sábado, 30 de agosto de 2014

Conseller Vila, calla o dimiteix.

de Carme-Laura Gil.

El conseller Vila, ex alcalde de Figueres, ex afiliat a ERC, aixoplugat a CDC rebé amb disgust  la declaració parlamentària favorable a la consulta del 9/N, disgust que viu amalgamat amb una irresistible atracció pel poder que emana del Govern espanyol i que ahir esclatà amb unes sorprenents declaracions públiques: el conseller ha afirmat que cal acatar el que resolgui el Tribunal Constitucional, que aquest ha d’ésser l’àrbitre que xiuli el final del procés ja que és un òrgan de l’Estat que en té la legitimitat i que ens protegeix.
Hem d’entendre, doncs, que  Vila, conseller del nostre Govern, creu que el TC protegeix els nostres drets, les nostres competències, la nostra llengua, el nostre sistema educatiu i la nostra voluntat democràtica i que ho fa de la mateixa manera que respectà l’Estatut aprovat per la majoria de la societat catalana. I Vila rematà la feina erigint-se en valedor de la tercera via que propugnen Duran i Iceta quan afirmà que el que la societat volia era estabilitat, millora econòmica, respecte per la identitat…

El conseller Vila, incontinent de protagonisme i postulant impenitent d’ell mateix, és intel·ligent i parla de manera premeditada, sabent que contradiu i minva no només la credibilitat de les paraules d’en Rull, com a secretari de CDC, sinó també la del President Mas, alimentant les sospites i suspicàcies sobre la sinceritat i fermesa de les seves decisions. Les declaracions d’en Vila són causa suficient i necessària perquè el President Mas li ordeni silenci, li exigeixi la dimissió i pels serveis prestats en signi el cessament.

Els nans creixen al jardinet de CiU de forma descontrolada; potser que us ho fem mirar. El President, està fent la seva feina i ben feta, en Rull és el “bon élève” del President i fa la feina que toca i en Oms comunica correctament. A partir d´aquí, jardinet…És clar, els advertiments des d´ERC són obligats, no pas per trencar res, sinó ans al contrari.

Benvolguda, no ho podies expressar millor. Estic d’acord al cent per cent amb aquesta anàlisi.

Anem bé. Sense ironia. Anem bé. Ens convé escenificar desunió, divergència d’opinions en el si del govern, allunyament gradual entre ERC i CiU, amenaça de trencament sobtat al si del govern, discrepància entre gent del mateix partit, descontrol, tremolor sobiranista… Tot això s’ha d’escenificar, igual que l’aparent feblesa de la V de l’11-S en el baix nombre d’apuntats. Tot ben visible i notori. Fins que arribi el moment de la veritat.

VISCA CATALUNYA LLIURE.

martes, 26 de agosto de 2014

L'enemic d'Artur Mas es diu Duran ??

El principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena ... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran Lleida. Aquest és l'autèntic enemic. Però no perquè sigui diferent als altres, sinó perquè va disfressat d'amic, i això li fa més perniciós.

Duran és el "amic" que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas, és el "amic" que té quota al Parlament, els telenotícies i els altaveus mediàtics, és el "amic" que cada vegada que obre la boca treu vots al seu soci de govern, és el "amic" que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU, és el "amic" espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també el "amic" que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és el "amic", en definitiva, que va dient que Artur Mas "és el seu president i el seu candidat", però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes de la seva estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: ¿per dir que Mas és el seu president, i haver de fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que "el que digui Mas estarà ben dit", calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l'aliat de l'espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li escorre i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment -falta de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol- el PP ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l'ambició d'aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisferse. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gruix de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això vol dir que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, es tregui Duran de sobre plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar sola davant les urnes a Unió, el que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara que podria aixoplugar sota les faldilles del PP, no podria evitar una fuga de militants cap a CDC, el que també acabaria sent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran o la immolació de CiU.

sábado, 23 de agosto de 2014

Nos vemos en las urnas, querida Alicia.

Querida Alicia:

Mi familia forma parte de esos más de tres millones que vinieron del resto de España a Cataluña. Mi familia, como la mayoría de aquellas personas, no dejó todo lo que tenía en su tierra por gusto o por capricho, para venir aquí a enfrentarse a la incertidumbre. Pero vinieron con la firme voluntad de salir adelante. No lo tuvieron fácil, es cierto, pero lo consiguieron trabajando duro, a base de renuncias, y muchos sacrificios. Fueron luchadores y luchadoras que contribuyeron, con su esfuerzo, a construir la Cataluña actual, como tú bien dices.

Los míos, como tantos otros, vinieron aquí escapando de la miseria de su tierra. Miseria y desesperación que les obligaba a abandonar su casa, su familia, su pueblo, sus raíces, porque era la única salida que tenían para sobrevivir. Miseria provocada por los tuyos, eso se te ha olvidado recordarlo.

