lunes, 30 de noviembre de 2015

Cert és que necessitem els polítics per administrar la confiança que hem dipositat en ells.

La veritat és que “la cosa” està sent més decepcionant del que podríem haver esperat després de l’experiència del post 9N. Sempre, en tots dos casos, han sigut els polítics qui ens han fet patir, emprenyar, desesperar o pensar en tirar la tovallola. Sort en tenim de nosaltres mateixos, perquè si no fos així, “la cosa” encara estaria a les beceroles. Cert és que necessitem els polítics per administrar la confiança que hem dipositat en ells. Però la paciència no és infinita i s’esgota.
Hi ha gent optimista que diu que abans de la campanya hi haurà acord. Hi ha gent que diu que anirem a març. Jo penso que si anem a març i no traiem, com a mínim, 72 diputats, haurem fracassat absolutament. A més, veurem una lluita fratricida entre CDC, ERC i CUP en la campanya electoral, mentre els altres s’ho miren amb displicència i un somriure d’orella a orella. Sí, fins i tot, CSQEP també se’ns riuria de nosaltres. Doncs bé, davant d’aquest panorama, senyors, senyores, nens i nenes de JxS i CUP, és urgent que hi hagi govern. La Resolució votada el 9N d’enguany és, ara mateix, paper mullat. No serveix per a res, absolutament per a res. Sense un govern no anem enlloc. Anem a cegues i a les palpentes.
Sense una figura que lideri “la cosa” no anem enlloc i no ens prendran seriosament, no a Espanya, sinó al món. I ens agradi o no, Mas és qui ha liderat “la cosa”. Que s’ha aprofitat del moment? Potser sí. Que podia haver mirat a una altra banda? També. Que ha sabut llegir el clam de bona part de la societat catalana? Segur.
Doncs bé, han passat dos mesos des del 27S i volem un govern. Feu-vos-ho com vulgueu, però al desembre, jo, personalment, vull un maleït govern que ens dugui d’una punyetera vegada a una República Catalana i que no hagi d’estar aguantant a polítics mediocres rient-se de “la cosa” i faltant al respecte als 2M de votants que volem un nou país per tothom. Que no hagi d’estar defensant per enèsima vegada la nostra història de nous revisionistes, que no hagi de justificar l’ús de la meva llengua, que no hagi de pagar les vacances i els vicis d’una monarquia corrupta i obsoleta, que no hagi d’aguantar insults i menyspreus de polítics de tots els colors, que no hagi d’aguantar promeses que no es compliran mai per tan sols endolçar-nos les orelles i caure, com sempre, en el parany de les seves mentides.
 d’un embolic a un altre embolic més proper (em referia a Síria, el EI i el terrorismes).
A Catalunya ja fa 2 mesos que va haver-hi unes eleccions que ens havien de servir per constituir un govern que en 18 mesos ens podia portar a la independència d’Espanya. Per això n’hi havia prou en que els 62 representants del JuntxSi i els 10 de la CUP es posessin d’acord per formar un govern i seguir un procés prèviament pactat. Dons després de 60 dies no s’han posat d’acord perquè la CUP no vol donar la presidència d’aquest govern a Artur Mas que era el candidat de JuntsxSi i aquests no estan disposats a cedir ja que 62 són molt més que 10. Dos mesos intentant trobar un acord i no hi ha manera. Lamentable. Mentre el govern d’Espanya amb el PP estan fent servir tota la maquinaria del estat per posar tots els impediments polítics i econòmics perquè el procés no avanci.
A que no sabeu quina es la paraula més utilitzada per tots plegats, si, DEMOCRÀCIA!
Ara es pot recuperar la meva entrada del maig del 2014 sobre el tema.
Pels partits contraris a la independència els altres no som demòcrates perquè no es pot anar cap a la independència si no es te la majoria de vots, no més la tenim d’escons. La seva manera de calcular es, com a mínim curiosa. M’explico. Els partits independentistes suposen el 48% dels vots i més del 50% dels escons. Els partits totalment contraris a la independència no arriben al 40% dels vots ja que hi ha dos partits Catalunya si que es Pot i UDC, aquest sense representació, que no estan a favor ni en contra, consideren que s’ha de fer un referèndum. Malgrat això els partits del 40% diuen que el 52% dels votants estan contra la independència. Això per ells es la democràcia.
Està clar que un referèndum amb un SI o un NO seria la solució, però aquests partits que estan en contra la independència no ho volen ja que segons ells en el millor dels casos hauria de ser un referèndum de tot els espanyols. En definitiva si jo em vull separar haig de demanar a l’altre part que m’ho autoritzi i això es impensable.
El 20 de desembre hi ha eleccions a Espanya però no crec que el resultat de les eleccions ajudi gaire a aclarir la situació.
El problema que tenim, segons la meva opinió, es que aquests dos mesos el que ha passat es que internacionalment el nostre procés, que començava a ser vist amb cert interès per altres estats, hagi perdut força a l’exterior i sense el recolzament exterior serà molt complicat que arribem a bon port.
En un moment o altre haurem de tornar a mobilitzar-nos per recuperar el «prestigi»
 I ara, espavileu, o la història us jutjarà severament. I com deia aquell, s’ha acabat la broma. Govern, ja!

El sistema està en mans de 1500 anti-sistemes.

Aprofitar per fer la revolució abans que la independència és no entendre ni comprendre quin és el substrat social català que ens ha dut fins aquí. Potser molts votants ara no votarien segons quines sigles i potser, si acabem abocats a noves eleccions, el panorama s’haurà clarificat. Que la independència és irreversible és un fet; els estats-nació ja són obsolets i el món s’articularà sota altres formes geopolítiques més eficients en les quals Catalunya (amb Barcelona de capital) hi encaixa perfectament. El que hem de tenir clar, però, és que ara no estem immersos en una revolució, és a dir, donar un tomb al voltant d’un eix, sinó que encarem una evolució, és a dir, que fem un pas endavant cap a aquesta forma nova d’organització. Qui s’entesti en processos revolucionaris fracassarà i l’únic que aconseguirà serà endarrerir una mica el que és inevitable. De la frustració d’aquests dies n’hem de treure la força per encarar l’etapa següent d’un procés que ja no es pot aturar.
El temps determina avui més que mai els aconteixements del procés català. En són conscients els 72 protagonistes? Ho hem constatat en els mesos perduts després del 9-N, en la disjuntiva de si una llista de partits o una llista única, que van significar cedir un temps preciós pel rearmament dels nostres adversaris i potser ens hi van jugar el no arribar al 50% de partidaris de la independència. Un balanç que ningú ha fet. Però ara la guerra total engegada per capítols des del govern de l’estat espanyol ens obliga a actuar ràpid i amb contundència, però encara no tenim govern…
És revelador que la CUP amb el veto a la proposta majoritària de JxS no valori la situació on ens col·loca aquest temps que va passant. Des d’un narcisisme irritant, mentre cauen rocs per tot arreu, el seu temps és un temps subjectiu en el qual es subordinen els fets, una arma política de pressió que només es pot permetre qui no agafa responsabilitats col·lectives; el temps de reunir amb calma les assemblees, i d’anar gallejant al pas dels dies dient que encara tot segueix igual, com una demostració de la seva fermesa ideològica. La famosa furgoneta de l’espot que va poc a poc perquè van lluny. Ara més aviat van en un carro de l’ase de Buridán. I es manifesten des d’un anticapitalisme dels qui lluiten contra les retallades, contra el patiment dels ciutadans, etc…, com si aquest “impasse” que ens imposen fos gratis per la població i pel procés.
No hi hauria res més perillós que darrere la immaduresa política de menystenir el temps, s’amagui només una praxis d’oposició, de victimisme per ser els elegits portadors del St. Greal d’una quimèrica Revolució Total. Si és això, mai acceptaran la revolució democràtica (que no “Socialista”) cap a la independència. Potser per això el seu temps no té ni dies, ni setmanes, ni… anys.
Portem exactament dos mesos perduts i per poc que un es mogui, es palpa en l’ambient que l’emprenyament de la gent és manifest.
Portem exactament dos mesos perduts i per poc que un es mogui, es palpa en l’ambient que l’emprenyament de la gent és manifest. És cert que els polítics independentistes en general i alguns en particular no ha estat a l’altura que calia estar i ara el poble ja n’està tip d’aquest estira i arronsa i sense que es vegi com acabarà. Sap greu que tota la feina que hem hagut d’encarar, treballant moltes vegades fins a deixar-hi la pell, anant a totes les concentracions i mítings, a les assemblees, aconseguint després de molta paciència i pedagogia que algú que no tenia clar votés per la independència, ara que suposadament tenim la majoria, el projecte pot acabar-se. I sí hem de dir que hi ha culpables d’aquesta situació, perquè si hem d’anar a unes eleccions molta gent deixarà de votar perquè ja n’estarà més que tipa. Potser només els irreductibles continuarem la lluita però bona part de la gent, cansada d’aquest vodevil, tirarà la tovallola. Cal dir que si bé tots els polítics implicats són responsables d’aquesta nefasta situació, la CUP s’emporta la palma. La majoria absoluta de la gent que he parlat no entén com pot ser que hi hagi polítics que tinguin la obsessió del “no a Mas” un president amb clars o obscurs, però que ha donat la cara i està querellat per la justícia espanyola, cosa que no li ha passat ningú de la CUP, i que només és per 18 mesos com a màxim, no per 4 o 20 anys!, que és el referent de molta gent de la dreta i de l’empresariat necessari per eixamplar l’espectre independentista, perquè aquesta aposta no la faran només les classes proletàries i perquè a Europa és un referent, i necessitarem que aquest continent en reconegui.
Prou de perdre més el temps cupaires. Vinga, via fora, un cop de cap i tirem endavant perquè en cas contrari no tindrem ni país quan ens hi vulguem posar com ja està treballant l’estat espanyol a plena potència per anul·lar-nos. Hem perdut dos mesos i esperem que no n’hàgim de perdre quatre més i amb això tot el procés. I si això passés, caldrà demanar responsabilitats polítiques als seus responsables.
El sistema està en mans de 1500 anti-sistemes
Tinc molt present el dia de la Via Catalana, moltes hores de preparació, fred, pluja, calor…
Cap paper al terra, cap incident, tot un èxit per la societat civil.
No ens robareu els somnis, les esperances i les il·lusions,
Ens tornarem a aixecar, tornarem a lluitar i aquesta vegada sabrem fer-ho millor.

sábado, 28 de noviembre de 2015

L’autodeterminació només és possible amb una reconciliació. per molt fràgil i instrumental que sigui.

L’únic pacte que veig possible és el que faci possible un govern presidit per Mas, amb un calendari estricte d’accions irreversibles, que deixi clar el marge de negociació, i amb una configuració de l’executiu transversal, que garanteixi la permeabilitat de les conselleries amb el discurs social de l’esquerra tant com la seriositat dels procediments institucionals.
També caldria delegar algunes funcions de la presidència, que reflecteixi el lideratge compartit de la candidatura de JxS, sobretot amb Junqueras: Conseller en Cap? Vicepresidents executius? Que tots els flancs quedin coberts.
També el de la discrepància. Aquest pacte té un cost molt alt per totes dues bandes, i totes dues bandes han de poder confrontar-se per deixar clares les seves diferències. Això vol dir que la CUP ha de poder ser l’oposició més intensa al govern, i que JxS ha de poder reivindicar l’estratègia incremental que ha orquestrat Mas des del començament. JxS no és anticapitalistes, i la CUP no és processista.
L’alternativa són unes eleccions a principis d’any. Les carrega el diable, aquestes eleccions. I si el resultat és idèntic? Podríem estar obrint un moment de feblesa estructural que faria possible l’estratègia aplanadora de les forces estatals. Podríem estar propiciant 15 anys més d’autonisme.
Els líders de la CUP i de JxS haurien de tenir molt clar què estan disposats a renunciar. Si la CUP renuncia a defenestrar Mas, necessita tenir molt clar quin seguit de condicions són irrenunciables. Si JxS renuncia a aplicar el cor de la seva estratègia, necessita tenir molt clar quins passos són irrenunciables. Tinc idees, però són castells a l’aire.
Potser valdria la pena fer com va fer Carter el 78 en la negociació entre Sadat i Begin per acabar amb el conflicte Israelo-egipci. Que un tercer actor faci un document. Aquest document és negocia amb cada part per separat. I quan una cosa no s’esmena es dóna per acordada. Quan s’esmena, es va a l’altra part i es negocia. I així anar i venir fins que hi hagi acord. Qui podria fer aquest paper? Només se m’acudeix alguna figura retirada d’ERC, però francament no sé si hi ha algú en condicions de guanyar-se la confiança de les dues bandes.
El pacte és tan impossible com fundar un país. Per això el desacord és el centre de la nostra història, que es repeteix sísificament. Per això l’autodeterminació només és possible amb una reconciliació, per molt efímera, fràgil i instrumental que sigui, que no canceli cap de les discrepàncies. En el panorama sota les primeres gotes, l’alternativa és una llarga i brutal tempesta. No ens quedem a la intempèrie.

La 1ª revolució és fer la independència. Perquè conformar-nos amb la independència només.

La 1ª revolució és fer la independència. Si volen fer l'altra revolució, que s'esperin a treure com a mínim 62 diputats al parlament . Mestrestant , que deixin de comportar-se com a dictadors feixistes-leninistes. Perquè tant d'esquerranisme porta a l'altre extrem.
No entenc aquesta obsessió malaltissa cap al president Mas. Sense ell i el seu electorat (sempre el més votat, no ho oblidem!) no es pot aconseguir la independència. Pura matemàtica! Les retallades venen de l'ofec econòmic d'Espanya. Per què ho amagueu?
Aquests personatges saben de veritat que volen? ensorrar una mica més el país? No varen ser bons per presentar-se a unes eleccions i volen ser ells els que decideixin qui ens ha de governar. Quina pena, la monja, primer contra les vacunes i les farmacèutiques , ara contra en Mas. La propera contra el Papa.

La qüestió que els debats polítics d'aquests dies es planteja és al capdavall ben simple. És raonable que aquesta expectativa d'una autèntica ruptura amb un model polític, econòmic i social del que havíem patit els estralls l'encapçalin els mateixos que s'han passat tota la vida aplicant-lo? Podem confiar en que es treguin de la situació en que estem -desballestament dels serveis públics, sotmetiment a les oligarquies financeres, corrupció...-els mateixos que o l'han provocada o l'han implementada amb entusiasme? Poden rescatar-nos els mateixos que ens han fet naufragar? Poden curar-nos les ferides els mateixos que ens l'han infligit? És possible, però jo no em refiaria en absolut.

Pensem 'ho. Perquè conformar-nos amb la independència si, de pas, podem fer del nostre país un altre cop —perquè ja ho ha estat— laboratori en el que experimentar noves formes de viure i conviure? Ja que hi som, perquè no intentar demostrar que la realitat no és un condemna, sinó una constant invitació al canvi? Perquè, ja que ens prenem la molèstia d'alterar estructures polítiques, no tocar algunes de socials que produeixen i s'alimenten de la desigualtat? Perquè, si ens hem de deslliurar d'Espanya, no aprofitem la avinentesa i ens deslliurem si no de tota, d'una part important de precarietat laboral, de marginació social, de polítiques de privatització, de asimetries de gènere, de frau fiscal, de corrupteles. Posats...

El problema és que sembla que no es vol entendre que per a una part significativa —i pel que sembla, estratègica— de l'electorat aquest procés en marxa no pot ser un mer canvi de collar dels mateixos gossos. És com si aquestes desenes de milers de vots fossin com una mena de soroll, un imprevist que desmenteix una imatge de país feta de seny i moderació social, un exabrupte que no s'amollava al somni d'una Catalunya tota ella feta d'una classe mitja universal, feliç i confiada, de la que el votant de Convergència seria prototip.

I vet aquí que s'han trobat amb els aixafaguitarres de sempre, descarats, mal educats, grollers i malcarats. Alguns no entenen —els deixa perplexes— com a aquestes alçades del segle XXI aquesta mena de gent no s'ha extingit del tot, tal i com preveien els seus pronòstics. Doncs no. Encara hi són; no han marxat, continuem on sempre, pensant i fent les coses de sempre, convençuts que les coses poden canviar i empenyent perquè així sigui. Són l'esquerra que creu en la revolució. El seu autèntic enemic no és Espanya: és el capitalisme, ja sabeu, aquesta colossal màquina de produir tristesa.

lunes, 23 de noviembre de 2015

El fulgurant ascens de Ciutadans. No ho menys pel fet de ser un partit català. Però català / espanyol que aspira a convertir-se en espanyol.

A un mes dels comicis. Grosso modo coincident també amb un altre sondeig de El diari d'Andalusia, que dóna 25,02% al PP, 21,67% al PSOE, 20,16 a Ciutadans, 16,81 a Podem i 4, 95 a IU. La imatge fixa segueix sense modificar-se. I, no obstant això, les dades són sorprenents. L'única explicació que trobo és que els enquestats, a força de veure televisió, ja modelen el seu comportament als seus dictats més o menys explícits. La Videodemocracia de Sartori en tot el seu esplendor.

Sorprenent és que en cap aparegui un partit considerat pels jutges com una associació de malfactors i presidit per un tipus acusat d'haver cobrat sobresous, d'haver-se pagat els vestits amb càrrec a una trama corrupta i d'haver incomplert la llei d'incompatibilitats; un home sense cap tarannà democràtic, que menteix al Parlament, es nega a donar compte dels seus actes, utilitza les institucions al servei dels seus interessos i s'aprofita dels fons públics a favor seu i el dels seus parents, mentre els nega a els altres. Un partit corrupte de dalt a baix, molts dels dirigents dels quals estan barrejats en processos penals, que ha arruïnat el país, l'ha retallat l'ha partit i l'ha convertit en el paradís de fons d'especulació i dels capellans. Resulta sorprenent que pugui repetir un president desprestigiat, sense cap crèdit, amb la valoració popular més baixa de la història i que és la riota de la comunitat internacional. Es tracta del vot del franquisme sociològic encara resistent perquè el PP no només és un partit fundat per un exministre de Franco sinó que està ple de franquistes i neofranquistes i és corresponentment, reaccionari i nacionalcatòlic. Un partit responsable de la major involució democràtica de la segona Restauració i el que, gràcies al seu catalanofòbia, més he fet per la independència de Catalunya.

Sorprenentment també, malgrat la dreta, el PSOE no aixeca el cap. Ha recuperat una mica del terreny perdut sota mandat del reaccionari Rubalcaba, però no prou per deixar de ser segona fila. No ha estat oposició en la legislatura recentment acabada. No té iniciativa i empenta. Ni a presentar una moció de censura es va atrevir seu secretari general, la falta d'energia, d'espurna, d'interès no es compensa amb un febril activisme, un perpetu peregrinar per les terres d'Espanya, que només aconsegueix fer més patent les seves clamoroses carències. Arrossegat pel carro de guerra de la dreta neofranquista enfront de l'anomenat repte independentista català, ofereix la imatge clàssica d'un progressisme tradicionalment claudicant davant del nacionalisme espanyol més anquilosat i prepotent. El seu programa és esvaïda i mancat de crèdit. El federalisme que proposa no té seguidors ni en el seu si i les seves úniques propostes clares es formulen en negatiu doncs consisteixen a prometre la derogació de les mesures més injustes i impopulars del PP, però sense gran força de convicció perquè en bastants casos també haurà de derogar altres que ell mateix va posar en marxa.
 
Sorpresos té als analistes el fulgurant ascens de Ciutadans. No ho menys pel fet de ser un partit català. Però català / espanyol que aspira a convertir-se en espanyol / català, comptant amb dos punts d'avantatge sobre l'altre gran partit de la dreta dinàstica: no està enfonsat en la corrupció i promet impedir l'escissió catalana amb la mateixa contundència que el PP o major si cap. Les dues observacions crítiques que se li fan, això és, que el seu finançament no està clara i que les seves propostes són oportunistes, en molts aspectes retrògrades, inconnexes i en bona mesura absurdes, no traspassen l'escut de popularitat mediàtica del líder, la capacitat de comunicació està fora de dubte. És l'únic polític que aprova i folgadament en la valoració popular segons els baròmetres del CIS. Rivera transmet una imatge de novetat i canvi en molta major mesura que Sánchez i ho fa amb una promesa d'estabilitat i ordre que els de Podem no aconsegueixen igualar. Per això va en cap i millora les seves expectives dia a dia. Amb Ciutadans, el bloc de la dreta preveu arribar a una majoria notable i l'absoluta al Parlament.
 
També certa perplexitat produeixen les intencions de vot de Podem. El partit que anava a assaltar els cels i que, com l'home que va corrompre a Hadleyburg anava a posar de manifest les misèries del satisfet règim de la segona Restauració, s'ha quedat estancat en un miserable quart lloc. Per davant va el nouvingut Rivera ja més de deu punts l'odiat adversari del PSOE, al qual Podem venia a jubilar. La seva expectativa -alimentada per l'èxit de les eleccions europees de 2014- era molt superior i, per tant, aquest mediocre resultat es veu com un fracàs. Que a més, es pot agreujar per quatre raons: a) la defensa de l'autodeterminació dels catalans, té mala premsa en l'electorat espanyol; b) la superioritat d'imatge mediàtica del líder de Ciutadans; c) els conflictes orgànics interns produïts per les seves dues ànimes, la jeràrquica / leninista i la assembleària / trotskista; d) l'oportunisme d'un programa que sembla fet amb arenes movedisses. Com estrambot afegiu que per la seva veu parla moltes vegades l'espectre insepult d'IU, com quan s'escolta a Pablo Iglesias igualar en les seves diatribes al PP i al PSOE sent així que, si encara té alguna expectativa de apropar-se al govern només pot ser en aliança amb el PSOE.
 
No és sorpresa, en canvi, que IU tot just aconsegueixi mantenir el cap per sobre de la línia de supervivència. La sorpresa és que la coalició tapadora del partit comunista decideixi seguir presentant-se en lloc de dissoldre com potser hauria de fer a la vista de la seva absoluta irrellevància política.
 
El panorama a data d'avui segueix dibuixant un triomf de les dretes. Només quatre possibilitats, no molt absurdes, podrien alterar aquest pronòstic: a) es demostra fefaentment que Rajoy està de ple en la Gürtel, amb delictes i tot; b) Sánchez deixa de voleiar per les agrupacions i comença a dir alguna cosa que valgui la pena escoltar; c) Rivera fica la pota en alguna declaració d'aquestes que improvisa o se li descobreix una cosa molt perjudicial; d) els de Podem, amb el líder perdut pels platós i les bases indignades per la falta de democràcia assembleària, es queden en un percentatge molt baix i això si arriben a les eleccions en estat de revista. Pel que fa a IU és igual faci el que faci: la seva funció seguirà sent testimonial. Si de cas.

domingo, 22 de noviembre de 2015

Bona reflexió d'en Santi Vila: “Difícilment CDC podrà sobreviure a aquest procés”

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila (Granollers, 1973), assegura que el seu és un discurs previsible. I això no obstant, el diagnòstic que fa sobre el final de Convergència i la necessitat de refundar el partit, així com la seva argumentació sobre l’independentisme instrumental el converteixen en un vers lliure i absolutament desacomplexat dins de les files convergents i, possiblement, en un dels polítics amb més futur d’aquesta formació, a la qual atribueix ja data de caducitat.
-Com va valorar la resolució independentista pactada per JxSí i la CUP al Parlament?S’ha d’inscriure en el marc d’un procés que necessita d’unes institucions fortes i sòlides, la primera, la presidència de la Generalitat. Altra cosa és si el nostre grup parlamentari va tenir la suficient agilitat per no només votar la proposta pactada amb la CUP. Segurament amb una perspectiva d’un gran espai polític, hauríem d’haver tingut l’habilitat de votar aquesta proposta, però alhora guanyar complicitats i votar altres propostes que s’inscrivien en la mateixa lògica del gran sobiranisme.
-O sigui, obrir el ventall…Posats a ser exigents amb la feina que es va fer, i vist els resultats que va aconseguir. Insisteixo: la proposta de resolució s’ha de llegir directament en l’objectiu d’aconseguir empoderar les institucions de Catalunya, la primera el president. Jo sóc dels pragmàtics.
-En quin sentit?Si he aplicat la presumpció de bondat al PP, per què no a la CUP? La política és diàleg permanent, ètica del dubte permanent, presumpció de bondat, i, per tant, ens uneix amb la CUP un objectiu que és aconseguir que la ciutadania pugui decidir lliurement si vol que Catalunya sigui un país independent. Evidentment, les discrepàncies són moltíssimes. En algunes posicions són absolutament antagòniques. Ara bé, jo crec que Convergència s’ha de poder distingir per ser un espai polític frontera amb molts espais. M’he sentit molt còmode pactant amb el govern d’Espanya i amb el PP, i no em sento especialment incòmode explorant vies de diàleg i acord amb les CUP.
M’he sentit molt còmode pactant amb el govern d’Espanya i amb el PP, i no em sento especialment incòmode explorant vies de diàleg i acord amb les CUP
-Però també les resolucions d’altres formacions…Quan hi ha propostes de resolució que de fet sintonitzen de fons amb el procés, no té cap sentit que siguem sectaris. Per què no buscar complicitats amb els que senzillament es queden a les portes del nostre plantejament i posen la ratlla en el dret a decidir? Si estiguéssim tots més serens i potser més segurs de les nostres pròpies posicions ho hauríem fet sense embuts.
-Convergència és una formació independentista?Convergència és molt més que un partit independentista. És un partit vinculat a un determinat model econòmic i social, que ha arribat a la conclusió que en aquest conflicte de poder amb Espanya el millor que podem fer pels catalans és intentar guanyar el poder per a Catalunya. És un problema de poder. Convergència és una formació que té vocació de ser molt transversal, té un model de societat que és una economia social de mercat, que posa una economia de base capitalista al servei de la societat, que ha de tenir la prosperitat i l’equitat com a referents. I aquest és el full de ruta convergent, propi d’un partit còmode amb el capitalisme, amb una ètica meritocràtica, amb una cultura del treball… Això no ho podem deixar de ser. El dia que ho deixem de ser aquest forat es trobarà a faltar i, de manera partidista, algú l’ocuparà.
En aquests moments, el millor servei que podem fer als catalans és intentar guanyar la independència
-I, ara, CDC és independentista…I, en aquests moments, el millor servei que podem fer als catalans és intentar guanyar la independència.
-I Santi Vila està en sintonia amb aquest plantejament?Per què una persona tan sempre sospitosa de moderada –jo em pensava que era una virtut i ara passa a ser un defecte– dóna suport sense cap complex a un procés per la independència? Per cinc raons. La primera és perquè amb el que ha patit aquesta societat, amb les retallades i ajustos que ha hagut de fer aquest Govern, de més de 5.000 milions durant 4 anys, si no ets capaç d’aturar el rellotge, aixecar la mirada i oferir als ciutadans futur, jo crec que estàs acabat com a formació política. La gent pot resistir no tenir present, però si la política no li ofereix un relat mínimament d’esperança que les coses poden millorar, estàs cuit.
-La segona?Hi té relació directa. El moviment independentista, com altres moviments socials, és una oportunitat magnífica per fer net. La ciutadania premiarà aquells que es vinculin a projectes nous, de regeneració democràtica, regeneració dels partits, aire fresc, cares noves. En tercer lloc, jo m’he fet independentista per força, perquè, què podíem esperar més de l’Estat espanyol? Jo sóc dels que encarnen aquest esforç infatigable, i els límits del que hem aconseguit són evidents. Quan, a més, en temes molt sensibles, de llengua, d’identitat…, constates que les institucions espanyoles són incapaces de fer de la diversitat un valor i en fan constantment un problema, què representa que hem de fer? Ser uns cínics i mirar cap a un altre costat. Això és molt greu.
-Portem tres raons…Hi ha un element, segurament, de tipus més emocional, més sentimental. A qui no l’engresca en un període tardoral, com aquest, de col·lapse, viure un moment fundacional? Això ens ha d’engrescar a tots, això ha fet també suportable aquest moment de recessió, de retallades. I el cinquè argument: en un moment de degradació i descrèdit absolut de les institucions i la política, l’independentisme ha aconseguit reconciliar ciutadans i institucions. És més, ha tornat a recuperar el ciutadà com a protagonista de l’acció social i política.
-Un cop explicat això, tornem a la resolució. Què li preocupa més, el punt vuitè de la resolució o haver d’estar 18 mesos depenent de la CUP?A mi l’únic que em preocupa és que enviéssim el missatge als nostres conciutadans i al conjunt del món que a Catalunya l’imperi de la llei es pot posar en crisi. És molt important per fonamentar la recuperació econòmica, per garantir la seguretat i la confiança dels que han d’invertir, que enviem el missatge que és absolutament compatible fer el qüestionament que fem a l’Estat, amb la garantia d’una economia social de mercat, d’un model institucional plenament avingut amb les institucions europees i que, per tant, l’únic conflicte és de repartiment de poder. No hi ha cap voluntat de posar en crisi el nostre model de societat, econòmic, que és un model amb molts problemes però d’èxit.
És un acte violent, aixecar el puny. Cal? El liberalisme també es distingeix perquè fa possible que en el seu si els qui no pensen com tu es puguin expressar
-S’està aconseguint això? També Mas-Colell diu que poden acceptar dos vots de la CUP “però no les seves condicions”…Jo no formo part de l’equip negociador. Cada conjuntura admet graus, quan estiguem en coalicions de base més liberal tornarem a determinades polítiques. Quan hem d’anar a plantejaments més d’esquerra, també ho fem. Això és un partit de centre. No m’atabala gens que estiguem negociant amb la CUP el programa. S’ha d’analitzar punt per punt. Quan veig punys en alt al Parlament em ruboritzo. És un acte violent, aixecar el puny. És un acte agressiu. Cal? Jo crec que no. El liberalisme també es distingeix perquè fa possible que en el seu si els qui no pensen com tu es puguin expressar.
-No li molesta, doncs, pactar ara amb la CUP…Això és la política. Si jo estigués negociant amb la CUP seria difícil, perquè tenim plantejaments de vida diametralment diferents. Però, com hem de seguir endavant en relació al procés? Assentant-nos amb els que els ciutadans ens han dit que ens asseiem.
-Dimarts, Francesc Homs va fer declaracions molt dures en relació a la CUP, que recorden posicionaments que havia tingut vostè. Què li sembla aquests moviments?Que segurament són inevitables en un moment d’alta tensió d’una negociació difícil. El procés per la independència va quedar curt. Allò que tenia una connotació plebiscitària, no va arribar a la majoria que buscava. Es necessita del concurs de tothom perquè el procés segueixi. A més, pensem honestament que hi ha molts sectors de la ciutadania, més moderats, que són imprescindibles, i que només segueixen en el procés per la confiança que els dóna el president Mas. Aquest és un tema angular. El que fa el conseller Homs és recordar això.
Per a CDC, l’independentisme és instrumental perquè l’objectiu és fer una societat millor i tenir un govern millor
-Això també ho havia dit vostè…Jo ho he fet tota la legislatura. Per a CDC la independència és instrumental. No la tenim a la capçalera del llit com la solució de tots els mals. L’independentisme és instrumental, perquè l’objectiu de Convergència és fer una societat millor i tenir un govern millor. Aquestes són les nostre regles del joc, i el pas del temps fa que alguns no ens haguem de moure perquè ho hem dit sempre tota la legislatura.
-I, continuar dins d’Espanya també podria ser una solució…Esclar que podria funcionar. Està escrit en algun llibre sagrat que per definició ha d’anar malament? Però, què sabem objectivament a dia d’avui? Que fins ara ha anat malament, ha estat un desastre. I nosaltres hem decidit seriosament, no tàcticament, que intentarem aconseguir la independència. És important, però, que això no es faci a força de desdibuixar el propi projecte partidista.
És imprescindible que Artur Mas sigui president, perquè, si no, alterem totes les regles del joc
-Així, no hi ha majoria suficient per culminar el procés, com diu Homs, però cal continuar empenyent…Això és el que justifica totes les dificultats i tensions que ara patim. El president Mas ens està enviant un missatge de tenacitat espectacular. No sé si gaires més resistirien aquesta sèrie de desaires i ensurts al Parlament, que finalment treuen força al procés. Que el primer debat d’investidura acabés com va acabar ens ha fet més febles. És imprescindible que Artur Mas sigui president, perquè, si no, alterem totes les regles del joc. Santi Vila, abans que una revolució, preferiria reformar la Constitució espanyola. No em facin triar. Podem seguir vinculats a un procés per la independència però fent les coses bé.
-Està d’acord, doncs, que si no es pot fer així, cal anar a eleccions.Sense cap mena de dubte. Ho he dit des del primer dia. La nit de les eleccions vaig dir aquí hi ha dues maneres d’afrontar-ho això: o president Mas amb la investidura o president Mas en les properes eleccions.
-I aquesta és la posició que s’està imposant?Sembla…
El darrer servei que s’espera de Convergència és que sigui un instrument al servei del procés
-Dóna la sensació que a CDC l’ha agafat en un mal moment aquest debat.Convergència passa el pitjor moment de la seva història. Tenim unes estructures de partit molt primes, molt poc rellevants des del punt de vista de la generació de discurs polític. A més, gestionant greus acusacions de corrupció. Això és molt greu. I molt prims des del punt de vista ideològic. Difícilment aquest partit podrà sobreviure a aquest procés. El darrer servei que s’espera de Convergència és que sigui un instrument al servei del procés, perquè això és necessari.
-I després?És evident que cal avançar cap a la formació d’un nou partit, un nou espai polític, molt gran, tan gran com puguem, on no hi sobra ningú, algunes de les baixes o pèrdues que ara tenim s’han de poder recuperar, i aquest gran espai polític s’ha de tornar a rearmar ideològicament, ha de tenir molt clar que hi ha un espai central a Catalunya de gent progressista, moderna, de tradició i base liberal, de gent emprenedora, que té una cultura de l’esforç, que creu en l’economia de mercat al servei de la societat, que presumeix d’un model d’escola concertada, de sanitat concertada i que s’estima molt l’administració pública. Aquest és el projecte que haurem de refundar. I ho farem, segur, i que hi haurà molta gent, perquè és un espai guanyador a Catalunya, l’espai dels meritocràtics.
-Hi haurà, també, una batalla pel lideratge…En primer lloc hem de fer la batalla de les idees. Si alguna cosa és criticable a aquesta Convergència agònica és que segurament ens assemblem massa a algun altre espai polític…
La meva predisposició serà a jugar un paper tan important com pugui
-Quin paper vol tenir Santi Vila?Jo quan estic als llocs hi estic per mirar de jugar un paper important, per jugar un paper motor de generació de canvi i d’aconseguir que les idees que alguns tenim i els valors en què alguns creiem siguin hegemònics en el nostre projecte. La meva predisposició serà a jugar un paper tan important com pugui en funció de les complicitats que aconsegueixi.
-I Mas?Segur que està cridat a ser president molts anys encara.
-Del partit o del govern?El seu paper vinculat al partit li queda petit. Ha de jugar el paper de referent i d’autoritat moral i política, i servir a Catalunya. I a Catalunya se la serveix des de les institucions. M’agradaria que el president Mas pugui ser president durant molts anys i –per què no?– el primer president d’una Catalunya independent.
-Això entraria dins dels terminis que es va fixar a ell mateix?Jo tampoc li he sentit mai un plantejament molt tancat en relació a això. Ell ho ha vinculat a la consecució d’alguns objectius. Jo en això sóc molt tranquil i molt empordanès, les coses es van veient.
-No tem que, pel camí, la base social de Convergència quedi molt tocada? El Cercle d’Economia ha fet un document amb un avís molt dur…Aquest és un risc que hem de saber administrar. Això obliga a major comprensió per part de la CUP i sectors més extremistes. Que aquest és un procés ple de dificultats, amb un component traumàtica i que té efectes no desitjats és evident. Però, no fer res, no té efectes no desitjats? No té costos? Quan el Cercle fa aquest document, no ho veig com un atac, ho veig com una advertència, és el que justifica que alguns diguem sí a independència i sí al respecte a les lleis perquè això ens dóna solvència a tots.
-Divendres el ministre Montoro va fer el que s’interpreta com una intervenció econòmica del govern. Cal esperar al 20D per veure si el nou escenari espanyol brinda alguna sortida?Catalunya serà el que vulgui ser. Finalment només depèn de la voluntat dels ciutadans. Una voluntat que no podem sobredimensionar, comptar fent trampes. Hem de ser honestos. Hem de fixar unes regles del joc clares i intentar aconseguir-ho. L’actitud del govern espanyol fins ara ha ajudat al procés per a la independència. Què passarà en el futur? No està escrit. Ara sabem que ho hem provat el 27S, que ha anat molt bé, però també sabem que ens hem quedat curts. Què passarà a mig termini? Alguns treballarem per aconseguir aquesta majoria. Què ens pot no ajudar? Que hi hagi un govern espanyol més amable, que plantegi reformes, que reconegui que som una nació, que tenim el dret a ser diferents… Això no tindria conseqüències a Catalunya? Segurament la gent independentista de més sentiment no es mouria, però potser hi hauria independentistes més instrumentals, més moderats, que diguin, home, si vam objectivar deu problemes i els hem resolt…
M’agradaria que finalment el govern d’Espanya reconegui que Catalunya és una nació i autoritzi un referèndum per la independència
És optimista en relació a la capacitat de recepció de l’Estat espanyol?No. Des del punt de vista racional, quin indici hi ha de voluntat de reforma i aproximació?
Quina creu que serà la sortida?No sé què passarà, sé què m’agradaria que passés. M’agradaria que finalment el govern d’Espanya reconegui que Catalunya és una nació i autoritzi un referèndum per la independència.

