viernes, 30 de octubre de 2015

Actuem amb urgència. Que JxSi i les CUP deixin d’intercanviar opinions i que es formi govern ja.

El govern espanyol és pensava que no arribaríem tant lluny i que en algun moment, les picabaralles entre els partits sobiranistes farien descarrilar el procés cap a l’independència. Un error de càlcul monumental però esperat, donada la poca alçada de mires del govern espanyol. En aquest moment tenen ferit de mort “el orgullo español”, i veuen com la seva “España una grande y libre” se’n va a fer punyetes. Només els queda com últim recurs fer d’apagafocs i per això en Rajoy crida a sometent convocant al Sanchez al Ribera i al Iglesias, per veure si l’ajuden en aquest mal carme. Els dos primers es posaran a les seves ordres, cadascun d’ells amb un exemplar de la constitució espanyola a la mà. I el senyor Pablo que farà? Doncs exactament el mateix, però ho embolcallarà amb propostes que no seràn res mes que uns quants cants de sirena.
De totes les vies esmentades per el govern Espanyol, jo penso que la de la persecució judicial i política serà la que triaran. Els espanyols ja saben que les altres no les poden dur a terme perquè s’enfrontarien amb la UE i aquest error els podria sortir molt car. En canvi, amb l’excusa de la llei, la llei espanyola del tot, sí que poden dir que la desobeïm, com efectivament farem, i a partir d’aquí tot és possible: el processament de la Presidència del Parlament i de la Generalitat, el processament de tots els membres de la mesa del Parlament que hagin votat a favor de la moció a favor de la independència i de tots els caps dels partits independentistes, la il·legalització dels esmentats partits, l’anul·lació de l’autonomia, la il·legalització de l’ANC i d’Òmnium, etc. Però com ja és sabut, per voler fer això ja han fet tard. Encara que hi posessin el màxim d’èmfasi en les seves declaracions i en les seves decisions, a Catalunya no en farem cas i aplicarem la nostra legalitat a la qual s’hi haurà de sotmetre tota la ciutadania catalana, amb els jutges i la policia catalana al capdavant. Llavors, a partir d’aquest moment, començarem a desplegar tota l’altra legalitat necessària per acabar de crear les estructures d’estat imprescindibles, farem una nova constitució que serà referendada per un referèndum vinculant i, si els resultats acompanyen, que a aquestes alçades del procés ho faran, llavors dictarem la DUI. Després de tot plegat, noves eleccions amb un nou Parlament i un nou govern presentant-se cada partit per separat i defensant les seves idees, de les qual quedarà exclosa la independència perquè ja serem un estat.
Sembla que no tenen més recursos que els que fins ara han posat en joc. I, en efecte, la clau és la manca d’un exèrcit propi. Abans, amb els soldats de lleva podien ocupar Catalunya amb soldats, pose per cas, andalussos o castellans; però ara no en tenen. I també semblen no entendre que la gent ha perdut la por. Si continuen la partida d’aquesta manera, pot ser els divuit mesos s’acabaran escurçant. I el que és més engrescador encara. La resta de la Nació comencem a pensar que pot ser el procés no s’aturarà al Sènia.
Deuen estar molt nerviosos, després de veure que Carme Forcadell és la Presidenta del Parlament i que ja han començat a treballar de debò. I comencen a cometre errors grossos perquè l’errada de publicar les dades personals dels espanyols residents a Austria és grossa. Cal somriure més que mai, però no perdre la concentració. El partit només s’acaba quan l’àrbitre xiula el final.
Com a resum jo diria: Que tinguem sort. I com a conclusió principal: Actuem amb urgència. Que JxSi i les CUP deixin d’intercanviar opinions i que es formi govern d’una vegada per a implantar de forma ràpida i efectiva el full de ruta, resumit en la declaració que han d’aprovar. Amb determinació i implicació internacional i creació de les bases per a disposar de les estructures d’estat bàsiques.

jueves, 29 de octubre de 2015

No sóc imparcial, perquè, si més no aquests dies, jo també sóc anarquista.

No vull tapar les vergonyes de les CUP cridant més fort a veure si s'aconsegueix que no ens en adonem que estan bloquejant i arriscant el procés cap a la derrota. Jo he alçat tant la veu contra la persecució dels anarquistes com contra la persecució de CDC. Perquè sóc sobiranista i perquè no reconec cap jurisdicció dels poders espanyols ni sobre els anarquistes catalans ni sobre CDC.
En canvi, és molt públic i notori que les CUP han mostrat ser sobiranistes a la carta. És a dir, pel que interessa ho són molt, però quan es tracta d'aprofitar les campanyes endegades per Espanya contra CDC i Mas, aleshores els poders espanyols tenen tanta credibilitat que cal aturar el procés, arriscar-se a que una victòria acabi essent una derrota amb tal d'aprofitar l'ajudeta espanyola per carregar-se el Mas. No es pot ser mig sobiranista com no es pot estar mig embarassada, sap?
Conclusió: nego tota autoritat moral, jurídica i política Espanya per desfermar investigacions, detencions i judicis contra cap dels sectors, partits, polítics, etc. sobiranistes, siguin anarquistes o siguin convergents. Perquè jo sí he entès que això és una guerra bruta i molt bruta per part d'Espanya i perquè només reconec la legalitat catalana i la sobirania dels catalans sobre Catalunya. Cosa que no han fet ni fan les CUP. De moment.

lunes, 26 de octubre de 2015

És la primera vegada en tres-cents anys que tindrem un parlament majoritàriament independentista.

Efectivament avui és un gran dia. És la primera vegada en tres-cents anys que tindrem un parlament majoritàriament independentista. I encapçalada aquest parlament en el paper de Presidenta Carme Forcadell, si posin com si posin els quatre perdedors. I això farà que demà sigui un dia històric perquè ara tocarà anar per feina i colze a colze amb la representació política de la majoria de la ciutadania catalana, iniciar i acabar un procés que ens ha de dur inexorablement a la independència i a la República Catalana (o de Catalunya).
Els perdedors, conjuntament amb la caverna mediàtica i amb l’ajuda inestimable del govern espanyol, han provat de dinamitar-ho però, ara ja ho podem dir, no se n’han sortit i per això demà farem el primer gran salt cap a l’alliberament i ho celebrarem com cal. Ara cal anar acabant el camí traçat al full de ruta conjunt i fer totes les passes que falten per culminar el procés. Escollir un nou govern i tirar endavant amb força. No nego que aquest últim pas serà un dels més difícils per la intransigència d’alguns que no volen fer cas de la representativitat de cada grup per poder imposar segons quines tesis que dificultin o allarguin innecessàriament tot el procés. La gent ja està cansada i vol resultats el més aviat possible i sense perdre el temps. Espero amb tot l’esforç d’anys i panys lluitant pel nostre alliberament, que això s’acabi rapit i bé i assolim plenament el nostre dret de ser un país normal com tota la resta dels que hi ha al món, com Dinamarca o Holanda, per exemple. Som-hi!
Avui, jornada memorable, sí senyor. Ja som aquí! Com passa el temps! A vegades sembla que no passa res i ens impacientem. Però sí passa: el temps, i molt ràpid!
Certament sorprèn que els mateixos independentistes tinguem tant poca visió històrica. Tres anys han passat només entre una escena i una altra i això és res. El país és ja tota una altra cosa. El vell esquema de la transició ha fet aigües i les coses han canviat tant que el president de CDC resulta ser avui l’home més odiat pel poder. Qui li ho hauria dit això fa tres anys només? Qui ens hauria dit fa tres anys només que tota la força bruta de l’estat es faria servir contra Junts pel Sí, precisament perquè ha sabut obrir l’esquerda per on arriba la independència.
Que la Carme Forcadell sigui la presidenta del Parlament és l’emblema de que a Catalunya ha començat la substitució del vell poder pel nou. Espero que amb el nou Govern passi el mateix, que també hi hagi la substitució del vell poder pel nou. Confio que el vell poder no vulgui agafar-se fort a la poltrona del poder i deixi pas al nou . Seria molt lamentable que pogués passar això i de nou ens convoquessin a les urnes. Aquesta vegada per a què serien ?  quin objectiu tindrien ?
I casi que ja no ho recordàvem: tot just fa tres anys que la Carme era rebuda al Parlament i, ves a saber!, potser era la primera vegada que ella mateixa posava els peus allí. Avui és la presidenta, és a dir, la segona autoritat de Catalunya! Que tremoli l’enemic!

sábado, 24 de octubre de 2015

És clar que sempre podeu provar de fer la independència amb la base social de les CUP...

Estic cansat de sentir al de la CUP, un dia si i un altre tambe dir que no votaran a Artur Mas, a que estem jogant,? Volem o no volem ser independents.Avui en Mas es inprecindible per portar aquet proces andavant, Ell es l´unic que possa la cara cada dia, Ell es el que rep tots els atacs, Crec que en aquet moment TOTS amb de estar amb elll, Quant siguem independents ja buscarem qui pugui ocupar aquet lloc.pero avui tots a fer pinya amb el nostre President

És que sense CDC no tindrem la independència. I no parlo només del partit. Parlo del missatge clar que rebrien tots els sectors socials i econòmics que han estat arrossegats cap a l'independentisme per Mas i que si es fa fora Mas... rebrien un missatge claríssim de replegar-se i esperar temps millors. És clar que sempre podeu provar de fer la independència amb la base social de les CUP...

 Per això vam anar junts i per això farem un govern independentista. El que no s'entén és que el Millet encara estigui a casa seva o que els fets escandalosos del cas Palau no hagin tingut cap conseqüència. Els convergents, quan es parla de corrupció, haurien d'acotar el cap, demanar perdó i mirar de fer les coses millor en el futur (ja que veig molt difícil que es penalitzin les del passat). Ei, i a l'estat i la seva guerra bruta, ni cas!!

La Cup confiava només haver d'abstenir-se en la investidura de Mas... D'altra banda Manos  Limpias ja ha presentant denúncia contra la Cup per "banda criminal" i ja trobes comentaris als fòrums dels diaris espanyolistes, Periódico, País, Vanguàrdia..., que demonitzen la Cup, l'esquerra radical antisistema, com si es tractés de terroristes catalans que assimilen a independentisme rupturista.

L'única trampa és que el cas Palau, que és el que va consolidar la imatge de CDC com a partit corrupte és de molt abans que Convergència virés cap a l'independentisme. L'estat ho aprofita, és clar, però la merda ja surava fa temps i encara no hem vist rodar cap cap. Hem d'anar junts cap a la independència, si. Però hem d'anar traient la merda de casa també.

PRIORITZEM l´objectiu principal. La gran majoria dels que hem votat qualsevol de les dues opcions ho tenim molt clar. VOLEM INICIAR UN PROCÈS CONSTITUENT ON DECIDIREM COM VOLEM QUE SIGUI EL NOSTRE FUTUR POLÍTIC. Sinó haver-ho pensat abans d´engrescar-nos.

viernes, 23 de octubre de 2015

Ens hi posem seriosament i ens deixem de tremolors ?

Deixem moltes coses a l’aire i tota realitat es complexa. Jo també el entenc, son al precipici… o ens tiren enrere, si, ens tiren… o ells cauen al buit. El poder, polític, financer, judicial, en totes les seves vessants, es al caire del precipici:

1) Hiha corrupció, segur, arreu. Molts any manant, moltes butxaques agraïdes, moltes connivències. Però hi ha corrupció amiga i la d’altres. Pujol va ser tan corrupció amiga que, ara, al estirar fils en surten de noms que convé remenar. Que son noms molt ‘seus’, la connivència dels poders locals, regionals i central. Tot juntet ben remenadet. Hi ha la corrupció que convé esbombar, certa o inventada. El problema rau en fer-ne una víctima que sigui l’ase del cops. Estan en aquesta tasca, però no se’n surten del tot, ho intenten, ho han intentat i ho intentaran. No deuen tenir gaire que no els embruti a ells o ja estarien tots ben engarjolats.

2) Deslegitimar càrrecs i institucions. Aquell no m’agrada, aquell lloc no fa prou, a les escoles son uns ramats d’adoctrinats. Institucions i serveis ben ensorrats perquè la gent no els tingui cap respecte. Lo meu es bo, lo que fas tu es dolent.

3) Si no en som prou conscients, ens passarà com l’acudit: quan van venir a buscar-me no quedava ningú per ajudar-me. Si la CUP no es capaç de veure que la figura de Mas es, ara per ara, un referent per a la resta del mon i el deixa exposat… quan arribi la seva il·legalització no quedarà ningú que els defensi a ells, ni Forcadell,ni Romeva, ni Franco Rabell… no hi anirà ningú. Insisteixo, ara mateix, no es pot treure la seva fitxa del taulell sense ensorrar bona part del èxit aconseguit.
Si, tot plegat, no ens fa ser forts, donar les mans als companys de viatge i ens fa tremolar cames (i cap) es que, potser, no ens mereixem un pais. I si no ens el mereixem, potser no calia tanta feina.
Jo confiava molt en la gent de la CUP, molt. Però trobo que cada dia hi ha menys arguments per al que volen fer sense embrutar-se les mans.
Som al penya-segat… que… que fem ?
O caiem nosaltres o cauen els poder estatals, vosaltres trieu. en aquesta aposta no ha mitges tintes, no hi ha ‘butlla’. I el país serà de nou trinxat, ni català escolar, ni TV3, ni català com a eina pública. No ho fan tot per deixar-nos aixecar el cap en pocs anys, així que… que fem ?
Ens hi posem seriosament i ens deixem de tremolors ?

jueves, 22 de octubre de 2015

O guanyem o perdem. I perdre, sento dir-ho, seria la catàstrofe i seria per culpa nostra.

Després de guanyar a les urnes, i tenir la capacitat de controlar el nou Parlament, dóna la sensació que no tenim una visió clara de què hem de fer ara, enfangats com estem en conceptes de puresa política. El tema del President és el que domina tot el debat i sembla que és més important inclús que la mateixa independència del país. Quan s’obté una victòria tan rotunda com la que va tenir l’independentisme el 27-S s’ha d’actuar de pressa aprofitant l’element de sorpresa, de xoc, que està vivint l’adversari. Nosaltres hem deixat tot el camp lliure a l’unionisme perquè tergiversi els resultats i faci ressorgir la nostra incapacitat d’arribar a acords. Si continuem així, acabaran fent creure a tothom que són ells els que van guanyar les eleccions!
Tots sabem que si s’hagués pogut exercir el vot exterior amb normalitat democràtica, Junts pel Sí tindria més escons. Les projeccions els situen en el nombre de 64. És a dir, majoria simple i el procés no estaria en l’atzucac que sembla que ara es troba. No tenir-ho present és donar per bo el sabotatge que van patir milers de catalans que no van poder exercir el seu dret de vot. És acceptar les accions i omissions que va portar a terme l’Estat. La CUP ens parla de coherència i, aquesta, ha de tenir molt present aquest fet. Ignorar-lo no és en cap cas neutre, és acceptar-lo, és aprovar-lo. L’única manera de parlar de coherència és tenir-lo present i actuar conseqüentment.
Malgrat els atacs de l’estat espanyol, nosaltres hem d’anar fent la nostra via. El nostre camí és posar d’acord Junts pel Sí i la CUP i segellar un pacte on totes dues forces puguin salvar la cara, s’hi trobin més o menys còmodes i no ho facin perquè no hi ha cap més remei i pressionades per l’entorn. Estem construint un nou país independent i aquest repte colossal depèn de l’acord i aquest hauria d’arribar sí o sí. El president en funcions avui ha dit que és legítim que la CUP digui que no vol fer-lo president de la Generalitat, com és legítim que Junts pel Sí ho vulgui, però l’únic marc on s’han de moure és el de la legitimitat democràtica i és evident que Junts pel Sí ha tret 1.600.000 vots i la CUP 300.000 aproximadament, que equivalen a 62 diputats i 10 diputats respectivament. Amb aquest raonament, si la CUP respecta la democràcia, no hi hauria d’haver cap problema i Mas tornaria a ser president de la Generalitat durant 18 mesos. Personalment no em sembla que sigui demanar massa, ni que la cessió sigui una decisió massa dura.
Per tot això, esperem que el procés no s’encalli i hi  torni d’haver eleccions el març, perdent un temps preciós i demanant a la ciutadania que es torni a mobilitzar, tot motivat per la puresa ideològica i la intransigència, raonament que el poble tindrà en compte. Esperem que la racionalitat i la democràcia s’imposin i que Catalunya no hagi de fer el ridícul, que com va dir un escriptor, és el pitjor espectacle que es pot fer.
O guanyem o perdem. I perdre, sento dir-ho, seria la catàstrofe i seria per culpa nostra. Volia dir la nostra incapacitat, bé millor dit, la incapacitat dels polìtics de tirar del carro on són tots els vots de la gent, majoria, que vol la independència. Avui ja no hi un terme mig, ni tercera via. Seny i rauxa, les dues coses, es complementen. El nomenament de Carme Forcadell com a Presidenta del Parlament és el primer pas, el senyal de que les eleccions del 27S15 han estat plebiscitàries i que no volem renovar un govern autonòmic. Queda clar ? Polìtics de casa nostra, feu el favor de treballar a consciència i abans del 20D15 el govern i el full de ruta, hauria d’estar enllestit i la independència en camí. La lluita continúa i serà dura, molt dura, però ens en sortirem. No hi ha volta enrere.

sábado, 17 de octubre de 2015

Aquesta pot ser l’estratègia que està sobre la taula en les negociacions de JxSí i la CUP ?

Tres plens del Parlament per arrencar la legislatura. Aquesta és l’estratègia que està sobre la taula en les negociacions de JxSí i la CUP. El ple que se celebraria després del plenari de constitució serviria per declarar l’inici del procés constituent i, finalment, se celebraria el ple d’investidura. És a dir, el procés s’iniciarà formalment amb Artur Mas de president en funcions.
L’arrencada de la legislatura en tres fases serviria per fugir de l’escomesa dels partits unionistes, disposats a posar tots els pals a les rodes al procés.
El bloc sobiranista parteix del 26 d’octubre,  data límit per constituir el Parlament sorgit del 27S. Aquesta data és la referència per JxSí i la CUP, no només per les “complicades” negociacions d’investidura sinó també per posar dia i hora a un plenari posterior, que se celebraria la setmana del dos al sis de novembre. Aquests plenari inclouria una proposta de resolució que votés l’inici del procés constituent, ruptura, desconnexió o independència. Així, el dia 9 de novembre es mantindria la votació d’investidura, amb el valor simbòlic de l’efemèride: un any de la consulta sobiranista.

Les parelles de fet, l’excusa

Per evitar que els grups unionistes aturin la convocatòria d’un plenari amb un únic punt (una proposta de resolució d’alt voltatge polític com és una Declaració d’inici d’un procés constituent), els independentistes han pensat una sortida. Una solució que no tingui cap “objecció formal” del Reglament de la cambra.
La fórmula passaria per que, un cop constituït el Parlament, la Mesa convoqui un ple per aprovar pel tràmit d’urgència el decret llei 3/2015 (pdf), del 6 d’octubre, de modificació de la llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del codi civil de Catalunya, per crear el registre de parelles estables. Curiosament, aquest  decret l’ha admès a tràmit, per via d’urgència, la Mesa de la Diputació Permanent perquè el validi el Parlament en el termini de trenta dies hàbils a partir de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat.
Tant JxSí com la CUP preveuen que el mateix dia d’aquest ple s’ampliï l’ordre del dia per a afegir-hi la proposta de resolució política d’inici del procés. Una jugada amb la que els grups que s’hi oposen no podrien impugnar la decisió de la Mesa per aturar el tràmit parlamentari i la seva votació.

Però, què diu el 155, què passaria si s’apliqués i com respondria la Generalitat?

L’article en qüestió assenyala que si una comunitat autònoma “no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument l’interès general d’Espanya” el Govern central haurà de requerir el president de la comunitat que s’atengui a les seves obligacions, i en cas que no ho faci es podran adoptar mesures per obligar-lo al “compliment forçós” o per “protegir l’interès general”. Prèviament s’haurà d’aconseguir l’aprovació de la majoria absoluta del Senat.
El segon punt del 155 explica que, per a l’aplicació d’aquestes mesures “el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes”. I així acaba l’article. No diu res més. D’aquí, en bona part, les incerteses que provoca cada cop que se l’invoca. No obstant això, la mateixa vicepresidenta ha subratllat en la roda de premsa que el fet que un article no tingui un desplegament legislatiu no impedeix la seva aplicació.
Això, però, dóna peu a tota mena d’especulacions, com la possibilitat que la suspensió fos parcial i afectés matèries concretes, per exemple el control dels Mossos o l’Ensenyament. Amb aquesta mateixa òptica es va llegir l’aprovació el passat mes de juliol de la Llei de Seguretat Nacional que permet a l’Estat mobilitzar els mitjans materials i humans de les comunitats autònomes, incloent-hi Mossos i policia local, per “garantir la defensa d’Espanya”.

