domingo, 30 de septiembre de 2012

RESPOSTA AL Sr. LARA,( igual no el trobarem a faltar)

Sr. Lara: Em sembla que vostè no entén gaire què és la democràcia. Diu que amb Catalunya lliure el treuran d´aquí?. Qui li ha dit això?. Vol dir que no pateix una gran desinformació. A Europa pot entrar i sortir tothom qui vulgui sempre i quan respecti les condicions i els costums del país. El seu pare va arribar amb els moros franquistes a Catalunya. Va fer l´imperi i es va casar amb una catalana, la Sra. Teresa Bosch, i es va pensar que ja havia complet amb el país d´acollença. El fet és però, que vostè ha viscut la seva vida d´esquena al país on ha fet negoci però quan aquest país vol ser lliure vostè ens vol espantar dient que marxarà?. Si marxa serà perquè vostè vol. I l´únic que guanyarà Catalunya és perquè enlloc de ser la capital del món on s´edita en castellà, llengua no pròpia del país, tal vegada ens plantejarem de ser la capital mundial d´edició en anglès, i potser en deu anys. Mentrestant vostè -si ho vol vostè, que consti-, podrà marxar a Sudamèrica on el català no el perseguirà. I tots amics. Per un tema de cultura catalana. I no pas d´un grup clandestí revolucionari, d´esquerres o de dreta, no.no. Vostè només dóna per la fundació del pare que té al sud d´Espanya. I poca cosa més. Vostè ha sabut mantenir i engreixar el patrimoni de la família Lara, i que s´erigí en el mandamàs, d´ençà de la mort del Fernando. Tot i així, recordo com el Pedrolo mai no va voler editar amb Planeta per dignitat. Sap què vol dir això?. Doncs que amb tot l´imperi que té vostè al darrera no em pot comprar a mi perquè voti contra Catalunya.  Però la dignitat és això. Saber jugar amb qui ho necessita i per un acte de justícia. Alguns pensaven -com amics meus que ho van escriure-, que els néts del Sr. Lara serien independentistes ja que el robatori que efectua Espanya contra Catalunya -parlis català o anglès-, és tan brutal que afecta tots els que hi viuen. Fins i tot aquells que són fatxes o ultracomunistes, tant se val. Tothom passa per caixa d´Espanya. Ara vostè es despenja amb aquestes manifestacions i truca el President Mas per dir-li que no li agrada la llibertat dels catalans, tan anhelada. Doncs miri Sr. Lara, nosaltres serem lliures malgrat vostè. Quan se li ha trucat a la porta per tal que sabés què és Catalunya, ens la va tancar perquè tenia pressa a fer diners. I més diners. I més diners. La porta per tal que vostè fos una persona més entre la burgesia catalana la tenia oberta. I vostè la va tancar. Ara no es queixi. Ara quan les coses es posaran a lloc, ara vostè li molesta. Què hi farem. Els catalans també tenim drets i fins i tot d´abans que el seu pare vingués aquí. Catalunya és oberta i fins i tot agraïda amb els seus
enemics. Però un dia o altre això s´havia d´arreglar. I vés per on, ha tocat ara. I així serà. I li pot dir qualsevol que sigui malalt, jubilat, desnerit, pobre, humil, sense patrimoni, sense cultura, però amb una dignitat que vostè ni mil com vostè em podran destruir. Ah!. I encara he estat client d´alguna de les seves enciclopèdies com la de l´art i altres llibres -naturalment, catalans-, que he llegit, gaudit i guardat amb afecte. I fins i tot em van venir a buscar perquè traballés a l´Editorial Planeta. Però això, ja li vaig dir que mai, mai. mai ho faria. Exactament igual com l´amic Manuel de Pedrolo, per dignitat. A vostè li tocava donar un pas endavant a favor de Catalunya i no ho ha sabut fer. Ho sento per vostè. D´oportunitats se li han brindat però la seva obsessió pels diners l´ha traït. Nosaltres serem lliures i vostè faci el que més cregui convenient. Però ho farà vostè, sense que ningú no li digui res. Entengui-ho si pot. No culpabilitzi ningú. Vostè i només vostè és l´amo dels seus actes. Però cregui´m que si marxa no el trobarem a faltar.

miércoles, 19 de septiembre de 2012

ESCENARIS INDEPENDENTS.