sábado, 21 de noviembre de 2015

Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf som els independentistes. "MandaWEBS"

I és que també existeix una mena de bonisme que fa el joc a la intransigència de l'Estat espanyol i que consisteix en presentar el procés de desconnexió com un caos legal que portarà Catalunya a una mena de selva on ningú farà cas a l'autoritat, amb saquejos, pillatges, cotxes saltant-se els semàfors en vermell i brètols posant el vidre al contenidor gris en lloc del verd. Potser el que ha fallat és l'etiqueta escollida, desconnexió, però el procés és en realitat de substitució: no és que no es desobeeixin les lleis, així en genèric, sinó que de manera paulatina s'aniran substituint les lleis espanyoles per les catalanes. Sempre hi haurà una seguretat jurídica i saltar-se un semàfor en vermell continuarà sent motiu de multa encara que el sistema polític sigui el d'una república catalana, una monarquia espanyola o un consell de monjos budistes.

El que resulta injust és bramar "el compliment de les lleis" quan la força del legislador és desigual. A través de diversos mecanismes, l'Estat té la capacitat d'anular qualsevol llei que emani del Parlament de Catalunya. Per contra, si des de Madrid surt una llei que la cambra catalana considera lesiva per Catalunya, la possibilitat d'evitar-ho és immensament difícil. Per exemple: diferents sentències han donat la raó a la Generalitat sobre el dret que té a administrar les beques universitàries. Doncs bé, després de quasi trenta anys de litigi aquesta competència encara és en mans del ministeri d'Educació i no del Departament d'Universitats. O una altra prova d'això: si el Parlament aprova una llei i el govern espanyol la porta al Constitucional, pel simple fet de ser admesa a tràmit se n'anul·la l'aplicació. Després ja es dictarà sentència, però mentre els magistrats debaten sobre el fons, la llei es suspèn. A la inversa no: si el Congrés espanyol aprova una llei i la Generalitat la recorre al Constitucional, la llei es continua aplicant fins que el Tribunal resol. I a vegades ni així: hi ha 37 (sí, 37) sentències del Constitucional en què s'ha donat la raó a la Generalitat i estan pendents de compliment. Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf són els independentistes.

Hi ha uns quants exemples més d'aquesta descompensació jurídica i que són molt actuals: un és el FLA. El Fons de Liquiditat Autonòmica és un mecanisme que permet obrir i tancar l'aixeta de finançament per a les comunitats que funciona sense cap altre criteri o control legal que la voluntat política del govern espanyol. És Montoro (Rajoy en el cas de Catalunya) qui decideix quan, com, i a qui destina la caritat financera a tornar en còmodes terminis. I dos: tot aquest castell de cartes autonòmic té un botó vermell que el pot ensorrar en el moment en què es consideri oportú: l'article 155 de la Constitució i que atorga al poder a l'Estat (via govern i Senat) a suspendre l'autonomia. El cas contrari, evidentment, no està contemplat. A la Carta Magna en canvi sí que hi surt la paraula federar: però per prohibir-ho. Article 145.1: "En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas."

La història de Catalunya demostra que la voluntat de la societat catalana de regir-se a través de lleis s'enfonsa en l'arrel dels temps. Va tenir un dels primers, i més antic, parlaments d'Europa i d'aquí en va brollar el dret civil català: casar-se amb separació de béns o legislar sempre en benefici dels nens (favor filii) ve d'aleshores, de l'Edat Mitjana! I per bé que la història avala, el que importa és el futur: es vol muntar un estat per, entre altres coses, poder-ne escollir el seu cap a les urnes, no per successió militar o familiar, que és el que ha regit Espanya des del 1936. Així que, lliçons de democràcia i respecte a les lleis -perdó per l'acudit-, les justes.

Artur Mas serà President de la Generalitat. El 26 d’octubre del 2016, Catalunya ja serà independent.