Y al llegar no creas que la situación era mucho más grata. Querida Alicia, aquí también estaban los tuyos. También se te ha olvidado recordar que este país ha vivido gran parte del siglo XX bajo un régimen represor y fascista. Pero los míos, a diferencia de los tuyos, llegaron y se comprometieron con la tierra que les acogía. Lucharon, junto a los demás catalanes, por la recuperación de los derechos y libertades que los tuyos les negaban. Salían a la calle para reclamar "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", y también una Constitución a la que los tuyos se oponían, por cierto, aunque ahora la defiendan de manera ferviente y dogmática. Las vueltas que da la vida, querida Alicia.

Los míos contribuyeron con su lucha y su esfuerzo a construir la Cataluña actual. Los tuyos, en cambio, la estáis destruyendo. Qué paradoja, querida Alicia, escapar en su día de la miseria provocada por los tuyos para que, a estas alturas, después de todo lo luchado, los tuyos les devuelvan a esa miseria de la que escapaban.

Es vuestra miseria la que genera fracturas. Utilizar la lengua o el origen para dividir y romper la cohesión genera fractura. Pretender españolizar a los niños genera fractura. Reformar la ley del aborto para ir en contra de las mujeres genera fractura. Meternos en guerras genera fractura. Desproteger a los trabajadores genera fractura. Abandonar a los dependientes genera fractura. Recortar derechos sociales y libertades genera fractura. Los sobres y las cuentas en Suiza generan fractura. Impedir votar genera fractura.

No sabes lo orgulloso que estoy de los míos. De su lucha, de su historia, de mi origen y de mis raíces. De los García y de los Muñoz; de los González, Fernández, Rodríguez y Martínez, de los López, los Pérez y los Martín, de los Sánchez, Álvarez y Romero. Estoy orgulloso de mi gente, querida Alicia, porque ellos contribuyeron a construir la Cataluña actual. Y la mejor manera de honrarles es seguir luchando para construir juntos la Cataluña del futuro. Una Cataluña donde, por fin, derrotemos a los tuyos, los que destruís la Cataluña por la que lucharon los míos; los que queréis impedir que la gente se exprese, vote y decida su futuro.
Nos vemos en las urnas, querida Alicia.

miércoles, 13 de agosto de 2014

El poble de Catalunya ha iniciat el camí de la llibertat. V * V * V : Volem Votar i Votarem!

El poble de Catalunya ha iniciat el camí de la llibertat, amb la Democràcia per bandera i armats amb urnes i vots, cada dia més, guanyem la independència front Castella imperial (espanya). Quan Catalunya s'independitzi, Espanya es dissoldrà! És normal que tinguin tant de pànic els hereus del franquisme i de l'imperialisme absolutista castellà. Aquest 11S la farem molt grossa i el món ho veurà i no en tindran cap dubte els catalans no pararem fins a l'alliberament! Democràcia i llibertat. Sí i Sí L'11S proclamem la independència als carrers de Barcelona! FREEDOM FOR CATALONIA.

Tard o d'hora, malauradament, però també de forma inevitable, hi haurà d'haver un acte de desobediència o potser més d'un i precisament, quan s'arribi a aquest punt és quan serà indispensable aquesta unitat d'acció. Seria molt aconsellable, pel bé del procés, que els tacticismes i les estratègies partidistes es deixin de banda. Ara, més que mai, necessitem UNITAT. Els ciutadants que ens sentim atrets pels bons arguments a favor de poder votar i que donem valor a la democràcia, no podem valorar positivament, perquè a aquestes alçades podria ser absolutament desmobilitzador, que els ditxosos partits polítics abarateixin el procés en funció dels seus rèdits electorals. Si cal que el President Mas es reuneixi cada dia amb el senyor Junqueras, juntament amb responsables assenyats de tots els partits que estan a favor del dret a decidir. Què se n'ha fet del Pacte Nacional pel Dret a Decidir? No hi hauria d'haver un major protagonisme de la societat civil? Les opinions de l'ANC i d'Òmnium també les hem de conèixer a través de la premsa i els mitjans? S'acosta el moment de la responsabilitat i de la generositat política, i cal que hi hagi unitat d'acció, tan sols això. El lideratge li toca al President Mas, el nostre president frontissa. Perquè cal que ens anem preparant per decisions, encara més exigents, com, per exemple, un govern de concentració. Ens cal UNITAT perquè ens acostem a l'ull de l'uracà per on haurem de passar, tots els catalans, fortament agafats de les mans. La unitat és la confiança, la fermesa, la credibilitat, allò que ens dóna força per fer front a un futur ple d'esperança. Creieu-me. No en dubteu.

Fenomen "podemos" o "guanyem".