És evident que el farol del pacte fiscal és només això, un farol. Però a la vegada una excusa per a les importants decisions que es prendran els propers mesos. Com aquell que diu "ja us vaig avisar..."
Els milhomes de Madrid, els "macarres" com algú del Govern els va definir, han dit el que havien de dir, sorneguers i prepotents, i que de fet era el que el MH esperava. La coartada és perfecta. El suport a una secessió unilateral és majoritari al pais. Com a bon convergent, tot ha d'estar ben lligat abans de prendre qualsevol decisió, per intrascendent que aquesta sigui. El compte enrrere ja ha començat i a Madrid ho saben. La maquinària estatal fa temps que treballa, primer a l'ombra, i després, quan la cosa ja sigui oficial, obertament.
Hem d'esperar, doncs, un reguitzell inacabable d'imputacions judicials dels líders soberanistes en temes que molts ja creien oblidats o de nous i dissenyats per a la ocasió.
Cap a la tardor, davant del fracàs irreversible del pacte fiscal, el MH haurà de convocar eleccions, presentant-s'hi amb un programa ja obertament sobiranista, sense ambigüitats, que juntament amb Esquerra, Solidaritat i Iniciativa han de donar una majoria parlamentària àmplia per a una declaració unilateral d'independència i que hauria de ser refrendada pel país a posteriori. El repte és temptador per a qualsevol polític. És una ocasió única per passar a la Història i voluntaris no en faltaran. La Història. Qui sap. Ara ja hi ha més a guanyar que a perdre. Però només ara, mai abans havia existit una confluència de factors com l'actual.
I és aquí on comença el veritable ball de bastons ja que aquest paisatge, nou i radical, ensorraria les perspectives de recuperació econòmia d'Espanya, abocant-la definitivament al rescat total.
Antes pobre que rota. A La Moncloa, algú ja ha començat a rellegir l'article 8 de la Constitució. Els punts, les comes, les ambigüitats. Tot compta a l'hora d'una decisió com aquesta, possiblement la més important que mai s'hagi pres a Espanya.
Mentrestant, els Comités de Consciencia Ciudadana estan a l'aguait, preparats arreu del país.
El punt d'inflexió, ara si, la tardor del 2012.

 

domingo, 16 de septiembre de 2012

No patiu per Europa, hi serem.

Si Europa no admetés Catalunya com a membre de la Unió no estariem obligats a pagar la part proporcional del deute espanyol que ens pertoca. De veritat creieu que això ho permetria Europa? Se n'està parlant molt de com quedaria Catalunya quan siguem estat independent però... com quedaria Espanya? si Europa no ens admet per manca d'unanimitat (per ex. perquè Espanya s'emprenyi i ens foti el seu vot) nosaltres, obviament, no estariem obligats a pagar ni un euro del deute amb Europa (perquè no hi seriem), és a dir, seria Espanya (ja sense els calers de Catalunya) qui hauria d'assumir aquesta obligació. 

A més a més, no hi ha cap precedent d'un estat que s'hagi fet independent d'un altre que ja és a Europa, per tant, no és matemàtic que ens facin fora d'Europa. Catalunya, incardinada a Espanya, ja és a Europa des de fa molts anys (apliquem les seves lleis, etc). És una qüestió política i de diplomàcia perquè no hi ha cap llei que ho prohibeixi.

Resumint; no patiu, ni a Espanya, ni a Europa els hi convé que ens quedem fora d'Europa. Tota la por que estan fotent des del govern espanyol és pura estratègia política perquè, precisament, són ells qui tenen por.

domingo, 9 de septiembre de 2012

La diada dels xarnegos.

Molts parlen castellà a casa, com jo. Molts tenen el seu Facebook en castellà (jo el tinc en català). Molts responen que se senten catalans i espanyols a les enquestes (jo català). Però s’han cansat, ens hem cansat de ser instrumentalitzats pel discurs de la por, aquell que diu que la majoria silenciosa castellanoparlant s’aixecarà si els catalanets de sempre s’atreveixen a desafiar l’ordre establert.