1. Artur Mas serà President de la Generalitat.
2. Oriol Junqueras serà Primer Ministre.
3. hi haurà un grup d’experts en àmbits constitucional i de dret internacional.
4. hi haurà un segon grup d’experts en àmbits socials.
5. Catalunya serà independent no més enllà de 10 mesos.
La fórmula no és nova, ja existeix a França, Itàlia, o la mateixa Espanya, només que a Catalunya l’enriquirem per oferir pluralitat a la presa de decisions i proximitat a la realitat social de la gent.
Artur Mas, President de la Generalitat.
Aprofitant la seva rellevància internacional, l’habilitat comunicativa en diversos idiomes i la demostrada capacitat de resistència davant els intents de desnonament i anorreament de les institucions espanyoles, el President Mas oferirà un perfil marcadament institucional i de representació davant la Unió Europea, altres organismes internacionals, i la resta de països de la comunitat internacional. No ens enganyem, agradi més o menys, Artur Mas és una de les tres bèsties polítiques en actiu de la Unió Europea juntament amb Angela Merkel i David Cameron. Els tres tenors són directors, la resta no són més que conductors. Catalunya no pot prescindir del seu actiu polític més important … i el Gobierno de España també ho sap, per això el volen a la presó. Finalment recordar que el 129è President de la Generalitat té data de caducitat establerta per ell mateix: Artur Mas no serà el President de la Catalunya independent. Aquest fet serà determinant per tal de desbloquejar l’actual atzucac, així com que les seves atribucions siguin limitades.
Oriol Junqueras, Primer Ministre.
Oriol Junqueras és una persona de forta personalitat que, per la seva procedència del món de les esquerres i la seva curta trajectòria a la política, garanteix un govern amb marcat caire social i lliure de corrupció. Ambdós missatges seran fortament projectats a la societat en general, i especialment a aquells col·lectius propers a l’independentisme però enormement crítics amb les retallades imposades per Cristóbal Montoro i executades per Mas i els seus governs, així com amb les sospites de corrupció que planen sobre Convergència com a partit hegemònic a la política catalana d’ençà la darrera transició.
Grup d’experts en àmbits constitucional i de dret internacional.
Un grup transversal d’experts provinents del CATN, JxSí, CUP, i la societat civil (ANC, Òmnium, CCN), que gestionarà la desconnexió amb l’Estat Espanyol per tal d’establir les bases legislatives de la nova República catalana, la Constitució, la llei de transitorietat, i oferir tot tipus de garanties als sector econòmics del país, així com seguretat jurídica als nostres veïns i als creditors internacionals. Serà el grup directiu del nou Govern, i l’encarregat de tirar endavant el total desenvolupament de les línies mestres establides pel CATN, com la hisenda pròpia catalana, la seguretat interior, el control del territori, les infraestructures crítiques, els subministraments energètics i de comunicacions, o qualsevol altre. La CUP aportarà el necessari caràcter d’urgència al desenvolupament del marc legal, per tal de poder desenvolupar polítiques connectades a la legalitat de la nova Catalunya independent.
Grup d’experts en àmbits socials.
Un altre grup transversal d’experts provinents de JxSí, CUP, la societat civil (ANC, Òmnium, Súmate, CCN), i probablement CSQEP i l’entorn d’Ada Colau, que gestionarà la desconnexió amb l’Estat Espanyol per tal de recuperar la sobirania en aspectes com les retallades injustes o els ajuts a les famílies en risc d’exclusió per pobresa energètica. La seva gestió estarà més orientada al dia a dia, serà el grup més executiu del nou Govern. Aquest equip connectarà les finances, la seguretat social, les pensions, l’educació, la seguretat i la justícia amb la nova realitat legislativa de la República catalana, garantint-ne la continuïtat de serveis a persones, empreses i tercers, tant interns com externs. Imprimirà un marcat caràcter d’independència executiva respecte a les directrius marcades pel nou Gobierno de España, amb l’objectiu de garantir i tangibilitzar a persones i empreses del territori que només és possible un futur millor amb una Catalunya independent.
Catalunya serà independent no més enllà de 10 mesos.
A les eleccions espanyoles del proper 20D guanyarà el Partit Popular de vell nou, que governarà amb el suport de Ciudadanos. Ambdós han dit per activa i per passiva que no permetran cap mena de referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i que no negociaran res amb ningú per tal de “trencar Espanya”. Una taula de negociació a la qual només hi ha una part no és una taula de negociació, és un engany. En no haver-hi cap mena de negociació Catalunya-Espanya, s’haurà d’imprimir una enorme acceleració al procés de connexió a la nova legislació i estructures d’estat, per tal de garantir la vida de les persones i la viabilitat de les empreses i, per tant, del procés en sí mateix. Preneu nota d’aquesta dada: d’aquí a un any la República catalana serà un fet incontestable. Espanya només seurà a la taula de negociació quan la comunitat internacional (que són els seus creditors) l’obliguin, però ja seuran per fer un repartiment d’actius … I PASSIUS (DEUTES)!! Us recomano un article que vaig escriure fa uns mesos anomenat “El deute espanyol és el botó nuclear català“.
Resumint …
… catalanes i catalans, agafeu-vos que venen revolts. Com a poble de Catalunya necessitem que els nostres polítics estiguin molt units, i ells necessitaran el nostre suport anímic i presencial en repetides ocasions. Els polítics estaran a l’alçada, i nosaltres també. El 26 d’octubre del 2016, Catalunya ja serà independent.
David Fernández

viernes, 20 de noviembre de 2015

Han passat 40 anys i la cultura del franquisme roman pràcticament intacta.

40 anys fa, d'aquell matí -devia fer més fred que avui- en que ens vàrem despertar amb la notícia a la ràdio. El que recordo clarament era que a la ràdio deien que "amb la mort de Franco, s'acabava la guerra civil".
I han passat 40 anys i la cultura del franquisme roman pràcticament intacta. Devoció per la cultura de la corrupció econòmica "Fes el que dic, però no el que faig" D'aquesta corrupció n'hem patit molta, especialment a Catalunya, amb un personatge qui ens ha manat ...seguit aquesta premisa: Jo us explico el que "vosaltres" heu de fer i pensar, però jo continuo operant amb els esquemes franquistes d'acaparament i enriquiment personal.
La feinada que tenim al davant, per deslliurar-nos raonablement de la cultura franquista és enorme:
Reindustrialitzar Catalunya, tot treient-la de les vies fàcils del totxo
Refer el panorama bancari-financer de Catalunya, recuperant un esperit que varen tenir, en els anys inicials, les nostres caixes d'estalvi. Ara miserablement desaparegudes.
Re-dignificar la política catalana
Acabar amb el capitalisme caníbal que ha permès "amb connivència i profit de molts catalans, que això no podem dir que és culpa sols dels de fora" que al mig de la crisi, la factura de l'electricitat hagi augmentat en unes proporcions criminals, tot actuant com una mena d'impost addicional, aplicat essencialment a les classes més baixes.
Podrem aconseguir la independència de Catalunya, però molt ens temem que un sotafons de cultura franquista encara no ens l'àgim pogut treure de sobre del tot.
 

miércoles, 18 de noviembre de 2015

Es decebedor, ¿Que podem esperar de la Cup ?. La intransigència que tè, no te cap sentit..

Si hi torna a haver-hi eleccions, si us plau, llista civil sense partits, està clar que el mal per tirar el procés endevant son els partits, CDC està massa condicionada pel passat, ERC ha desparegut i les CUP estan massa preocupats pel seu esquerranisme utòpic. Aparteu-vos i deixeu fer.

Comparteixo completament l'opinió de la Blanca Serra. Tinc 60 anys i vaig vincular-me amb només setze amb un grup de companys de l'institut a Independentistes dels Països Catalans. La meva història és la de molts catalans i catalanes que hem fet tot el que hem pogut i més per estar on som en aquests moments. Cansat d'escissions, grups i capelletes, fastiguejat d'egos i assemblees que no portaven enlloc i principis irrenunciables que només conduïen a la més desgraciada esterilitat, he patit tota mena de desenganys. Això no em fa ni més ni ments independentista, però puc assegurar-vos que hem sento estafat. Aquest país ha patit molt i massa per arribar fins aquí i enviar-ho tot a rodar amb aquesta absurditat. No ens ho mereixem. Tornem al carrer i cridem alt i clar que ja n'hi ha prou. Que ens hi estem jugant tot i que no els ho pensem permetre. Tornem-hi sense males cares, sense retrets, però deixem-los clar que no hem arribat fins aquí per barallar-nos com criatures aviciades, com adolescents intransigents. Ha arribat el moment de ser valents. De ser valents de veritat i embrutar-nos amb contradiccions, amb renúncies i amb rectificacions si són necessàries. Sapiguem llegir la realitat, no la jutgem. Siguem intel·ligents i aprofitem les debilitats dels nostres adversaris. Encara hi som a temps.
La CUP és una falsedat política prefereixen un obrero español d'extremadura què un burgès cartalà i això es diu LERROUXISME anticatalà. La CUP està plagat de talps espanyolistes que treballen per l'estat espanyol.
Si hi torna a haver-hi eleccions, si us plau, llista civil sense partits, està clar que el mal per tirar el procés endevant son els partits, CDC està massa condicionada pel passat, ERC ha desparegut i les CUP estan massa preocupats pel seu esquerranisme utòpic. Aparteu-vos i deixeu fer.

lunes, 16 de noviembre de 2015

Això no és una negociació, és un enrocament. Algú em pot dir en què ha cedit la CUP?

L'única cosa que valora l'independentista que vota a JXSI és la unitat d'acció. Mes la va proposar en el seu moment i va convèncer a ERC per aconseguir un govern fort i ara ho torna a proposar acceptant moltes de les propostes de la CUP. Pensa aquest votant que no és el moment de vetar a ningú, i menys si aquest veto va per qui va ser i és l'impulsor d'aquesta unitat d'acció. No és el moment d'utilitzar sectariament 3%, ni retallades, perquè hi ha una fi superior.

Pressuposo que els dirigents de la cup no tenen un pèl de ximples. Saben el que demanen i per què ho demanen. Però per això mateix, haurien de tenir en compte el principi de la fi superior. Si no ho fan s'aniran ficant sense saber-ho en la mateixa borsa que csqep. És el que volen? O és el que ja són?

La CUP no són bons companys de viatge .... ni estan preparats ni tenen sentit d'Estat. La seva obsessió contra Mas i altres particularitats d'aquesta gent no ajuden en res a aconseguir la independència.

Els catalans independentistes hem de tenir una forta capacitat de resistència fins a la victòria. Ni el mateix Alfred Hitchcock haguera escrit un guió amb tant "suspens" però val la pena l'espera si arribem a un bon acord. La incertesa és molt més gran a Madrid, és a dir, si ací patim, a la capital estan a prop de l'infart.

Però no puc suportar la humiliació, la presa de pel continua, la superioritat moral, la manca d'acceptació del que significa democràcia....dels de la CUP.

En aquest impàs no hi guanya ningú i hi perd tothom. Independència. Aquesta era la prioritat absoluta.

Després de tants dies i tantes reflexions, es va precipitant una idea nova. Senzillament la prioritat de la CUP no és la independència. La seva veritable prioritat és només ideològica, saben que en unes eleccions normals mai podran manar. Per això precisen la desfeta de l'enemic ideològic, el fracàs rotund de l'independentisme moderat i la crisi dels partits que el defensen. Enfortir-se ells i afeblir als altres. A costa de la independència? Són radicals i tenen prioritats.

Com a bons trotskistes creuen que com pitjor, millor. El que no diuen es que pitjor pels que ho estan passant pitjor i millor pels vassalls i els que remenen les cireres a Madrid. Es clar que això als infiltrats us importa un carall, oi ?

Ara és temps de silenci i de calma, i de discreció. ARA ÉS EL TEMPS DE LA UNITAT per lluitar plegats contra l'adversari que, tothom té clar que és l'estat espanyol. Vull continuar pensant que tot és pura estratègia per despistar-los.

Benvolgut Sr. Baños, els seus coneixements polítics són d'un nivell realment patètic i és per això que dona la sensació que la seva ignorància i la seva irresponsabilitat política són tant enormes que no l'amoïna gens ni mica com quedarà retratat en els llibres d'història de Catalunya!