Avui m’agradaria parlar del fenomen "podemos" o "guanyem".
Suposo que ningú se n'ha adonat de que el seu líder, en Pablo Iglesias es professor de Ciències polítiques, es a dir, es una persona cultivada en l'art de la política.
Tot i ser un partit en el que, segons ells diuen, participa tothom i té entrada tothom, és bastant curiós la quantitat de estudiants o llicenciats en política que hi ha a les seves llistes. Perquè?
Molt fàcil. Si mireu la història de l'evolució dels partits polítics a cada país, us adonareu que només hi ha dues maneres de que un partit creat de res tingui representació i seguiment ( Només que s’aconsegueixi, després seguir és fàcil ): Tenir un líder famós o utilitzar la demagògia.
Casos amb líder famós: Suarez, amb la creació de CDS ( Venia de president del govern espanyol i el coneixia tota Espanya en aquell moment); Alvarez Cascos amb Foro Asturias ( President d'Asturias amb el PP conegut per tothom en aquelles contrades ); Rosa Diez fitxa a Toni Cantó pel seu UPD ( Era coneixedora que, a més de demagògia necessitava un famós i va optar per un actor, per cert, l'únic que es va deixar ).
Després repassarem casos històrics de partits que utilitzaven la demagògia però abans m'agradaria recordar què significa. Us ho resumiré fàcilment: Dir el que la gent vol escoltar, amb independència de si és o no viable.
Ara mirarem punts de demagògia en el discurs Podemos/Guanyem.
Sistema assembleari: Encara no hi ha constància de cap partit que hagi funcionat assembleariament en la història sense una manipulació per part dels que estan a dalt ( realment son els dirigents). Hom es pot preguntar com es pot controlar i em remuntaré a l’època pre alemanya Nazi, al NSDAP, partit que era assembleari i on el més habitual era que els dirigents tinguessin infiltrats dins de la gent que escoltava i aplaudissin o cridessin a favor de les proclames dels seus dirigents per tal que la resta anessin pel mateix camí ( Això, en Pablo Iglesias, com a professor de Ciències Polítiques i la resta de llicenciats que figuren a la llista de PODEMOS, també ho coneixen i per això practiquen aquest sistema.). Doncs bé, un jove austríac, seguint aquest mètode va arribar a dirigir aquest partit i el 21 de Juliol de 1921, veient que ja el coneixien i que ja no calia fer veure que eren assemblearis, va decidir tenir el poder absolut de tot el partit i així ho va fer. Aquest jove austríac era l'Adolf Hitler. Evidentment no estic afirmant que els partits assemblearis siguin Nazis o feixistes però si volia donar una informació que la gent desconeix però que s'ha de tenir en compte: és fàcil manipular-ho tot en un sistema assembleari i ja s'ha demostrat masses cops i tots els que han tingut èxit ha resultat greus. A Podemos/guanyem, aquesta manipulació és més que evident quan veiem la quantitat de gent relacionada amb la carrera de ciències polítiques a les seves llistes ( Alguns deshauciats d'altres partits polítics).
Els polítics cobren massa i nosaltres cobrarem menys. El problema que té Espanya no és que els polítics cobrin massa. El problema és que cobren poc i les lleis afavoreixen la corrupció. Algú es creu que en Rajoy cobri 78.000 bruts a l'any treballant les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any, quan un gerent de qualsevol empresa ja cobra molt més treballant de dilluns a divendres 8 hores?. Però com això impacta, Podemos/Guanyem ho utilitza i afirma que ells cobraran només 3 cops el salari mínim interprofessional, que la resta ho donaran. Al Sr. Pablo Iglesias ja l'han atrapat en aquest punt. En primer lloc al Parlament europeu es va proposar que TOTS els euro parlamentaris, voluntàriament, declaressin els seus guanys.... És molt curiós que no ho fes el Sr. Pablo Iglesias si el que propugna és, precisament, la transparència.... També és molt curiós que un intel•ligent periodista li preguntés que a on donava la seva diferencia de sou i ell afirmés que el donava a un programa de comunicació... Que precisament és seu ( Així tots podem fer donatius si ens ho donem a nosaltres mateixos).
" La lacra es la casta, la clase dirigente que no permiten al pueblo trabajar y vivir dignamente y el pueblo debe acabar con ella " és la frase més utilitzada per en Pablo Iglesias, la frase més utilitzada per l'Adolf Hitler en el seu ascens va ser " La lacra son los judios que controlan el dinero en Alemania y no permiten a los Alemanes trabajar dignamente, y el pueblo aleman debe acabar con ellos "... Curiós que s'assemblin tant les frases i, a més, el context econòmic amb una taxa d'atur molt similar a l'actual a Espanya...
Us deixaré un discurs d'en Hitler sobre economia i veureu les similituds en el discurs de Podemos /guanyem : http://www.estudiodehitler.com/2011/01/discurso-de-hitler-sobre-economia.html
Torno insistir en que no estic dient que cap partit assembleari sigui nazi o tingui ideologies similars, només estic dient que els seus dirigents utilitzen la demagògia igual que ho van fer d'altres abans, amb mínimes diferències.
" Estamos de acuerdo con la consulta " : No, Sr. Iglesias, senyors de Podemos/Guanyem. Aquest discurs de que s'està d'acord amb la consulta per tal d'aglutinar els del Sí i els del No, no ens val. Això és demagògia pura ( Que s'apuntin també els d'IC-ICV, i Unió, a aquestes paraules ). El que cal és definició sobre el sí o el no. La independència o no de Catalunya no es pot tractar de forma demagògica per captar vots. Ho s'està a favor o s'està en contra, no valen posicions estèrils i a la frontera per mirar de "pispar " un vot. He de recordar que el Sr. Pablo Iglesias és àvid en denunciar moltes coses. Encara no he vist que denunciï la censura a España sobre el tema català, ni les mentides que s'hi diuen. Ah!, I molt menys parlar sobre l'informe de Credit Suisse que aconsella als catalans ser independents.
En resum: S'ha d'anar en compte amb fenòmens com aquests de Podemos /guanyem, quan al davant hi ha gent que té formació política i ha estudiat molt i molt què s'ha fet per ascendir meteòricament al poder.
Tinguem seny i pensem més en el nostre país perque això de Podemos/guanyem és una guerra d'Espanya i els nostres plantejaments han de ser altres.
Si ho pots compartir t'ho agrairé per a fer obrir els ulls a molta gent que no se n'adona.
Deixeu-nos votar!

sábado, 9 de agosto de 2014

“Los que dicen que todos los políticos son iguales suelen conformarse con los peores”

 Una conversació que protagonizaron el diplomático Carles Casajuana y el sociólogo Ignacio Sánchez-Cuenca. Es un prisma que también tenemos que valorar.

Quería empezar hablando sobre el alcance y las causas del malestar de la ciudadanía con los políticos y la política. Desde hace tres años los ciudadanos apuntan a la política como uno de los principales problemas de España, y en el último año se ha disparado la preocupación por la corrupción.  ¿Cómo hemos llegado hasta aquí?
Creo que hay tres razones. La primera tiene que ver con  el hecho de que nuestro sistema constitucional es muy rígido. Quisimos que lo fuera para dar estabilidad al sistema, pero con los años esta rigidez está dificultando las reformas necesarias. La segunda es que el sesgo a favor de la estabilidad ha blindado excesivamente a los grandes partidos, a sus aparatos y a los gobiernos. Les protege demasiado y ahoga el debate. Y la tercera razón es la crisis, claro. Se han agudizado las desigualdades y eso ha generado muchas tensiones.
Hemos perdido la capacidad de resolver nuestros propios problemas, en parte por las estrecheces que suponen la unión monetaria. Esto es para mi la clave. Si nos fijamos en  los países de nuestro entorno, aún teniendo sistemas políticos y trayectorias democráticas muy distintas, están teniendo el mismo problema de hartazgo de la ciudadanía con unos representantes políticos que son incapaces de solucionar unos problemas que les desbordan. Eso solo se explica por la crisis.
 Creo que  un error del debate político actual es considerar que esas reformas institucionales tienen que ver con la crisis. Por mucho que cambiemos la ley de partidos, el sistema electoral, la ley de transparencia, etc., la crisis va a continuar. Habrá que hacer las reformas por motivos democráticos,  no por la situación económica.
La crisis económica se ha convertido también en una crisis política, y no sé si la superaremos sin reformas políticas, que cada vez parecen más imprescindibles. En todo caso, yo añadiría el descontento de los ciudadanos: la globalización. La globalización ha generado insatisfacción con los políticos porque no pueden hacer frente por si mismos a los problemas desde el ámbito nacional. Tienen que hacer como que pueden, para ganar las elecciones, pero luego la realidad les supera. La economía está globalizada y la política no, y esto quiere decir que los gobiernos tienen que hacer frente a problemas sobre los que tienen muy poca influencia. Es muy difícil gobernar con herramientas nacionales una economía tan abierta como la española, con tanta dependencia de los mercados internacionales. Eso genera una insatisfacción con los políticos, porque son incapaces de solucionar unos problemas que no están a su alcance.
A mi me parece que la tensión entre la globalización económica y una política que sigue siendo nacional tiene que resolverse a base de una cierta globalización política. En nuestro caso es sencillo porque tenemos a la Unión Europea. Hemos transferido muchas competencias a la UE, pero en cambio las competencias políticas siguen estando a nivel nacional. Cedemos decisiones muy importantes, que afectan directamente a los ciudadanos, pero no nos atrevemos con las competencias políticas. Me cuesta entender que todavía no hayamos dado este paso. ¿Cómo puede ser que en las próximas europeas no elijamos directamente al presidente de la Comisión?
Voy a ir un poco más lejos. Aunque eligiéramos democráticamente al presidente de la Comisión,  el personaje más poderoso seguiría siendo el gobernador del BCE, que no rinde cuentas ante nadie. Esto es un déficit democrático enorme. No hay ningún Banco Central con el poder político y la independencia que tiene el BCE. Eso hace que la política económica la dicte él, porque los gobiernos tienen que ir reaccionando a las decisiones que vaya tomando.
Hablamos de los políticos como si fueran todos iguales y eso no es así. Me acuerdo de una frase del gran humorista catalán Jaume Perich, que decía: “Los que dicen que todos los políticos son iguales suelen conformarse con los peores.” Hay políticos que están dispuestos a decir a los ciudadanos lo que hay que hacer, aunque les cueste las elecciones, y otros que no. Los hay que son honestos y valientes y otros que no lo son tanto. Estamos un poco en aquello de “sabemos lo que hay que hacer pero lo que no sabemos es cómo conseguir que nos voten para hacerlo”.
 Lamentablemente creo que no es posible salir de la crisis sin reformas políticas tanto a nivel nacional como europeo. Antes hablábamos de la educación, que es uno de los temas más visibles. Nosotros hemos hecho muy poco esfuerzo en ése terreno, que es clave para nuestro futuro. Salvo que contemos con un capital humano más formado que nuestros competidores, estaremos obligados a reducir costes mediante la bajada salarial. O somos mejores o somos más baratos: de otro modo, estamos condenados a altas cifras de paro. Por eso la educación es clave. Estamos recortando lo que más necesitaremos para salir de la crisis.