I estem per la independència perquè no ens devem al lloc on van néixer els nostres pares, sinó allà on volem que neixin els nostres fills. I jo vull que els meus fills neixin en una Barcelona capital d’una Catalunya oberta al món, no tancada a Espanya per les hipoteques dels avantpassats. En un país que ajuda al desenvolupament de qui treballa, no dels vividors que es van quedar al poble dels avis. Una nació democràtica que valora la diversitat, no intenta aniquilar-la.

La Catalunya dels xarnegos s’ha tret els complexos noucentistes del país petit. La barreja no ens ha derrotat, ens ha enfortit. Ara és el moment de dir al món que volem tornar a existir després de 300 anys. Que aquesta Catalunya que parla català, castellà, i ben aviat urdú i el que calgui, torna a l’escena internacional en un moment de crisi total per ajudar a construir una Europa i un món més segurs, més justos i més emocionants.

Un món on els homes i les dones puguem continuar la nostra recerca de la felicitat sense aquesta paret administrativa que ens vol invisibles. Jefferson, Franklin i Adams ho haguessin aprovat, ells també eren xarnegos.

sábado, 1 de septiembre de 2012

L'euro no està en perill; el benestar de la gent,si.

Hi ha una frase, “l’euro està en perill”, que es reprodueix constantment en els mitjans de major difusió, la majoria dels quals pertanyen a la sensibilitat neoliberal. Aquesta frase, generada en els establishments financers i polítics de l’Eurozona, assenyala que la seva moneda està en crisi i que, tret que s’implementin canvis profunds amb els dèficits i el deute públic dels Estats, reduint dramàticament la seva despesa pública i la seva protecció social, l’euro desapareixerà. D’aquí la crida al arravatament per estrènyer-se el cinturó (sobretot de les classes populars) i salvar tal moneda. Sota aquesta excusa s’està reduint la protecció social i desmuntant l’Estat del Benestar dels països de l’Eurozona, privatitzant.
Tal mobilització, però, té molt poc a veure amb l’euro. En realitat, es miri com es miri, l’euro ha estat i continua estant fort. I algunes empreses exportadores de l’Eurozona diran, amb raó, que està massa fort, dificultant les exportacions dels seus productes. Només cal mirar la taxa de canvi de l’euro amb altres monedes. Mentre que el dòlar, el ien i la lliura esterlina han anat baixant, l’euro s’ha mantingut. Durant el col•lapse de Lehman Brothers el dòlar va baixar gairebé en picat, però l’euro es va mantenir. Qualsevol turista europeu pot donar testimoni. EE.UU. es va convertir per a un europeu en un país més barat que la majoria de països de l’Eurozona, i continua sent-ho avui.
És cert que l’euro s’ha anat devaluant una mica, però no tant respecte al dòlar o la lliura esterlina, sinó enfront de les altres monedes europees, especialment les monedes de Suècia, Noruega i Suïssa, així com la moneda dels països emergents com Brasil, la Xina i la Índia. Les reduccions de despesa pública, incloent la despesa pública social, tenen, doncs, poc a veure amb el valor de l’euro, tot i tota l’allau ideològica neoliberal emmascarada com a rigor.
El valor de l’euro depèn, primordialment, d’un fet que roman gairebé ocult en els mitjans de major difusió, i és el comportament del Banc Central Europeu (BCE) que anteposa el projecte de controlar la inflació per sobre de qualsevol altre objectiu. En realitat és el seu únic objectiu, aconseguit a costa de no fer una altra funció que realitzen altres bancs centrals: estimular l’economia. És a dir, el BCE per salvar l’euro està, amb el seu comportament, destruint l’economia dels països de l’Eurozona, condemnant-los a una Gran Recessió i aviat a una Gran Depressió.
El BCE, tot i que és l’únic banc central que pot imprimir diners en l’Eurozona, imprimeix pocs diners, mantenint així la inflació baixa. Per complicar encara més la cosa, manté uns interessos bancaris alts, dificultant més la disponibilitat del crèdit, de manera que, l’activitat econòmica es redueix, el creixement econòmic s’alenteix, i apareix la recessió. En altres paraules, per salvar l’euro el BCE està destruint a les economies de l’Eurozona.
Darrere d’aquesta frase “s’ha de salvar l’euro” hi ha, però, uns interessos molt concrets i específics: aconseguir defensar els interessos de la banca, i molt especialment de la banca europea per a la qual l’eliminació de la inflació és el seu objectiu únic. Això explica que estiguem on estem, amb una inflació baixa i amb una desocupació enorme i una economia de recessió. I tot, per salvar, no tant a l’euro, sinó a la banca. A la banca, la recessió actual li està anant molt bé. Segons Ronald Janssen, economista que assessora els sindicats belgues, els beneficis bancaris a la zona euro han crescut astronòmicament, aconseguint 50.000 milions d’euros el 2010, i 27.000 milions d’euros en la primera meitat d’enguany.
Tot això a costa d’un enorme creixement de la pobresa en la majoria de països de l’Eurozona, i notable descens de la capacitat adquisitiva de la majoria de la població. Una mica igual ha passat a Espanya. És lògic, doncs, que segons les últimes enquestes publicades, ni més ni menys que el 70% de la població espanyola creu que l’euro ha estat més negatiu que positiu per a Espanya. Seria convenient que s’iniciés un debat a Espanya sobre si seria o no aconsellable per a Espanya continuar en l’euro. Hi ha arguments a favor de continuar utilitzant l’euro com la moneda espanyola. Però també hi ha costos, i alguns d’ells molt elevats (com l’atur entre els joves d’un 45%) que haurien de entrar en aquesta discussió. I, tanmateix, no han aparegut en el debat veus que subratllin aquests costos, no perquè no existeixin, sinó perquè els autors que les sostenen no tenen espai per poder presentar-les en els grans mitjans d’informació i persuasió. Així de incompleta és la democràcia espanyola.