Qualsevol desobediència queda lligada a tindre un mínim d'estructures prèvies (banc públic, seguretat social, etc.), sense elles qualsevol pas està destinat al fracàs. Per això no es pot anar a sac, hi ha un recorregut previ. I en Baños pensa que si els pàrvuls d'Arran desobeeixen, aconseguirem la República. Ni s'ha plantejat que les classes mitjanes comencen a estar molt fartes de la CUP i que no desobeiran si no hi tenen un dels seus donant la seguretat del comandament.

La majoria dels catalans (independentistes i no independentistes) no vol una Catalunya ni comunista ni anarquista. No ens volem quedar a Espanya pq no funciona. Volem un país millor, no corrupta i amb un bon nivell de vida. Això és tot. Si no doneu suport a la majoria (JxS) i al que us ha ofert anirem a noves eleccions tot esperant que aquest cop els vostres vots no siguin necessaris.

Una gran majoria vàrem anar a votar un objectiu fonamental, del qual pensem que ja en depèn la supervivència del nostre poble, com és la independència. Aquesta era la prioritat absoluta. I ara vosaltres, que us havíeu omplert la boca de ser els que la volíeu més ràpid que ningú i ens ho feu aturar tot per posar-nos a netejar la vella autonomia? I a més, volent fer la revolució abans de tenir les eines per fer-la? Quina presa de pèl és aquesta, nois?

La pregunta és: donareu suport i investireu el presidenciable del partit majoritari que obrirà camí cap a la independència? Sí? o No? Oblideu-vos de presidents rotatius i altres collonades.

Li dic tranquil·lament. deixeu de somiar truites. Penseu convertir en cupaires a 1.600.000 catalans? Fareu classes nocturnes? Assemblees a la Meridiana? Quan siguem independents, presenteu el vostre programa electoral i si ens convenç ja us votarem a veure si sou capaços de complir-lo. E que cal ara és la Independència i un govern, Baixeu del núvol, cony i toqueu de peu a terra.

"els nervis, fins i tot l'angoixa" que heu creat vosaltres desgastant votació rere votació el que hauria de ser un govern fort i unit que ens emportes cap a la  independència. Ara mateix amb les vostres excuses sou a la banda dels carcellers del PPSOE.

Heu trinxat la unitat transversal del procés, heu humiliat a una bona part de l'electorat sobiranista i us heu fet la foto per a la Història dues vegades seguides votant el mateix NO que les forces espanyolistes. No volem anar amb vostès ni a la cantonada. Abans d'anar amb les CUP, em quedo com estem.

Els fets i els resultats parlen per si sols. Voleu enfrontar ERC i CDC. El problema final es que si això no tira endavant, matrix perseguirà als de la cup per ser comunistes, als independentistes per ser ho, als catalans per haver nascut, als pobres per que ho son I s'asseguraran de que ho continuïn sent. En aquest impàs no hi guanya ningú i hi perd tothom. Neu fent el capullo. Gent jove que voteu cup, se us està tancant la finestra de l'oportunitat per tenir futur decent I no un exili econòmic.

sábado, 14 de noviembre de 2015

"Carta a la CUP" de la senyora Pilar Macià. 80 anys.

Barcelona 12 de Novembre del 2015
Gràcies S...enyors de la CUP per haver-nos mostrat el vostre veritable rostre. Ens heu volgut fer creure que sou catalans estimant la nostra terra, que volíeu lluitar per la independència del nostre País.
Fins al final apostava per vosaltres, no pels discursos del Sr. Mas, que ja era de suposar apuntarien cap al si, sinó per als que feien els partits de l'oposició, que han estat denigrant una persona, però sobretot trepitjant de mala manera tota aposta, desig i treball de milions de catalans per a la independència.
A la Història de Catalunya ressona encara i ressonarà per sempre, el vostre NO que li heu clavat. Em respondreu amb moltes excuses, no valen, Heu dit clarament NO, exactament com ho han pronunciat tots aquells que no entenen i sobretot, els que no volen entendre la nostra Història.
Teníeu l'oportunitat de decantar-vos per un cantó o per l’altre, això us ha fet creure que teníeu una certa força i certament la teníeu, i els independentistes comptàvem amb ella i aquí ens heu mostrat el vostre rostre de puerilitat, odi, venjança, revenja, obcecació, contrari al vostre discurs de conciliació i de pau, que us ha bolcat vers els que ens volen impedir el nostre dret a la llibertat i a la nostra terra. Vosaltres, talment com els que ocupen Catalunya pels seus interessos, us heu decantat per l’interès del vostre partit. Vosaltres que no voleu “obeir” una gran estructura muntada que ja avança (entenguis Sr. Mas), esteu obeint una estructura parcial de partit, clavada a un NO.
Gràcies Senyors de la CUP per haver pensat amb nosaltres, els que com jo tenim 80 i més anys. Heu dit que teníeu temps. Si senyors, els joves sempre pensen que ells no moriran, espero que us donareu una mica de pressa perquè, almenys uns quants dels que us han votat, puguem veure i viure, ABANS DE MORIR, la nostra independència.
Pilar Macià

"Matar persones per un ideal no és defensar un ideal, és matar persones" Gandhi


CRIMS CONTRA LA HUMANITAT Molt probablement els atacs i morts de Paris son obra de l' Estat Islàmic: agressions sobre la població civil; objectius odiats: futbol; cerveseries; premsa lliure i irònica; discoteques on la gent es diverteix en lloc de repetir les sures del Corà. A Europa, hem acollit milions del seus germans en religió (turcs; argelians; marroquins) que fugien de les estretors de tota mensa dels seus paisos. Es així com ho agraeixen: els trens de Atocha; les bombes de Paris. Ara mateix l' arribada en massa de siris, iraquians, afganesos. Merkel, Hollande, no estareu fomentant i acceptant amb tant de descontrol més futura violència sobre la ciutadania ?. No caldria més eficiència i control ?. A Suecia només un 26% de la gent son partidaris avui de l'arribada de tants immigrants (LeMonde 131115)

Quan els problemes i les desgracies "quotidianes" del "sud" arriben al "nord", ens adonem de la magnitud i la crueltat que omple el món que ens envolta. Que tragèdies com la d'ahir, si poden tenir algun nom, ens facin prendre consciència de que tenim un problema global, que en molts casos ha estat fruit de l'opressió que fem uns contra els altres, i on la única solució possible passa perquè el nord siguem més sud, i que el sud sigui més nord, ens diguem Paris, Bagdat, Kobane o Ramala.
"Aquest és un atac no només contra París i la gent de França, sinó contra tota la humanitat i els valors universals que tots nosaltres compartim",
Quan ataquen París ens ataquen a nosaltres. Víctimes innocents d'un fanatisme culpable que no podem disculpar ni per error. Màxima fermesa.
Missatge als que acusaran dels atemptats de París als musulmans i als refugiats: no us adoneu que són ells les primeres víctimes del terror?
Potser hauríem de recordar que els milers de refugiats sirians que demanen asil a Europa ho fan per protegir-se de massacres com la de París
 
 

martes, 10 de noviembre de 2015

La CUP ha quedat atrapada pels missatges de la campanya electoral, i la voràgine de missatges anti-Mas.

Si a tot això hi sumem el contingut del discurs d’Artur Mas d’ahir, el seu compromís d’aplicar un programa de fort accent social (amb propostes com la renda mínima garantida, que fins fa poc eren tabú per a CDC) i de no allargar la legislatura més enllà de 18 mesos, cada vegada hi ha menys arguments per continuar negant-li el suport en la votació d’avui.
 
Entenem el valor que té una promesa electoral i fins i tot un posicionament ideològic clar i contundent com el de la CUP, i acceptem que un canvi de criteri tindria un important cost a nivell intern i extern, però és precisament en les situacions excepcionals quan cal prendre decisions valentes i arriscades, assumir sacrificis, pagar un preu, en definitiva, per obtenir un bé superior.
 
És en moments com el que ara viu Catalunya que cal valorar molt bé els pros i els contres d’una decisió, calibrar-ne les conseqüències a llarg termini i plantejar-se molt seriosament què significa estar a l’altura del moment històric actual; entendre què és el que reclama. I, sobretot, quins són els riscos de no canviar el guió i mantenir-se immòbil.
 
Raül Romeva i Anna Gabriel han defensat la declaració d’inici de procés independentista a la tribuna d’oradors del Parlament. S’estrenaven, i han brillat. El representant de Junts pel Sí ha explicat de manera didàctica per què s’ha arribat a aquest punt i ha anunciat que el Ple marcaria “un abans i un després d’aquest Parlament i de les institucions catalanes”. Mentrestant, la número 2 a la llista de la CUP ha afegit el record a les generacions de catalans i catalanes que han patit la repressió de l’Estat.
 
Per la seva banda, el ‘búnquer’ unionista PP-PSC-Ciudadanos han rebatut el text tot barallant-se per dirimir qui era el partit més espanyol. S’han sentit un ‘viva España’, referències a la Constitució, amenaces diverses… Catalunya Sí que es Pot ha defensat la desobediència i el procés constituent, però… Com sempre, cap de les dues coses per Catalunya. CSQEP ha fet pinya amb ‘el búnquer’ per votar No. En qualsevol cas, Mariano Rajoy ja ha començat a arrencar l’ara sí eficient maquinària per carregar-se la resolució, tot i que el text ja inclou ignorar el TC… Si tenim nou govern per executar les instruccions del Parlament, és clar.

Precisament aquesta ha estat la part agredolça de la jornada: el debat d’investidura, el fantasma que pot tornar-nos a fer reviure l’hivern infernal de l’any passat. Els malsons tornen per Nadal. D’opinions ja n’hem sentit de tots colors, i parlar més és redundar. A la tarda s’ha aixecat el teló i Artur Mas ha posat les cartes sobre la taula. Amb sinceritat ha dedicat una sèrie de missatges a Mariano Rajoy. Després de qualificar de pseudodemocràcia allò que regeix l’Estat, els ha convidat a tornar al camí del seny i permetre un referèndum pur, si és que tantes ganes tenen de comptar vots.
Però Espanya es frega les mans amb el més que previsible ‘No’ de la CUP. Diuen que han trobat a faltar autocrítica per la corrupció. Quina, si no s’ha demostrat res?

La CUP ha quedat atrapada pels missatges de la campanya electoral, i la voràgine de missatges anti-Mas.

lunes, 9 de noviembre de 2015

REFLEXIÓ SOBRE UNA DEMOCRÀCIA BEN ENTESA.