viernes, 8 de agosto de 2014

Apologia de terrorisme ????

La Policia Nacional Espanyola i la Guàrdia Civil estan preparats per impedir la consulta del proper 9 de novembre

Apologia del terrorisme? Terrorisme uniformat però franquistament terrorisme. Marca eppana. No volen soltar el mos que els dona per a pagar-se els seus vicis. Sempre he dit que ens feia falta Cascs Blaus i Jutges democràtics per tal d'assolir la democràcia. El terrorisme està molt implantat a l'estat franquista/ madrileny i ha bastit tota una política de corrupció institucionalitzada. Han intentat amb el NO-DO, Ens han coaccionat econòmicament i significament. Ara ens posen el TOP a la consciència i l'exercit d'ocupació enfront de casa. Ni en franco ho faria millor. Bé, caldrà retindre cares i noms per tal de jutjat-los quan assolim la democràcia real.

No fa falta dir res més. Feixisme en estat pur. Hi ha una manca total de tradició democràtica al Reino de España, i es nota. Volen mantenir la possessió d´un territori per la força, sense el consentiment dels seus habitants. No sé si en els temps que corren això es pot mantenir gaire temps. I menys si volen aparentar que són una democràcia.

Però quan llegeixo i sento aquests feixistes, a aquests pseudopolicies i militars que es creuen que viuen encara en la dictadura, quan veig que mai s'ha condemnat la dictadura i que es disculpen sempre els polítics d'una banda, corruptes com els que més i en canvi es condemnen els altres sense miraments, quan sento que diuen ser capaços de PROHIBIR la democràcia, de condemnar tot un poble a l'esclavitud eterna sense donar res a canvi, quan penso que poc a poc se'ns treuen tots els drets que tant ens han costat, em venen ganes de sortir al carrer a cops de puny contra aquests "mindundis".


No tinc massa clar que l'anomenada 'comunitat internacional' s'escandalitzi massa amb la imatge de guàrdia civils i policies nacionals espanyols foten fora a empentes i cops de porra els qui volen votar i també els qui volen fer-ho possible. l'ONU fa temps que reclama a Espanya resoldre la qüestió dels crims del franquisme i Espanya no fot ni cas i no crec que en faci mai si no és que hi ha mesures de pressió contundents, que no hi seran. Sincerament, penso que la solució catalana passa per una gran capacitat de resistència per part de nosaltres, el poble català, i també per assumir el sacrifici econòmic que representa contractar temporalment els serveis d'efectius de defensa preventiva. Som molt innocents creient que Espanya no utilitzarà la força i pensant, també, que la comunitat internacional es posa sempre del cantó dels "justos".

