L’autodeterminació només és possible amb una reconciliació. per molt fràgil i instrumental que sigui.

L’únic pacte que veig possible és el que faci possible un govern presidit per Mas, amb un calendari estricte d’accions irreversibles, que deixi clar el marge de negociació, i amb una configuració de l’executiu transversal, que garanteixi la permeabilitat de les conselleries amb el discurs social de l’esquerra tant com la seriositat dels procediments institucionals.
També caldria delegar algunes funcions de la presidència, que reflecteixi el lideratge compartit de la candidatura de JxS, sobretot amb Junqueras: Conseller en Cap? Vicepresidents executius? Que tots els flancs quedin coberts.
També el de la discrepància. Aquest pacte té un cost molt alt per totes dues bandes, i totes dues bandes han de poder confrontar-se per deixar clares les seves diferències. Això vol dir que la CUP ha de poder ser l’oposició més intensa al govern, i que JxS ha de poder reivindicar l’estratègia incremental que ha orquestrat Mas des del començament. JxS no és anticapitalistes, i la CUP no és processista.
L’alternativa són unes eleccions a principis d’any. Les carrega el diable, aquestes eleccions. I si el resultat és idèntic? Podríem estar obrint un moment de feblesa estructural que faria possible l’estratègia aplanadora de les forces estatals. Podríem estar propiciant 15 anys més d’autonisme.
Els líders de la CUP i de JxS haurien de tenir molt clar què estan disposats a renunciar. Si la CUP renuncia a defenestrar Mas, necessita tenir molt clar quin seguit de condicions són irrenunciables. Si JxS renuncia a aplicar el cor de la seva estratègia, necessita tenir molt clar quins passos són irrenunciables. Tinc idees, però són castells a l’aire.
Potser valdria la pena fer com va fer Carter el 78 en la negociació entre Sadat i Begin per acabar amb el conflicte Israelo-egipci. Que un tercer actor faci un document. Aquest document és negocia amb cada part per separat. I quan una cosa no s’esmena es dóna per acordada. Quan s’esmena, es va a l’altra part i es negocia. I així anar i venir fins que hi hagi acord. Qui podria fer aquest paper? Només se m’acudeix alguna figura retirada d’ERC, però francament no sé si hi ha algú en condicions de guanyar-se la confiança de les dues bandes.
El pacte és tan impossible com fundar un país. Per això el desacord és el centre de la nostra història, que es repeteix sísificament. Per això l’autodeterminació només és possible amb una reconciliació, per molt efímera, fràgil i instrumental que sigui, que no canceli cap de les discrepàncies. En el panorama sota les primeres gotes, l’alternativa és una llarga i brutal tempesta. No ens quedem a la intempèrie.