Resposta des de Catalunya.

La resposta que es podria esgrimir des de Catalunya davant d’un escenari de suspensió de l’autonomia queda recollida en un dels documents del Consell de la Transició Nacional. El text referit al procés constituent contempla, entre d’altres, la possibilitat que després d’unes eleccions plebiscitàries i una declaració solemne del Parlament d’inici del procés d’independència, l’Estat no acceptés l’oferiment de negociacions i recorrès al famós 155.
El document del CTN –considerat el llibre blanc del procés d’independència– preveu des de la suspensió d’alguns serveis o institucions, la suspensió de l’autonomia, i fins i tot la possibilitat que l’Estat decidís recórrer a alguns dels estats d’excepció que recull l’article 116 de la Constitució.
Però assenyala límits. L’Estat, d’entrada, no podrà adoptar mesures que suposin suspensió o supressió dels drets i llibertats de les persones. Si aquest fos el cas, podria intervenir la UE a través dels mecanismes que preveu el Tractat de la Unió per vetllar pels compliments per part dels Estats dels valors en què es fonamenta la Unió.
D’altra banda, la intervenció estatal podria provocar “problemes molt difícils i molt complexos” per a la seva aplicació, a banda de la reacció popular que generaria i les possibilitats que se li plantejarien a la Generalitat d’intentar forçar una negociació i d’apel·lar a la mediació d’altres actors internacionals o de la societat civil.
“En cas que aquesta pressió per la negociació no tingués èxit, l’alternativa que restaria a la Generalitat per fer efectiva la voluntat popular expressada a favor de la creació d’un Estat independent seria la proclamació unilateral de la independència”, conclou el document del Consell de la Transició Nacional.
En definitiva, una autèntica caixa de trons amb efectes molt complicats per a l’Estat.

Una de les grans certeses del procés és que justament el temps sempre ens ha anat a favor i ara ens hi segueix anant.

Una de les grans certeses del procés és que justament el temps sempre ens ha anat a favor i ara ens hi segueix anant. Gairebé tres setmanes, tres només!, estan passant moltes coses i totes enforteixen encara més aquesta base tan sòlida que ha deixat reposar la darrera jornada electoral.
 
Hem entès que aquella metàfora que corria sovint per cercles convergents verbalitzada en un «arribarà un dia que caldrà saltar la paret» és a punt de deixar de ser una metàfora per convertir-se en una diàfana realitat. Som conscients de la importància cabdal que té aquest canvi de mentalitat? Que estem en guerra amb l'Estat espanyol ja ho sabem. Però estem veient que en aquesta guerra els tancs no són una arma reglamentària. I en aquest escenari el sobiranisme contempla l'ús d'una arma definitiva: la desobediència. I que serà gradual. El temps, novament.
 
Els sobiranistes més tebis, els que han pujat al carro de la independència amb esporuguiment, han de saber que hi ha precedents i en entorns i contextos infinitament més durs, agressius i perillosos. Parlo d'Estònia, per exemple, on el procés constituent cap a un nou estat independent va tenir com una de les etapes més remarcables declarar il·legal l'annexió a l'URSS de 1940. És a dir, sense ser encara un estat independent es deslliuraven de qualsevol obediència a Moscou. Comença a sonar la música, oi? Serem capaços nosaltres de deixar de donar carta de naturalesa a les atrocitats constitucionals espanyoles? Capirem d'una vegada i per totes que en independències està tot inventat i que no estem fent res de nou? Per entendre'ns, la desobediència és boig conegut, sobretot quan l'interlocutor és un negacionista de la democràcia pura.
 
Veient com tot un president de Catalunya com Artur Mas, escollit per vies democràtiques puja sol les escales del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a imputat per haver comès pressumptament aquest nou delicte anomenat democracidi, em sorprèn que a Catalunya no s'hagi declarat una vaga general indefinida. D'entrada pensaria que és una mostra de debilitat, d'incapacitat. Però hores d'ara ja ho veig com una fortalesa. «Total, Espanya agonitza. Si ens fot un moc més tampoc ens alterarem, ara. Ja sabem que al final d'aquesta pel·lícula, els dolents moren», sembla que imperi en l'imaginari col·lectiu.
 
Espanya construeix el seu dia a dia en la supèrbia i la mentida. Mai ha fet l'esforç de mirar-se al mirall. Construir, dialogar, negociar, adaptar-se són verbs que considera de “maricomplejines” si utilitzem el llenguatge casernari que brolla tot sovint de la caverna mediàtica. Quan aquestes virtuts es consideren defectes no hi ha res a fer. Per contra, els catalans pequem sovint de mirar-nos al mirall per excés. Som d'una autocrítica extrema i això és bo si és constructiu però malauradament ens ho prenem en sentit contrari. I això no ajuda. Aquests dies sembla que només ens revitalitzen els atacs exteriors i no el camí que estem fent i els danys col·laterals que estem provocant nosaltres als enemics de la democràcia. Estem més preocupats per si dues forces independentistes que han fet història es posen d'acord, en comptes de sentir-nos joiosos observant com la victòria d'aquestes mateixes forces provoca unes falles a la placa tectònica unionista de dimensions colossals.
 
A la unionista i a la il·lusa possibilista, per cert. La indefinició política mata. És època de posicions clares. Les mitges tintes caduquen. Recordem què li ha passat a Unió Democràtica de Catalunya i què li està passant a «Catalunya sí que es pot». Unió és al llindar de la desaparició i CSQEP veu com el temps – una altra vegada el temps – s'exhaureix i en un parell de setmanes ja ha vist com la líder de Podemos a Catalunya dimiteix i l'alcaldessa de Barcelona es veu obligada a denunciar públicament tant les imputacions contra el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega com les mostres imperialistes del Dia de la Raza.
 
A la galàxia de l'esquerra que encara confia en la reforma constitucional per poder opinar sobre el futur propi li queden un parell de telenotícies per decidir si es fa independentista o accepta que Espanya només es podrà maquillar, però no transformar. Confio que veurem cada vegada més indicis que inclinaran la balança a favor de les tesis independentistes sense passar per sota la Puerta del Sol. Ada Colau ja ha començat a apuntar maneres. La desobediència proposada per la CUP pot descol·locar definitivament CSQEP veient el paper del Tribunal Constitucional quan dia sí, dia també, rebenta qualsevol iniciativa legislativa catalana. La CUP es mou davant dels atacs i CSQEP fa veure que no veu res i ho fia tot al futur quan, llapis en mà, qualsevol combinació resultant de l'aritmètica electoral de les eleccions espanyoles del 20D deixa fora del poder a Podemos. Insisteixo, la indefinició política mata. CSQEP és ara mateix el descapotable de Thelma i Louise anant a tot drap cap a l'estimball i cada vegada queden menys metres per frenar i girar el volant cap a una o altra banda.
 
El dret a decidir unilateral serà l'oli definitiu per lligar bé la maionesa amb els ciutadans del món d'esquerres que es pensen que la independència és un problema i no una solució. I ho serà perquè quan l'Estat espanyol provi de suspendre l'autonomia catalana via article 155 de la Constitució Espanyola ja no hi haurà cap escletxa per on es puguin esmunyir els reformistes. Entre un 70% i un 80% dels catalans volen poder decidir i contra això, ningú hi podrà fer res. El referèndum definitiu es farà i aquesta és la gran humiliació que Espanya no tolera. I si Espanya se sent humiliada tornarà amb els darrers espasmes de supèrbia i mentida. I la supèrbia i la mentida no són exportables Meseta enllà.

viernes, 16 de octubre de 2015

I com acabarà això de Mas davant la justícia, es pregunta tothom?

I com acabarà això de Mas davant la justícia, es pregunta tothom? Doncs amb una victòria del procés i una derrota de l'estat espanyol. Fent servir un llenguatge molt propi d'aquests dies, el que ja se sap és el què però no el com. Hi ha tres possibles escenaris:
1.- Que el 9N quedi arxivat: La setmana vinent el tribunal pren declaració als testimonis que va demanar la fiscalia.
Si això passés, el ridícul de l'Estat seria majúscul. Un Estat que va activar el consell d'Estat en diumenge, un consell de ministres en dilluns, una reunió extraordinària del Tribunal Constitucional veuria com un dels seus resorts, un tribunal d'àmbit autonòmic, exculpa els promotors d'una consulta no vinculant perquè no hi veu motiu ni tan sols d'asseure ningú a la banqueta dels acusats.
2.- Que Mas sigui jutjat però absolt: Tant si és el TSJC com el Tribunal Suprem qui decideix tirar endavant el judici, la vista oral pot durar dies si no setmanes. I això dóna un altaveu nou i inesperat a Artur Mas (o qui sigui que passa pel banc dels acusats) perquè pugui explicar-se a Catalunya, Espanya i el món que està assegut allà per haver promogut una jornada de votació. Però si després d'aquest judici que, a diferència de la declaració de dijous serà a la vista de tothom, acaba amb una sentència absolutòria ens trobarem davant d'un escenari similar a l'anterior (ridícul i autogol de les institucions espanyoles) però amb l'agreujant que la situació s'haurà dilatat en el temps amb la conseqüent tensió política que només ajuda a polaritzar el procés.
3.- Que Mas sigui condemnat: L'escenari més extrem de tots. Una sentència que condemna Mas a la inhabilitació o a la presó. És una imatge que només celebrarien de debò els ultres de sempre. Crec, modestament, que l'espanyolisme no la desitja no per una qüestió de ganes sinó d'estratègia. L'impacte internacional que suposaria la foto d'un president democràtic entrant a la presó per haver posat unes urnes seria brutal. Per no parlar del trencament definitiu de diàlegs, de ponts i de terceres vies: o fas costat a l'Estat que empresona o al president empresonat d'una nació que no pot votar.
I aquesta divisió vull pensar que es donaria no només a Catalunya sinó a Espanya si és que els que s'omplen la boca de democràcia actuen amb conseqüència. Anar a la presó seria el final més contundent. I és cert que hi ha un estadi previ: que el condemnin amb una inhabilitació: la mort política de Mas perquè no podria ocupar mai més cap càrrec públic. Davant d'aquesta possibilitat, caldrà saber en quin moment i en quines circumstàncies arriba la sentència:
Només hi ha una possibilitat en què l'Estat se'n pugui sortir relativament airós. Que després de les eleccions del 20 de desembre (abans no s'atrevirà) el pròxim govern espanyol retiri la querella com a mostra de bona voluntat i promogui l'enterrament de la causa. Seria, certament, un cop d'efecte que podria suposar deixar una mica fora de joc els arguments sobiranistes ja que començaria a desmentir la infleixibilitat de l'estat espanyol. Aquest escenari és però, força improbable: com sempre passa, els autors d'aquesta retirada haurien de fer càlculs sobre si el que es guanya a Catalunya es perd a Espanya. I tenint en compte que Ciutadans podria tenir la clau per decidir si governa el PSOE o el PP, no fa pinta que sigui una mesura que Rivera trobés com a alicient. Jofre Llombart.

jueves, 15 de octubre de 2015

El 6 d'octubre de 1934 es va produir a Catalunya una revolta contra el govern reaccionari de la República del bienni negre

Com es sabut, el 6 d'octubre de 1934 es va produir a Catalunya una revolta contra el govern reaccionari de la República del bienni negre. Va ser convocada vaga general revolucionària per part de l'Aliança Obrera, al mateix temps que Lluís Companys proclamava l'Estat català. Tot i no se plenament coincidents, el cert és que els grups d'obrers, la Guàrdia d'Assalt al servei d'una Generalitat que feia costat als vaguistes, i els escamots per l'Estat Català van coincidir en un mateix costat, en un aixecament al mateix temps institucional i popular, en el que les fites revolucionàries i les nacionals passaven a confondre's. Per l'Aliança Obrera, l'objectiu era clar: aprofitar la revolta per assolir un trencament d'abast social que anés més enllà de l'establiment d'un nou estat. Com per alguns de nosaltres ara, canviar per canviar-ho tot.

Davant la situació aquesta va ser la reacció del govern espanyol: declaració de l'estat de guerra, bombardeig del Palau de la Generalitat, detencions massives, suspensió de l'Estatut, ocupació militar del Parlament i nomenament d'un coronel de l'exèrcit com a President de la Generalitat. La repressió va provocar 46 morts entre els insurrectes; 20 morts entre l'exèrcit, guàrdia civil i afins al govern espanyol, i 8 morts per trets accidentals. Total 74 morts, més un nombre indeterminat de ferits que van morir posteriorment.

Però, quina era l'adscripció política d'aquestes 46 víctimes que van fer costat a Lluís Companys l'octubre de 1934? En Josep A. Carreras n'ha fet el seu recompte, intentant establir la filiació política de cadascun.

Vegem. Vuit dels morts eren membres dels escamots d'Estat Català. Va haver dos dels morts a l'Hospitalet de Llobregat que eren de la CNT, un sindicat que com a tal no va recolzar la revolta, però del qual nombrosos comitès van acabar intervenint-hi, en alguns casos proclamant el comunisme llibertari, com a Granollers i a Sant Boi. No se sap amb certesa, però és probable que la majoria de les altres 36 morts fossin aportades per l'Aliança Obrera, una organització essencialment impulsada i composada per militants marxistes, sense que coneguem la militància concreta de la majoria de caiguts. Si que tenim informació d'alguns casos, com la dels militants del Partit Comunista de Catalunya —el PCC— que van ser abatuts per la Guardia Civil: Valentí Felipe, a l'Arrabassada; Salvador Echauri, a Sant Cugat, i Josep López i el seu pare, Gaspar López, a Terrassa. Del Bloc Obrer i Camperol va morir a l'Arrabassada, la Teresa Vives.

Especialment heroica va ser la defensa del local del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria, a la Rambla Santa Mònica, on s'havien atrinxerat un grup de militants comunistes. Una placa recorda l'esdeveniment i les seves víctimes. Canonejat per l'exèrcit, allà van perdre la vida Amadeu Bardina, del PCC, i Manuel González Alba i Jaume Compte, del Partit Català Proletari. Cal subratllar la importància històrica d'aquest darrer. Compte, que va ser qui va dirigir els escamots de defensa de la República Catalana proclamada per Macià l'any 1931, no va voler acceptar la Conselleria de Treball que aquest li va oferir i després es negà a acceptar l'absorció d'Estat Català dins Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser aleshores quan va impulsar la fundació d'un nou partit, inicialment anomenat Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra, més endavant, Estat Català-Partit Proletari, del que sorgí més endavant el PCP, del que en Compte n'era dirigent en el moment de la seva mort a mans de les tropes del generar Batet.

Indispensable per conèixer a fons aquests esdeveniments i el paper dels comunistes és la compilació d'Arnau González, Manel López Estévez i Enric Ucelay da Cal, 6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (Base, 2014).

La resta de la història ja és o hauria de ser sabuda. El setembre de 1935 dos dels partits d'aquella Aliança Obrera —Esquerra Comunista i el BOC— creen el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i el 26 de juliol de l'any següent, poc després de la victòria sobre el feixisme als carrers de Barcelona, altres partits d'aquell front o pròxims, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la federació catalana del PSOE, es troben al Bar del Pi per constituir en Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va protagonitzar l'única oportunitat en la que un organisme internacional reconeixia el dret de Catalunya a estar representat per una delegació nacional pròpia i independent: la Tercera Internacional Comunista.

Aquests dies, en el que hem conegut la portentosa conversió a l'independentisme del catalanisme de dretes, convenient resulta recordar en nom de quines ideologies i de quins valors s'ha donat històricament la cara, a l'hora de la veritat, per l'emancipació nacional del poble català, és a dir pel trencament de les cadenes que l'oprimien des d'allà..., i des d'aquí.

3 avisos per a navegants.

Les alertes catalanes també s'han fet sentir al món. I és que tant les manifestacions dels darrers 11-S, com el 9-N, com les eleccions del 27-S, han estat mostrant a qui ho ha volgut veure que gairebé un 50 % de la població catalana vol exercir el dret de secessió i que està tossudament convençuda que aquest trencament s'ha de fer democràticament. I una cosa és clara: mentre que el món ha entès el missatge, a l'Estat espanyol no ha entès res de res. I tanmateix, cal insistir perquè admetin aquesta realitat incontestable.

Ahir va ser el torn del president Mas. Després de la seva declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el president va fer —en roda de premsa—almenys tres avisos.

Primer avís. El procés català és polític i és per això que l'intent de judicialitzar-lo és una estratègia que no condueix enlloc. La democràcia només s'exerceix a les urnes i els palaus de justícia no són el lloc on dirimir la voluntat de la ciutadania. Mas ho deia clar: l'únic que provoca les querelles és l'èxit del 9-N i el ressò internacional que va tenir. Jo afegiria que també incideix el resultat del 27-S, amb més d'un 48% dels votants a favor de la independència. I és que vostès es pensen que amb una victòria unionista la imputació del president Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Educació en funcions, Irene Rigau, hauria estat tan ràpida? Jo, francament, sóc del parer que no. En aquest cas les querelles haurien tingut un recorregut molt més lent i silenciós.

Segon avís. L'estratègia de la defensa és intel·ligent. Separar en el temps el període de preparació de la consulta i el del procés participatiu és un càlcul mil·limetrat que dóna com a resultat el fet que esdevinguin claus els quinze dies en què no existia cap prohibició per part de la justícia espanyola. Així doncs, aquests dies seran claus per demostrar que no s'ha produït cap vulneració de la llei i, per tant, que no ha existit cap delicte. Ja es veurà.

Tercer avís, adreçat, especialment, als partits que tenen la responsabilitat de constituir un Parlament i designar un President. Ahir Mas va va actuar com un líder rotund, disposat a tirar endavant i a no arronsar-se. Expressat en termes col·loquials, el president ja està curtit. Els que dubtaven de si CDC es mantindria ferma quan sorgissin les primeres dificultats, ara ja no tenen dret a dubtar. A més, Junts Pel Sí ha fet una campanya electoral clarament independentista sense fissures i respon a una lògica radicalment diferent a la dels partits clàssics. Així doncs, no hi ha cap motiu per dubtar del compromís de Mas i de CDC amb la independència de Catalunya i amb el progrés social del nostre país.La decisió és tan ferma que fins i tot el president diu que està disposat a no fer cas d'una potencial inhabilitació.

Ahir vàrem viure un episodi extraordinari de la nostra història. Mai abans no s'havia vist a tot un govern i a quatre-cents alcaldes manifestant-se davant un tribunal de justícia. Ni mai abans tanta gent no havia acudit a donar-los suport. Ara la pilota és a la teulada del jutge i, també, a la de l'Estat espanyol, que de moment es manté ferm a torpedinar un procés que des de Catalunya volem immaculadament democràtic. Com que ja coneixem els ritmes de la justícia, no ens podem aturar. Per això, la part de la partida que es juga a casa ha d'avançar en la constitució del Parlament i la investidura del President per complir el mandat democràtic de les urnes, que no és altre que avançar cap a la independència. I això, amics i amigues, em temo que és un altre avís per a navegants.

lunes, 12 de octubre de 2015

Ja sabem que per mor de la unitat d’Espanya tota mentida és acceptada.

No recorreré al tòpic segons el qual tot espanyol d’esquerres s’assembla a un espanyol de dretes (sobretot en la qüestió nacional). Bàsicament perquè seria injust. Almenys hi ha un grapat d’espanyols d’esquerres que es miren la qüestió catalana d’una manera amable i raonable: Cotarelo, Suso de Toro, Ramon Lobo, el catedràtic de lingüística Moreno Cabrera, Vicente del Bosque, Ramoncín, l’actor Juan Diego…., n’hi deu haver algun més, però tots no farien un equip de futbol, em sembla. I també hi ha l’inconvenient que no són polítics amb responsabilitat de govern. Per tant, la seva opinió és molt respectable, però no podran marcar cap gol ni guanyaran cap partit, seguint el símil futbolístic.
Encara que la tendència està canviant, jo diria que cada generació de catalans ha ensopegat amb la mateix pedra i que l’experiència de les anteriors, almenys fins ara, no ha servit a les novelles per arribar a la conclusió segons la qual, per als espanyols que aspiren a governar l’estat, els catalans només som comparses en funció dels seus interessos. Aquestes generacions jovençanes han hagut d’estimbar-se per comprovar-ho. Solament som vistos com una massa de vots per assolir el poder a Madrid. I, després de deixar la mossa prenyada, “si te he visto no me acuerdo”. No cal recular fins al temps de la república en què a l’avi Macià li van aixecar la camisa d’una manera evident, en comptes de tirar pel dret i mantenir la declaració de sobirania fins a les últimes conseqüències.
Amb Felipe González i el PSOE també ens van engalipar. Recordo que a l’any 1976 el partit socialista defensava el dret a l’autodeterminació del pobles d’Espanya. Això sobre el paper, esclar. També era un punt programàtic, en principi irrenunciable, de l’Assemblea de Catalunya. Recordo els mítings de Felipe agafat de la mà amb Raventós i els dirigents catalans del PSC on tot eren bones intencions i bones paraules. No obstant i tot, ja sabem el final de la pel•lícula, oi? I qui més ho hauria de saber són els estudiosos com la Sra. Ubasart. Si un gat vell com jo, però no gaire il•lustrat, coneix el pa que s’hi dóna, amb la “lengua de serpiente” dels polítics espanyols, i amb les bones paraules que es converteixen en paper mullat, no em sé imaginar que persones tan intel•ligents i instruïdes beguin a galet d’aquesta manera, si no és que siguin nacionalistes espanyoles, i, aleshores, ja sabem que per mor de la unitat d’Espanya tota mentida és acceptada.

martes, 6 de octubre de 2015

La desfeta d'Unió no para de créixer.

La desfeta d'Unió no para de créixer. Després de la derrota del 27-S, en el qual no va obtenir cap diputat al Parlament, s'ha accelerat el degoteig de càrrecs locals del partit que pleguen. Fins ara s'havien mantingut fidels a Josep Antoni Duran. Alguns d'ells han passat a Demòcrates, altres a CDC i uns tercers s'ho estan acabant de pensar. Però la conclusió és que Unió s'ha quedat avui dia sense poder territorial, i que el partit és concentra en el nucli dur de diputats més pròxims a Duran al Congrés.

Unió va aconseguir a les eleccions catalanes 102.870 vots que només van representar un 2,51% dels electors, i es va quedar sense representació per primera vegada al Parlament. Abans dels comicis gairebé la meitat del partit, la que va perdre la consulta interna sobre si apostava per la independència, va marxar i va crear Demòcrates sota el lideratge d'Antoni Castellà. Però Duran va seguir endavant amb l'altra meitat d'Unió i va anar a les urnes en solitari. Ara són molts els que veuen que aquesta aposta de Duran, que no va voler negociar amb els independentistes i va tirar pel dret, ha estat errònia.

En els últims dies, després del 27-S, han abandonat Unió l'alcalde de Ribes de Fresser (Ripollès), Marc Prat; l'alcaldessa d'Ulldemolins (Priotat), Cori Montlleó; la regidora de Tàrrega (Urgell) Josefina Bernades; les regidores de Sant Cugat del Vallès Cristina Paraira i Esther Salat, el regidor de Palafrugell (Baix Empordà) Albert Gómez, i la vicepresidenta de la Diputació de Girona Eva Palau. Durant la campanya electoral, ja van marxar també l'alcalde de Solivella (Conca de Barberà), Enric Capdevila; l'alcalde de les Borges del Camp i president del Consell Comarcal del Baix Camp, Joaquim Calatayud, així com Josep Rabascall, alcalde de Maspujols (Baix Camp).

A Barcelona la regidora Sònia Recasens és manté a les files d'Unió, però alhora està considerada una persona de l'estricta confiança de Xavier Trias. Fins ara Unió la tenia a ella com a única regidora a la capital catalana, després que Gerard Ardanuy va abandonar el partit i va passar a Demòcrates. Però amb la retirada d'Antoni Vives (CDC) de la vida política municipal, ara entrarà com a regidor a la ciutat Raimon Blasi, d'Unió.

Després de cremar-se políticament Ramon Espadaler a les eleccions catalanes, a Josep Antoni Duran li queda el nucli dels seus diputats de confiança al Congrés. Són el seu mà dreta Josep Sánchez Llibre, que va ser el cap de campanya d'Espadaler, i Montserrat Surroca, a més de Martí Barberà, Toni Picó, Conxita Tarruella i Carme Castellano.

A l'actual Unió només li resta un sol cartutx, que són les eleccions generals del 20 desembre, però ho tindrà també difícil per obtenir representació i l'aposta és molt arriscada després del que ha succeït amb les catalanes. El risc de desaparició és evident. Tindria més possibilitats si els partits independentistes decidissin no participar en els comicis espanyols. Però el futur d'Unió no està clar i penja d'un fil. El 17 d'octubre Unió celebrarà un consell nacional que alguns apunten que serà decisiu per al futur del partit.

El 27-S ha sigut una jornada de reflexió per al món.

Els poders fàctics de la Transició, bisbes, militars i banquers, han amenaçat de fer cremar a l'infern els catalans, entrar amb els tancs per la Diagonal i segrestar els nostres estalvis. PP i PSOE han passejat els seus espantalls de la Constitució per la colònia catalana, la diplomàcia espanyola ha creuat l'Atlàntic per aconseguir una declaració de deu segons d'Obama, i ha afegit un paràgraf a una resposta de la Comissió Europea. Tot, per por a la democràcia. La por ha canviat de bàndol, ha dit encertadament la CUP en campanya.

L'estat, els catalans, tant els del sí com els del no, i sobretot, Europa i el món, faran una interpretació exclusivament plebiscitària dels resultats. De fet, aquesta és la decisió que hem pres els catalans. Per bé i per mal. Si es guanya el plebiscit per vots, les institucions internacionals hauran de deixar de riure les gràcies de la diplomàcia espanyola. Juncker, Merkel, Cameron, Obama i companyia decidiran sobiranament si legitimen els resultats democràtics d'uns ciutadans europeus que han anat pacíficament a les urnes, o si per contra, legitimen l'estratègia de la por i la mentida que de ben segur que seguirà abanderant Madrid. No hi haurà més marge. Algun estat europeu tindrà nassos de sortir a proclamar la unitat d'Espanya? Ho hauria fet algun estat si a Escòcia hagués guanyat democràticament el sí? El 27-S serà un jornada de reflexió per al món.

Passi el que passi diumenge, Catalunya ja és un subjecte polític. L'estat ha assumit la possibilitat d'independència, ara o més endavant, com una alternativa real. Gran victòria de la societat civil, flanquejada, això sí, pels partits polítics. I la comunitat internacional haurà vist que els ciutadans poden sacsejar el tauler de joc i posar en qüestió l'estatus quo de l'Europa dels estats. Encoratjaran Madrid a defensar-se amb la seva Constitució, o els diran the party is over, és a dir, negocieu una separació pactada? Però la cosa, tristament, no va de valors democràtics, va de pasta. O una Catalunya contribuent neta que es quedi una part del deute d'Espanya, o una Espanya amb un deute descomunal que competeixi amb Grècia per ser l'estat més desestabilitzador del sud d'Europa.
Gemma Aguilera.

L'oracle Aznar.No va tan errat.

Malgrat la tírria política que li tinc, cada dia admiro més José María Aznar. Malgrat el que digui Josep Cuní sobre l'envelliment del gris marengo, que segons va explicar Jordi Basté va ser el comentari que va fer el presentador de 8 al dia en veure l'expresident del govern espanyol malparlar de Mariano Rajoy, Aznar es manté en forma. És veritat, però, que molta gent tendeix a envellir malament, sobretot si alguna vegada ha estat alguna cosa o ha cregut ser-ho.

Dic que admiro José Maria Aznar perquè des que va perdre la presidència i es va dedicar a promoure la FAES, la seva incidència política és permanent. Aznar ha convertit la FAES en el principal think-tank conservador que existeix a Espanya i també de l'Amèrica llatina, on dóna suport als principals partits conservadors i democratacristians del continent. Ni ell ni els seus col·laboradors no paren mai de treballar, de generar informes, i de convertir en propaganda aquelles idees que consideren rellevants. Per això lluiten per difondre-les i imposar-les.

La FAES és una màquina de fabricar pensament que s'alimenta de qui sigui si és que ho creu necessari. Vostès repassin la nòmina de col·laboradors, i de seguida s'adonaran que Aznar no té manies: si cal demanar la col·laboració d'un marxista recalcitrant per abonar alguna de les seves tesis, ho fa i llestos. Conec uns quants historiadors que mai no han volgut participar en actes convocats pels nacionalistes catalans, identificats amb la dreta catalana, i que en canvi no han tingut cap inconvenient d'asseure's a la mateixa taula amb Aznar, I és que la FAES paga molt bé, malgrat que es financia de la mateixa manera que totes les fundacions vinculades als partits polítics. Els "investigadors" del diari de José Luis Cebrián haurien de treballar millor per no ser tan rematadament obsessius i sectaris en la seva inútil persecució de les finances d'altres fundacions polítiques.

Però la tasca d'Aznar a la FAES no és allò que admiro més, tot i que, insisteixo, és un cas digne d'estudi, sobretot si tenim en compte que ningú sap què fa la Fundació Felipe González, l'existència de la qual vaig conèixer fa pocs dies, quan vaig llegir al diari que Rocío Martínez-Sampere, "l'esperança blanca dels socialistes catalanistes", n'havia estat nomenada directora. La meva admiració actual és deguda, d'entrada, a l'activitat que té la seva fundació però també perquè les anàlisis que fa de la realitat no són tan burdes, per exemple, com les de Felipe González. Aznar no ha dit mai que el procés sobiranista català li recorda els anys 30 i l'ascens del feixisme i el nazisme. No és tan imbècil per escriure una cosa així, malgrat la caricatura que es fa d'aquest home. L'idiota es mira el dit, diu la dita.

Aznar és qui millor ha entès què ha passat a Catalunya el 27-S, malgrat que s'enganyi quan diu que la llista independentista ha guanyat en escons però ha perdut el plebiscit que havia plantejat. I ho proclama a cor què vols, perquè per a ell tan important és difondre un tipus d'idees com maldar perquè el seu partit, el PP, no perdi l'hegemonia del discurs de la dreta conservadora espanyola. Segons Aznar, malgrat la victòria relativa dels independentistes, ara el procés continuarà però serà pitjor, perquè serà dirigit pels "més radicals" que relegaran els dirigents més moderats. Podria ser, però aquest decantament dependrà de la fermesa i fortalesa de la candidatura guanyadora. Si Junts pel Sí es deixa arrossegar per la CUP simplement perquè els "cupaires" han arribat a la mateixa conclusió que Aznar sobre el plebiscit, aleshores tindrem un problema.

Aznar també va augurar que el 27-S va donar un respir al PSOE, ja que el PSC va rebre la bona notícia que es mantenia com la primera força d'esquerra entre els partits unionistes, per davant de Podem, que a més de "comprar" barats els vots d'ICV-EUiA, s'ha carregat 79 anys de tradició comunista catalanista amb una campanya ètnica i desenfocada com mai. No obstant el desastre electoral dels que al final tothom ha anomenat QWERTY, increïblement no ha dimitit ningú! L'exigència està reservada per als adversaris, oi? La qüestió és que l'espai que representava l'antic PSUC avui està en fase de subhasta concursal, seguint l'estela de com va acabar l'empresa de Lluís (Franco) Rabell.

El que realment preocupa a Aznar és que el PP ha estat substituït per C's com a baluard de l'unionisme de dreta. Realment ha estat així. El PP no ha assolit mai a Catalunya uns resultats com aquests. Afirma Aznar que per "al PP és el pitjor escenari possible. El teu rival de l'esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat, els secessionistes continuaran el procés. La teva posició està seriosament compromesa". No em diran que no és una anàlisi molt ben travada. Aznar interpreta que Ciutadans s'ha col·locat per davant del PP a Catalunya perquè els electors han entès que amb aquesta formació "es defensava millor l'ordre constitucional". Certament, si analitzen la campanya electoral, constataran que C's ha deixat que el PP fes de partit catastrofista i anticatalanista acèrrim per presentar-se ells mateixos com una opció menys agressiva. Els buldogs de C's només s'han pogut llegir en paper, perquè la campanya d'Arrimadas ha estat de les més suaus que ha fet mai aquest partit que va néixer contra el catalanisme i la immersió lingüística.

El risc que es corre a Catalunya és creure que l'oracle Aznar és un gerro de porcellana xinès amb un vestit gris marengo passat de moda. Obama vesteix igual i l'aclamem. No ens deixem portar per les fílies i les fòbies i prenguem nota del que explica. No va tan errat.

sábado, 3 de octubre de 2015

Les retallades com a excusa barata.

Cridar contra les retallades aquí a Catalunya és un mantra essencialment espanyol. Un concepte purament autonòmic que atrapa als ressentits i als que no tenen la independència de Catalunya com a tema prioritari. M’explico. Quan un crida, així en genèric i sense cap anàlisi concret, contra les retallades en general, pot ser primer que ho faci perquè està immers dins una estètica determinada i dedueix pels seus companys de trinxera que l’enemic a batre és el governant de torn. Pot ser també que sigui per un odi profund i irracional contra un segment de la societat que el consideres culpable de tots els teus mals. I principalment, es crida contra les retallades des d’un sector que creu que l’estat ha de resoldre’t la vida, i és incapaç de veure que l’endeutament i l’estat hipertrofiat, ergo el socialisme, és el causant d’una societat acomodatícia i irresponsable que acaba sent retallada per quadrar els comptes.
En tot cas, i tal com dic al principi, és un debat totalment regional espanyol tenint en compte que les retallades venen completament condicionades per unes lleis imposades des de l’estat i per un espoli fiscal estructural que Catalunya pateix des de fa segles. Fer proclames a tort i a dret sense entendre això prèviament, és ser un imprudent o un ignorant. Quan la CUP posa com a condició sine qua non l’excusa de les retallades per investir Artur Mas, estar fent populisme barat i posa en perill un procés majestuós jugant amb el sentiment de moltes persones. Quan la CUP demana, només amb 10 diputats, que el Procés l’ha de liderar un polític que no hagi fet retallades, està imposant un model econòmic d’entrada sense tenir en compte que al país hi ha altres opcions. El Procés no es pot encallar per un nom, i menys amb l’excusa d’una ideologia concreta. El Procés és de tots i cal valorar què guanyaríem i què perdríem si el president Mas quedés expulsat del govern. Ara mateix, tal com estan les coses i davant un estat ultra hostil contra el President, prescindir-ne d’ell seria com treure un zero en un examen de màrqueting empresarial.