Des que ha començat tot el procés sempre m'he mantingut al costat del president perquè crec que ha fet prou mèrits i ha sabut estar-se al lloc que li corresponia (no sé si de bon grat o forçat per les circumstàncies... és igual). No obstant això, i degut al XANTATGE DESCARAT que està fent la CUP, considerant que el president Mas en el seu moment va dir, públicament i reiterada, que, si calia, ell es retirava de la primera posició perquè no este...m tractant d'una persona, sinó d'un País, penso, per tant, que malgrat tot, i malauradament, ara cal cedir a les males arts dels comunistes catalans, PEL BÉ DE CATALUNYA.
Ja que la CUP, en la seva obcecació no cedeix ni un mil·límetre i, a més de tenir la paella pel mànec, es comporten com estúpids malcriats, cal reconèixer quan es perd la partida, saber perdre-la amb dignitat i saber adoptar la solució més pràctica i convenient per a la nostra Terra.
De manera que: PRESIDENT, DE COR LI AGRAÏM TOT EL QUE HA FET, PERÒ HA ARRIBAT L'HORA QUE ES RETIRI DEL PRIMER PLA I DESENCALLI EL CONFLICTE AMB UN GEST GENERÓS. DEIXI PAS AL RELLEU, SI US PLAU, i serà reconegut per la història com un president summament digne i amb tots els honors.
Per altra banda, la CUP, ben segur, que pagarà car, amb adeptes i quòrum, el joc brut que està fent al País. Possiblement acabaran, com ICV, sent un grup residual d'inexperts, tossuts i políticament ineptes.


Diguem que, si bé som una nació, no som una nació lliure. El fet d'acceptar un fracàs, com seria un NO en la nostra aspiració de llibertat, i cedir a espanya una altra vegada les regnes del nostre destí com a poble, seria, això, demòcrata...? Em sembla que la democràcia no arriba tan lluny. És democràcia acceptar i beneir, de nou, l'esclavatge...? Perdoneu-me, però no. Crec que el concepte democràcia en aquest cas no encaixa, perquè ni som espanyols ni ho hem estat mai ni ho hem acceptat mai. Per tant, no confonguem democràcia amb submissió.
No podem compartir democràcia amb els espanyols ni amb els botiflers. La democràcia, la de veritat, l'exercirem A CASA NOSTRA, no pas sota la grapa de l'invasor. Aquí tractem amb una revolució, pacífica, sí, però, al cap i a la fi, revolució. Aquí tractem amb una alliberació, no pas amb una votació demòcrata.Guardem-nos la democràcia per quan tinguem el nostre estat, com van fer els francesos després da la seva revolució, guardem-la per quan siguem un poble lliure, i dintre de les nostres fronteres. Aleshores farem i desfarem el que ens convingui i en pura democràcia ben entesa. Ara per ara, la democràcia mesclada amb els espanyols no és vàlida, és un fugir d'estudi amb excuses, és covardia. És un dir: és clar, hem perdut perquè ells (els espanyols residents i els botiflers), són més colla i per això ens han guanyat.
Per tant... NO...!
Que ells votin a espanya, que nosaltres votarem a Catalunya. El nostre deure, allò que devem als patriotes que s'han deixat la pell i les tripes en la defensa de les nostres llibertats, és aconseguir sense pal·liatius trencar les cadenes que ens han tingut subjectes durant més de tres-cents anys, ja des de la guerra dels segadors. Fer-ho pacíficament, sí, però fer-ho. I els ho devem. Sí, els ho devem. Ho devem a les mares que el segle XVIII van veure els seus marits i fills esventrats. Ho devem als avis que han viscut les dues dictadures que ens han assolat durant el segle XX. Ho devem als joves que seran els qui conduiran el País els anys venidors. Ens ho devem, a nosaltres mateixos, que estem maldant, aquí, al peu del canó.
I no ens podem fer enrere, si no volem sentir una vergonya profunda i definitiva.Deixem-nos de democràcies falses i de fugides cap endavant i acceptacions covardes. Espanya diu que no som demòcrates perquè "solo el pueblo espanyol debe decidir sobre los asuntos de españa". D'acord: que el poble espanyol decideixi sobre els assumptes d'espanya..., PERÒ ELS DE CATALUNYA NO.
Que volem...?, celebrar, com tots els països que han aconseguit la llibertat, el dia de la independència..?, o celebrar, sota el jou d'espanya, el dia de la democràcia imposada...? O, potser, "el dia del movimiento nacional"? Doncs jo dic que, personalment, seré demòcrata quan calgui ser-ho "de portes en dintre", amb els meus, en el nostre País alliberat, sota les nostres lleis i amb un govern aprovat pels nostres vots, no pels vots dels estrangers. No penso acatar voluntàriament un NO com a resposta a la nostra exigència davant d'espanya, perquè els qui diran NO no són demòcrates, són traïdors botiflers i pretenen la nostra desaparició com a nació. Si això passa, no podré impedir-ho, però no m'hi conformaré gens... mai!, sota cap concepte de pseudo-democràcia esclavitzant i pusil·lànime. I si això que acabo d'escriure no és democràtic, ja avanço ara mateix que no vull ser aquesta mena de demòcrata esclau conformista, al cap i a la fi, covard.
Si ha de ser així NO SÓC PAS DEMÒCRATA, no m'interessa, no d'aquesta manera.

jueves, 5 de noviembre de 2015

Aquestes són les misèries de la política.

Aquestes són les misèries de la política. Tant és si és nova com si és vella. Cap líder polític vol aparèixer subordinat a l'adversari, encara que el fi que uneix els uns i els altres sigui una cosa tan "sagrada" com la unitat de la pàtria, que és un fenomen més immaterial que no pas el "drap acolorit" que és tota bandera. Ho va escriure el sociòleg Émile Durkheim el 1907, molt abans que Albert Rivera en banalitzés el pensament, si és que l'ha llegir mai, en referir-se al fet que els individus, reunits en assemblea, se senten més forts perquè la consciència col·lectiva els transcendeix. D'aquí la importància simbòlica de les banderes. El soldat —reflexionava Durkheim— mor per la bandera, símbol de la pàtria, i en el moment del sacrifici mor per aquesta bandera i no pas per la idea de pàtria, que li resulta llunyana. S'embolcalla, literalment, amb la bandera. En l'últim funeral que he assistit, el del malaguanyat Jordi Miralles, el fèretre estava cobert, no per una, sinó per tres banderes: la catalana, la roja i la republicana. Rivera es fot de l'estelada però sap quin rerefons representa. Per això els diputats de C's i PP es posen dempeus per escoltar Els Segadors sense cantar-lo i per això, en canvi, els diputats del PSC el canten sense problemes. Se'l senten propi.

Albert Rivera s'ha apuntat com un èxit el que, de fet, és un fracàs unionista. Ho ha fet per posar en evidència el PSC, que no toca ni quarts ni hores des de fa mesos, i el PP, liderat per un exalcalde que té més mentalitat de gregari que fusta de líder. C's és avui el partit de moda simplement perquè Rivera és hàbil i sap encapçalar l'unionisme millor que no pas els seus potencials aliats. Sempre diu que suma, malgrat que els fa la traveta a cada pas. Declara solemnement que els partits unionistes catalans van junts al TC i és mentida. El que importa és la bandera. Allò que es veu. Ara bé, quan un polític no té les idees clares —com passa amb Iceta i García Albiol— se subordina al dictat d'un altre, més espavilat o que creu tenir la clau per fer i desfer a voluntat. Als socialistes i als convergents els va passar una cosa semblant el 2003, quan Carod-Rovira exhibia la seva prepotència brandant unes claus de veritat, movent-les davant les càmeres, per demostrar que era ell qui manava. Tanta fatxenderia es va acabar de cop, però, al cap d'un mes, per un excés de confiança i perquè la part li va fer perdre la visió del tot. Es va estimbar solet malgrat que Montilla el repesqués per al segon tripartit. Rivera és menys llegit que l'antic vicepresident però és més polític que no pas ell.

El bloc unionista està decidit a posar tots els impediments perquè el Parlament no pugui celebrar el ple anomenat de la ruptura amb l'aprovació de la declaració acordada entre JxSí i la CUP. Els unionistes encara faran un favor als independentistes si a la fi aconsegueixen rebentar aquest primer acte simbòlic. En política, com a la vida real, prendre una decisió a l'hora precisa t'evita molts maldecaps. Ara és quan els independentistes haurien de ser intel·ligents i arribar a un acord d'una vegada. Els símbols estan bé, però els excessos embafen. Aprovar una declaració com aquesta sense saber quin Govern tindrem ni qui serà el president és regalar a l'adversari un trumfo que no cal. És regalar munició a un unionisme que no sap com combatre la majoria sobiranista. A més, si la mateixa nit de les eleccions la CUP va arribar a la conclusió que un 47'8% de vots favorables a la independència no era suficient per fer atacar la proclamació d'una DUI, caldria ser molt prudents a l'hora de fer segons què. Els unionistes s'equivoquen molt i regalen als independentistes un avantatge que, malauradament, aquests esbotzen de seguida que poden. Un dia, però, potser l'encertaran i aconseguiran tombar la il·lusió de la bona gent independentista per l'estultícia dels polítics que els representen. Esperem que els unionistes no aconsegueixin refer-se del desconcert gràcies a una estúpida conxorxa d'enzes.

lunes, 2 de noviembre de 2015

Per què ens hem de presentar el 20D?

Segueixo llegint comentaris de gent que opta per l’abstenció a les properes eleccions generals del 20 de desembre. Se senten desconnectats, que ja no votaran més a governs de Madrid. que ja som un Estat, que hem de negociar d’igual a igual l’estat veí... El darrer article llegit és A Madrid me’n vull anar, vols venir tu Rabadà? publicat ahir mateix, quan encara era octubre, i va signat per l'amic Pere Garriga que relaciona la nadala amb la data de les eleccions.

No repetiré els 15 motius de l'article de Gabriel Rufián: Motius per presentar-se a les eleccions espanyoles, que responen l’article del Pere, però sí que vull aprofundir en cinc aspectes claus, lligats als resultats de participar o no a les eleccions del 20D.

A) L’abstenció no servirà de res. CDC i ERC ja han dit que es presenten, probablement amb els seus socis escindits de formacions unionistes: Demòcrates, Avancem, MES, ... . No hi ha cap partit que defensi l'abstenció obertament. Que la CUP opti per no presentar-se és diferent a fer campanya activa per a l'abstenció. Assemblea i Òmnium es mullaran menys del que es van mullar el 27S, però acabaran fent actes i comunicats demanant-nos que votem els partits que defensen la independència de Catalunya. Els partidaris de l’abstenció no tenen partits darrera ni els grans moviments socials que s'han teixit amb la independència: Assemblea, Òmnium, Súmate... Van a contracorrent i no seran visibles a la nit del 20D. Un exemple: Encara que el 12% dels catalans (més de 600.000) optés per un acte conscient i militant d'abstenció, "només" es passaria del 77’44% del 27S al 65% que de mitjana s'està fent a les Generals. És a dir, l'abstenció no tindria cap impacte per a la independència. Perdoneu-me l'autoreferència, però hi ha un altre apunt en aquest mateix blog on en parlo.

