi Pujol, la Generalitat va dur a una dotzena de capitals espanyoles, des de Santiago a Sevilla i des de Santander a Badajoz, per citar només quatre de les ciutats, una mostra amb el títol "Catalunya, terra d'acollida". L'objectiu era, i així es deia al programa, "la presentació d'un país al qual milers de persones d'altres comunitats espanyoles es van desplaçar per viure i treballar però també per integrar-se i participar en la mateixa vida col·lectiva". Fins i tot els Reis de llavors van assistir a la inauguració de l'exposició a Madrid, per la qual van passar més de 300.000 persones.
Quan dimecres, en la primera jornada d'investidura del candidat Mariano Rajoy, el president espanyol en funcions va parlar de Catalunya i es va referir a aquest país com "una terra d'acollida, fèrtil i càlida," el temps semblava no haver transcorregut. Però no era així: tot aparentava ser al seu lloc però tot ha canviat de lloc. Un total 36 de 47 diputats catalans votaven que no al candidat a la presidència del Govern espanyol i a Catalunya una majoria independentista sustenta l'actual Govern. En el programa d'aquella exposició s'assegurava que la principal finalitat de la iniciativa era "la lluita contra el desconeixement (de Catalunya), principal motor del rebuig."
La mostra, certament, no va aconseguir el que es proposava, però Catalunya continua sent, malgrat el maltractament que rep del govern de l'Estat, una terra d'acollida. Ho és clarament dels que resideixen aquí des d'algun temps ençà o hi han arribat més recentment, i també ho és dels que ens visiten, que el 2016 han estat més de deu milions de turistes en els primers set mesos de l'any, una xifra superior en gairebé un 5% a la del 2015 en el mateix període de gener fins al juliol.
Alguns són visitants molt recents amb noms i cognoms reconeguts, com el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, la tercera autoritat de l'Estat, que passa uns dies de descans a l'Empordà. I és que no deixa de ser paradoxal o si més no curiós que això succeeixi mentre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres de la Mesa de Junts pel Sí presentaven les seves al·legacions davant del TC per no ser inhabilitats o, qui ho sap, evitar penes de presó. Terra d'acollida.
Quan dimecres, en la primera jornada d'investidura del candidat Mariano Rajoy, el president espanyol en funcions va parlar de Catalunya i es va referir a aquest país com "una terra d'acollida, fèrtil i càlida," el temps semblava no haver transcorregut. Però no era així: tot aparentava ser al seu lloc però tot ha canviat de lloc. Un total 36 de 47 diputats catalans votaven que no al candidat a la presidència del Govern espanyol i a Catalunya una majoria independentista sustenta l'actual Govern. En el programa d'aquella exposició s'assegurava que la principal finalitat de la iniciativa era "la lluita contra el desconeixement (de Catalunya), principal motor del rebuig."
La mostra, certament, no va aconseguir el que es proposava, però Catalunya continua sent, malgrat el maltractament que rep del govern de l'Estat, una terra d'acollida. Ho és clarament dels que resideixen aquí des d'algun temps ençà o hi han arribat més recentment, i també ho és dels que ens visiten, que el 2016 han estat més de deu milions de turistes en els primers set mesos de l'any, una xifra superior en gairebé un 5% a la del 2015 en el mateix període de gener fins al juliol.
Alguns són visitants molt recents amb noms i cognoms reconeguts, com el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, la tercera autoritat de l'Estat, que passa uns dies de descans a l'Empordà. I és que no deixa de ser paradoxal o si més no curiós que això succeeixi mentre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres de la Mesa de Junts pel Sí presentaven les seves al·legacions davant del TC per no ser inhabilitats o, qui ho sap, evitar penes de presó. Terra d'acollida.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)