De veritat que tinc tantes ganes que arrivi el dia 9 de Novembre i a aquesta gent se l'hi ocurreixi enviar la guardia civil a cada col.legi electoral...i el paperot que faran davant de tota europa...de veritat que ho desitjo. Per que aquell dia canviaran moltes coses, i la visió de molta gent que encara no acaba de tenir-ho clar

Ni cas. Cap força armada no pot impedir el dret democràtic de votar encara que per motius polítics el govern espanyol no ens deixi. Hi ha lleis internacionals que reconeixen i avalen el dret de les minories a manifestar-se encara que per això s'hagi de trencar la legislació vigent del país on estan sotmeses. La democràcia sempre, sempre, està per damunt de les lleis. I els catalans no podem ser espanyols per la força i en contra de la nostra voluntat. Almenys que ens ho deixin decidir en referèndum.

No ens aturaran!!!





domingo, 3 de agosto de 2014

Desil·lusió, dolor, pena, decepció, fatalitat, excitació, ràbia, vergonya, ira o indignació, els estats de l’ànim català

Vindran temps per la fredor i l’anàlisi, temps per tal que els qui en saben ens ho expliquin amb la distància suficient, però ara mateix, a l’espera de les conseqüències a llarg termini i el judici sever del temps i la història, no podem ignorar que, com dèiem a l’inici, aquest és el cop més dur que ha patit el catalanisme des de la represa democràtica. Un cop eminentment anímic. I és que l’estat d’ànim de Catalunya no es troba amb la calma i la fredor –que no la frescor– que hom podria esperar d’un període estival necessari abans d’un trimestre decisiu. Políticament, Catalunya no se’n pot anar de vacances i cap a l’11 de Setembre reprendre, poc a poc i amb dolcesa, el curs polític. Com l’any passat, la Diada suposa la prova de foc de la mobilització de l’independentisme. Un moviment que no ha reculat en cap moment, ni davant les amenaces estatals ni davant les quimeres dels adlàters de la tercera via. Però, és que el 9 de novembre hi ha convocada una consulta sobre la independència, que tothom s’atreveix a aventurar que no és farà, però ningú és capaç de pronosticar com es substituirà. Però, a més, tenim un curs polític marcat per unes eleccions municipals per a les quals tothom vetlla les armes. I, entretant i persistentment, una crisi econòmica i social de primer ordre que, lluny de minvar, no fa sinó carregar els neulers de la inquietud dels catalans.

Desil·lusió, dolor, pena, decepció, fatalitat, excitació, ràbia, vergonya, ira o indignació, els estats de l’ànim català d’ençà del proppassat 25 de juliol, ¿són els millors per manifestar públicament i fermament la voluntat col·lectiva de votar sobre la independència de Catalunya, aconseguir trobar la manera inapel·lable de votar de manera directa o indirecta i, alhora, mantenir i engruixir la constant majoria social que ha fet possible aquest decisiu moment de la història del país que n’hem dit el procés, al capdavall, per construir un nou país?

Potser fóra més útil que l’estiu servís perquè l’ànim col·lectiu s’armés d’il·lusió, temprança, alegria, fe, coneixement, calma, serenitat, orgull, noblesa i esperança. Paraules que potser els poden semblar grandiloqüents per la temporada en què som, però que figuren al diccionari i tenen una definició prou precisa. Com en la doctrina, haurem d’oposar una “virtut” a cada “pecat”, un estat positiu davant de cada estat negatiu, i encarar un temps confús amb un estat d’ànim renovat. Sinó, els pitjor pronòstics, que sempre ens els construïm nosaltres mateixos, es poden acomplir i veurem caure més d’un carro pel pedregar. Aquesta serà la voluntat d’aquesta columna, mirar de recuperar, gràcies al passat, un estat d’ànim constructiu per un present que pugui mirar al futur. Pel bé de tots, pel bé de cadascun de nosaltres.

sábado, 2 de agosto de 2014

Estic d'acord. Jo tampoc el linxare.Deixen que la justícia faci la seva feina i nosaltres cap la independència .

Pujol significa la fi de la innocència per molts i moltes catalanes. Jo no me'n alegro ni disfruto però sí que vull que comparegui davant la justícia, que respongui  almenys perquè el mal al país, a la imatge dels catalans dins i fora, a les nostres aspiracions com a poble, etcètera, la corrupció que ha deixat, la manca de esperança en molta gent, etcètera és greu, és irreparable. Per tant, aixequem-nos i tornem a començar sense venes als ulls, que ja som grans i aquest pal ens farà responsables del nostre avenir i més exigents amb els nostres polítics. El 9 N fotem el camp !!!

Tots tenim molt clar que Espanya fa com els nazis de Casablanca: el joc il·legal només era l'excusa, l'autèntica raó per la que van fer tancar el Rick's Cafe és que s'hi havia cantat la Marsellesa. Tots tenim molt clar que Espanya no obre aquest dossier per combatre la corrupció sinó per combatre el procés sobiranista català. Això tots ho sabem. Però també estaria bé que tinguéssim claríssim que, un cop siguem lliures, el funcionament d'aquest país ha de ser totalment un altre. Un cop assentades les bases del consens nacional caldrà fixar les del consens ètic. No pot ser que hi hagi indignats només davant la corrupció o la mala gestió dels altres. A tal efecte, hi ha una cosa que ja està inventada i que és estupenda. Se'n diu democràcia. Que implica divisió de poders, no com ara, que la justícia és un titella. I premsa lliure, no com ara que tota és progre o sectària.

Tinguem una mica de calma, tots plegats. La història s'escriu sempre amb la perspectiva del temps, que ha anat posant totes les coses al seu lloc. No tinguem pressa a escriure ni a jutjar la vida dels qui encara ni han tingut a bé de morir. Nosaltres a treballar en allò que ens toca, la història ja l'escriuran els nostres fills i néts.

 I si m'està molt bé que s'aclareixi tot el que hi pugui haver per aclarir, em molesta molt la seva compareixença al Parlament. Estem acostumats que quan l'ombra de la sospita plana sobre un polític, els seus el defensin i els contraris els vulguin esquarterar. Al ex-President Pujol l'han deixat sol fins i tot els seus, i el pim pam pum que organitzaran servirà només el interessos de l'Alicia i el Ribera, mentre distreuen dels Gürtel, ERO Andalucia, Barcenas, Fabra, Matas, Cañas, etc, etc,etc,etc,. Ho intentaran aprofitar els del PSC per ocupar espai al TN, per alguna cosa més que canvis de lideratge degut a la continua davallada. I servirà per què ICV pugui, com diu en Toni Aira: "...vulgui guanyar batalles (jo diria, batalletes)que amb ell en actiu no va poder ni aspirar a empatar...". Els espanyolistes ho aprofitaran per justificar l'espoli i la pervivència d'un estat feixista i colonitzador. En fi, que en un país sobirà i normal hauria de caure tot el pes de la Llei i la Justícia. Però en un país com el que estem patint, no m'interessa que els ocupants jutgin a un dels (fins ara) valors de Catalunya.


Les ganes i les alegries indissimulades que veiem aquests dies no són ganes i alegries no pel que Jordi Pujol pugui tenir de corrupte que ja es veurà sinó pel que ha tingut de nacionalista català.
 Hagi fet el que hagi fet Jordi Pujol, res no canvia del fonamental: som una nació i Espanya ho nega, Espanya ens vol castellanitzar o sigui assimilar-nos, exterminar-nos com a poble i nosaltres tenim tot el dret del món a resistir-nos-hi i finalment també resulta que Espanya ens roba any rere any el 8 per cent del PIB i això seria l'únic que caldria corregir en el pitjor dels supòsits: si Jordi Pujol s'hagués apropiat, ell directament o a través dels fills, de diners en comissions, és a dir, si Jordi Pujol hagués fet el que sabem del cert que han fet tant PSOE, com PP i el rei d'Espanya, llavors la xifra del 8 per cent del PIB hauríem de reduir-la en una milionèsima, deumilionèsima, centmilionèsima, això ja dependria de la quantitat sucada en cas que la cosa anés per aquí. O sigui que la diferència seria infinitesimal en aquest punt i inexistent en els altres dos. Canviaria, això sí, la valoració que el poble de Catalunya faria de Jordi Pujol.

100 dies !!!! Estem preparats, encuriosits i decidits.

cent dies ja?, ja fa temps que espero que passin els dies, ara una setmaneta més i vacances i a descansar - és un dir, descansaré tant com el fill em deixi - i a desconnectar que tornant de les vacances ja entrarem a la voràgine.
Bé, no només ens hem de preparar per a les grans cites. També cal preparar-se per al bombardeig constant, jugaran a escampar merda i buscar la desmobilització, jugaran a confondre i buscar la desorientació. No es molestaran (ja m'enteneu qui són ells, no?) a argumentar el que diguin - tampoc ho fan ara -, no és el seu objectiu argumentar i convèncer, el seu objectiu és guanyar, i aquest ha de ser el nostre objectiu també. I provaran de fer-nos el camí cada vegada més costerut, davant d'això el que toca és tenir molta paciència, no perdre el nord i saber que malgrat que alguna vegada dubtem tenim els millors arguments i un desig clar.
I no oblidem que, passi el que passi, el 10N no serem independents. Per molt que votem Sí voldran jugar a marejar, que si no érem prou gent, que si amb ells van els que no voten, que si no és una consulta vinculant, que si no reconeixen el resultat... i seguirem amb l'objectiu de negociar i d'arribar a una separació amistosa i ells posant-s'hi de cul. Però això sí, si votem independència - que ho hem de fer i que no en quedi cap dubte del resultat - ja tindrem una bona part del camí feta i ja podrem declarar la independència quan més ens convingui, s'hi posin com s'hi posin.
Total, passades les vacances encara cal fer un bon esforç perquè tenim un objectiu clar, votar i guanyar. Ara, d'aquí al setembre.