B) El fet que a les Generals vagin separats ERC i CDC obre una opció clara a C’s de guanyar a Catalunya. La qual cosa esvairia el somni d’independència per als propers 20 anys, com això ja ho vaig publicar en forma de tuits, em limito a transcriure l’argument:
1) La suma ERC i CDC va tenir 1.620.973 vots, C's 734.910. A les generals pot passar que C’s quedi primer, ERC segon i CDC tercer.
2) Això passarà si l’electorat del PP s'adona que Rajoy pateix una malaltia degenerativa i fa vot útil a favor de C’s.
3) També pot ajudar a fer vot útil per a C's recordar que la Chacón dels desnonaments exprés, s'ha estat molt més al Carib que al Congrés.
4) Més vot útil per a C’s vindrà del record de Pepe Zaragoza, del PSC que ven les seus, ajudant la Camacho amb l'afer de la Camarga.
5) Ves que aquest C’s de vot útil no rasqui vots dels que tot ho PODEN, però que no PODEN aprovar res de res a l’Ajuntament de Barcelona.
i 6) Però C's guanyarà gràcies a què som imbècils (sentit de Joan Sales) i no anirem a votar perquè no cal, o perquè no és bo, o perquè...


C) Un escenari d'abstenció massiu facilitaria que Duran i Lleida tornés a tenir escó al Congrés i llit al Palace, no s'ho mereix, per la seva deslleialtat amb Catalunya i perquè és un vulgar corrupte amb sentència i mentida inclosa. David Fernández ho resumeix de conya en dos recents tuits:
1) I la darrera sobre corrupció. "Sin sentencia no puedo decir nada más" (Duran i Lleida) Treball, Turisme i Pallerols: condemnats. Què hi dius?
2) La Santa hemeroteca diu això. Paraules... Facta, non verba. Està demostrada a Treball i Turisme.


D) No vam guanyar el plebiscit del 27S, bé, de fet és no ens el van deixar fer. Vam guanyar unes eleccions plebiscitàries que ens donen els escons i el mandat democràtic per fer un Procés Constituent; però no tenim els vots necessaris per fer una DUI. Com aquest principi és defensat per la CUP que va fer 336.375 vots i compta amb 10 parlamentaris, no cal fer més debats per saber on som. Hem tingut sexe amb “coitus interruptus”, no ha estat malament, però haurem de seguir movent malucs si volem un clímax complert i una independència definitiva.

E) Un dels arguments de l'abstenció a les Generals és la por a què l'independentisme no guanyi, perquè mai no s'ha guanyat a les Generals. Si no guanyem eleccions oblideu la independència, la democràcia funciona així. L’amic Pere Garriga ho resumeix dient: “Quan algú vulgui veure en el resultat del 20-D com està l'independentisme a Catalunya, plorarà molt fort”. Doncs sí, plorarem fort, i pensarem que hem perdut i que ens queda molta feina per aconseguir un país lliure, passarà alguna setmana, ens lleparem les ferides, i ens tornarem a aixecar, cansats, potser sí, però només els cansats fan la feina.

Tot plegat només és opinió, no tinc gaires certeses i el vot és prou personal com perquè cadascú en faci el que vulgui. Jo votaré.

Eduard Cabús.
Mas ha de liderar la independència per una cosa molt simple que els cuperos no enteneu per pur dèficit democràtic: Ell és el presidenciable que ha guanyat les eleccions i Baños ha quedat l'últim per darrera de gent com Albiol. El que feu és intentar guanyar als despatxos el que no heu guanyat a les urnes.
Si la cosa va de sacrificar el nostre candidat, que ha guanyat les eleccions, per 4 anti-sistema rabiosos, per a mi ja es poden fer noves eleccions al març. De fet, si la condició és eliminar Mas, preferiria que JXSÍ s'aixequés de la taula de negociacions i ja anéssim preparant les eleccions. I en les properes eleccions tan de bo JxSí tregui majoria absoluta i la CUP a Catalunya sigui tan residual com el PP.

Us oferim la traducció al català del text de Cotarelo:

Ens vam citar amb David Fernández en una terrassa de Gràcia. Dic ‘ens’ perquè venien també als meus fills, que estimen molt a aquest català/zamorà independentista, àcrata i sentimental. Em va atendre al ritme trepidant que viu la vida, redoblat pel fet de sortir de viatge immediatament a Perpinyà, a participar en un recital de l’obra d’Ovidi Montllor. Però vam intercanviar i debatre llargament i, fins i tot, vam tenir temps que ens interrompés algun ciclista que va amonestar en David, expressant el desig urgent que les coses es desencallin; que el bloc independentista ‘no falli’ a la gent.
El que jo pretenia era obtenir alguna informació que em permetés fer-me una idea del futur pròxim pel que fa a la candent qüestió del compàs d’espera de la investidura de Mas i el curs subsegüent del procés independentista. Encara que vaig treure i activar una gravadora, com si fos un bon professional, aviat vaig comprendre que no faria ús del seu contingut per dues raons: 1) tota la conversa va girar sobre un mateix tema configurat com una disjuntiva: investidura o noves eleccions anticipades ; 2) la vehemència, l’entusiasme, la rapidesa amb què Fernández s’expressa m’obligarien a passar hores transcrivint el contingut o pagar a algú perquè ho fes i totes dues opcions estaven descartades d’entrada. Així que el que segueix és un resum que faig jo després d’escoltar novament la conversa, tractant de sintetitzar els aspectes més importants que puguin ser d’interès general.
La qüestió d’arrencada era que, en cas que el parlament aprovi la declaració d’independència, cal esperar la ràpida resposta suspensiva de l’estat en forma de decisió del Tribunal Constitucional que l’anul·larà, l’aplicació de la nova llei de reforma obligant al compliment de l’anul·lació i la reacció del parlament desobeint el tribunal, la jurisdicció del qual a Catalunya no es reconeix. El compromís és desobediència institucional a les autoritats de l’estat i no aplicació de determinades lleis, singularment la llei Wert i la ‘llei Mordassa’, entre més. En cap moment es va parlar de cap DUI. Si entenc bé la posició d’en David, la DUI queda ajornada fins que l’actual 47,8% del vot passi a ser, com a mínim, un 50%, i altament desitjable, un 55%. Aleshores, s’obrirà pas.
Arran d’una actitud de desobediència institucional, el més probable és que l’estat recorri a la seva panòplia de mesures prohibitives, coercitives i repressives. Les que siguin se sabrà quan els serveis jurídics de la presidència del govern espanyol, als quals Rajoy ha encomanat la tasca d’estudiar la qüestió i dictaminar-la, facin pública la seva recomanació. Una vegada se sàpiga, la qüestió és com hi respondrà el bloc independentista si no té un govern perquè la investidura no s’ha produït. El que es dibuixa, doncs, és una situació de desobediència civil institucional que la CUP, fent honor a l’origen de moviment municipalista, de ¡grass roots’, residència en el poder local català gairebé tot, pràcticament de manera unànime, en favor del 9-N, del dret de decidir i, per tant, de la independència. Per descomptat, això no es dubta, però, sigui com sigui la situació, cal un govern que pugui donar resposta a Madrid i entendre’s amb els dels altres països. És segur que aquest govern es formarà i que la investidura es farà.
El problema és com se salvarà l’escull que la investidura hagi de correspondre a Artur Mas, perquè CDC s’hi entesta i els seus aliats guarden silenci alhora que diuen públicament estar-hi d’acord, mentre la CUP continua tancada en banda. Fernández recorda que la decisió de no investir Mas és ferma, si bé la decisió final es ratificarà en les assemblees que són les que decideixen. Però, essent realistes, s’ha d’admetre que el més probable serà que continuïn rebutjant la possibilitat per marges molt considerables. Per descomptat, no té res a veure amb Mas personalment, cosa que m’agrada perquè jo, que no pertanyo a res, ni a la CUP, tinc en bon concepte aquest home i valoro la feina que ha fet. Això no està en qüestió, hi insisteix David, la cosa decisiva no és qui és, sinó què representa. Sens dubte val molt i trobarà un lloc adequat per continuar provant-ho en un altre lloc que no sigui el de president. A la mateixa CDC hi ha gent molt valuosa que podria lluir molt bé de líder del procés (sospito que no n’està del tot convençut, però no ho manifesta) sobretot tenint en compte que parlem de divuit mesos. Ens trobem en una situació provisional. Un parell de vegades reitera que l’element decisiu per a anar junts JxS i CUP és el com, el quan i només en tercer lloc el qui. És un enfocament trinitari, com el del programa màxim: procés constituent, full de ruta independentista i pla de xoc d’emergència social. Rotund.
Podria sonar una mica a les posicions extremes i “de farol” a què se sol recórrer en els jocs d’envit. Però confesso que així em sonen també algunes afirmacions dels convergents quan raonen que els deu diputats de la CUP no poden condicionar el procés i que, en darrer terme, si no hi ha manera d’avenir-se, caldrà anar a eleccions anticipades al gener i que cadascú n’assumeixi la seva responsabilitat. De fet, per uns quants convergents, sobretot els qui ja es consideren excedents de quota, la negativa tancada a la figura de Mas és inadmissible. M’abstinc de fer-ne un acudit, encara que podria explicar-lo perquè no hi ha res millor per a relaxar l’ambient sinó l’humor, assimilant el ‘Mas no’ al famós ‘Maura no’, negativitat que unia molt en aquella monarquia alfonsina, tan desllorigada com l’actual filipista.
Fernández és taxatiu: les eleccions anticipades no són una opció. Llavors, si no són una opció però no s’admet la investidura de Mas que Convergència no està disposada a retirar, com se surt de l’impàs? Amb un candidat de consens. No amb Mas? Un candidat de consens. Els que tenen una idea, diguem Berkeleyana del coneixement i la informació s’estiraran els cabells perquè necessitaran un nom i un rostre per aquest candidat. Palinuro, més endurit en les dificultats de la comunicació ordinària, no necessita la percepció física, material. En té prou amb la idea: si és de consens, necessàriament haurà de ser admès per les dues parts, potser a contracor. Quan ensenyaran les dents? No ho sabem, però ho intuïm; potser fins a caure. Una cosa em va quedar clara: les eleccions anticipades no són una opció i la nit del vuit al nou de gener serà brutal. Fernández ho té encunyat, sens dubte en qualitat d’exposat: si l’independentisme no sap gestionar la seva primera victòria això serà una error imperdonable.
I Junqueras? Podria ser Junqueras un candidat? Així que el nom de Mas s’esfuma, tot es torna diàfan. Junqueras podria gaudir del consens necessari, sens dubte. També podria ser que el nou president o presidenta de consens nomenés conseller en cap a l’esmentat Mas. Entraria en les seves atribucions. I, posats a fer, jo també imagino: No seria possible
que els vots que falten a Mas procedissin de CSQEP, també coneguda com a QWERTY? Però això ja és jugar en un altre camp amb un altre equip. Pel que hem vist fins ara, QWERTY dóna per a això i per a molt més tenint en compte la incertesa en què habita però, precisament per això, no val la pena incloure-la en els càlculs abans de la fatídica nit de gener.
Les dades: hi haurà govern; amb candidat de consens; no hi haurà eleccions anticipades.