Respostes a la crisi ?????

En els anys de bonança econòmica, creada principalment mitjançant  la bombolla immobiliària, l’Estat espanyol (que inclou l’Estat central i les CCAA) va reduir els impostos significativament, sobre tot de les rendes del capital i de les rentes superiors. Aquest descens va crear un dèficit estructural que va passar desapercebut perquè els ingressos a l’Estat van pujar espectacularment, resultat de l’elevat creixement econòmic i creixement d’ocupació.
Ara bé, quan la bombolla immobiliària va explotar (resultat de que la banca europea, principalment l’alemanya i la francesa -que havia alimentat la bombolla immobiliària espanyola- va deixar de prestar a la banca espanyola, perquè aquella, la banca europea, estava contaminada amb productes tòxics procedents de la banca nord-americana) va aparèixer amb tota la seva cruesa tal dèficit estructural de l’Estat, causat per aquelles reduccions d’impostos (segons el Fons Monetari Internacional la meitat del dèficit estructural es devia a la baixada d’impostos ).
Però, quan el dèficit va aparèixer, en lloc d’anul•lar les rebaixes fiscals per recuperar els fons de l’Estat, aquest (tant central com autonòmic) va retallar la despesa pública, incloent la despesa pública social, assumint que el creixement del dèficit de l’Estat es devia a l’excessiva grandària de tal despesa pública, atribuint-li, a més, ser una de les causes de la crisi. Tal argument va ser promogut extensament tot i que l’evidència existent clarament el  qüestiona. En realitat, l’Estat espanyol, quan es va iniciar la crisi, estava en superàvit, i el deute públic era dels més baixos de l’Eurozona. El creixement tan accentuat del dèficit no es va deure al fet que es disparés la despesa pública, sinó a la baixada d’impostos que havia creat el dèficit estructural, incrementada aquesta baixada per l’enorme disminució de l’activitat econòmica i de l’ocupació, ja que, en dependre d’una manera tan accentuada els ingressos a l’Estat de les rendes del treball, l’elevadíssima desocupació -que l’esclat de la bombolla va produir- es va traduir en una gran disminució dels ingressos a l’Estat.
Ignorant aquests fets, la resposta a la crisi va ser retallar la despesa pública, sense tocar les causes estructurals del dèficit. Exemples d’això, n’hi ha a milers. Es van congelar les pensions, intentant estalviar 1.200 milions d’euros, retallada que hagués estat innecessària si s’hagués mantingut l’impost de patrimoni (2.100 milions d’euros) o s’hagués anul•lat la rebaixa de l’impost de successions (2.552 milions) o s’hagués revertit el descens d’impostos a les persones que ingressen més de 120.000 euros a l’any (2.500 milions).
Després de les seves últimes propostes, Rajoy intenta retallar encara més, centrant-se en els serveis públics, incloent serveis i transferències de l’Estat del Benestar, 13.764 milions d’euros en la reducció de les assegurances de desocupació per, teòricament, estimular als aturats a trobar feina i 3.024 milions als serveis de dependència. Com a ingressos a l’Estat proposa recollir 22.104 milions en tres anys (2.300 en el primer any, 10.134 en el segon i 9.670 en el tercer) mitjançant el creixement de l’IVA. Però com bé assenyala el sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol, GESTHA, (les estimacions del qual fins ara han estat les més creïbles), la recaptació serà molt menor. De cada 100 euros gastats, l’Estat recull 9,7 euros (enfront de la mitjana de la UE-15, de 12,3). Això vol dir que Espanya perd 17.000 milions d’euros a l’any pel frau de l’IVA. Hagués estat, per tant, més efectiu corregir aquest dèficit en lloc d’augmentar l’IVA, que afectarà sobretot a la demanda de les classes populars. Les conseqüències d’aquestes polítiques regressives seran augmentar encara més les desigualtats a Espanya, un dels països més desiguals de la Unió Europea.

Paguem impostos com els suecs?

Segons la pròpia Agència de l’Estat (Sindicats de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, 02.12.11), el frau fiscal arriba unes dimensions de prop de 90.000 milions d’euros, procedents majoritàriament (el 72% del frau fiscal) de les grans fortunes (que ingressen molt més que 300.000 euros a l’any) de les grans empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any, i de la banca. I aquí està un dels orígens dels escassos ingressos a l’Estat a Catalunya i a Espanya. Els súper rics no paguen el que paguen els súper rics a Suècia, on el frau fiscal és molt menor. La gravació de les rendes del capital és més gran, i les deduccions gairebé no existeixen. Les deduccions, com a eina fiscal, afavoreixen sobretot les rendes superiors, les quals tenen a la seva disposició tota una bateria d’ajudes legals que els ensenyen com no pagar impostos, tal com passa a Espanya i a Catalunya.
Una altra gran diferència amb Suècia és la desigualtat de rendes existent en ambdós països. Les desigualtats són molt més grans a Espanya i Catalunya que a Suècia. Així, a Espanya i Catalunya, el ciutadà que guanya 300.000 euros ingressa nominalment tretze vegades el que ingressa el ciutadà mitjà i corrent que treballa i paga impostos a través de la seva nòmina (i està més que provat que seria més accentuada la diferència si es basés en ingressos reals). Aquesta diferència a Suècia és molt menor. A més, la taxa impositiva nominal per als que a Espanya cobren més de 300.000 euros a l’any (el 52%, tipus impositiu màxim) s’aplica a Suècia als que ingressen dues vegades el que ingressa el ciutadà mitjà. Per això la majoria paga més impostos encara que les seves taxes nominals de gravació siguin gairebé iguals a les d’Espanya i Catalunya.
I una última raó de l’enorme diferència d’ingressos a l’Estat entre Suècia i Espanya és que hi ha molta més gent treballant i pagant impostos a Suècia que a Espanya. El percentatge de la població adulta que treballa i paga impostos és molt més alt a Suècia que a Espanya i Catalunya. I això, com a conseqüència de la major participació laboral de la dona a Suècia (70% versus 52% a Espanya). La xarxa de serveis a les famílies (que vol dir dona) a Suècia facilita la integració de la dona al mercat del treball. I això no passa a Catalunya ni a Espanya.