jueves, 11 de mayo de 2017

OPINIÓ CONTUNDENT sobre Convergència i el PDeCAT

OPINIÓ CONTUNDENT sobre Convergència i el PDeCAT que sé que crearà polèmica però necessito fer.  Mark Serra Parés
Convergència Democràtica de Catalunya va ser un partit que va existir durant 40 anys i que va ser dissolt el 8 de juliol de 2016.
Dissolt perquè, tot i haver fet grans coses, al final era una marca que restava més que sumava.
El que va ser una formació piramidal, opaca i autonomista va simplement morir perquè havia perdut el tren de la realitat del país. Un país que feia temps que no volia engrunes. Un país que reclamava el pa sencer. Una formació basada, com tants altres partits, en l'ascensió de qui més llepa la ma del de dalt amb una base que només servia per enganxar cartells.
Exactament per això jo mai vaig votar CDC: no m'agradava el partit i, per a mi, la independència va primer a qualsevol ideal de partit.
Davant de la defunció del partit fundat per Pujol, el centre-dreta català en clau de país quedava orfe davant de la batalla campal per apropiar-se l'espai electoral d'esquerres que viuen ERC,PSC, Colaus i Comuns.
Em vaig apuntar al PDeCAT perquè va néixer com un partit nou, inequívocament independentista i renovador. Un partit disposat a lluitar per tota aquella gent atrapada entre el populisme d’esquerres i les grans empreses i bancs que manipulen i extorsionen la nostra societat. Un partit per a treballadors, autònoms, emprenedors, estudiants i petita i mitjana empresa. Un partit, per cert, en el que 99% de la base és netament independentista.
Dono fe, perquè hi era, que el PDeCAT en la seva fundació es va dotar de les eines per ser el partit que he anomenat: net, nou, transparent i independentista. Però tot i així estem estancats des de la fundació. El partit carrega tot el pes de la comunicació i imatge al President Puigdemont quan ha dit que se n'anirà en poc temps. Tenim una executiva superada que no sap arreglar l'immens problema de comunicació interna i externa que pateix de forma crònica el partit. Colaus, Comuns i ERC ens passen per sobre cada vegada que fan servir la xarxa o els mitjans de comunicació clàssics. Fem grans coses i ningú ho sap perquè no les sabem explicar. I sort en tenim de cracks com Puigdemont (per a mi el millor President possible), Turull o Tremosa, però tot i així, el PDeCAT és un partit invisible dissolt dins de JxSÍ. Qui porta la comunicació del partit, ja no és que no en sàpiga, és que és un desastre de proporcions èpiques. Una dada: des de que es va fer la fundació, que hagués hagut de ser una immensa oportunitat de creixement, fins a dia d’avui, el fb del partit ha pujat 3.000 persones fins a les 29.500 d’ara. En el mateix període, el d’ERC ha pujat 32.000 fins els 117.000 d’ara o Colau que en té 328.000.
El fb mort sense cap viralitat, el twitter del PDeCAT com una mena d'intranet per a propis que no arriba a ningú i una Marta Pascal voluntariosa però sense la força d'una líder que empatitza i és capaç d'aixecar un auditori.
No vam saber explicar la fundació, no sabem explicar el que estem fent ara i no hi ha cap voluntat de preparar un successor de Puigdemont que necessita temps per créixer i donar-se a conèixer. Jo crec que a aquestes alçades, la immensa majoria de la gent que porta el Partit Demòcrata sap que fer presidenciable a Mas suposaria enterrar el PDeCAT com a marca nova i passar a ser una Convergència repintada. Mas, li agradi o no, és i serà sempre la cara identificada amb CDC, un partit mort i finiquitat amb una imatge que, avui, no pot ser pitjor. Així com Puigdemont agrada a propis i aliens i eixampla base, Mas no agrada a tots els propis i a cap aliè. Aquí Demòcrates ho va saber fer molt be desmarcant-se d'Unió, cosa que nosaltres encara no hem aconseguit de CDC. Personatges sinistres com Gordó i uns quants més ens fan un gran mal a la credibilitat com a marca nova, ja que si fos per ells, tornaríem enrere. Recordem que el corrent de Gordó es diu "Nova Convergència".
La decisió, ja adoptada per l'executiva, de deixar passar el temps fins després del referèndum per buscar un successor ens aboca a buscar entre els que ja són apercebuts per la gent com a vells convergents quan hauríem d'estar buscant una cara nova per una marca nova. Però per llançar una persona nova i fer-la visible als votants ja fa temps que hauria d'estar a primer pla. Necessitem un Macron i tenim un munt d'Hollande donant voltes pels passadissos. Tenim un vaixell fet impecablement nou, un immens capità com Puigdemont, cap rival en el nostre espai ideològics, i ens estem enfonsant. Hi posem remei, o ens ho mirem com l'orquestra del Titanic?
La qüestió és: en les properes eleccions volem quedar primers, o com a mínim a dalt, o volem que ERC ens passi per sobre i lluitar pel segon lloc del parlament amb Ciutadans i fins i tot passar al tercer? Aquest desastre és més que possible si no canviem rumb. I els Colaus, PP i C’s ben feliços.
I el que a mi més em preocupa són dues coses: l’enfonsament del PDeCAT posaria en un greu risc la independència perquè hi ha una part de l’independentisme de centra-dreta que mai votarà ERC i podrien abstenir-se de votar en unes eleccions, les properes, que seran las de la consolidació del nou Estat Català. Només un cec o un boig pot pensar, en aquestes alçades, que només amb els vots d’esquerres n’hi ha prou per obtenir la majoria absoluta al Parlament. I, per altra banda, un partit com el PDeCAT és imprescindible per un sector de població que mai se sentirà representada per ERC o Comuns, que van de la ma en la majoria de polítiques. Quan siguem estat i ERC perdi l'afegit d'independentista, faran pinya amb Colau i Comuns, no ho dubteu.