Certament, només falten cent dies. Una xifra redona. La darrera de tres xifres. I, fins ara, malgrat totes les maniobres d'uns i altres, la voluntat del poble la veig més ferma que mai. Però és cert. Abans d'arribar al nou de novembre, cal passar per l'onze de setembre. I aquest és, segurament, el més important. Perquè pensa que és el darrer. I el que crec que cal fer és un esforç més. Com un corredor, que ja està gairebé esgotat, però sap que per guanyar la cursa, encara ha d'accelerar i deixar les darreres forces abans d'arribar a la meta. 
Quan el món haja vist la V majúscula de l'onze de setembre del 2014, hi haurà poca cosa més a dir. 
I els altres, que vagin fent. De moment, en una reunió com la d'abans d'ahir, el qui perd és qui sembla més intransigent. (teoria de negociacions, que m'ho han explicat). No cal que us digui com va anar. Cal seguir treballant i força, però podem somriure. La cosa va bé.

L’Estat espanyol i la “caverna mediàtica”

L’Estat espanyol i la “caverna mediàtica” s’han llençat com a bojos per deslegitimar –i quasi donar per enterrat- el procés sobiranista, degut a ”l'assumpte” Pujol, sense donar-se compte que encara l’estant enfortint més. Primer, perquè com ja he dit en anteriors reflexions, no tothom a Catalunya estem al costat de la burgesia (antigament aristocràcia) que a fet més mal que bé al país, i segona perquè això passa com amb els fill, tu el pots criticar molt, però atenció, que ho facin des de fora, que a les hores els defenses aferrissadament. Al posar en el mateix sac, els escàndols de la família Pujol  amb el procés sobiranista, s’han equivocat una vegada més. I l’11 de setembre ho demostrarem una vegada més.
S'acosten els dies de la veritat, on tots hi haurem de dir la nostra i de deixar-ho tot molt clar. Es la oportunitat, es ara o ens haurem de oblidar durant moltes generacions, perquè l'estat espanyol no negocia, imposa. Sempre ho ha fet. Si perdem serem maltractats (més encara).
Jo vull dir-les als meus fills que ho vam fer possible, que ho vam intentar. Que vàrem guanyar o vàrem perdre, però que hi estàvem allà. Que volíem un futur millor per a ells i que el vàrem lluitar tant com va fer falta.
Sense retrets, mirant enrere i sabent que tornaria a fer el mateix, tornaria a voler una país millor, un país nostre, un país per a ells. Un país, amb tot el que això vol dir.
N'estem preparats des de fa molt de temps. Ara es moment de no perdre el cap i seguir endavant, ni córrer, ni endarrerir-se... tot al seu moment.
Serem capaços de renunciar a interessos personals pel bé col·lectiu? Donaran la talla la classe política sense experiència d’estructures d’Estat? Podrem el poble pla pressionar suficientment per a marca el camí? Resistirem els envits d’una maquinaria d’Estat centralitzat utilitzant tot tipus de violència?
Aquest i altres dubtes se’m plantegen cada dia. Malgrat tot val a dir que per ara s’està fent tot el procés per guanyar per golejada. Ahir el president Mas va ser el president de tots defensant la sobirania del poble de Catalunya davant de l’absurd argument de la legalitat. Veurem la primera revolució del segle XXI al nostre territori? Serem capaços de canviar d’Estat utilitzant una única arma com és la Democràcia?
Realment venen mesos trepidants, cal que ens ajuntem les mans per a que ningú no doni cap pas enrere, ni que apareguin escàndols personals, ni qualsevol tipus d’informació amb intenció d’acabar amb això. Ens hi juguem molt, espero que ho puguem explicar als nostres fills o nets amb el cap ben alt. Ens trobem el proper 11-9 a Barcelona!
Falten 100 dies per la consulta ara haurem de apretar més fort ! Ja no és pel diners si no pel cor , la independència és la nostra única via de desenvolupament i com a tal és a la que anem tots , siguem més de esquerres ho de dretes més liberals ho més conservadors, votem. Però tots anem a una i es igual el nostre origen ho els nostres cognoms ara lo important és la unió catalana i tots a una , perquè a vegades és més català el que a nascut fora de Catalunya que el que ha nascut a Catalunya , cada dia em sorprèn més el poble català aquell que et penses que és unionista resulta que és independentista , jo seguiré fent els meus escrits posant fotos vídeos... Cadascú que faci el que pugui i el que sàpiga , estic orgullós de vosaltres poble català , som catalans som oberts i treballadors !!
Visca Catalunya lliure !! ||*||