Molts parlen castellà a casa, com jo. Molts tenen el seu Facebook en castellà (jo el tinc en català). Molts responen que se senten catalans i espanyols a les enquestes (jo català). Però s’han cansat, ens hem cansat de ser instrumentalitzats pel discurs de la por, aquell que diu que la majoria silenciosa castellanoparlant s’aixecarà si els catalanets de sempre s’atreveixen a desafiar l’ordre establert.
I estem per la independència perquè no ens devem al lloc on van néixer els nostres pares, sinó allà on volem que neixin els nostres fills. I jo vull que els meus fills neixin en una Barcelona capital d’una Catalunya oberta al món, no tancada a Espanya per les hipoteques dels avantpassats. En un país que ajuda al desenvolupament de qui treballa, no dels vividors que es van quedar al poble dels avis. Una nació democràtica que valora la diversitat, no intenta aniquilar-la.
La Catalunya dels xarnegos s’ha tret els complexos noucentistes del país petit. La barreja no ens ha derrotat, ens ha enfortit. Ara és el moment de dir al món que volem tornar a existir després de 300 anys. Que aquesta Catalunya que parla català, castellà, i ben aviat urdú i el que calgui, torna a l’escena internacional en un moment de crisi total per ajudar a construir una Europa i un món més segurs, més justos i més emocionants.
Un món on els homes i les dones puguem continuar la nostra recerca de la felicitat sense aquesta paret administrativa que ens vol invisibles. Jefferson, Franklin i Adams ho haguessin aprovat, ells també eren xarnegos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario