Sorprenent és que en cap aparegui un partit considerat pels jutges com una associació de malfactors i presidit per un tipus acusat d'haver cobrat sobresous, d'haver-se pagat els vestits amb càrrec a una trama corrupta i d'haver incomplert la llei d'incompatibilitats; un home sense cap tarannà democràtic, que menteix al Parlament, es nega a donar compte dels seus actes, utilitza les institucions al servei dels seus interessos i s'aprofita dels fons públics a favor seu i el dels seus parents, mentre els nega a els altres. Un partit corrupte de dalt a baix, molts dels dirigents dels quals estan barrejats en processos penals, que ha arruïnat el país, l'ha retallat l'ha partit i l'ha convertit en el paradís de fons d'especulació i dels capellans. Resulta sorprenent que pugui repetir un president desprestigiat, sense cap crèdit, amb la valoració popular més baixa de la història i que és la riota de la comunitat internacional. Es tracta del vot del franquisme sociològic encara resistent perquè el PP no només és un partit fundat per un exministre de Franco sinó que està ple de franquistes i neofranquistes i és corresponentment, reaccionari i nacionalcatòlic. Un partit responsable de la major involució democràtica de la segona Restauració i el que, gràcies al seu catalanofòbia, més he fet per la independència de Catalunya.
Sorprenentment també, malgrat la dreta, el PSOE no aixeca el cap. Ha recuperat una mica del terreny perdut sota mandat del reaccionari Rubalcaba, però no prou per deixar de ser segona fila. No ha estat oposició en la legislatura recentment acabada. No té iniciativa i empenta. Ni a presentar una moció de censura es va atrevir seu secretari general, la falta d'energia, d'espurna, d'interès no es compensa amb un febril activisme, un perpetu peregrinar per les terres d'Espanya, que només aconsegueix fer més patent les seves clamoroses carències. Arrossegat pel carro de guerra de la dreta neofranquista enfront de l'anomenat repte independentista català, ofereix la imatge clàssica d'un progressisme tradicionalment claudicant davant del nacionalisme espanyol més anquilosat i prepotent. El seu programa és esvaïda i mancat de crèdit. El federalisme que proposa no té seguidors ni en el seu si i les seves úniques propostes clares es formulen en negatiu doncs consisteixen a prometre la derogació de les mesures més injustes i impopulars del PP, però sense gran força de convicció perquè en bastants casos també haurà de derogar altres que ell mateix va posar en marxa.
Sorpresos té als analistes el fulgurant ascens de Ciutadans. No ho menys pel fet de ser un partit català. Però català / espanyol que aspira a convertir-se en espanyol / català, comptant amb dos punts d'avantatge sobre l'altre gran partit de la dreta dinàstica: no està enfonsat en la corrupció i promet impedir l'escissió catalana amb la mateixa contundència que el PP o major si cap. Les dues observacions crítiques que se li fan, això és, que el seu finançament no està clara i que les seves propostes són oportunistes, en molts aspectes retrògrades, inconnexes i en bona mesura absurdes, no traspassen l'escut de popularitat mediàtica del líder, la capacitat de comunicació està fora de dubte. És l'únic polític que aprova i folgadament en la valoració popular segons els baròmetres del CIS. Rivera transmet una imatge de novetat i canvi en molta major mesura que Sánchez i ho fa amb una promesa d'estabilitat i ordre que els de Podem no aconsegueixen igualar. Per això va en cap i millora les seves expectives dia a dia. Amb Ciutadans, el bloc de la dreta preveu arribar a una majoria notable i l'absoluta al Parlament.
També certa perplexitat produeixen les intencions de vot de Podem. El partit que anava a assaltar els cels i que, com l'home que va corrompre a Hadleyburg anava a posar de manifest les misèries del satisfet règim de la segona Restauració, s'ha quedat estancat en un miserable quart lloc. Per davant va el nouvingut Rivera ja més de deu punts l'odiat adversari del PSOE, al qual Podem venia a jubilar. La seva expectativa -alimentada per l'èxit de les eleccions europees de 2014- era molt superior i, per tant, aquest mediocre resultat es veu com un fracàs. Que a més, es pot agreujar per quatre raons: a) la defensa de l'autodeterminació dels catalans, té mala premsa en l'electorat espanyol; b) la superioritat d'imatge mediàtica del líder de Ciutadans; c) els conflictes orgànics interns produïts per les seves dues ànimes, la jeràrquica / leninista i la assembleària / trotskista; d) l'oportunisme d'un programa que sembla fet amb arenes movedisses. Com estrambot afegiu que per la seva veu parla moltes vegades l'espectre insepult d'IU, com quan s'escolta a Pablo Iglesias igualar en les seves diatribes al PP i al PSOE sent així que, si encara té alguna expectativa de apropar-se al govern només pot ser en aliança amb el PSOE.
No és sorpresa, en canvi, que IU tot just aconsegueixi mantenir el cap per sobre de la línia de supervivència. La sorpresa és que la coalició tapadora del partit comunista decideixi seguir presentant-se en lloc de dissoldre com potser hauria de fer a la vista de la seva absoluta irrellevància política.
El panorama a data d'avui segueix dibuixant un triomf de les dretes. Només quatre possibilitats, no molt absurdes, podrien alterar aquest pronòstic: a) es demostra fefaentment que Rajoy està de ple en la Gürtel, amb delictes i tot; b) Sánchez deixa de voleiar per les agrupacions i comença a dir alguna cosa que valgui la pena escoltar; c) Rivera fica la pota en alguna declaració d'aquestes que improvisa o se li descobreix una cosa molt perjudicial; d) els de Podem, amb el líder perdut pels platós i les bases indignades per la falta de democràcia assembleària, es queden en un percentatge molt baix i això si arriben a les eleccions en estat de revista. Pel que fa a IU és igual faci el que faci: la seva funció seguirà sent testimonial. Si de cas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario