Ja sabem que per mor de la unitat d’Espanya tota mentida és acceptada.

No recorreré al tòpic segons el qual tot espanyol d’esquerres s’assembla a un espanyol de dretes (sobretot en la qüestió nacional). Bàsicament perquè seria injust. Almenys hi ha un grapat d’espanyols d’esquerres que es miren la qüestió catalana d’una manera amable i raonable: Cotarelo, Suso de Toro, Ramon Lobo, el catedràtic de lingüística Moreno Cabrera, Vicente del Bosque, Ramoncín, l’actor Juan Diego…., n’hi deu haver algun més, però tots no farien un equip de futbol, em sembla. I també hi ha l’inconvenient que no són polítics amb responsabilitat de govern. Per tant, la seva opinió és molt respectable, però no podran marcar cap gol ni guanyaran cap partit, seguint el símil futbolístic.
Encara que la tendència està canviant, jo diria que cada generació de catalans ha ensopegat amb la mateix pedra i que l’experiència de les anteriors, almenys fins ara, no ha servit a les novelles per arribar a la conclusió segons la qual, per als espanyols que aspiren a governar l’estat, els catalans només som comparses en funció dels seus interessos. Aquestes generacions jovençanes han hagut d’estimbar-se per comprovar-ho. Solament som vistos com una massa de vots per assolir el poder a Madrid. I, després de deixar la mossa prenyada, “si te he visto no me acuerdo”. No cal recular fins al temps de la república en què a l’avi Macià li van aixecar la camisa d’una manera evident, en comptes de tirar pel dret i mantenir la declaració de sobirania fins a les últimes conseqüències.
Amb Felipe González i el PSOE també ens van engalipar. Recordo que a l’any 1976 el partit socialista defensava el dret a l’autodeterminació del pobles d’Espanya. Això sobre el paper, esclar. També era un punt programàtic, en principi irrenunciable, de l’Assemblea de Catalunya. Recordo els mítings de Felipe agafat de la mà amb Raventós i els dirigents catalans del PSC on tot eren bones intencions i bones paraules. No obstant i tot, ja sabem el final de la pel•lícula, oi? I qui més ho hauria de saber són els estudiosos com la Sra. Ubasart. Si un gat vell com jo, però no gaire il•lustrat, coneix el pa que s’hi dóna, amb la “lengua de serpiente” dels polítics espanyols, i amb les bones paraules que es converteixen en paper mullat, no em sé imaginar que persones tan intel•ligents i instruïdes beguin a galet d’aquesta manera, si no és que siguin nacionalistes espanyoles, i, aleshores, ja sabem que per mor de la unitat d’Espanya tota mentida és acceptada.